Catalunya nit, de 22 a 23 h - 15/10/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

I en aquesta hora que tenim per endavant hem de saber, si tot va sobre el previst, qui s'emporta el Premi Planeta d'aquesta edició i el milió d'euros que l'acompanya. Està en marxa ara mateix, a la Fira de Barcelona, la gala, en un acte que commemora els 75 anys del guardó, amb la presència del rei d'Espanya, unes 1.200 persones assistint al sopar que s'està fent ara, i entre aquestes persones hi tenim la Montse Camps i l'Agnès Marquès. Connectarem amb totes dues.

També escoltarem els àudios publicats avui pel diario.es, on es pot sentir uns soldats a ceuta que es banten dels cops de puny que claven. Alguns migrants discuteixen si és millor amb guants. O sense guants, per exemple. El Ministeri de Defensa ha enviat aquests documents al jutjat de Guàrdia i la Fiscalia i els ha afegit a un informe d'Amnistia Internacional que ja els va remetre a finals de setembre. De seguida en parlarem amb Daniel Canales, investigador d'Amnistia Internacional Espanya, membre de l'equip que recentment va ser a Ceuta per documentar precisament què és el que passava sobre el terreny. És dijous, és la nit ja, això vol dir que tindrem sessió golfa de cinema amb l'Àlex Gorina. La primera hora hem sentit Dani De Vito. Doncs bé, en aquesta segona hora ens farà la seva particular mirada del que està passant al Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya, l'Àlex Gorina.

Abans de tancar el Catalunya Nit, espiarem la portada que preparen per demà al diari El País i cedirem l'última reflexió del dia Vicenç Altayó, poeta, editor i tantes i tantes altres coses. Som-hi, fins a les 11 de la nit. Notícies sota la llum de la lluna.

Abans, però, de tot el que hem anunciat, escoltem les veus que han marcat fins ara aquest 15 d'octubre. És una selecció amb el segell del Marc Güell.

Nuestra intención, por supuesto, es el que la revalorización de las pensiones se apruebe antes de que finalice el año. El plan, tanto de la derecha como la ultraderecha, es mentir a los pensionistas hasta el 29 de noviembre y luego, si les da la suma, y pueden gobernar, recortar a los pensionistas.

Las pensiones son innegociables y ya, se acabó. ¿Se actualizarán las pensiones conforme al IPC? Sin duda. ¿Garantizaremos el sistema público de pensiones su viabilidad? Sin duda.

Animo a Gabriel Rufián a seguir intentando amb el seu partit. Crec que Gabriel Rufián té prou ascendència, tindrà el meu suport.

Estamos encantados de que Podemos hable con el Frente Amplio, hable con todas las organizaciones.

Yo creo que es el tándem que la gente estaba esperando, el de Gabriel Rufián e Irene Montero.

El senyor Rafael Bolsier, que he conegut, líder de Podemos, que té la generositat de venir a capçar la llista d'Esquerra Republicana. Aquí tenim un espectacle, jo crec que una mica lamentable, de. Només parant del qui. No hi ha manera de parlar del què en aquest país. Esquerra ha quedat presonera d'aquesta il·lògica.

¿Me puede decir si su portavoz del Partido Socialista Nacional, cuyo novio también tiene un novio, si somos novios somos todos novios, 30 pisos que tiene más patrimonio que 10 pesos? A mí el ataque personal de verdad que es lo peor que hay en política. Intentar vender que una empresa, que es una empresa familiar, lo está haciendo mal, es mentira.

S'isplau, mantingueu-vos units a la nostra família, perquè Rússia està posant en risc el nostre estil de vida, les nostres normes, tot.

Aquests actius han estat congelats a Europa i han de romandre congelats a Europa. Això és cosa nostra i ho decidirem nosaltres.

Durant aquests 10 dies s'ha treballat intensament des dels dispositius, dels cossos d'emergència i seguretat, i des d'aquí agrair també tota aquesta feina, i les més de 700 persones voluntàries de la ciutat que també han treballat amb aquesta recerca, amb un únic objectiu, trobar-lo en vida. Però, malauradament, això no ha estat possible.

Ok, ok, ok. Thank you so much. Thank you so much.

Sempre m'han agradat les pelicules de terror. Les meves germanes em portaven al cinema quan tenia 5 anys i jo m'havia d'amagar rere la butaca quan anaven a veure Lon Cheney a Dead Man's Eyes o La Cosa. I de seguida me'n vaig fer fan. M'agrauen tots els clàssics de Vincent Price, de Roger Corman, tot aquest tipus de cinema.

Aquesta obra és un gran homenatge a les dones i a les dones normals, a les vides normals, i això és molt bonic.

Catalunya nit.

10 i 7 minuts, fem una mirada ara als principals titulars del món dels esports. Francesc Ripoll, bona nit. Hola, bona nit. El Barça ja se centra en la visita dissabte al Camp del Betis, el tercer classificat de la Lliga, i avui Rafinha i Franky de Jong ja han completat tot l'entrenament amb el grup i, per tant, podrien repareixer la cartuja.

Recordem que Rafinha, el màxim golejador de l'equip, s'ha perdut als dos últims partits. Davant del Getafe hi ha el Galata Saray i Frenkie de Jong es va a la Girona a l'estiu al Mundial. Demà, abans de viatjar, l'equip tornarà a fer un entrenament i ja sabrem si tots dos estan disponibles per Hans i Flick. A l'horitzó, a banda del partit contra el Betis, hi ha el Paris Saint-Germain i el Classe contra el Real Madrid. I Manel, et faig una pregunta. Saps qui és?

Sí, sí, et diria qui és. El raper, el hip-hopero. Tyler, Tyler the Creator.

Ja vas bé, sí, sí. Tyler the Creator. És un raper molt conegut. Mira, el sentim. Cantant anglès, conegut als Estats Units sobretot. I per què et parlo d'ell? Perquè és el protagonista de la samarreta que portarà el Barça al Clàssic. Ell ha triat el disseny del logo i serà Golf. Per tant, veurem la samarreta del Barça amb el logo Golf a la part del mig, més o menys, perquè fa referència a la marca de roba que té el rapper, Golf Bang. Aquesta vegada no només es tracta de portar el logo de l'artista, sinó que Tyler, the creator, ha estat el responsable creatiu de la campanya gràfica i audiovisual associada a aquesta acció.

