Catalunya nit, de 22 a 23 h - 26/10/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

En setembre, l'última hora del Catalunya Nit, una hora en què ens pensàvem que sabríem qui acaba aconseguint la pilota d'or d'aquesta edició, però ara ja no ho tenim tan clar. Tenim la nostra companya, la Laia Tudel, al London Palladium de Londres, que és on s'està fent la gala, però ha començat tan tard que ja veurem si en horari del Catalunya Nit acabem tenint els premis grossos, sapiguem què és el que ha passat fins ara i el que ens espera. Laia Tudel, bona nit de nou.

Bona nit, mira, acaba de començar aquesta gala amb els primers premis, s'han entregat els dos primers premis, i el que podem dir és que el present, la joventut i el futur és del Barça, perquè han donat els premis al millor jugador i la millor jugadora sub-21 de l'any, i tots dos han estat per jugadors del Barça. La Minya Mal ha guanyat el trofeu a millor jugador jove per tercera vegada consecutiva, ningú ho havia aconseguit fins ara, i Vicky López. La jugadora del Barça acaba de guanyar el segon trofeu de millor jugadora jove de l'any, revalida el títol de l'any passat. Per tant, el Barça, que de moment és el clar protagonista en aquesta gala de la pilota d'or, com deies, falta el premi gros de les pilotes d'or, això arribarà tard, jo crec que encara amb una mica de sort ens entrarà dins del Catalunya Nit.

A veure si ho aconseguim. Ara hi ha gent que hi deu estar fent càbales de l'estil. Si ja li han donat la de jove vol dir que no guanyarà l'altra? No ho sabem, oi? No ho sabem.

Clar, perquè no ha passat mai a la història de la pilota d'or que el millor jugador jove hagi guanyat també la pilota d'or. Però és que, clar, tampoc mai un jugador tan jove com la Minyamala havia aconseguit tants èxits. Un jove, recordem que té 19 anys, fins ara el jugador més jove.

A veure què passa. Sortirem de dubtes més endavant. Gràcies, Laia.

Doncs, a més a més, ens acompanyarà, com cada dilluns, el Toni Padilla, avui amb una història de la pilota d'or que segurament us sorprendrà i el Damià Aguilar ens portarà tota l'actualitat esportiva. D'aquí una hora s'acaba també el termini perquè els partits i les coalicions registrin les llistes al Congrés per a les eleccions del 29 de novembre. D'aquí una hora. O un parell d'hores. Em sembla que serà a la mitjanit. S'està tancant ara mateix. Actualitzarem el ball de noms i també els pactes entre partits pel que fa a les candidatures al Senat. També ens passejarem per la campada de la Puerta del Sol. Avui fa exactament un mes que es van plantar les tendes.

Demà hi ha eleccions a Israel, semblen crucials, per això també passarem per Jerusalem. I abans d'acabar, espiarem la portada que preparen per demà al periòdico de Catalunya i cedirem la reflexió final al dramaturg Xavier Albertí.

Ja ho sabeu, fins a les 11, notícies sota la llum de la lluna.

El primer que volem fer és escoltar les veus que han marcat fins ara aquest 26 d'octubre. És una selecció amb el segell del Marc Güell.

Demanarem poder identificar les persones reals que estan darrere d'aquests missatges massius que s'han enviat des de les dues plataformes que ja coneixeu quines són i, per altra banda, doncs també aconseguir que es tanquin aquests grups on s'està incitant els joves a la violència de forma clara sense cap altre fi que cometre desordres públics i actuar amb violència.

Els pares de tots ells responen civilment per tots els danys i desperfectes que hagin causat. Si bé en l'àmbit dels menors de 14 anys es

durarà per un procediment civil i en canvi els altres es portarà en el procediment penal.

Quien sale ganando en el caos y en el odio es la extrema derecha.

I una part important d'aquests detinguts o bé venen del magret o bé són segona generació. I això el que posa en evidència és que tenim un problema molt seriós d'integració.

Donem 48 hores a aquest govern perquè doni explicacions i si efectivament, com sembla, malgrat tenir tota la informació abans, som incapaços d'aturar el que va passar a Barcelona, òbviament demanarem responsabilitats i cessaments.

Reclamem també que tota la força de la justícia s'apliqui contra els delinqüents, independentment que siguin menors d'edat i que assumeixin els costos de reparació de l'espai públic, així com també dels comerços privats. Aquesta barbàrie no pot quedar impune i cal que s'apliquin penes contundents.

Volen quedar i construir el país i han dit que ja n'hi ha prou amb la corrupció. Volen tornar a Sèrbia cap al camí de legislatiu, mirar cap al futur, no cap al passat, i acabar amb la corrupció en un estat pràcticament criminal, autòcrata de Vucic.

Hem rebut engrunes en comparació amb el que demanàvem. Vam demanar 250.000 places universitàries i amb prou feines n'hem obtingut 15.000. És ridícul. El govern ni tan sols pot aplicar el que diu. El primer ministre, Sebastià Le Cornu, ens diu que ho farà en dues etapes. La realitat és que ni tan sols podrà implementar aquestes dues etapes.

Si gana López tendremos una guerra civil. Eso para mí está claro, porque hay una mayoría de jóvenes, de gente de ciudad, que no aceptarán a esa gente en el poder. Está claro.

Hi ha el convenciment que s'està gestant una bomba de rellotgeria que requerirà retallades. La gent no és conscient de quina serà la magnitud d'aquest ajust fiscal.

La idea és que es puguin plantejar mesures per evitar que, sobretot en els busos que fan trasllats interurbans en zones de muntanya, com era el cas, evitar que les persones vagin dretes i, per tant, hagin d'anar seient i cordades amb cinturó. Això aquest matí s'està abordant.

Són les deu i set minuts. Avui hem parlat molt del que ha passat al Brasil i també a Sèrbia. Doncs sobre aquestes qüestions hi posa ara la mirada el periodista i col·laborador del Catalunya Nit, Xavier Mas de Xaixas. La democràcia va imposar-se ahir al Brasil i a Sèrbia. És una bona notícia i alhora força inesperada. Qui ho havia de dir? Dues candidatures impulsades pels joves van derrotar dos candidats de l'autoritarisme. Al Brasil, el veterà Ignacio Lula da Silva havia perdut la primera volta a les eleccions presidencials per més de dos milions de vots. Això va ser fa un mes, i totes les enquestes donaven guanyador de la segona volta Flavio Bolsonaro, un líder ultra, fill de l'anterior president Jair Bolsonaro, condemnat a 27 anys de presó per intentar un cop d'estat.

A Sèrbia, el primer ministre, Alexander Butchik, governava com un dictador ultranacionalista i molt proper a Rússia. Controlava la premsa, la justícia i tots els ressorts del poder. I encara així ha estat derrotat per un moviment d'estudiants, sí, sí, d'estudiants universitaris, que des de fa dos anys denuncien la corrupció i la bous de poder de Butxik. Els joves, a Sèrbia i al Brasil, s'han organitzat a les xarxes, a les comunitats socials i als carrers, i el seu triomf ens recorda que cadascun de nosaltres, individualment, com a ciutadans amb esperit crític, tenim molta força. Potser ens havíem oblidat de la força del nostre vot. Potser les crisis que ens envolten ens desmoralitzen. Potser ens preguntem què podem fer per un món millor i no trobem respostes. Si és així, ara podem mirar a Sèrbia i al Brasil. A Sèrbia els estudiants es van mobilitzar fa dos anys, quan l'enfonsament d'una marquesina a una estació de tren va posar en evidència la incompetència i la corrupció del govern. A les eleccions s'han presentat sense un candidat a primer ministre. No hauria estat lògic. Ells saben el que volen, però no tenen experiència de govern. Controlaran el nou Parlament.

