Catalunya nit, de 22 a 23 h - 23/10/2026

Són les 10 i ets al Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Els més futboleros ja se'ls està fent llarg el cap de setmana. Partidàs Barça-Madrid diumenge a les 9 del vespre. Com arriben els dos equips al Clàssic? De seguida, tota l'actualitat esportiva amb el Marc Andrés.

Els divendres ens agrada posar-hi molta música i cinema i avui farem dos en un. Parlarem d'un festival que ho té tot, que és l'inèdit. A partir de dijous, els cinemes aribaus s'omplen de documentals amb la música de Jordi Saball, Fermín Mogoruzza, Remei de Calafresca, David Bowie, Jack Johnson. En fi, passaran directors com Albert Serra o Carles Simón. També aquí al Catalunya Nit tindrem en directe els directors del festival.

I com sempre els divendres, ja ho hem dit també molt cinema, repassarem la cartellera i les principals novetats que arriben a les plataformes amb el Cap de Cultura de Catalunya Ràdio. Avui el Marc Garriga

ens ho explicarà, a més a més, des de Valladolid, on comença la Seminfi.

I abans de tancar l'informatiu, espiarem la portada que preparen per demà al punt avui i cedirem la reflexió final a la nostra col·laboradora Trini Gilbert.

Doncs som-hi fins a les 11. Notícies sota la llum de la lluna.

Encarem el final del programa. Aquesta última hora, amb les veus que han marcat fins ara el 23 d'octubre, és una selecció amb el segell Marc Uell.

El que ha passat avui, ho dic clarament, és un punt d'inflexió, perquè és la primera vegada que hi ha un acte terrorista planificat

per matar els nostres compatriotes, els nostres fills, pel color de la seva pell o per la religió que se'ls atribueix.

Fem una crida perquè continuïn les mobilitzacions, perquè aquesta petita obertura, aquesta petita bretxa, l'hem d'aprofitar i n'hem d'extreure tot el que puguem, és a dir, millors condicions d'estudiar i d'aprenentatge per als estudiants i les estudiants.

No és només que hagi posat el preu del petroli en brut, és que a més ha pujat el cost del transport per arribar a la refineria.

El capitalisme és la real mateixa d'aquesta

precarietat i d'aquesta falta d'humanitat que estem patint. Les generacions joves estan vivint de manera especialment explícita el fet que aquest sistema econòmic no està pensat per construir un futur,

perquè no té en compte la humanitat.

Farem una cosa que no hem fet fins ara. Implementarem el model agressiu i exitós que hem aplicat als camps de refugiats. Evacuarem els residents, anirem casa per casa, requisarem les armes i destruirem tota la infraestructura terrorista. Convius amb això, perquè tinc molt clar que això ha arribat i això no marxarà. Ara tenim un ministri, estem contents, alegres, però lògicament això toca. Estem parlant d'un periple de set anys i mig en presó provisional, amb maltractaments amb les detencions, amb unes altes fiances.

Lo voy a meter dentro de otros ministerios. Le voy a decir a la ministra o el ministro que lleve igualdad que se encargue de otras cosas. Es que la ministra de Igualdad no puede trabajar de 8 a 3 y irse a Valladolid en el AVE a pasar la tarde. ¿Cómo no voy a ser feminista si me he criado en mi casa con muchas más mujeres que hombres?

Les dades que tenim, per una banda, ens diuen que en el moment actual, amb el cribatge que fem entre 50 i 69 anys per cada 1.000 dones cribades, evitem 5 morts, i el que haurem de veure quan augmentem aquest cribatge, quina disminució de mortalitat farem.

Que no hi ha cap perill pel consum de carn, pel consum de llet, vull dir que calma, tranquil·litat, totes les evidències científiques del món, els que més en saben d'això, ens diuen que no hem de patir, per tant, és una malaltia nova, fem el seguiment.

Reivindiquem el cant i la cultura com a drets fonamentals, com a béns de primera necessitat que fan de Girona una ciutat més humana, més acollidora i més viva. Gent de Girona, que la nostra ciutat sigui un gran cor!

Ara ja sóc molt, molt vell, així que no sé si faré més pel·lícules. A Anglaterra estan arruïnats i no hi ha diners per fer pel·lícules. Tampoc hi ha diners per la televisió, tot s'ho han endut els americans.

10 i 6 minuts, Marc Andrés, bona nit. Bona nit. Primer cap de. No, primer clàssic de la temporada. Primer cap de setmana en clàssic, no. És el primer cap de setmana on veurem el primer Barça-Madrid de la temporada, però on passa l'última hora del Barça. Per Jul Cundé.

Que està pràcticament descartat per al partit. El francès s'ha exercitat al marge dels seus companys avui, tot fa indicar que no estarà disponible per jugar aquest clàssic. Això en una sessió amb tots els disponibles del primer equip i Hams Abdelkarim, Alex Campos, Orián Goren i Ebrimat, un cara del filial. Sentim el porter del Barça, Joan Garcia, en declaracions a TV3.

Molt, molt important, sí. No guanyarem el trofeu encara, però segur que serviran per aconseguir-lo més endavant. Llavors, moltes ganes que arribi el diumenge per afrontar el partit de la millor manera possible. Seria una diferència molt bona per nosaltres de punts, però evidentment, sabent que queda moltíssim, a octubre queda molts mesos encara de competició, però evidentment seria un bon avantatge per tenir.

La plantilla farà demà l'últim entrenament i després parlarà el tècnic Hans Iflik. El Madrid també s'ha exercitat avui a porta tancada, només amb les baixes de llarga durada. Demà, a les 10 del matí, José Mourinho farà la roda de premsa abans de l'últim entrenament. Tot això en un divendres en què Leo Messi ha rebut el Premi Princesa d'Històries dels Esports.

No ha fet declaracions. Molt bé, més enllà d'aquest partit del Clàssic, la jornada de Lliga ja la tenim en marxa. Demà juga l'Espanyol?

Sí, tenim en joc ara mateix el partit entre l'Alavés i el Màlaga. Estan guanyant els malaguenys 0-1 i demà dissabte l'Espanyol visitarà el camp del Racing de Santander amb el clar objectiu de trencar la ratxa de quatre partits sense guanyar. Tot i les opcions de començar l'enfrontament en zona de descens, Manolo González no pateix pel seu lloc.

Si te soy franco, siento que me lo he jugado casi siempre desde que estoy aquí. No te voy a engañar. A ver, lógicamente, cuando haya pasado veas quinto, no. Cuando habría vuelto íbamos quinto y esto eran flos y violas y demás, no. Sabéis la exigencia que tiene este club. No siento que me lo juegue mañana, la verdad. Lo que quiero es acabar el contrato y cuando llegue el momento, pues si no tengo que seguir aquí, no seguiré y ya está. No quiero decir que me lo juegue mañana, ni mucho menos. No tengo esa percepción, no tengo esa percepción de verdad, ni por el vestuario, ni por el club.