Veus, el que no sabia és que tenia una marca de roba que es deia Golf. He pensat que treia un tema que es deia Golf o algo així. No, no, no, és per la marca. Mira, no marxes a dormir sense saber una cosa més. Exacte, exacte. D'això es tracta el Catalunya Nit. A veure, més coses en embol. El Barça ha guanyat un nou partit de la Lliga de Campions.

Per 22 a 36 a la pista del Dinamo de Bucarest, en la quarta jornada de la Champions. El club blaugrana continua líder del grupet de la màxima competició europea. En cuatro partidos sentim Carlos Ortega, el tècnic del Barça.

Yo creo que cuando atrás estamos sólidos las cosas son más fáciles. Hemos tenido diferentes charlas durante estas últimas semanas para volver a coger los mecanismos y la dureza defensiva que yo creo que el año pasado nos caracterizó y fue clave para conseguir todo lo que conseguimos. Creo que hemos vuelto a ver a. Al Barça que disfruta defendiendo que le pone las cosas muy difíciles al rival y está en la línea.

Gràcies, Francesc. Fem ara una pausa per la publicitat i a la tornada parlem d'un dels temes del dia, aquests àudios d'uns militars a Ceuta que fan broma del fet d'haver estomacat diversos migrants. De seguida ho ampliem.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa,

a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. Què passa quan un jugador i un venedor de l'ONCE es troben? Doncs que uns amics ho passen estupendament somiant amb el premi del rasca per 50. I la Laura, estudiant amb discapacitat visual, rep formació específica de l'ONCE per al seu futur. I amb el rasca megamilionari també passa? Passa amb tots els rasques de l'ONCE. Perquè cada vegada que hi jugues, les persones amb discapacitat tenen més oportunitats. Papa! Quan et trobes amb un venedor de l'ONCE, sempre passen coses bones. Així doncs, juguis el que juguis, ben jugat.

ONCE. Juga responsablement i només si ets major d'edat. Aquest Citroën C3 és increïble. És tan espallós que sembla un dúplex. Gairebé m'hi podria posar dret sense tocar el sostre. I des de 16.400 euros. Què? Demana ja el teu C3 des de 16.400 euros amb fins a 8 anys de garantia.

Aquest mes és increïble a tota la Gamma Citroën.

Fer-se gran és adonar-te que el teu cos canvia. És assumir responsabilitats. Fer-se gran és buscar nous reptes. És ser més lliure. És ser més tu. I és evolucionar com Ato, que des del 1970 ha ajudat els catalans i les catalanes a fer-se grans. Ato, la llet que ens ha fet grans. Com pots comprovar que tot està a punt per votar a les eleccions generals del 29 de novembre? Has de figurar en les llistes del cens electoral. El pots consultar del 12 al 19 d'octubre al teu ajuntament, consulat o aïll niponès. Demana que ho rectifiquin si hi ha cap error, sobretot si votes per primera vegada o si t'has canviat de domicili.

Ahir vaig veure una pel·lícula boníssima.

Encara no estàs veient aquesta sèrie? No te la pots perdre. Però si és brutal. Cada setmana arriben pel·lícules i sèries noves. Però quines valen realment la pena? A la finestra indiscreta mirem, escoltem, discutim i sobretot triem.

Les que et sorprendran, les que no et pots perdre i també les que et pots estalviar.

Perquè davant de tanta pantalla el que necessites és algú que t'ajudi a mirar.

La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre. Aquest divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Tu hi poses les crispetes i nosaltres hi posem la tria.

Catalunya Ràdio. Som Trescat. Som Trescat.

Cataluña Radio.

Xell Vallespí. Els audios que ja investiga la justícia els ha publicat el diario .es i s'hi senten uns soldats ventant-se dels maltractaments.

Sense guants m'agrada més, sense guants se sent el cop, però amb guants fa mal. És el que diu un militar a un altre entre rialles durant una guàrdia a prop del Centre d'Estada Temporal d'Immigrants de Ceuta la nit del 21 al 22 de setembre. Gabriela Sánchez, la periodista que els ha publicat, ha explicat a la tarda de Catalunya Ràdio que el que se sent a la gravació és un exemple més d'una conducta que no és excepcional entre

un sector de l'exèrcit. El nivel de testimonios es tal, y ya están llegando denuncias al juzgado, que todo apunta a que, aunque no son obviamente todos, pero es un patrón bastante extendido según lo que nos trasladan.

Ja fa setmanes que Amnistía Internacional va elaborar un informe sobre el terreny que descrivia pràctiques abusives suposadament comeses per militars que patrullen per la ciutat de Ceuta per controlar el flux de persones migrants que hi van arribar a finals del mes de juliol. Segons Gabriela Sánchez, alguns d'aquests tractes vexatoris podrien ser constitutius d'un delicte de tortures.

Hay algunas más graves, otras. Algunas que directamente, según lo que trasladan los migrantes, pueden ser constitutivos de un delito de torturas. En alguna ocasión, yo particularmente sí he llegado a ver algunas en algún momento en el que algún migrante acudía a comprar y simplemente veían a una persona con bolsas o con varias botellas de agua, porque normalmente lo que hacían era recoger agua para poder ducharse en los asentamientos y le daban porque sí. El Ministeri de Defensa assenyala que ha enviat

la notícia amb els àudios al jutjat i a la Fiscalia perquè vol aclarir els fets i preservar el bon nom de les forces armades. Doncs precisament Daniel Canales, Dani Canales és un investigador d'Amnistía Internacional Espanya i membre de l'equip que recentment va ser a Ceuta per documentar sobre el terreny la situació en què malviuen els milers de persones migrants que encara són allà dos mesos després que hi entressin més de 80.000 persones. D'allà va sortir un informe que es va enviar al govern espanyol i al govern de Ceuta i que el mateix Ministeri de Defensa, com explicàvem, va remetre a la justícia. El Dani Canales ja ens està escoltant. Buenas noches, Dani. Hola, muy buenas noches. Hoy hablamos de estos audios que hemos conocido a través del diario Punto Es. ¿Te han sorprendido a ti? No, realmente no me han sorprendido. Apuntan en la línea de lo que, bueno, pues ya inicialmente el diario Puntos es público, lo que el 30 de septiembre lanzamos desde Amnistía Internacional como un informe.