Però qui vulgui els seus vots per governar haurà de complir amb el seu manifest a favor de la transparència i en contra de la corrupció. Al Brasil, Lula da Silva, que aviat farà 88 anys, ha despertat a la gent que havia perdut la confiança en el sistema perquè el cost de la vida és massa alt pels sous que es cobren. Aquesta precarietat com una Europa impulsa l'ultradreta. Jair Bolsonaro ho tenia tot a favor per guanyar, però es va oblidar que a vegades la gent s'enfia més de qui treballa que de qui promet. Lula ha tret a 20 milions de brasilers de la pobresa. No els ha donat tot el que els ha promès, però treballa per fer-ho. Bolsonaro prometia un nou ordre, més vertical i autoritari, més proper a Trump, per enfortir l'economia, però s'ha oblidat de la gent del carrer. L'elitisme ha jugat en contra seva. El triomf de Lula i el triomf dels estudiants serbis no han estat victòries només ideològiques, sinó del sentit i del bé comuns. Sèrbia i el Brasil avui ens diuen que si volem, podem. Ens diuen que som molt més importants i molt més forts del que ens fan creure.

Aquesta és la nostra sintonia esportiva i ja tenim aquí el Damià Aguilar. Bona nit, Damià. Bona nit. Damià Aguilar, pendent, com tots els periodistes del món de l'esport, entre altres coses, avui, d'aquesta pilota d'or que ha començat tard i, per tant, no sé fins ara què s'ha entregat, si ens pots actualitzar el marcador o què. Aviam, les pilotes absolutes d'or, home i dona, potser aquest programa s'haurà acabat i no les tindrem. Però el Barça té 17 nominacions, fins ara 3 premis. El premi al millor jugador jove per la minya mal és la tercera vegada que el guanya la minya, i atenció al que ha dit la minya mal.

Es un honor estar aquí y poder recibir este premio. Lo primero que quería decir es que me hubiera gustado que aquí estuviera Covarsi, mi compañero de equipo, porque creo que este premio no tiene que ser para él, se lo merece, lleva tiempo dando un nivel increíble y ojalá se lo hubiera llevado él. Una vez y es el tercer año y estoy muy feliz por seguir recibiendo estos premios. Bé, Covarsi que se ha quedado de Barcelona porque ahí

va a rebre en el Clásic. Y Vicky López, la millor jugadora jove. També del Barça, i per segona vegada.

Estoy muy orgullosa y agradecida de recibirlo. Este reconocimiento no sería posible sin mis compañeras, tanto del Barça como de la selección, que me empujan a ser mejor cada día. También quiero agradecer a todo el staff y todas aquellas personas que trabajan cada día para que todo sea posible y todo salga bien.

I Pere Romeu, que acaba de rebre el premi a l'entrenador

I Pere Romeu, que acaba de rebre el premi a l'entrenador de l'any d'un equip femení.

En equipo juegan mejor que de forma individual, así que cuando conseguimos esto creo que es lo que me hace sentir más orgulloso.

El equipo no te voy a engañar, ayer fue un palo duro, pero. Es gente joven, se recupera rápido, nuestro entrenador yo creo que analizó perfectamente lo que había sucedido. La verdad es que no pudimos desplegar nuestro juego que desplegamos habitualmente. Esto es fútbol, hay que aceptarlo, seguimos primeros, hay que seguir luchando. Laporte ha dit que la derrota al Clásic no canvia les expectatives de la temporada i li han demanat si seria una decepció que l'Amin Yamal no guanyés el Premi Absolut Masculí. Pensamos que se lo merece. Pensamos honestamente que se lo merece.

Mira, si analizas los que están. Sonando como que van a ganar,

hay tres, ¿no? Y creo que por talento individual y también por eliminación de lo que han ganado la temporada pasada, creo que la Min se lo merecen. Quan parla de tres parla de Lamine Jamal, de Harry Kane i de Kylian Mbappé. I per cert, que l'organització de la pilota d'or ha reconegut una santa errada de publicar al seu web els perfils de Lamine, Harry Kane i Kylian Mbappé com si ja haguessin guanyat. Però els tres en el web I després, clar, evidentment han dit, hòstia, a algú se li ha escapat el dit i després els han esborrat, no? És una santa errada tremenda. Encara sort que han publicat. Com el trànsit de Londres. Encara sort que han publicat els dels tres perquè si arriben a publicar només el d'un s'acaba el joc i després diuen no, no us penseu que això significa que aquests seran els guanyadors per favor, que no s'ho creu ningú aviam, el que dèiem, el Barça amb 17 nominacions això continua és que,

clar no desmentiré totes les nominacions que té el Barça perquè no acabaríem aquest programa jo crec que podem deixar la pilota d'or en aquest punt.

Més que tenim en aquesta hora, per exemple, que la Lliga, atenció, denunciarà davant del comitè de disciplina l'agressió que Camavinga va rebre al Camp Nou durant la celebració de l'1-2 en el Clàssic. Diversos aficionats van donar cops al cap del jugador amb pals de banderes. Ara mateix hi ha un partit que tanca. Jornada de Lliga a la desena. En joc, Sevilla 1, Osasuna 0, minuts 53. Podem parlar de l'Espanyol, que és en zona de descens, amb el tècnic Manolo González en entredit. La direcció esportiva el manté de moment, almenys fins després del partit de demà a la Copa.

No me estoy despidiendo. Es lo que he dicho antes. Voy a apurar todo lo que tenga. Como parecía después de Girona hace dos años, después llegó el partido del Celta, ganamos y nos ganamos un tiempo más. Yo voy a trabajar hasta el último día. Lo que pasa es que no podemos obviar la realidad. Yo sé que mi situación corre peligro, eso está claro. No somos tontos ninguno, ¿no? Pero a partir de ahí, es lo que he dicho, yo voy a trabajar para que se alargue todo el tiempo que pueda.

Aquesta setmana, per cert, al canal digital de Catalunya Ràdio farem tots els partits dels equips catalans a la Copa de Futbol. Demà hi ha un tot gira de 6 de la tarda a 11 de la nit perquè hi ha aquests partits a dos quarts de 7, Quarte Girona, a les 7, Sestau Espanyol i Calamotxa, Europa, i a dos quarts de 9 del vespre hi haurà un Manresa Sant Andreu. Doncs Déu-n'hi-do. Moltíssimes gràcies, Damià. Si passa alguna cosa important en aquesta cerimònia, tornem a parlar. Fins ara. Fins ara. Catalunya Radio. Som Trescat. Som Trescat.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank.

Tu i jo. Nosaltres.

No podem continuar dormint al costat de la porta. El Feng Shui diu que l'energia no flueix igual.

