Cesare Lombroso i l'antropologia criminal

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Al llarg de la història, en l'estudi de la delinqüència han confluit factors socials, culturals, ambientals i fins i tot biològics. L'antropologia criminal sostenia que els individus presentaven signes morfològics de criminalitat. Segons els principis que busquen mesurar la realitat en termes científics, el criminal podia ser detectat des del naixement pels trets físics. La idea era que el delinqüent naixia, no es que es fes. El primer a experimentar amb aquests conceptes va ser el metge italià Cesare Lombroso, que en certa manera va crear una nova disciplina, la criminologia positivista.

L'ombroso es va recolzant el prestigi que havia anat assolint la teoria evolutiva de Darwin. Els suposats signes de criminalitat que presentaven algunes persones eren vistos com una mostra de regressió a l'evolució humana, una degeneració hereditària que permetia classificar els individus en un tipo superior i un altre d'inferior. L'Hombroso feia servir el concepte de criminals nats, una mena d'homes de les cavernes anacrònics que convivien dins de societats civilitzades i mantenien conductes fora de la llei. Tal com va exposar a l'obra l'Homo delinquente, publicat el 1876, hi havia homes que reproduïen els caràcters orgànics o físics de la humanitat primitiva, ja fos per regressió atàvica, per degeneració o per alguna patologia. Es deixava de banda l'anàlisi filosòfica dels orígens de la delinqüència per establir mètodes de quantificació poc contrastats i ambiguos. Lombroso va excloure les conductes criminals de les societats modernes, ja que segons les seves teories, els delinqüents serien hereus dels ancestres més violents. Alguns dels estigmes que permetien identificar aquests individus primitius eren una espessor més gran dels ossos, una mandíbula robusta, tenir les orelles en nansa, el cabell abundant, la barba escassa, el front tirat endavant. Si l'antropologia criminal no va quedar oblidada, com tantes altres teories extravagants de l'època, és per la gran influència que va tenir en els codis penals de diversos països, i també en altres àmbits més enllà del dret, com la medicina o l'educació.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater, benvingut. Hola. Avui parlem d'una cosa que, esclar, xoca molt, pot ser molt divertida, però ha tingut unes conseqüències terrorífiques, no? Aquesta sensació que tu veus aquella persona, fa cara de dolent, pam, i el castigues, no? Per fer cara de dolent, aquest concepte tan absolutament absurd del fer cara de, no?

El que sorprèn és que tingués èxit aquesta teoria d'una forma tan universal.

Sí, sí, perquè no és una cosa de quatre bojos o no, va ser molt generalitzat.

I com acabes de dir ara mateix, i que hagi deixat una petja. És a dir, una peça fins i tot amb el llenguatge popular, amb la gent, no? Aquest ja em feia cara, entens? Sí, sí, sí.

Ja es veia venir, eh? Aquesta manera de mirar-te.

És a dir, aquesta mena de reduccionisme a partir de la filosofia del francès Comte, no? Del positivisme. Que dius, però què és la barbaritat? És a dir, segons aquesta teoria, com que. Jo sóc només molècules, això és el reduccionisme, doncs aquest individu, per la seva forma, per la seva forma que està fet, és igual el que faci, serà un delinqüent. No tindrà sentiments, no tindrà penediment, no patirà pel dolor dels altres, i si es dona, pitjor. Bé, que això triomfés doncs ha quedat aquesta consciència s'ha de dir amb descàrrec

d'aquells que van sostenir aquestes teories sostenir posteriorment que és cert que determinats ambients socials provoquen una estètica determinada i aquests ambients socials habitualment tenen una alta incidència de delinqüència i això fa que quan tu veus aquella estètica diguis caram. Aquest tipus de coses que forma part, més aviat, d'un tema de sociologia, no té res a veure amb la predisposició natal d'haver nascut dedicat a. Perquè això es confon, eh?

Sí, però, malgrat ara el món que hem criticat, té un avantatge tot el que va fer l'Hombroso, que a partir d'aquí la gent, bueno, els científics, els policies, la societat, va estudiar de veritat l'origen del delicte, veient que el delicte era un origen. Cultural, social, les condicions de vida,

etc. En algun cas patològic, persones amb malalties que podien derivar psicològicament cap a determinades desconsideracions en respecte a termes ètics, etc. A més,

això suposava una cosa gravíssima, acceptar aquesta teoria, que eren irrecuperables.

Si tu tens el front així, ja està. És millor que et detinguin abans de començar, no?

Ara nosaltres sabem que sí que pot haver-hi delinqüents, però que el procés de reinserció del delinqüent a la societat es produeix d'una forma molt millor del que la gent normalment diu. El que passa és que cada país, cada circumstància té el que té, però sí que és veritat que la gent no està condemnada a ser delinqüent, això és una atrocitat. Doncs qui ens acompanya

avui i que ens ajudarà a il·lustrar-nos sobre aquesta qüestió és el doctor Marc Balcells, doctor en Justícia Penal per la Universitat de la Ciutat de Nova York i professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya i que ha publicat recentment, fa uns mesos, un llibre molt interessant, Arqueomàfia, els lladres de tombes a la campana. Benvingut, doctor Balcells, Marc Balcells. Un plaer, moltíssimes gràcies per la invitació. S'ha de dir que, no puc citar-ho, però ell col·labora habitualment amb una altra emissora, que no diré que és RAC1, habitualment. Doncs no ho diguem. No ho diguem. Amb temes d'òpera, potser el tenen sentit per això, perquè ell és vicepresident de la Junta d'Amics del Liceu, i doncs això, s'ha dit que molt el tema de l'òpera, potser aquí el sentit de, caram, no ens ve a parlar d'ahir d'avui, eh?

