Com acompanyar una amiga que pateix violència masclista?

Acompanyar no és sempre fàcil.

Massa vegades una amiga ens explica alguna relació d'amor que ens ha fet saltar una alarma. Som humans i volem ajudar-la, però podem fer tot el contrari. Frases com, per què no el deixes? Com pots permetre que et tracti així? Totes les parelles discuteixen, noia, potser no és tan greu. O d'altres com, denuncia, i deixa'l, i no hi tornis. O també, jo això no ho aguantaria. Amb la millor de les intencions, jutgem, avergonyim, comparem, maneres de parlar que no ajuden gens. Què podem fer per acompanyar millor les víctimes de violència de gènere quan són les nostres amigues o companyes? Avui en parlem i preneu nota.

A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Comencem fortes, és dilluns, ho deixen ben clar les al·lèrgiques al polen que treuen nou disc i es titula No t'ho desitjo mai. Podríem afegir nosaltres avui que no t'ho desitjo mai que les amigues també et facin preguntes com les que sentíem al principi del programa. Avui parlem d'una guia que ens pot ajudar moltíssim a acompanyar les nostres amigues, companyes de feina, aquella conversa que tenim a vegades fent un cafè de tinc aquesta història, em passa això amb la meva parella qüestions que semblen absolutament normals i que sembla que tothom hi posa cullerada, però com podem ajudar més a les companyes amigues que passen per un moment de violència de gènere.

Benvingudes, benvinguts a les Noms i els dies. A las tetas y no a la.

L'alèrgica és el polen, eh? Comencem així de programa d'avui, potser, el que dèiem, heu viscut situacions alguna vegada, una coneguda, una germana, una amiga, companya de feina, ningú neix ensenyat, i són les dones les que més escolten, i moltes vegades, doncs, us expliquen que té una parella amb actituds violentes, que li falta el respecte, que la controla, o fins i tot li pega. En aquell moment mil emocions se't barregen dint ràbia, ira, tristesa, indignació, por, sorpresa, a vegades també desemparament. Què faig? Per resoldre tots aquests dubtes sobre com s'acompanya algú que pateix violència, neix el projecte que avui ens venen a presentar l'escriptora Gent Díaz. Com estàs? Hola, què tal? Com esteu? I l'especialista en gestió i coordinació d'iniciatives socials i feministes, que és la Nàdia Tolzà. Hola, com és? Molt bé. A veure, a mi m'agradaria, jo us he preguntat abans d'entrar, de què us coneixeu, no? Perquè tu ets de Maldà de l'Urgell i em consta que feies unes trobades, que gestiones unes trobades a l'espai sociocultural Bar Centro a Maldà a l'Urgell. I com comença la història, diguéssim, d'entesa, d'amor també, amb la nostra estimada Gent Díaz? Com ha començat això?

Bueno, és una història d'amor preciosa, tot més perquè tenim una persona molt en comú, totes dues, no? I nosaltres des del Bar Centro de Maldà tenim una biblioteca de la dona escriptora i des d'allà organitzem com diferents actes, presentacions, debats, una mica portant tot el pensament crític a la ruralitat, no? I amb una d'aquestes vam convidar la gent d'IA, que no només és escriptora, sinó que és amiga també. Llavors, amb una conversa va sortir el tema de la guia, però ja ens coneixíem d'abans. Era una idea,

però també ve sent lògica, perquè tu ja havies fet el teu últim llibre, que era aquest "Violència entre actes", de víctima supervivent. Tu mateixa havies explicat la teva història de violència de gènere que havies viscut i per tant tenies eines i suposo que havies passat també per aquest procés de la gent m'estima, em vol acompanyar, però com ho fa, no?

Sí, de fet, parlàvem d'història d'amor perquè al final portem molt de temps treballant i sí que és cert que ens coneixíem d'abans i que hem currat molt i que ara ens ha quedat aquí una descoberta a nivell personal, però tot va començar perquè vaig anar a presentar Violència en tres actes al Bar Centro, el vaig presentar amb la Iris Borda, que també forma part de la guia, I com em passaven moltes de les presentacions, al final la conversa al voltant del llibre no anava tant del meu cas o de les coses que explicaven el llibre, sinó, d'acord, entenem tot el que ens estàs dient, entenem que és la revictimització, entenem com et podies sentir en certes converses, però com ho fem, no? I a partir d'aquest moment, que tota la conversa en el bar central anava al voltant de què havia de fer l'entorn, va començar a teixir-se aquesta, que al principi no era una guia, no sabíem ben bé què seria, però, vale, com podem fer alguna cosa que ja no s'adreça tant a la víctima, sinó a l'entorn. I quan parlem de l'entorn vol dir tothom, perquè qui més qui menys, no totes hem patit violència masclista, però gairebé tothom coneix algú que està immersa en una situació d'abús, de violència, en la forma que sigui. I a partir d'aquest moment vam començar a fer aquest grup de treball per veure quina forma tenia això que al principi dèiem que potser seria un tríptic i que té ara 84 pàgines.

84 pàgines perquè hi ha moltes coses a explicar. Això és la guia, ara en parlarem de la guia, però m'agradaria també a nivell personal, gent, si tu em pots explicar dubtes o moments que se't van generar també en tot el teu procés de l'hora de, com dèiem, amigues amb tota la bona voluntat, perquè és molt de dones, les dones parlem d'això entre nosaltres. De dir, aquesta dona, aquesta persona, aquesta amiga, m'està intentant ajudar, però en realitat no està veient el que a mi m'està passant. O moltes vegades, diem, denuncia, com d'una manera molt fàcil. Per què no és bo parlar d'aquesta manera que jo deia al principi, per exemple?

Crec que hi ha una diferència entre el moment en què jo vaig viure la situació de violència masclista quan tenia 18 anys, perquè amb la broma ja en fa 20, i en aquell moment crec que un dels grans entrebancs és que jo no m'identificava com a víctima de violència masclista ni estaven tan normalitzades moltes d'aquestes converses. Crec que estem anant per fases, al principi no parlàvem des d'aquest punt de vista i ara que probablement l'autoidentificació i les converses al voltant de la reparació, de surt d'aquesta situació, d'anuncia, s'han normalitzat i per tant ara el que hem de fer és seguir com llimant.

