Chantal Grande, la galerista que va fer entrar la fotografia en el mercat de l'art

A vegades creiem que el món és tal com l'hem conegut. Fa anys que anem a veure exposicions de fotografia, que de manera habitual els museus exposen foto, però no fa tant, als anys 80, al nostre país encara es pensava que una imatge en els cercles artístics només podia ser un document, una fotografia d'algun moment viscut. Una francesa afincada a Tarragona, la Chantal Grande, va canviar les tornes i va crear amb la seva parella la col·lecció Forum, una de les més importants del país i segurament d'Europa, que aquests dies es pot veure al Museu d'Art Modern de Tarragona. Avui en parlem. A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

¿Qué es lo que los dudas hacen de nuestra vida? ¿Y por qué estamos aquí hoy? La vida es una velocidad de crucería, sin volver atrás, sin hacer sentidos, sin danza, sin riesgo. Solo el amor podrá cumplir el vacío. No comemos, no nos olvidemos tan rápido. Deberíamos jugar a los adultos, tomar nuestras pequeñas habitaciones, pero. Quiero que no nos quedemos, quizás no tenemos una sola vida. Lo verás siempre en mis ojos, necesito quemar mis deseos.

I per això avui comencem amb Angel, amb aquesta cantant francesa. Comencem avui el programa amb aquest homenatge a tota la feina que ha fet des de principis dels 80 Chantal Grande. Com diu ella, es va plantar en una tauleta de càmping l'any 81 a la Fira Arco. Mai havíem vist ningú d'una galeria fotogràfica, sí, sí. I això va ser l'inici, però la cosa es va complicar i avui l'expliquem.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Bona tarda. Que tothom hauria de conèixer més perquè comença a ser molt important i comença a ser molt important en el món de la museística i dels museus de Catalunya jo crec gràcies a l'entrada d'una col·lecció com la que es pot veure aquests dies es pot veure una part d'una col·lecció molt important de fotografies segurament de les més importants de Catalunya o potser la més important ara en parlarem de 1.700 fotografies però de les que es pot veure aquí 160 estem parlant de fotografies de grans autors i autores com Joan Fontcoberta, Olalé Valldosera, Joan Colom, Colita, Cindy Sherman, Eucalela, Olumberto Rivas, Catala Roca, Mas Pons. La llista és llarguíssima i me n'he deixat alguna. Més dones, oi? M'he deixat?

Sí, és una col·lecció que està dipositada al Museu d'Art Modern de Tarragona, la col·lecció Fòrum, des de fa molt poquet que la Generalitat l'ha adquirit i ara és col·lecció nacional. Està dipositada aquí afortunadament perquè les dues persones que van crear la col·lecció, el David Balcells i la Chantal Grande, van decidir que es quedés a Tarragona. I tu has dit que és una de les col·leccions més importants de Catalunya. Jo et diria, orgullosíssima, amb la boca plana d'orgull, que no, que és una de les col·leccions més importants de tot el país i que ens situa com a punt neuràlgic de la fotografia actualment.

Hem de saludar una persona que ens acompanya, que és la Chantal Grande, que és una mica la culpable de tot això. Chantal, com estàs?

Molt bé, bon dia. Gràcies per recibir-me en la Catalunya Ràdio. Estic molt contenta de poder parlar i presentar una miqueta el que ha sigut la col·lecció de la nostra vida, del David i meu.

Això que dius és molt important, la col·lecció d'una vida, perquè vosaltres, hi va haver un moment que teníeu tantes fotografies, ara ens explicaràs una mica el recorregut, però vau haver de fer una fundació. Però al principi teníeu les fotos i les compràveu, les teníeu a casa. Absolutament.

Va ser un deseo incontrolable de comprar la primera fotografía de FET, justo antes de abrir la galería, en los encuentros de Arles, donde íbamos para encontrar artistas, encontrar amigos, y vamos a comprar en el jardín de un hotel nuestra primera fotografía. ¿Quién era la primera foto? Era una fotografía de un fotógrafo alemán, I al mateix temps, una altra fotografia de Joan Foncuberta. Abans de fer l'exposició en la galeria, Joan va ser el primer artista, el primer fotògraf que vam presentar a l'abril la galeria en el carrer Santa Anna, just al costat del Museu d'Art Modern de Tarragona.

Sí, ara parlarem d'això perquè aquest procés va tindre diferents etapes. Però en un principi, quan vau anar a Arles, que és el típic lloc on els amants de la fotografia van a veure foto, es vau comprar dues fotografies, una de Joan Foncoberta i una altra que em deies un fotògraf alemany, però amb cap idea de muntar res. En aquell moment era com, ens posarem aquestes fotografies al menjador de casa o com era això?

No, la veritat és que teníem el projecte d'obrir la galeria. Vam anar a Arles en juliol amb una pequena taula de camping presentant el projecte de la galeria Forum, que pensàvem obrir al novembre.

Imagina't, de quins anys estem parlant? Del 81. 81. Tu, segur que ho han sentit els oients, la Chantal Grande no és de Solivella, és de França, i d'un lloc fantàstic que és Bref-la-Gallarda, que coneixem tots per la cançó de Bressens, i no em pensava mai que coneixeria ningú d'allà, i estic encantada ara, això em fa molta il·lusió. Però tu portes més de 50 anys a Tarragona, i m'agradaria sobretot que m'expliquessis com comença, o sigui. També et diria la vostra història d'amor amb el David, amb el David Balcells, i per què els dos trobeu que la fotografia és el vostre punt d'unió? Perquè no sé si tu venies ni del món de l'art, venies de fer formatges a França, vull dir.

No, yo estaba estudiando y el David también. Teníamos 10 años y 20 años. Y la verdad es que va a ser un cul de foudre y hemos decidido casarnos inmediatamente con yo, 21 años, y el David, 23 años. Pero David era muy aficionado a la fotografía. Máquina, la tecnología, el laboratorio. Y yo no tenía más interés en estancarme en un estudio con una llum vermella, trabajando en olores muy extraños. Pero el David sí que era apasionado. Y yo servía de modelo. O de inspiradora y frecuentábamos un grupo de amigos de Tarragona, muy aficionados a la fotografía. Y no solo casarnos, David va a ser miembro de la asociación fotográfica, el club de fotografía, tanto de Tarragona como de Reus. Y participaban en concursos. Y allí venimos a empezar a conocer personas muy importantes como Rafael Levenfeld, o Ribas Pous, o gente que, claro, no había otra manera de practicar y difundir la fotografía, no solo a través de concursos y de clubes de fotografía.