No, avui no toca ahir. Un tema que com has dit tu és realment divertit i que també us he de dir que quan jo faig els cursos de criminologia teòrica els ordeno faig servir un ordre cronològic comencem per aquesta criminologia o aquest com es parla de la delinqüència pre-criminologia entrem a la il·lustració amb Beccaria, amb Bentham una escola més filosofia més jurídica. I quan entro al tema del positivisme, jo els dic que serà interessant de veure-la, serà una presentació amb moltes imatges perquè l'Ombroso farceix els seus grans bestsellers a l'Homo Delinquente, a l'Atlas Criminal de fotografies, però els dic I perquè ja hi ha fotografies, no? Exacte, sí, sí, ja estem en l'època de Bertillon, d'anar fent les dades biomètriques dels detinguts, etcètera. Però els dic que també s'ho han d'agafar amb una perspectiva històrica, perquè avui en dia tenim una responsabilitat quan fem classe i és no trencar amb determinades coses que en una altra època doncs un podria dir, bueno, doncs això ho explico i ja està. A mi m'agrada explicar-ho recordant que posteriorment a l'Ombroso. Han vingut moments molt foscos de la humanitat, amb temes d'eugenesia, etc. I que, fins i tot, encara en la recerca actual, tot i que des d'un angle completament diferent, l'element biològic en criminologia encara pesa. Des d'un angle diferent, afortunadament, però que vull dir que el recorregut encara hi és fins als nostres dies i ha arribat a ser molt polèmic i per tant s'ha d'explicar també d'una forma divertida, però divertida ja m'enteneu, pedagògica, però és divertit perquè als alumnes de criminologia els sopta molt. Que això fos així, però és que això va ser així. L'Hombroso, ara en parlarem d'ell,

específicament, però és un home de la segona meitat del segle XIX, també arrodonint les dates. Com es veia la delinqüència en aquella època? Aquestes consideracions biològiques que teòricament l'Hombroso estudiarà de manera científica, ja veurem que tot està molt agafat amb pinces, però. ¿Ja tenia la sensació aquesta gent de, hi ha gent que neix delinqüent i aquell assassí, aquell ho era perquè ja es veia venir, no podia ser d'una altra manera que fos un assassí? I en canvi, aquells que neixen en determinats ambients i amb una tradició molt llarga de manera de fer, segur que aquest no serà delinqüent mai, això ja existia, aquesta sensació?

Això existia perquè ho hem anunciat molt bé a l'entradeta, és a dir, l'Ombroso és metge, per tant és un científic de formació, i ha llegit molt a Darwin, i això realment el marca. El que passa és que hi ha una cosa molt curiosa que a mi també m'agrada posar a prova als meus alumnes, i ara si ho explico aquí ja se sabrà la trampa, però bé, en tot cas, I una cosa que m'agrada preguntar-los quan parlo d'aquestes teories és el tema de la consistència interna. L'Ombroso, quan està en la seva carrera de Medicina, exerceix també l'exèrcit i una de les coses que a ell li agrada fixar-se és en la desviació de determinats ambients. Ell es fixa molt, per exemple, en el món castrense, es fixa molt també en el món dels mariners, I una de les coses que ell comença a estudiar són els tatuatges. Llavors jo sempre faig la pregunta als meus alumnes, a veure, tema de consistència interna de les teories. Perquè estem parlant de positivisme, per tant, doncs vinga, si hem de parlar de falsejar o verificar hipòtesis. I clar, moltes vegades cauen a la trampa que una persona precisament no neix amb tatuatges. És a dir, un tatuatge seria per si l'exemple d'un tret extern que ens inflingim a nosaltres mateixos, però que no hem nascut

precisament amb això. Les automutilacions, que encara que soni molt terrible, el posar serracades, per exemple, és una automutilació en definitiva. Clar, això és un tret cultural, evidentment. Totalment.

No és biològic. No és biològic. I aquí és on jo a mi m'agrada fer sempre la broma que ell sí que comença amb aquesta petita relliscada, és a dir, la seva teoria. Una de les teories més escrites a la delinqüència, a la criminologia, i per tant molt elevada i molt criticada, és a dir, ell s'ha guanyat el seu propi lloc a la història de la criminologia i de la delinqüència, doncs bàsicament comença així, amb el tema dels tatuatges, que no té precisament gaire.

Porta tatuatges segons l'ombroso anem malament.

Clar, però si us hi fixeu aquí hi ha un viatge de selecció perquè, home, en aquella època qui anava a parar també els exèrcits i què era la soldadesca i el món dels mariners és a dir, clar, ell va buscar un determinat món on sap que sí o sí es trobarà determinades conductes d'irregulars, desviades o directament criminals i clar, ell comença a observar uns trets, però certament uns trets que tampoc són. Biològics per si, és a dir que a partir d'aquí sí que hi ha entre estudiar també en frenopàtics hi ha entre estudiar població reclusa i és on comença a fer totes les medicions. De quins anys estem parlant?

O sigui, hem dit aquesta segona meitat, però l'ombroso quan em sembla que neix ho tinc anotat per aquí, 1835 per tant, 20 anys 25, per començar estem parlant de 1850 60 aproximadament que devia començar ell a exercir, no? I això agafarà molta

