Com és la teràpia que va interessar a Jonathan Andic i que simula tirar un familiar per un barranc?

Toni Muñoz, bon dia. Què tal, Ricard? Bon dia. El Toni Muñoz, com sabeu, és un dels periodistes de successos de La Vanguardia i avui signa una informació que ens ha deixat amb els ulls esbatenats. Toni, que costa, a més a més, molt de creure, que és que Jonathan Andik, recordem, investigat per l'homicidi del seu pare, es va interessar per una teràpia que simulava, justament, tirar un familiar per un barranc.

Sí, sí, tal qual ho expliques. Això és una informació que va explicar un personatge que ha aparegut en els últims mesos, que és una professora d'anglès que va ser col·laboradora d'aquesta terapeuta del Zendik. Recordem que pare i fill s'estaven sotmetent a un tractament terapèutic amb una terapeuta que ja hem dit que alguna vegada no està col·legiada, no sabem si té formació, però almenys no estava col·legiada. Ni al col·legi de psicòlegs ni com a psiquiatra. I aquesta dona, aquesta professora d'anglès, va ser la primera persona que va acompanyar Jonathan Andik i qui li va mostrar, li va ensenyar el camí de les faixades que uns dies més tard acabaria fent amb el seu pare i que acabaria, diguéssim, amb aquella fatídica caiguda. Doncs bé, aquesta professora d'anglès va explicar en aquesta declaració que va prestar voluntària davant dels Mossos d'Esquadra que Jonathan Andik s'havia interessat uns dies abans per una. Que consistia en posar un familiar al caire d'un precipici, d'un barranc, i fer veure que el tiraves altabaix. Això és una teràpia.

Aquesta teràpia, és a dir, què aporta aquesta teràpia? És que no acabo d'entendre la teràpia.

Mira, jo t'explico. Aquesta teràpia estava prevista, l'estava duent a terme, o l'estava dissenyant o ideant, la terapeuta dels Andik, que es diu Maria Júlia Lüderwald, i li havia comentat a Jonathan Andik. Aquesta teràpia, que estava pensant, consistia en buscar una ruta a Montserrat. La Maria Júlia va buscar un barranc. Tot això era per un pacient, Salvador, esquizofrènic, que projectava l'odi cap a la seva mare. La Maria Júlia va pensar que podien buscar una ruta. La van trobar a Montserrat, al camí de les Faixades. Ara, a veure, jo soc la teva mare, a veure si pots tirar-me d'alta a baix. De fet, aquest experiment s'estava consolidant en la ment d'aquesta terapeuta, és a dir, tenien tota la intenció de fer-lo, fins al punt que ja estava previst una mena que es una mena de dispositiu per dur-lo a terme. El pacient també hi aniria un infermer per si passava alguna cosa. Què és el que passa? Doncs que aviam, el dia 1 de desembre del 2024, Maria Júlia Luderwald i aquesta professora d'anglès, que era col·laboradora seva d'aquesta terapeuta, van anar a Montserrat a buscar una zona amb precipicis on dur a terme aquesta teràpia.

És en aquell moment quan aquesta Maria Júlia li diu a la seva col·laboradora, bé, aquesta ruta que hem fet amb aquests barrancs li pot servir per a aquest Salvador, aquest pacient esquizofrènic que projectava l'òdica per a la seva mare, però també li pot servir per a un altre pacient que té problemes amb la gestió dels diners, que es diu Jonathan Andik, i que m'agradaria que algun dia l'acompanyessis. Set dies més tard, aquesta professora d'anglès va acompanyar Jonathan Andik, i set dies més tard, Jonathan Andik va anar amb el seu pare i va acabar la cosa com va acabar. Això ho canvia tot, entenc, no? Bé, el que canvia, diguéssim, aviam, fins ara teníem molts indicis en contra de Jonathan Handic, però sempre es podia dir. Bé, doncs ell va anar en una setmana, des que li va ensenyar aquesta professora d'anglès aquesta ruta, tres vegades a Montserrat. És a dir, va anar el dia 7, i va anar el dia 8, i va anar el dia 10, i va anar el dia 14, finalment, amb el seu pare. Fins ara tots pensàvem, quan no coneixíem. La fotografia de l'altre dia va ser la que va ser la més important. Quan mires la fotografia amb tots els elements que hi ha al voltant, ja fa sospitar. Més enllà de si va dur a terme la teràpia, i a part li havien ensenyat aquest camí, que estava previst per fer una teràpia d'aquest estil, una teràpia extrema,