Treballar més finet, treballar més finet perquè amb bona voluntat podem acabar tornant a revictimitzar la persona o fins i tot tractar-la malament, perquè jo crec que hi ha algunes coses d'aquestes que es diuen amb bona fe, però en realitat estàs posant en dubte, per exemple, la víctima. Sí.

Algunes de les qüestions, com deia, no existien en el moment en què jo vaig patir violència masclista, perquè la conversa pública era tota una altra. De fet, no parlàvem ni de violència masclista, parlàvem de maltractament. I jo amb aquesta paraula no m'hi sentia gens interpel·lada. Però sí que és cert que jo m'adonava que moltes vegades en el meu entorn, amb les poques confidents que tenia, que per descomptat eren dones, sí que em passava que d'alguna manera jo per intentar-me protegir i per protegir la meva relació i per protegir finalment qui era el meu maltractador, moltes vegades ocultava informació. I això acabava generant un desgast molt gran al meu voltant, molta frustració, perquè tothom ho veia molt evident i és probable que jo en qualsevol altre moment de la meva vida. O fins i tot en aquell mateix moment, però sense que m'estigués passant a mi, també ho veuria molt clar. I una mica el que volíem era també acompanyar l'acompanyant, perquè aquesta frustració pot ser molt desgastant també.

Parleu en la guia una de les coses, primer que dieu, que la resposta ha de ser comunitària, que estem parlant, que no estem parlant d'una cosa que només una amiga fa a una altra amiga, sinó que estem parlant de grup, de comunitat. Per què això?

Expliqueu-m'ho. Sí, nosaltres creiem que ja hi ha suficient mirada cap a la víctima, amb tots els circuits itineraris formals que la víctima té com a opció per donar resposta a la seva situació. Hi ha tota una sèrie d'organismes itineraris que estan molt bé. Però és cert que la primera porta que pica una dona quan se sent violentada o està dubtant que potser li passa alguna cosa, o ho sap del cert, hi ha múltiples maneres de viure-ho, però la primera porta que pica normalment no és ni la del CIE, ni la del CIAT, ni la de la casa de la dona. Normalment és una amiga, una companya de feina, algun familiar, normalment dona, això també és veritat, però no, la primera resposta o el primer contacte que necessita normalment és d'algú del seu entorn més proper.

Però clar, jo pensava tota l'estona avui quan em llegia la guia, etc. I pensava, clar, moltes dones fins i tot surten o s'escapen o troben el camí de situacions de violència gràcies al suport d'alguna amiga. Per tant, la responsabilitat que té l'amiga és molt gran. I clar, potser estem externalitzant el que haurien de fer les institucions amb les amigues. I això també. Em preocupa, no?

Sí, però sí que és cert que. És lògic, eh? És lògic. Sí, crec que moltes vegades ni tan sols és la víctima que busqui suport, sinó que precisament nosaltres, que som l'entorn i que no estem patint aquesta violència, molt sovint estem atentes a una sèrie de senyals i comencem a identificar la nostra amiga, la nostra companya de feina o la nostra veïna, comencem a veure coses que ella encara ni tan sols està veient, no? Llavors sí que hi havia una mica aquesta voluntat d'intentar responsabilitzar l'entorn. I això no vol dir professionalitzar-lo, i això no vol dir, com deia la Nadia, substituir-lo, i no vol dir que nosaltres cada cop haguem d'actuar com a treballadores socials, com a expertes, psicòlogues o advocades. No ens cal tenir aquesta informació. La guia va a un terreny molt més del tu a tu i molt més personal, i és assequible per a totes nosaltres, que no cal que estiguem suportant. Ara ens pensen que hem de treure un carnet d'assistents socials. Claro, ni que de cop nosaltres tinguem com el pes i la responsabilitat. De fet, el que volem és que no depengui de la teva amiga només, que hi hagi com una sensibilització i una consciència de tot l'entorn. I això també al Bar Centro s'hi troben molt sovint. Vull dir que ja no cal ni que sigui algú superproper, sinó que en espais comunitaris. Sí, sí, que pot ser en un club de lectura, que de sobte algú s'obre i explica. Necessites que la gent sàpiga de què va acompanyar.

Sí, jo crec que la idea de fons al final és retornar a la comunitat una responsabilitat que s'ha adjudicat només per la víctima, per la supervivent. I és com, eh, comunitat i societat, anem a responsabilitzar-nos d'una cosa que d'alguna forma també estem permetent, o hem considerat que ha acabat sent així.

Si pateixes violència de gènere no és absolutament sempre responsabilitat de la víctima buscar-se les solucions. I que pel camí trobarà amigues com les que tenim aquí avui, la Nàdia Tulzà i la Gent Díaz. Avui parlem d'aquesta guia de companyes de dones en situació de violència masclista en la parella. Que ara em direu on la puc trobar.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Això que dèiem, on podem trobar aquesta guia? Perquè, clar, vosaltres l'heu feta, es vendrà a llibreries, la idea és portar-la a les institucions. Què en voleu fer?

Farem el que podrem. Però no, una de les coses que a mi em semblen més boniques de la guia és que des del primer moment nosaltres volíem absorbir d'alguna manera totes les barreres que es poden trobar les víctimes, també per aquesta voluntat de no afegir-li un cost a. A l'usuari final, que en aquest cas és tota la societat. Llavors nosaltres hem fet una petita tirada en paper que nosaltres portarem a les presentacions que farem mano a mano la Nàdia i jo per Catalunya i a tot el món. Perquè això es propagui, no? Sí, però no només tenim aquesta edició impresa, sinó que també hem fet una web meravellosa.

Sí, la guia la podeu trobar en sis idiomes a la web. Ja estan en format descarregable, gratuïtes. Com es diu la web? Guiadeacompanyants.cat Escolta,

guiadeacompanyants.cat, perquè jo crec que avui donarem moltes eines. Hem parlat d'acompanyament. I no de suplantació, sinó d'acompanyament. Què vol dir, exactament, acompanyar a una amiga que ha passat per o que està passant per això, que està passant per violència de gènere, o maltractes, eh? De qualsevol tipus, o l'inici de.