Aquest Racing Espanyol serà demà a un quart de cinc de la tarda i el seguirem des de les quatre amb la transmissió del Tot Gira de Catalunya Ràdio. I a la Lliga F demà jugaran els tres equips catalans i tots els enfrontaments els podrem veure pels canals de 3CAT. A les 12 del migdia, Reial Sociedad Española TV3. A les 6, Logroño Badalona Women per Esport 3. Un Esport 3 que també emetrà en directe el Barça-Granada a dos quarts de nou del vespre i un apunt molt breu de futbol. Al descans, Europa 0, Saragossa 0 de la primera federació.

I encara hi afegirem bàsquet, motor i hockey patins.

Primer a Badalona, perquè la sissa joventut té nou propietari. La penya ha anunciat que el grup Scranton Enterprises ha venut el grup empresarial Clon Confluence Bali, que també és màxima accionista dels alguiris de caunes lituà. Amb aquesta compra, a més, el base vert i negre Ricky Rubio passa a formar part de l'accionariat de la penya. En motor, avui s'ha confirmat que el circuit de Barcelona-Catalunya acollirà una prova de la Indycar del 16 al 18 de juliol de l'any vinent. Un acord que durarà una dècada i en què el reclam principal és el català Alex Palou, que ha guanyat aquest campionat de cotxes fins a cinc vegades, les últimes quatre de manera consecutiva. Això en un cap de setmana en què Kimi Antonelli es pot convertir en 20 anys en el pilot més jove de la història que guanya la Fórmula 1 i mentre tindrem Gran Premi d'Austràlia de MotoGP. Demà a les 6 del matí cursa sprint a través del web i l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3CAT. I a Nuca i Patins, cap de setmana de Supercopa Olot, a les semifinals femenina, Vilapsana 6, Palau 1, i ara tenim en directe el Fraga Quijón, demà, semifinals masculines amb el

Liceo Barça i l'Igualada Calafell. Molt bé, moltes gràcies, Marc Andrés. Fem ara una pausa per la publicitat i a la tornada de seguida, res, dos minuts, tot el que heu de saber de la nova edició del Festival de Cinema Documental de Barcelona, el Festival Inèdit.

Som Trescat. Som Trescat.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció.

Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank.

Tu i jo. Nosaltres.

No podem continuar dormint al costat de la porta. El Feng Shui diu que l'energia no flueix igual.

Fa mesos que canviem els mobles del lloc pel Feng Shui. Pots parar. A Peugeot Service,

si toca canviar, toca guanyar. Renove els pneumàtics del teu vehicle, sigui de la marca que sigui i de la mà dels millors professionals. I si els trobes més barats, et tornem la diferència. Condicions a Peugeot.es Peugeot.

A Cotet, tornem a connectar-te amb la vida. Ara, descobreix l'únic audiòfon del món amb tecnologia auditiva invisible. Intel·ligent, invisible i connectat. Vine a Cotet i prova'l. Cotet, una nova forma de sentir.

No ens quedem en un estudi, sinó que volem descobrir, enflairar, veure, doncs, aquests espais tan increïbles.

I també disponible a la plataforma 3Cat. Els 10 anys d'Odisseu per tornar a Ítaca. Els 10 per 10 cants a la Divina Comèdia. Les 10 jornades i els 10 narradors del Decameró. Les 10 pometes del Pomer. 10 temporades de llibres i ràdio per seguir sumant històries, personatges i emocions. Ciutat Maragda. 10 anys compartint literatura. Dissabtes a la una del migdia a Catalunya Ràdio. Amb David Guzmán. Lectures per a tots els gustos.

Som Trescat.

En un programa on sona tan bona música el que no podíem fer és deixar passar el festival inèdit de Barcelona i no parlar-ne amb l'abast que ho farem avui. Al Catalunya Nit volem posar la mirada al que passarà a Barcelona a partir de dijous de la setmana vinent concretament del 29 d'octubre al 8 de novembre una nova edició d'aquest festival el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona. Ellos querían que fuera un éxito,

¿no? Pero ni mucho menos pensaban que iba a ser lo que realmente es hoy, que es un himno.

La gente lo pedía, la gente decía en esa canción que es diferente.

Aquest documental sobre com es va a crear un himne de les discoteques com ara el Flying Free, és un dels 70 que projectarà l'inèdit i 64 seran d'estrena. I precisament algunes de les estrenes més destacades tenen firma catalana.

El cineasta de Banyoles, Albert Serra, presentarà Ses Moments de Maví, en què desgrana 16 temes musicals inspirats en la seva vida. També hi passarà Carles Simón.

La directora catalana

farà un tast flamenca, flamenco, i al festival també hi haurà protagonisme per David Bowie.

L'últim disc de Bowie, publicat, recordem-ho, només dos dies abans que morís, el gener del 2016, amb aquesta cançó que es diu Black Star, ha inspirat un documental que es fixa en l'última etapa del músic. En fi, hi ha moltes propostes que ara comentarem amb l'Astrid Rus i Antoni Carol, que són els directors de l'inèdit. Bona nit i benvinguts a Catalunya Nit. Com esteu? Molt atrafegats, imagino, no? Aquests dies deuen ser molt plens de coses.

Sí, ara ja has acabat de veure detalls, a veure si algun carn ha enviat la pel·lícula i empaitar-lo, però ja ho tenim tot preparat.

Escolta, 24 edicions.

Com l'heu plantejada, aquesta? Doncs aquesta venim amb algunes novetats en quant a formats. Perquè anem una mica més enllà del documental estricte. Per exemple, és el cas de la Carla Simón, que porta un curtmetratge que és gairebé cinema musical amb una mica de llenguatge documental. Però no és estrictament un documental. O la peça de l'Albert Serra també és bastant.

Personal. Sí, clar, és més un dococoncert. També hem decidit, que això és nou, obrir-nos a premiar, obrir una convocatòria de vídeos musicals. Que és la primera vegada que ho fem en associació amb la sala Polo, perquè hem vist, és obvi que és molt una mica el lloc de formació, la cantera de molts joves realitzadors que abans d'embarcar-se en un documental que els portarà cinc anys de feina, Mentrestant, vessen de guanyar la vida, venen d'aprendre i el vídeo musical és un terreny on passa molt això. També ens agrada fomentar que les televisions apostin per continguts musicals. Llavors presentarem alguna sèrie documental nova de música. És una cosa que s'està perdent a les teles. No, totalment. Ja no es fa música a la televisió fa temps. Quan vam saber que una productora diu ja tenim dues temporades fetes, doncs vinga, l'estrenarem.