Lo que sí creo que hacen es, bueno, eso, apuntar en esa línea, evidenciar que estamos hablando de casos que efectivamente pueden constituir tortura. Y esto lo digo porque. Hay muchas evidencias a través de testimonios, a través de partes médicos, a través también de imágenes y de vídeos de estas agresiones absolutamente injustificadas a migrantes. Pero además estos audios lo que parecen indicar además es que en absoluto nos encontramos ante actuaciones que respondan a legítima defensa, actuaciones que respondan a la necesidad de poner a disposición de la policía o de la justicia a estas personas, sino que hablamos de actuaciones absolutamente deliberadas con una finalidad que parece cuando no intimidar sino castigar y en algunos casos además con una brutalidad objetiva elevadísima. Y esto. Desde el punto de vista del derecho internacional puede constituir tortura. Sí, porque lo que se deduce de estos audios es que en algún momento son ellos los que van hacia los migrantes para intentarlos captar de alguna forma y cuando están desprevenidos luego golpearles. Sí, esto coincide con algunos de los testimonios que recabamos Amnistía Internacional cuando estuvimos en Ceuta entre el 10 y el 15 de septiembre. Varias de las personas cuyos testimonios recabamos nos contaban cosas muy similares, por ejemplo, que se acercara un vehículo militar, les preguntara algo y les metieran directamente en el coche y los llevaran a otro lugar apartado para darles esa paliza. Nos parecen hechos realmente muy,

pero que muy graves y que deben ser investigados de manera exhaustiva. El anuncio del Ministerio de Defensa de que ha trasladado la información a la Fiscalía, al juzgado de Guardia de Ceuta, nos parece un paso positivo, pero es un momento clave ahora. Es decir, esta investigación tiene que avanzar, esta investigación tiene que llevarse a cabo de manera adecuada. Vuestro informe es extenso y da cuenta de abusos de distinto tipo. Tú ahora mencionabas alguno. Entiendo que habéis acumulado pruebas y testimonios. ¿Qué tipo de gente es la que hizo estos abusos? Estamos hablando de miembros del ejército, de otras fuerzas de seguridad, miembros de la legión. ¿Quiénes son? La información que pudimos recabar desde Amnistía Internacional lo que encontramos es que eran mayoritariamente por parte de las Fuerzas Armadas y por lo que nos describían las personas con las que hablamos parecían ser miembros de la Legión o también regulares. Eso es algo que se repetía bastante a la hora de contarte que iban vestidos de esta manera, llevaban esto en la cabeza, por ejemplo, el gorrito muy distintivo de la Legión, o por ejemplo, algunos que hablaban en árabe llevaban este gorrito rojo que es más de los regulares. Eso es lo que hemos podido ir conociendo. En todo caso, lo que sí coincide es que la mayor parte de los testimonios que recabamos desde Amnistía era por parte de miembros de las Fuerzas Armadas.

No sé si con las personas que habéis podido hablar después de estos hechos, supongo que representantes del gobierno local, no sé si fiscalía u otras instituciones, ¿qué os dicen? No sé si os han dado algún tipo de respuesta o que simplemente van a investigarlo o si han puesto ya medidas sobre el terreno a gente a intentar que esto no pase más. ¿Qué tipo de respuestas estáis recibiendo? Esta pregunta me parece muy interesante y muy clave, porque efectivamente ha habido un anuncio de que se inician investigaciones, pero realmente en la práctica nosotros una de las cosas que pedíamos era que hubiera, por un lado, una orden de que cesara esta violencia y no conocemos qué es lo que pasa. Esto se haya producido. También pedíamos que de manera cautelar se retirara de las calles de Ceuta a soldados que pudieran estar implicados en estos hechos y que tal vez el Ministerio de Defensa pudiera haber identificado por los ya bastantes vídeos que hay que les muestran y que tal vez les pudieran identificarlos. Esto tampoco nos consta que haya ocurrido y de hecho es más. Claro, porque vuestro informe, si no me equivoco, está fechado, hemos dicho, 30 de septiembre, ¿verdad? Sí. Correcto, sí, eso es. Pues ya hace más de dos semanas y no tenemos constancia de esto, de que se haya dado esta orden, de que en caso de que existieran estos abusos,

que haya alguien sobre el terreno también vigilando que esto no suceda. Más allá de estos casos, que si se demuestra que son ciertos, son muy graves, la situación de las personas que están allí, de los migrantes, no deja de ser preocupante también. Correcto, eso es. O sea, ya en la visita que hicimos desde la medicina internacional del 10 al 15 de septiembre, uno de los elementos que. Pusimos encima de la mesa con esa comunicación pública que hicimos y algo que trasladamos a las autoridades, era la situación de desprotección, de muchísima vulnerabilidad, de personas durmiendo en calle, menores, familias, familias monomarentales, una situación realmente muy complicada por las condiciones de vida que estaban teniendo, donde además se añade esta situación de inseguridad y en ocasiones también de haber sido objeto de agresiones. Aunque hablamos fundamentalmente de los casos de malos tratos que en ocasiones puede constituir tortura por parte de fuerzas armadas, también hemos documentado uso excesivo de la fuerza por parte de agentes de la Policía Nacional y de la Guardia Civil. Es decir, es una situación en la que. Hay toda una serie de estándares internacionales sobre cuáles tienen que ser las condiciones de acogida de las personas que están en jurisdicción española. También cuáles son las obligaciones en relación con la posibilidad de que puedan solicitar asilo. En relación con los procedimientos de asilo también identificamos muchos problemas que

se siguen produciendo todavía hoy que tienen que ver con la manera en que se realiza el triaje, con la información que se da a las propias personas. De hecho hemos conocido casos de nacionales de Sudán o de Chad a los que se ha expulsado y ellos alegan que es que se les indicó expresamente que no pidieran asilo. Es decir, obviamente hay una situación muy grave que tiene que ver con estas agresiones que pueden constituir tortura por parte de fuerzas armadas, pero obviamente hay una preocupación por lo que es la condición general en la que se encuentran estas personas en Ceuta desde hace ya muchísimos meses. Y lo que parece ser la inobservancia de las obligaciones en lo que tiene que ver concretamente con el acceso a procedimientos de asilo. Han pasado desde finales de julio, son dos meses y medio. ¿Cómo se explica que dos meses y medio después todavía estén tan desamparadas las personas que entraron en España? Honestamente, no tengo respuesta. La verdad es que la sorpresa y la preocupación por que esta situación se mantenga en el tiempo. Durante tantos meses, claramente también es una preocupación. Por eso tenemos peticiones muy claras sobre, pues obviamente, primero, que no haya personas viviendo en situación de calle, en esa situación de desprotección que he comentado antes, que haya traslados a la península, que los procedimientos de asilo se lleven a cabo de forma conforme