Sí, la guia que està dividida en quatre blocs i un de final, el cinquè, que és el bloc crític, comença el primer bloc amb el reconeixement. I el reconeixement vol dir, exactament igual que les víctimes s'han d'autoidentificar i han de saber què és exactament el que els està passant, crec que els acompanyants també hem de prendre consciència de quin és el nostre rol. I moltes vegades acompanyar per nosaltres passa al principi, només per escoltar i prou, Però quan sistemàticament tu sents que ets dipositària d'una informació i sents com aquesta responsabilitat, arriba un moment en què pots traspassar línies que són molt humanes. I crec que la guia, el que vol, no és. No és culpabilitzar l'acompanyant que prou feina té amb l'acompanyant. En què et refereixes en traspassar aquestes línies? Per mi crec que hi ha una part que al principi també parlàvem molt a l'hora de fer la guia que era intentem que les acompanyants no sentin que de cop ho estan fent tot malament. Però pot ser que estiguin fent coses malament. Per exemple, demanar-li sistemàticament a la víctima que denunciï pot ser noció. Primer perquè. Denunciar és un dret de la víctima, però no és una obligació. I també perquè cal saber que moltes vegades el procés de judicialitzar el teu cas pot ser contraproduent per la teva reparació. I crec que en aquest cas, les bones acompanyants professionals, que són les advocades que estan especialitzades en perspectiva de gènere, moltes vegades et desaconsellen que t'ho denuncis, i per tant, Una idea que s'ha generat com un dret de la víctima i que la societat s'ha fet seva com a demanda col·lectiva està molt bé, però hauríem d'anar cas per cas a veure si això realment acaba sent contraproduent per la víctima. Comparar-te amb la víctima, per exemple, tu que. Jo ja ho hauria acabat. A mi això no m'ho fan, jo si fos tu no ho permetria, no sé com ho pots permetre perquè a mi quan em va passar, a tu et va passar en una situació en què no hi havia violència i per tant és molt difícil que tu puguis pensar com actuaries en el meu cas perquè, oh sorpresa, no estàs en el meu cas.

Marxar de casa, per exemple, també donar ordres, perquè pot ser que la cosa s'emboliqui, i de fet, per exemple, i ho expliqueu també a la guia, que en el moment aquest que a vegades decideixen marxar de casa és quan estan més en un perill físic.

Completament, és el moment de més al risc, però moltes vegades, o sigui, a mi m'agradaria que quedés clara una cosa, que és que quan a nosaltres ens surt això, ens surt de l'ànima. I que això està bé, que hi ha una part de la resposta que és humana i que d'alguna manera és incorrecta.

I que podem un dia embolicar-la i el dia següent diu, escolta, allò que et vaig dir ahir m'ho he respirat i no marxes de casa. Primer anem a veure una advocada, per exemple.

Anem a veure una trucada, anem a veure quina sortida tenim, anem a fer un pla de contingència. Sí, perquè clar, dir-li a la gent que marxe de casa, si no li pots oferir tu un hotel, és com complicat. És molt fàcil, moltes vegades, i fins i tot també intervenir. Moltes vegades també trobem que hi ha algun tipus d'acompanyant que com que veu que la víctima. No en sap més o no en pot més, acaba intervenint i acaba com fent aquesta cosa de substituir-la per gestionar la situació de violència. Llavors, totes aquestes coses crec que són respecte a quan jo vaig patir violència de masclista fa 20 anys, segurament ningú pretenia substituir-me ni intervenir de forma excessiva perquè tots just estàvem com. Començant a comprendre de què anava la cosa. I crec que ara, amb una gran dosi de bona fe, moltes vegades el que fem és que li acabem generant a la víctima que se sent petita, que se sent idiota, perquè si tothom li està dient que l'entorn en les seves circumstàncies actuaria diferent, veig tenir alguna cosa que no està bé. Llavors, moltes d'aquestes coses que són profundament comprensibles, humanes i contradictòries, i com deies, fins i tot l'endemà o en la mateixa conversa et pots desdir, sí que és cert que moltes vegades això fa que la víctima tanqui portes. I que si jo sento el teu judici constant, la propera discussió que tingui m'ho pensaré fins a deu vegades abans d'explicàrtela.

Clar, tot això no ho podem fer. Però llavors, què hauríem de fer? Perquè, a part d'escoltar, que és allò, prenem notes o què fem? Escoltem com si fos un confessionari, com ho fem això?

Cada cas és molt particular, no? I de fet, en el segon, en el tercer bloc, el que fem és parlar de supòsits habituals, no? Què passa quan la víctima no s'autoidentifica com a víctima, què passa quan no vol denunciar, què passa quan té por. Obrim, despleguem diferents supòsits habituals perquè cada cas requereix. Però com a Consell General, jo el que diria és que moltes vegades el que ens sembla que és contraproduent per la víctima, de vegades, a curt termini no, però de vegades a llarg termini és molt millor. Per exemple. Si a tu et ve una amiga i et diu, l'altre dia una amiga em posava aquest exemple, t'explica un cas que està patint a casa seva i tu convius amb aquesta parella, llavors tu d'entrada el que voldries és deixar de parlar amb el seu company. Tu vols fer-li saber a aquest home que tu tens la informació i que tu no estàs d'acord amb aquella informació i que seràs hostil. Això, que et serveix moltíssim a tu i que genera una situació d'incomoditat cap a l'agressor, pot ser molt gratificant a curt termini, però llavors potser estàs provocant que quan arribi a casa aquest home li digui a la seva companya que la gent ho sap, perquè m'ha estat tractant malament tota la nit. I això acabi suposant una discussió i afegint-li tu una pressió a la teva amiga que no pretenies llavors moltes vegades allò que ens surt de dins si ho pensem 5 minuts i això és simplement

anar sistematitzant situacions en aquest cas jo crec que a part que tu puguis fer ràbia a l'agressor ho estàs fent més per tu que per la teva amiga

totalment però també és una manera de dir com que tu no li pots fer front ja ho faig jo i això és molt humà. I estem desitjant ser hostils pels agressors.