Fa mesos que canviem els mobles del lloc pel Feng Shui. Pots parar. A Peugeot Service,

si toca canviar, toca guanyar. Renova els pneumàtics del teu vehicle, sigui de la marca que sigui i de la mà dels millors professionals. I si els trobes més barats, et tornem la diferència.

Condicions a Peugeot.es Peugeot.

El futbol femení continua trencant murs. El dilluns 2 de novembre, Mundo Deportivo celebra la sisena gala femenina del futbol europeu. Les millors futbolistes de les cinc grans lligues europees se citen en un esdeveniment únic en el qual seran premiades. El futbol femení es vesteix de gala. Amb el patrocini de CaixaBank, Estrella Damp, Fibers Escort, Hyundai, Moeve, Veolia i Vueling. Som Trescat. Som Trescat. Passen 3 minuts d'un quart d'11 de la nit. A Madrid avui es compleix un mes exactament de la campada per l'habitatge a la Puerta del Sol i ja supera els dies que va durar la dels indignats del 15M. El sindicat de llogateres que va iniciar la protesta ja no hi participa per centrar els esforços en la vaga general de l'11 de novembre, però els activistes que resisteixen a sol compten les hores per aixecar el campament. Això sí, abans busquen una solució per a les persones sense llar que hi han acollit. El nostre company de Madrid, el Dani Sainz de Aja, ha parlat amb els acampats. Des del quilòmetre zero de Madrid, una gran closca de tendals blaus ocupa la Puerta del Sol des de fa un mes. A dins, centenars de tendes de campanya formen una ciutat amb els seus carrers i places on manifestants com la LINE, En Jordi i la XER debaten el futur de la protesta.

Las personas que sí que están totalmente implicadas después de un mes están cansadas, están agotadas porque los frentes son muchos.

Es verdad que en las últimas semanas sí que ha habido una falta de timón o motivación política.

Se han hablado de muchas posibilidades de desacampar cuanto antes, aguantar hasta las subas

y luego hay gente que no quiere desacampar. De moment han retirat algunes tendes de carrers comercials per les queixes dels botiguers i treballen en un protocol per marxar de manera endreçada quan siga el moment i organitzar-se des dels barris. A l'hora busquen una solució per les persones sense sostre que hi han trobat a Ixopluc, segons diu Juan Luz Sánchez, des de l'organització. Nosaltres, des de les nostres possibilitats, tratam de donar una resposta, una resposta que no estan donant les institucions públiques, que són les que tenen les herramientes, que són les que tenen les formes, que són les que tenen els mètodes i que són les que tenen el parné, com diem en mi terra. També preparen un manifest polític que, a mode de pitafi, resumisca les seues reivindicacions. I és que el que va començar després d'una manifestació del sindicat de llogateres contra el desnonament de Mari Carmen Abascal, aviat va anar més enllà, apunta l'activista Ritchie Galiano.

Y es desde ahí donde se produce un desborde, donde este espacio se expande y ya no solamente toca la vivienda, sino que toca todas las cuestiones estructurales de la clase trabajadora que llevan sin ser atendidas de una manera estructural y profunda por parte de este gobierno durante ocho años y desde hace mucho tiempo antes.

Per això l'acampada ha tingut espai per altres col·lectius com les educadores infantils en vaga o les joventuts comunistes de la CJS. Gonzalo Gallardo n'és portaveu. Ahora bien, es absurdo pensar que nosotros podíamos apropiarnos de un movimiento en el que, como digo, han pasado miles de personas, muchas de las cuales no tenían ninguna vinculación previa con organizaciones y, por lo tanto, nuestra función era ser uno más e intentar contribuir a esa dinámica de lucha poniendo un mensaje propio. Amb el pas dels dies, la pluja ha fet estralls i els acampats s'han bunkeritzat davant les amenaces i provocacions de l'extrema dreta i dels embats del govern del PP d'Isabel Díaz Ayuso. Quiero saber si es cierto que hay un grupo.

¿Qué ha tenido antecedentes terroristas pro-palestinos gestionando esa acampada? Porque sobre sus hombros va a recaer todo lo que suceda.

Los cuchillos, las katanas, los adoquines, luego diciendo que había

terroristas pro-palestinos aquí, de jamás. Somos gente normal, con trabajos normales, estudiantes, hay de todo. Y nos hemos tenido que enfrentar a movimientos institucionales y ha sido muy desgastante. I malgrat tot, l'acampada per l'habitatge ja ha sobrepassat els 28 dies que va durar el moviment dels indignats a la Puerta del Sol l'any 2011. La comparació és inevitable, tot i que el sociòleg i activista Oriol Herauskin ha assenyalat diferències.

Aquí no hem arribat també amb una postura com completament oberta d'anem a qüestionar-nos-ho tot, a imaginar tots els futurs utòpics i possibles, sinó que és un 15M de peus a terra, i de peus a terra encarats amb aquest problema que és l'habitatge, però no només.

I apunta que la convocatòria d'una vaga general i d'eleccions anticipades demostra la força que ha tingut el moviment per l'habitatge.

Doncs veurem també com influeix les eleccions del 29 de novembre, tot això que ens explicava ara el Dani. D'aquí poc més d'una hora i mitja s'acaba el termini, perquè els partits i les coalicions registren les llistes al Congrés per a aquestes eleccions. El PSOE i el PP repeteixen amb els lideratges de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijó. I on hi ha novetats és a l'esquerra, amb un front ampli. Que només ha aconseguit presentar-se en Podem, el País Valencià, les Illes Balears i les Canàries. Alba Barbosa, bona nit. Mirem ara com queda tot plegat amb una llista del PSOE plena de ministres.

De carteres. La ministra de Defensa, Margarita Robles, serà el segon lloc de la llista per Madrid. I a Catalunya, Jordi Areu és el cap de cartell del PSC per Barcelona. Pedro Sánchez es de reserva, tres noms per presentar batalla a les autonòmiques. Al País Valencià, Madrid i les Canàries són Diana Morán, Òscar López i Àngel Víctor Torres.

Al Partit Popular, dèiem, torna a apostar per Alberto Núñez Feijó. Feijó, amb qui anirà acompanyat?

Doncs farà tandem amb Cayetana Álvarez de Toledo a la llista i a consellers de nou governs autonòmics. I per Barcelona, la llista per aquí, per Barcelona, l'encapçalarà l'alcalde de Barcelona de Badalona, Javier García Albiol.

I on sí que ja hi ha més canvis és en aquestes coalicions d'esquerra. Amb una aliança nova,

hereda de sumar, és Frontampli, que aposta per a decolar-ho com a presidenciable. És la primera vegada des de fa 40 anys que el candidat a la Moncloa és el número 1 per Barcelona. Va passar el 86, en aquell cas amb la candidatura de Miquel Roca. I el que no ha aconseguit és sumar-hi Podem. Les dues formacions només han arribat a un acord per concórrer junts, però sota unes sigles diferents. Al País Valencià, les Canàries i les Illes Balears, Pablo Fernández de Podem assegura que a banda de les Balears ja no hi haurà més pactes. Y yo creo que va a ser

el último acuerdo alcanzado antes de que se cierre el plazo esta misma noche.

Per tant, tanquen la porta a integrarse en lloc més. Front Ampli tindrà candidatures a totes les circunscripcions, excepte a la província de Terol, i ni Podem ni Front Ampli retiren les candidatures en aquelles circunscripcions petites, on cap de les dues formacions té opcions reals d'obtenir representació.

