Catalunya nit, de 22 a 23 h - 29/10/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Tenim jornada de la Champions femenina en marxa. El Barça s'enfronta a l'equip Q d'Anais i a aquesta hora el marcador és de 0 a 2 favorable a les Blaugrana. Tota l'actualitat esportiva de seguida ens l'ampliarà el Joan Fitor. Esport en directe i també parlarem de la música en directe del concert que faran demà els Doria en la banda barcelonina a la Sala Polo. En aquesta hora que tenim per endavant amb la Cèlia Cernades parlarem d'un nou perfil de superrics, els anomenats tecnooligarques, que tenen un perfil també polític marcadament a la dreta de la dreta i que cada vegada acumulen més poder i diners. És dijous a la nit, això vol dir que tenim sessió golfa amb l'Àlex Gorina, que avui s'agafarà a les protestes juvenils de França i també a l'èxit dels partits dels estudiants a les eleccions de Sèrbia per plantejar-nos, a través de la seva filmoteca, una pregunta, un interrogant ben interessant. ¿Què passaria si els nens i els joves comencessin a governar el món?

I abans d'arribar a les 11 espiarem la portada que preparen per demà el diari El País i la punt final avui el reservem al poeta Vicenç Altaió. Som-hi fins a les 11. Notícies sota la llum de la lluna.

El primer que volem fer, però, és escoltar les veus que han marcat fins ara aquest 29 d'octubre. És una selecció amb el segell del Marc Güell.

Ahora mismo la Guardia Civil lo que tiene desplegados sobre todo es al servicio cinológico, que son los perros con los que cuenta la Guardia Civil, que son detectores de restos biológicos para poder descartar ya si queda alguna persona desaparecida.

Tengo ilusión de ver a mi hermano y verlo en algún sitio, darle un abrazo, mi ilusión es esa, mi esperanza, mi ilusión es esa.

Lo que estamos deseando es que nos llame y que nos digan que mi hermano está en el hospital, que están operándolo, que está inconsciente y por eso él no nos ha llamado y es la única esperanza que nos queda, la verdad.

Estamos trabajando día y noche para no solamente dar una respuesta a los familiares de las víctimas, sino por supuesto también para esclarecer hasta el último detalle de esta tragedia y por supuesto reforzar la seguridad para que esto no vuelva a suceder.

Hay evidentemente una investigación en marcha. Debe determinar cómo y por qué ha sucedido esta catástrofe. Tendrá que estudiarse medidas para que esto no vuelva a suceder.

Aquí lo que ha fallado es un sistema de seguridad complejo y sería absolutamente inaceptable que se echara a los trabajadores a los pies de los caballos.

El que hauria de fer aquest Govern és assumir les responsabilitats i no passar aquestes responsabilitats a tercers, i més quan es tracta d'un tema de seguretat.

Yo he dicho que las responsabilidades políticas no se pueden esperar a una investigación. Son exigibles, ética y moralmente.

L'hospital té els serveis de seguretat habituals i estaven actius en aquell moment, atenent un altre cas que hi havia en aquell moment a l'hospital, que no sabem si té o no té relació amb això. És del tot inusual i estrany.

És que això no hauria d'haver passat mai, mai. I podia haver sigut pitjor del que ha passat. Podíem haver estat parlant d'un altre succés avui.

Els Mossos d'Esquadra han detingut un menor d'edat com a creador i administrador dels canals de comunicació de blocos a la demarcació de Lleida.

Vull tenir la llibertat d'expressió i la llibertat de participar en assumptes que no siguin de política monetària.

Després d'un bon primer mandat, el segon és un desastre. S'havia arribat gairebé a una reforma de les pensions per punts, perquè els francesos exigeixen flexibilitat i consideració de la feina feixuga. Això s'havia de tenir en compte. Però ell s'hi va oposar obstinadament. No volia negociar. Les coses difícils sap com fer-les, i les coses senzilles no sap com fer-les, com negociar. Per nosaltres és superemocionant tornar a l'Apollo després d'una dècada perquè, per la gent que no conegui tant d'Orient, nosaltres ens vam formar pràcticament com a públic del Nizza i de l'Apollo. Catalunya Nizza.

Les 10 i 6 minuts tenim en marxa jornada de Lliga de Campions. El Barça que s'enfronta al Q de Nes, tercera jornada de la fase d'aquesta Lliga. El partit que és ara mateix el descans. De fet, a punt de començar ja la segona meitat, el Barça que guanya per 0 gols a 2. Ha avançat el conjunt de Pere Romeu tot just a l'inici del partit amb un gol de Graham de penal i Payor a mitja hora de joc ha fet el 0 a 2. El Barça és líder d'aquesta fase lliga de la Champions, 2 de 2 de moment. Avui en principi sumaria la tercera victòria. És l'únic equip que ha guanyat els dos partits fins ara a la Champions. El pròxim compromís és el més complicat, jugar contra l'Arsenal el 12 d'octubre ja al Camp Nou, però vaja, de moment, Dinamarca, Kiu 0, Barça 2, tot just dos minutets de segona part, gols de Hansen i de Payot. Ho té ben encarat, per tant, el Barça. També tenim en joc la primera ronda de la Copa del Rei. Avui amb un partit, el partit de la jornada en presència catalana. Sí, està jugant el Prat. No li van tan bé les coses com al Barça. El Prat, que és de Lliga Lid, la sisena divisió del futbol espanyol, juga contra l'Atlètic Club de Bilbao, de primera divisió. De moment perd per un gol a tres. Aquest 1 a 3, sí, prou bé a la primera part s'avança l'Atlètic Club 0 a 2, ha fet el gol una mica de l'honor al Prat, Gustavo però tot just dos minuts després l'Atlètic Club que ha fet el tercer ara mateix, doncs a punt de començar la segona meitat el Prat que ha perdut per un gol a 3 contra l'Atlètic Club, l'estem fent a l'exclusió digital al Tot Gira però vaja, de moment la majoria d'equips de la primera divisió avui no hi ha sorpreses, estan tots guanyant. La sorpresa va ser la derrota de l'Espanyol i la destitució de Manolo. Avui s'ha explicat Monchi, que és el director esportiu blanquiblau. Sí, s'ha explicat perquè va ser Monchi qui va decidir acomiadar Manolo. Ho va fer just minuts després d'acabar el partit. Ho vam explicar, de fet, aquí a Catalunya. I un dels problemes que va tenir Monchi és que la gent criticava la manera, les formes com va acomiadar Manolo, pràcticament sense pujar al bus. Avui ha explicat que per ell aquest acomiadament va ser totalment responsable.

Yo lo he hecho, y lo puedo decir desde el máximo respeto, lo siguiente a Manolo, creyendo que era el momento, la varita del momento no lo tenemos. Os he puesto un ejemplo de lo que podía pasar y creo que es irrefutable que podía haber pasado eso y que también podía haber sentado mal. Cuando uno comunica una noticia tan desagradable como esa, difícilmente se puede encontrar un momento bueno.

