Celebrant la nostra història

Ja m'entens, amb David Ávila.

Els TRX van ser un grup musical que van néixer a la dècada dels 60 a Londres. Faltaven 16 anys perquè també naixés el casal Lambda. Tot i que no sé si ja es movien les primeres llavors perquè es pogués crear aquesta entitat. Ara celebren els seus primers 50 anys d'història. Per parlar-ne comptem amb el president del casal Lambda, en Jordi Samsó.

Hola Jordi, què tal? Hola, molt bon dia. Molt bé, molt bé, moltes gràcies. I per molts anys.

Moltes gràcies, novament. I també celebrem aquests 50 anys del Casal Lambda amb la comissària de l'exposició 50 anys de petjades i construint referents positius, l'Anna Fando. Hola Anna, què tal? Com estàs? Hola, bon dia. Aquí estem. I abans que res, a tothom que passa pel Jam en Temps us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Anna. Jo amb ella. Així ho farem i així ho respectarem. Jordi? Jo mateix, sí, sí, sí, jo també. Ell. Així ho farem i així ho respectarem. Jordi, hem començat amb Hot Love dels T-Rex. Sí. Per què l'has escollit?

Doncs podries cuinar moltes més del pop anglès. I del pop, fonamentalment, dels anys 70, no? Però T-Rex és allò que et llançaves a la pista a ballar ja, no? I, a més a més, justament pel T-Rex i el Mark Bolan, doncs, que tenia un aspecte molt andrògin i que introduïa, diguem-ne, introduïa coses, no? I, per tant, doncs, era una admiració cap al Mark Bolan, sí, sí. Allò que et despertava aquella. Et despertava moltíssimes coses, sí, sí. Allò que molts. Era molt jove, jo, aquí, era menor, per entendre'ns, però sí, sí. Allò que molts Bowie ens va despertar, allò que dius. També, també, sí, sí.

Aquests dies esteu de celebració dels 50 anys del casal Lambda, com diu la cançó de Carlos Gardel, que 50 anys no són nada. No són nada, o són mucho.

Són molts anys, sí, certament són molts anys, moltes coses, molts projectes, moltes institucions pel mig, i moltes coses encara que queden per fer, però una petjada important a la història de Catalunya, a la història de l'estat espanyol i a la nostra història del col·lectiu.

Ara parlarem d'aquesta celebració dels 50 anys i tot plegat, i també d'aquesta exposició que ha comisariat l'Anna Fando, però abans, per totes les persones que no coneguin l'entitat, què és el Casa Alhambra?

El Casa Alhambra neix primer com a Institut Alhambra i neix l'any 76, 1976, és a dir, segle passat. I neix com una entitat per donar una resposta, ja no hi ha el tema més reivindicatiu que portava endavant el FAC, el Front General de Catalunya, i neix pròpiament dins també del FAC, com a discussió entre militants, dits així. Que calia un espai, un espai de trobada, un espai de documentació, que no n'hi havia, n'hi havia absolutament res, i per tant en aquell moment es posen en marxa també les primeres monografies, monografies que assessorats per experts anaven fent, i fonamentalment crea un espai segur, perquè encara veníem d'on veníem i estàvem amb una certa il·legalitat. L'any 76 no s'havien produït ni les primeres monografies, eleccions democràtiques després del franquisme. Per tant, doncs, era un moment. Naixem legalment, això cal dir-ho, i, per tant, naixem d'aquesta manera. I és un espai que continua en aquests moments, evidentment, ampliat per tots els adolescents, però i implementat, també, però, diguem-ne, fonamentalment, és un espai de trobada amb serveis, cultura, educació i documentació.

Crec que ara comentaves que va néixer al 76, però abans fins i tot de Can Maurice Franco ja s'estava treballant, no? En aquest sentit que hi pogués haver una entitat

d'aquest tipus. Sí, sí, sí. De fet, el primer grup que és el MEL, que abans de dir-se MEL es volia dir AGOIS, que és Agrupament Homòfila i tal. Això no agradava massa, el tema de l'homofilia, perquè tenia una vessant, doncs, mig cristiana i tal, i d'aquí va passar el MEL, Movimiento Español de Liberación Homosexual. Però ja amb aquest agois, en aquest primer índice, estem parlant de l'any 70, 1970, ple franquisme, doncs ja s'incorporava el que més tard va ser l'institut, sí, sí, exactament.