A Catalunya recordem que Front Ampli competirà amb Esquerra Republicana.

La candidatura dels republicans a l'encapçaler Gabriel Rufián integra noms de Podem. El secretari adjunt d'Esquerra, Oriol López, presumeix de ser l'únic partit present a tots els territoris de parla catalana.

Som el partit que ens creiem els països catalans, som el partit que es podrà votar a tot arreu dels països catalans.

A Junts per Catalunya no hi ha novetats, Miriam Noguera se repeteix com a cap de llista per Barcelona i el líder de l'extrema dreta Santiago Abascal tornarà a encapçalar la llista de Vox.

I com sempre també hi ha partits extraparlamentaris que es presentaran a aquestes generals.

Sí, el partit que lidera Jordi Graupera, alhora, ha reunit prou avals per poder tenir candidatura a les quatre circunscripcions catalanes i també la formació Democràcia 21 liderada per l'advocada Miriam González que concorrerà en coalició amb Ciutadans. També hi serà s'ha acabat la festa. S'hi presentarà amb l'agitador ultra, el vicepere. Gràcies, Alba.

En l'últim dia per registrar les llistes pel 29 de novembre, el Partit Popular i Vox salien per anar junts al Senat i pacten llistes per a gairebé la meitat de les províncies. Madrid, Laura Estrada, bona nit. Bona nit. La intenció és evitar que la fragmentació del vot de la dreta doni al bloc rival la majoria absoluta que avui tenen els populars, ja que el Senat és una cambra que pot ser decisiva en moments clau de la legislatura. En què consisteix exactament aquest pacte i com s'ha de llegir? L'acord que han arribat PP i Vox pel Senat normalitza les relacions i les enteses futures. Els de Feijó retiraran a tres demarcacions, com Girona i Tarragona, on mai han obtingut senadors, i només Vox s'hi presentarà. A canvi, l'extrema dreta ens renuncia a presentar-se a sis demarcacions. Però podran col·locar un independent a la llista del PP. I en 14, els ultras només tindran un candidat per afavorir, que es votin els populars. Aquestes 14 províncies són Sevilla, Huelva, Astúries, Badajoz, Álava, Navarra, Càceres, Osca, Saragossa, Alacant, Granada, Conca, Pontevedra i Jaén. I què passarà en aquests llocs? Doncs que Vox hi presentarà un candidat, mentre que el PP en tindrà tres, d'aspirants a senador. Des del PP, Miguel Tellado defensa l'acord i des de Vox, Santiago Abascal diu que ho han fet per patriotisme.

El entendimiento entre los dos partidos tiene el objetivo de proteger la mayoría del centro derecha en el Senado frente a los movimientos de la izquierda radical.

Y que significa que si hoy hay una prioridad nacional por encima de cualquier programa de partido es echar a la organización criminal del gobierno. Y por eso nosotros hemos tenido que hacer un gesto patriótico. ¿Por qué? En tres palabras, todo por España. El president Pedro Sánchez enmarca el pacte dins de la culminación de un proceso de asimilación de los dos partidos. Votar a Feijóo es lo

mismo que votar a Abascal y no lo digo yo, lo dicen ellos con su pacto y su lista única al Senado. Ha hecho retroceder a la derecha democrática de nuestro país 50 años atrás pactando con la ultraderecha de Abascal. Pues no vamos a permitir que hagan lo mismo con España.

De les 60 circumscripcions, l'acord entre PP i Vox n'afecta 23. A la resta, cada partit presentarà la seva candidatura normal i aquesta mitjanit acaba el termini per registrar les llistes pel 29 de novembre. I alguns s'ho deuen estar preguntant des de casa, els nostres oients, per què és importat el Senat i per què ja estan tan interessants els partits també a fer aquests pactes. Clar, penseu que al Senat cada ciutadà pot votar fins a tres candidats, encara que siguin de partits diferents, i a diferència del Congrés guanyen els més votats independentment del percentatge total de vots de cada partit. Totes les coalicions volen les tres cinquenes parts de la cambra alta. Aquesta majoria permet renovar el Tribunal Constitucional i també el Consell General del Poder Judicial. Actualment, el Constitucional té majoria pro-racista amb set magistrats i en té cinc de conservadors. Això ha estat decisiu, per exemple, en l'aval definitiu de la llei d'amnistia. A més d'això, el Senat també pot posar en marxa comissions i compareixences, que són aquesta mena de tribunals per fer-hi judicis paral·lels que hem vist, de fet, per exemple, en aquesta legislatura, amb el cas Ábalos. Paraules dels expresidents del Senat, Manuel Cruz, del PSOE, i Esperanza Aguirre, del PP. Parlem d'aquests òrgans com si fos exactament una comissió parlamentària, i donar per suposat que uns votaran una cosa i els altres votaran una altra cosa. Home, això és evident que no és positiu.

El legislativo está para legislar, pero también está para controlar al gobierno. Que el Tribunal Constitucional no se pudiera convertir en una Cámara de Casación del Supremo. L'interès per la Cambra Alta

també és per la possibilitat de dur a terme algunes reformes constitucionals.

A punt d'arribar a dos quarts d'onze, Israel viu les últimes hores abans d'unes eleccions legislatives capdals demà. Són les primeres des de l'atac del 7 d'octubre del 2023 i la posterior guerra a Gaza amb més de 70.000 morts. Cuestionat a l'interior i a l'exterior, i amb fronts oberts també a l'Iran i al Líban, el primer ministre Benyamin Netanyahu intentarà repetir mandat, malgrat que l'oposició està fent tot el possible per impedir-ho. Tel Aviv, Jordi Brascó, bona nit. Hola Manel, bona nit. Què s'espera, Jordi, d'aquestes eleccions? Doncs s'espera que siguin ajustades i, com sempre, molt fragmentades aquí a Israel,

perquè els oients es facin una idea, la Knesset té 126 i el partit que s'espera que guanyi més escons en guanyaria 23 o 24. Aquest seria el partit de Gadi Aizenkot, que en principi s'imposaria a Netanyahu per un marge molt petit. Això sí, és probable que la resposta a la gran pregunta, la de qui serà el proper primer ministre, no la tinguem ni tan sols demà passat, quan ja s'hagi escrutat tot. I és que les enquestes preveuen que cap dels dos líders, ni Eisencott ni Netanyahu, podrien aconseguir el suport suficient per formar una coalició que dominés el Parlament israelià sense els partits àrabs. I en campanya tots dos han deixat clar que de pactar amb els àrabs ni parlar-ne. Doncs a veure, a veure què passarà.

Israel, el vot per correu de residents a l'exterior no està permès i tu has parlat amb una parella que ha viatjat expressament cap a Israel per votar. Com ha anat?

Sí, amb la Yelet i el Yehuda, que fa tres anys es van mudar a Barcelona i que ara han vingut fins aquí a votar. Compta previ pagament entre bitllets i allotjament d'ells dos i dels seus dos fills d'uns 5.000 euros.

Això sí, consideren que era necessari.

Creiem que és molt important ser avui aquí per votar.

No només per la situació en general,

pels palestins, l'Iran, la guerra, que òbviament és molt important, sinó també perquè és una lluita sobre la naturalesa i el caràcter d'aquest país.