a estándares internacionales y que en caso de que haya procedimientos de expulsión y devoluciones, que también se haga con todas las garantías. Este es otro elemento importante. Las alegaciones, los casos, los testimonios que tenemos no solo hablan de estas agresiones, hablan también de devoluciones forzosas sin procedimiento y que también son preocupantes porque no son conformes al derecho internacional. En vuestro informe además también contáis casos de hostigamiento racista, xenófobo, islamófobo a personas migrantes y ponéis también el foco en el discurso de algunos representantes políticos. Correcto. Es decir, empezando por la cuestión del discurso, que es muy importante, ya desde el inicio alertábamos desde la misión internacional del riesgo de utilizar la terminología de invasión, de que eran invasores, de que era un ejército invasor. Esa retórica racista. Despoja a las personas migrantes de derechos y las convierte en algo distinto. Las convierte en enemigos contra los que vale hacer prácticamente todo. Y eso obviamente es un riesgo de que se puedan producir agresiones como luego además, más allá de las que hemos comentado de fuerzas armadas, también se han producido por parte de particulares. Y por otro lado, efectivamente, algunos de los casos que documentamos de la actuación por parte de miembros de las Fuerzas Armadas tenían que ver precisamente con este componente racista y, de hecho, por eso pedimos que las investigaciones que se lleven a cabo analicen este componente racista. Por ejemplo,

cosas que nos han contado es me obligaron a raparme el pelo o me lo raparon, me obligaron a pesar una cruz cristiana o incluso también actuaciones vejatorias, humillantes contra mujeres, como por ejemplo una mujer embarazada de siete meses que hablamos con ella, estaba en el asentamiento informal, que había las puertas de la hípica al lado del FETI y que nos contaba que los militares les dijeron que tenían que recoger la basura y ella hizo un gesto de estoy embarazada, no puedo hacerlo y la respuesta que recibió por parte de un militar fue, bueno, no podrás recoger basura, pero bien que pudiste abrirte piernas. En fin, poco más se puede añadir. Dani Canales, investigador d'Amnistía Internacional i membre de l'equip que recentment va ser a Ceuta per documentar sobre el terreny aquestes coses que ens ha exposat avui aquí en directe al Catalunya Nit. Muchísimas gracias por habernos atendido. Buenas noches. Muchas gracias. Buenas noches.

Les notícies sota la llum de la lluna.

Amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Catalunya Ràdio.

Tenim en marxa ara mateix al Teatre Cursal de Manresa l'espectacle inaugural de la 29a edició de la Fira Mediterrània que s'allargarà fins diumenge amb 85 propostes de diferents disciplines.

Inauguració càrrec de Terra de Guapes de Sandra Montfort. Es tracta d'un emotiu homenatge a l'essència de la cultura popular valenciana que explora a través de la música, la dansa i la performance els matisos que defineixen el país valencià i les seves tradicions. Manresa, Nati Adell, bona nit. Hola, què tal? Bona nit, Manel. Com està anant això?

Molt bé, mira, aquesta nit el Cursal, ple de gom a gom i amb 1.200 professionals acreditats, es respira, com podeu comprovar per la música, essència valenciana de dalt a baix.

Sandra Monfort ha sentit que havia de fer aquesta ofrena com una mena de mostra d'amor al seu territori després del pas devastador de la Dana. Abans de la inauguració hem parlat amb ella i

ens ha resumit així l'espectacle. Tota una aposta d'escena, hi ha algo de dansa contemporània i folclòrica, hi ha performance, tota una dramaturgia lligar que explica un poc la història dels valencians en un fil conductor que passa des de l'alegria, l'humor, hasta també moments com més dramàtics, com hem pogut viure en la Dana. L'espectacle és un recorregut simbòlic per cançons

populars i cants de batre. La moixeranga del Jamasí, el misteri d'ells, els tocs de dolçaina, Tabal, els fandangons, les albaes. Tot això és important posar-ho sobre l'escenari,

ens deia, perquè no desaparegui. Hi ha molta gent jove que recuperen estes cançons,

que les porten a la contemporanitat i als escenaris, però sí que n'hi ha moltes altres, perquè és un baúl immens que no s'acaba, que encara no s'han recuperat i que sí que corren el període que s'extinguixen, perquè si ningú les canta encara, es queden enterrades.

Per això és important seguir investigant sobre el nostre folclore i seguir portant tots els escenaris. I sobre l'escenari hem vist, Manel, una Sandra Monfort platòrica que canta, balla, toca, les castanyoles, la guitarra, i està acompanyada per un important desplegament de músics i instruments. Hem vist des de la viola, la roda, la bandurria, el guitarró, la flauta, el violí,

però també sintetitzadors i percussions. Així, de fort a trepitjar en fort ha començat aquesta fira, una fira que reivindica, recordem, la participació i que mira el futur des de l'arrel. És que la Sandra Monfort té molt talent, eh? I tant que sí. Bona nit, Nati. Bona nit. Hem arribat en punt a dos quarts d'onze. Aquesta nit també hi ha una altra gala en marxa, la del Premi Planeta, i ara en David Guzmán ens hi posa la seva particular mirada. Ell es fixa en l'adquisició de l'editorial Joventut per part del grup Planeta.