I clar, el Casal va néixer pròpiament el 1976, just quan va morir el dictador. No devia ser fàcil arrencar una entitat d'aquest tipus en una societat en la qual la homofòbia era latent per totes bandes.

Exacte, no era gens fàcil i era de posar en valor, diguem-ne, de cara a tothom. I, per tant, doncs, les persones que ho van fer, que es va crear amb un comitè, jo diria, quasi d'experts, entre cometes, però hi havia des de juristes, psiquiatres, en fi, de tot, i encapçalat per una persona ben coneguda, que és l'Armanda Fluvià, que va ser, diguem-ne, el president d'Honor, també, fins a la seva mort, el 2024. I, per tant, doncs, va néixer així, diguem-ne, amb tota l'empenta, jo diria que ja amb aquesta responsabilitat i amb aquesta professionalitat, que és el que ha anat acompanyant el Casal.

El Casal va néixer això, el 1976, i sis anys més tard, a Televisió Espanyola, al programa Informe Semanal, van fer un reportatge sobre què opinaven els espanyols sobre què pensarien si tinguessin un fill homosexual.

Escoltem-ho. Imagínese, por casualidad, o sea, usted llega a enterarse de que algún familiar, un hijo suyo es homosexual. ¿Cuál cree que sería su reacción?

Sería una desgracia horrible. Una enfermedad más.

Que no perjudiquen a la gente que no lo es y les dé malos ejemplos. Ahora, si en privado no tiene más remedio, pues mira, peor para ellos, ¿no?

Pues no sé por qué no vamos a tener también la jornada del orgullo machote, entre los cuales yo me cuento, ¿verdad? Y consta que me parece muy bien que los dejen vivir y tal, siempre que no corrompan a la juventud.

Siempre que no corrompan a la juventud, el orgullo machote, siempre que no perjudiquen a los demás.

Aquest és un estigma que hem anat arrossegant i jo diria que encara queden alguns vestigis de tot això, eh? Bueno, de sobte ens trobem, no? Amb aquests fets. Doncs sí, sí, això era el que passava, i recordar que fins a l'any 88, és a dir, 1988, encara se'ns podia perseguir legalment. A veure que el 79 l'apartat, el redactat de la llei de perillositat i realitat social desapareix, el que fa referència a l'homosexualitat, encara queda en vigència la llei d'escàndol públic, que és fins a l'any 88. Per tant, doncs, són molts anys que no tenim, més enllà de ja no estar perseguits, no tenim tampoc cap dret i, a més a més, arriba un altre estigma a tots aquests que s'han dit així de manera tan fantàstica i recollit així a peu de carrer. Doncs ve la sida, apareix la sida l'any 81, i llavors ja no només doncs érem uns pecadors, uns malalts mentals, etc., etc., sinó que érem, bueno, doncs això, el contagi, no?, hi havia no només aquest contagi, com deia aquí l'entrevistat, que no corrompen a la joventut, és que és fortíssim, sí, sí, aquest fet del contagi, doncs un altre contagi, no?, Per tant, ens deixa en una situació d'absolutament devastats i que l'espai de trobada, els espais segurs, eren més que necessaris. I d'aquí la necessitat també de l'Institut Lambda i Casa Lambda.

Clar, des del 76 fins al 2026 vosaltres heu viscut tot tipus de situacions envers el col·lectiu LGTBI, des de l'ocultació i trobar espais segurs, amb tota aquesta retaïla de detalls que hem trobat de no nos corrompáis, por favor, bueno, ni por favor, en l'etapa de la irrupció del virus del VIH i de la sida. O ara, en aquesta situació que s'han aprovat lleis, però que veiem el fantasma de l'extrema dreta com trucar a la porta.