Com ells, uns 67.000 israelians que viuen a l'estranger votaran demà. Molts d'ells han seguit els consells pràctics

d'una iniciativa anomenada Fly and Vote, bola i vota, creada pel Jonathan. Ha estat tot un èxit.

No s'havia vist mai res semblant. Més de 67.000 israelians que viuen a l'estranger han vingut per votar. En altres eleccions només en venien un parell de milers. 67.000 vots suposen escollir entre un i dos membres del Parlament israelià.

Aquest és el poder electoral que tenen.

El Jonathan no ho diu perquè, de fet, el Likud ja va voler tancar-li la paradeta, però es calcula que l'enorme majoria dels votants que venen des de l'estranger votaran en contra de Netanyahu. Una dada que tampoc sorprèn si la juntem amb una altra. Mai abans tants israelians havien marxat a viure

a l'estranger com durant aquest últim mandat de Netanyahu. Doncs a veure, a veure què passarà. Gràcies, Jordi, bona nit. Que vagi bé, bona nit.

Seguim pendents de la gala de la pilota d'or que s'està fent a Londres. Quan passen dos minuts de dos quarts d'onze acaben d'anunciar un altre premi per a un jugador o una jugadora del Barça que t'acoll millor portera. I sort que tinc aquí al costat perquè si passa alguna cosa important ell ho sabrà explicar millor que ningú. El Toni Padilla. Toni, bona nit. Bona nit, Manel. A veure, d'entrada, una gala que es fa a Londres. Això ja no és habitual. Com és que no es fa a París com sempre?

Sí, doncs mira, és perquè això ho han decidit els organitzadors, recordem, els organitzadors d'una revista, una publicació francesa, la revista France Football, una de les publicacions més prestigioses de la història del periodisme esportiu, normalment ells s'organitzaven a cara seva, a París, primer a les seves oficines, on donaven el premi d'una forma molt casolana, i després ho van portar a los Châtelet, a grans teatres de la capital francesa, en un premi en què recordem que voten els delegats, els corresponsals d'aquesta revista arreu del món, jo és Espanya i una persona que té dret a vot, en aquest cas, més els seleccionadors i els jugadors. Un sistema que ha anat evolucionant, ja que inicialment, quan va néixer aquest premi, només es votava el millor jugador europeu que jugava a Europa. No era de tot el món, en aquella època era una mica més eurocèntrics, i només es votava el primer jugador, el millor jugador europeu.

Per tant, és un premi que va evolucionant, va canviant, avui fins i tot canviant d'escenari, però es va movent, això.

Sí, sí, ara explicarem per quines raons es fa a Londres, però molta gent recordarà que fa uns anys es deia FIFA Ballon d'Or i es feia a Zurich, a la ciutat suïssa. En aquest cas va ser perquè durant 5 anys, del 2010 al 2015, es van unir dos premis que són independents. Un és la pilota d'or i l'altre és el FIFA World Player, que és un premi que organitza la Federació Internacional de Futbol, l'ENS, que controla el futbol mundial, que de fet el van crear inicialment a la FIFA per donar un premi al millor jugador mundial perquè el baló d'or, com dèiem, el piloto d'or era només europeu. Llavors van unir forces, aquests cinc anys es feia Zurich, que és on està la seu de la Federació Internacional, i ja era el premi que premiava el millor jugador mundial, llavors van partir perts, van separar, i en aquest cas pel piloto d'or ja és un premi que es dona a qualsevol jugador del món. És a dir, aquest any tècnicament pot guanyar Lionel Messi, que és un argentí que juga als Estats Units. Abans això era impossible perquè, com dèiem, fins als anys 90 havia de jugar a Europa i ser europeu. Per això Maradona no el va guanyar. Perquè tot el que era Europa era argentí i no li donaven. El primer no europeu que el va guanyar va ser George Weah. I et contesto la pregunta, per què es fa a Londres? Doncs perquè hem decidit que per celebrar els 70 anys d'aquest premi, 70 anys d'aquesta efemèride, volem fer-ho al país del primer guanyador de la història, que va ser Sid Stanley Matthews, un futbolista anglès que en aquella època jugava al Blackpool, i per això ho han portat a Londres per un homenatge a Sid Stanley Matthews.

Puc dir que és poc conegut aquest jugador o no? A mi no em sonava.

És futbol en blanc i negre, una persona que va ser el millor futbolista britànic als anys 50, als anys 60, era molt conegut en aquella època, però en una època sense televisió, sense grans mitjans, i el que fa realment diferent aquest futbolista, un home que era molt conegut pels seus dribblings, li deien el bruixot del regat, és que va ser escollit millor jugador del món i a Anglaterra va arribar a ser molt famós, tot i que no va jugar a grans equips, va jugar només a dos jugadors equips, que són l'Stock City i el Blackpool. Va preferir jugar a aquests clubs en lloc d'acceptar ofertes per anar a clubs més famosos, i per tant això, també se'n va ressentir el sol pel marès, només va guanyar una copa anglesa en la rista, no va fer res de l'altre món a nivell de títols individuals, però sí que va ser molt estimat pels anglesos.

Quins eren els seus mèrits per arribar a guanyar aquest trofeu?

Era tan bo que decidia partir-se-hi sol i aconseguir que aquests clubs tan modestos, l'Stock City i el Blackpool, poguessin jugar primera divisió i a vegades fins i tot lluitar a la parada de la classificació. Però sobretot era el seu estil, era una persona que encarava molt el rival, era molt moderna en aquest sentit, li agradava molt encarar, molt professional, molt elegant, no l'expulsaven mai. Va allargar la seva carrera fins als anys, fins que tenia 50 anys, és a dir, no hi havia manera de retirar-se. Déu n'hi do. I es cuidava tant, tenia una ètica de treball que feia que fos molt respectat li van donar el títol de cert va estar a les dues primeres participacions a la selecció anglesa o mundial en 1950-1954 tot i que no li va acabar d'anar del tot bé amb la selecció anglesa però sí que va ser un futbolista que era com l'esportista ideal perquè era molt esportiu era molt elegant, era molt prim mirat es portava bé amb tothom, es portava bé amb la reialesa fins i tot tenia una història d'amor molt bonica que això agradava molt en aquella època i tant, doncs som-hi, què va passar? Doncs mira, amb 15 anys, estava entrant al Stock City, i per guanyar-se uns calerons va entrar com a ajudant de la persona que s'encarregava de cuidar l'estadi. Entrava, doncs, amb 15 anys, treballava portant gallades d'aigua, netejant, ajudant a cuidar la jespa, i aquell primer dia que va entrar a treballar amb 15 anys, va conèixer una noia de la seva edat que era la filla de l'entrenador. I llavors es van enamorar. Història d'amor, i a cap d'uns anys.

Amor de veritat, que no fos perquè el teu pare em faci titular, eh?