Avui algú tornarà a casa amb un milió d'euros, però desenganyem-nos. Aquest cop el veritable Premi Planeta l'ha guanyat la pròpia editorial amb la compra anunciada de Joventut. Parlar de l'editorial Joventut és parlar d'un somni centenari, el de la família Zendrera, el capdavant d'una empresa que ha repartit alegries a lectors de tot el món. Són més de cent anys i 10.000 llibres plens d'històries, personatges i aventures que formen part d'un patrimoni cultural riquíssim, de Peter Pan a Heide i de Tintín a Narval, el catàleg de joventut és un arca de l'aliança carregada de tresors que van més enllà de la literatura infantil i juvenil, amb traduccions històriques a noms com Josep Carné, Carles Riba i artistes com Lola Anglada i Joan Junceda. L'adquisició de joventut i de tot el seu equip per part del gegant Planeta és un capítol més en la llarga història d'absorcions editorials que hem conegut els últims anys. Sigui Planeta, Penguin o Abacus, quan un segell independent s'ha de vendre a un gran grup, les raons solen ser sempre les mateixes. Ningú no vol vendre ni perdre autonomia, però, com deien els demòcrates als anys 90, és l'economia, estúpid. El mercat està desbocat, es venen menys llibres del que som capaços d'admetre i la supervivència dels petits cada cop és més complicada. Qualsevol editor independent voldria mantenir-se lliure i romàntic, però el romanticisme no paga les factures. L'editorial Joventut, com va passar fa poc amb Periscopi, guanya solvència i múscul financer, però el sector del llibre perd bibliodiversitat. A l'horitzó es dibuixa un oligopoli i això també afecta les llibreries, on els grans grups acaben tenint una presència tan invasiva que amenaça a fer invisible els més petits. I mentrestant, passi el que passi, llarga vida als cinc i a les seves aventures, als set secrets, als Grimm, als Anderson, a la vella Maya, i a Tintín i a Jado qui a tornar sol i el temps no compta ni l'espai, qualsevol nit pot sortir Arger.

Àlex Gorina, bona nit.

Bona nit. Mira, estava sentint això dels monopolis i els oligopolis i el món del cinema també està passant.

Ja ho he sentit aquests dies. Sí, sí. Una bella història. I tant, i tant. Doncs ja està, ja hi som. Tenim sessió golfa de cinema amb l'Àlex Gorina encara a Sitges. El tenim allà. Instalat enmig de monstres terrorífics. Abans d'entrar en matèria festivalera, no sé si vols començar per la joia de la setmana, de tot el que s'estrenarà aquest cap de setmana, Àlex, ¿en què ens hem de fixar?

Doncs ens quedarem amb una pel·lícula que s'ha presentat precisament així, Jessica, forma part d'això que dius, però també de la fantasia pura i dura. Us estic parlant de The Devils, de Ken Russell.

Has pervertit el teatre de Cristo. Te has pervertido, Dios.

Amb música de la cor de Lluís XIV. Això va passar al segle XVII i és una història que s'havia perdut també en els vells temps del cinema dels anys 70, quan aquest film de Ken Russell, aquell cineasta transgressor, inventor de llenguatge que va fer tantes pel·lícules sobre artistes, ens va explicar la història de la guerra de la ciutat de Ludum, quan el cardenal Richelieu va voler enderrocar les muralles perquè desaparegués, diguem, la independència d'aquella ciutat. Aldous Huxley ho va dur a llibre, es va convertir en una pel·lícula on explicava precisament com van fer servir un convent de monges per demostrar que el capellà que s'hi oposava era, diguem, el diable en persona. I aquesta història es va convertir en una de les pel·lícules. Més terrorífiques del món, sobretot perquè molestava la moral d'aquella època. La van retornar per tot arreu, la van destruir, es va arribar a estrenar, la van prohibir en molts països, s'havia perdut tot aquest material i ara s'ha recuperat. És una joia absoluta del cinema i és una paliba que arriba, per exemple, al Fenomenal, per exemple, al Bosque, en versió original subtitulada, tal com la volia Ken Russell, el seu autor, i us sorprendrà, perquè tant pel contingut visual com per la manera de narrar aquesta història, aquesta pel·lícula és la més moderna que trobareu en aquests moments a la cartellera. Gràcies al Festival de Sitges ja l'hem pogut veure, aneu-hi demà i descobriu-la. La més moderna i dius que la va fer el 71, eh? Al 71. Però és que llavors es feien coses que ara no ens atrevim a fer. És aquest el problema. Vaja, vaja. Amb què més seguim? Doncs seguirem amb el festival, però enmig del despropòsit en què s'està convertint el festival de Sitges, posarem la música que va fer Pino Donatjo per la pel·lícula Carrie, que anirà sonant per sota. Perquè ha estat un dels convidats més necessaris, perquè no només va ser l'autor d'aquesta partitura i de moltes de les partitures de les pel·lícules de Ryan De Palma, sinó perquè ha estat una de les poques estrelles assequibles, que s'han permès el luxe de fer tu a tu, dialogar amb tu, i permetre creure que encara els grans del cinema són humans, en lloc de ser reis sols que són totalment inabordables. Ha donat molt de gust parlar amb ell i, a continuació, entrar en el festival i començar a descobrir què ens està oferint el cinema avui dia a través del fantàstic. Doncs dos temes, bàsicament. Un és la maternitat. I una pel·lícula que representa perfectament aquest tema i que no sempre aborda les dones directores, és una que s'estrena també demà i que arriba a la cartellera, que es diu Nightborn, de Hannah Bergholm. Bueno, estás bien. Es increíble.

Una coproducció entre Finlàndia i Anglaterra. Una història d'una dona que apareix un nen que va ser, diguem, fet sota un arbre i que comença a demostrar que crida massa i que té alguna cosa monstruosa a dins. El problema és, en realitat, hi ha un monstre en el nen? O és la dona que de cop i volta descobreix el problema que representa ser mare? Així ens ho explicava la directora de la pel·lícula, Anna Bergholm, al festival.

Penso que en aquesta pel·lícula la mare realment comença a sentir que hi ha alguna cosa molt estranya sobre el nadó. Però potser ella pensa això perquè té por que aquest nadó no sigui el que ella espera que sigui. Ella està aterrada d'afrontar alguna cosa nova i clarament aquest nadó té unes necessitats especials que molts nadons poden tenir a la vida real. I és una història de com afrontar els tipus de nadons especials i les necessitats especials dels nadons.

I curiosament resulta que és una mica com acabava La semilla del diablo. Rosemary's Baby, quan la mare Mia Farrow acceptava el nen, què faria a continuació per educar el fill del diable? Doncs resulta que la directora la tenia al cap quan va fer aquesta pel·lícula.

Sí, ens ha sorprès amb l'altra guionista de la pel·lícula, Lia Rautzi. Ens va sorprendre que és com una segona part de Rosemary's Baby. Però, clar, ha estat una sorpresa perquè no se suposava que havia de ser una segona part d'aquesta pel·lícula. Però, de totes maneres, va sobretenir un nadó. Que d'alguna manera és diferent o desafiant, i com ets pare d'un nadó així. Llavors, aquesta és una pel·lícula sobre això.

