Com es gestiona la cura dels malalts d'Alzheimer?

Passen 6 minuts de la 1, sóc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

I ha arribat el moment d'obrir les portes de la ràdio pública per investigar fons, tota mena de temes. En un món de respostes simples, nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Domènech. Molt bon dia! Bon dia, Elisenda Carot, com estàs? Mira, intentant arreglar els auriculars,

de veritat, eh? De veritat, tres dies sense fer la solució i ara que hi tornem, després d'aquesta aturada de seleccions.

Això és l'Ostrell, perquè l'Ostrell. Aquí l'he de dir, Ostrell, de veritat, deixa'ls amb cura, per favor, eh? Com que és escarrà, ho ha ficat al revés.

Els meus amics, que són els oients de La Solució, que són la gent amb la que parlo habitualment, són les úniques persones que em fan cas, també estan estressats i tenen problemes, perquè aquests últims dies, on ens ha sobrevingut aquest episodi complicat de pluja. Ens trobaven a faltar, digueu. No, ens trobaven a faltar, sobretot per explicar-nos com solucionar els seus problemes. Per exemple, el David, de Barcelona, concretament del barri del Carmel, té goteres, i això li genera estrès, i també li genera un malestar general, és a dir, aquesta incertesa, aquest nou escenari meteorològic, no el porta bé. Com es diu aquest oient? Recorda'm el nom. Es diu David, del Carmel.

David, mira, ara se m'ha acabat d'ocórrer que hauríem de trucar a un dels nostres psicòlegs i psiquiatres de capçalera, al Volbena o l'Helena Pujitart, i fer un programa de com aprendre a gestionar la incertesa. I tant. Perquè amb aquests fenòmens meteorològics incontrolables, imprevisibles, la incertesa és una d'aquelles coses que se'ns ve a sobre i que no tenim eines per gestionar. I a més el nostre cervell que sempre busca certeses, no?

Clar, i la incertesa de que passi o de que no passi, perquè a tu et diuen que hi haurà una tempesta torrencial l'endemà a les 9 del matí i què fas amb les criatures si no hi ha hagut un tancament? Te les poses al bolso i a la feina. Com que t'arriba un exalert. Doncs saps que no les

hauràs de portar. Ai, senyor. Fran Domènech, benvingut sigui vostè al Control Tècnic.

I avui fem un tema que ens heu reclamat abastament a través de les diferents vies de contacte. Una segona part. Recordeu que fa uns dies, amb el doctor Gimón, amb la Fundació Pasqual Maragall, vam parlar, vam fer una F5 de la malaltia de l'Alzheimer. Com estava a nivell d'investigació? Quins eren els principals símptomes? Com detectar-ho en els nostres familiars i amics que possiblement siguin, permeteu-me l'expressió, víctimes d'aquesta malaltia? I vau dir, ara bé, hi ha una segona part de tot això. Que és com ho fem els cuidadors, com ho fem les persones que estem en contacte amb aquests malalts d'Alzheimer, com hem d'acompanyar els malalts d'Alzheimer i més enllà encara, qui cuida els cuidadors.

Com ajudem una persona amb Alzheimer a sentir-se segura? I els cuidadors? Per què són tan importants en aquest procés? I si el cuidador és un familiar, com s'ha de cuidar el cuidador? Ara us ho deia, eh? Com podem ajudar les famílies? Com sabeu, la 35a edició de la Marató del Trescat estarà dedicada a la divulgació i a l'impuls de la recerca de les malalties neurodegeneratives i neuromusculars. Com impacta l'Alzheimer en la qualitat de vida de les persones afectades? I encara més enllà, i en el seu entorn? Doncs mireu, avui tenim grans experts a la solució. Començaré pel final. Una persona que ens va trucar ara fa uns dies i ens va dir, no us oblideu dels cuidadors dels malalts d'Alzheimer. Un dels nostres oients més fidels, demanem un aplaudiment per en Ricard Domènech. Molt bon dia, Ricard, com estàs? Bon dia, Elisenda, content, content d'estar aquí. Ens vas trucar tu de motoprop i estaves treballant, segurament?

No, ara mateix estic de baixa, però sí, soc oient de Catalunya Ràdio, seguidor fidel. I em va interpel·lar tant que vaig dir de trucar, de trucar, de trucar.

En Ricard Domènech, ell és cuidador de persones dependents i de gent gran. Ricard, quan fa que ets cuidador?

Doncs ho he de fer a la hora dels 15 anys, 14-15 anys que em dedico a això. 15 anys que t'hi dediques.

Per què vas triar aquesta feina? O la vas triar o t'hi vas trobar per temes personals i vas acabar.

M'hi vaig trobar perquè en el sector que jo estava, sector farmacèutic, no trobava feina, no trobava feina, i un company amic, en Jaume Salmerón, perquè sempre li vull agrair públicament, doncs em va proposar de fer un curs de cuidador, basant-se que en el meu currículum havia treballat de monitor, de no sé què, sempre havia treballat en clients, sempre havia estat car al públic, sempre havia estat amb gent, i em va proposar de fer un curs de cuidador. I vaig dir sí, doncs per. Per fer-ho, per estar ocupat, i, bueno, em va agradar tant, m'hi vaig sentir tan a gust, vaig fer les pràctiques en un hospital petitet, i bé, i vaig dir, doncs va, som-hi, i a la feina.

I d'allò fa 15 anys. Enric, ara avui ens acompanya, voldrem saber quina és la seva experiència de primera mà com a cuidador. També ens acompanya, també és la solució a aquestes preguntes, la Sònia Avilleira. Molt bon dia, Sònia. Com estàs, Sònia? La Sònia Villeira és neuròloga i directora d'operacions del Barcelona Brain Health Center. Quan vam parlar de com detectar i diagnosticar l'Alzheimer, Sònia, vam explicar que és una malaltia social i que per això és molt important el AP dels cuidadors. Ara penjarem, per cert, el programa al Club de la Solució. Si se us va a passar aquest programa, que sapigueu que si formeu part del Club de la Solució, us enviarem directament l'enllaç. Si no formeu part del Club de la Solució, fàcil, al 677 677. 387719, vull formar part del club, i us enviarem l'enllaç per formar part del club, i també podreu veure aquest programa, aquesta primera edició que vam fer, insisteixo, amb la Fundació Pasqual Maragall i amb el doctor Argimon, perquè és una figura imprescindible en tot aquest procés, la del cuidador, Sònia.

