
Llibertat, igualtat, fraternitat ?Imagina?t un camió desbocat a Montjuïc envestint la gent que mira el piromusical de la Mercè. Això més o menys és el que es devia viure ahir a la nit al passeig dels Anglesos de Niça?. Aquesta comparació --que trobo summament entenedora-- me la feia aquest matí una bona amiga que viu a Catalunya però que té lligams familiars en aquella zona de la Costa Blava. M?explicava que a Niça els focs d?artifici són la culminació d?una jornada festiva en la qual s?exhibeix amb orgull aquella divisa que parla de llibertat, igualtat i fraternitat. Uns valors que la civilització occidental té profundament incrustats en l?ADN. (...)

Rajoy, on vols anar? És una gran paradoxa. El PSOE estaria demanant un canvi radical al PP. O, com a mínim, un programa de reformes que pugui suposar realment un nou cicle a Espanya, i que, per tant, faci impossible el "no" de Pedro Sánchez. En canvi, Mariano Rajoy no té altre argument -no direm que és feble, perquè té part de raó- que posar damunt la taula que el PP va ser la força més votada, i que, de fet, va ser l'única que el 26 de juny va obtenir més escons i vots que el 20 de desembre. (...)

Desigualtat: el gran problema de la nostra societat. Hi ha un debat enorme als bars de Catalunya sobre si el multimilionari Leo Messi s'enfadarà i se n'anirà del Barça per haver de pagar els impostos que li toca pagar. Però què hi ha per sota del cas Leo Messi? Parlar-ne... Bona part dels economistes situen la desigualtat i el frau fiscal com a principals reptes de futur perquè tots puguem sortir realment de la crisi, i no només uns pocs. Tot i això, quants cops ha mencionat Rajoy paraules com "desigualtat" o "frau fiscal" en l'última campanya electoral?

Les converses entre l'inefable De Alfonso i el ministre de l'Interior, Fernández Díaz, han estat la punta de l'iceberg de l'anomenada operació Catalunya de guerra bruta contra l'independentisme. I ara surten documents com el que avui publica "El Periódico" que la certifiquen. Que la revelació sigui fruit d'una pugna entre comissaris com l'inquietant José Villarejo o l'intrigant Marcelino Martín Blas és simplement impresentable. I que un dels actors de la trama sigui Francisco Nicolás és digne de l'Espanya quevedesca de l'esperpent. Però això no és nou.

Diu la dita que està bé el que bé acaba. El cap de setmana va començar divendres amb l'inici del Congrés fundacional d'un nou partit polític català que havia de substituir Convergència Democràtica de Catalunya. L'anunci d'Artur Mas de presentar-se com a líder d'una direcció, diguem-ne, a l'americana, bicèfala i col·legiada alhora, va enervar els militants, que van témer ser víctimes d'una martingala. La constitució d'un nou partit en el moment polític actual que viu Catalunya i, sobretot, per l'especial situació de Convergència, reclamava valentia i transparència, sense les mitges tintes habituals dels dirigents convergents. Els calia deixar enrere la política de les velles maneres per afavorir la identificació d'aquesta nova força política amb les idees de transformació que dominen en la societat catalana. (...)

Fa nou anys hi va haver aquell despropòsit de posar l'AVE on no hi cabia, amb les cases de l'Hospitalet que s'esquerdaven i els usuaris que van haver de canviar el tren pel bus, que van haver de llevar-se una hora abans i tornar una hora més tard cada tarda, i la ministra de Foment fent el fatxenda, que "ni partía ni doblá", us en recordeu? És el mateix que viuen avui els veïns de la Sagrera, amb aquestes obres que no avancen un pam, amb les desviacions de fons i la manca de respostes. O que pateixen les gents de les Terres de l'Ebre, que per comptes del tren, cada dos per tres els fan anar a peu per les vies. En el cas de la Maleni, un alt càrrec socialista em va dir una frase important. Va dir: "Veus? El Parlament ha reprovat la ministra i ara Zapatero està obligat a mantenir-la". (...)