Aquell moment, tot el temps, ja era perfecte, era una història d'amor. Preciosa. Llavors, clar, en uns anys comencen a sortir, ell comença a ser entrenat pel seu sogre, i s'acaben casant, van tenir dues criatures, i clar, doncs va ser una història molt bonica, perquè van haver-hi molts anys que la família era tota molt de futbol, es portaven tot molt bé, la premsa de l'època ja feia fotografies, eren com. La imatge de la família ideal, molts joves van ser pares, per Nadal feien aquests sopars en què venia la premsa, entrava el seu menjador, els feia fotografies, i era la imatge que diries, és la família ideal, anava tot bé, anava tot bé, anava tot bé. Fins que va passar una cosa. Ai, què va passar? Fins que arriba el gir de guió que segurament ningú espera, eh? 1267, Stanley Matthews ja s'ha retirat i ara és entrenador. Entrenava al Port Vale, un equip de segona divisió, i com ell era encara tan famós, el 67, a Port Vale, era cridat per jugar partits a l'estranger perquè la gent volia veure Stanley Matthews entrenador. I van fer una gira per l'est d'Europa, a l'altra banda del Taló de Ser, i van anar a Czechoslovàquia a jugar uns partits. I, esclar, Port Vale, equip anglès, jugant a Czechoslovàquia, els hi van posar, què, doncs, un traductor, per traduir el txeca a l'anglès. En aquest cas no era un traductor, era una traductora.

Era la Mila, una txeca de 44 anys. Què va passar? Què va passar? Que Stanley Matthews i Mila es van enamorar i aquí la premsa britànica va descobrir amb pànic que tornava de la Tchecoslovaquia, de la Tchecoslovaquia comunista, dient, en divorcio, s'acaba la història d'amor amb la Betty, amb la meva dona, perquè em vull casar amb una traductora txekoslovaka. Recordem Guerra Freda, el Regne Unit, òbviament, una banda, txekoslovaka comunista, l'altra. Llavors, clar, la premsa britànica els va començar a pressionar, que era una vergonya, que era una indecència, tampoc semblava que es portés molt bé el tema txekoslovaka, però ells van insistir que era amor pur, van aconseguir el divorci i es van casar. I per follir una miqueta de la pressió mediàtica es van anar a viure a Malta, on van estar vivint a l'obra del mar mentre s'internava Kibis Manors allà i fins i tot després van anar fins a Sud-àfrica i Canadà per fugir d'aquesta pressió perquè la gent no suportava que haguessin trencat aquesta història d'amor que ells van jurar i per jurar que era amor de veritat de fet quan va morir ella per una malaltia amb 76 anys Stanley Matthews no va aixecar cap i va quedar tan trist per la mort de la seva dona que al cap de poc també va morir és una història diferent encara hi ha un gir aquí ve el gir

de Guiobó que la Mila era traductora. Era una de les seves dues feines. Tenia una segona feina. Quina creus que era la segona feina de la dona? No ho sé. Era espia dels serveis secrets xacuzlovaks, que treballaven de receta amb el KGB soviètic. Per tant, era una espia comunista que traia informació de les persones a les quals traduïa. Llavors, quan els serveis britànics, el meu faix va descobrir que el seu esportista més gloriós, es casava amb una espia comunista, van alertar tothom, va arribar la premsa, i estan-li mates, però això et va haver de fugir una miqueta, perquè va insistir, no m'importa la feina que ha tingut la ideologia, perquè és piat, estem enamorats de veritat, i li deien, no, no, és que només se't vol per acostar-se i treure't informació, i potser per demostrar que no era per això, i que era amor de veritat, van anar a viure a llocs tan llunyans, com un poble de Canadà, o Malta, i en aquest cas, per tant, si ella va voler realment espiar, no ho va aconseguir, però els dos van insistir fins als darrers dies, que amb aquella despierta veritat, era una història d'amor de veritat, verdadera, la segona història d'amor del primer guanyador de la pilota d'or. Com sempre aquí,

girs de guió, tants com vulguem, amb Toni Padilla. Tu creus que s'estimaven,

la Vera i l'Stanley? Sí. Jo crec que sí, jo vull creure en l'amor. Jo també, jo també.

Tot i així, abans no t'escapis, t'he de fer la pregunta. Pots respondre de dues maneres. Tu qui creus que guanyarà dels tres que sembla que apunten a pilota d'or? O qui creus que la mereix? Pots respondre a qualsevol de les dues o les dues?

Jo ara, pel que diuen, m'ensumo que potser serà Harry Kane. Si guanya qualsevol altra, m'ho creuré. Que juga a casa, no? Avui, clar. És a Londres, sí. I és cert que ara juga a Munica, a Baviera, però els anglesos veuen això en un senyal que potser és Harry Kane l'ha escollit. No guanya cap anglès des de l'any 2001, que va guanyar Michael Owen. Però sembla ser que podria ser l'any de Harry Kane, però si és l'any que celebrem i endavant, crec que és Harry Kane. Però a mi, m'hauria agradat, i si jo fos el delegat, jo hauria votat a Pau Cobercer. Estic molt sol amb això, però evitar gols és tan important com marcar-los. El Mundial de Pau Cobercer va ser perfecte, evita la darrera jugada a la final que marquin els argentins, l'actuació va ser increïble, amb el Barça ha estat un nivell també molt alt durant tota la temporada, sense que baixades de nivell, i de tant en tant que guanyi un defensa, crec que pot estar bé. Però ja sabem que no està ni en el top 10, en la defensa de l'Estanyol. El Matius on jugava? En quina posició? En aquella època era extrem, davanter. Davanter. Delfansos només ha guanyat una a la història, al bosc, Franz Beckenbauer i Fabio Cannavaro, el 2006. Sí, sí, o marques gols o no ets ningú. I porters tampoc no acaben a guanyar. Llavors, bé, la dictadura del golejador,

l'entenc, però. El soviètic Leb Yashin, no? Yashin va guanyar-ne, sí. Va guanyar una, crec que és l'únic porter, el soviètic, que ni deien l'aranya negra. Correcte. Sí, sí. Aquesta és una altra història. Gràcies, Toni. Una abraçada. Bona nit.

Ens ha explicat una història d'esports que podria ser una història de pel·lícula, doncs va, que n'afegirem una altra. La vida de Sandra Sánchez, una de les figures més importants de la història esportiva d'Espanya, arriba als cinemes. L'esportista de Talavera de la Reina va aconseguir als 39 anys la medalla d'or de karate en els Jocs Olímpics de Tokio. I es va convertir en la millor karateka del món en la categoria de kata. La pel·lícula Karateka, dirigida per Aritz Moreno i protagonitzada per Andrea Ros i Patrick Criado, s'estrena divendres. Abans, la Montse Pujol ja l'ha vist i ha pogut parlar també amb el director i amb l'actriu Andrea Ros. Andrea Ros i Patrick Criado encapsalen el repartiment de la pel·lícula interpretant els papers de Sandra Sánchez i el seu entrenador i company de vida Jesús del Moral. El rodatge es va dur a terme entre Madrid, a la Vera de la Reina i el Japó i pretén narrar amb tot detall el recorregut d'aquest esportista que va aconseguir la medalla d'or als Jocs de Tòquio sense suport institucional. Aquesta és la conversa que hem pogut mantenir avui amb el director basc i l'actriu protagonista. Aritz Moreno, buenas noches. Muy buenas noches. Aritz, explícame un poco qué te motivó a llevar a la gran pantalla esta historia tan heroica de Sandra Sánchez.