Són les explicacions de Monchi. Ha dit que per ell ho va fer en el moment que tocava. L'Espanyol juga demà. Demà comença l'onzena jornada de Lliga al camp del Villarreal. Villarreal-Espanyol. Demà l'entrenador serà Sergio García, el tècnic del Firial, exfutbolista del primer equip de l'Espanyol. Dimarts presenten a Eder Sarabia. De moment, l'Espanyol que jugarà demà a la Lliga amb Sergio García al capdavant. Doncs a veure si els van millor les coses. Aquesta tarda també hi ha hagut doble partit per equips del Barça en Ambol i en Futbol Sala. Sí, de fet, el partit de l'Ambol el tenim en directe, l'última jornada de la fase prèvia de la Champions, jugant al camp de l'Horus. Doncs 10 minutets pel final. El Barça ja està classificat, però necessita sumar la victòria per acabar invicta aquesta primera fase. I el Barça de Futbol Sala, que ha jugat aquesta tarda, ha guanyat el CMI per un gol a 6. La main round de la Champions, segona jornada. El Barça ja, amb aquesta victòria, classificat per vuitens. Demà serà el torn del bàsquet, que jugarà el Barça al Palau Blaugrana contra el València, novena jornada de l'Euroliga. A veure com els anirà també. Joan Fito, moltíssimes gràcies. A vosaltres.

Catalunya nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Les notícies sota la llum de la llum.

Catalunya Radio.

Aquí al CatalunyaNit ens fem un tip darrerament de parlar de les grans dificultats que té una gran part de la població per accedir a un habitatge, fins i tot tenint una feina. Doncs és una realitat que conviu amb aquesta altra, i és que mai en la història contemporània els ultrarics havien tingut tant poder. La tecnologia i la intel·ligència artificial han impulsat les fortunes d'Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg, Jensen Huang, Peter Thiel o Sam Alman. Pròxims a Donald Trump, alguns han estat contribuents a la campanya republicana de les eleccions mid-term dels Estats Units o directament són impulsors de causes d'extrema dreta. Els tecno-oligarques no només tenen molts diners, sinó que també aspiren a reconfigurar la política i les societats del segle XXI. Un tema molt interessant que és de què va el nou episodi del podcast Mapa Mundi, que ja està disponible. Bona nit, Cèlia. Bona nit, Manel. A veure, d'entrada, parlem de fortunes d'aquestes que costen d'imaginar, eh?

Sí, no m'estendré en el nombre de zeros que tenen aquestes fortunes, però sí que estem parlant d'una concentració de diners i de poder sense precedents en temps contemporanis. De fet, segons Forbes, que ja sabeu que elabora la llista anual. Dels més rics, aquests megamilionaris impulsen polítiques, impulsen mercats bursaris i impulsen també el boom actual de la intel·ligència artificial. I només 20 persones al món tenen més de 100.000 milions de dòlars, que és el club selecte de Forbes, i d'aquests gairebé la meitat són tecnooligarques i la majoria són dels Estats Units, on hi viuen 15 de les 20 persones més riques del planeta. Doncs al podcast expliquem qui són, què fan, què pensen i quin és l'impacte d'aquests tecno-oligarques en la política, en la democràcia i, en general, en les societats d'aquest segle XXI.

Doncs comencem pel qui són, perquè alguns dels noms que hem comentat al principi potser ens sonaran, però d'altres no tant, eh?

Sí, al capdavant tenim el més obvi conegut, Elon Musk.

Aquí el sentíem fa poc

vaticinant que la intel·ligència artificial superarà la humana entre 5 i 10 anys. És l'home més ric del món, amb una fortuna estimada d'uns 950.000 milions de dòlars. És l'home darrere de Tesla, SpaceX, de la xarxa X, i és l'únic que ha tingut i que actualment té llocs de responsabilitat a l'administració Trump. De fet, actualment és el codirector d'una iniciativa que es diu Meridian, que ha impulsat el Pentàgon, i que servirà per definir la guerra del futur, que és la guerra tecnològica.

Sí, sí, semblava que havien partit peres amb Donald Trump, però de tant en tant els veiem junts i semblen també en bona sintonia. En fi, a més de Musk, qui tenim?

Mark Zuckerberg i Jeff Bezos també són molt coneguts. Ja sabem qui són. Grup Meta, Facebook, Instagram, WhatsApp. Jeff Bezos és Amazon, que ja no és només un portal online, ja fa moltes altres coses, entre altres magatzemades d'empreses. Té Blue Origin, que és una empresa també de serveis especials i d'investigació especial, i el Washington Post. A part d'aquests, qui tenim? Sam Altman, que seria el CEO de OpenAI, que és la que gestiona el xat GTP, Jensen Huang, el CEO d'Envidia, Tim Cook d'Apple, Sander Pichai de Google i, atenció, Peter Thiel i Alex Karp no són molt coneguts pel gran públic, però són molt influents. Són el que s'anomenen els filòsofs dels multimilionaris. Thiel, recordem, va ser el fundador de PayPal juntament amb Elon Musk. O sigui, aquí els camins es creuen i descreuen contínuament. I avui és president de Palantir Technologies. Què és aquesta empresa? Doncs té un software molt potent amb intel·ligència artificial de seguretat i defensa. Que té contractes milionaris amb el Pentàgon. Amb aquest software, per exemple, s'han organitzat les batudes d'AIS, les forces d'emigració dels Estats Units, o es va utilitzar en la captura de Nicolás Maduro. Per tant, són visionaris, són creatius, són genis, però també tenen la seva cara fosca.

N'has parlat de filòsofs. En quin sentit? Mira,

al podcast hem parlat, o he parlat, de Mariel Goldstein, que és doctor en Ciències Socials a la Universitat de Buenos Aires i autor d'un llibre que es diu La nueva tecnooligarquía, poder sin límites en la postdemocracia. Goldstein, en aquest llibre, distingeix quatre tipus de tecnooligarques i Peter Thiel i el seu amic i soci Alex Karp són els que formulen, des d'una formació acadèmica molt potent, citen contínuament filòsofs, versicles de la Bíblia, episodis històrics, dades, és a dir, una formació molt. Molt potent. Per exemple, Peter Thiel es va doctorar a la Universitat d'Stanford, Alex Arp també va estudiar a Stanford i es va doctorar a Europa amb una deixeble de Habermas, és a dir, no estem parlant de qualsevol. Doncs ells el que formulen són les bases ideològiques d'aquest model polític i social al qual aspiren els tecnooligarques. És un model que s'imaginen i que ambicionen, les dues coses alhora. I és un model de base llibertària, els llibertaris dels Estats Units, on la democràcia en realitat acaba sent una molèstia. De fet, Peter Thiel va escriure un article el 2009 que se li ha recordat moltes vegades. Ell ha intentat matisar-ho, però la frase està clara, me la vaig llegir per fer aquest podcast, i diu que les llibertats tal com ell les entén ja no són compatibles amb la democràcia. Per tant, ja és un principi, ja sinta una base. I en aquest sentit, en aquesta. En aquesta posició difícil amb la democràcia, aquesta relació difícil amb la democràcia, Ariel Goldstein explicava que ara ells són els que estan suplantant l'Estat en una de les seves funcions fonamentals,

el sentim. Particularmente estan ligados a un tema que es un tema central. En el tema de las oligarquías, es el tema de la coerción. Hoy esa coerción está ejercida por las grandes empresas tecnológicas en asociación con el Estado, y por eso digo que son los arquitectos del régimen, ¿no? Porque después de Palantir, muchos estados dependen del software de esta empresa para poder ejercer esa tarea básica del Estado, que es la represión, la coerción, el control, la vigilancia, la guerra en el siglo XXI, además. Per tant, coerció, ¿de quina premisa parteixen y quin impacte té aquesta premisa?