Abans de que ens asseguéssim aquí, hem donat un to per l'exposició que es pot veure aquests dies al Museu d'Art Modern de Tarragona, que és aquest dit així Fundació Fòrum, perquè és la vostra història, aquí darrere, d'unes fotografies que hem vist. I l'Anna Maria Andevera em deia una cosa que a mi m'ha empatat el cervell, encara no estic recuperada, que m'ha dit que fins fa no tant la fotografia no es considerava art.

T'explica això? Sí, diverses coses. D'una banda, quan tu treballes amb la Chantal i el David, com que són dues persones molt apassionades per la fotografia, ràpidament aprens, però aprens de manera així com molt. D'estar per casa, no? Una de les coses que aprens és que una gran feina que van fer ells dos amb la Galeria i amb la Fundació és establir la fotografia com un mitjà artístic i això es veu molt a l'exposició que ha comissariat la Marta Daó i també ho ha volgut reivindicar que en aquests anys 80 els fotògrafs com Joan Fontcoberta comencen a obrir un altre ventall d'opcions que és dir, escolta, la fotografia no és només documental sinó que també és un mitjà d'expressió artística de primer ordre i és un objecte vendible artísticament parlant. I aquí es veu molt la tasca del David de recuperació històrica d'autors d'Espanya, de Catalunya, de postguerra, que es veu també a l'exposició, però també, d'altra banda, una part molt més experimental, més contemporània, també en color blanc i negre de tot, de la fotografia, i que ve recaure en aquests anys, aquests vuitantes, que diuen, ei, que la fotografia pot estar en una galeria i pot anar a Arco. Imagina't, la Chantal va anar a Arco.

De fet, va ser dels primers a anar a Arco,

tinc entès. Absolutament, jo crec que era la segona o tercera edició d'Arco que estava en el Paseo de la Castellana, en un espai així molt cutre, Y era la única galería que era Fotogalería Forum. Las otras tenían el nombre de galería, pero a nosotras, para que la gente no tuviese un shock, exposíamos fotografía. Va a ser muy interesante. Me acuerdo que el ministro Solana, en la época. Que estaba muy curioso de encontrar en medio de tanta oferta artística una galería de fotografía. Es decir, fue un momento muy importante porque reivindicábamos la fotografía como un

arte con mayúsculas. M'imagino tots allà al mig, amb les grans ciutats europees i algú de Tarragona

que començava. I que a sobre, que jo sempre ho pregunto, I que la galeria, una mica fent la picada d'ullet a Tarragona, es diu Fòrum. Sí. Per què vau decidir Fòrum?

Perquè estàvem al costat de la plaça del Fòrum i que volíem que la galeria fos un lloc d'intercanvi d'idees, de pràctiques, de reflexions i de disfrutar. No sé com diu en català això. Gaudir, d'acord. Gaudir. El Fòrum és un intercanvi d'emoció i de pensament.

Recordo ser petita aquí a la ciutat als anys 80 i llegar al diari una notícia de la Galeria Fòrum i jo pensar, com és que visc en aquesta ciutat i no en sé res? Us heu sentit recolzats per la ciutat o heu hagut de fer una feina bastant en el desert?

Ha sido muy complicado porque por una parte vivimos más en la parralta. Jo davant de la galeria hi havia un bar d'alterne. Clar, esteu parlant dels 80. Dels 80, que era un altre món, l'apartat. Els 80. No, els 80, final dels 80. Però no sé si has escoltat Marisa, que explica que l'apartat era un espai molt abandonat. Sí, sí, hi havia molts prostíbulos. Sí, i la veritat, les cases eren. Una mica decadència, però a la vegada allí hi havia la memoria de la ciutat. Tens una presencia arqueológica, estem en un circuit des del pretori, la época romana, arribant al barrio judío que estava davant del museo. La época de la Edad Media, el gótico, el reciclaje de las piedras a través del temps, y encontrábamos que Tarragona, nuestra ciudad, también tenía que reivindicar la contemporaneidad. Creíamos que en la memoria de la piedra teníamos que dejar nuestra memoria contemporánea a través de los fotógrafos. De alguna manera pioners, absolutament. No sé si nos sentíem pioners, però foi una intuïció. Igual que a través del temps hem pensat a invitar fotògrafs. Organizàvem workshops de fotografia en Tarragona, en la Pagalta, en l'estudi. No hi havia bastant aigua en els depòsits d'aigua en la terrassa. Anàvem a rentar-los negatiu en la font de la catedral. Mare meva. És a dir, és arqueologia, és meravellós. Tenim fotos d'això, tenim fotos? No sé, però sí, s'acorda? Joan Foncoberta, que va donar el primer workshop, que anàvem de madrugada a rentar-los negatiu en la font de la catedral. Que no es veiessin, no?

Has començat dient que quan vau començar a comprar fotografies tu no estaves tan interessada pel món de la foto en el sentit que tu no et veies rebalant fotos, tancada allà amb tots els productes químics, no? I has parlat de tu. Com a muse, però en realitat crec que ets molt culpable, ho he dit al principi, perquè tu has tingut una intuïció des del primer moment i has tingut una mirada diferent que la teva parella i també has fet que hi haguessin, per exemple, moltes dones en aquesta gran col·lecció. I també has tingut com el nas per veure, perquè clar, el gust el tenim, però com es construeix i com un va comprant coses que sap que a la llarga seran potents. És a dir, quan compres una Cindy Sherman o quan compres una Eulàlia Valldosera, si ho compres ara ja tothom sap que valen diners, però en aquell moment com et feies tu el teu criteri? I no et menys tinguis, que t'estic veient.

La verdad es que siempre me dejaron seducir por una acción artística. Compré muchos libros antes de atreverme a comprar una fotografía. La mejor manera de aprender, pero no había exposiciones de fotografía. Pero, al año 82, tuve la oportunidad increíble de descubrir en la Fundación Miró de Barcelona la colección Sam Wagstaff. Sam Wagstaff era la parella de Robert Mapplethorpe. Yo voy a ver y voy a acercarme en Arles a Robert Mapplethorpe porque una noche en el Teatre Antique va a hacer una proyección sublime, extraordinaria, que de repente. Te trobas sumergida por las emociones, por la admiración a un artista tan increíble que te sumerge de sensaciones en una noche.