I jo us puc afegir que, a part d'aquest títol, hi ha altres pel·lícules del festival que aniran arribant a la cartellera que parlen també d'aquest problema, d'aquest tema, maternitat. La que més m'ha agradat del festival, The Spiral, de Paulo Stripoli, pacta amb el diable d'una mare per defensar els seus fills, que acaben en contra dels fills. Bellíssima pel·lícula. Mütter, de Turquia, d'Alfanceli, on una dona, fugint del masclisme, acaba descobrint que seguia amb el fill que ha tingut. Per culpa del masclisme, continua sent víctima del masclisme. O Carme, de Guillaume Canet, de Marion Cotillard, que comença al Port de la Selva, se'n va a França a parlar d'una secta de dones paridores per un abusador dels fills i les filles que té amb elles. O Family Movie, de la família de Kevin Bacon, on ell i la seva família interpreten una gent que fa pel·lícules i la mare, que és la dona del Camin Bacon, la Keira Sedgwick, acaba sent la mare coratge assassina per defensar els seus fills. O en Modern Witch, de Minos Papes, de Xipre, on el 1882 una mare orfa de fills acaba adoptant un nen que es pot convertir en l'única hereu possible de la seva llibertat antiga com a pintora, passant-li els estris de la pintura. Bé, no és només la maternitat el tema. L'altre tema és la nova carna, la transformació, l'evolució robótica o reformadora del canvi d'imatge de l'eterna joventut. Perquè venim d'estètiques i acabarem amb reformulació dels cossos. I això era el tema també d'una pel·lícula que s'ha vist al festival molt interessant que es diu Oshak Titanic.

La niña vive en el mar.

Película japonesa de directora grega que parla en espanyol, Constantina Cozzamani, i que precisament ens parla de com avui dia moltes dones i alguns homes reformulen el seu cos, volen ser les primeres, les més guapes, les més interessants i les més youtubers, les més sirenes en definitiva.

Sí, como la presión que se sienten las mujeres hoy es inmersa y lo siento yo como mujer, imagino como las nuevas generaciones que crecieron con ese sentimiento, como duro como puede ser, como que identificar con una idea, con una imagen que nadie. Hace la pregunta a sí misma, cómo me siento yo, qué es lo que quiero yo.

Y en la película se trata mucho con esa pregunta, cuál es su propia voz,

cuál es su propio sonido, que no tiene nada que ver con el hipersistema que construye. La voz es su propia voz.

A més de Titanic Ocean, The End of It, Maria Martínez Bayona, és una peli molt divertida, on Rebecca Hall ja té 250 anys, perquè la humanitat ha aconseguit transplantar tot el que calgui per arribar a fer la vida eterna. I quan li treuen l'últim mos que queda del seu cos original, decideix que s'ha acabat. 250 anys i ja n'hi ha prou. O The Cycle, de Jordan Downey, on un expert en cadàvers descompostos veu reneixer una nova raça d'humanoides que viuran per sempre. O Colony, de Johan So, on a una conferència de biotecnologia un científic terrorista decideix exterminar el planeta amb una epidèmia de mutants. O Leviticus, i és l'última, l'Adrien Chiarella, on els rituals per duplicar nois i noies gais a Austràlia acaben enfrontant cada gay o noia queer amb el seu jo bo contra el seu jo dolent. Extermini de l'homosexualitat. En fi, el festival ha donat part molt, però realment quan veus que hi ha temàtiques que dominen vol dir que són preocupacions permanents. Això és el que ha de fer Sitges.

Clar, és indicador, segur. I has dit que la teva preferida és Spiral, em sembla que has dit. Sí. Jo tinc quatre pel·lícules preferides. Això, t'anava a dir, t'atreveixes a fer qui. No sé si dir la quiniela dels que guanyaran o a qui tu entregaries els premis. Tria el que vulguis.

Jo, senzillament, donaria els premis i et diré els quatre títols i els repartiu com vulgueu, perquè se'ls peneixen tots. The Spiral és aquesta pel·lícula que parlava abans de la mare que fa un pacte amb el diable, estic guete, per defensar els seus fills, i és un melodrama italià meravellosament rodat, tan emocionant que he sortit commocionant de la sala. Ghost in the Cell, una pelicula de Joko Angwar d'Indonesia que parla d'una presó on s'alliberen el director, els espectadors i també els presoners accepten els seus cossos i posaran-se a ballar en qualsevol moment en que són torturats. Compery, la pelicula de Casey Affleck, té el millor guió i fotografia i és el relat dels relats dels relats dels relats. Nina Russa dins de Nina Russa de manera perfecta. Preciosa, delicada i absolutament contrastada amb la resta de films del festival. I us parlava de Leviticus i No Rest for the Wicker, és també una història de Morgai entre un ballaner i un fill d'una dona enamorada del ballaner a les illes Féroe. En fi, si no li donen premis a aquestes quatre o cinc pel·lícules, jo em retiro de Sitges definitivament.

Doncs si el jurat t'ha sentit, ara mateix estan reunits d'urgència en una habitació per evitar que l'Àlex Urina desaparegui de Sitges, on tornarà segur és aquí al Catalunya Nits. Serà dijous que ve. Gràcies, Àlex. Bona nit. Bona nit a tothom. Fem ara una pausa per la publicitat i a la tornada cap als Premis Planeta. Sabrem qui és el guanyador o la guanyadora.

El 45% de les persones no li agrada ser al centre d'atenció.

Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem,

ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres.

A la Fonda de Catalunya Ràdio obrim cada dijous un nou programa, en podcast, així, ben enllaunat, amb tot el seu sabor, amb el pica-pica, que hi hagi molta variant, i després un bon plat, d'aquells que tenen suc, dels que s'hi pot sucapar, i amb unes bones postres. Ah, tot ben amanit.