Aquesta pregunta la vaig fer directament a Jordi Banyes. Jordi Banyes és professor de la Facultat d'Humanitats de la Pompeu Fabra i està especialitzat en història de les idees i en temes filosòfics. I en el seu llibre, Democràcia i Apocalipsis, analitza aquesta ideologia que hi ha darrere dels milionaris. Sentim el que ens diu.

Ells parteixen d'una idea molt simple. La tecnologia és irrenunciable des del punt de vista del progrés. Primer, perquè no la pots frenar. I segona, perquè no hi ha progrés sense tecnologia. El que passa és que aquest progrés pot ser incompatible amb una idea equitativa, no diré igualitària, una certa idea de justícia social. És a dir, és un progrés que pot tenir dimensions destructives.

Efectivament, d'aquí llavors vindria la relació o l'acostament entre aquests milionaris i els polítics. En aquest cas, l'aliança és amb Donald Trump. Pot ser explícita, com la que explicàvem d'Ilon Musk, pot ser més oportunista, que seria potser la que tenen els altres tecnooligarques, però Peter Thiel ja va confiar en Donald Trump l'any 2016 quan ningú de Silicon Valley donava un duro per a ell. També és el que ha apadrinat i sostingut la projecció política de l'actual vicepresident J.D. Vance i tots aquests tecnomilionaris, sense excepció, van ser presents a l'inauguració, a l'inauguration, que es diu la presa de possessió de Donald Trump al gener de l'any passat. ¿Per què? Perquè tots compten que la implementació d'aquesta tecnologia, sobretot de la intel·ligència artificial, provocarà un descontentament i una frustració. Ja l'estem veient per altres motius, però això pot anar més amb la intel·ligència artificial i, per tant, això algú ho haurà de gestionar. De fet, sentim, fa molt pocs dies, Sam Allman, el CEO, com deia, d'OpenAI, com en un podcast de Político, ell vaticinava, el sentim,

El que diu és que el món hauria d'acceptar que passaran coses dolentes abans de sentir els beneficis de la tecnologia de la intel·ligència artificial. Aquestes coses dolentes, per definir, són escandales gestionals polítics, polítics com Donald Trump. En tot cas, veurem. Hi ha hagut contribucions. Elon Musk està el primer contribuent de la causa republicana a l'esmit term del 3 de novembre. Veurem què passa després d'aquestes eleccions.

Déu-n'hi-do, sí. El que està clar és que ho estan obrint o formen part, podríem dir, d'una nova era política.

Sí, és un signe dels temps, en realitat, no? Però amb ell s'inaugura el que des de la filosofia i des de les ciències polítiques s'anomena la il·lustració fosca. De fet, ells també en parlen, d'això, els seus intel·lectuals. L'il·lustració fosca, que el politòleg Arnaud Miranda acaba ha disseccionat en un llibre que s'ha traduïtat al català, però que és en contraposició a la il·lustració lluminosa, és a dir, la il·lustració que va suposar la implantació, l'acceptació com a universals de valors com la justícia social, la fraternitat, la solidaritat, des del punt de vista secular, no religiós. Això és la contraposició dels termes. I en aquest sentit, parlant amb intel·lectuals com Jordi Gràcia, que és catedràtic de la literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, Va ser director adjunt del País, és codirector de la revista Tinta Libre i ha escrit un altre llibre, en aquest cas més activista. Es diu La izquierda ante el tecnofascismo, un pamfleto. Li pregunto per què. Ell anomena directament aquest període o aquests milionaris com tecnofascistes.

Per què? Per un nivell de provocació i per una analogia amb el passat que és imperfecta. El que sí que estem trobant ara és una forma de penetració i de control social, de teledirecció de les opinions públiques amb intencions clarament reaccionàries en temes ideològics, morals, utilitzant un instrument poderosíssim i invisible, que són les mateixes xarxes fora del control públic.

És a dir, sense escrutini públic, això també.

El que sí que es pot fer és mirar amb quins models polítics s'identifiquen aquests tecno-oligarques.

Sí, per exemple, Peter Thiel, que és una mica la meva obsessió, com pots veure, però penso que és el que exemplifica millor tot el que estem dient. Peter Thiel va viure temporalment a Argentina, es va comprar una casa a Buenos Aires, va matricular els seus fills a escoles d'allà, I és l'Argentina, no qualsevol, és l'Argentina de Javier Milei, que també és una figura política en sintonia amb Trump, Bolsonaro, etc., que planteja una refundació de la societat a partir de la que se'n diu la teràpia del xoc. Retallades públiques molt dràstiques, és a dir, un canvi en la concepció de l'estat, del que significa el sector públic. Peter Thiel se m'ha anat a viure allà perquè és aquesta relació entre el centre i la perifèria. Les grans empreses tecnològiques són al centre, als Estats Units, però hi ha una perifèria on es pot experimentar, i seria Argentina, per exemple. I, a més, Peter Thiel i molts altres milionaris estan finançant amb grans quantitats de diners la campanya contra. Una llei que es vol aprovar a Califòrnia que imposaria una taxa única del 5% a les grans fortunes per aquests diners destinar-los a sanitat i educació. Per tant, si no és l'Argentina de milers, sempre seria un país, si pot ser, amb pocs impostos.

Tu, en aquest mapa mundi, fas aparèixer conceptes com apocalipsi, planeta Mart, anticrist. Què signifiquen aquests termes en el context aquest que estem parlant dels tecnooligarques?