Molt bé, per tant, esclar, el festival es va fent gran, la veritat és que, després us preguntaré com us plantejau la 25a edició de l'any vinent, perquè això no pot ser qualsevol cosa, suposo que, un cop comenci aquesta, ja estareu pensant en aquella, si no ho heu fet ja, però, lògicament, el festival es va fent gran, ha anat també a altres ciutats, ara també ho veurem, i suposo que també ha d'ampliar aquest ventall de propostes, no? Sabem que les cançons expliquen històries, però, clar, amb una cançó, doncs, lògicament, no hi cap tot, els documentals, per tant, permeten anar més enllà. Què creieu que fa que hàgiu aconseguit amb totes aquestes edicions un públic tan fidel? Perquè l'any passat hem mirat quants milers de persones d'etiquets vau vendre. Sí, van passar 35.000 persones.

És el festival de cinema amb més espectadors de Barcelona.

Sí, sí, sí, és una barbaritat. Què creieu que fidelitza tant, que fa que arribi tanta gent?

Jo crec que a còpia d'anys hem aconseguit que arribi una mica el nostre missatge, el nostre criteri, que és que busquem més bones històries que grans noms, que creiem fermament que més que un line-up d'artistes que et poden interessar i que et quedi variadet d'estils, l'exigència de buscar bones històries, fomentar aquesta curiositat. I a força d'anys jo crec que hem anat fomentant un nou públic, que no només va a veure els dos, tres artistes que li agraden, sinó que ja una mica ens fa confiança i s'arrisca anar a buscar dues, tres històries curioses o de les que pràcticament no sap res. Jo crec que aquí està la gran feina que hem pogut fer.

Sí, que heu fet per arribar també a més públics. Aquest any, per exemple, ens portarà la Memòria Musical de Catalunya.

Es recordarà la trajectòria del mestre Jordi Saball amb Tempos fugit, que hi veurem, aviam. Bueno, i vindrà ell a presentar-la,

que també és un noia. Home, tenim aquí, no?, classe d'aprofitat. Sí, és que és impressionant. La peça el que veus és el ritme de treball que porta als seus 84 anys. És impressionant. Llavors després farà una xerrada coordinada. Hem fet aquesta col·laboració amb la mateixa, el festival Jordi Saball, que és interessantíssim. I res, és que l'enveja que fa veure'l als 84, com treballa, les ganes.

El vam entrevistar l'any passat i vam veure com li funcionava tot, no? Va ser una conversa boníssima. Està en plena forma. Sí, sí, sí.

I després que mai li farem prou justícia, perquè aquí sí que li diem al mestre Jordi Saball, però a França és Déu nostre senyor, eh? En el món de la música antiga, la música barroca. I aquí encara no sé si el valorem prou, prou.

Ja, ja ens passa a vegades, aquestes coses. Aviam, canviem de registre. Posa, posa.

A veure, jo crec que la gent es va. Els nostres oients es deuen anar situant, perquè és la història d'un himne, això, eh? Això és el Flying Free, ara sentirem aquí la pujada. A poc a poc, pon aeri.

Aquí la tenim. Què ens podeu explicar d'aquest documental?

Doncs això és que, després d'uns anys. Fa uns anys enrere es podia dir que el fenomen de la màquina era algo totalment a reivindicar, revisar. Per sort, després, amb el temps, hi ha hagut llibres. Al mateix inèdit hem tingut dos documentals molt bons resumint la història d'aquesta música. Amb orígens de València, però que explota Catalunya. I ara el que ens porta aquest documental és una mica la cançó que encarna aquella època, la pugeu màxima, l'eclusió màxima de la màquina i relacionada amb aquest temple que va ser el Pont Aeri. I veiem, també és una història familiar, la família que hi ha al darrere de Ponaeri. Jo, com a curiositat, igual espero que em perdonin, però A veure. És que és molt graciós. Quan estan buscant local, per lo que acaba sent aquest supertemple electrònic a Catalunya. La idea era muntar un Frankfurt. Ah, sí? Sí. O sigui, tu imagina't com es va fer de grossa. Es van anar embolicant. Com es va embolicar la cosa per acabar sent el pont aeri. I res, és una mica un miracle aquest himne, perquè les generacions més joves la coneixen. Continua sonant a totes les festes, va perfecta per dir que ja estem tancant. És increïble, això d'aquesta cançó, la seva història. Ara l'hem quadrat, eh?

Ah, i tindreu convidats, també, en aquest cas.

Aquí tindreu, va. La família, els germans Escudero. També hi haurà una sessió de Warma, pel principi. Hi ha alguns documentals que aporten música al cinema, també. La Marian de Cal, la cantant de la cançó, la que sentim. Sí, sí. I esperem que tothom s'animi a cantar, no?

Home, a cantar no ho sé, a ballar? Jo crec que segur és impossible tenir els peus quits amb aquesta cançó. Vinga, va, doncs la canviarem. Busquem un fenomen més recent.

Aquests són els de Meida Calafresca, un grup d'arbúcies que lluita contra les pràctiques extraactivistes, els equífers del Montseny. Això i la seva música es projectarà a l'Inèdit, no?

Sí, aquest és un exemple de història bonica que volem tenir també a l'Inèdit, que no és només la música, sinó tot allò que reivindiquen ells i a tot un component medioambiental que posen en evidència.

No, no només la música, sinó també aquest contingut. Aviam, jo sé que és molt difícil per vosaltres, perquè deveu tenir, com els fills, que triar és molt, molt difícil, no? Però de tot el cartell, quines són per vosaltres les propostes imprescindibles? Vinga, va, Toni. Home, mira, encara no hem esmentat la

Marianne Faithfull. Ara, ara. Oi? Sí. Sí? Ho faig ja?

Sí, la podem posar, la podem posar. Estem molt a favor de

Marianne Feizul, també. Nosaltres també. La pel·lícula inaugural es diu Broken English, i és l'última entrevista que va fer ella abans de morir, i a més té un format molt interessant, perquè el que fan és inventar-se un imaginari ministeri del no oblid, és una mena d'experiment científic i on la confronta en els seus propis records, imatges, entrevistes i ella hi reflexiona al damunt i evidentment el que reivindica és la seva talla com a artista amb una carrera llarguíssima, una gran supervivent dels 60 i que és una vergonya que encara algú s'hi pugui referir com que era la nòvia de Mick Jagger, per exemple. Sí, sí, sí.

No, no, amb la seva pròpia vida, discografia, història musical. Quin altre va? Astrid, tu, tria.