Pep Noguer us obre les portes del podcast de la Fonda. I amb productes del territori. Cada dijous, a l'app i al web de Catalunya Ràdio. Vinga, va, comencem! Amb el suport de la Federació Catalana D.O.P.I.G.P. i la Generalitat de Catalunya. Fer-se gran és adonar-te que el teu cos canvia. És assumir responsabilitats. Fer-se gran és buscar nous reptes. És ser més lliure. És ser més tu. I és evolucionar com Ato, que des del 1970 ha ajudat els catalans i les catalanes a fer-se grans. Ato, la llet que ens ha fet grans. L'Art a l'Horta. El Festival Cultural i Agroturístic de Lleida torna aquesta tardor. Diumenge 18 d'octubre, al Celler de Sanui, màgia i humor amb filigranes, tàndor amb paxton i jazz amb l'Andreu Giró Quartet. Entrada gratuïta i bus gratuït des de Lleida. L'Art a l'Horta. Cultura per viure i descobrir l'Horta de Lleida.

Estem parlant dels meus diners. Necessito una solució i us estan passant la pilota els uns als altres.

Un de cada tres clients considera que el seu banc no entén les seves necessitats. Escoltar per entendre't. Entendre per ajudar-te a avançar. Descobreix què fem per veure el món tal com tu el veus a BBVA.com. BBVA, el millor banc del món en experiència de clients segons Irumani. Avancem BBVA.

Per a mi, l'art és el joc de reflexos que succeeix quan un mira a través del vidre d'una finestra. Pots veure el teu propi reflex o pots veure el que hi ha més enllà. És un mirall cap a un mateix i un portal cap a l'altre. Un marc on conviuen la teva mirada, el món i. Oriol Pla, Premi Nacional de Cultura 2026.

Som Trescat. Som Trescat.

Notícies sota la llum de la lluna. Amb Manel Alías i Agnès Marquès a Catalunya Ràdio.

Pasen dos minuts de tres quarts d'onze, som al Catalunya Nit, però connectats en directe amb la Fira de Barcelona, amb la gala d'entrega d'aquest 75 guardó. Del Premi Planeta. Tenim el finalista parlant. Montse Camps, bona nit. Hola, bona nit.

Efectivament, és el valencià Sergio Hernández

que ha guanyat amb l'obra L'Añorança. Si us sembla bé, l'escoltem.

La lloranza, para quien quiera saber un poquito más de la obra, que tengo ganas ya de contaros, comienza en Barcelona en 1959. Nuestra protagonista es Julia Ferrer, una estudiante de un colegio de monjas que está a puntito de cumplir los 18 años. Y la novela arranca precisamente cuando ella huye de la Guardia Civil porque está manifestándose con motivo del 20 aniversario de la Guerra Civil. Una manifestación clandestina, como imaginaréis, en el 59, y la policía la está persiguiendo con la pistola en la mano. Nada le hace imaginar que la casa en la que

encontrará refugio le salvará para siempre la vida y transformará su mundo.

Hablamos de que la acoge por unas horas Bastien Ballard, un traductor francés mayor que ella, que se convierte muy pronto en su primer gran amor. Doncs és Montse Sergio Hernández, per tant, finalista d'aquest Premi Planeta. Entenem que d'aquí a pocs minuts sabrem qui és finalment el guanyador o guanyadora.

Sí, quan acabi el seu discurs, en Sergio Hernández, de 32 anys, és escriptor, guionista, autor també de còmics com Back Home o Histeria i també de noveles juvenils com el diari de Laia. Com us dèiem, ha guanyat amb l'obra L'anyorança,

presentada amb pseudònim, que parla de la investigació que fa una noia d'un suposat pla per assassinar Antonio Machado. És una història sobre la recuperació del llegat perdut, la culpa i la reconciliació. Efectivament, Sergio Hernández està fent el seu discurs

d'agraïment i d'aquí uns minuts sabem per fi qui és el guanyador o la guanyadora del Premi Planeta.

Doncs si això passa abans de les 11, tornarem ràpidament a tu. Gràcies, Montse, i fins ara. Fins ara. Falten 11 minuts per les 11, és l'hora màgica, moment en què comencem a mirar també cap al demà amb l'Alba Barbosa, el Marc Güell i la Txell Garriga. Bona nit a tots. Bona nit. A veure, Marc, per on comencem? Demà hem d'estar molt pendents que poden arribar novetats del Suprem en relació amb la ministria, oi, Alba?

Sí, demà és quan s'acaben els cinc dies que les parts tenien per posicionar-se i a partir d'aquí el Suprem acatarà el que li va ordenar el Constitucional. El jutge Pablo Llarena podria comunicar la decisió aquest mateix divendres o a principis de la setmana que ve, però perquè l'amnistia sigui efectiva, i és el que espera Carles Puigdemont per tornar a Catalunya, després de nou anys a l'exili, caldrà que la sala penal del Suprem firmi l'arxivament de la causa. I en paral·lel, la sala segona tampoc tardarà a aplicar l'amnistia als exconsellers Junqueras, Basset, Urull i Rómeva, condemnats per malversació. Com a màxim serà el dia 26, per permetre'ls presentar-se a les eleccions si ho volen. Deu al matí, el president de la Generalitat, Salvador Illa, té previst reunir-se amb el president del Tribunal Constitucional, candidat Conde Pompidou.

I demà a aquesta hora, no sé si ja ho hauran fet públic, però hem de saber quins partits es presenten junts a les eleccions generals.

El termini per registrar coalicions s'acaba demà a les 12 de la nit. Per tant, si no s'esperen fins a l'últim minut, demà a aquesta hora ja sabrem qui integra finalment la candidatura de Front Ampli i quins partits es presenten fora de la coalició. També haurem d'anar concretant quines coalicions es dibuixen per territoris. A Catalunya, ara per ara, no hi haurà papereta de Podem perquè s'integra a les llistes d'Esquerra. I on l'esquerra sí que ha aconseguit unitat ha estat a les Canàries. Ho hem sabut aquest vespre. Podem es presentarà amb Esquerra Unida, però sota un nom diferent del de Frontample.

Demà també hem de saber, hem d'estar pendents de la jutgessa que investiga l'assassinat de la mataronina Helena Jubany, perquè demà decidirà si envia el cas a judici. Sabadell, Marta Vallés. La jutgessa ha citat per demà a les 10 del matí a totes les parts a una audiència prèvia. Escoltarà l'acusació particular la Fiscalia i la Defensa de Sant i la Iglesia, l'únic investigat contra qui s'ha formulat un escrit d'acusació. Tant la Fiscalia com la família de la jove demanant 26 anys de presó per la Iglesia pels delictes d'assassinat i detenció il·legal. Un cop escolti totes les parts, la jutja decidirà si enviar el cas a judici. Es faria a l'Audiència de Barcelona amb un tribunal popular. Així, finalment, demà sabrem si 25 anys després de l'assassinat, la mort de l'Helena arriba a judici. I també demà.