En primer lloc, falta saber si ho diuen de veritat o és una forma de provocar. Costa de saber perquè la majoria d'aquests tecnoligarques tenen plans de fuga. Plans de fuga davant un futur que veuen d'una forma apocalíptica, que algunes coses potser no els hi falta raó. La possibilitat que hi hagi una altra guerra mundial, que hi hagi una altra pandèmia, però en aquest cas molt més mortífera, una catàstrofe climàtica, etc. Per això parlen d'apocalipsi. ¿Qué fa Peter Thiel? S'ha comprat un terreny enorme a Nova Zelanda, que sembla que queda com més fora de tot el que pot passar al món. Ha fundat una ciutat a Honduras que es diu Próspera. Una ciutat? Bueno, un embrió, diguem, de projecte. Musk i Bezos tenen aquestes empreses espacials. I es parlava, per exemple, un projecte que estava en ment és convertir Mart en un paradís per a llibertaris o construir ciutats flotants al mar, on no hi arribi tot això, no? I, per tant, ara sentim l'Ariel Goldstein un altre cop una mica perplex davant d'això, no?

Ellos contribuyeron también a esta concentración de la riqueza, a esta destrucción de la democracia. Y una vez que los efectos de ese saqueo y de esa destrucción se producen, están pensando en irse a Marte o construir búnkers. Entonces, bueno, quieren refundar una especie de utopía tecnológica, estilista, sin conflicto social. I l'anticrist, què, Cèlia? L'anticrist, mira, Peter Thiel

fa xerrades mig secretes sobre l'anticrist, l'adveniment de l'anticrist, en va fer una Roma que va tenir molt ressò, però que l'anticrist no és el que ens podríem imaginar, no és un dimoni pelut i amb banyes. Qui és l'anticrist per Peter Thiel? I aquí us dono la resposta, no meva, sinó del professor Ibáñez.

L'anticrist per Peter Thiel és exactament Greta Thunberg.

Justament perquè ella defensa un món on s'atura el creixement en nom del benestar planetari, en nom de l'ecologia, d'aturar la crisi climàtica, etc. Per Peter Thiel, el dimoni és el decreixement, l'estancament econòmic, la renúncia al progrés tecnològic.

Per tant, efectivament, Thiel considera que el món fa dècades que viu una situació d'estancament econòmic, sobretot tecnològic, que no va trencar ni tan sols internet. I, de fet, potser, Manel, seria interessant escoltar-lo un moment. És un fragment que vaig extreure d'una entrevista que va fer al podcast Interesting Times del New York Times.

Hi ha moltes raons de fons que expliquen l'estancament actual, però si no trobem el camí de retorn cap al futur, la societat s'enfonsa, deixarà de funcionar. Jo definiria la classe mitjana com la gent que espera que els seus fills els vagi millor que ells, i quan aquesta expectativa es desploma deixem de tenir una societat de classe mitjana. Potser podrem tenir una

mena de societat fons, feudal, on les coses sempre estan estàtiques i encallades, o potser hi ha una manera de canviar i crear una societat radicalment diferent. En tot cas, aquest no és el camí que el món occidental i els Estats Units han seguit durant els primers 200 anys de la seva existència.

És a dir, crear una societat radicalment diferent seria la proposta.

De moment el que veiem és que uns pocs s'enriqueixen cada vegada més, moltíssim, aquests tecno-oligarques, i ho estem observant. Què s'hi pot fer, què s'hi fa?

La desigualtat creix a uns ritmes espectaculars. Cada cop la fractura entre aquests megarics i la massa és més gran. Estem en nivells de desigualtat d'abans de la Primera Guerra Mundial. O sigui, tota la progressa que s'havia fet des de llavors per tancar més la fractura ha desaparegut. Llavors hi ha una proposta, és una proposta estrella i que té molt ressò internacional, és el que fa l'economista francès, que és professor de Berkeley a Califòrnia, es diu Gabriel Zucman, i ell fa una proposta d'establir un impost del 2%, es diu l'impost de la riquesa, sobre el 2% a la gent que té més de 100 milions de dòlars. Aquesta proposta s'ha debatut al G20, s'ha aprovat al Parlament francès, de moment és una proposta, I, en tot cas, qui està en posició de respondre a aquesta oligarca si no hi responen o ningú regula en el món de Trump, per exemple?

Li preguntava Jordi Gràcia. Jo estic en una posició molt pessimista per una raó central. L'únic poder real de

regulació de tot això podria ser la Unió Europea. Però és que la Unió Europea no té l'enemic fora, és que el té dintre. I per tant li és més complicat.

Déu-n'hi-do, molt interessant. Qui vulgui ampliar-ho, ho trobarà al 3CAT, busqueu Mapamundi, i allà l'episodi sencer. Per cert, que el pròxim serà una mica diferent, eh? Sí,

el pròxim el graverem en directe al Teatre Polo de Barcelona en col·laboració amb Metges Sense Fronteres el 16 de novembre perquè ells entrevistarem corresponsals nostres i gent de Metges Sense Fronteres per parlar de conflictes enquistats, gas a Yemen i Haití. I aviat, qui vulgui anar-hi, pot descarregar entrades gratuïtes des d'una web que habilitarà mitjans de fronteres que es duem a sef barra refugio barcelona.

O sigui, mapa mundi al teatre i amb espectadors. Sí, a veure què tal. Molt bé, doncs us seguirem i en parlarem aquí també. Gràcies, Cèlia, bona nit. Gràcies, Manel.

Catalunya Nic. Les notícies sota la llum de la lluna.

Amb Manel Alías i Agnès Marquès. Catalunya Ràdio. Si us pregunto què és millor que una bona pel·lícula, costa de trobar coses, sí o no? Una bona música, una bona obra de teatre, un bon llibre, un bon amic, un bon viatge, un àpat meravellós. Sí, però. Hi ha alternatives.

Hi ha alternatives, però costen de superar, perquè mira, un bon viatge, però clar, un viatge té moltes parts.

Hi ha una part de patiment, els controls. Hem posat davant el bon. El que vol dir que és un viatge que està ben muntat i que serà un èxit, no? Ja hem començat, tenim aquí l'Àlex Gorines. Què tal, Àlex? Molt bé, content, tot i que en aquest moment ens estan fent la competència amb una bona alternativa, que és un festival de cinema que començava aquest vespre i que en aquests moments està projectant una pel·lícula sobre la meravellosa Marianne Faithfull, que encara no fa un any que va morir.

Això que diré ara no es pot dir, però ja t'ho dic. Si algú no ens està escoltant, per què ha anat a l'inèdit a veure aquesta pel·lícula, em sembla bé. És a dir, ja ens recuperarà. Vol dir que és gent amb bon criteri. Hi ha una sessió alternativa, eh? Sí, clar. Una altra sessió d'aquest Broken English, que és aquest documental sobre els últims temps de Marianne Faithwell, aquí cantant a la Nico, que aquesta sí que ja fa molt que va morir. Una altra mita, no? Bé, tenim inèdit. I per tant, fins al 8 de novembre, bon cinema, de bona música, amb algunes recomanacions que us vull fer molt ràpides, perquè us sonin, perquè molta cosa està venuda, eh? For the love of Dolly, Parton, una prima que es diu Bonnie, The Final Act, Jack Johnson, Surfing the Music,

que em sembla que a tu t'agrada molt. Intentarem anar-hi, sí, sí. El Doble, la meravella que ha fet el Fernando Trobea, en Bajanyí, i Sixteen Moments of My Life. L'últim, Albert Serra, amb la dona de Fassbinder cantant les seves cançons.