D'entrada no suplantar la víctima, seria una bona idea.

Però fins i tot encara que no la vulguis suplantar, que sigui una cosa com de no validar l'agressor també, no? Perquè per altra banda dius, vale, em faig la boja, ara intento fer veure que aquí no passa res. També pots creure que estàs ajudant a normalitzar la seva situació. I que llavors, de cop, la teva amiga també està veient que tu li has explicat les coses que et fa, però està tan tranquil·lament amb el teu agressor. Llavors, no hi ha una resposta correcta, però sí que és cert que potser moltes vegades preguntar-li a la víctima què necessita i acceptar la resposta que et doni, que de vegades no serà. El que a tu t'agradaria fer escoltar aquesta resposta crec que és a la llarga una feina molt més lenta i molt més de formiga però més efectiva jo presentant llibres m'han vingut mares i filles que les he tingut al públic i he tingut casos de tot tipus les mares que s'han desesperat i que han prohibit a les seves filles veure l'agressor i les mares que s'han quedat allà. I que la filla anava anant i venint i que tornava amb l'agressor i el tornava a perdonar. I a curt termini, les mares que permetien tot això tenien més rebuig social, perquè totes elles, les que es queden com passives, a priori, escoltant i tornant a acceptar la seva filla i tornant a acceptar que la filla torni amb l'agressor, pot semblar com que la mare no s'està fent càrrec d'aquesta situació. I a la llarga el que van aconseguir finalment és que quan la filla sí que va tenir la capacitat. De poder sortir definitivament i de mantenir la decisió, la mare hi era. I no era una d'aquelles persones que, com que t'han anat jutjant durant el procés, tu has fet fora de la teva vida. Llavors, moltes vegades crec que esperar un moment i pensar bé a llarg termini què pot ser millor, encara que a curt termini sembla que fas un flac favor a la víctima, moltes vegades crec que.

Resumint, que ens encanten les ràdios titulars, paciència. Sí, paciència.

Jo afegiria que. Sumar-te en una xarxa de contenció, entendre que no estàs sola en aquesta situació, intentar buscar complices. Vols dir, ara com a. Com a acompanyant, entendre't que no estàs sola, mirar de trobar aquesta xarxa per saber acompanyar amb companyia, no fer-ho sola, per exemple. Vols dir que.

Si jo soc aquesta persona que escolto l'amiga que pateix violència de gènere, em busqui altres amigues.

Hi haurà un dia que estaràs fins al moño de dir-li, tia, deixa'l, que no ho veus, que no t'està fent bé això. Hi haurà un dia que estaràs desesperada i segurament activaràs el teu rol més xungo, el teu rol més dolent. De castigador, una mica. No siguem les mares a les nostres amigues, no? Sí, exacte. Aquell dia que puguis trucar a la teva col·lega, que és comuna, i dir-li, tia, avui, sisplau, aguanta-la tu, perquè jo no puc més. Entendre això, que és una cosa comunitària, de veritat, no? Hauríem d'intentar generar una xarxa per contenir tota aquesta frustració que també té la pròpia companya en veure que la supervivent torna a la mateixa relació.

Perquè això també en parleu a la guia, que són processos llargs, a vegades li costa d'entendre que l'altra persona hi va i torna i torna i ara sembla que anava una mica endavant i va enrere. Hi ha d'haver molta comprensió aquí. Sí, aquest és un dels punts

que més van destacar les acompanyants, van fer tot un procés participatiu d'escolta a acompanyants anònimes que van omplir formularis i van respondre com unes enquestes i tal. És un dels punts que més llamen l'atenció. La gent està esgotada, que arriba un punt que diuen, és que no puc més, ja no sé què més fer. Es arriba al punt de desespero. És una de les coses que les acompanyants més posen èmfasi de criticar d'aquest rock que els toca jugar.

Les dones i els dies, el programa que li convé escoltar a Donald Trump.

Parlant avui amb la gent d'Iaz Escriptora i la Nàdia Tulsà, que és directora d'aquesta guia d'acompanyants de dones en situació de violència masclista en la parella i que ens va molt bé a nosaltres per recordar i per tranquil·litzar-nos quan acompanyem una amiga que pateix o que viu o conviu amb la violència masclista, però també per saber com acompanyar millor i no desgastar-nos. També emocionalment, que és una de les coses en les que també feu molt d'èmfasi a la guia. Si tens això, com deies, un grup, Nadia, doncs potser no sents que tota aquesta responsabilitat és teva i també en alguns casos més greus fins i tot et sents responsable que li pugui passar alguna cosa a la teva amiga.

Sí, jo crec que una de les coses que vam detectar, perquè hi havia per una banda la voluntat de treure-li pressió a la víctima, i per tant traslladar i desplaçar tota aquesta atenció a la societat i per tant també a nivell individual a totes les persones que acompanyem, però alhora també de molta comprensió, perquè la Nàdia ara parlava d'un dels processos participatius que vam fer perquè ens era com molt fàcil poder aparèixer en un CIE i interpel·lar víctimes, però les acompanyants no estan representades ben bé enlloc, som cadascuna a casa nostra. I d'alguna manera el que volíem extreure de la conversa amb les acompanyants era com se sentien tan bé elles perquè estem allà intentant lluitar contra els set elements i al final arriba un moment en què estem cansades i això que deia la Nàdia crec que és important perquè evidentment que les víctimes han de poder triar qui són les seves confidents i qui són les seves còmplices. Però tu has de poder tenir també aquest suport. Intentàvem també conscienciar a les acompanyants i els acompanyants que fins i tot des del punt de vista de la víctima està bé que tu estiguis tranquil i que tu tinguis també la teva pròpia xarxa, perquè si no generes aquesta frustració i generes aquesta sensació com de que. De que no ho deus estar fent bé perquè la teva amiga no deixa la seva parella. I això és una lectura molt superficial, però estàs molt cansada i amb les vides que tenim és molt difícil acompanyar a llarga distància. Llavors també és important això, per això també la resposta és comunitària, perquè no es pot fer només de casa a casa, sinó que totes hem de poder fer aquesta xarxa.