una teràpia que jo crec que no és ni legal. Però això ja ho explicaran els psicòlegs. Clar, si tu al final, 14 dies després, vas a aquell lloc que t'han explicat aquestes terapeutes i fas una teràpia que també, o suposadament, fas una teràpia que t'han explicat uns dies previs, doncs clar, aquest element és molt important per entendre, o per poder entendre, potser el que va passar amb la mort d'Isaac Andí.

Perquè la terapeuta, com també la professora d'anglès, podrien ara mateix acabar imputades, investigades?

Mira, jo suposo que sí, la veritat. Estem a l'espera que després que aquesta professora d'anglès es presentés per sorpresa a una comissaria dels Mossos d'Esquadra i digués jo porto un any i mig sense dormir i crec que heu de saber tot això, i els explica tot això que us acabo d'explicar, també els ensenya tot de whatsapps que s'havia intercanviat amb aquesta Maria Júlia, amb aquesta terapeuta, Els Mossos d'Esquadra, clar, per una banda van dir, ostres, ara tenim uns elements molt més ferms que apuntalen la nostra acusació d'homicidi. I ara estàvem a l'espera que la jutgessa s'hi pesa declarar tant aquesta professora d'anglès com també, de nou, aquesta terapeuta, perquè la terapeuta Maria Julia Lodero ja va declarar, va declarar com a testimoni, en teoria estava obligada a dir la veritat, però no va obviar tots aquests elements, tota aquesta teràpia que estava fent amb un altre pacient, aquesta teràpia extrema o límit. I clar, ara, què és el que fa sospitar tot això? Doncs que és possible que la jutgessa hagi obert una peça separada, secreta, que vagi investigant en secret. Que és el que volia fer aquesta terapeuta, que és el que va fer aquesta professora d'anglès, i per això encara, això, és a dir, explicaria per què no l'han citat encara a declarar. Marc.

Sí, la veritat és que és un cas en què estava pensant que segurament d'aquí un temps veurem una sèrie com vam veure amb la

Rosa Peral. El Carles Porta ja va anunciar que hi hauria programa. El Carles Porta fa crims, en principi. Aquí també es va precipitar una mica en la sentència. Però sí, sí. És un cas molt. Mediàtic, podríem dir. Sí, sí. I el que apuntava en Toni,

en aquest cas, segurament no hi haurà una prova directa. Per a li condemna. Per tant, quan passen aquestes situacions, els Mossos d'Esquadra el que presenten són una cadena d'indicis que després els jutges han de decidir, en aquest cas les jutgesses, si són prou ferms perquè hi hagi una condemna. I ja n'hi ha diversos, d'aquests indicis. Hem parlat molt de cops de les contradiccions, les visites prèvies a la ruta, la trajectòria durant la caiguda que va determinar l'autòpsia, que podia ser no occidental. I clar, si feies aquesta teràpia, que crec que ho he definit com teràpia estranya, I que per tant és un punt més d'un indici.

Sí, perquè quan dien teràpia estranya, això és interessant, Toni. Vol dir que no és una teràpia convencional, vol dir que potser estem parlant que no és una psicòloga la que fa la teràpia. Clar, clar.