Per tant, trobareu una mica de tot. Ramena, nena, i un bon àpat. Doncs vinga, cap a l'inèdit. I si no, cap a les sales de cinema. També. Us ofreixo dues alternatives d'estrenes demà. Són les perles d'aquest cap de setmana? Exactament. La primera la vaig veure a Sitges. Per què apostem? Levíticus. Indecencia.

Som a Austràlia, un director que es diu Adrian Chiavella, ens presenta la història d'un poble dominat per una secta religiosa que recicla els gais. Perquè surtin de. Però què vols dir, reeducació? Reeducació, però. Ah, perquè me'ls imaginava allà la màquina de plàstic. Bé, escolta, pràcticament, eh, perquè el que fan és crear dobles, és a dir, el gai sempre és dolent, i per tant creen el gai bo, o el doble que no és gai, per entendre'ns, i llavors, quan dos nois s'enamoren, hi ha dos nois d'un i dos nois de l'altre. Un és bo, dolent, dolent, bo. I el problema és que mai saps quin tens en pantalla. Si el bo, el dolent, o en fi I aquí, bueno,

no sé si m'atreveixo a fer la pregunta. Hi ha algun tipus de moralina?

No, no, la qüestió és que al final el bo i el dolent s'ho muntin al seu aire i ja està, i prou, i s'ha acabat. Bé, és una molt bona recomanació, la pel·lícula està molt bé. Perfecte. Com que està molt bé, també la segona que us faig aquesta setmana, també s'estrena demà, és la nova pel·lícula de Javier Giner, el de Yo Adicto. Sí, gran sèrie. Repartiment de luxe, Oriol Pla, i a més a més la Marina Sales, que és la gran sorpresa d'aquesta pel·lícula, que es diu Esta soledat. És una pel·lícula sobre les inestabilitats que es viuen després de trencar, per entendre'ns, eh? És un film fet a gargots. M'encanta la idea que puguis tenir una pel·lícula que no sigui ben acabada, sinó com que en fas uns gargots i et surt una obra mestra, no? És a dir, cada escena és una pel·lícula sencera. I és una pel·lícula que explica molt bé quant de maltractats estem en la societat actual. Això ens deia Javier Giner.

Si estamos en guerra tiene mucho que ver con eso. Me provocaba mucha curiosidad y me llamaba mucho la atención, también reflejándolo en mi propia vida y en la vida de gente que conozco, cómo incluso en los momentos de mayor crisis y de mayor desorientación vital ni siquiera tenemos tiempo de parar porque la vida continúa. Estos dos personajes rodeados de un contexto que tampoco les permite poder elaborar ni siquiera las cosas que les pasan, sino que están como náufragos dando manotazos, intentando agarrarse a cosas que les salven. Creo que es una sensación, lamentablemente, cada vez más omnipresente en las vidas de todos nosotros, cada uno, evidentemente, con sus contextos concretos.

I això ens porta al tema de la setmana, no? Perquè hem d'enllaçar-ho. És a dir, aquesta secció va néixer fa uns dies. Sembla que són molts, no? Quan a Serbia els estudiants. Això que deia ell, que la vida segueix i no podem parar. A reaccionar, no? I les manifestacions de França, però les primeres, les dels estudiants reclamant els seus drets. Estàvem parlant de maltractaments, i és clar, evidentment, la gent jove, quan veuen els problemes de vivenda, els déficits laborals greus que anticipem, la pirotecnia i els carrers actuals, l'educació totalment transtornada, els ultras. I dretes tornant a créixer d'aquesta manera. Drets retallats, confusió entre els conceptes protesta, manifestació, violència i terrorisme, que ara va per a tot el mateix sac i ja sembla que no pots ni treure el dit per la finestra. Hem de disjuntar tot el poder, escolar-se al carrer, per entendre'ns, o podem dir que les xarxes poden ajudar la gent jove a prendre la possessió dels seus drets. Qui és el que retorça tot aquest món, de manera que al final ja no saps de quin tema estàs parlant? Els polítics, també els vells, clar que sí. Convidaria, potser, que per fi la política fos jove. Una mica innocent, si voleu, però jove, no? El tema de Serbia ens ho demostra. A Brasil, també, probablement, no? I reflexions que el cinema ens ha fet abans, i hi haurà una mica de tot, per entendre'ns, seran tres, tres exemples. El primer va a partir de la novel·la de William Golding, El senyor de les mosques.

Ralf tiene razón. Debemos encender una fogata.

Señor, ¿es usted el jefe? Jack es el mayor de todos. Pero Ralf lleva más tiempo. Sí, Pablo tiene razón. El mejor es Jack. Jack tiene más datos de mando. Yo voto por Ralf. Y yo. Gracias, jefe. Sí, Ralf. Sí, Ralf. Creo que has ganado las elecciones. Da igual quién tenga el mando. Lo importante es estar unidos.

Hi ha moltes adaptacions d'aquella història dels escolars que tenen l'accident d'avió. No hi ha adults, han d'organitzar-se com Robinsons a una illa i crear una mena de govern i de ministres,

etc. I lluites pel poder. I immediatament la reflexió és, quan els nois joves prenguin el poder els adults, que convindria. Acabaran repetint els seus vicis d'una manera instantània. De les tres versions de la novela que s'ha fet al cinema, la de Jack Thorne, de la televisió, que era molt violenta, la de Harry Hook, que era massa pel·lícula d'aventures, i la de Peter Brook, Peter Brook, el 63, va fer una pel·lícula on la transsocietat ens explicava la corrupció congènita que acompanya l'ésser humà d'una manera explícita. Pel·lícula que podeu trobar a Filmin i Amazon Price. Bueno, doncs aquest és un exemple. La segona novela és de John Winham, és del 1957. Es deia Village of the Damned, el pueblo de los malditos. Després d'un moment que es desmaiant totes les senyores del poble, totes tenen el mateix nen o nena, idèntics al Vince, amb els ulls blaus intensos i que semblen organitzats abans de néixer. Aquí els teniu.

La policía no podrá frenar a los niños. Vete mientras puedas. Sé que puedo engañarlos levantando un muro. ¿Qué es lo que vas a hacer? Lo único que podemos hacer.

Cuidado con los niños.

Directament, sí. A veure, la pel·lícula clàssica de Igual Frilla de l'any 1960, que semblava un episodi de Twilight Zone,

era estupenda i explícita, no? Realment, sembla que han nascut com els nens del Brasil.

Amb els gens de Hitler, tots idèntics a Hitler, però aquests són ambigus. És a dir, semblen molt dolents, però a l'hora de la veritat els adults no són millors. I el que fan és dir, bueno, un moment, eh? Vosaltres ja he tingut el poder massa temps, ens toca a nosaltres, no? Aquesta la podeu trobar també a Filming, inevitablement. Per últim, la més explícita i potser la que no us imaginàveu que sortiria aquí. Recordeu Matilda de Roald Dahl?