força amb les obres de l'uomo delinqüente, la dona delinqüent també, l'Atlas que ja són 70 i més endavant, i fins i tot ell tindrà, havent entrat al segle XX, i no oblidem una cosa, crearà escola. Perquè ell té dues filles i Gina Lombroso, una de les dues, és la més implicada en continuar la tasca del pare. I a més a més també tindrà dos grans deixebles, en Ferri i en Garofalo, que també continuaran aquesta tasca i després ja la tasca anirà tirant segle XX endins i per tant hi ha aquesta escola que arriba també als Estats Units de pensar en la biometria, és a dir, com és una determinada persona i com aquesta determinada persona ha nascut marcada. Això és molt interessant, ho dèiem a l'entradet, ha nascut marcada, perquè en l'escola anterior, que ja és filla de la il·lustració, aquests juristes barra filòsofs, ells parlen més de l'estudi de la pena, no tant del delicte, i com la pena pot influir en una futura conducta delinqüent, perquè és un home racional que pot decidir els costos i beneficis de delinquir. Això evidentment l'escola positivista no està d'acord. Ells diuen que ens hem centrat molt en penes i ens hem centrat molt en penes sense dades empíriques. Per tant, nosaltres aquí venim a parlar més del delinqüent i nosaltres sí que aportarem dades empíriques. Perquè clar, si vostès m'estan dient costos-beneficis, quins són l'anàlisi cost-benefici que pot tenir un menor delinqüent? O quina és l'anàlisi cost-benefici que pot tenir una persona que està tancada en un frenopàtic. Evidentment, aquesta persona, aquest anàlisi no el pot fer d'una manera lliure com podria fer-ho la gran majoria de les persones que vostès estan parlant. I això és una mica el torpedo en la línia de flotació d'aquesta escola de la il·lustració. I per això arriben els positivistes dient, no, no, no, nosaltres us podem donar mitjanes estadístiques, modes estadístiques de totes les persones que hem anat a visitar a frenopàtics, a presons, i els hi hem pres, doncs, la circunvalació del cap. Fonamentalment era sobre el cap,

sobre el cap, el crani, la barbeta, el front, etc. Aquí hi havia molta cosa perquè venia de la tradició d'en

Joseph Gall, d'aquest metge austríac que havia posat molt de moda tot el tema de la cranimetria, perquè clar, La idea en aquella època era un crani estàndard, doncs té un cervell estàndard i per tant de conducta no desviada, però clar, un crani més petit, doncs això tindrà un cervell més petit, per tant un cervell intel·lectualment menys desenvolupat que portarà aquesta persona a delinquir. Però ells es basaven bàsicament en tot, de fet. L'Ombroso va tenir una vida molt de saló, és a dir, l'Ombroso va ser una gran celebritat gràcies als seus llibres, se'l disputava en tots els salons de l'aristocràcia italiana, era una gran celebritat, i a més a més era un gran testimoni de molts processos, fins al punt que ell anava i basant-se en trets com hem anomenat, que no oblidem que ell anomenava estigmes, doncs parlava d'orelles, de llavis gruixuts, i llavors apareixia ell en un procés com a Eminència Absoluta, I el destí d'aquesta persona estava ja. Estava lligat. És igual les proves. Té els llavis bruixuts, per tant, anem malament. Totalment. I fixeu-vos que tot això ha arribat a l'actualitat, ja no tant com a debat intel·lectual dintre de la disciplina de la criminologia, sinó que quan es va tancar el Museu Lombroso a Turí per reformes, va haver-hi el gran debat museològic de què fer amb aquests museus de restes humanes. Perquè, clar, en aquell museu ell tenia molts caps de criminals en formol. Que havia estudiat exacte, que havia estudiat i per tant es va fer un gran debat de si s'havia de reobrir aquest museu si això tenia gaire sentit en la Itàlia i l'Europa del segle XXI i si aquest discurs s'havia de continuar explicant doncs es va decidir mantenir-ho de moment, que jo sàpiga, tot continua igual però fins i tot s'han fet articles acadèmics des del punt de vista de la museologia discrepant sobre la qüestió totalment.

Anem a parlar una miqueta de l'Hombroso com a tal. Com li ve aquesta d'Ariel? Has comentat que era metge, però no sé si des del principi ja estava decantat cap a aquesta mena d'estudis, o va ser, s'hi va trobar?

No, no, sembla que sí, eh? És a dir, ell des del començament, ja us dic, ha viscut en uns ambients que en el segle XIX són vistos més com tendents cap a la desviació, i per tant hi ha una certa tendència cap a la criminalitat, que seria el següent pas, i si ho voleu fer com un pas anterior, doncs un cert ambient de disbauxa. Jo us deia que havia estat a l'exèrcit com a metge i a partir d'aquí ell es comença a fascinar per tots aquests ambients. I clar, només li cal la influència de l'obra de Darwin i sobretot, Ser un contestatari, que moltes vegades s'ha dit, no, clar, és que l'escola positivista és enemiga de l'escola clàssica, i no és veritat, és a dir, és un complement perquè ells consideren que l'escola clàssica no pot donar una resposta al que és el fenomen etiològic de la delinqüència. És a dir, a ells les penes no els interessen, sobretot perquè venen d'una escola més naturalista, on precisament, com molt bé deia vosaltres, doncs és que no hem ni de parlar de penes perquè si aquesta persona ja neix amb aquestes tendències el que hem de parlar és un tractament i per tant a les presons el que hem de tenir és intentar tractar aquestes persones però moltes vegades en aquell moment la presó no deixa de ser un lloc on aparcar el criminal és a dir aquest ideal rehabilitador no hi és, és més un ideal incapacitador barra punitivista de dir has fet aquesta conducta a tu t'hem de tancar en una presó i bé et tractarem però. Ells saben que, pels coneixements mèdics de l'època, el que es pot tractar és sota cavallos, és ben poc i per tant és molt millor que estiguin aquí tancats que no en societat, perquè és el que dèiem, són individus atàvics, són individus que no poden fer el bé, perquè simplement no poden, és que no hi ha cap altra alternativa. Hem de pensar també el

context en què viu l'ombroso. Acaba de produir-se la unificació italiana, que és un drama terrible, perquè realment molta sang. A més a més, és un país molt poc estructurat en aquells moments. El nord i el sud no tenen res a veure. Gens lligat. Gens lligat, i això fa que. Ni en l'idioma. No, no. A més a més, és un país, i això lligo amb l'òpera, en què, i es nota, hi ha una gran pulsió artística, però al mateix temps, per exemple, les òperes s'estrenen de ciutat en ciutat, però no. És un altre món, tu vas a estar en un lloc i després vas a estar en un altre i tot comença de nou, com perquè no deixen de tenir mentalitat de petits països que per qüestions una mica alienes continuen estructurats i al mateix temps és un moment de romanticisme conservador la idea de la pulsió de les nacions que pugen i que tothom té al darrere una cosa noble i que hi ha fills de nobles que això fan que tiri endavant a l'home individual etc, etc, clar. El delinqüent biomarcat és fantàstic, lliga molt bé amb tota aquesta societat. L'ombroso no és un bolet, per tant.