Desentortolligar l'entortolligat Molta gent dóna per fet que l'única sortida a la situació política espanyola és un govern de gestió per dos anys que surti d'una abstenció del PSOE i noves eleccions. És pur maquillatge, és clar. Guanyar temps per reorganitzar els partits, buscar nous lideratges capaços de substituir els que s'han cremat amb aquesta repetició electoral, i tornar a fer girar la ruleta de les urnes. Serà una solució plausible? Potser sí que ho serà per al sistema i per als partits, però la política estatal té una agenda massa complexa com per deixar els temes més espinosos ajornats dos anys més.

Un doble drama? L'escàndol destapat pel diari "Público" referent a la guerra bruta que està duent l'estat espanyol contra l'independentisme no és un cas nou, però sí que, per primer cop, queda més que demostrada la descarada implicació dels aparells de l'Estat per desarticular la lluita democràtica per l'alliberament nacional de Catalunya. Les més de quatre hores de gravacions entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, deixen en evidència que la separació de poders a l'Estat és de paper de fumar. No només això, sinó que fins i tot el ministeri, la fiscalia, l'Oficina Antifrau, periodistes, directors de diaris i fins i tot exconsellers de la Generalitat de Catalunya, estarien coordinats rere una trama que pretén esquitxar l'independentisme de corrupteles diverses. (...)

Curiosament, en un món on l'anglès tendeix a imposar-se com a llengua internacional, han estats els successius governs, les organitzacions empresarials i les universitats del Regne Unit els més crítics amb els limitats recursos lingüístics de les seues empreses i treballadors. L'any 2000, la fundació Nuffield publicava un informe on advertia de la pèrdua de competitivitat, en el mercat europeu, de les empreses britàniques que no eren capaces de treballar en l'idioma dels seus clients, les advertia que amb l'anglès no n'hi ha prou i les alertava de les oportunitats de negoci que estaven perdent. (...)

Dos fets connectats per un fil sinistre Aquest cap de setmana s'han produït dos fets que, en aparença, no tenen res a veure: una estranya manifestació a Londres contra la decisió presa pels propis britànics fa quatre dies, en relació amb la sortida de la Unió Europea, i un terrible atemptat en un mercat de Bagdad, que ha causat més de 130 morts civils, la majoria xiïtes. Què hi té a veure, una cosa amb l'altra? Directament res, és clar. Indirectament, però, més del que sembla. (...)

El Brexit, el 26-J i els errors dels avis. En el referèndum del Brexit un 58 per cent dels més grans de 65 anys ha votat sortir de la Unió Europea. En canvi entre la població de 18 a 24 anys -els seus néts, vaja- el desig de marxar baixa al 24 per cent. Per això molts joves britànics se senten menystinguts: "Sou al final de les vostres vides i no us ha importat gens deixar-nos aquest llegat als que quedarem", diuen amb raó. Segons la tradició, els avis sempre vetllem pel benestar dels néts, encara que de vegades els resultats no siguin els que volíem. I si parlo per mi ara, quan el país té a tocar l'aposta de futur més important, he de dir que em veig d'aquí a uns anys explicant a la meva néta que pels volts del 2016 érem molts els catalans que ja havíem desconnectat mentalment d'Espanya. (...)

Per què diem democràcia quan no ho és? El que està succeint al Regne Unit és del tot desconcertant. El primer ministre David Cameron no vol iniciar el procés de desconnexió de la Unió Europea. Demana que sigui el proper, després de la seva dimissió, a l'octubre, qui lideri les negociacions amb Brussel·les. El seu adversari al Partit Conservador, Boris Johnson, no s'atreveix a fer el pas. Renuncia, encara que va ser un dels grans animadors del Brexit. El cas és que el mateix Cameron tindria al seu abast la solució a l'enorme caos polític que viu el país. Podria sotmetre els resultats del referèndum al parlament britànic, que és on resideix la sobirania britànica, no en el poble, que és el cas d'Espanya.