I això és com. El Robert Matelhorp, que tots el coneixen ara, després, per la seva relació amb la Patty Smith, les seves fotografies, quan en realitat és un personatge molt més important que tot això.

És una figura clave de Nova York i dels Estats Units i del món mundial. Un fotògraf dels nus, també. Un artista que quan visitava l'exposició sempre hi havia un cabinet. Privada que avisaba al espectador que podía tener cierto shock, etc. Pero yo. Sí, nada más abrir la galería, una proyección de Mapplethorpe y la colección de Sam Wagstaff, de repente piensas, no es necesario ser museo para crear una colección. Un coleccionista privado puede. Tendré maravilla y presentarla al mundo, presentarla en una exposición. Y eso te va a hacer pensar y descomplexarte, pensar. Yo también, modestamente, sabiendo desde el principio que la colección no podía ser. Mundial, o primeras figuras, pero al mismo costado, un artista amistoso, porque siempre procura establecer una relación profesional y amistosa. Yo creo que hay.

Hi ha una cosa també molt interessant en la col·lecció Fòrum, que al final quan te l'expliquen veus que es va generar una relació gairebé familiar, que no era estrictament professional. I això és molt interessant. I també la Chantal, amb aquesta aposta d'autors i autores joves, també ha pogut anar mantenint el contacte i veure què passava amb els anys amb tots aquests autors. Jo sí que et volia fer una pregunta, que ara que parlàvem de com fer una col·lecció i tu ens deies si es pot fer una col·lecció privada i ensenyar-la i mostrar-la, que és el que heu fet sempre fins ara, que ho fem nosaltres com a institució, com a museu, és en aquest moment, aquests vuitantes i aquests novantes, que tu sempre has comprat obra de dones, de fotògrafes, Jo tenia com una mica el dubte de si has vist que si amb els anys això ha canviat, si hi ha més presència ara que abans, si sempre n'hi ha hagut, si et costava més trobar autores dones o si sempre ha sigut com una cosa normal de dir compro tant una cosa com l'altra sense cap mania.

No, jo he trobat sempre treball interessant, que sigui dona o home. La verdad es que mi sensibilidad me portaba con una mirada femenina porque pensaba que a la mujer no era muy difícil encontrar su espacio en la presentación, representación de la cultura en museos, galerías, etc. La tercera exposición que hemos hecho en la galería era de una fotógrafa alemana increíble que va a venir a Tarragona, que a final de curso siempre daba, era profesora, siempre daba clase vestida del seu vestido de novia. Me parecía fantástico. Ningún hombre se le ocurriría dar clase con el traje de boda a ella. Bueno, era maravillosa.

Ja ho sé que ets molt humil i potser no t'agrada dir-ho així, però potser ets de les primeres que va comprar Dorothea Lange o Caleles, és a dir, recordes o Cindy Sherman, tens alguna d'aquestes autores que puguis dir, nosaltres vam ser els primers en què. Que han de comprar i de fixar-nos que aquesta dona tenia aquest potencial?

La veritat és que ha hagut artistes que. Nadie prestava atenció. Un artista holandesa que no és de l'exposició, que és Carla van de Puttelaar, era un artista, una dona en la seva casa que fotografiava la família, el seu. Y que su trabajo era muy difícil porque era un poco romántico, un poco más modesto. Pero yo he tenido un flechazo por la obra, la han presentado y esta artista ahora es de las más representadas en el norte de Europa y en España es más difícil, pero muy reconocida. Ana Ferrer era una joven fotógrafa de aquí que me va entusiasmar y la va a presentar a una exposición en el Tinglado 2 que va a Canadá y que es para mí una artista que tiene muchas, muchas cosas por decir.

Està bé que ara la Chantal mencionava que la va portar al Tinglado 2, que també és interessant explicar, com tots aquests anys que vas comissariar projectes d'art contemporani aquí a Tarragona, en aquesta nau increïble, que és que literalment.

Expliquem una mica què és el Tinglado i on està

situat dintre la ciutat. Està al port de Tarragona. Encara existeix, eh? Encara existeix, és una nau enorme, no sé. I si no m'equivoco, des de l'any 88 fins al 2010, aproximadament, la Chantal va estar comissariant exposicions d'art contemporani ininterrompudament, cosa que va fer que moltíssims grans artistes actuals poguessin aterrissar aquí a Tarragona amb exposicions de primer nivell i totes tenien la seva publicació, perquè això també és una cosa que feia tant el David com la Chantal, la cosa de professionalitzar l'artista, de fer-li un catàleg, d'investigar-lo, de publicar-lo, és a dir, tota aquesta part expositiva s'acompanya d'una feina, perquè queda molt romàntic dir, em vaig enamorar d'una foto i la vaig comprar, però després d'aquesta foto els que treballem en el museu ja ho sabem, no? Doncs les has de conservar, les has de custodiar, les has de fotografiar, les has de difondre, és molta feina. S'han comprat assegurances, m'imagino, també. Correcte. Tot això s'ha anat fent al llarg de tots aquests anys i és molta feina. És a dir, que a vegades, a mi em sap greu quan només ens quedem amb la cosa romàntica d'una gran col·lecció que han comprat.

Sí, bueno, i jo també m'agradaria preguntar, que hi ha algú que s'ho està preguntant a casa segur, és d'on traien els calés. Ja.

Com ho fèieu? Era molt, molt complicat. Perquè la veritat és que teníem un sol a casa i jo tenia comissariat d'experiència. Un sol, vols dir? Sí. I era molt, molt complicat. De què treballava? De què treballava? David era el director de la Primavera Fotográfica a Barcelona, pero era una bienal, él decía un año. Cobraba el otro año, no. Y teníamos una dificultad enorme. Lo que pasa es que yo podía comprar fotografía de joven fotógrafa. Y como tenía una galería, también tenía unas condiciones especiales de adquisición de obra, que si una gente del público compraba la foto, que te diré, la primera foto de Foncuberta, costaba 12.000 pesetas. Claro, yo voy a comprar fotos y Joan me ha regalado fotos. Muchos artistas han sido muy generosos con nosotros. Pero claro, te regalan una foto y tú compras dos o tres porque piensas, bueno, si acabara la exposición ya no podré. Tener estas condiciones. Sí, que també es va convertir en un bici, no, a vegades? Sí, la veritat és que.