Doncs el cuidador és imprescindible perquè és una malaltia. Perdoneu una cosa,

és que sento fatal a la Sònia. Poseu-li l'altre micròfon, potser. Aquí. Sònia, que t'hem de sentir a l'hi clar. Per què és important aquesta figura del cuidador? Ho intento de nou.

Deia que el cuidador és una figura imprescindible perquè la malaltia d'Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives es caracteritzen per posar-ho o explicar-ho d'una manera molt planera. És una miqueta el procés invers el que fa una criatura des del moment que neix i fins que has d'haver una persona autònoma. I no m'estic referint als 18 anys, a la majoria d'edat, sinó autònom en termes de competències lingüístiques, d'autonomia física, etc. Per tant, l'Alzheimer és una malaltia en la que desaprens totes aquestes coses que has après des del moment del naixement i fes que esdevens una persona autònoma, com deia abans. I per tant, en aquestes fases, en aquests estadiatges més evolucionats de la malaltia, malauradament la persona que està afectada està en una situació de dependència total i necessita aquestes persones al seu voltant perquè l'ajudin a tot.

Necessita aquestes persones que té al seu voltant per fer-ho tot. Quedeu-vos amb aquest concepte, perquè de vegades jo crec que les persones que potser no tractem directament un malalt d'Alzheimer som conscients de les múltiples necessitats que tenen. No només físiques, perquè la gent pot pensar, no, físiques, de cuidar-los, tal, no, emocionals, d'acompanyament, de fer-los costat. Una persona que també va intervenir en el programa que vàrem fer ara fa quasi tres setmanes era una persona que ens deia de vegades és molt important donar-los la mà, només acompanyar-los, aquell tacte físic que sentin que ens té a prop. Ella és la Maria Calvo. Maria, molt bon dia. Molt bon dia. Com estàs, Maria? Doncs bé, aquí. La Maria va ser cuidadora del seu marit amb Alzheimer, ho vas fer durant 8 anys, Maria. Després d'aquesta experiència, tu et vas convertir en cuidadora experta al CAP de Sant Martí per ajudar a orientar a altres familiars a través del programa Pacient Expert de Catalunya. Bàsicament, Maria, el que feies era donar classes a persones que cuidaven a malalts d'Alzheimer. Vas acceptar de seguida quan el CAP et va proposar aquesta tasca o com vas arribar a treballar amb ells?

Sí, feia un any que s'havia mort el meu marit, jo els coneixia, em coneixia molt, perquè no solament era cuidadora del meu marit, sinó també era cuidadora de la meva mare en Parkinson, des que tenia 40 anys. Hi ha gent que us toca totes les rifes, eh, Maria? Va estar 10 anys al llit, la meva mare, va estar 10 anys al llit, em va juntar amb el meu marit, també. Déu-n'hi-do. I com arribes al CAP de Sant Martí? Doncs per això, perquè la meva mare vivia al costat de Sant Martí, de l'ambulatori. I a part, jo també soc del barri, Sant Martí, em tocava Sant Martí. I com et proposen fer aquestes classes? Doncs perquè la Raquel, que era la, com se diu, treballadora social d'allà. Sí, treballadora social d'allà. Molt maca, molt maca, m'estima molt. I jo que me coneixia d'anar-hi per el meu marit, per la meva mare, i llavors se m'ho va proposar un cop, feia un any que s'havia mort el meu marit. Però tenia molt recient tot de cuidar. De totes formes, però he sigut cuidadora des que va néixer jo, pràcticament.

Ens passa a moltes dones, o els ha passat a moltes dones, especialment a la teva generació, t'he de dir.

En set anys cuidava el meu germà, el cinquè germà, i quan tenia nou, a l'altre, dos a la vegada. Jo no anava al col·le per cuidar els meus germans i ajudar la meva mare, que era en un poble de Valladolida, aquells perduts, Déu-n'hi-do i sense sou. No hi havia cotxe, no hi havia res, no havia. Tenia de ser tota colla.

Mira, anava fent que sí, que sí, que sí. Una persona que és la quarta pota d'aquesta taula que hem muntat avui. Ella és la directora de l'àrea social de la Fundació Pasqual Maragall. Laia Ortiz, molt bon dia. Hola, molt bon dia. Anaves fent que sí, eh?

Sí, perquè primer aquesta mirada de gènere, perquè la Maria ens parla precisament d'aquest rol de cuidadora gairebé que a moltes dones i més de la seva generació els hi ha tocat viure, però és veritat que ningú neix après i per tant ara ella és una mestra per altres i tant de bo aquesta experiència del CAP for realment generalitzada en el sistema, que és una mica el que el que també treballem des de l'àrea social, i poder acompanyar, poder donar aquest coneixement expert, donar aquesta formació, perquè moltes persones s'enfronten molt soles.

Deixeu-me dir que línies obertes, com sempre, WhatsApp i telèfon de La Solució a la vostra disposició, eh, Fran?

Doncs sí, amb les línies de contacte habituals, el telèfon del directe, el 93207474, si voleu trucar a La Solució o, si bé, o no podeu o no voleu, podeu escriure al WhatsApp del programa al 677-387719, us el sabeu de memòria, guardeu-vos-el a La Solució amb Elisenda Carot. Feu-nos arribar els vostres dubtes, els vostres pors, els vostres testimonis. Si us voleu posar en contacte, com sempre, ja ho sabeu, serem aquí a la vostra disposició.

Doncs mireu, ara ja han parat les estovalles, ja sabeu quins són els perfils que tenim avui que ens acompanyen a la solució. Podeu fer els vostres comentaris, les vostres trucades, els diferents vies de contacte. Però deixeu-me fer una reflexió. Molts dels cuidadors principals són familiars directes. I arran d'això, molts dels que esteu escoltant segur que teniu moltes preguntes. És el cas de la Patricia, de Valldoreix. Ella ens segueix per xarxes socials, a Catalunya Ràdio. Veu cada dia les crides que fem a la solució. Ens escolten diferit, perquè està treballant, però va veure la crida d'avui i va decidir deixar-nos una nota de veu, el 677387719, amb unes reflexions interessants que vull posar sobre la taula, perquè ja directament ens posem en matèria, perquè ens poden servir per disparar el tret de sortida.