A Catalunya el sistema de partits independentistes encara s'està reconfigurant. Obrim focus. Fem mirada de llarga distància: El procés ha generat indirectament una batalla entre ERC i CDC per veure qui és el partit independentista hegemònic. Fins ara ho havia estat Convergència. Però els republicans li han guanyat les últimes tres eleccions de forma consecutiva (europees del 2014, espanyoles del 15 i ara). ERC va aconseguir diumenge el seu millor resultat de la història en unes eleccions al Congrés: 18% de vot. ERC va superar CDC a totes les províncies i van quedar primers a Lleida i Girona. Convergència té un problema. Està intentant dissimular amb el daltabaix del PP-PSOE i amb la baixada de Podem... Però és innegable que Convergència té un problema electoral greu. Ha passat dels setze escons de Duran i Lleida fa només cinc anys a quedar-se en els vuit escons de les dues últimes eleccions.

L'aritmètica electoral del 26-J manté la incertesa sobre la governabilitat de l'estat. És cert. Però una mica menys! Mariano Rajoy no té garantida matemàticament la investidura i viurem encara un temps d'estira i arronsa. Però probablement el reforçament del PP obligarà el PSOE i Ciutadans a trobar la manera de facilitar la investidura de Rajoy. La pressió de la troica, el Brexit i la por a unes terceres eleccions són pressions i coartades suficients per desbloquejar la situació política. Tot i que després no li serà fàcil governar a un Rajoy acostumat a la majoria absoluta. El 26-J és el mirall en què s'ha reflectit l'estat espanyol.

Catalunya no és Espanya. A Catalunya celebrem Sant Joan amb l'encesa de fogueres i llançant petards. És la festa que marca l'inici de l'estiu: revetlla, coca, cava, pólvora i ball. A Espanya, en canvi, Sant Joan no és ni tan sols un dia festiu. És per això que quan hi ha qui planteja unes eleccions pensant que Espanya serà fraternal, cal que sàpiga que, com a molt, som cosins de segon grau. El fum del referèndum no sortirà de cap foguera madrilenya de la Nit de Sant Joan senzillament perquè a Madrid no en fan.

Deslliureu-nos dels jutges A mi el que més m'espanta de tot això de l'Oficina Antifrau és que aquest individu que la dirigeix sigui jutge, o sigui, representant d'un dels poders que sustenta l'estat democràtic. I no només m'espanta perquè ens ha demostrat ser absolutament submís a l'executiu, que això tampoc no ens sorprèn, sinó perquè, gent com ell, per moltes menys de les barbaritats, insults, menyspreu als representants populars, grolleries i vexacions que ha deixat anar avui al Parlament, ens empaperarien i ens enviarien a la cangrí. Deslliureu-nos del mal de creuar-nos amb jutges com aquest.

Res de nou sota el sol, en aquesta campanya electoral que recorda "El dia de la marmota". Ni tan sols a base d'estirabots, com aquell de "vengo de una tierra donde tienes que partirte la cara literalmente para poder hablar en castellano", aconsegueixen de commoure'ns els aspirants a la Moncloa. Espanya està avorrida i té ganes de començar les vacances i d'anar-se'n a la platja. Si l'any 35, com explica Josep M. de Sagarra, ja hi havia una cançó de l'estiu que se sentia per tot Barcelona i que feia "Rocío, manojito de claveles, capullito florecío..." , enguany sentirem, des de la tovallola, cantar les absoltes d'algun dels candidats o la crida del muetzí constitucional i financer a formar un govern d'ordre.

Cameron es complica la vida després de la mort de Jo Cox. Qüestions internes. Els afers propis d'un partit polític han portat el Regne Unit a la convocatòria d'un referèndum sobre la seva sortida de la Unió Europea. No és tan dramàtic, es diu. De fet, el govern britànic, si surt el Brexit, tindrá fins al 2019 per negociar els detalls de l'acord que va establir amb Brussel·les, una mena de vestit a mida, relacionat principalment amb les ajudes socials als immigrants, encara que siguin dels països socis europeus. El problema, però, serà enorme pel conjunt d'Europa, perquè deixa entreveure que l'edifici, que encara no està conclòs, pot començar a ensorrar-se. (...)