I, a més a més, no té cabuda en aquest nou projecte d'estat. Per tant, ara sí que tenen.

És que aquí és on van acabar aquestes tendències, és a dir, és que el seu eco és encara molt poderós. El fet primer que ja l'estem comentant ara i que en la criminologia hi ha aquest debat de si l'hem d'elevar com a màrtir perquè on ha acabat tots els seus coneixements o si realment hem de dir no, no, no, és una peça fonamental i pivotal de la història de la criminologia perquè és. Bé, no hi havia més coneixements i ell l'eleva no només a una simple argumentació jurídico-filosòfica, sinó ja a un estudi naturalístic de mètriques.

Ell vol analitzar-ho de forma científica.

Sí, sí. El més proper que teníem, ja que hem parlat de Compte, era Gerri i Cataleta França, que són els primers que s'interessen per les estadístiques policials i judicials i comencen a fer correlacions estadístiques de dir, ostres, doncs sí, veiem una sobrerepresentació de delinqüència en zones més depauperades, etcètera, etcètera. Però clar, aquí estem parlant d'una estadística molt descriptiva, molt inicial, i serien aquests. Petits passos de la sociologia dintre de la criminologia.

Clar, interessants, però encara no gaire explicatius.

Imagineu-vos, no explotaran fins a la primera escola de sociologia creada als Estats Units, que és l'escola de Chicago, i que allà tindrà una explicació més de delinqüència dintre del barri. És a dir, ja es faran els primers treballs de cap. Amb sensellerisme amb determinats grups criminals que operen en determinades zones de la ciutat però això ja hem fet un salt d'oceà i per tant ja estem en un altre continent Europa bàsicament és això, o vens d'una tradició filosòfico-jurídica de l'escola clàssica o vens d'aquests primers pioners en la sociologia agafant primeres estadístiques policials o de fiscalies i intentant fer una descripció de com és la delinqüència o arriba. El gran mestre Lombroso dient, no, no, no, no, tot això és encara, ara per ara, insuficient, el que hem de fer és precisament veure com la natura informa també el nostre món social i a partir d'aquí ens pot parlar de la delinqüència.

L'any 1871, Cesare Lombroso va tenir ocasió d'intervenir en l'autòpsia de Giuseppe Vilella, un agricultor calabrés que va ser detingut per robatori. La majoria de dades sobre la suposada carrera delictiva de Vilella són les que va donar el mateix Lombroso a les seves investigacions. En examinar-la al crani va observar una petita cavitat situada a la zona occipital mitjana. Aquesta descoberta el va portar a teoritzar sobre els senyals físics de la criminalitat i a desenvolupar la teoria del criminal nat. La presència del crani de Vilella al Museu Lombroso de Turí continua generant dubtes ètics i legals, tot i que la justícia no ha autoritzat l'exhibició.

Per aquí, senyor El Hombroso. Aquest és el cos de Giuseppe Vilella. Gràcies, doctor.

Fa cara de lladre fins i tot mort. A més de lladre piròman, no? A la regió de Calàbria.

Jo no sé si diria tant. Crec que era un camperol que malvivia robant formatges i cabrits. I que en una ocasió va calar foc a un mulí. No el qualificaria de geni del mal amb aquests antecedents, francament. Xxt, silenci.

Ha d'haver-hi algun senyal físic de la seva tendència al crim. S'ha de saber mirar. Deixi'm veure el crani. Fixis, aquí, ho veu? El què?

Ah, hi ha una petita cavitat a la base del crani, just on hi hauria d'haver una cresta.

Amic meu, heus aquí una fossa occipital mitjana. És un tret atàvic que s'ha mantingut inactiu durant generacions, per reaparèixer en la morfologia d'aquest home. Veient aquest forat, en Vilella no tenia cap més opció que la vida criminal.

No sé què dir-li. N'està segur, l'Hombroso? I tant que sí.

Aquesta troballa confirma les meves intuïcions sobre la criminalitat innata. És com veure un gran horitzó amb flames des de les planures. És la solució al problema de la naturalesa i l'origen del criminal. Que no ho veu, doctor? Els caràcters dels homes primitius i dels animals inferiors es reprodueixen en la nostra època. Per cert, ¿creu que em podria emportar aquest crani per a la meva col·lecció privada, encara incipient?

A veure, jo l'he deixat passar quan l'autòpsia ja havia conclòs. Però això que em demana potser hauria de fer algunes consultes. Molt bé, doctor.

Li asseguro que la nova ciència de l'antropologia criminal estarà eternament en deute amb vostè.

Això es Anguardia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb en Marc Balcells i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant de Cesare Lombroso i l'antropologia criminal. Doctor Balcells, hem de sentir aquesta conversa quan Lombroso s'hi pot posar amb el crani d'aquest presumpte delinqüent i troba això tan curiós d'aquest foradet tan especial que determina, sembla ser, aquesta vocació criminal del personatge. Clar, arribar a aquesta mena de conclusió que una cavitat relativament inusual porta a la delinqüència, com va arribar? Perquè si l'Ombroso tenia uns fonaments científics, la seva manera de treballar, arribar a aquesta mena de conclusions costa una mica de pensar que té sentit.

I arriba com en aquella gran època es descobria un cos celeste i li posaven un nom, perquè aquella fossa ell la va també nombrar, és a dir, que va ser per ell un gran descobriment i a partir d'aquí tira de beta, és a dir, no es coneixia més, però també és veritat que ells jugaven dintre del joc de l'empirisme, és a dir, era una hipòtesi que en aquell moment. Amb les dades que tenia, ell va donar per ratificada i per tant ja seria després el temps que hi ha falsageria.