Aquí al Museo del Modern hem comprat una gran part de la col·lecció, que són com unes 1.700 fotos, Però la Xantal i el David encara tenen fotos seves a casa. És una col·lecció enorme que també té tota la part d'arxiu documental, que això estarà aquí al museu, els catàlegs que van fer, postals, pòsters, etc. I també hi ha tota una altra part de biblioteca. És a dir, és un univers que abarca no només les fotografies, sinó més coses.

De fet, aquí a l'exposició ja podem veure alguns cartells d'aquesta de la Galeria Fòrum, on a mi m'ha sorprès, perquè vas veient i hi ha grans noms. Jo li deia, és que Montse,

tots els grans noms han passat per aquí.

I jo em preguntava ara, ara que fa pocs dies han donat els Premis Nacionals de Cultura, com és que la Chantal Grande no té un Premi Nacional de Cultura? Si ha fet més pels museus, si ha fet més per la museística d'aquest país? Que molts altres. Sou conscients que has fet una feina molt important, és a dir, al principi dèiem la fotografia als anys 80 no estava considerada com un art, és a dir, si hi ha un fons de 1.600 obres i ara l'estem veient a Tarragona, però l'objectiu és que això ho podrem veure en altres llocs de Catalunya. Que pugui moure's, eh? Que no sembli només una cosa local, perquè les fotografies que hi ha aquí no són locals, només, no? I llavors, doncs, vosaltres vau fer la feina que havia de fer un Museu Nacional d'Art de Catalunya, per exemple. Perdona, eh?

Bueno, el David va a ser el primer conservador del Museo Nacional d'Art de Catalunya, porque hemos abierto la galería porque había las jornadas catalanas de fotografía en los 70. Pero, Chantal, ¿grandes a sentir la Joana d'Arc de la foto o no? ¡No voy a acabar!

Tot i que la Chantal diu que les fotògrafes ja estaven molt professionalitzades, etc., etc., quan vingueu a l'exposició hi ha una part que hi ha fotografies d'aquests anys 80 i 90. I sí que és veritat, Chantal, que ets de les poques dones que surt a les fotos, que tots són fotògrafs homes, també gestors homes, i la Chantal la veus allí superxic, perquè és la persona més xic del món, però penses, bueno, alguna hi havia, però segurament hi havia poques, tant com a artistes, com a gestores, com a galeristes.

Un munt d'homes. Un munt d'homes. La veritat és que era difícil de reivindicar. Tarragona, una galería especializada en fotografía, que había alguna galería, yo me acuerdo, Ana, visitar el Rafael Tov, sin metronom, para proponerle un centro de edad contemporánea muy dinámico. Va a proponer, ¿por qué no presentas fotografía? Y me va a decir, No me interesa la fotografía, menos el monótono. El món Newton no li va a interessar. Li va a interessar. Jo vull fotografia? No. Únicament el món Newton. I tu vas allà amb documents, amb fotografia, amb catàlegs. I te quedes, bueno, era tot per fer. Això era molt excitant, perquè dona galeria de fotografia tarragona. I francesa. I francesa.

Tu parles estimulant, però també devia ser cansat i frustrant de vegades.

Bueno, sí, porque. Entonces, era para mí muy importante decir al artista se han venido tres fotografías. No había hecho una exposición por eso. Nunca hemos cobrado para presentar una exposición. Hemos pagado las invitaciones, el cóctel, la estancia, la producción de obra, los marcos, los laboratorios. Y al final, el artista decía, ¿cómo va todo? Y tú veías que no se vendía nada. Però jo vaig dir a cada exposició, almenys dir a l'artista, has venut una o dos fotografies. I vol dir que l'acabes de comprar amb tu. Quin negoci, quin negoci. Pero era bueno, había muchas galerías que cobraban a un artista para exponer.

I ara tu creus que després de tota la feina que heu fet, d'aquest fons tan important de 1.700 fotografies, de tota la feina al Tinglado, d'estar al Museu d'Art Modern de Tarragona, Creus que se te té el mapa? O sigui, ets una de les grans d'aquest país en el sentit de la foto? És a dir, estàs la considerada que hauries d'estar o no? Yo creo que estoy divinamente.

Es decir, yo tengo, es una realidad. He trabajado durante años y años para la fotografía y para la contemporaneidad. He disfrutado de hablar y de tener en la Fundación una novia apasionada como Ana. Me he hecho amiga íntima de fotógrafos más increíbles como Peter Hugo, que es un surafricano que ha estado aquí y que cada vez que nos vemos me regala un libro o me lo envía.

A nivel personal has tingut una gran repercussió, però tu creus que a nivell del mapa del món de l'art els donen les gràcies a tot el que heu fet?

D'acord.

No busco. Ella no t'ho dirà, però jo crec que potser sí que encara ens falta fer alguna cosa més, tot i que sí que almenys des de, o vull pensar que des d'aquí te recordo del Museu d'Art Modern, tot aquest temps de treball espero i desitjo que se senti el màxim de còmode perquè ha estat una feina llarga, extensa, aquí també apel·lo a la direcció del Museu, Manel Margalef, s'ha fet una feinada des d'aquí perquè això sigui una realitat, i sí que voldríem que et sentissis al màxim de contenta, tot i que també és un petit dol, perquè la Chantal està deixant anar la seva col·lecció, això no n'hem parlat, però clar, ara hi ha una mirada nova en aquest comissariat, després n'hi haurà d'altres, les tenim nosaltres.

Com és això de deixar deixar els fillets a les fotografies.