Pues fue la propia historia. Cuando me la contaron tal cual, está en la película, me alucinó todos los elementos que tiene la historia de Sandra, la historia real, desde la renuncia, digamos, a su sueño por una enfermedad de su madre, hasta luego la vuelta donde le cierran las puertas. Los logros finales, digamos, de la final olímpica, la única vez que el karate ha sido disciplina olímpica, en Japón, entonces era todo tan increíble que tuve la necesidad de contarlo y sobre todo fue cuando me di cuenta, intentando levantar la película, que siempre que decía quiero contar la historia de Sandra Sánchez y la respuesta siempre era ¿quién? Entonces ahí ya tuve la necesidad real de decir esto lo tengo que compartir, o sea, no puede ser.

Porque ella pasó de ser descartada por el sistema a convertirse en la mejor karateka de todos los tiempos. Fue así tal cual.

Sí que me gustaría subrayar eso, que todo lo que se ve en la peli ocurrió tal cual. E incluso te diría que todo lo que os parezca más delirante, eso en concreto ocurrió así. Entonces, pues eso, la relación que tiene, por ejemplo, con todo el ámbito institucional que debería de haberla apoyado, eso es flipante, que sigue ocurriendo hoy en día. De hecho, te desafío a que intentes encontrar, aunque sea ni siquiera un repost de la Federación Española de Karate acerca de la película, no existe. Entonces, es una cosa que sigue hasta hoy en día.

Y supongo que ahora lo hablaremos con Andrea, pero trabajasteis mucho con el entrenador y con Sandra Sánchez Real, la persona. Muchísimo.

Se involucraron en la película desde la primera versión de guión. Bueno, incluso han acabado en la propia película de muchas maneras, que no voy a destripar, pero también. En homenajes muy bonitos, por ejemplo, que todas las respiraciones y los sonidos, los kiais del karate en la película, es la voz de Sandra. Había que ser riguroso con el karate y la respiración en el karate es una de las cosas más difíciles de integrar, sí, sí.

Andrea Ros, bona nit. Bona nit. ¿Com vas treballar el paper, posar-te la pell d'una

dona com la Sandra? I sobretot, a mi el que m'ha sorprès més, a part de la teva interpretació, els moviments de karate, que no són fàcils de fer.

No són gens fàcils, però he tingut molt de temps. Crec que aquesta pel·lícula no es podia preparar amb poc temps. Necessitàvem temps i el vam tenir. Van ser 16 mesos de preparació, que vaig estar amb la Sandra i el Jesús mano a mano, i clar, no només em van entrenar físicament, sinó que passar tant temps amb ells és el que em va donar més informació. També com a actriu és molt guai poder estar tant de temps amb el teu personatge.

Jo diria que és una pel·lícula molt cinematogràfica i una història molt bonica de superació.

Sí, perquè jo sento que és una peli d'amor. Perquè és una peli d'amor de l'amor més bàsic de parella, però també és una peli d'amor en quant a amistat. És una peli d'amor al karate, la relació que té la Sandra amb el karate és una relació d'amor. És una relació d'amor amb la família, amb la mare, amb la. Sí, i és una relació d'amor amb si mateixa, com el compromís que ella té amb si mateixa, en fer realitat allò en el que creu. Jo crec que sí, que diria que és una peli d'amor.

I hi ha escenes que no ets tu, no? He llegit que és la Sandra mateixa, alguna escena sobretot de moviments?

Sí, hi ha algunes coses que eren impossibles d'aprendre. Vull dir, la Sandra és la millor de la història. Era absurd pensar que preparant-me 16 mesos podia arribar a enlloc, no? Sí que és veritat que hem aconseguit arribar molt lluny, vull dir, moltíssimes coses de caràcter a la pel·lícula soc jo, però hi havia coses que era impossible. De fet, si no, no tindria sentit que fos la millor de la història si algú preparant-se una estona pot arribar a fer-ho. Gràcies als dos, bona nit.

Moltes gràcies a tu. Muchas gracias. Catalunya Radio. Som Trescat. Som Trescat. El pròxim 29 de novembre es duran a terme les eleccions generals. Si aquell dia has de ser lluny del teu poble, la teva terra, la teva ciutat o alguna cosa t'ha d'impedir anar a votar, pots votar per correu. Sol·licita fins al 19 de novembre la documentació necessària a qualsevol oficina de correus o a correus boners. La rebràs gratuïtament. Per correu, el teu vot té tot el valor.

Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili. Quan hi ha una separació, els fills són un dels primers temes a solucionar. Custòdia compartida o exclusiva? Moltes dones es queixen que les custòdies compartides no ho són en realitat i les perjudiquen especialment. En parlem aquest dilluns a Les dones i els dies.

12 a 12 de la nit, amb Montse Virgili.

Catalunya Radio. Som Trescat. Som Trescat.

Catalunya a nit.

Les notícies sota la llum de la lluna.

Nes Marquès. Catalunya Ràdio. Hora màgica, 11 minuts per les 11. Moltes de les notícies que expliquem en un informatiu no les podem preveure, però n'hi ha algunes que sí, que ens hi podem començar a avançar. Per exemple, ja hem dit que demà hi haurà eleccions a Israel i demà passaran més coses també. Marc Güell, Xell Garriga i Carme Montero, bona nit. Bona nit. A veure, demà, per exemple, el govern aprova el nou contracte programa de Rodalies amb Renfamarc. Sí, divendres hi va haver aquella reunió entre el president Salvador Illa i el ministre Òscar Puente en què es va fer aquest anunci que demà s'aprovaria al Consell Executiu aquest nou contracte programa de Rodalies amb Renfe. Recordeu que el ministre va dir que el traspàs de la línia R1 a la Generalitat és irrevocable. En fi, veurem què acaba passant i com s'acaba concretant demà. I per cert que parlant de trens, demà també aquí a Catalunya Ràdio explicarem que l'onada de robatoris de cable de coure a les vies de tren està deixant a dif sense estocs d'aquest material. I, per exemple, en el cas de les obres de l'R3, l'administrador d'Infraestructures, Adif, ha hagut de recórrer, per exemple, a buscar coure altres obres que estan en marxa a la resta de l'Estat per poder-lo portar a Catalunya i no comprometre el calendari, en aquest cas, del desdoblament de l'R3. Déu-n'hi-do, això seria parlar de mala educació, però demà també parlarem d'educació i, sobretot, del seu finançament, Txell.

Sí, perquè demà les conselleres d'Economia i Educació, Alicia Romero i Esther Niubó, reuniran amb els grups parlamentaris per parlar sobre el finançament del 6% del PIB al sistema educatiu català. El mes passat, recordem, Salvador Illa ja va impulsar una trobada per planificar la implementació progressiva d'aquest pressupost i es va acordar crear un grup de seguiment per definir l'assoliment d'aquesta inversió prevista per la Llei d'Educació a Catalunya. El debat va començar arran de la crisi educativa pels errors de l'informe de les proves PISA i també recordem les mobilitzacions dels docents.

Molt bé. Si et diuen EPA, hi ha gent que para, que s'atura, però l'EPA en els informatius també pot ser l'enquesta de població activa. Demà es publicarà. Què n'hem d'esperar, Carme?