Per saber si això tenia alguna versemblança, havia de fer moltes autòpsies de gent de tota mena, perquè clar, si només feia autòpsies de gent que havia delinquit, i trobava la cavitat, doncs, com a hipòtesi, allò, i si fem autòpsies de sants, no la trobarem, aquesta cavitat, clar.

Però aquí és una altra vegada on trobem una certa, no tant inconsistència, sinó el que us explicava abans, el viatge de selecció. Clar, heu de pensar que fins a l'escola de Chicago, que anomenàvem abans, i per tant us parlo d'un article de finals del 20, aproximadament, d'Edwin Sutherland. No es parlar de finals de la dècada dels 20, del segle XX, amb l'escola de Chicago. L'Edwin Sutherland és el primer de parlar de delinqüència de coll blanc. De denomenar-la així. Sí que és veritat que va haver-hi un escrit anterior, també italià, que ja parlava de la delinqüència dels poderosos. Però, perquè us feu la idea, en aquesta Itàlia, de finals del XIX, si tu parles a una persona i li preguntes per un tipus de delinqüència, et parlarà de delinqüència de carrer, d'aquesta que nosaltres anomenem blue collar, de coll blau, de treballador. Per tant, clar, què és el que fa ell? Evidentment, amb aquesta visió de túnel, perquè encara no parlem d'aquesta delinqüència als poderosos, no avalua la mètrica de cossos de, per exemple, els grans salons de l'alta societat on ell era tan famosament convidat. Ell va a frenopàtics, ell va a presons, i clar, qui acaba a la presó en aquella època? En aquella època, a la presó, acaba la treballadora sexual, acaba l'homicida, acaba el lladre, i per tant, doncs clar, ell ja té aquesta representativitat que no compara amb una mostra, per dir-ho així, de persones de les quals ell diria és gent normal, és gent de bé, és gent que, perquè no, el que li interessa és aquesta visió. És un grup social determinat. Exacte. I clar, en aquest grup social entenem també que vénen aquests camins on venia ella al principi, de la soldadesca, de ports, de mariners, etcètera, etcètera, i per tant d'aquesta desviació i o. Delinqüència. I aquí és clar on hi ha aquesta mena de viatge.

Serà més endavant, on hi haurà comparacions entre grups. Però és curiós que un home de formació científica, i a més a més amb aquest interès científic de fons, no es plantegés si aquests grups socials que estaven afectats per situacions relativament similars de malnutrició històrica de risc de malalties infeccioses molt més altes que altres grups més benestants i amb possibilitats d'accés a la higiene més grans, etc., etc., etc., no fossin aquests elements que condicionessin l'alta delinqüència que hi havia? Clar, sembla estrany, no?, a una persona que, en principi, li hem de suposar un cap científic més o menys ben posat,

no? Totalment, i sobretot si ho mirem molt amb uns estàndards nostres actuals. Però, per exemple, una altra cosa que em fa venir a respondre a aquesta pregunta és quan parla de les dones, no? És a dir, això és un altre tema que també aviso molt quan ho explico a classe. És a dir, de les dones les tracta d'imbècils morals. Per què? Perquè una dona que delenqueixi és una dona que ha sobrepassat totes les barreres morals que una bona dona ha de tenir. És a dir, la dona. La dona prepara l'esmorzar per l'home i els fills, té tot el dia ocupat amb la roba, anar a missa, la compra, la casa, etc. Rebre una altra vegada els marits i els fills. Per tant, diria ell, això és una dona amb un compàs moral. Què és una treballadora sexual per l'home? Una persona que no ha tingut aquest compàs moral. Exacte, i a partir d'aquí ja ho tindríem. És a dir, l'error, el viatge a selecció ja està fet cap on mira ell, cap al que li interessa, és a dir, cap a aquesta dona que no té aquest compàs moral sense comparar aquests dos grups i llavors aquí és on ve el problema que estem esmentant.

Quin impacte van tenir les idees de l'Hombroso? Ja hem comentat que era una celebritat, per tant, suposo que l'impacte fins i tot en els primers criminòlegs o aquells que redactaven lleis penals a la Itàlia al seu moment i després a Europa, devia ser ben gros. Els seus llibres,

com hem dit, grans èxits. L'impacte a nivell processal, sobretot quan ell era un testimoni, per dir-ho així, no ben bé de càrrec, però ja m'enteneu, un pèrit, doncs ja tenia molt problema. Vols dir un pèrit amb el judici? Exacte, sí, és a dir, vamos, si eres una mica lleig, doncs jo crec que ja. Em fa molt greu dir-ho així, no és que fem broma al tema, però clar, realment. Ho tenies malament, feies cara de criminal i a partir d'aquí ja estaves. Talment, clar, és que a veure, també és veritat que això és una mica com. Us faig la comparativa una mica amb allò que deia abans, aquesta diligència òptica, no?, No, vaig a mirar aquest quadre a veure si realment un Leonardo no ho és. Home, no sé fins a quin punt només amb l'ull pots acabar de determinar, potser que fem una mica d'anàlisi dels pigments, etcètera, etcètera, doncs exactament igual, no? Si tu tenies la mala sort de tenir un nas d'una forma més tal, o els llavis més molsuts,

etcètera, etcètera I a més a més, venies d'un ambient pobre i desastrat, i tenies problemes d'alimentació, etcètera, etcètera, etcètera, i havies passat la varola diguéssim, doncs cosa, un vent normal i si a sobre et venia l'ombroso

a fer de pèrit al judici fatal i en ambient molt humil i amb un alcohol de tercera categoria esclar,

que et treu de les penes i tal em va molt bé que digueu això perquè llavors ell crea escola, no? i és molt curiosa una cosa, en Ferri que era advocat, a ell se'l va criticar per ser poc positivista. Imagina't. I ell va dir una gran cosa molt divertida, va dir, escolti, però jo soc advocat, què es pensa, que jo he d'anar de presó en presó a anar prenent mesures aquí a la gent? No, no, jo soc advocat, això en tot cas que ho facin els metges. Per cert, motiu pel qual, històricament, criminologia a Itàlia s'ha estudiat a la facultat de medicina. Sí, sí, no s'estudiava a les facultats de dret com a molts altres.