A ver, jo ahir vaig fer, quan estàvem escrivint aquesta informació, vaig fer alguna consulta amb alguna psicòloga, de dir, escolta, això realment es fa? Pots posar-t'ho a un pacient a la vora d'un precipici i fer veure que llença la seva mare? Diu, bé, això en principi no es fa, és molt poc convencional i no es fa mai. És a dir, com a molt, tu el que pots fer, és a dir, alguna persona que té alguna mena de fòbia, doncs posar-lo davant de la seva fòbia. Però clar. Això mai passaria per posar en risc a ningú, òbviament. I després hi ha un altre element que jo crec que és una mica menor, però que tampoc ens pot passar per alt, i és que per què Jonathan Handic coneixia la teràpia que es feia d'un altre pacient? És a dir, al final, una teràpia, quan algú està fent una teràpia, és una cosa confidencial, pacient, professional, no? Aleshores, com pot ser que Jonathan Handic conegués que és el que es faria amb una altra persona. Tot és molt estrany. Aquesta terapeuta està en el punt de mira des de fa molt de temps.

La idea d'anar a Montserrat segur que és idea de la terapeuta. Però que aquesta idea la van comentar uns dies abans, i al final, 14 dies després, el que passa és que el seu pare cau per aquell barranc que li han ensenyat uns dies abans. Tot això sumat al reguitzell d'indicis, que ja en són uns quants, fa que realment puguis armar una acusació per homicidi contra Joan Atanàndic, i estic convençut que ara, després d'haver conegut aquesta informació, haver-la publicat, i és possible que n'hi hagi més. Doncs jo crec que ara sí que s'obre bastant la possibilitat que puguem acabar davant d'un judici, perquè fins ara sempre es pensava que potser no hi hauria prou elements, però jo crec que ara sí que després de tot això, amb aquesta suma d'índices, potser són suficients per portar-lo a judici. El jutge no valora el risc de fuga ara mateix? No. En el seu dia no el va valorar. Ell està obligat a acudir cada setmana al jutjat a signar. Li va retirar el passaport. En principi la situació de moment no ha canviat. Si tot això avança, si la jutgessa considera que s'ha de canviar la seva situació, és a dir, que l'ha d'enviar a la presó, és possible que el torni a citar i li torni a demanar explicacions per totes aquestes coses que estan sortint. I que, clar, com que la policia ni la jutgessa en tenien coneixement,

no li van poder preguntar quan el van detenir i va declarar. No sé si s'ha d'explicar a la justícia. Si pot seguir en llibertat o si ha d'ingressar a la presó o ha de dictar alguna manera de mesurar cautelar extra, no sé, que asseguri, diguéssim, que no es pot fugar.

Laura. No sé massa què dir al respecte perquè crec que no ens podem aventurar a saber com es resoldrà aquest cas, però com dèieu hi ha molts indicis que no sé si seran proves que ens poden encaminar cap a una mateixa conclusió, però que de moment encara no sabem perquè no hi ha cap tipus de resolució. A mi d'entrada. Això de la teràpia em sembla molt morbós, desconec l'efectivitat que poden tenir teràpies d'aquesta mena, d'aquest tipus, però em sembla molt boig i semblaria, presumptament, que hauria pogut ser una inspiració per Jonathan Handic. Jo crec que davant d'aquestes informacions el més probable o el més natural seria que s'alcides a declarar i donés també explicacions, informació al voltant d'aquesta teràpia, però se'm fa molt difícil aventurar-me del quin pes pot tenir tot això. Estem en un moment en

què tenim aquesta cultura del crim, que visualment hem potenciat molt també aquest interès, hi ha també aquesta nissaga de poder al final del mig que s'hi barreja, i té molts elements que fan que sigui mediàtic, com deia el Marc Guatellet. Jordi.