Quan encara alguns estan peint la Déu d'oques gràcies, doncs mira, un altre comiat d'un altre grup en català, La Fomiga, Txell. Sí, exacte. Després de gairebé 15 anys de trajectòria, els valencians diran també adeu al seu públic amb 5 concerts, ja amb les entrades, això sí, totes exaurides. Ho faran amb 3 concerts al Sant Jordi Club,

que tot just demà arrenquen amb una tercera data afegida ara. Per la gran demanda dels fans, i d'aquí a 15 dies ja traca final del grup. El Rogerena de València, amb dues dates més, amb tres discos i també tres EPs ara sota el braç, la fúmiga s'acomiada amb intenció de deixar-ho en el moment més àlgid, i també ens ho expliquen així, en una cançó que sona. Ara sí, hauríem d'entrar, eh?

Doncs ens demana pas la Montse Camps, perquè arriba el moment de saber qui és el guanyador o guanyadora del Premi Planeta. Endavant, Montse. Sí, ara Carmen Posadas està a punt de dir el nom.

El título de los que faltan, presentado al Premio Planeta 2026 bajo el pseudonimo de Luc Ventura, lleva por título La hora antes del alba y su autora es Isabela Allende.

Isabel Allende, una escritora super venda, super consolidada, autora xilena, més de 51 milions d'exemplars venuts arreu del món, és l'autora de La casa de los espíritus, d'Afrodita, d'Eva Luna, i presenta una obra que ara ens explicarà que es diu La hora antes de l'alba, però pel que hem pogut llegir se situa en un país en dictadura, I sobre una dona, una noia represaliada, que es nega a sentir-se víctima i es converteix una miqueta en una cronista d'una època convulsa.

Ara Isabel Allende està saludant a tothom, a tots els membres del jurat.

També està saludant ara Carmen Posadas. El finalista, el Sergio Hernández, molt emocionat. I ara saludarà els reis,

el rei Felip, la reina Letizia, i aviat esperà el seu discurs d'agraïment per aquesta última novela d'aquesta grandíssima

escriptora que ha guanyat moltíssims premis, si no recordo malament uns 50.

I aquest ja seria, diguem, l'últim, el Premi Planeta, amb el qual guanyarà un milió d'euros,

que és el premi més ben dotat de la història a una obra inèdita.

En aquests moments estan aplaudint, està aixecant el guardó, aquest símbol del Premi Planeta. La veritat és que la veiem molt emocionada. Tothom ara s'està posant d'en peus. Un premi que li arriba als 84 anys. Als 84 anys. I ningú diria, eh? Veient-la. I aquí a la sala, no sé si també envoltada d'aplaudiments, també hi tenim l'Agnès Marquès. Agnès, bona nit. Hola, bona nit. Sorpresa o què? Sorpresa. Bueno, hi ha molta emoció, perquè a Isabel Aguilera se li reconeix tota aquesta trajectòria literària, no? I jo crec que d'aquesta manera també aquí el Premi Planeta d'aquest any. Tanca o d'alguna manera allunya les crítiques que ha tingut en els últims anys. Ha estat un moment realment bonic veure les cares de sorpresa de la gent en sentir el nom d'Isabel Allende. Ara mateix està tota la sala, a la Montse Camps també ho deu estar veient, 1.300 persones d'en peus aplaudint a Isabel Allende. I em sembla que és fantàstic poder-ho compartir en directe amb els nostres oients. I tant, i tant que sí, se la veu molt emocionada, amb 84 anys, però en bona forma, diria jo, molt alegre, i clar, un moment molt especial, Montse. Jo diria que és un dels moments més emocionants que hem pogut veure en aquestes entregues del Premi Planeta, realment a flor de pell,

i ara sí que ja puja per donar el seu agraïment, per fer el seu discurs d'agraïment.

Muchísimas gracias. No esperaba esto y mucho menos ver a todo el mundo de pie. Qué emoción, qué emoción tan grande. Gracias.

Majestades, autoridades, mis colegas periodistas y escritores, mi amigo el finalista y los otros concursantes, a todos muy buenas noches. No saben lo que significa esto para mí. Quiero agradecer antes que nada al jurado que me ha distinguido con este premio que es el más importante de la lengua española. Nunca me había presentado a un concurso para evitar la humillación de quedar a la cola. Así que esto es muy importante para mí. Decidí correr el riesgo un poco tarde en mi vida porque me parecía que era un desafío casi tan peligroso como volver a casarme a los 80 años. A mi edad hay muy poco que perder, la verdad. Escribí La Casa de los Espíritus hace exactamente 45 años. Así que esta es una fecha importante para mí, un aniversario como lo es los 75 para Planeta. Esa novela termina con la nieta del patriarca Alba, que es la nieta del patriarca Esteban Trueva y de Clara Clarividente, escribiendo la historia de su familia. Alba ha sido arrestada por la dictadura, torturada, violada, mutilada, pero no han podido quebrar su espíritu ni arrebatarle la dignidad. Desde que esa novela se publicó en 1982, he recibido innumerables mensajes de lectores que quieren saber qué pasó con Alba después de la última página. Esa pregunta me ha rondado por décadas. Cada historia es una semilla. Yo tengo cientos de semillas, no en la cabeza sino en la barriga. De pronto una de esas semillas germina, brota y empieza a molestarme. Entonces sé que ha llegado el momento de escribirla. Y eso generalmente ocurre. Porque el tema está en el aire. Y ahora, cuando veo tantas democracias amenazadas por el autoritarismo. És el discurs en directe

de la guanyadora del Premi Planeta, Isabela Allende, que, per sorpresa de molta gent, s'ha fet amb aquest guardó i el milió d'euros que comporta. Teníem aquí el poeta i editor avui preparat per entrar al Catalunya Nit. Et deixarem molt poc temps, però pots posar-hi una frase final, gairebé, Vicent.

Sí, gairebé. A veure. La Isabel Allende té 84 anys, és parenta de la família de Salvador Allende i ella va marxar en condició d'exili. Veu d'avui un reconeixement així no deixa de veure i significar les voltes que dona la política. Tu has dit avui, tots estem amatents a la polifonia democràtica.