Sí, trucar a la porta i no només aquí O l'esbotzar. Sí, exacte, o l'esbotzarà. Jo crec que aquest és un missatge que caldria donar a les noves generacions, que es vagin preparant, d'entrada que valorin tota la feina feta, tot el que hem fet, tot el que hem aconseguit, i que els drets no estan per sempre, no? I per tant, doncs, cal, diguem-ne, guarir-los i saber d'on venim i veure què és el que pot passar i a partir d'aquí, doncs, preparar-se. I jo crec que, clar, l'espia es pinta bastant malament. Alguns països europeus ja estan posant en marxa mesures, sense anar més lluny aquí també l'estat espanyol, què està passant també a Turquia amb les organitzacions, etcètera, etcètera, etcètera. O sigui que. Sabem que tant els drets de les dones com els drets del col·lectiu estan sempre, sempre en un punt d'allò, de mira, i que en qualsevol moment pot anar enrere. I que la lluita continua. La lluita continua, sí.

És una cursa de relleus que hem de seguir. Creus que, jo el que tinc l'impressió és que el Casal Lambda, la història del Casal Lambda, o la història del col·lectiu LGTBIQ+, va molt lligada a la història del

Casal Lambda. Sí, naturalment, sí, sí, no només a Catalunya, sinó a l'estat espanyol i fora de l'estat espanyol. Mira, preparant l'exposició, que ara l'Anna ja us donarà algun detall que li puguis preguntar i que pugui dir, que aquí ja no sé, però repassant molt dels materials. Un dels materials és això, la correspondència que teníem, la correspondència que era manuscrita dels anys 70, des de l'inici, fins pràcticament als 2000. Vull dir que la gent escrivia i escrivia a mà. Vull dir que el tema dels mails i tal, també les trucades telefòniques, però escrivia a mà i amb apartat de correus. Compte, perquè per no rebre a casa allò que no poguessin detectar que ningú pogués saber el què. Doncs hi ha registres de no només tot Catalunya, sinó tot l'estat espanyol, part d'Europa, o sigui, països com Dinamarca, Holanda, que diries, ostres, doncs sí, sí, també escrivien a l'Institut Lambda, i també països de llatinoamericans, sí, sí.

I ja que tenim l'Anna a l'altra banda del telèfon, Anna, explica'ns una mica, què hi trobarem en aquesta exposició sobre els 50 anys del casal Lambda?

La idea d'això, tot aquest material guardat durant aquests 50 anys, del qual és molt important que els activismes també s'hagin preocupat de fer cura i de guardar, en gran part és el que s'exposa. Diguéssim que la idea de l'exposició és començar amb una introducció una mica com la que ha fet el Jordi de què és, on estem i per què el casal. Després fer un repàs de totes les iniciatives culturals més grans que s'han fet durant aquests anys on hi trobem el festi, la mostra Fire, els temes dels serveis o els balls a la catifa. I després continuem amb un àmbit més de cronologia, on s'explica tot aquest avenç dels activismes LGTBIQ+, a la ciutat de Barcelona i una mica contextualitzat amb l'estat espanyol. Llavors, finalment hi ha aquest gran espai de l'arxiu on hi veurem més els objectes, més curiositats, aquestes coses que normalment doncs si anaves a un dels esdeveniments tampoc no veies, doncs aquest serà l'espai de veure-ho. Llavors hem volgut acabar amb l'àmbit de la visibilitat o l'àmbit dels carrers on es podrà veure tot aquest gruix de produccions o bé artístiques o bé de pancartes, per exemple, que ocupaven els carrers.

I, per exemple, l'any 1978 va néixer Lambda, que és la revista del col·lectiu. Aquí també hi apareix, també, en l'exposició?

Sí, hem reservat un espai que serà com més vitrines, més objectes. Estem plantejant no sé si fer alguna cosa més, però clar, cada pota del casal, cada projecte en si, en realitat donaria per una exposició. Llavors la idea de la expo és com recollir i com presentar això i que sigui una mica un resum de tots aquests 50 anys des d'una cosa com molt entretinguda també. O sigui, com això, com un passeig per aquests 50 anys, amb curiositats.

Perquè Jordi, us haurien de dir, quan vau plantejar fer la revista Lambda, la gent us hauria de dir, que tingueu una entitat per reunir-vos i tot plegat, val. Però vols dir que cal una revista? Això també ho deuries sentir, no? Doncs cal una revista.