No volia oir parlar, he trobat gent que m'ha dit, Xantal, te vull comprar aquesta obra. I el David me deia, Xantal, un galerista ven la obra, no la guarda, i jo ni he hablat. No vendré nada. La colección es entera. Yo en el mercado te puedo decir, creo, en muchos casos aún he comprado en qué circunstancias he comprado esta foto. Sí, una historia de cada. ¿Tienes una foto de Dieter Appel? Sí, la he comprado en Barcelona. Dieter Appel me la va a regalar y cuando vamos a Berlín a la casa de la ceba, nos vamos y la ceba me la va a llevar a un despacho y me va a decir Chantal, me debes tanto por la foto que has comprado a Dieter. Y yo, ¿me la va a regalar? Me quedé tan sorpresa que pagué en el momento la factura que me pedía la Sebadona en Berlín. Cuando llegué a Tarragona, dije, qué shock, vendo la foto de Dieter Rappel, lo que me ha hecho la Sebadona no lo puedo soportar. I vaig vendre la foto de Dieter Appel. Tres mesos després, estava desesperada. Anava el nou propietari i deia, por favor, por favor, me la pots revendre? Me la pots revendre? Ah, no, no, ni hablar, ni hablar. Fins que un dia, per el meu compleany, Veo que David me regaló, es evidente, una foto enmarcada. Y me dice, ¿qué cree? Y pienso, es una obra de Rivalta. Obro el papel, la foto en cuestión de Dieter Rappel, que el coleccionista se había decidido a ver y decía, me van a regalar una foto que voy a tener que. La vas a vendre. El meu marit ha tingut que comprar al coleccionista una altra vegada la foto. A mi no em surten els números. Han hagut de fer fundació perquè no surten els números. La tinc a casa.

Ja veieu, això és amor per la fotografia. Amor que es pot veure aquests dies. Fins a quan?

Fins quan es pot veure? Ja la tenim oberta i fins al 10 de gener del 2027 us convidem a venir a veure l'exposició.

Però anireu fent exposicions, no? Perquè 1.700.

Fotografies de fons. Sí, tenim temps de fer moltes coses, però jo us convido a venir a veure Col·lecció Fòrum, Sacsejar la Història, Transformar la Fotografia, una exposició comisariada per la Marta Daó, a partir de la col·lecció feta per David Balcells i Chantal Grande, i a més, tots els divendres fem visites comentades gratuïtes. La Chantal fa alguna d'aquestes visites o no? Mira, m'has donat una idea.

No, pero se ve que agrada moltíssim la visita, los comentarios. Home, i si expliques això, que aquesta obra l'he venut, me l'han regalat,

l'he tornat a vendre. No, no lo sabía ningú, és una confidencia. Confidencia que ha explicat a Catalunya Ràdio, a les dones i als dies, m'encanta. Muchas gracias. A ti y a vosotras.

Muchas gracias.

Cataluña Radio.

Ara mateix està passant una cosa, que la dona que tinc al costat perfectament ens podria ballar això, les Pointer Sisters, i fer-nos caure de cul. Mar Grifoll, com estàs? Molt bé, ara millor que mai. Ai, és la Mar GG, Grifoll Ginata. Grifoll Ginata, ens encanta. Artista multidisciplinària, ballarina, comunicadora i sobretot una curiosa empadraïda. Abrenca, Tortosina, Mar Lolailo a Instagram, per més dades. El telèfon no el direm? No, de moment no. Ens esperem a agafar confiança. Això mateix. Escolta, Mar, com estàs tu?

Excited? Estic excited, com diu la cançó. No m'hi trobo massa, és com si m'haguessin soltat una mica peli americana, saps? És com una xica de Massachusetts. Ha arribat New York City. Perquè, ja ho has dit, ja ho has dit, soc de l'Ebre.

Soc de l'Ebre, però nosaltres som de casa nostra, vull dir, i jo gairebé una mica del teu poble. Però, escolta, no serà tant, no? Això de Catalunya Ràdio t'impressiona tant, o què?

Alguna vegada ho he xafat, però una miqueta impressiona, una miqueta sí. No t'enganyaré. Tu dius que ets del cul del món, però quin cul, eh? Un cul ferm, musculat i d'estos que diuen que tens el clatell, vale? Vinc, bueno, vinc potser del pitjor puesto de les Terres de l'Ebre, que és Tortosa, no? Per què pitjor? Bueno, tenim fama.

Teniu fama? Sí. Però per aquell senyor que teniu al riu penjat? Per exemple. Per exemple. És una de les coses fascinants de la teva persona, aquesta.

Efectivament, perquè soc un popurri de coses molt diferents, ja ho anireu descobrint a poc a poc, no puc desenfundar-me aquí el primer dia. Soc com la filla perduda de Miquel del Roig, una matriusca catalana versió temo de Leonardo da Vinci. Vol dir que aniré entrant en capsa i aniré sortint la cosa.

Efectivament. Efectivament. Ens encanta que ens portis les Terres de l'Ebre aquí a la ràdio i ens aniràs parlant de coses, d'anècdotes de la teva vida, de vivències i de, sobretot, històries que t'han fet com ets. Una pubilla de cuixa forta.

M'encanta, no ho podria definir millor. Vull començar pel principi, com los superherois. Exacte. Començaré contant d'on provinc.

Vinga. Con mis chandes y mis tacones, arreglar pero informar. Arregla pero informa, con mi chanda y mi tacón. Arregla pero informa, domingo por la mañana.

Això no és cap endevinalla, i la nostra amiga no és del poble de la Martírio, però sí que arreglar, arreglar allò que es diu pentinar, hi has anat molt, perquè a casa teva, perruqueria, eh? Dos generacions de peluqueres,

primer la meua iaia, Pepa, iaia materna, amb la seua germana, la Rosi, que ja és nom de peluquera, i després la meua mare, Mercè, s'han dedicat totes a la perruqueria en negoci propi, perruqueria de ciutat petita. De Ciutat Petita, que no de poble, eh? No de poble, i és una miqueta diferent, perquè allí ens coneixem tots i és on hi ha lo cachull, que diem nosaltres.

Lo cachull vindria a ser lo suquet o lo suquillo? Pregunta, explica-m'ho. Sí, sí, sí, lo cachull és lo fato bo. Fato tampoc se ve. Sí, sí, fato sí, fato sí. Fato és, vaja, on hi ha el mostrillo. Cada vegada ho estem dient més a brenc i cada vegada ens entendran menys.