Hola, bon dia. He vist. Avui a l'Insta que feu programa dels cuidadors com a afectada, que és dificultós, ja no només per la pròpia malaltia, que és el que vau parlar a l'altre programa. He de dir que jo el que m'he trobat són moltes dificultats envers treure el carnet de conduir. He estat sis mesos perquè la DGT. Li tregui i trobo que estaria molt interessant que a persona detectada, sobretot a homes, els costa molt el no conduir. I després també, com a cuidadora, trobo a faltar que t'informin quins passos has de seguir, ja no per la malaltia, sinó burocràticament. Jo soc jove i te busques la vida i tinc formes online i tal, però gent gran ho deu entendre súper complicat. Que et vegis i ara per on tiro i ara que tinc que fer a nivell burocràtic el que tens que fer, el del testament vital, ajudes, on has d'anar, no sé. Bueno, aquesta és la meva aportació.

Una aportació molt interessant per part de la Patricia de Valldoreix. Anem per part, si us sembla, l'acompanyament, aquesta burocràcia, ella es troba sola, troba a faltar aquest acompanyament per les passes a seguir en tot el que s'ha de fer respecte a la paperassa. On ens poden ajudar amb això? A veure, qui em contesta? Laia, va, comences tu i després la Maria.

Bé, jo aquí coincideixo en que realment després d'un diagnòstic hi ha un impacte per la persona afectada i també per tota la família i una mica el que treballem moltes entitats com la Fundació però també altres associacions de familiars és intentar minimitzar aquest impacte perquè ara mateix el camí que ha de recórrer està molt fragmentat és a dir, una cosa són les ajudes que hi ha d'haver per donar suport i normalment en les primeres etapes poc suport et trobes, és a dir. El deteriorament cognitiu no és una cosa que se sàpiga valorar bé, diguéssim, en el sistema també de suport i d'atenció a la dependència. Aquesta és una de les reivindicacions. Ha d'avançar molt i no ens n'adonem que en les fases inicials podem fer molt per preservar l'autonomia, per acompanyar també la persona cuidadora.

Com per exemple, posa'm exemples d'aquestes fases inicials que podem fer per preservar la

seva autonomia que no en som conscients. Mira, hi ha una cosa que som experts, diguéssim, a la Fundació, que és en la prevenció i la promoció de la salut cerebral. Aquesta prevenció no és només abans del diagnòstic. També podem tenir una prevenció secundària i terciària que té a veure amb quan ja la tenim. Hi ha tres coses fonamentals. Mantenir una vida activa des del punt de vista cognitiu, físic i vincles relacionals. Ens ho deia el doctor Gimón l'altre dia, la tríada, eh? Exacte. Absoluta. Llavors, si no facilitem que això passi, aquestes persones s'acaben tancant a casa, si no oferim recursos o adaptem els nostres entorns a que això pugui passar, acabem recluint no només la persona, sinó el cuidador. Per tant,

responent una mica a la Patricia, per aterrar-ho tot plegat, entenc que a la Fundació feu aquest tipus d'acompanyament, quan ve algú, m'immento, jo ara li detecten a algun familiar meu. ¿Això puc venir a la Fundació i que m'acompanyeu en tot aquest procés que reclamava la Patricia? Que deies que estic molt sola demanant ajuts, sabent quines són les passes que he de seguir, com he de demanar poders, com he de demanar que facin allò, ella deia, el testament vital,

el document de voluntats anticipades, no? Sí, nosaltres, per una banda, una persona amb diagnòstic tenim un programa que es diu Plenament Actives, que ajuda a empoderar, a fer-se càrrec d'aquesta situació, també planificar-se, per una persona té moltes capacitats de poder decidir quan li acaben de diagnosticar, i per altra banda donem suport a cuidadors amb cursos, ja siguin online com també a nivell presencial, per saber aprendre a cuidar i a cuidar-se. Hi ha una part d'assessoraments que fem com a atenció, diguéssim, o derivem en aquells llocs. Evidentment, tot el que té a veure amb preservar temes legals, les voluntats anticipades, derivem, si no, especialistes en poder-ho fer. De fet, acaben de canviar el Codi Civil. Això tindrà un impacte. Nosaltres el que fem és també fer moltes guies, recursos, diguéssim, per poder assessorar i acompanyar bé. Ens dediquem, diguéssim, a anar. Darrere la pilota, una qüestió molt important, també hi ha molta solitud perquè el 86% de les cures estan a càrrec de les famílies. 86%, eh? Exacte, de tot el que requereix un pacient. Llavors, aquí és el gruix, és una cura molt invisible. El Ricard és un exemple de la part visible, de professional. Però la majoria ho trobem així, i per tant hem d'acompanyar aquestes famílies a fer-hi front. Maria, volies afegir alguna cosa al respecte?

Sí, volia afegir que això també es fa als ambulatoris, la treballadora social. D'acord, hem de demanar una treballadora social al nostre ambulatori de referència. No, no, és que hi és, i llavors has d'anar allà i explicar-li, i te dona totes aquestes possibilitats, tot. Per tant, l'acompanyament es pot fer, eh? Sí, sí, sí, clar. Tota la història. Que això, en l'últim programa que feien, d'aquests cursers que feien, els explicaven tot. Tot el que tenia, jo què sé, tot el que sigui de papeleo,

Per tant, important per la Patricia i per gent que es trobi en la situació de la Patricia. Fundació Pasqual Maragall us fan acompanyament en dues línies. Primer, preservar la memòria per les persones recentment diagnosticades. Encara es poden fer coses, no només pel fet de rebre un diagnòstic ja ho hem de deixar tot estar. I per altra banda, aquest acompanyament més burocràtic. Insisteixo, la Maria també diu que el vostre cap de referència podeu demanar els serveis, mai millor dit, d'una treballadora social o un treballador social i us farà una guia, un acompanyament. Ricard, tu t'hi has trobat de vegades d'haver d'acompanyar per una banda el pacient, però per altra banda també les famílies amb el teu coneixement al respecte?

Sí, sí, i també vull incidir en una cosa que és que els cuidadors entrem en una fase, normalment, que no és la fase primera. Normalment la fase primera la família ho assumeix, la família se'n fa càrrec i és quan ja comencen a ser més dependents que la família no pot, no hi arriba, llavors hi entrem nosaltres. Evidentment que fem l'acompanyament. Evidentment que m'he trobat a tenir que assessorar jo, de dir, has anat aquí, has anat a. Clar, jo treballo en un àmbit d'un poble petit, llavors allà has d'anar al treballador social de l'Ajuntament, sí que el CAP també et guia, t'ajuda, i després hi ha la bona predisposició o no dels professionals que trobis. Això és molt important. Jo sempre dic que davant d'un. Davant d'un Alzheimer ja hauria d'estar protocolitzat, i no sé si l'altre dia ja ho vaig dir, hauria d'estar protocolitzat una cosa, és a dir, s'ha de fer això, s'ha de fer això, s'ha de fer això, però ja hauria d'estar marcat. O sigui, la família, quan rep el diagnòstic d'Alzheimer, ja hauria de posar-se en marxa. Un servei. Exacte.