Sí. Érase una vez una niña

llamada Matilda. Hola, papá. Sube al coche, Melinda. Matilda. Lo que sea. Que era extraordinaria en todos los sentidos.

Dos por siete. ¡Calores! Trece por trescientos setenta y nueve. Cuatro mil novecientos veintisiete.

Pero en un mundo en que los adultos mandan. Yo soy listo y tú tonta. Yo soy grande y tú pequeña. Yo tengo razón. Y tú no. Y en una escuela en la que la directora no tiene principios.

Ella descobrirà. Revolting Children és la

cançó del musical Batilda que es va fer a partir de la novela de Roald Dahl, la més clàssica, la pel·lícula que va dirigir Dani De Vito, que ara va estar a Sitges. Precisament, amb la nena Mare Wilson, i una vegada més ens trobem davant d'una nena prodigi, educada, superintel·ligent, supervivent a un món adult agressiu i absolutament desaprensiu. Començant pels pares, no? El pare és un idiota. Total i absolut, i la mestra ja ni t'explico. No és Annie, però gairebé. Bé, dit això, Matilda, d'una manera, doncs, molt de cinema de nens, no és gens cinema de nens, és cinema social. I que porta la reflexió molt. I, per tant, convé anar amb els nens a veure Matilda i ser molt humils a l'hora de dir-los per què els portem a veure Matilda,

perquè els espera la vida. Amazon Prime, Movistar Plus, Netflix, també. Són les diferents mostres. Ningú diu que el món manat per nens seria l'ideal,

però com que l'ideal no existeix, jo els hi donaria una oportunitat. Si no són nens i són una mica adolescents. Encara millor. Sí, mira, a Sèrbia se l'han guanyat. De moment, fa dos anys no existia un partit que promouen estudiants universitaris i han guanyat unes eleccions per majoria absoluta. O sigui que aquí tenim un bon experiment per endavant. A veure si els deixaran, perquè no va tot de Sèrbia, va d'altres països que hi ha al món que ja es preocupen d'intentar que certs experiments fracassin. Dit això, espero no haver fracassat molt avui amb vosaltres.

No, tu no fracasses mai i dijous que ve no ho intento.

Sí, ja hi pots comptar, però m'esperaré a última hora, perquè si no sembla que parlem de fa 24 dies.

5 minuts per arribar a tres quarts d'onze.

Estem entrant en l'univers de Doria,

en la banda barcelonina de música indie i electropop, que actua demà al vespre a la sala Apolo de la capital catalana.

I serà un concert especial perquè després fan una aturada de dos anys que dedicaran a preparar disc nou. Amb aquest concert i un que faran a finals de novembre a Mèxic, Dorian tanca la gira del disc Futuros Imposibles amb 70 directes durant dos anys per sales i festivals de tot Espanya i Sudamèrica.

Solo podría decirlo así L'Òscar Callao ha entrevistat

Marc Gili, que és el líder cantant i guitarrista de Dorian.

Marc Gili, bona nit. Hola, què tal, amics? Bona nit. Dos anys de gira i ara dos més fins que torneu a presentar un disc nou. Tindreu gaire temps per descansar en aquests 24 mesos? A Dorian no hem sigut mai massa de fer vacances. Portem dos dècades embalmant gravacions de discos amb gires, Aquest cop acabem gira en aquest concert 150 aniversari especial per l'estrella de Malapolo, i després amb un festival a Mèxic, i hauran sigut dos anys molt intensos, i per primer cop farem unes minivacances abans de tancar-nos a preparar el nou álbum de la banda, que sí que esperem que surti en el 28. Quin balanç en feu d'aquests 70 concerts de la gira Futuros Imposibles? Mira, el primer balanç que et diria és que ens ho continuem passant molt bé fent concerts i tocant junts. Això, després de, com deia abans, més de dues dècades de trajectòria de Dorian, doncs no és val a dir. Estem en una època en què els projectes duren molt poc, tot és molt efímer i tot se'ns ha escapat a les mans a la primera de canvi. I poder dir que portes tant de temps amb els teus companys gaudint d'aquesta professió i amb ganes de seguir i renovant el teu so disc a disc, doncs és molt. Llavors, per començar, l'èxit ja seria això. A més, en aquesta gira hem pogut tocar en les tarimes principals de quasi tots els festivals de l'estat.

També hem anat moltes vegades a Mèxic, hem tocat dues vegades en grans recintes a Argentina i també a Perú. No ens podem queixar del que ha sigut aquest Futuros Impossibles per Dorian. Que al mateix temps ens ha reconectat molt amb molt de públic jove. Has esmentat un seguit de llocs on heu actuat, però aquest divendres toqueu a la Polo, una sala que us ha acompanyat des que vau arrencar, a principis d'aquest segle, però on fa una dècada que no feu un concert. Això implica algun sentiment especial per una Barcelona, això que podríem dir de tocar a casa? Per nosaltres és superemocionant tornar a la Polo després d'una dècada. Ja fa anys que la Polo se'ns va quedar petita, entre cometes, però ens van convidar per fer aquest concert especial i ens va semblar una manera meravellosa d'acabar aquest cicle, perquè, per la gent que no conegui tant Dorian, nosaltres ens vam formar pràcticament com a públic del Nipsa i de la Polo. Van ser el germen de Dorian com a proposta musical i artística. Crec que mai hauríem sigut la mateixa banda si no haguéssim passat part de la nostra primera joventut descobrint artistes meravellosos en el Nietzsche i en l'Apollo. Estan preparant un concert de prop de dues hores, farem un repàs pràcticament dels principals temes dels nostres darrers sis àlbums i alguna pinzellada dels dos primers, també. Els fans de la música,

quan segueixen un grup de llarg recorregut, sempre els agrada aquella cosa dels membres fundadors, els mateixos músics que jo vaig conèixer quan la banda va sortir. Vosaltres pràcticament sou la formació fundacional, no? Això també és difícil d'aconseguir, no? A mesura que van passant els anys. Això és dificilíssim. Pensa que, tot això ho expliquem, ara s'ha publicat un llibre que es diu Dorian a qualsevol altra part, molt xulo, on parlem molt del que van ser els primers 5-6 anys de la trajectòria del grup. Ens mantenim els mateixos tres fundadors de la banda, el Bart, el baixista, la Beli, la tactista i cocompositora, i pianista i cantant també, i jo. A més, portem ja 14 anys amb el Lissandro, que va venir des d'Argentina, Tu m'estàs parlant de la relació més humana del dia a dia, física, presencial, dels membres del grup. Jo et volia preguntar per la relació digital que teniu amb aquests milions de seguidors, 1,8 milions d'ullets mensuals només a Spotify, o que el vostre èxit més destacat, Tormentes d'arena, té més de 150 milions de reproduccions en total. D'on prové aquest públic que us ha posat tan amunt? Perquè són xifres estratosfèriques. Mira, la veritat és que la proposta de Dorian no és una proposta per a les masses, és més aviat una proposta orientada a les ovelles negres de les famílies, que no pas a la immensa majoria.