Però escolta'm. No vull dir que vinc de poble, atenció, perquè hi ha gent de Barcelona que quan dius que ets de les Terres de l'Ebre se pensen que anem en carro de cavalls i no tenim els carrers cimentats. Home, això t'ho has trobat. Anècdota real, unes companyes que van vindre una vegada de vacances i em van dir, ostres, Mar, però si els carrers no són de terra. I jo, home, per favor. Així que me sento una mica en l'obligació de fer rural planning. No som totes pageses. Algunes són perruqueres. Algunes són perruqueres. Tornant al tema, que mos hem desviat. Jo he crescut en un entorn on se tractava molt de bostea, les dones dels metges en casa els reservava a l'hora el cognom del marit. Què dieu, sí. Hi havia una cosa una mica classista, no?

Per exemple, com ho feien això? Soc la Rosita, la. Està també venent noms. No, no, no diguis noms. La Rosita. La Rosita.

No, és la dona de i. Doctor Steven. Exacte. Però al contrari també era un espai on la gent se sentia molt còmoda per a contar les seues intimitats, no? Llavors, la meua iaia, la meua tia, la meua mare, eren persones que sabien escoltar molt, que eren molt agudes, molt ràpides en donar consells, eren directes. I tu estaves allà per l'orella, també, o què? Estava sempre detrás del mostrador i a mi me flipava, presenciar-les. M'encantava com la interacció que hi havia entre totes. Allò era un moment, també, molt d'elles, no? Era un moment per a cuidar-se i també per a sentir-se guapes.

I escolta, a tu t'encantava ser allà. I tu no vas plantejar-te mai ser perruquera? Vas dir no, eh? Jo vaig veure els horaris que hi havia aquí. Tu vas veure que aniries despentinada tota la vida, eh?

I vaig dir, ho sento, però us decepcionaré. Tot i així, en este món superfantàstic que a mi m'encantava, habitava ocasionalment una persona que m'ho feia menys agradable. La bruixa del conte, estem parlant. Efectivament, era una mena de malvada, així la veia jo quan era petita. Era una senyora minuda, minuda, minuda, de veu ronca i cabells molt curts. I que escolta molt Catalunya Ràdio, m'estàs dient, no? Potser sí, tenia accent barceloní i me tenia super atemorida. Ja ho entenc, la gent de Barcelona a vegades fa por. Per arrematar-ho, era professora de matemàtiques. A mi me recordava una mica la professora de Matilda, la senyoreta Trunchbull. Anem a sentir-la.

Look at these trophies, see how my trophies gleam in the sunlight, see how they shine.

La senyora Trunchbull. Com era la senyora Trunchbull? Perquè jo no me'n recordo. Ara tu estàs parlant com te la imagines? O perquè vas anar a veure el musical de Matilda a Londres?

No, no he tingut l'oportunitat d'anar tan lluny. No, era una mica la sensació, no? Esta cosa una mica rebuscada i encorvada, no? Fe una mica de temor quan es tancava allí el quartet aquell.

¿Tú t'imaginaves que aquesta senyora que venia a la perruqueria també ho faria amb tu?

Jo pensava que a casa seva també tenia un quarto de les rates, no? Concidia en ella poques vegades, però les poques que hi concidia m'obligava a fer matemàtiques. Què dius? M'obligava a fer.

Però que era profe de mates, ella. Sí, era profe de mates. I llavors no volia que fessis una altra cosa.

Un rulo, dos rulos, tres rulos. No, no, no, càlcul mental, multiplicació. M'ho feia fer tot, d'acord? I, a més, era bastant insistent en la seva tasca. Jo m'hi negava. Espero que no s'hagués de fer la permanent, aquesta dona, perquè si estava molta estona allà. Tenia no res, 5 centímetres de cabell, d'acord? El que encara era més inquietant. Jo li deia. No recordo ni el seu nom, això és real. Jo li deia que no volia. Llavors ella començava com en petits menyspreus, perquè me volia portar al seu terreny. I què et deia? Mar, com no has de saber fer això? Que malament anem? Ser una xiqueta com tu i no saber fer esta multiplicació O sigui, es diu pressió, una mica. Exacte, se diu presó. Ai, presó. La presó, La meva presó és l'inconscient. Et feia por, aquesta dona. Tots tenim una senyoreta tronxbol. Efectivament. A més, confessaré que jo soc una autèntica pataca en matemàtiques. I ho dic per fi a tota Catalunya i en orgull. L'abstracció matemàtica no és el meu, no ho ha sigut mai. No et surten els números. No. Exacte, ni ho serà ni ho pretén ja, millorar-la, l'he sobreviscut i avant les atxes.

Escolta, i cadascú amb les seves habilitats, perquè tu t'has dedicat a ballar, a crear qüestions més de comunicació, no eres la reina dels números, però tu hi veus un missatge en tot això.

Claro. Jo, això, a mi. Tu vols enviar un missatge a l'audiència. Primer de tot, m'agafa ràbia, i la ràbia és un dels motors claus de la meva vida. Jo, quan m'agafa ràbia, començo a pensar i a estirar, a estirar del fill. Jo pensava, ostres, esta senyora que tenia 5 centímetres de cabells, i no se'ls sabia pentinar, però venia. Escolta que li donava feina a ta mare, a ta nàvia o no sé qui, al tanto. És veritat. Ta mare ho sap, que et fiques amb les clientes. Perdona, ja no ve, ja no ve. Però aquesta senyora se sentia acadèmicament superior per saber matemàtiques, no? I jo pensava, ostres, és un menyspreu subtil cap a mi, però també jo el sentia cap a la meua iaia i cap a la meua mare, no? Perquè elles tampoc sabien resoldre, per exemple, una equació de segon grau, però sabien fer moltíssimes altres coses, tindre un ofici, un negoci, escoltaven. Sostenien un espai que era important per a moltes dones. I això també és intel·ligència i no s'ha valorat tant, eh? Efectivament, efectivament. Això també és intel·ligència i saber llegir la situació, perquè hi ha coses que s'aprenen estudiant persones. D'altres treballant, observant, equivocant-te o passant-te mitja vida al costat d'algú que en sap més que tu.

O sigui que jo crec que tots hem tingut aquesta persona que ens ha fet sentir que hi havia una manera com correcta de ser intel·ligents, no?

Efectivament, i una cosa és valorar el coneixement, ja està molt bé, no? I una altra és convertir-lo en una escala per a decidir qui està damunt d'aquí. Aquí ja no passem.