Tu ara parlaves d'aquesta comunitat, és que en alguns casos, per exemple, l'agressor té molt bona imatge pública. El paper de l'acompanyant aquí també és molt important, o més important encara, perquè hi ha personatges que costa desenmascarar.

Sí, és una de les coses molt habituals, que ens costa com a creure el disgust de la dona perquè veiem una figura, sovint que no encaixa amb un patró de perfil d'home maltractador, però és que les evidències fan veure que hi ha molts agressors a tot arreu, llavors es trenca aquest perfil d'imatge que tenim d'home agressor.

Dèiem abans que és superimportant, doncs, això, escoltar, no jutjar, no invadir, agafar, doncs, el ritme de la víctima, però, clar, també hi ha algú que pensarà, i si som nosaltres que ho veiem, notem, però no ens diu res, perquè, clar, estem parlant d'algú que parla, però i si no parla? I si no diu? Al principi no parla ningú. Clar. Sí, de fet, clar,

al principi és molt. Què s'ha de fer en aquests casos? Hi ha com dos tempos, no? Que és el tempo de l'acompanyant i el tempo de la víctima. En aquests casos jo crec que un altre cop la gran recepta de la guia que és la paciència, no? Perquè jo crec que moltes vegades quan la víctima encara no se n'adona. Intentem, per tots els mitjans, que comparteixi la nostra diagnosi. I segurament la nostra diagnosi és la correcta. Però nosaltres no podem ficar en calçador la nostra tesi sobre la seva relació. Jo crec que en aquests casos es tracta moltes vegades de fer més preguntes i d'escoltar les respostes i de ser-hi d'una manera més. Més civil·lina, que no pas de confrontar i de voler per la via del despertar que la víctima hi pugui ser. I de vegades, una de les coses que sorgien quan jo presentava el meu llibre era justament aquesta cosa indirecta de. Potser regalar un llibre, potser oferir anar a una obra de teatre juntes, potser obrir un tema de conversa que no sigui frontal, no? Que siguin tan directes, no? Però que allò.

Mira aquesta pel·lícula.

Jo crec que mossegar-se la llengua és com lo primer, no? És perquè tot lo que et sortiria de dir. Això que estàs veient que no és terrible, tu t'has de mossegar la llengua, penso i llavors acudir a preguntes que despertin com coses, com per exemple, com et fa sentir, el típic, com et fa sentir que surt a la guia? Sembla una tonteria, però pot despertar un. Anem a mirar les coses de forma diferent, per part de la.

Tu deies ara el com et fa sentir, quines altres preguntes així? No sé, perquè la gent està a casa amb el boli, esperant que li donem. De moment han apuntat paciència.

Sí, la segona cosa que han d'apuntar és guia de companyes. Exacte. Perquè allà la tenen en sis llengües.

I també com et fa sentir, seria una bona pregunta, per exemple. Saps que a mi m'encanta

anar a la teca. I amb la Nadia, amb el com et fa sentir, perquè quan presentem la guia fem una dinàmica i el rol bo sempre comença amb com et fa sentir això, que és una mica hippie, però. És una mica pregunta de psicòloga també, de terapeuta. Sí, sí, acabem amb aquest llenguatge.

El gust ens sentirà i dirà molt bé, noies. Aquest algú diu, molt bé noies, però a mi això que veig que li està passant a la meva amiga em sembla intolerable i penso trucar al 112. Clar, la violència de gènere no només la pot denunciar qui l'està vivint, però és recomanable fer-ho nosaltres sense consultar a la víctima.

Agafem el telèfon. Mira, ara la Nàdia està obrint. Dale. Això a la ràdio no es veu, amigues. A veure. Jo crec que hi ha una cosa que és que tot s'ha de fer en convivència amb la víctima. No podem anar per lliure. Jo crec que no podem anar per lliure perquè la víctima és la que té més informació de quina situació està vivint en aquells moments. El que passa és que sí, jo sento el que l'estan pagant, jo truco a ella. En aquest moment ja no estem parlant d'una situació en què tu necessitis tenir paciència, ja estem parlant del bloc crític, que la Nàdia ara fullejava a la guia, que és el bloc que tenim en un altre color perquè sigui més identificable, que aquí ja no estem parlant d'acompanyar, aquí ja estem parlant d'alertar les autoritats, i per tant, si estàs davant d'una situació de violència, si hi ha violència en curs, si tu estàs sentint crits, si tens la teva veïna, tu no et pots desentendre. Això és una cosa que la societat històricament ha dit, la roba bruta renta a casa. Oblidem això. I estava pensant ara

que hi ha moltes dones en situació irregular a nivell, és a dir, immigrants, etc. Clar, és recomanable trucar igualment o perquè hi ha molta gent que jo crec que no denuncia perquè té, pensa que no només patirà violència sinó que potser es quedarà que haurà de marxar del país.

Aquest és un tema crític. És un tema bastant complicat, sí. Si la situació és de risc, si hi ha un risc de veritat, jo crec que trucar al 112 és una cosa que has de fer sí o sí. Una altra cosa és que tu truquis al 112 perquè interpretes que potser la teva veïna, ta, ta, ta, pots posar en molts problemes trucant al 112, segons com. Llavors, la guia també el que fa és que recull tot un bloc d'interseccionalitat en el que recullen casos que pot estar visquent la dona. Per exemple, si la dona té una situació administrativa irregular o, per exemple, si hi ha un problema de drogodependència.

Si ets víctima de violència de gènere i es demostra, no podem fer res a nivell legal per fer-te fora del país,

etc. Sí, clar, aquest és un altre tema. Jo em refereixo a. Si trucar al 112 és una opció, jo crec que posar-se O sigui, trucar al 112 quan és un moment de risc, jo crec que sí o sí ho has de fer. Crec que no està bé passar pel davant de la dona i trucar al 112 quan no saps ben bé què és el que està passant i quina situació pot estar visquent.