Però sí que han tingut la capacitat de sacsejar

a molts oients que buscaven

un acompanyament vital en certs tipus de música i que l'han trobat, entre altres propostes, en la nostra. La música de Dorian quasi sempre és una invitació a la rebeldia, a que pensis per tu mateix. D'alguna manera intentem, en la mesura del possible, fomentar l'esperit crític i l'esperit controversial que crec que tot ciutadà hauria de tenir envers la societat. I això ha fet que, al llarg dels anys, a base de. De cançons i cançons hem anat acumulant un públic que no només ha anat creixent, sinó que no ens ha anat abandonant, sinó que s'ha anat acumulant. És l'èxit de la perseverança i també, diem sempre, l'èxit del boca a orella, que no hauria sigut possible sense el compromís del públic. I seguirem donant guerra per molts anys més. Aquesta és la nostra idea. Involucrats en la música i en l'art d'aquesta manera tan kamikaze. Molt bé, doncs segur que ho podrem comprovar aquest divendres a l'Apollo i d'aquí dos anys amb el nou disc, que m'imagino que ja teniu alguna idea en ment, però potser és aviat per preguntar-vos. Bueno, ve fosquet i amb molta electrònica, això sí que t'ho puc dir. Vinga, dues pistes, fosc i electrònic. Doncs Marc, Gili, veu, guitarrista, músic de Dorian, moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada. A vosaltres i moltes gràcies per la vostra atenció. Una abraçada ben forta.

Passen dos minuts de tres quarts d'onze, és aquell moment de la nit en què comencem a posar la mirada en el demà. Carme Montero, Rafael de Ribot, Vicent Mifsut, Xell Garriga i Marc Güell. Bona nit. Bona nit. En el demà i també en les últimes hores i tenim una notícia de fa poca estona relacionada amb aquest accident dels trens a Toledo, Carme.

Doncs sí, acaben d'arribar els primers informes oficials. L'autoritat administrativa independent per a la investigació tècnica d'accidents ferroviaris, marítims i d'aviació civil, l'AITAT, té un nom molt llarg, l'AITAT. A més, un primer informe en què apunta que l'AVE que va col·lisionar amb l'Irio, dimecres a les 8.53 de l'entrada de l'estació d'Urda, circulava a una velocitat entre 160 i 200 km per hora. Aquest ha estat un dels temes que més ha especulat. A quina velocitat anava aquest tren. Doncs aquesta dada s'haurà de concretar quan s'obrin les caixes negres que aquest dijous han recuperat i que ara estan custodiades per la Guàrdia Civil. En les últimes hores, els tècnics de l'Eitat han recollit informació in situ, han visualitzat els registres videogràfics, han escoltat aquelles comunicacions que ahir escoltàvem aquí també al Catalunya Nit, produïdes en el centre de control de Totxa. No han pogut parlar això sí amb les persones involucrades en primera línia perquè no estan en condicions, diuen, de ser entrevistades. En aquest informe diuen que la cadena d'avaries, aquesta és la frase que conclou, la cadena d'avaries, instruccions i accions hauria conduït a la col·lisió sense que actuessin les barreres mitigadores necessàries. Una investigació posterior haurà d'analitzar els motius i circumstàncies que van conduir a aquest accident. També s'analitzaran les avaries del sistema de seguretat LZB, que van conduir a la situació de risc que va acabar amb el xoc entre l'AVE i l'Irio, que va provocar almenys 69 víctimes mortals. Entre els dos trens hi viatjaven 526 passatgers i 12 tripulants.

Demà també és un dia d'aquells en què tenim indicadors econòmics. La pausa acordada pel BCE a les pujades del tipus d'interès deixa respirar una mica els hipotecats que estaran molt pendents demà de la dada de l'Auribus Refer. Sí, de fet és el principal indicador de referència de les hipoteques variables i sembla,

Manel, que donarà una treva a l'octubre. I les previsions són que tanqui el mes el 3,23%, mentre que el setembre ho va fer el 3,34%. Això sí, ara fa un any estava lleugerament per sota del 2,2%. Aquest diferencial d'un punt fa que hi hagi de revisar la hipoteca si és, a veure, posem un exemple, 150.000 euros, 30 anys, haurà de pagar gairebé 90 euros més de quota mensual. Aquest divendres també, parlaves d'indicadors, deixarem l'evolució estadística dels preus que sabrem

perquè es publica la dada avançada de l'IPC d'octubre. Doncs ho recollirem demà. Demà també haurem de parlar d'Itàlia, perquè els ciutadans del país estan convocats a tornar a sortir al carrer per reclamar millores en l'educació, coincident amb la vaga

general convocada al país. Sí, no es preveu que Itàlia s'aturi, però el sindicat minoritari que convoca la vaga té força als sectors del transport i l'ensenyament. Això fa que els estudiants s'hagin unit a la protesta i hi hagi més tensions carrers. Recordem que les protestes dels moviments juvenils de mitjans d'octubre contra l'alt cost de la vida van derivar en disturbis violents, sobretot a Milà, i el govern ultraconservador de Meloni va optar per endurir la llei en comptes d'escoltar les reivindicacions

dels estudiants. I demà.

Ja es van començar a acomiadar i demà podrem dir que gairebé que ho fan definitivament, però també és un gairebé, eh? La Fomiga, a València, Txell.

Sí, exacte, com dius, ja es van acomiadar a Catalunya, recordem, amb tres concerts que van ser al Sant Jordi Club. I aquest cap de setmana, demà i dissabte, diran adéu a València, amb dues dates més, com dèiem, al Roger Enà, qui es desperti ara, però que sàpiga que ja va tard, totes les entrades estan exaurides. I recordem els del Zira, que s'han posicionat com un dels grans referents musicals de l'última dècada al País Valencià. Posen punt i final gairebé a 15 anys de trajectòria com a grup, amb 4 discos a les butxaques i l'últim aquest mateix any, una recopilació de tots els seus èxits, que no són pas pocs.

Doncs demà festa a Gradolsa, podem dir, a València, i hi haurà més festa també a Girona, Marc. Sí, perquè avui és Sant Narcís, per tant, és festa a Girona, i demà a Girona hi serà el Matí de Catalunya Ràdio, però evidentment molt

pendents de tots els fronts oberts en l'actualitat. Si et sembla, saludem el subdirector del programa, Maiol Roger. Bona nit.

Què tal? Bona nit.