I escolta'm una cosa, tu passaves malament, però com ho passaven a casa teva? O sigui, l'àvia, la mare, les tenia fregides o què?

T'he de dir que elles han sigut persones molt sofrides i. Que han aguantat molt, tenien d'esta mentalitat d'aguantar, d'aguantar, que era com una mica formava part de la seua feina. I és algo que tant una com l'altra m'han ensenyat a no seguir-ho. Vull dir, enteneu-me, eh? Aguantar no que algú et conteste i a sortir les ungles, però sí que a vegades posar límits clars de. Fins aquí. Fins aquí.

Escolta'm, la cosa és que tu has après a valorar un altre tipus d'intel·ligència. I ara dones o t'hi fixes també amb altres sensibilitats. És una mica el missatge que ens vols enviar avui.

Efectivament. Si com jo, amigues, esteu fartes de les mostres de menyspreu del típico académico-moralista, si no n'hem tingut prou que un sistema educatiu que sembla que considera i rellevant, traure una excel·lent música. Només ens fa falta que la resta del món s'encarregui de aixafar-nos l'ànim. Fins aquí hem arribat. No deixarem que ningú que no sap fer allò de con un 6 i con un 4, aquí tens tu retrato, ens faci sentir ridícules per no recordar quin número és pi. Això mateix, això mateix.

Hi ha molta gent molt desamnificada per les matemàtiques. Pareu. Som. Somos legión, que va dir aquell.

Això mateix. Pareu, per favor, de jerarquitzar coneixements, que tenir oficis, ser artesan, artista creativa, comunicadora, botiguera, mola que t'hi cagues. I si a la teua avaluació només traes notables i excel·lents en música i educació física, o fes teatre, que també és un altre vessant, o anaves a la coral, fabulós, com se diu ara, farmeixes aura.

Veig que t'estàs quedant descansada, veig que tenies molta ràbia, la ràbia com a motor bé, correcte, però cap on vols anar a parar?

A veure, on vull anar a parar? A part d'aquesta ràbia interior. És una bona pregunta. A mi sempre m'ha fascinat molt com la gent et demana, per exemple, que sàpigues matemàtiques, però jo que soc ballarina i he utilitzat molt el cos, és una cosa que a l'escola no m'han ensenyat i que veig que és una cosa molt bàsica per anar pel món, saber on tens el cos, per no xocar-te la gent, saber com manejar-lo mínimament. Això.

I també saber dibuixar que també és una cosa que fas de petit i després de gran ja no es considera una cosa d'adults i hi ha tantes coses, podríem fer una llista aquí de totes aquelles habilitats que tenim nosaltres com allò, jo què sé olimpiada de pinyols coses importants, coses que et fan ser persona olimpiada de llançament de pinyols és importantíssim home, això se fa a festes de

la cinta tortosa sempre se fa de formigues, vull dir, hi ha mil coses. Potser sí, no? Dependria més de matemàtiques. Bueno, el problema de tot això, al final, és que em confós saber coses diferents, en saber més o menys, menys, i sentir-me menys, menys. Estic entre el menys i el menys del Tortos i el Barceloní. És molt complicadament. Transformant. Això mateix, que no ets més o menys vàlida per saber una cosa o una altra. Que no ens fa menys intel·ligents això. Saber-ne d'una altra tampoc ens dona dret a mirar ningú per damunt de l'ombra. Que cadascú cultive el seu talent. I aviso d'una cosa. Professors i professors de matemàtiques de Catalunya. Si obligueu a fer mates a la filla d'una perruquera, algun dia sortirà per la ràdio a dir-vos finalment que 8x9 són 72.

Hola! 8x9 són 72 i Marc Grifoll, jo vull que vinguis ben aviat i ara comptaré les setmanes i els dies que em queden per tornar-te a veure. Igual, igual. Moltes gràcies. Casem-nos, no esperem més.

Bona nit. Adeu!

Les dones i els dies, un programa amb altes capacitats.

La Mar Grifoll ens ha portat a les perruqueries. Avui un dia molt Terres de l'Ebre, però tenim algú que és del Guinardó aquí a punt de seure's per cristal·litzar l'assumpte. És Oya Sherman, Maria Rovira. M'està a punt d'agafar un atac de tos. No sé si té a veure que estàs tu aquí.

Doncs segurament, segurament, Montse, no ho descarto. Guinardo Horta, eh? Guinardo Horta. Ai, ai, ai, perdó, perdó. Sí, sí, districte Horta-Guinardo.

Escolta, aquest any vens cada setmana a parlar-nos d'una teoria. I has buscat el diccionari, com sempre fas, i resulta que teoria no és teoria com ens pensàvem.

Clar, teoria es veu que ve del mot grec, que vol dir especulació. Llavors, clar, perquè no podien demostrar res, estaven tots els grecs allà fent teories com a xurros i a veure quina es prova i quina no. Jo no porto especulacions, Montse, jo porto veritats com a temples. I avui quina és la teva veritat com a temple? Mira, la meva veritat d'avui és que l'esport ha de parar. Stop l'esport. Estem donant massa pes a l'esport. Semblem grecs de l'època clàssica i ells ja estaven obsessionats perquè no hi havia gaire més a fer en aquella època. Stop esport. S'assemblen i tot. Escolta'm una cosa, tu no eres la senyora de la Wejim i de. M'ha canviat la vida, això. Sí, però m'han passat coses des de l'última secció, t'ho explico. D'acord.

Les dones i els dies, amunt els cors.

