Com es va viure el primer concert d'Oques Grasses?

Però abans d'entrar més en matèria també a aquesta agora, volem parlar també del concert que va haver-hi ahir a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Hi vau anar-hi, algú de vosaltres, o no?

Jo vaig avui. Vas avui. Però bueno, tinc una poca moca en cel i anar amb les pluges.

No, al principi no, al principi està controlat ja avui, eh? Veurem. Sí, veurem. Veurem. Sí. Va fer el primer dels quatre concerts, Xavi Canalies,

bon dia. Bon dia, què tal? Tu vas anar a la prèvia, eh? Vaig anar a la prèvia perquè Collapse aquesta setmana excepcionalment s'emet el divendres, perquè recordem que el dissabte 3K t'emet en directe el concert de Casgrases. Sí, molt bé. I vaig anar a peu de camp, només obrir portes de l'estadi Olímpic Lluís Companys, a parlar amb els seguidors que ja estaven esperant el primer d'aquests quatre concerts. La gent estava amb ganes, no? Hi havia una sensació d'alegria, però tristeses i sentiments una miqueta contradictoris, perquè un plico a tres estadis, Lluís Companys, gairebé 220.000 persones que els aniran a veure, que els han seguit. Per tant, per una banda, hi havia aquesta catarsi del comiat que indirectament porta una mica la nostàlgia i la pena. Qui va anar de públic

va ser el nostre Òscar Fernández. Òscar, bon dia. Bon dia, bon dia.

Estarà en plena forma o no? Sí, i tant, i tant, estan en plena forma. A nivell musical, diguem-ne, que això ja és conegut, perquè el repertori dels Ocas Grasses ja és prou conegut, perquè tenen algunes cançons que s'han convertit en himnes i en hits, diguem-ne, però a més a més, a mi el que em va sorprendre, diguem-ne, és el muntatge. A mi em fa la sensació que és un muntatge de primera divisió, diguem-ne, pantalla gegant al darrere, columnes de foc, focs artificials, un cor de gospel, un quartet de corda, és a dir que. A banda del que és el valor musical, ahir vam assistir a un espectacle en què durant dues hores tothom s'ho va passar molt bé, tothom va gaudir i tothom va ser feliç durant un parell d'hores, que això està molt bé. Vas anar amb els teus fills, Òscar, o vas anar. Vaig anar amb família, sí, sí. Jo no soc un fan pota negra dels Òcars Grasses, però.

T'ho deia perquè crec que hi ha una qüestió molt generacional, que connecta molt amb

una part de joves, també molt interessant. Sí, sí, el públic era molt familiar, hi havia molt grup de nois i noies joves, totes les cançons se les saben, una defensa de la llengua catalana també, no només a dalt de l'escenari sinó també entre el públic, eren majoritàries les converses en català, i hi havia una sensació, estic d'acord amb el Canalies, d'una banda alegria de poder gaudir de l'espectacle i un punt de tristesa, que clar, ara en queden tres, ahir en quedaven quatre, ara en queden tres de concert abans que s'acomiadin. I el Montero no parla, no, Canelies? No fa entrevistes. No,

ha decidit no fer absolutament res. No se va molt bé. Ni una roda de premsa. Jo crec que hagués estat bé un comiat per. Però ja parla amb les cançons, no? Sí, però jo crec que la gent també moltes vegades, més enllà de l'artista, tenen ganes d'escoltar la persona. Espera, que et treguin un tall, el descontactualitzin. Jo he ramat. De fet, el Montero, al llarg de la seva carrera, ha concedit poques entrevistes. No ha sigut un cantant, un artista. Jaume a la favor d'això. Que s'hagi predicat gaire pels mitjans. He de dir-te que sí que el vaig veure una hora i mitja abans d'iniciar el concert, que el tenia una mica lluny, el vaig saludar des de la distància, i sí que hi havia nervis. És a dir que, evidentment, a mesura que arribava l'hora del concert, home, doncs, les pessigolles a l'estómac, perquè entenc també que per la banda ha de ser molt emocionant aquest comiat amb el seu públic.

Xofra, hi aniràs? Mira, m'ha passat tota una generació per damunt. Ja ha fet tard.

Avui quan explicàvem que quan fes una espada al final de Charango. Uff, ja no me'n recordo, 10 anys? Consideix si 10 anys, no? Consideix en que ara és el final de Ocas Grasas, és a dir, anem de 10 anys en 10 anys, no?

També va a estils, eh? Ara he dit un comentari boomer de m'ha passat una generació per damunt, però és veritat que fa uns mesos vaig anar a un concert de la Ludwig Band, que són un punt més rocker, que és el que a mi m'agrada més, i això va a estils, i em vaig reconciliar també amb les generacions passades, futures i presents, eh? I això ho digui però a mi Ocas Grasses doncs mai mai m'ha suscitat hagués anat com a companyana això sí però finalment tampoc el que es trobava el meu grup el meu grup amb el Jofre jo el Jofre estic en aquest grup també que ell anava d'acompanyant clarament de consort no?

sí sí el que ens trobava molt, precisament, eren les famílies. És a dir, clar, un dia, no sé com, el primer disc d'Ocas Grasses es va editar el 2012, per tant, ara, 2026, hi ha molts nanos, molts nois i moltes noies que hi anaven amb els seus pares, perquè havien escoltat durant moltíssim temps Ocas Grasses al cotxe, i és allò que passa molt sovint, no? Que la música que sovint escoltes amb els teus pares se t'acaba enganxant. 5 anys de xarango, eh? 10, no? Ah, doncs mira. Pensava que feia més, eh? Pensava que feia més, la veritat.

I passava això, anava a dir que en el concert d'ahir veies, jo per exemple, jo no soc fan del Casgrasses, jo no et podria fer una cançó des del principi fins al final, però ahir en el concert em vaig adonar que de manera inconscient, on diguem-me, les sabia pràcticament totes, i totes podria cantar algun tros, perquè han sonat al cotxe, han sonat a casa, i passa el mateix, el Jofre també m'entendrà, perquè jo soc malalt d'Springsteen com ell, i he portat els meus fills als concerts d'Springsteen, ells no són malalts d'Springsteen, i se saben les cançons, per el mateix, i acaba sent una mena de comunió entre pares i fills.

És la part bonica, diguéssim, d'aquest concert, que ho neixen generacions. Gràcies, Òscar. Fins ara. Que vagi bé.