Un altre. Mira, doncs jo triaré la de la Cluenda, en aquest cas, que és The Best Summer, perquè és una gira que van fer per Austràlia, tots els grups mítics dels 90, però més la història del documental és molt bonica, perquè la seva directora, quan van haver els incendis de Los Ángeles, buidant la casa, la casa va trobar una caixa amb tots els vídeos, perquè ella va anar de gira amb aquest grup. I al trobar la caixa va dir, ostres, doncs quin material hi ha? I va rodar, va muntar aquest documental. Amb Sonic Youth, Bikini Kill. Aquest es diu, com has dit? The Best Summer. Molt bé.

No digueu el de Palp. No, perquè el diràs tu. Per exemple, no? Aquest seria, respondria a un clàssic, no? Del tipus de documental que podem veure, o no? Inèdit, sí?

Sí, ja hi ha hagut documentals sobre Palp, en aquest cas és el documental, la gira, la gran gira de retorn que van fer l'any passat, però entre blocs de cançons rescaten molt material inèdit que encara tenien ells, de fotogràfic i d'imatges, i el Jarvis Coker, en veu en off, ho va comentant, amb aquest to que té ell. Entre sorneguer, elegant, és molt interessant.

Perquè com feu la tria? O sigui, encara és l'inèdit que va a buscar els documentals o amb 24 edicions ja ara al novembre us començaran a arribar i a propostes per la 25a o us han arribat ja fa dies? És una barreja.

Sí, meitat i meitat. Tampoc ens podem adormir. Evidentment, la convocatòria, el festival està consolidat, ens tenen en el mapa i ens arriben moltes propostes, però no pots parar de buscar. A més, de vegades hi ha propostes que ells ni ells mateixos s'han pensat que potser podria interessar al circuit. Ha passat, eh? Propostes que no s'acaben de creure i els hem anat a buscar. De dir, però tu saps que això és una gran peça i que nosaltres la programaríem?

Sí, ha sigut una mica el cas de Carles Simón, no? El vam veure i vam pensar, ostres, això s'ha de veure en pantalla de cinema, això s'ha de veure, té una factura molt Carles Simón, molt especial, estèticament és molt bonic, i llavors a vegades som nosaltres qui imaginem que aquella peça hauria

d'estar al cinema. Clar, i la neu a buscar. I en el cas del raper Valle Valle, una mica l'abanderat del macarrisme català, era una peça que ells havien fet sense massa pretensions, com vinga, per acompanyar el lançament del disc. Però en realitat explica d'on ve ell, per què és com és, presenta l'avi, la vida a l'hort, com és la seva colla de mongat. Li vam dir això, vam dir això és un gran documental, això s'ha de projectar al cine. Els vam convèncer. I ja està, mira, ja els teníeu.

Escolta'm, i 24a edició, jo no em vull avançar, perquè esclar, encara ha de passar la 24a, però per la 25a edició són molts èxits acumulats, i el festival inèdit, hem de dir que es farà també a Portugal, Mèxic, Colòmbia, Xile, l'Uruguai, el Brasil, França. Per tant, és una marca que ja transcendeix Barcelona, però l'origen és aquí. I són 25 anys que. No sé si en teniu alguna de grossa pensada, o és avançar-nos molt. Sí és avançar-nos, però clar, estem fent una llista de desitjos que són increïbles tots.

Ens agradaria que algun dels directors per nosaltres mítics que hem homenatjat, i que estigui viu, pugui visitar-nos. Protagonistes que potser han tingut 5 o 6 documentals al llarg del festival que puguin venir. Rescatar joies molt difícils de veure, més que caure en un gran èxit del festival, potser oferir oportunitats úniques de veure coses ja. Que no es poden trobar, i tenim un munt d'idees més. També ens estem obrint cada cop a més formats, a més directes. Hi ha moltes coses, però és avançar-nos, eh, de veritat.

Anem a la 24ena, que vagi tot molt, molt bé. Recordem als nostres oients que començarà el 29 d'octubre, s'allargarà fins al 8 de novembre, aquest festival inèdit, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona. Astrid, Rus i Toni Caroll ens són els directors. ¿Hi ha alguna cosa que considereu imprescindible que hagin d'explicar?

El que sempre diem, que la gent realment tingui curiositat i que vagi més enllà del que ja coneix. I si algú ve de fora, a Barcelona, quin millor lloc per trobar gent que et recomani llocs de la ciutat que una colla de bojos del cinema i malòmens. Que és com jo, m'apropo a les ciutats. Jo busco gent amb afinitats musicals o per la samarreta que porta, de vegades. Doncs l'inèrit és el lloc on trobar aquesta gent. On deixar-se caure. On deixar-se caure.

Gràcies a tots dos, que us vagi molt, molt bé. Moltes gràcies. Gràcies.

Els divendres ens encanta parlar de cinema a aquesta hora i ho fem amb el Marc Garriga, el cap de Cultura,

que després explicarem des d'on ens atén. Avui, Marc Garriga, bona nit. Bona nit. A veure, cada setmana ens recomanes alguna joia, una pel·lícula més petitona que vols destacar, però avui vols començar ja directament amb la que per tu és la millor de la setmana. Sí.

They told me what happened to you.

I és Wildwood. Sí, Wildwood, El bosque salvaje, que és com s'ha traduït aquí, és una meravella tècnica, és la pel·lícula de stop motion més ambiciosa de la història, de fet ve de guanyar el premi del públic del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, molt merescut. I en el qual s'han invertit més de 4 anys de producció. És una pel·lícula complicadíssima. S'han construït 132 decorats físics. Han fet falta 233 titelles fets a mà amb 142.000 cares diferents. Li van canviant en funció de quina és l'expressió que volen mostrar en cada moment. I han treballat més de 1.000 artistes i artesans. És un projecte aclaparador, admirable del tot, que podria haver quedat en això, en una curiositat tècnica, Però és que el resultat és espectacular. És una pel·lícula bellíssima, emocionant, una perla més del prestigiós estudi Laika, que va fer Coraline o Kubo i les dues cuerdes màgiques. I aquí el que expliquen és un viatge èpic d'una noia que s'introdueix endins en un bosc màgic amb l'objectiu de rescatar el seu germà petit. I és una pel·lícula que parla de la batalla. De l'antiga, de l'amistat, del dolor. És una pel·lícula preciosa i a més hem tingut l'ocasió de poder parlar amb un dels mil animadors que han participat en l'elaboració d'aquest film. És un mallorquí, Guillem Ignasi, i ens ha explicat coses molt interessants. Doncs va, escoltem-lo. Guillem Ignasi, benvingut a Catalunya Ràdio. Hola, què tal? Moltes gràcies. Quatre anys dedicats a aquest projecte,