No em sembla malament, com un full de ruta. En el moment que reps el diagnòstic, passa un, és aquesta, passa dos, és aquesta. Sònia, els malalts d'Alzheimer, quan els diagnostiqueu, diguem-ne, Se'ls ofereix aquesta possibilitat de dir, d'acord, apareix aquest diagnòstic, però segons sàpigues, ara ens ho deia la Laia, que ara mateix tens les teves capacitats 90%, tu has de prendre decisions, tipus fer un document de voluntats anticipades, decidir sobre el teu futur, això es fa a una consulta?

Es fa en molts dels casos, però jo diria que no és una mesura ben protocolitzada i ben implementada. Una mica connectant aquesta pregunta que tu em fas amb les aportacions dels companys abans, jo crec que estem en un moment de canvi. Nosaltres el que hem de fer és intentar passar d'un model actual en què, com deia la Laia abans, tota l'atenció està molt fragmentada, està fragmentada dins del que és l'entorn sanitari i la fragmentació entre el model assistencial sanitari i el social, en fi, aquí la fragmentació és absoluta.

Quan parlem de fragmentació, perquè la gent ens entengui també a casa, bàsicament és que has d'anar a una finestreta per cada cosa, no? No està tot unificat, llavors, esclar, ja en tens prou amb cuidar? Un familiar teu, amb tot el desgast emocional que suposa, amb tot el desgast físic que suposa, com a sobre posar-te en aquesta burocràcia kafkiana d'intentar trucar

a la porta correcta. Sí, efectivament, tots aquests tràmits haurien de ser molt més fàcils, molt més amables per part de l'administració i hauria d'haver-hi unes figures que guien el pacient i la seva família, el seu entorn, en tot aquest recorregut, és a dir, és aquest full de ruta que tu deies abans. I això depèn de figures com per exemple les infermeres gestores de casos o les treballadores i treballadors socials. Jo diria que aquests elements, aquests recursos, els tenim en el sistema, estan incorporats, potser no en la mesura o en el grau que seria necessari, però els tenim i el que hem de fer és endreçar la manera com treballem i hem de fer que aquesta integració entre aquests dos mons, el social i el sanitari, sigui una realitat. I aquí tenim, s'han fet passes en els últims anys per anar caminant cap a aquesta solució, M'estic referint concretament a la posada en marxa de l'Agència d'Atenció Integrada Social i Sanitària, cosa que va passar a finals de l'any passat, però que realment anem molt a poc a poc. I les famílies necessiten respostes més ràpides i més àgiles. Maria, volies afegir?

Doncs crec que hauria de fer més àgil els ambulatoris. I el nostre, la veritat és que se fa moltes coses per la passió. Inclús es va implementar cosa de les infermeres, que quan un malalt va a l'ambulatori, es posen molt nerviosos a fer cua, van posar que a l'ordenador, quan ja té la visita, li surt una ratlla vermella o el que sigui, perquè aquesta gent no s'esperi, no es posin nerviosos.

Tu estàs dient que fer algun sistema per protegir aquest tipus de pacients, expliquem-ho, el que proposa la Maria, bàsicament és. Hi ha cues, la gent es posa molt intranquil·la, és una malaltia que no és fàcil explicar-los aquesta situació, per tant, que hi hagi algun marcatge especial que els prioritzi a l'hora del triatge, no? Exacte. Laia, ara vaig de seguida amb tu, ara farem una pausa, abans però el 677-3877-19 ens estan dient coses, Fran.

Doncs sí, la Maria José diu que és interessant tot això que estem explicant. La meva mare té mig Alzheimer i mig demència. Tenim una cuidadora perquè jo treballo i el meu germà de vegades es fa càrrec d'ella. El seu estat no és molt greu, està en un terme mig, diu la Maria José, té 94 anys, molts anys a totes les persones. Que estiguin passant per aquest procés. I la Paula té una pregunta sobre el paper dels cuidadors. Com funciona un cuidador que té cura d'una persona que encara és a casa? Viu amb ells? Té un horari? Com s'organitzen? Ricard,

aquesta és una pregunta per tu.

Evidentment, depèn de en quina fase estigui el malalt, però si és una fase avançada, normalment viuen. Viuen amb ells. Sí que la família hi va, sí que la família hi està. Però clar, és que un malalt avançat d'Alzheimer ja necessita 24 hores de cuidados. No pots. Jo ara us faré una pregunta

a tots els que sou a la taula. Ricard, tu ets part interessada, potser. Però, en general, on està millor una persona malalta d'Alzheimer? A casa seva o en una residència amb personal especialitzat? Maria, vas fent que sí, que no. Ricard, què em dius tu?

Depèn de la fase. En una fase final està millor en una residència.

I Maria, què en penses tu? No.

A casa. A casa, sempre? A casa, les carícias, l'alegria de donar-les, de cantar-les, d'agafar-li la mà. Sempre a casa, eh? Sempre, per mi sí. Jo sempre els deia al grup que si ja no poden, que estiguin molt a joc, sense cap problema, busquin una residència. Però sense que els quedi remordiment, diguéssim, que ho facin. Laia, què en penses tu? Doncs clar. Jo diria que no hi ha

una única solució, malauradament. Jo crec que no n'hi ha una de sola. Cada persona és diferent i cada persona té una situació diferent. No tots els domicilis són iguals, no tota la xarxa comunitària és igual, no totes les relacions familiars són iguals. Amb la qual cosa, a partir d'aquí, són les decisions que s'han de prendre. Tampoc no tots els Alzheimer són iguals. No tots els comportaments. Ni totes les persones. La simptomatologia, etcètera. Per tant, aquí. Hem de fer-nos càrrec de tot això. Jo crec que hi ha una part que hi ha moltes persones cuidant en solitari. I això sí que és una cosa que cal canviar. És a dir, l'Alzheimer és complexa. No és només que algú va perdent la memòria. Hi ha moltíssima simptomatologia associada. Una és la no-sognòsia que deia la Patricia sobre el tema del carnet de conduir. Això us ho havia preguntat també. Per això havia demanat la paraula. La qüestió de no reconèixer la pròpia malaltia és un símptoma propi de la malaltia. Com afrontem això? Doncs hem de tenir aquests recursos i per això també necessitem el suport professional.