Jo en aquests casos intento aproximar-me, com a membre d'aquesta obra, com a analista. Política o de la societat, no com a periodista d'investigació. Per tant, soc molt prudent per aportar alguna cosa, dir-vos que està clar que estem davant d'un litigi que s'anomenen d'alta exposició, i això en les facultats de dret ja s'estudia, que la part comunicativa no és un extra que acompanya el procés, sinó que des del primer dia forma part del procés, per instruir la possible acusació, per condicionar el marc mental. Que pugui interessar a la defensa o a l'acusació, i realment estem en aquest cas. Per tant, en aquest sentit, és interessant el desenvolupament mediàtic que les dues parts estan generant a l'hora de veure si hi ha judici, si no hi ha judici, si es declaren més mesures o no. De moment, què tenim, per això? Que aquí hi havia una terapeuta, deixeu-me dir un punt estrany, que la tenien, pel que consta, tant el pare com el fill. Per tant, per mi és dir, els dos compartien una terapeuta que sembla. Poc homologable amb lo freqüent però ho feien tots dos i l'altra és hi ha mostres que es va interessar per jo crec que els que estem aquí a la taula que sovint hem de buscar informació per coses si ens poguessin dir per coses que ens hem interessat també serien bastant n'hi haurien de bastant originals per tant en aquest sentit que facin el seu procés però jo. Per més obvi que sembli que t'ho estiguin ensenyant perquè comunicativament s'està treballant molt bé, jo vull ser molt prudent, perquè aquí és feina d'un jutge.

I aquí també haig de dir, i aplaudir la feina, per exemple, del Toni Muñoz, que sempre ha sigut Toni molt prudent en aquests casos, no només aquests, en molts casos ha estat explicant que és una feina molt delicada, perquè en aquest cas, per exemple, també hi ha una guerra pel relat, claríssim, i aleshores saber destriar el gra de la palla, què explico i què no condiciono, o amb què participo a construir un relat o no, doncs també forma part de la teva feina, Toni.

Sí, no, i, aviam, és veritat que és un cas, doncs, molt mediàtic, és un cas on hi ha molts interessos, on hi ha una família, òbviament, molt poderosa, doncs, que té molt, també té altres interessos, no?, que, és a dir, que tot això els pot afectar a nivell empresarial i, per tant, s'ha de ser molt curós i, també, doncs, ells ja es curen prou, doncs, de. En fi, de saber quines són les coses que es diuen o no es diuen. S'ha de dir que a nivell judicial està costant molt aconseguir informació perquè també s'han blindat totes les parts. Però és veritat que al final la nostra feina és intentar explicar què és el que està passant, com va evolucionant aquesta investigació, sempre des del respecte a la presumpció d'innocència, però sí que és veritat que al final aquí es va produir una detenció de Jonathan Handic un any i mig després dels fets i hem d'intentar explicar per què se'l va detenir. En un primer moment la jutgessa sí que va publicar o va fer públic la seva interlocutòria on es veia tota aquesta suma d'indicis que jo crec que tothom, el públic, ha de conèixer i ara s'assumen aquests nous que hem pogut conèixer a l'avantguàrdia. El que sí que és veritat que és una feina molt delicada perquè totes les parts tenen interessos i al final no t'has de deixar influir, però sí que és veritat que és la nostra feina intentar explicar com evoluciona aquesta investigació i quines són les noves proves o indicis que van apareixent. Mohamed.

Clar, teràpia estranya és una bona forma de definir-ho, però jo crec que per poder definir teràpia hi ha d'haver darrere un rigor científic, i crec que no, les paraules també creen realitats, ja que parlem de narratives, i crec que no és una teràpia, és una performance, una pseudo-teràpia, una persona que potser exerceix una pràctica com aquesta, potser és una pseudo-terapeuta, sobretot perquè moltes persones que realment fan teràpies, que ens estiguin escoltant i estiguin escoltant aquesta forma de procedir, segurament se sorprenen. De fet, el gran element d'aquest cas és aquest relat retrospectiu, perquè al final. Anem fent flashbacks en la història anem coneixent nous indicis i fa que evidentment sigui molt cinematogràfic i quan un cas agafa aquesta capacitat cinematogràfica ens perdem en els matisos simbòlics i oblidem o confonem el que és realment de fonament jurídic, per tant. Bé, és un cas difícil i és morbós i crec que no ens hem de deixar arrossegar precisament per aquesta visió cinematogràfica per no ser capaços de destriar el que és simbòlic, narratiu, del que realment de fonament jurídic. Que és molt difícil, d'altra banda, eh, Mohamed?

Molt difícil perquè els temps que tenim són uns altres. Toni Muñoz, gràcies, bona feina.

A vosaltres, una abraçada.