A veure, Maiol, tanquem setmana, i evidentment molt pendents

d'aquesta tragèdia ferroviària. Sí, una setmana dura, per què dir-ho? Però vaja, per nosaltres fem la feina més fàcil, que és explicar-ho. Demà estarem pendents de l'última hora amb els enviats especials a Urda. També crec que serà el moment de fer balanç. Avui hem parlat molt. Tots de la seguretat ferroviària demana fer balanç una mica polític de tot plegat, òbviament, de quines explicacions encara queden per donar, que en són moltes, quines responsabilitats està davant l'oposició i fer una mica de balanç també de tot plegat, però també serà dia de començar a parlar d'altres coses, parlarem. De l'advertència que ja deia a inicis de setmana del que pot passar aquest dissabte a Barcelona, dels blocos. Ara se n'està parlant molt. Aquest matí, per exemple, ens llevàvem la sorpresa de si hi hauria alguna cosa a Vic. Finalment no ha passat res. I una mica de si realment n'estem fent un gra massa després del que va passar a Barcelona dissabte o si hem d'estar preocupats pel que passi dissabte que ve. Però després també estarem a Girona, que s'estrena la temporada alta. També és un moment d'obrir-nos una mica la cultura, tindrem el director de la temporada alta, una conversa amb el Sergi López i el Lluís Omar, que crec que també serà molt agradable. I tancarem la setmana, canviem una mica el programa demà, farem una mica de balanç de tele i com s'ha tractat la tragedia ferroviària, amb la Mariola Covells i el Darío Porras, i per tancar, una conversa amb el Francesc Torralba, amb el filòsof que ens ha ensenyat a reflexionar sobre el dol, sobre com ens sentim, també per acabar de rodonir aquesta setmana, que ha sigut més difícil d'explicar i, com avui, ens també de sentir tota aquesta tragèdia, però que també ens ve de gust reflexionar-ne una mica.

Sí, sí, en aquest context anirà bé sentir el que pugui dir.

Sí, perquè al final és això, aquestes tragedies a tothom li xoca d'una manera o una altra, d'una manera molt més directa, els que ho vivim a la distància, la gent com la Paula Brujats o l'Alfonso o la Marta Viana, que ho han explicat des d'allà d'una altra manera, òbviament els familiars ja no ho podem explicar, i crec que el Francesc Torralba ens posa molt equilibri en tots aquests pensaments que ens venen aquests dies. Doncs us escoltarem a partir de les 6 al matí de Catalunya Ràdio. Maiol, gràcies. Fantàstic, bon cap de setmana.

Les 10 i 54 minuts, m'agrada molt sempre a aquesta hora pensar que tenim companys de la premsa escrita que ho estan fent en aquest moment o acaben de fer un esforç per sintetitzar, destacar, jerarquitzar el més important en un full que és gran, però no tant com per encabir-hi tot el que passa. Per tant, aquí hi ha d'haver una selecció. I ens pot explicar ara el Miquel Nogué, que és director del diari El País, com l'han fet aquesta nit de cara a la portada de demà. Miquel, bona nit. Què tal? Molt bona nit. Com ho heu encarat, això, Miquel?

Doncs, de cara a demà, continuem amb Toledo, amb la tragèdia, i aportem algunes novetats sobre la investigació. El País obre quatre columnes, amb un titular que diu que els controladors de totxa es van confondre de protocol, que els supervisors del trànsit van elegir la part del manual que autoritza els trens a circular a la màxima velocitat, quan el que procedia en aquell moment i en aquella circumstància era aplicar el que limitava la velocitat i que permetia o hauria permès frenar a temps davant d'un obstacle. A part d'aquesta notícia, doncs, continuàvem reportatges en torno a la tragèdia, fem un repàs a la vida i al somni, al somni troncat, diem, dels dos maquinistes, els dos conductors de l'AVE, dos nois de 30 i pocs anys, que havien aconseguit fer realitat la seva vocació de conduir els trens i que ahir es van trobar amb aquesta tragèdia. Fora de la qüestió, fora de la tragèdia de Toledo, anem amb que Lagarde anuncia que deixarà el Banc Central Europeu al febrer, obre la carrera a la successió i que hi ha un espanyol, Pablo Hernández de Cos, que estaria en els aspirants al càrrec i que Delcy Rodríguez promet un canvi democràtic a Venezuela.

Doncs ben interessant. Ho buscarem i ho llegirem. Gràcies, Miquel. Bona nit. Que vagi molt bé i molt bona nit. Falten 4 minuts per arribar a les 11. Són uns minuts que cedirem amb molt de gust al poeta, editor i tantes altres coses, Vicenç Altalló. Bona nit. No ens està sentint el Vicenç. Ara sí, Vicenç, em sents? Et sento perfectament. Bona nit, Manel. Bona nit. Ens sentim. Ens sentim, ara sí, aquí et tenim, t'estem escoltant perfectament. Escolta, com ho has vist això avui? Quina reflexió hi poses?

Mira, ahir seguíem les notícies de Catalunya a nit en un directe amb l'Agnès des del lloc de la tragèdia ferroviària. Avui l'Agnès no hi és. Però ahir provava ella, com a periodista, d'entendre una nova catàstrofe en un país enormement caòtic. D'alta velocitat, una notícia d'alta velocitat. Avui ella és absent del programa, però Tom Manel ha seguit no solament la informació, sinó també analitzant d'una manera impressionant el paper de les tecnooligarquies. En un model aparentment llibertari, però que en realitat és feudal. L'espasa d'un poder polític global. La intel·ligència, ha dit algú, aquí es construeix i s'ha anat construint com una nova forma de la política. Jo avui he escoltat el programa, on soc ara, en el directe, i he anat fent el seguiment des del metro per la Rambla, per l'ascensor anant des de la Fundació Vila-Cases que celebrava 40 anys de la seva existència donant suport a la salut pública i alhora a l'art contemporani. Però no era tant explicar el tema de la filantropia, on volia aturar-me, sinó en el medi dels mitjans de comunicació. Això és, tenim unes tecnologies de la comunicació. Que ens permeten seguir el directe i el punt de vista d'un noticiari en català que planteja un punt de vista progressista sobre l'ús de les tecnologies. Això va així. La pregunta és també per què les tecnologies de la comunicació vial són tan deficitàries i catastròfiques en la xarxa física per a tot l'Estat i alarmants a Catalunya.

I en canvi tenim un sistema de comunicació fet en català amb tanta excel·lència. Aquesta és, al meu entendre, la paradoxa entre el petit i el gran. Allò que és local és universal. La tecnologia, com s'ha dit, és una pròtesi humana, una metafísica irreversible. Les tecnologies són útils a la salut pública, a l'ensenyament públic, a la informació pública. Catalunya Ràdio no pertany a l'epidèmica caudal. Avui, ara, hi ha uns radars amb visió tèrmica que continuen treballant damunt les tragèries. En un món hipertecnificat, Què passarà quan la indústria tecno-militar tingui un accident humà? Què diràs? Manel, quina serà la informació? L'opinió vol informació. Gràcies. Bona nit.