Per exemple, en aquest cas concret de la Patricia, que deia, ostres, he trigat sis mesos a poder-li retirar el carnet de conduir, m'imagino, perquè la Patricia com a filla preocupada, és que aquest senyor fotrà un ensurt, no només a ell, sinó a algú més a la carretera, no? Com s'ha de gestionar això?

Mira, just, és que vam fer una reunió perquè el Servei Català de Trànsit estava preocupat, està preocupat per això i per veure com els sistemes de valoració i de revisió en els carnets de conduir, que també crec que tenen les seves carences, tothom que ha passat per allà també sabem com són, doncs com podem incorporar o millorar en aquestes revisions les nostres capacitats, tant les capacitats executives, les funcions que requerim a l'hora de. De conduir. Al final és una qüestió de seguretat del conjunt i de la persona.

Perquè fins ara, és a dir, quan algú rep el diagnòstic no li arriba, evidentment, a la DGT perquè és privat, però ho has de notificar.

No és obligatori, però sí que el protocol i la societat espanyola de neurologia, hi ha uns protocols que un diagnòstic t'impediria, però evidentment, primer, no tothom està diagnosticat, no hi ha un sistema d'informació ni es recull això en cap registre, per tant, això és difícil de controlar. I si a més a més un no vol reconèixer, no és que no vulgui, és que la seva malaltia no pot, per tant tindrem aquí un problema. Per tant hem de millorar també els sistemes de control i de revisió de les capacitats.

Perquè actualment la Patricia s'ha trobat anant a la DGT o anant al Servei Català de Trànsit dient el meu pare no pot conduir.

Sí, aquí ha entrat llavors en un procés administratiu, ella ha dit això i ha trigat el que ha trigat, diguéssim, l'administració en reconèixer, però sí que és veritat que això impediria, o sigui, formalment impediria. Ara, com connectem aquesta informació, com ho sabem? I l'altre és com som proactius, fent revisions que incloguin això.

Maria. Això és una de les coses que explico jo també, no? Tot això surt en moltes coses. Ah, també surt, eh, el teu taller? Tot això, perquè hi ha gent, al meu marit no li van renovar, Però hi havia un camionet amunt d'això que no hi havia manera de que no conduís.

Perquè era part de la seva identitat, això com ho expliques, no?

Que li vam explicar diferents coses i al final que anés als Mossos, als urbans, i li digués que anessin a retirar-li el carnet. Que no podia conduir, que havia fet alguna cosa d'això i. A casa, i bueno, la van treure.

Maria i Ricard, una pregunta molt concreta per vosaltres, i us demanaré que penseu exemples. És a dir, ara algú es troba, estic pensant en la Patricia, però la Patricia com a figura que encarna moltes persones que ens estareu escoltant, que té el seu pare mal a la casa. I aquest tipus de pacients, tots tenim algú a prop, pregunten les coses una i una altra vegada, una i una altra vegada, una i una altra vegada, tu fas el mètode de repetir-li les vegades que calgui, però a la dissatena vegada, home, els nervis ja et vencen. Doneu trucs a la gent que ens estigui sentint ara mateix a casa de com fer aquest abordatge, com tenir aquesta paciència, alguns trucs des de la vostra experiència. Va, Ricard, comences tu i després anem a la Maria. La paciència, tu has dit, vull dir, no hi ha més. Entendre que no t'has d'enfadar, no?

Bueno, costa, costa molt, t'ho has dit, a la 17a vegada poder, però acabes empatitzant de tal manera que dius, digue-m'ho 35 vegades, que tu contestaré 35 vegades, o no, a la 17 deixaré de contestar-te i abordaré un altre tema, no? I sobretot, i sobretot una cosa que di la Maria, i que abans m'he oblidat, que és el carinyo, donar la mà, el contacte físic. És molt important que la persona se senti acompanyada. La desorientació és tal. Que moltes vegades estàs parlant i no saps si t'entén, si no t'entén, si t'està escoltant, si no t'està escoltant, però en canvi el tacte, el contacte, aquest sí que el tenen. Això triga molt a perdre, saps? Amb la qual cosa, doncs, més enllà de trucs, que no sé si n'hi ha cap, simplement és això, paciència. I no discutir, no? Bueno. Per això jo ho he vist molt a prop de casa. Bueno, no discutir. T'ho he dit, no? No m'ho has dit? O si cal, no sé. Al final també és una persona amb els seus ets i uts això també és molt interessant, no sentir-te culpable perquè també tenim dret a equivocar-nos i tant, per suposar, no sentir-te culpable mai sempre dic que és més fàcil fer de cuidador des de fora fer de cuidador sent familiar ser familiar i cuidador és molt tú.

I 24-7. Maria, va, trucs. Coses que expliques al taller.

No, això, els trucs és que és canviar el sistema. Si te diuen moltes vegades una cosa i es repeteix, doncs és canviar-li el tema. O explicar-li ostres, mira, anem a la finestra que mira què ha passat. Com els nens petits, en realitat. Ara ho deia la Sònia, és una mica similar. El meu marit era molt bona persona. Bastant tranquil. Però també veia, per exemple, gent, molta gent. I diu, on està? Oh, aquesta gent, no et preocupis, que no els faig el sopar. Ara mateix li abro la porta i se'n va. Ah, veia gent inventada, perdona'm. Volien anar a casa seva. A casa seva era a Sant Hilari, no a casa nostra. Doncs, ostres, ara no podem, Lluís. S'està fent de nit i no hi ha metro, ni autobús, ni res.

D'acord, com seguir una mica el joc, no portar-los la contrària directament dient, no Lluís, és que tu no vius aquí, fa 30 anys que vivim aquí. Ai, ai. D'acord, sinó dir, ostres, mira, interessant, anem-hi demà perquè ara és fosc i no hi ha autobusos.

I com això, mogollón de coses que t'inventes. Mogollón. I quan no, t'acostes, l'agafes, li fas un petó, mira que m'acostes, això i l'altre, i es tranquil·liza. La música. De música, a veure, anem a la música. Música, estupendo. Tranquilo, tranquilo. Perquè la tele és com si no veiés. Perquè no l'entenen. El periòdico. Cada dia el periòdico. Al final vaig pensar. Si cada dia. Sempre mirar només les ulles. Amunt ja en té prou. Sí, sí. Trucs. La música.