Ha canviat, ha canviat, sí, sí, sí.

Ha canviat, ha canviat. Sí, sí, és així, encara es pot visitar. Llavors a Ferri se li critica això i a Garofaló també, però Garofaló. Són dos visionaris en un sentit que és el que es recollirà més fins a l'actualitat. Ferri Garofalo diu en Mestre, no tot es pot explicar només per un tema biològic. És a dir, si nosaltres, ara agafant estadístiques, veiem que hi ha molta més delinqüència, per exemple, a Sicília, i és delinqüència més violenta, potser que hi ha factors com la beguda, factors com la calor i factors mediambientals que també, a joc amb els biomètrics, poden fer que hi hagi una major predisposició. I aquest és el debat que encara tenim actualment les. No, jo no personalment, no, però les persones que encara es dediquen a aquests temes no han tret l'entrellat, no? És el que a l'actualitat es diu el nature v. nurture, o el que seria, que és el que pesa més, la natura o la criança, i per això en l'actualitat encara es fan estudis en bessons, estudis en persones que han estat adoptades, i veure, per exemple, la diferència entre delinqüència de dos bessons o la diferència de delinqüència entre una persona adoptada, el pare adoptiu i el pare biològic.

Després de posar el punt de mira sobre els més marginats de la societat, va arribar el torn de les dones. L'any 1893, César y Lombroso y Guillermo Ferrero van publicar La dona delincuente. En aquesta obra, marcada pel context de Simonònic, els autors exposaven la idea que també existien criminals nates. Tot i que eren una minoria, Lombroso i Ferrero advertien que podien ser molt més perilloses que els homes.

Hi ha una correspondència perfecta entre l'antropologia i la psicologia de la criminal nata. En la majoria, els trets degeneratius són pocs o són febles, però hi ha un subgrup en què aquests trets són gairebé més marcats i nombrosos que en els criminals masculins. Aquestes són les criminals nates, el mal de les quals és inversament proporcional al seu nombre. Tal com diu un proverbi italià, la dona rarament és malvada, però quan ho és, és pitjor que un home. L'extrema perversitat de les criminals nates es manifesta en dues característiques, la varietat dels seus crims i la seva crueltat. Moltes criminals nata s'especialitzen no només en un, sinó en diversos tipus de crim. I sovint en dos tipus que en els homes són mútuament exclusius, com l'enverinament i l'assassinat. En segon lloc, la criminal nata supera el seu mòleg masculí en la crueltat refinada i diabòlica amb què comet els seus crims. Matar el seu enemic no la satisfà. Necessita veure el patir i experimentar el gust complet de la mort. Hem vist que les dones tenen molts trets en comú amb els nens, que són deficients en el sentit moral i que són venjatives, geloses i inclinades a una crueltat refinada quan es vengen. Normalment aquests defectes són neutralitzats per la seva pietat, maternitat, fredor sexual, feblesa física i intel·ligència poc desenvolupada. Malgrat això, quan una activitat mòrbida dels centres psíquics intensifica les seves qualitats, les dones busquen alleujament amb fets malvats. Quan la pietat i els sentiments maternals són substituïts per passions fortes i un erotisme intens, la força muscular i una intel·ligència superior, aleshores la inofensiva semicriminal que sempre és present en la dona normal es transforma en una criminal nata més terrible que qualsevol homòleg masculí. Quins criminals més terribles serien els nens si tinguessin passions fortes, força física i intel·ligència? I si, a més a més, les seves tendències malvades fossin agraujades per una activitat psíquica mòrbida? I les dones són nens grans. Les seves tendències malvades són més nombroses i variades que les dels homes, però normalment romanen la temps.

Anguàrdia amb Enric Calpena.

Marc Balcells, ja veiem que, ja hem comentat, que l'Hombroso va començar a tenir una gran fama, els seus llibres venien molt, deixebles, etc. Va afectar directament els codis penals de l'època, això? Van començar a dir, no, no, escolti, abans de condemnar-lo, li mirarem si té les orelles baixes o altes, no?

Sobretot va afectar més a les penes aplicades, és a dir, perquè ara ja és un moment en què ja. Una mena d'alarma social, no s'ha parlat encara sociològicament del concepte d'alarma social, però ara sí que, ai, que aquest delinqüent estigui entre nosaltres, i calla, imagina't els que no detectem. I quan surti, imagina't. No, no, i a més els que no detectem, i els que no detectem que tinguin dona i que llavors tinguin descendència, ai, mare meva, que estarem creant una nació de futurs delinqüents. Per tant, sobretot, afecta molt a la pena. I clar, evidentment són penes que no tenen aquest element il·lustrat que tenia les idees de Beccaria i de Bentham, sinó que al revés, són penes que van una mica a incapacitar, bàsicament. És a dir, quan nosaltres avui en dia estem parlant d'incapacitació química, per exemple, per determinats delinqüents, com agressors sexuals, etcètera, doncs tot això té un origen que bàsicament ve d'aquí. I per tant és bàsicament més això, és més la pena. Tot i que, de nou, l'escola positivista és una escola que se centra molt en el delinqüent, no tant en la pena com se centrava en els altres, però és que bàsicament per ells és poder detectar aquests membres de la societat que poden, doncs això, procrear i per tant anar. Anar cap a, que portar la societat cap a un pol genètic que sigui, doncs, nefast.

I la transmissió seria la dona? O com seria? És a dir, aquestes dones que són pitjors que els homes si són delinqüents, segons el Lombroso, la transmissió seria per via femenina només o també com seria?