No ho he posat en dubte, eh? Sí, no, no, no, però més enllà del que puguem pensar, nosaltres, i et diré un dels motius i de les raons. Mira, en algunes ocasions, o moltíssimes, una de les coses que fem, vaja, que és un dels objectius del casal, és rebre persones, no?, Doncs moltíssimes més persones, a partir d'aquesta distribució de la revista que sempre s'ha fet, que hi ha hagut diverses èpoques de la revista, la del 78 segur que no, però hi ha la dels 90 o inicis a finals dels 80, doncs arribava a totes les biblioteques de Catalunya. Bàsicament, si no a totes, a una gran majoria de la ciutat de Barcelona, no de la ciutat, sinó de la província de Barcelona, segur. I saber que moltes persones ha estat el primer text que han pogut llegir i dir, escolta, existeix el casal Lambda, fan això, fan allò, diuen aquestes coses, perquè és una revista no de notícies i darreres notícies, sinó de contingut i perquè la gent pugui, diguem-ne, créixer també i conèixer. Doncs és importantíssim, és a dir que. Allà on creguis que no, hi ha una persona que està llegint i que, per tant, li va servir en el seu moment o li pot servir encara en el seu moment, sí, sí. I recordes quins temes hi apareixien en aquells primers números? Doncs, bàsicament, els primers números eren d'alguns repàs de les activitats que es feien, inclús et diria que això ja no es fa ni molt menys de la situació econòmica de l'entitat, no? Vull dir que els primers números eren bastant així, però també. Diguem-ne de fons, no? De fons, jo què sé, hi ha hagut números específics que han tractat, per exemple, de les monografies, que era una de les qüestions importants, com de la publicació del primer llibre que es va fer d'assaig de la situació del moviment, que és Homosexualitat Avui, que també es va fer en català i en castellà. I era importantíssim, importantíssim. Llavors, un dels números es va dedicar íntegrament a explicar els continguts del llibre, més enllà de facilitar i de fer-lo arribar arreu del territori. Estan parlant de l'any 83-84, vull dir que una miqueta en relació a l'enquesta aquesta que escoltàvem d'aquests pensaments en relació a l'homosexualitat, sí. I clar, si també anem fent aquest

viatge històric, l'any 1995 vau posar en marxa la mostra Fire, que són 31 anys de cinema audiovisual LGTBIQI+. Sí, sí. Ara és molt més fàcil trobar molt contingut LGTBI. Bueno, no sé si molt més fàcil o no, però el 1995, emprendre un festival de cinema LGTBI. Era.

I abans del Festival de Teatre, que és molt més difícil, era un altre repte i per això va durar menys, perquè és un repte important i més a la ciutat de Barcelona tenir locals disponibles. Doncs sí, clar, era molt difícil trobar materials, materials de contingut. LGTBI i que no siguin comercials que n'hi havia en el moment també van canviar molt la història després justament del 95 estàvem en els moments més durs del VIH-Sida això cal recordar-ho que no hi havia tampoc cap dret pràcticament enlloc i per tant va ser un esclat i una necessitat. També amb el suport d'altres festivals, però també nosaltres vam ajudar a posar d'altres festivals en marxa.

I també esteu preparant un documental realitzat per la Carmaport, en Mario Alegranzi i en Mauri Serrador, per parlar dels 50 anys de.

Sí, sí, sí, s'està treballant i és una miqueta l'acte que en tot cas convidarem, o convidaràs, no sé.

Sí, a veure, a veure. Aquests 50 anys, expliquem. Què celebrareu? I també el documental.