com descriuries aquest viatge? Va ser un poc, en el moment de rebre una oferta de feina, va ser un sí immediat, perquè en el món de l'animació stop motion, laica, s'estudia és un poc, una meca, on molta gent aspira a arribar. I va ser a nivell emocional, però jo, una experiència molt intensa, perquè a més arribes a un lloc on se suposa que és tot èlit mundial de lo seu. I tu arribes un poc com una persona nova que no confies en les teves habilitats, moltíssim síndrome de l'impostor, que fins i tot després xerrant-te amb gent que du fent aquesta feina 20 anys, encara tothom té síndrome de l'impostor. Al final, en el món creatiu, sempre. Crec que a tots mos costa un poc creure en mosò. I va ser una experiència molt intensa, moltíssim aprenentatge, aprenent dels millors del món, i a la llarga, com va passant el temps, tu vas creient-te un poc més, mai t'ho creus del tot, i ja, per fi, després de tanta emoció i tant de dalt i baix, que com he dit, que va ser una pel·lícula tan llarga, se fa molt intens tot, després de tant de temps, ara ja toca un poc relaxar, i sobretot si a la gent li agrada, i veure que tot ha valgut un poc la pena, sí, sí. En un món de l'animació que està molt marcat últimament per la intel·ligència artificial,

quin lloc ocupa l'StopMotion, un estudi com l'AICA, perquè tingui un resultat que jo crec que és irreemplaçable? El problema de la intel·ligència artificial. Jo crec que és un poc aquesta falta d'ànima, com a falta de pressupost. És com que el cinema ha passat de. Bé, el cinema, la generació d'imatges, passa de qualcú volent contar una història a simplement crear alguna cosa per entretenir. Que, bé, més vàlida o menys, un poc de debat de cadascú. Però jo crec que estudis com l'AICA, que segueixen apostant per la feina de cents i cents d'artistes i una aposta completament creativa amb cada petit detall de sa pel·lícula tenent un procés de decisió darrere, jo crec que és molt important i són estudis que espero que segueixin existint per sempre i que siguin aquesta resistència i que s'aneguin a sucumbir en aquesta facilitat, en aquesta corrent que hi ha avui en dia de resultats immediats i ràpids. Wildwood podríem dir que és el llargometratge d'Stone Motion més ambiciós de la història. Quin ha estat l'aspecte més exigent o sorprenent del procés de producció? Sí, evidentment és un avisti a nivell de producció. Ara mateix no sé dir números, però. Però crec que són quasi 200 ninots que s'han fet, o crec que segurament més de 200. La pel·lícula dura dues hores i 20 minuts per mi, cada segon de pel·lícula són 24 fotografies a un ninot. I clar, nosaltres, per exemple, jo,

la meva feina en concret, que és d'animador, amb un bon dia de feina, fem un segon, un segon i mig d'animació. Però clar, això quan estàs animant, perquè cada plano també té dies de preparació, i fins i tot se fa una part en brut, que després reps notes. Jo crec que l'aspecte a nivell producció més complex ha estat lo simplement el tamany. El tamany implica coordinar tantíssimes coses i i molt de detalls, com per exemple si hi ha un jo què sé, un ninot d'un personatge, només pots rodar una escena amb aquell personatge. Així com altres tipus de produccions, per exemple digital, Podries tenir 13 persones animant el mateix a la vegada, perquè és tot digital, però amb Stone Motion tot està limitat al món físic. I de Laika vas passar a Artman, a fer l'última pel·lícula del Shy Sean, que s'estrena també d'aquí molts pocs dies. Quina diferència hi ha a nivell creatiu o a nivell logístic entre dos estudis que tots dos són paraules majors del món de l'animació? Clar, sí, és una cosa molt diferent, el concepte de la feina és el mateix, però això és com amb un llapis dibuixant Garfield o fer un dibuix d'un moix hiperrealista, un gat, moix, a Mallorca diuen moix. La Shai Shaun, com és una cosa més cartoni, que se diu, més tipus dibuixó animat, és un estil d'animació molt més ràpid, dinàmic i divertit,

on no penses tant en la física, en qui la cadera li hauria de girar d'aquesta manera, penses més en la silueta del personatge, en que quedi divertit i en que funcioni, i pensar que quan qualcú vegi això funcionarà i se n'enriurà i tindrà sentit. Quan t'ho mires a la Xaixón no penses a I a aquesta hora se li ha mogut un poc raro, acordant amb les lleis de la física. I què té la Xaixón que agrada tant a grans i petits? Jo crec que simplicitat. És un personatge tan senzill que el ninot en si és molt senzill. És una croqueta de llana amb quatre filferros de braços i cames. Jo crec que també el fet que no tenen diàleg fa que sigui tan com a fàcil entendre, identificar. Laika, Artman, ets molt jove, podries dir, bueno, ja em puc retirar, però encara et queda molta feina per fer. Quins projectes tens en ment o quins objectius, quins reptes t'esperen en el futur? És un poc una indústria bastant inestable. Ara potser d'aquí un any i mig que no hi ha res a fer i feina i de sobte després sorgeixen quatre pel·lícules i falta tothom. Però bé, el meu projecte fetitxa és un poc una pel·lícula que intenten fer a Japó, que són tots nots fets de fusta i és una. Una cosa com a molt estil manga, però és tot motion, i m'encantaria anar-hi,

i de tant en quant escric un e-mail als directors de, eh, que tal, com va tot? Doncs Guillem Ignasi, moltíssimes gràcies per atendre's, i segur que ens seguirem parlant d'un animador mallorquí que està triomfant arreu del món. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.

Va, doncs mirem cap amunt, cap al cel, posem-li estrelles a Wildwood, ja sé que seran unes quantes, però a veure, a veure, tu mateix, Marc.

Tot això que t'he dit no podien ser menys de 5 estrelles. Bé, bé, doncs hem començat molt forts. A veure si podem mantenir el nivell. Avui s'estrena una altra pel·lícula d'animació, aquesta amb segell català.

Normalopolis és la millor ciutat del món sencer. Aquí mateix tenim una increïble roca de Marta autèntica. Però si això és una tutxana. Soc la tutxana marciana.

A veure, les figuretes d'aquesta pel·lícula, tots les hem vist a un lloc o un altre, encara que no en siguem ni conscients. Exacte, això és Super Things.