Per exemple, vam fer un dels processos participatius, el vam fer al CIE de Tàrrega, i llavors, per molt que hi hagi aquesta sensació que una víctima de violència masclista hauria de poder passejar-se per qualsevol institució del nostre país sense córrer risc, la qüestió és que elles. Tenen por que això els generi una situació de vulnerabilitat i moltes d'elles tenen por d'acabar patint un retorn en calent als seus països. Llavors, en el bloc crític també parlem de situació de vulnerabilitat administrativa i això que deia la Nàdia. Crec que en la majoria de casos tu has de poder comptar amb el vestiplau de la víctima. En casos de molt risc, evidentment, jo crec que la seguretat de la víctima, i si hi ha criatures pel mig, etcètera, la seguretat passa per davant de qualsevol altra idea, de qualsevol altra. Però si podem abstreure'ns un moment de la situació de màxim risc, crec que és important poder-ho parlar amb ella. Jo recordo molt, una de les agressions que jo vaig patir, jo vaig cridar, i vaig cridar esperant que algun veí pogués intervenir, i ningú ho va fer. I a mi això. Em va quedar com molt clavat, i és un dels records que tinc com més dolorosos, que és que als meus veïns els és igual que jo cridi. Llavors, per una banda et diria que en certes situacions tots ens hem de fer responsables, i que per tant, si hi ha un crit, difícilment algú que crida, vol passar desapercebuda o vol que no la tinguin. Però sempre hem de ponderar, no? Primer la situació de risc està per sobre de tot, després intentar generar aquesta empatia amb la víctima perquè pugui ser una acció conjunta i que no li agafi per sorpresa, però alhora també, el que deia abans, aquesta idea que la roba bruta es renta a casa. Abandonar-la. Ens ha portat aquí, ens ha portat on estem. Clar, clar, perquè això és el que fa, hi ha una cita de Montserrat Roig que a mi m'esgarrifa, que és a tots ens molesta molt que el crit de la veïna finalment sigui un regador de sang, no? I no el volem trepitjar. Doncs jo crec que tots ens hem de fer càrrec del que està passant en el nostre entorn i per tant tenir ulls a tot arreu. Claríssim.

Guia per a familiars, amigues, que acompanyen dones que pateixen violència de gènere. Aquesta guia d'acompanyament que podeu trobar al web, torna-la a dir? Guia d'acompanyants.cat Guia d'acompanyants.cat. Nàdia Tulsa, Gent Díaz, moltíssimes gràcies a les dues per haver-nos fet cinc cèntims d'aquesta guia. Ens haurem d'estudiar, eh? I tant. Però de moment paciència, eh, amigues? Ja ho heu sentit.

Moltes gràcies.

Canviem absolutament de terme aquí a la Poblilla de Cuixaforta, pedra forca de la nostra vida. Marta Pallarès, com estàs, amor?

Una mica remullada amb aquests dies que portem a sobre, Però bé, no? Sí, sí, avui venim a fer també sucamulla, que és el que toca, amb la llesta de la setmana, que ja sabeu que. Tu has triat una senyora, eh? Una senyora que consideres que és molt llesta. Home, considero que és una senyora molt llesta. A més a més, ha tingut l'habilitat de fer una llista de llestes. A veure, això és que és una mica com un embarbussament. Ara mateix us ho explicaré per què. Recordem, aquesta setmana, i com totes les setmanes d'aquesta temporada, venim a parlar de ties que han fet coses que diem. Doncs, Déu-n'hi-do com tu has treballat això. I avui venim a parlar de la Maria Davant, una periodista i guionista que té més de 25 anys de trajectòria a la ràdio. Parlaríem aquí. Quants anys portes tu a la ràdio?

Una mica més, però no m'ho facis dir perquè si no em sento molt vella.

No, no, no, parlarem d'una periodista com tu, que porta 20 i escaig anys a la ràdio com tu, i que com tu ha fet un llibre. Molt bé. En el llibre de la Maria Davant, que es diu Cada loco con su historia, és un llibre de 19 capítols, que recupera episodis molt bojos, efectivament, de la història universal, on les dones hi tenen una presència molt destacada.

Aquestes dones, aquestes dones que apareixen en el llibre, són d'aquestes que canviarien el rumb de la història, podríem dir, que d'alguna manera és com que van enganyar, amb carinyo, eh, ho dic,

a tots els que tenien a la vora. Sense carinyo, sí. Sense carinyo, per fer el que volien. Doncs van fer el que volien, com va fer la Maria Davant, que al principi es veu que l'editorial li va proposar escriure un llibre de política i ella va trobar que això, mira, una mica de mandra, que no interessava a ningú. I llavors, inspirada en una secció que ella havia fet a la ràdio, que es deia El divan de la Davant, on explicava efemèrides, actes històriques, de manera així com bastant informal, així una mica com a casa, com fem aquí, saps? Doncs l'editorial li va dir, vinga va, Fes el que vulguis i la resta, doncs, mira, si em permets una mica la conya, doncs és història.

Doncs escolta, parlarem avui de dones que es van rebel·lar contra els papers que se'ls va signar, que això és una mica el que fem aquí sempre, i que no gens curiosament la història s'entesta posar etiquetes, diguem-ne que curioses.

Doncs sí, a veure. És com que t'etiqueten, eh? I dir-ne pionera o dir-ne valenta, doncs no. Aquí totes les van etiquetar una mica de de sonades, d'estar una mica tocades del bolet, però avui venim a reivindicar totes aquestes llestes que ha recopilat la Maria Davant. I comencem amb una que ja va dir literalment que no a la vida que li havien preparat. És la monja Alferes, la Caterina d'Arauso.

En aquest programa ens encanten les monges, les novícies i tot el que faci falta. A veure, on ha mongat el Férez? Era basca.