A nivell neurològic, Sònia, la música. Tots els cuidadors, cuidadores, ens parlen de la música. Quin és l'efecte que fa al cervell la música en un malalt d'Alzheimer?

Entendo que aquesta resposta no us la podré donar, però sí que la música té, bueno, ja ho hem dit, la música amansa les fires, per tant, això és saviesa popular, que té uns fonaments, evidentment, biològics i fisiològics, que jo no seré capaç d'explicar-vos perquè no soc una experta en aquesta àrea, però sí que és veritat que la música té efectes terapèutics i efectes terapèutics que s'han provat, per exemple. En el món o en l'àmbit de delictus com a una manera, diguéssim, d'estimular la plasticitat neuronal i facilitar la neurorehabilitació després d'un accident vascular cerebral.

Sí, jo diria, no hi ha receptes màgiques, però és veritat que la música és un element bastant comú en totes les relacions, en centres especialitzats també en demències primer, perquè a mesura que avança la malaltia costa més connectar, i connectar amb la paraula. Però la reminiscència, que és una eina fonamental, és a dir, anar als records més antics, la música és el que ens desperta i ens connecta amb les emocions. O en moments viscuts, que realment ens han tocat i allà ha quedat, i pot fer recuperar això. I és una manera de reconnectar amb la persona, igual que parlàvem del tacte, o les olors, el menjar. El menjar també és fonamental, aquesta exploració sensorial en persones.

Perquè a vegades cometem l'error de, com que és malalt, li donem menjar a l'hospital.

No. A l'inrevés, a l'inrevés. Mira, la Sònia i jo vam estar de viatge a Astúries, que tenen una xarxa molt potent de centres especialitzats, i una de les coses que treballaven eren cuineres tradicionals de menjar a Astúries en els centres de dia especialitzats en Alzheimer. Per què? Perquè efectivament O com el Ratatouille, el Ratatouille càstig. I hem de preservar la dignitat de la persona estar fins al final. Per tant, anem a descobrir allò que el manté connectat, diguéssim, amb la vida. I tota la part sensorial és el que la pot fer reconnectar amb la seva experiència de vida. I jo crec que això. Bueno, la música és fonamental, però són totes aquestes coses. Maria, i després tinc una pregunta per vosaltres. Sí, sí.

La música se torna enrere. La reminiscència. Exacto, se torna enrere. Aquelles cançons que havien sentit als anys 70, i als 50, i el d'això, no. Totes aquestes cançons antigues, com les fotos antigues, diguéssim, de la família, d'un viatge.

Mira, en aquest sentit, Maria, Laia i Ricard, ¿és convenient parlar-li a un malalt d'Alzheimer de qui va ser. Tu vas fer això, feies l'altre, et dedicaves a això?

Faíem, faíem. Hem anat aquí. Hem anat allà. Les fotos. Mira, quan vam anar aquí. Quan vam anar allà. Les mira, que pot ser no les reconeix el lloc o què d'això, però mentrestant està com que ho sent, no? Com que l'escolta.

Perquè tu, Ricard, amb els teus pacients, diguem-ne, hi parles? De la seva vida. Sí, i parlo,

evidentment, parlo de la seva vida. Ella ha dit un aspecte. Sònia, no? Laia. Ha dit un aspecte de cuidar el físic, doncs, sortir a passejar amb ells, mentre es pugui, és fantàstic, perquè, a més a més, en els pobles te trobes molta gent, saps? Llavors, ells no coneixeran, però l'altra gent sí que el coneix, s'atura. Tu llavors ja tens un tema per explicar-li, mira, ens hem trobat a tal, o no sé què, no sé quantos. Sí, sí, i parlar-los del que han fet, i vaig cuidar una senyora que era una gran cuinera, i que quan jo cuinava a casa seva, doncs la deixava que estigués amb mi, i em deia, i en fi, vull dir que sí.

I qui han estat, és recuperar la seva identitat, i parlar d'algú que ha estat mestre, per tant hem de recuperar, i l'altre dia, bueno, això és el que es fa, precisament, en els centres especialitzats, Hi ha des d'experiències amb la IA ara, gent que recupera com era el seu poble, qui era la seva família, com recuperar fotos. I una de les coses molt importants per preparar el futur és treballar la història de vida. Quan no puguem parlar-hi, hem de saber qui era aquella persona. Si acaba en una residència o cuidat per una persona que no la coneix des del principi, està molt bé poder preparar què és el que m'agrada, qui soc, qui.

Per tant, això ho faries al mateix pacient quan li diagnostiquen i al seu entorn, no? Que facin una espècie d'àlbum d'història de vida.

Jo crec que això és fonamental, perquè mai sabem, en el cas de la Maria ha pogut cuidar els seus éssers estimats, però una altra persona potser l'haurà de cuidar algú. I aquell algú, molt bé que sàpiga qui ha estat, què li agrada, què no li agrada, què li molesta especialment, per poder mantenir una cura amb dignitat.

Quan jo debutava a cuidar una persona, em sentava amb la família i jo em feia amb el seu currículum. És a dir, ha estat això, ha fet això o altre, no sé què. Primer, per saber amb qui estava i encabat, perquè arriba una fase en què tu has d'explicar-los qui són, que han estat, que han fet, qui és el seu fill, qui és el seu parent,

etc. Has de conèixer aquesta persona. Maria. Una de les coses que és molt important, per mi almenys, els nets. Això és una cosa que les omple, que arriba. El meu nen tenia dos anys o tres, però se le tirava a sobre, i ell la deia malparit, era la paraula de Sant Hilari, però jugava amb ell, que li lligava la cadira, com si fossin els indis, se tirava a sobre. Que tinguin vida al voltant, no? Imagina, fins a l'últim dia, Cada dia li trucava el Jordi, que ja estava molt malalt, ja no sortíem, ja d'això. I li deia, avi, com estàs? I deia, malament. I deia, no, avi, que estàs bé. I li deia, malparit. Fins que ella estava, que va estar tres dies en un hospital, els últims tres dies, fins a l'últim dia encara feia quan li posaven el telèfon. Per tant, que mantinguin contacte amb els nens. És una cosa que la gent. Les famílies se queixaven d'això, de que no volien anar als nens, perquè sempre repetien lo mateix, perquè sempre deien lo mismo, perquè sempre.