Sí, Superthings, la pel·lícula. Hi ha molta gent, com dius, que coneix els Superthings. Hi ha gent que no sap que aquests petits éssers de plàstic, objectes quotidians convertits en superherois i malvats que estan tot el dia lluitant entre ells, són una creació catalana. Per tant, després d'una sèrie que ja s'ha pogut veure a Trescat, ara arriba la seva primera pel·lícula, que també és una producció catalana, evidentment. Clar, malauradament coincideix amb Wildwood i les comparacions són odioses, però jo crec que seria injust comparar-les perquè estem parlant d'una producció molt més petita, molt més modesta, amb una animació 2D digital que és molt més senzilla, que evidentment es veu molt més pobra, però jo crec que la pel·lícula ho compensa amb diversos ingredients que la fan un valor segur per al més petit, per als més petits, que és per a qui va dirigida, i per tant té un ritme frenètic, que ja sabem que ara als nens això els agrada molt, una història ben planera, que diferencia perfectament el bé del mal, i a més a més també podran veure aquests ninos i accessoris, perquè surt tot, que molts d'ells tenen a casa, per tant ho sentiran tot molt proper. Molt bé, si el dia haguessis de posar estrelles, quantes? Doncs jo li posaria dues, però vaja, que als nens petits s'ho passaran molt bé. Va, seguim amb els superherois. Sí, és sorprenent perquè tenint en compte que estava a punt d'estrenar-se aquesta pel·lícula, hauria encaixat perfectament al festival de Sitges. És una nova entrega de l'univers DC que jo crec que confirma que no acaben de trobar la fórmula o la tecla per competir amb Marvel. Recordem que han començat una nova fase. De producció de pel·lícules de superherois d'aquesta franquícia. Van fer Superman l'any passat, Supergirl abans de l'estiu, unes pel·lícules amb un to més gamberro, divertides, i ara arriba aquesta Clayface que el que fa és entrar directament al túnel del terror. És un body horror perturbador sobre un actor desfigurat que per culpa d'una innovadora teràpia regenerativa s'acaba convertint en un ésser que és capaç de modelar-se el cos, la cara, com si fos de plastilina. Acaba sent un film sorprenentment gore, jo no m'ho esperava gens, que, a més a més, la veritat és que té un guió que és molt pla, que té unes interpretacions terribles i que acaba sent hilarant sense voler-ho ser, però té tota aquesta aire de sèrie B que jo crec que al final s'acaba fent simpàtica a la pel·lícula.

A veure, doncs això ho hauràs d'acabar d'ajustar a base d'estrelles, què fem?

Doncs mira, jo et diria que està entre una, perquè és molt dolenta, i tres, perquè es fa estimar, i per tant jo faria la mitjana i en posaria dues.

O sigui, entre el bodrio horror, eh?

Sí, però és allò que al final es fa. Mira, és curiosa. Està bé, està bé. Vinga, una altra escena, nena, aquesta ja d'un estil molt diferent, és Sentido y Sensibilidad.

Aquesta ella ja en vam tenir una de ben famosa.

Aquesta ella ja en vam tenir una de ben famosa. És una nova adaptació, per tant, de Jane Austen.

Sí, sí, és l'enèsima adaptació, però jo crec que no està malament que aquest tipus de llibres es vagin adaptant, perquè. El que fa és que les noves generacions tinguin com un nou atractiu per poder-les veure, no? Segons si són antigues, de vegades no els criden massa l'atenció. A més a més, el que fa és actualitzar-se algunes de les seves premisses. Vaja, que un nou públic acabi descobrint aquestes històries i segur que hi ha puristes que no hi estan gens d'acord amb el que estic dient o amb la pel·lícula en si, però jo crec que acaba sent una pel·lícula càlida, elegant, reconfortant, molt agradable de veure. Amb quantes estrelles?

La mitjana aquesta setmana és molt irregular, però hem començat molt forts i si ara ho hem equilibrat una miqueta no sé si tenim més novetats.

Sí, breument, perquè són tres decepcions. Hi ha una pel·lícula que es diu Arriba a Tuto, del José Mota, dirigida, escrita, protagonitzada per ell mateix, presumptuosa, fallida absolutament. No és d'humor, diguem, eh? No, parla de l'humor, però acaba sent un drama terrible, i a més a més és que tota ella és un desastre, jo a aquesta li posaria una estrella. I després hi ha un parell de pel·lícules que venien amb una aura interessant de que podien ser pel·lícules destacades i acaben sent pel·lícules tedioses, avorridíssimes, que són El samurái i el presoner, de Kiyoshi Kurosawa, una llàstima perquè és un bon director, i Bru Heron, que també havia llegit comentaris que la situaven com una de les millors pel·lícules de l'any i a mi, sincerament, m'ha semblat una pel·lícula fluixota i molt, molt, molt lenta. Doncs tanquem aquí les estrenes i ens endinsem en el món de les plataformes.

I comencem amb una sèrie.

Sí, això és Nadie quiere esto. És una comèdia molt intel·ligent, arriscada, sobre una parella, podríem dir, interreligiosa, o ni això, perquè ell és jueu, és un rabí, de fet, amb una família molt centrada en les tradicions jueves, i ella. No creuen res, la religió és un tema que no li interessa, que té un podcast amb la seva germana on van parlant obertament de tot, de sexe, de parelles, i per tant també comencen a comentar la nova relació que una d'elles estableix amb aquest noi, i tot això genera situacions molt, molt divertides. Els protagonistes, Kristen Bell i Adam Brody, que són dues persones que encaixen a la perfecció en els seus papers, i ara, fa pocs dies, s'acaba d'estrenar la segona temporada a Netflix, Nadie quiere esto. Nadie quiere esto, ens lo apuntem, perquè sona bé, i per acabar.

Una gran pel·lícula que arriba a les plataformes o com era una de divertida i d'interessant i que té molts atributs, eh? És una pel·lícula meravellosa a les vis, ja, incontrolable. Sí, sí, sí, sí. M'agrada, m'agrada molt. Acabo de veure en trailer un altre cop i m'he tornat a emocionar. És la història real gens condescendent d'un home amb síndrome de Tourette que. Que va patir en el seu moment la dificultat del diagnòstic, la incomprensió de la seva família, el rebuig del seu entorn i com va anar superant-ho tot. Evidentment, ja et dic que m'he emocionat només amb el tràiler, per tant, prepareu els mocadors, i malgrat que és un drama, és d'aquelles pel·lícules que, quan acaben, no sé, fan com que vulguis ser millor persona, i és el que et fa sentir molt bé. La teniu a Movistar Plus des d'aquesta setmana.