Mira, aquí t'he de dir que aquesta part més científica la desconec, sí que conec els grans 13 del que s'ha dit d'uns i altres, però el que està clar és que, a veure, per sort i per desgràcia, ells són els primers una mica en posar la dona en el panorama delictiu. I desapareixerà bastant, eh? És a dir, fins als estudis, bàsicament, d'un matrimoni americà dels Glueck, que es basaran també, en part, en postulats biomètrics, no tornarà a aparèixer la dona. I, afortunadament, en aquest estudi apareixerà més com a factor que retira de la delinqüència. Ells estudien, bàsicament, un acord d'estudiants d'universitat i d'estudiants fora de la universitat dels anys 60 als Estats Units, I diuen, menys mal de les noies que són les que els diuen, eh, però escolta, que jo vull que et callis amb mi, eh, o sigui que menys el inquí. Però sí que és veritat que fins aquell moment les dones en criminologia estan absolutament, la dona delinqüent només l'ha posada al mapa l'ombroso fins que a la dècada dels 70 les dones criminòlogues van dir, bueno, i què passa, per què no parlem també de la dona delinqüent. És a dir que, bàsicament, Una cosa que els tranquilitza és, en els postulats a l'època de l'ombroso, és que no hi ha tanta dona delinqüent com a home delinqüent, i per tant, almenys, saps, tenim menys dones, delinqüents maten menys, i per tant, el seu tipus de delinqüència és més d'una desviació moral que no pas d'un delicte de sang, és a dir, hi ha molta menys felicida que no pas un assassí que et pots trobar al carrer. Què és el que realment preocupa? En el fons.

Alguns dels crims més importants d'aquell moment, de finals del XIX, també principis del XX, són els crims relacionats amb les idees polítiques, bàsicament els anarquistes. Hi ha una sèrie d'atemptats. Uns quants, uns quants. Sí, bastant. Però sobretot no és només el fet que n'hi hagi més o menys, sinó l'impacte social que tenen, que és altíssim, molt més enllà del que fan. Entre altres coses perquè molt sovint els anarquistes ataquen els dirigents, els monarques, els primers ministres, els presidents, etc. A Itàlia és un fet molt habitual, està ple d'anarquistes italians violents en aquella època. L'Hombroso ho toca, també?

Sí. Ho toca, i qui ho tocarà més, sobretot, és en Garofaló, un dels seus deixebles, perquè, diguem que, l'ombroso el que fa és, com a bon metge, una gran tipologia. I en aquesta gran tipologia, criminaloides, esquizofrènics, etcètera, etcètera, hi pot caber tot. És a dir, no és que el delinqüent és esquizofrènic només mati, és a dir, que podries dir, a veure, aquest anarquista, doncs mira, el posem a la categoria de. Llavors el que fa Garofalo és una mica més tirar de tendències, no? És a dir, el que té les passions no controlades serà més un delinqüent sexual, el que no controla bé el tema de la propietat serà un lladre, i per tant aquí serà un on aquest anirà afilant més prima aquestes categories. Però en el cas de l'Hombroso era anar-les posant a les capses que tocava tenint en compte el tret físic, no tant la conducta criminal que havia dut a terme.

L'estudi de les conductes derivades de la societat Lombroso també es va referir als anarquistes com a bojos perillosos, en un moment en què el terrorisme anarquista estava molt actiu. Els autors llibertaris no van desaprofitar l'ocasió de replicar l'antropòleg qüestionant la seva teoria del criminal nat, No podien acceptar una visió que atribuïa els comportaments delictius a herències d'èpoques passades i que, per tant, legitimaven la societat tal com estava constituïda. Entre aquests anarquistes crítics, amb l'ombroso, hi havia Joan Montseny, també conegut amb el pseudònim de Federico Urales i que era el pare de la futura ministra Frederica Montseny.

Al nostre entendre, la moderna ciència antropològica cau en un defecte capitalíssim en promulgar que hi ha homes dolents per naturalesa. L'ombroso admet el determinisme, i ho admetem també nosaltres, però l'antropòleg italià el presenta sense que la societat hi tingui cap influència, i nosaltres el presentem subordinat al medi ambient, a la societat, mitjançant la influència rebuda pels nostres pares. Allò que els antropòlegs solen creure que és llei d'herència és només influència social sobre el pare o la mare de l'individu. Hi haurà molts de predisposats al crim, però que no hi recorren si no els impulsa un accident, i l'accident és la societat. Quan el medi social, en pugna amb la nostra dignitat d'homes i l'instint de conservació, determina aquests actes, la llei exerceix un paper molt secundari. Existeix una patologia social molt més poderosa que tot sistema de correcció, i és que les societats pateixen les seves malalties com les pateixen els homes i, com les d'aquests, no es curen amb càstigs. I per últim, si una idea concebuda i propagada per bojos i criminals suposa una doctrina impossible de ser practicada per una humanitat sana, serà que una doctrina concebuda i propagada per intel·ligències ben organitzades suposa la possibilitat de la pràctica. Si la idea anarquista, doncs, és concebuda i propagada per tres intel·ligències de saber reconegut i consideració universal, l'anarquia és pràctica. Veus aquí per terra tota l'obra de l'Hombroso enderrocada amb els seus propis instruments.

Això és Anguàrdia.

Marc Balcells, he sentit el Federico Orales, el Joan Montseny, parlar del tema. No l'acaba de desacreditar, però malgrat. Òbviament no està d'acord amb el que diu, però sí que coincideix amb que hi ha tendències a fer les coses d'una manera determinada i sobretot amb la delinqüència.