Era basca. I a ella sí que no li agradaven gaire les monges. Ella va néixer al País Basc a finals del segle XVI i de nena va entrar en un conveni d'un hosti, però abans de professar-ne els vots va fugir, es va vestir d'home i va marxar cap a Valladolid. Allà va entrar a treballar com a patja per un noble de la corte espanyola que va resultar que era el seu propi oncle i tot i que era la seva neboda, ell no va descobrir-ne mai la identitat. La Caterina, sota diverses identitats masculines, com Francesc de Loyola, molt original no era potser, o Antoni de Urauso, que era el seu cognom. Eren cognoms que es portaven a l'època, diguéssim. Tot havia de ser un tu ets d'aquí d'un lloc, la Marta Pallarès, la Marta d'Olesa. Exacte. Es deien totes així. Molt bé. I ella va decidir creuar l'úsea, se'n va anar cap a Llatinoamèrica i allà es va allistar l'exèrcit. I no et pensis que el fet de ser una dona, encara que fos amb ropatges d'home, la va fer menys destra amb l'espasa, es veu que tenia un caràcter que déu-n'hi-do ret, molt aficionada al joc, la va portar a moltíssimes disputes i fins i tot a duels de mort. Va ser quan va haver de confessar el secret a Perú, per salvar-se. Es pintava la barba o alguna cosa? O potser molt espavilats, potser no eren al seu voltant.

Però la qüestió és que ella va seguir donant batzagades i cops d'espasa fins que al Perú la van condemnar a mort. I ella va dir, espera't, espera't, espera't, que potser jo aquí estic fent una mica d'idiota parlant clar, perquè sembla ser que si confessava ser una dona. Potser no la podien condemnar a mort, llavors es va plantificar davant d'un religiós a Perú, i per salvar-se de l'execució, davant del bisbe de Huamanga, va demanar que un comitè de matrones asseguréssin que ella era una dona. No només una dona, sinó que era verge. Llavors el bisbe va dir, a veure, tu ni de broma portes 10 anys aquí a l'exèrcit i encara està tot això intacte. El comitè de matrones va assegurar que la monja Alferez. Tot això intacte ho has deixat així, ho has dit molt ràpid. Sí, perquè tens altres experts en sexologia aquí al programa que ho explicarien més bé que jo. No, no, m'agrada, m'agrada. Entrem en paraules bèdiques. Imen, intacte. Doncs el comitè de matrones, no sé si ho va fer amb la prova del moncador, com ho van fer. Doncs van assessorar i van dir que efectivament la Caterina era encara verge i donzella, i clar, el bisbe davant d'això era dona, no la podia condemnar, va dir, mira, torna cap a casa, abans no. Tira cap a casa. Abans no m'ho repensi. Doncs, en aquest cas, verificar que encara

era verge va ser clau perquè l'església decidís protegir-la gairebé com un miracle, havent viscut envoltada de tants homes, i al final va ser el mateix papa Urbà VIII que va quedar trasturat per la història, que li va concedir una butlla papal, que era absolutament insòlita. Permís canònic per vestir com un home de manera totalment legal, perquè no es podia fer això, mentre, evidentment, en el segle XVI, crec, quan ella va viure, i de manera totalment permesa per l'Església catòlica la resta de la seva vida.

O sigui, tota la vida amb l'espasa láser per allò, sabem si va perdre la virginitat o no ho sabem? Això.

No, això ho deixem a la seva intimitat personal. Ho deixem a la intimitat personal, ella va guanyar molts duels, aquest no sabem si el va guanyar o si el va perdre, però que se'n va sortir de pràcticament totes, això sí que t'ho puc assegurar.

La monja Alferes, Catalina de Grausonenes, que adeu-vos amb aquesta història.

A veure, portàvem espases lásers, la bonja, ara ens hem desplaçat cap a on? També estem una mica als segles passats, eh? Sí. Amb aquesta música m'has portat.

Anem a parlar d'una tribu de Britània, no de la Rull Britània que canta la soprano Catherine Jenkins, la Britània, l'original. Ens n'anem cap al segle I després de Crist i anem a parlar d'una de les reines guerreres més famoses, de tota la història, la Boudica, que va liderar una de les rebelions més grans i més sagnants de la història contra l'imperi romà a la província de Britània. Era l'esposa d'un rei d'una tribu que seria l'actual Norfolk, avui. El nord d'Anglaterra, eh? El nord d'Anglaterra. I com que aquesta tribu, els hiscens, eren aliats de Roma, doncs aquest rei va deixar escrit al seu testament que el regne el dividiria entre les filles i l'emperador romà. I semblava que així ell pensava, jo quan em mori quedaran protegides. Tot arregladet. Doncs no, perquè es veu que els emperadors romans tenien el mal costum de voler-ho tot, saps? Allò de dir, no, és que a mi m'és igual el que tu em donis, és que jo m'ho quedo, no fa falta que tu vinguis a oferir-m'ho legalment. Però la Boudicca, que era bastant llesta, es va emprenyar, es va emprenyar com una mona, i quan el seu marit va morir l'any 60 després de Crist, i quan els romans van ignorar el testament, es van anexar al territori per la força, i van assotar la Boudicca i van violar-ne les filles.

Ella va dir que si l'havien pres per tonta, doncs que ara veurien el que passaria. Va unir diverses tribus britones i es va aixecar en armes amb un exercit massiu. Els seus rebels van arrasar tres grans assentaments romans, que era l'actual Colchester, l'actual Londres, que va cremar completament i va deixar una capa de cendra vermellosa, que encara avui es troba al subsol de Londres i que es coneix com a la capa de Boudica, així és com la foten. La Boudica, que forta. Va anar molt rasso pel camí. I va arrasar també Saint Albans, massacrant unes 70.000 persones. És l'hospitalet de l'Andrés, així per dir-ho ràpid, però una mica més enllà. Sant Cugat. Sant Cugat cremaria molt, hi ha molt de difícil allà. No sé Saint Albans si estava tan. Era més verd segur, era més verd.