Mira, aquesta és d'aquelles que si hi hagués espais als instituts jo la posaria

a les classes, perquè té moltes coses que estan molt bé que s'expliquin i que anem entenent entre tots. I tu tot això ens ho estàs dient des de Valladolid. Estem a la Seminci, no? Doncs sí, avui ha començat el que seria la Semana Internacional de Cine de Valladolid, s'acaba de fer ara fa poc la gala d'inauguració, s'ha entregat una espiga d'or honorífica al tècnic de so William Barton, que va guanyar dos Oscars, s'ha fet un homenatge a José Luis Cienfuegos, que era el director del festival fins al desembre de l'any passat, quan va morir de forma sobtada, i s'ha presentat la pel·lícula My Nodes on Mars, que era la pel·lícula inaugural. Nosaltres hem vingut perquè aquí també hi ha presència catalana. Parlarem durant els pròxims dies de la sèrie Matar a un Oso, que parla de l'os cachú i de tot l'embolic que va passar al voltant de la mort d'aquest os del Pirineu. També hi ha altres produccions en participació catalana, com Cinemania de Marc Farré, Salen les Globes de Claudia Alzina, i també se li donarà dilluns una espigadora acadèmica a la Pompeu Fabra. Per tant, aquí hi ha tema català i aquí estarem per explicar-ho. Doncs aquí estarem també per anar-te escoltant. Gràcies, Marc, que tinguis un bon cap de setmana cinematogràfic. Igualment.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Som Trescat.

El 8 de novembre viu la Vueling Cursa Bombers Barcelona. 10 quilòmetres, milers de corredors i tot Barcelona en moviment. Últims dorsals disponibles. Inscriu-t'hi a la web oficial. I recorda, el cor mai s'atura. El pròxim 29 de novembre es duran a terme les eleccions generals. Si aquell dia has de ser lluny del teu poble, la teva terra,

la teva ciutat o alguna cosa t'ha d'impedir anar a votar, pots votar per correu. Sol·licita fins al 19 de novembre la documentació necessària a qualsevol oficina de correus o a correus boners. La rebràs gratuïtament. Per correu, el teu vot té tot el valor. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Jo em vaig adonar que a Andalusia no hi havia futur. La terra que em doni la possibilitat. Aquesta serà la terra meva. Vaig tenir la gran idea

de muntar una ràdio per als Mundials de Futbol. Radio Teletassi. Lo nuestro.

Justo Molinero era l'influencer més important d'aquells anys. Nits sense ficció. Justo Molinero. El poder d'una veu. A TV3 i a la plataforma 3CAT. Dimarts a la nit.

Som 3K. Som 3K.

13 minuts i arribarem a les 11 de la nit. És el punt del programa en què el Catalunya Nit comença a mirar cap a l'endemà, o en aquest cas al cap de setmana. Marc Güell, Alba Barbosa, Xelga Riga, bona nit. Bona nit. Aviam, és un cap de setmana en què estarem molt pendents

de França, Marc. Sí, ho hem estat explicant perquè demà hi ha aquestes mobilitzacions d'organitzacions d'estudiants, de sindicats, dels armilles grogues, i hi ha molta preocupació pel que pugui passar després dels aldarulls greus. Fins demà! Fins demà! I de l'àmbit internacional, també ben pendents del Brasil, diumenge, segona volta d'aquestes eleccions presidencials, i que s'hi arriba amb aquest freca-freca a les enquestes entre Lula, que és el candidat d'una coalició de centre-esquerra, i també a l'extrema dreta de Flavio Bolsonaro, el fill de l'expresident Jair Bolsonaro. En Joan Biosca ens explicarà el resultat diumenge a la nit. I demà, Gabriel Rufián i Irene Montero faran el seu primer acte conjunt de precampanya a Barcelona Alba.

Sí, el candidat d'Esquerra Republicana i la cap de llista de Podem començaran a Nou Barris la precampanya després de l'acord entre les dues formacions per col·laborar de cara a aquestes eleccions generals. Podem no es presenta a Catalunya i a canvi els republicans integren algun nom dels morats a la llista d'Esquerra. L'acte té el lema Casa, Vida, Futur i al cartell no hi apareixen les sigles de cap dels dos partits. I la CUP, que no concorre a les generals, demà ja presenta la precampanya, però de les eleccions municipals del maig de l'any que ve serà en un acte a Vilanova i la Geltrú. I tornarem a veure Toni Comín a Catalunya aquest cap de setmana. Sí, torne de l'exili després de 9 anys, el que va ser conseller del govern de l'1 d'octubre. Tornarà a Catalunya, té previst fer-ho a peu des de la Catalunya del Nord. El seu cas encara no està arxivat, perquè està pendent que el Suprem li apliqui l'amnistia, però torna ara perquè el jutge Pablo Llarena li ha aixecat l'ordre de detenció. Ahir ja va ser a Madrid per recollir l'acte d'eurodiputat, però l'exconseller manté que era un tràmit protocol·lar i que el seu retorn serà diumenge acompanyat d'amics i familiars.

I aquest cap de setmana hi ha dos clàssics, el partit de futbol i l'altre clàssic,

que és aquell de canviar l'hora, i ens passarà lleu que diumenge notarem que

es fa fosc abans, Txell. Sí, exacte, perquè la matinada de dissabte a diumenge, quan siguin les 3, els rellotges tornaran a marcar les 2. Canviem, com deies, l'horari, és un d'aquells moments de l'any en què ressorgeix el debat sobre si ens beneficia més l'horari d'hivern o bé el d'estiu, de moment. Europa el manté, aquest canvi d'horari, tot i que la Comissió Europea sí que ja va proposar que s'eliminés el 2018. Els estats no s'han posat d'acord i la Unió Europea ja ha fixat aquest calendari de canvis fins com a mínim el 2031.

Els que hauran de final del despertador són els companys del Suplement, amb aquest canvi d'hora, però vaja, tenen un cap de setmana amb molts fronts oberts, si us sembla, podem preguntar al director del Suplement, Roger Escapa, bona nit. Què tal, bona nit, com esteu? A les portes d'un cap de setmana que el tindreu bastant mogut, amb molts fronts. Hi ha molts fronts d'actualitat,

d'entrada demà molt pendents del que passi a França i a Itàlia amb aquestes mobilitzacions, veurem si s'extenen més a Europa. I, per tant, connectant amb diferents punts on hi ha marxes previstes i on l'escena també, després del que va esclatar diumenge passat, que ho van viure aquí al suplement, doncs a veure quines ramificacions agafa. Diumenge, cita important, retorn de Toni Comín a Catalunya, amb aquesta excursió que ha organitzat, n'estarem ben pendents perquè passa durant el suplement tot això. I diumenge, clàssic. Per tant, Barça-Madrid, saps que també ens agrada el futbol i en parlem i anirem fent xiu-xuc pel que hagi de passar al vespre.