Que ara vas a córrer, tu, eh? No, no vaig a córrer. Tu què vas a fer a dos quarts de vuit del dematí per allà? A mi no m'agrada córrer. Vas a passejar? Vaig a passejar, sí, anava a caminar, a llençar la meva vista per aquells paratges privilegiats, i total, que vaig recórrer els llocs estimats de quan jo era petita, que és que ni me'n recordava, la sala de les columnes, el mirador aquell del banc condolat, i vaig anar a veure el drac, com qui va visitar un vell amic, el drac de l'escala. Doncs hi havia una paia al costat fent centadilles, Squats, posant-se a la gazoneta repetidament, no sé quin és el terme, amb els seus cascos, les seues ulleres de sol, el seu modelet ultrassònic, totalment aliena. I tu allò et va trencar la màgia, eh? Em va trencar totalment la màgia i no t'equivoquis que jo no estic en contra. Que la gent faci servir els parcs públics per fer esport, perquè al mirador de dalt hi havia un grup d'ancians fent estiraments i em sembla fenomenal. Això t'agradava. Això m'agradava, clar, perquè és un ús col·lectiu, lúdic, de l'espai públic. Però col·locar-te a l'escala, al costat del drac, modificant totalment l'experiència estètica de qui passeja, doncs no. I això potser no m'hauria cridat tant l'atenció, però és que en la mateixa passejada, dins del mateix parc, vaig parar al mirador d'Ignasi de l'Ecea, des d'on es veu la ciutat, el mar, i hi ha unes lloses a terra que conformen uns versos d'un poema del revolucionari francès Louis-Antoine de Saint-Just que diu "L'ordre d'avui és el desordre del demà". Molt bé, doncs hi havia un tio fent flexions a damunt d'una llosa, és a dir, interposant-se entre la gent que estaven passejant i el mar. O sigui que tu et vas

veure en el desordre de demà, tu vas dir, ai,

soc en el desordre de demà. We found love in a hopeless place, Montse, que és l'esport, però no sé si és el lloc, m'entens exacte? O sigui, aquest ordre d'avui no ens servirà, clarament, clarament estarà tot en orris, no va d'això. Prou esport. Prou esport.

Prou esport. ¡Vamos!

Per ser que són a punt d'arribar a les 12 de la nit, anem molt fortetes, eh? Anem fortetes amb aquesta música. Hi ha algú que potser està al llit i ara decideix baixar a fer squat. És que trobo que Rihanna és molt d'esport. Exacte. Escolta, no només vas al Parc Güell a dos quarts de vuit del dematí, que m'ha semblat bastant fortet, això. És fortet, és fortet. Trobo que fas bona cara per ser l'hora que és, llavors.

Però també vas amb bicicleta, tu. Sí, doncs jo baixant amb bicicleta pel carril bici d'Enric Granados, per on passen bicicletes, patinetes, etcètera, baixa un tio que, no ho sé del cert, però em feia tota la pinta que era expat, estava fent running. Baixant pel carril bici d'Enric Granados. Això ens ho trobem molt. I no el vas atropellar, eh? No el vas atropellar. No vas tenir ganes, eh? No, però no és l'únic que em trobo, eh? Per Passeig de Sant Joan també ho he vist. Llavors, què és això? Aparco jo la bici a la teva cinta de córrer, que clarament no en tens, si no, no estaries fent el merda per Passeig de Sant Joan. És a dir, aquesta expansió a espais que clarament no són per fer esport, des d'una impunitat absoluta, és que només poden estar motivats per un egoisme exacerbat, que és el que està motivat per l'esport, perquè la gent es pensa que si fa esport pot fer qualsevol cosa, i no la pot fer. No la pot fer a fora. No la pot fer.

O sigui, prou esport i prou gent on no els hi toca. Exacte. O sigui, deixeu que la Maria tingui els seus espais per mirar. Això va d'això, això va d'això exactament, deixeu-me amb mi. Que tingui la ciutat per ella sola. Que tingui la ciutat per mi sola, ja us avisaré. Doncs ho tens fotut, eh? Absolutament. No fa massa bona pinta. De fet, l'altre dia a la Guajim vas presenciar una baralla, tinc entès. Sí, sí, sí, va ser fort, eh? Tu et pensaves que era un lloc de pau i de tranquil·litat amb les teves amigues allà amb el mallot i no, eh? A veure, hi ha hagut bastantes.

He vist alguna que altres caramussa en aquests anys que porto de Guajim, però la de l'altre dia va ser molt forta. Una senyora de l'última fila, que estava al meu costat, es queixava perquè el nedador del carril del costat, quan passava, li llençava aigua. Llavors es van enfadant, enfadant, enfadant. Jo també m'hagués enfadat, eh? Estic farta d'aquests

que et volen allò amb un cop de mà en. Home, sisplau, pensa en les iaiones.

Clar, però també hi havia un punt de dir, home, llavors la senyora li va començar a llençar aigua. Uau. I llavors ell va parar, i no s'ho podia creure, d'incrèdol, no en té algun problema, senyora, i diu, sí, és que m'estàs esquitxant. Clar, dintre d'una piscina. I ell, clar, t'estic esquitxant dintre de la piscina, no? I ella, doncs sí, per què no estàs sol? I ell llavors es va posar a cridar. I jo, clar, jo estava com dubtosa, no?, de quin bàndol agafar, perquè d'una banda entenc que és una mica de dir, mira, doncs, és la seva estona de nedar, està anant amunt i avall, potser, vull dir, aquella senyora potser s'hauria pogut posar una mica més endavant, jo li hauria canviat el lloc gustosament, a mi m'era igual, tu amb qui aniries?

No ho tinc clar. A mi les senyores jubilades desvalgudes em trenquen el cor, també t'ho diré.

Aquella no estava desvalguda. Tenia l'esperit bastant de ferro. Sí que és veritat, jo hi havia un punt que comprenia la incredulitat d'ell, però es va posar molt nerviós. Li va cridar. Li va cridar, llavors, jo crec que això és perquè li estaven qüestionant el seu esport. La bèstia aquesta que li va sortir de dins és perquè li estaven qüestionant el seu esport i en comptes d'intentar arribar a una entesa o a un consens comú, doncs va haver-hi crits. Crits, així que prou esport.

Aquesta és la teoria d'aquesta setmana de Maria Sherman. Ja n'hi ha prou. Prou ja. Bona nit, princesa del pèsol. Me'n vaig a no fer esport. Exacte. Nosaltres també anem a dormir, eh? Pràcticament, però amb la nit dels ignorants, fent-nos companyia. Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, dia dedicat a la soledat no desitjada. A vosaltres no us passa perquè teniu la ràdio, que jo ho sé. Fins demà. A les 11 de la nit, a Catalunya Ràdio. Bona nit.

I spilled all my emotions tonight, I'm sorry Rolling, rolling, rolling, rolling, rolling How many more shots until you're rolling? We just need a face to face You could pick the time and the place You would spend some time away Now you need to forward and give me all the work, work, work, work,

work, work Send me up and work, work, work, work, work, work Send me up and work, work, work, work, work, work.