Molt bé. Aquests 50 anys, la manera de commemorar-ho que ens sembla la manera ideal, i finalment ha estat així, és al Museu d'Història de Catalunya, és on farem l'acte, on hi haurà un seguit de persones convidades, importants dins de la trajectòria del conjunt del moviment i representatives, i que d'alguna manera conduirà aquestes intervencions al David Ávila, que no sé si el coneixes. Que és un plaer per nosaltres que acceptessis entrar a estar-hi i que poguessis fer aquesta tasca de lligar aquestes converses, iniciar-les. I també hi haurà la presentació de diverses qüestions, com, per exemple, del que estaves dient, dient que és un documental. Hi haurà un petit teaser del que serà més tard el documental, que no el presentarem fins a finals d'any. Això sí que és ben cert. Entre d'altres, la inauguració de l'exposició, que aquí, en tot cas, l'Anna, que si vol convidar la gent que pugui venir. I després una miqueta de refrigeri, clar. Durant aquest any,

quins actes més esteu preparant que es puguin avançar?

Sí, alguns ja hem anat fent, els diversos grups han anat fent activitats al voltant del 50è aniversari i el mateix dia 4 també es fa un acte conjunt entre sortides culturals i el grup de muntanya i després es fa un dinar. Per tant, seria una de les activitats que ve després. Del dia 3, perquè el dia 3 serà el gran dia.

Anna, l'exposició s'inaugura aquest dia 3.

Sí, exacte, que és ja de ja. També jo volia recordar aquí, només perquè quedi dit, diguéssim, que aquesta exposició l'estem portant a terme des del voluntariat, que és com la metodologia que es fa servir sempre, o la major part del temps, en el casal o en altres espais similars. I això és important dir-ho perquè és molt guai que t'obrin les portes d'una institució, en aquest cas, del Museu d'Història de Catalunya. I és també important perquè al final qui està narrant i qui està dissenyant la pròpia exposició és aquest voluntariat. Aquí creiem que és possible que si hi ha un públic assidu en aquest museu, és possible que vegi alguna cosa diferent. Perquè les maneres de treballar són des d'aquesta col·lectivitat, però en canvi és molt possible que totes les convidades que vinguin el dia de la inauguració, és possible que se sentin molt abraçades d'una institució que potser no s'ha dedicat mai a fer aquesta revisió històrica.

I si fem aquesta revisió històrica, Jordi, em sabries dir. Quina cançó o quins èxits sonaven fa 50 anys? Fa 50 anys. Has vist que et poso a examen, eh? Has vist que em poses a l'examen?

Home, 50 anys, no sé, em vols posar-ne alguna

i m'examinaràs ara, eh? No, no, no, en posem una, en posem una. Saps quina és?

Ah, i tant, clar. Com no. Com no. Com no.

Això és The Winner Takes All, d'Ava, perquè també és veritat que tots hem sortit guanyant amb el casal Lambda, per allò que si hi ha gent que pensa que és necessària una entitat com el casal Lambda ara el 2026, I tant que sí, que ho és, no? Per trobar espais de refugi i segurs.

I tant, i tant. I a més a més, amb noves demandes que van sorgint, que potser a vegades no les podem abastar totes. Aquest sí que és un fet important. Malgrat que ho fem des del voluntariat, com diu l'Anna, però també amb professionals, amb persones professionals. Vull dir que sempre hem combinat perquè, si no, certament és difícil. Ara, moltíssimes de les tasques són amb voluntariat perquè, si no, tampoc no podria existir l'entitat.

Avui hem comptat amb la comissària de l'exposició 50 anys de petjades i construint referents positius, l'Anna Fando, i amb el president del casal Lambda, en Jordi Samsó. Moltíssimes gràcies, Jordi. A tots dos.

Moltíssimes gràcies a vosaltres i deixa'm agrair també i fer un esment del Museu d'Història de Catalunya que ens ha posat totes les facilitats del món i per tant, doncs, i l'Anna, que és una, més enllà que ho faci a nivell voluntari, com ja deia, és una gran professional i només que mireu una miqueta ho sabreu i per tant, doncs, té un currículum important i extens en relació a l'art i en relació a fer exposicions de tota mena. Moltes gràcies. Anna, també.

Sí, jo també volia aprofitar això per agrair les persones que ens hem trobat dintre de la institució del museu i això i animar-vos a venir tots el dia 3 i en general a gaudir-la perquè estarà un mes aquesta exposició i ens fa molta il·lusió. Allà hi serem.

Moltíssimes gràcies a totes dues. Moltíssimes gràcies a vosaltres.

Cataluña Radio. Cataluña Audio. Som podcast.