Estàs nerviós per diumenge? No encara, no encara, però crec que tindré temps de posar-m'hi aquest cap de setmana a mesura que n'anem parlant. Soc moderadament optimista. Doncs a veure aquest optimisme si es compleix diumenge. I què més fareu? Quines converses tindreu? A tu t'agrada la música dels 80, Marc? Sí, som dels 80.

Ens va enganxar una mica massa jovenets. Tota aquella època discoteca, Italo Disco. Hi ha un Sabadell Sound, que és el Jordi Cubino, que és productor musical. Tenia un personatge. Que ho va rebentar quan ell només tenia 16 anys, que es deia David Lyme, i que va ser el precursor del Sabadell Sound, aquella música disco, que ell el va portar a fer gires mundials, molt més enllà de Catalunya i de l'estat. La juntem amb el Carlos Bayona per reivindicar la música dels 80 i presentar també un documental que han rodat plegats amb la història del Cubino i com busca una alternativa al seu alter ego ara mateix, al present. Busca un nou David Lyme. I per tant s'ha muntat un càsting i una història que ens vindran a explicar aquest dissabte, demà. I l'ha trobat. L'ha trobat, a veure com acaba.

Però crec que és una excusa per reivindicar i posar cançons. Jordi Cubino, que molts el coneixeran perquè formava part o forma part d'Euphoria. Clar, clar, i té tot un bagatge musical molt interessant. Així estem. Us escoltarem també aquest cap de setmana, el suplement. Molt bé, salut.

I d'aquí una estona, les dones dia els dies. Montse Virgili, bona nit, què ens porteu avui?

Bona nit de divendres. Avui us portem una perleta, una cosa preciosa, que és l'entrevista amb la Marina Herloff, una compositora que està triomfant arreu del món, però va néixer a Piera. La Björk n'està enamoradíssima i el seu últim disc és una autèntica festa. Però ja us dic una cosa, aquesta dona ha segut de tancar moltíssim per poder-lo escriure. Pràcticament ha viscut en un convent durant dos anys. Per això ens explica que hi ha hagut moments de llum, però també de molta foscor.

La mort ha estat bastant com una llum que s'ha contraposat d'una forma molt radical a aquesta tenebra i són els records bons que m'emportaré, alguns dels records bons que m'emportaré d'aquest procés.

Sis minutets i arribarem a les 11. A aquesta hora sempre ens agrada saludar els companys de la premsa escrita per veure com fan això tan difícil de plantejar la portada de cara a l'endemà. Els divendres visitem el punt avui. Dolors Vallès, vice-directora, bona nit.

Hola, bona nit Manel, bona nit Agnès. Doncs demà el Punt Avui obre amb un titular contundent. Adeu a la farsa del terrorisme. L'Audiència Nacional arxiva la causa contra els 12 CDRs de l'operació Judes acusats de terrorisme, una decisió que posa a fi anys de persecució judicial. En pàgines interiors, en Jordi Panyella, aprofundeixen la resolució amb un altre titular ben clar. L'independentisme no és terrorisme. També dediquem un dossier a les eleccions municipals a València amb la dana i la gestió de la tragèdia marcant la batalla política. I a la secció de la monarquia de Lluís Simón ens porta al Marroc amb els eluites amb pilotes sobre els secrets dels harems i la vida privada de la dinastia marroquina. I tot això i més demà al punt avui.

Molt bé, doncs que tinguis molt bon cap de setmana, Dolors.

Gràcies, bona nit. Gràcies, bona nit. Bona nit.

Poc més de 4 minuts i arribarem a les 11 de la nit, i amb això el Catalunya Nit també arribarà a la seva fi. Com sabeu, cada dia cedim aquests últims minuts a un col·laborador nostre, a qui li confiem la reflexió final del dia després d'aquestes dues hores de notícies i d'informació. Avui és el torn de la periodista i filòloga Trini Gilbert. Com estàs, Trini? Bona nit. Molt bé, contenta d'estar aquí amb vosaltres. Bona nit. A nosaltres també contents que ens acompanyis. Com ho has vist, això? Tens aquests últims minuts del programa per afegir la teva mirada.

Molt bé, moltes gràcies. Doncs mireu, jo m'he recordat d'una de les frases més famoses de la literatura, de Principis de Llibre, que per mi és una de les més genials, que és la que diu que totes les famílies felices s'assemblen i cada família infeliç ho és a la seva manera. Ja sabem que és una frase de Tolstoi, jo crec que és una de les més genials que mai s'hagi escrit, i jo pensava que actualment, si pensem, si agafem aquesta frase, la diríem. Exactament al revés. És a dir, jo diria que totes les famílies infelices ara s'assemblen totes. No és que ho siguin a la seva manera. En un segle de diferència, el segle XXI, diríem que totes són semblants bàsicament per un motiu que és el que és transversal aquí a Catalunya i a tot el món, que és aquesta precarietat que estem vivint. Aquesta precarietat laboral, aquesta precarietat de l'habitatge, aquesta precarietat de valors també, aquesta polarització entre bons i dolents d'una manera tan extrema. És a dir, en un segle hem canviat una de les frases. Màximes de la literatura que la va fer Tolstoi, i diria, i jo la diria actualment al revés, justament per tots aquests motius. Altres de les coses que us volia comentar, també, dels temes que heu comentat, és aquest retrat generacional que heu definit molt bé, I que per mi també forma part d'aquesta infelicitat. És a dir, s'han trencat tant els esquemes que els joves

prefereixen mirar-se el mòbil que no estar amb els amics. Per mi això és una de les coses més greus que pugui passar. La socialització ens fa ser humans, ens fa ser persones. I els joves, una de les característiques que sempre han tingut en tots els temps és aquestes ganes d'estar amb els amics i d'estar entre ells. Ara, mirant uns vídeos d'uns gatets, es veu que dona més confort. Per això també jo afegiria aquesta infelicitat que ens uneix si és que aquest retrat generacional és el que es posiciona. I per acabar, la tercera notícia que jo voldria destacar, i jo trobo que és una notícia molt bona, i em porto dos del Dolentes, o sigui que jo crec que hem d'acabar bé, que és divendres i que comença el cap de setmana, És aquest cribatge del càncer de mama que s'amplia, de previsió de càncer de mama que s'amplia, que començarà als 45 anys i que s'allargarà als 70. Per mi és molt bona notícia perquè tot el que sigui prevenir. Sempre s'ha d'aplaudir, però és que en part hi ha un esforç molt important dels nostres hospitals públics per fer aquesta ampliació de cribatges d'edats que va des dels 45 i que va fins als 70. Per tant, que bé, quina sort que tenim que tinguem uns hospitals que faran aquesta prevenció.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.