Això és una part, perdoneu, que hem de fer nosaltres com a educació, de dir, escolta'm, estimar-se a una persona també és estimar-se-la amb totes les condicions de salut física que es pugui trobar en el futur. I sí, entenc que un adolescent de 12 anys o de 6, o nens de criatures més petites, faci, permeteu-me l'expressió també, pal anar a veure el iaio o la iaia que es repeteix, no? Però també els hi hem de traspassar, de dir, primer, tu estàs aquí gràcies a aquesta persona, segon, és el meu pare, i les persones s'han de cuidar i s'han d'estimar, no? Potser és una feina que hem de fer a casa, no?

Clar, clar, exacte, però a més a més és un dia a la setmana, per exemple, unes hores, no dir cada dia, però de tant en tant fer-les una abraçada, i això, digues, és el net, jo crec que això. Ho senten.

Ara em deia la Aya, em donava una dada, em deia el 85% de les cures recauen sobre les famílies. Doncs la Patricia ens obria un altre un altre ventall, ens deia ens hem de cuidar com se senten les persones quan els enviem el missatge típic de tu el que has de fer ara Patricia insisteixo la Patricia com una alegoriada el que has de fer és tenir temps per tu i cuidar-te, això és el que ens deia

ella i com a cuidadora que et diguin. No, 35 minuts, has de veure-ho des de lluny, és impossible, és impossible perquè estàs ficat allà de cuidar i que no li passi res i que estigui ben cuidat. El meu pare m'ho fica fàcil. Perquè accepta els meus cuidados o els meus suggeriments, però hi ha coses que després se l'obliden i és un altre començar i un altre començar i és horrorós. Cuidar el cuidador.

Moltes vegades llancem aquest missatge, jo crec que A fi de bé, eh? Molts diem, ah, no, Patricia, Montse, Conxita o Antonio, m'és igual, eh? T'has de cuidar tu, has de tenir temps per tu, has de distanciar-te del problema. Però ens deia la Patricia, és impossible. Això també ho abordeu

en els vostres tallers, Maria? Sí, les diem que. Jo mateix les dic que vagin a piscina, que surtin. Això és clar. Com? No tenien diners per pagar una persona. Molta gent del barri no té diners per pagar una persona. Com han de pagar algú per anar a la piscina. Lo que donen la. La llei de dependència. La llei de dependència tarda moltíssim, a sobre si és el primer grau o el segon, no res, amb això no tens per res, con la qual cosa no te queda més remei. Per tant, no hi ha una altra. 24 hores, sortir al carrer amb ell, asseure-te una mica amb un de joc de don Guielaire.

Per tant, temps per nosaltres mateixos és bastant difícil, abans no s'aprova aquesta llei de la dependència, hi ha unes ajudes, etc. Ricard, tu t'ho havies de dir aquí.

Sí, perquè el que deia al principi, ser cuidador familiar és això. Si és 24-7, eh? Ara marxo, no. No perquè li passarà això, no perquè no sé què, no sé quantos, no, perquè el teu cap sempre està pensant. I està pensant quan ets un cuidador extern, com és el meu cas. Imagina't. Jo feia les meves hores, les meves hores de descans, o les dues hores diàries, més el meu dia de festa el cap de setmana. Tot i això, quan estava de festa moltes vegades pensava, ui, que. Ai, imagina't sent familiar. Imagina que si el teu pare. Exacte, vull dir, és una bestiesa, t'absorbeix, o sigui, se't menja.

Per tant, ja m'ha de passar el taler. Si no hi ha quartos per contractar algú, estàs, entre cometes, esclavitzat. Aquesta és la injustícia.

Nosaltres, com els programes de la Maria, tenim un casiu, apren a cuidar i a cuidar-te. Primer perquè sabem què és el que passa, que ara mateix no hi ha aquest recurs. Ara la lluita ha de ser que aquestes persones no poden cuidar en solitari. Ningú pot estar 24-7 en una situació. A més, afronten situacions que són desconegudes, perquè hi ha una part d'expertesa que no es té i que, per tant, necessitem aquest suport. I això sí que, ja en nom de tota la causa de l'Alzheimer, és demanar que s'activin recursos. No podem comptar amb tota aquesta obra gratuïta i, a més a més, sense aquest acompanyament. I l'altra és la formació, la formació no només a famílies sinó a professionals, que també hi ha molts professionals que se senten sols. Vam fer un estudi l'any passat com a fundació que es deia Cuidar Millor, on vam entrevistar a més de 300 professionals d'arreu de l'estat, de residències, de centres, el 67% no havien rebut cap formació en demències. I això genera angoixa en l'estat. Doncs ja som al cap del carrer, no? Amb la qual cosa tenim fronts on avançar des del sistema.

Fem Ricard, Maria i després anem als comentaris perquè sé que sou molts els que us esteu manifestant a través de WhatsApp. El 677387719, Ricard.

Crec que va ser la teva companya Líbia que em va preguntar ¿hi ha cuidadors especialitzats en Alzheimer? I vaig contestar que jo sàpiga, no. O sigui, els cuidadors, estem formats com a cuidadors. Després la vida et portarà que si cuides una persona amb Alzheimer n'aprens i aquest malauradament que n'hi ha tants casos quan en aquesta família has estat t'apareix un altre perquè diu ai mira que al meu pare li han diagnosticat això i així vas fent i et fiques en un cercle entre cometes viciós de cuidar gent amb Alzheimer però no hi ha. Jo saps que no hi ha una formació específica per cuidadors amb Alzheimer.

Pel que diuen els experts també diuen que no. Maria, el teu comentari i anirem a la publicitat.

Això sí que ha estat. Ha estat les 24 hores durant 8 anys. És la meva mare que estava també. Això és una cosa que mira com la gent que està cuidant, com això s'expressa. Mira, la Maria m'està ensenyant

unes imatges que em diu amb quines imatges us veieu més reflectits. I hi ha una imatge que es veu una cuidadora amb la persona malalta, amb una imatge idíl·lica de dir sí, però al costat hi ha una de desesperació i una de tristesa i de plor absolut, perquè estàs en una gàbia. I perquè a sobre suposo que hi ha aquest sentiment de culpabilitat de no m'hauria de sentir així per estar cuidant la meva mare, el meu pare, a qui sigui. Però jo també necessito espai per mi i entrem en una roda, que és la que deia ara la Patricia, que és molt difícil i que s'obre des de fora. Et diuen, no, què has de fer? Espendre temps per tu. Sí, però vindràs tu aquí, està, amb la meva mare, i a cuidar-la? Vindràs tu a fer-me la substitució? Al 677 38 77 19, podeu dir la vostra, Fran.