Demà publiquem les dades del tercer trimestre i pensem que l'EPA serveix per mesurar el mercat del treball. Ens permet saber el nombre de persones que treballen, les que estan a l'atur i les que són inactives. El tercer trimestre acostuma a ser de forta creació d'ocupació perquè inclou els contractes de la temporada d'estiu, una xifra. Entre el juliol i el setembre l'any passat es van crear 5.900 llocs de treball. Demà comprovarem si aquest ritme s'ha lentit o no. També sabrem la dada de la taxa d'atur, que està per sota del 8%. És un indicador diferent a les dades d'atur que surten cada mes i que comptabilitza les persones registrades a les oficines de treball. També sabrem com han crescut la població activa, les persones de més de 16 anys que poden treballar o busquen feina. Molts números.

Déu-n'hi-do. De què més estarem pendents demà, Marc? Doncs seguirem, evidentment, pendents de la situació dels menors detinguts pels aldarulls de dissabte al centre de Barcelona. Ho hem explicat a l'informatiu que fins ara els jutges n'han enviat 3 a un centre en règim tancat. La Fiscalia també demana que aquesta mesura s'apliqui almenys 6 menors. La resta, durant la setmana, aniran passant pel jutjat. Bona nit, què tal? Demà seguirem encara molt pendents de les conseqüències dels aldarulls del cap de setmana.

Sí, perquè intentarem donar alguna novetat sobre

l'origen dels aldarulls, que és una de les qüestions que més preocupa els Mossos. Avui en parlàvem amb la consellera Núria Parlón, Ben Dora. I també tindrem l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, un dels protagonistes involuntaris, diguem-ne, de la nit. Sí. Involuntaris perquè van haver de sortir a reaccionar i a parlar de tot el que havia passat a la ciutat. Hi ha preocupació perquè hi pugui haver-hi noves mobilitzacions i li preguntarem a l'alcalde també demà que falten res. Faltaran, què, set mesos per les municipals, per tant que també és moment de plantejar tot plegat. I després parlarem amb un altre candidat, aquest en aquest cas de les generals, que és Jordi Graupera, que aquest matí també avançava amb la notícia que alhora el seu partit aconseguirà presentar-se a les eleccions. Ah. Cap enquesta li dona possibilitats, però serà interessant veure com planteja el filòsof, que sempre té coses a dir, i veure com planteja aquesta convocatòria electoral. I la teca de política del dia te la cau en Franco Dele Donne, que ha escrit un assaig molt interessant sobre l'extrema dreta, amb qui parlarem de l'ascens de l'extrema dreta, parlarem de les midterms i de la política als Estats Units, que també inclourem el Bernat Dedeu, que ens està fent cada dia una observació. I bé, així acabarem la teca política del dia si els polítics ens deixen.

Moltes, exacte, sí, sí. El dia és imprevisible. I a banda de tot això, què més fareu, Maiol?

Escolta, doncs demà és dimarts i com cada dia, cada 15 dies, Sergi Pàmies.

Davant un tema divertit. Quin? Saps que avui és el Dia Internacional de la Sogra? Ah, sí? No ho sabia. Home, doncs ja toca fer un missatge. Encara estàs a temps de fer un missatge felicitant. I amb el Sergi Pàmies, que sempre mirem una mica enrere, parlarem de com ens ha canviat el concepte de la sogra. Ah, mira, serà interessant. Sempre és divertit i rei. Després una mica d'humor i ja cap a casa, que és dimarts, ja l'haurem fet. Doncs us escoltarem a

partir de les 6. Maiol, gràcies. Va, fins demà. Adeu. I un cop s'acabi el Catalunya a nit, arribaran les dones i els dies amb Montse Virgili. Avui es preguntaran si les custòdies compartides realment ho són o no, Montse.

Comencem el dilluns ben fortes a les dones i els dies perquè avui parlem de la famosa custòdia compartida. Segur que heu sentit alguna vegada allò de tinc la custòdia compartida però m'encarrego jo de tot. Avui en parlarem amb una dona separada i també amb una advocada especialitzada en aquests termes. De fet, l'advocada és Sònia Ricondo i a part d'explicar-nos la molta feina que tenen els pares, també com s'han de posar les piles als tribunals. De fet, és que en un judici, quan es planteja cap a qui va la custòdia o si s'ha de fer una custòdia compartida o no, les preguntes que van cap a la mare o cap al pare són molt diferents i l'estàndard que s'exigeix als pares per donar-li una compartida és. Tens un horari més o menys compatible, tens un sou més o menys compatible, doncs vinga, te la donem. I, en canvi, els estàndards que s'exigeix a la mare, que jo moltes vegades, a més, diria, quan es demana una separació o un divorci, anem a veure el que estava passant fins ara.

4 minuts per arribar a les 11. Podem dedicar-ne un a espiar la portada del periòdico de cara a demà, que suposo que també està pendent de la pilota d'Or. Ferran Boiza, director Jun, bona nit. A l'espera de què passa a la pilotadora a Londres. Estem pendents d'això per decidir la foto de portada. O, sobretot, per a escollir magistrats del Constitucional i membres del CGPJ més propers als seus interessos. Pel periòdico, aquest acord és molt rellevant perquè posa negre sobre blanc una alias estratègica entre el Partit Conservador Espanyol i l'extrema dreta espanyola, un acord abans d'unes eleccions que mai abans no s'havia adoptat a cap país d'Europa. També destaquem una informació pròpia, com Galícia, Extremadura i Madrid. Són les tres comunitats autònomes espanyoles que més han aconseguit millorar el seu PIB per càpita els últims 25 anys. Catalunya no en surt gaire ben parada, se situa en el lloc 13 de 17, la riquesa paravitana ha crescut al doble Madrid que no passa a Catalunya. Doncs ben interessant. Demà us llegim. Gràcies, Ferran. Bona nit. Bona nit.

I sabem que acabarem l'informatiu amb uns minuts de qualitat, perquè avui li cedim la reflexió final al director de teatre, actor, gestor teatral, compositor i tantes altres coses. Xavier Albertí, bona nit. Molt bona nit, molt bona nit. Com ho reblem, això?

Mare de Déu. França, Barcelona, Madrid, Sèrbia, Brasil, Israel. M'ha impressionat molt l'entrevista que li has fet al Samir Nahir. Aquesta entrevista, on el no ser dels polítics em sembla que és paradigmàtica, d'aquesta mirada sobre la crisi del nostre règim, aquesta època prerrevolucionària que deia ell, aquesta profunda crisi d'Europa, i m'han vingut molt al cap unes meravelloses i profundes paraules del meu mai prou admirat Pier Paolo Pasolini. Quan en aquella entrevista que li vam fer el dia abans de ser assassinat, i d'aquí pocs dies en celebrarem el 51 aniversari, ella ens deia que estem tots en perill per causa de l'expansió del neocapitalisme depredador, pel nou feixisme del consumisme. El consumisme és un pur i simple cataclisme antropològic. Pasolini critica tots els responsables, l'Estat, els empresaris, els polítics, els intel·lectuals, l'Església, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. Avui les seves paraules semblen realment profètiques. Paraules en què ell diu "La tragèdia és que ja no hi ha éssers humans, hi ha estranyes màquines que xoquen les unes contra les altres". I els intel·lectuals, els polítics, els líders, agafem la guia de trens de l'any passat o de fa deu anys. I després diem que estrany. Una estranyesa que ens allibera de tot el pes d'enfrontar-nos per nosaltres mateixos amb la veritat. Bona nit. Bona nit.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'Informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.