En aquell moment tot eren camps. Doncs mira, tot això d'aquí, filles meves, serà vostre, va ser el que va dir la. Jo abans ho cremo, abans que s'ho quedi algú altre. Efectivament. Doncs superioritat tàctica aclaparadora, però al final, perquè els romans una cosa sí que tenien, era gent per tirar, doncs va arribar un moment en què la van encerclar i ella va dir, abans que em mateu vosaltres, em mato jo. I es va suïcidar segurament prenent verí. Però va quedar, tot i que el seu nom una mica oblidat per la història, com una de les grans heroïnes de l'imperi britànic, i va ser precisament a l'època victoriana quan se la va recuperar, perquè boudica és el que significa en aquest idioma cèltic, vol dir victòria. Així que va ser la reina Victòria la que va tornar a recuperar aquest emblema de la història britànica.

Guanyar o guanyo o ho cremo tot, vindria a ser el resum. Això mateix.

Més llista de llestes avui. Escolta, amb la Marta Pallarès, que ens està recomanant aquest llibre, que es diu Cada loco con su historia. Però de moment, aquí van dos boges, i la tercera.

Doncs en lloc d'una destructora, com la vol dir, parlem d'una constructora. La Emily Rubling, una enginyera autodidacta que va tenir un paper decisiu a la construcció del pont de Brooklyn al segle XIX. Jo segurament. Tu ets molt llesta, potser ho sabies. No, no, no. A mi aquesta senyora no em sonava de res. Doncs déu-n'hi-do com l'hauríem de tenir molt més present perquè l'any 1872 el marit de la Emily, Washington Rubling, era l'enginyer en cap del pont de Brooklyn. Però es va posar molt malalt a causa de la síndrome de descompressió. Bàsicament, de tant pujar i baixar, pujar i baixar, doncs sembla ser que això és així.

Jo m'imaginava que feia submarinisme, jo pensava en el segle XIX. Submarinisme, jo ja m'estava muntant les pel·lícules.

Podria ser, no ho sé, quan. Jacques Cousteau és molt gran, però no crec que el segle XIX encara no hi era,

pujar ni baixar ni baixar. El que és Monturiol, potser és més d'aquesta època, clar, no ho sé. Ai, quins dubtes.

La cosa que estava malalt. Estava malalt, però per evitar que el projecte es cancelés, aquesta cosa tan femenina de mira, ja, Carino, jo ja t'ajudo, ja porto jo els comptes de l'empresa. En aquest cas, l'Emily el que va fer va ser convertir-se primer en el vincle amb el món exterior del seu marit. Primer prenia notes, però després ben aviat va començar a aprendre matemàtiques avançades, enginyeria de cables, gestió de projectes, tot allò típic que t'ho aprens sola a casa, saps? Que estàs dient. No sé, aprendré a fer macramé o enginyeria de projectes. Doncs ella va aprendre i durant més d'una dècada va assumir en secret, això sí, no fos cas que en Washington. Se sentís trist, descompressionat i trist. Descompressionat i trist. Doncs va agafar totes les tasques d'enginyeria en cap, supervisant les obres i negociant amb polítics i constructors fins que el pont de Brooklyn es va inaugurar amb èxit l'any 1883.

I per què no li diuen el pont de l'Emily en lloc de dir-li el pont de Brooklyn?

Mira, suposo que en aquest cas el tromful va guanyar el lloc on estava construït. Això sí, el dia de la inauguració oficial, l'Emily va ser honorada sent la primera persona en creuar el pont amb carruatge. Ho va fer portant un gall, que era símbol de victòria i de bona sort. Avui en dia, això sí, el pont té una placa commemorativa que està dedicada a la seva memòria, i on es reconeix oficialment que darrere d'aquesta gran obra hi havia la devoció i el coratge d'una dona.

Era com dir-ho, ho has fet tot reina, però només posarem devoció i coratge. Va fer bastant. Sí, i et posarem una plaqueta. Posarem una plaqueta que no et queixis.

Exacte, ara la pobra senyora no es pot quejar gaire, ja imagino, des del 1886, però vaja, com a mínim li vam posar la plaqueta, que ja és molt comparat amb el que podríem trobar en moltes històries d'aquest llibre, de Cada loco con su historia, de la periodista Maria Davant, una tia molt llesta.

La més llesta és la Marta Pallarès, ja ho sabeu, cada setmana ens ve a parlar de senyores llestes, senyores com nosaltres, no? Seguirem investigant, seguirem parlant-ne. Doncs Marta Pallarès, fins aviat. Nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet, Roser Pereira Moragas, Mireia Izarra, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà continuarem sentant llestes com avui, però per exclusió digital. Per exclusió digital, perquè demà hi ha futbol, però això ho aprofitarem per anar al Museu d'Art Moder de Tarragona per veure l'exposició Col·lecció Fòrum, que és culpa d'una dona, la Chantal Grande, que va ser de les primeres, de les pioneres en portar fotografies al país. Quan ningú creia en la fotografia contemporània, quan no es pensaven que podia ser art, ella hi va posar l'ull i l'orella. Això passarà demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio, com sempre. Bona nit.

Has de prevar que et camin s'hi ha lluny, que siguen moltes les maiteades, que entraràs en un port que els dos o ells ignoraven, que vas a escassar ciutats que a cada ves que saben.

Vais expostant en cor el aire a dir-te que ja has d'arribar. Creia't un destino, vas nun oforaces, di que era trauesa. Que sigues lleno, quan el corals caia a l'arriba. Tu sol caurà guanyat en el camí, sense demorar, que te ponga más riquesa.

Més cluenys, més aigüets d'ana, més cluenys, més deserts d'esquí, cada bús en presó. I ara, quan les aures guanyen, ja ens fem present torturats. T'ho demanats més ruent, més ruent d'aigua que rebús en pavés. De quan seràs més lliure, tornat a un amsai nou i ple. Tampoco es un sueño, pero no hay nada más. Ahora ya sé por qué. Fins demà!

El mundo es más bueno, más bueno de mañana, que aún está cerca. Cuántos años han llegado, ¿saben trabajar o es gracioso? ¡Sáquia, Estrubá, Noé, Zrayes!

Que obtinuves fets de pelats que et son baixets. Malgrat on viaja i on va, hagem placer als còssimes amants. Emplisca ni la devolverás las ganas. Vei d'aventura, vei de coneixances. Un bello.