Doncs mira, precisament ara que parlàvem de la feina dels cuidadors, l'Anna diu, poca gent sap això, expliqueu i confirmeu, jo us ho confirmo, diu ella, els cuidadors poden constar com a tal i poden cotitzar per aquesta feina, la meva mare ha cotitzat per ser cuidadora.

Això és superimportant. Ara intentarem explicar-ho després de la publicitat, aquesta cosa en concret, perquè, per exemple, si jo tinc, m'invento, la meva mare al meu càrrec, jo em puc donar d'alta com a treballadora autònoma i cotitzar com a cuidadora de la meva mare. Ara intentarem donar resposta. Laia, tu ens podràs donar resposta a això? Ho mirem? Intentarem donar resposta després de la publicitat.

Ja abans parlàvem de com vincular les experiències viscudes per aquestes persones, aquests malalts d'Alzheimer. El Pere demana si també a través del menjar d'aquells gustos coneguts o de plats que els hi agraden molt, també els pot ajudar. Perquè diu, a mi em passa que menjo de vegades algun plat o alguna recepta on m'han posat allò que m'agrada i faig un viatge al passable.

Ara dèiem, aquest efecte ratatuí, Pere, és així. Poseu-los menjars que li hagin agradat i també així estimulem els diferents sentits.

Què més? Doncs, mira, ara s'ha passat una cosa amb l'ordinador, com abans t'ha passat amb els auriculars. No, el Quim subratlla la importància de la paciència i la Rosa Maria pregunta. Què podem fer si aquesta persona que té Alzheimer comença a tornar-se agressiva? Per molta paciència que tinguem nosaltres, què hem de fer? Com hem d'actuar?

Doncs anem a la publicitat i de seguida us responem això i el tema de fer-se autònom i donar-se d'alta com a cuidador d'aquesta persona. Ara venim.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio. Catalunya Ràdio. La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Quatre minutets i posarem punt i final a la solució d'avui. Una solució que em consta que està impactant a moltíssima gent que ens està escoltant. Estaríem hores i hores i hores parlant d'això. M'agradaria aterrar dos conceptes que han sortit abans de la publicitat. Comencem pel senzill. Laia, jo he dit donar-se d'alta d'autònoms per constar com a cuidador de la persona que tens a casa. No és ben bé així.

A veure. Jo dedueixo, tampoc no conec la casuística, però jo entenc que dins de la cartera de dependència existeix el que és la prestació per cuidador familiar. Llavors, en aquest cas, hi ha una prestació, de tota manera, depèn de la intensitat, del grau, del que tens dret a rebre. S'ha de viure en el mateix domicili, i aquesta és una mesura que ha anat avançant amb el temps. Primer hi havia el tema de la manca de cotització, després s'ha incorporat en l'última modificació de la llei de dependència, hi ha hagut algunes millores, i després per cada comunitat autònoma, diguéssim, hi ha també serveis diferents per a aquestes persones que cuiden.

Jo aquí començaria a fer el missatge que, sabent que existeix això, que ens ha dit un oient de la solució, i ara ho matisàvem amb la Laia, aneu al vostre CAP de referència, demaneu per la treballadora social i li exposeu. Escolta'm, hi ha aquesta situació, què en podem fer? Perquè de vegades és preguntar i els CAPs són un organisme fantàstic per tot, perquè el document de voluntats anticipades, que molts esteu preguntant per WhatsApp, com el fem, com el fem? El CAP t'agafen a la maneta i et diuen, mira, aquests són els documents, aquests són els supòsits i t'ajunen a no omplir-los. Si no. Sabeu com fer-ho? Vam fer un programa especial dedicat al document de voluntats anticipades. Us l'enviem també ara mateix a través del grup de la Solució, de la nostra comunitat de la Solució, aquest especial sobre el document de voluntats anticipades. Ens queden dos minuts i mig i com ho fem? Una pregunta de la Rosa Maria. Fran, et sembla que la recuperem?

Sí, la Rosa Maria ens demanava què podem fer, valora molt la paciència que cal tenir per ser cuidadora, però què fem quan aquella persona malalta d'Alzheimer es comença a posar agressiva? Com ho hem de fer i què

li hem de dir? Què hem de gestionar? Ricard, va, aquesta va per tu, tenim dos minuts per posar punt i final.

Sobretot, intentar que no et pegui, intentar parar-lo, calmar-lo, és difícil, és una part que emocionalment et desgasta molt, però no hi ha més, o sigui, no.

Clar, però el Ricard fa 1,80 m, la Maria fa 1,50 m.

Doncs hi ha remei, també, això, eh? S'ha d'anar al metge, explicar-li, i li doni una medicació o alguna cosa per no tenir tanta I això, com altres coses, com també, espera. És que acabem el programa, Maria. Vull dir de la sexualitat. Es posen molt agressivos, també. I també n'hi ha, s'ha d'anar al metge i explicar-los allò.

Mira, Maria, has fet bé d'insistir perquè em sembla superimportant. A les parelles de persones malaltes amb Alzheimer s'ha d'explicar al metge. S'està posant. Sexualment agressiu. Protegiu-vos a vosaltres també.

Sònia. Jo només volia afegir un comentari que em sembla que és molt important i que té a veure, evidentment, quan les famílies es troben amb aquestes problemàtiques han de consultar els professionals. Però, i això és una autocrítica pel sistema sanitari i el sistema social que tenim, hem de transformar aquests sistemes en. Alguna cosa que no és reactiva als problemes, sinó que és proactiva. I que ja planteja de bon inici a les famílies, escolta, et pots trobar amb això, amb això i allò. En qualsevol moment en què tinguis un problema, aquí estem, la porta està oberta perquè vinguis a parlar amb nosaltres.

Perdó, eso es lo que hago yo. I tant, Maria. Cada nou setmanes.

Cada nou setmanes trobeu la Maria. De fet, la trobeu al cap de Sant Martí en aquest programa per ajudar familiars a través del programa Pacient Expert de Catalunya. Avui hem parlat de com podem acompanyar els malalts d'Alzheimer i com cuidar els cuidadors. Ho hem fet amb la Maria Calvo, amb la Sònia Avilleira, amb la Laia Ortiz i també amb en Ricard Domènech. Moltes gràcies a tots quatre. Una abraçada, guapos. Nosaltres ho deixem aquí. Fran Domènech, tornem demà. Demà tornem per parlar de com es viu amb altes capacitats, com detectar-les i com procedir.