Sí, i jo crec que fins i tot els criminòlegs culturals, aquí aquesta és una línia que a mi m'interessa molt, que és com la cultura representa la delinqüència, tenen pendent una molt bona recerca d'aquesta recepció de l'Hombroso amb grans detalls. És a dir, a la literatura, per exemple, hi ha molta recerca de com es va rebre l'Hombroso aquí a Espanya en diaris, etcètera. Però jo crec que encara queda molt, molt, molt de saber d'aquesta fascinació que va arribar a generar a tothom. Perquè tothom es va apuntar al carro, pocs el van qüestionar, i entenc que pocs el qüestionessin, perquè és que realment era el fenomen, i no només el fenomen, sinó que era el fenomen aportat amb dades, no? És a dir, era un que venia i deia, no, no, però és que, miri, Què vol, això? Jo li he publicat un atlas on apareixen dades estadístiques, fotos dels criminals distribuïts per tota la bota. Què més vol vostè? Aquí té les dades que no li aportaven els altres.

Passava una mica com l'espiritisme, que també és d'aquella època, i que també es tracta de manera, també les cometes són necessàries, científica. I hi va haver molts científics importants que van dir que l'espiritisme tenia una base i que no es

podia descartar ni molt menys. I quina moda va generar, també, entre les elites, per exemple, i com la gent s'apuntava al carro i com ho considerava la cosa més amboga del moment i com agradava, doncs, una mica, ja us dic, era el gran best-seller de la criminologia, llegir l'Ombroso. Va entrar a les universitats? I tant, sí, sí, va entrar a la universitat i va crear escola, per tant, és a dir, el fet que us comentava abans, que s'ensenyés criminologia medicina és un gran llegat a l'ombroso.

Ens queda molt poca estona, però sí que m'agradaria comentar que precisament estem en els anys previs, però aviat arriba el feixisme a Itàlia, l'any 22, i que no sé si aquestes teories sospito que sí, devien resultar molt interessants pel feixisme, que volia també això, una societat nova, etcètera, etcètera.

I van tenir un gran ambaixador, si us en recordeu, un dels dos a Xebles era Ferri, el que he fet al comentari de que era l'advocat que deia que ell havia de defensar casos, no anar a comptar fèmurs, etcètera, etcètera, les llargàries. Ferri va començar a les esquerres, però va anar girant, girant, girant i virant cap a la dreta. Com Mussolini, exactament igual. I va portar precisament aquest coneixement cap allà. I per tant, és un coneixement que es van fer seus. Però devia afectar molt més, diguem, el nazisme, no? Allà ja va afectar totalment perquè allà sí que és realment on hi ha l'element d'eugènesia, és a dir, on no, no, no, no, és aquí el que hem de fer. Hi ha races inferiors. Exacte, és millorar l'estirp ària a través de treure persones que són un risc perquè poden casar-se amb l'alemany pur i a partir d'aquí generar descendència ja que quedi marcada.

Pensem que per desgràcia aquest tipus de plantejaments van durar fins fa relativament poc. Si no recordo malament, no sé si és l'any 79 o el 80 del segle passat, a Suècia es deixa de donar mort a aquelles persones, sense consentiment de la família ni, òbviament, de la mateixa persona, que consideren ja irrecuperables per la societat, persones amb malalties mentals greus, etc. I es mataven sistemàticament amb l'acord de l'Estat. Vull dir que. Que aquests conceptes, diem, oi, els feixistes, el no sé què, però no és així, la societat democràtica sueca.

Totalment, i als Estats Units Godard serà el gran receptor de les teories de l'ombroso, i on el posen? Doncs a Ellis Island per veure qui entra al país, perquè realment el que s'havia de vigilar és

que no entrés ningú que pogués afaplir O sigui, el control dels immigrants al port de

Nova York i posen o d'art que primer va ser una persona que era una fervent creyent en tot el tema de l'antropologia biomètrica i després cap al final de la seva vida va demanar una mica de perdó d'aquella manera perquè va recapitular i va entendre que no tot era tan fàcil com dir clar, si jo estic negant-li l'entrada a un. Pagès de silésia, perquè em dóna la sensació que després se m'ajuntarà amb una americana i sortiran, vés a sapiguer com el fill, doncs no, al final va dir, doncs no, perquè deuen haver-hi altres factors, i pensant una mica amb la idea de Binet i de l'IQ, del coeficient intel·lectual, que ell deia que sí que es podia augmentar, doncs en Godard al principi deia, no, no, no, això quin és així, es queda així tota la vida, i després va anar canviant d'idea i va anar pensant, no, potser he estat una mica exagerat, i la gent sí té marge de millorar. En fi.

Ens queda molt poc temps, però sí que comentar una mica, simplement, actualment, els factors biomètrics, fins a quin punt es tenen en compte amb l'anàlisi criminal?

Es tenen en compte perquè qui sap si algun dia, fent aquest paral·lelisme amb la medicina que començàvem, trobarem alguna cosa que sí que ens permeti desactivar la violència en un cos, els instints en un determinat organisme, i a partir d'aquí es veurà. Tot i així, l'herència de l'ombroso té una ombra molt allargada, i clar, són estudis que primer es fan amb molta cura, I segon, que evidentment una gran diferència respecte de l'època de l'Hombroso a l'actual, és que evidentment hi ha comitès d'ètica a les universitats per fer recerca i per tant no tot s'hi val. Es va amb peus de plom. Es va amb molt de peus de plom, sí.

Doctor Marc Balcells, moltíssimes gràcies per haver vingut. Ell és autor, no és que aquest llibre en parli, d'això parla d'altres coses també molt interessants, Arqueomàfia, els lladres de tombes, llibre molt interessant que ja en parlarem un altre dia. Moltíssimes gràcies, Marc, per haver vingut a l'Enguàrdia. Gràcies. Josep Maria Soler Sabater, fas cara de malfactor, perdona, ja no t'ho volia dir. Per la barbeta pronunciada. Per la barbeta, això és el que tens. Jo que n'estava tan orgullós. Ja veus, això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus d'Albert Cortés, Marc Lobato i Xavier Martín.

SENSE ÀUDIO PARLAT