"Companys, assassí", el dret a la llibertat d'expressió amb Sílvia Cóppulo i Oriol Farrés

Recta final al Matí de Catalunya Ràdio del divendres i avui que és divendres ens acompanya en Sílvia Coppolo. Bon dia, Sílvia. Hola, bon dia. Aquesta energia necessària per afrontar el cap de setmana. Sí, tant que sí. M'encanta l'energia de Sílvia Coppolo. Oriol Farrés, bon dia. Hola, bon dia. També tens energia, però és diferent.

Sí, és una energia. Som diferents, eh? És la gràcia. Viv la diferència, que diuen els francesos. Ens volen tots iguals, no?

Contra l'homogeneïtat, diversitat. Amb els doctors Sílvia Còpulo i Oriol Ferrés analitzem l'embolic de la setmana. Avui un embolic en què s'ha ficat Aliança Catalana per haver donat suport a Vox i haver defensat a la Junta de Porteus del Parlament. Recordeu que a l'hemicicle s'hi podien dir coses com aquesta.

Lluís Companys va ser un assassí. Va crear el Comitè Central de Milícies de Catalunya que va assassinar a més de 8.000 catalans innocents.

Alianza va defensar que Vox pogués dir que Lluís Companys era un assassí i al matí van parlar l'endemà amb la diputada Rosa Maria Soberana que rectificava i que enviava de justificar-se així.

No som jutges ni considerem que els diputats tinguin la potestat de sancionar opinions d'expressions d'altres diputats. Però això no vol dir que anem d'acord amb els cartells que defensen Vox. La votació va ser no molt concreta, sinó que va ser com efímera i la interpretació de l'explicació va ser el que em va confondre.

És a dir, deia que s'havia equivocat a l'hora de discutir aquesta posició donde dije, digo, ¿no? Sí, està llegint, eh? Estava llegint. Estava llegint, sí, sí. I a més a més, vam explicar també aquí al matí que Silvio Riols ja s'havia oposat fa un any a sancionar Vox per haver qualificat companys assassí. Per tant, Diguéssim que va ser un embolic bastant curiós el que hem viscut aquesta setmana amb Alianza, Sílvia.

Però llavors no es va fer públic, no va transcendir. A veure, el que veiem és que en el món de la publicitat i la comunicació actual, allò del que parlin de mi s'ha convertit en el que en diem marketing de guerrilla, marketing de provocació, aquest shock advertising, no?, i en gestió de la reputació de marca. Perquè el recurs més escàs ara és l'atenció del consumidor, de qui està a les xarxes, del possible votant, de manera que hi ha partits que busquen deliberadament la polèmica, la provocació, volen generar debat social perquè nosaltres, els mitjans de comunicació i a les xarxes, en facin difusió gratis, tenint en compte el que en comunicació en diem l'efecte Streisand o polarització, que consisteix en el fet que una marca o un partit polític situat a l'extrem generi crítiques no sempre és dolent per a ella, perquè la polarització extrema crea comunitats de clients molt fidels. Per què? Perquè amb una posició radical, com la que veiem avui, o amb un producte estrambòtic, els haters, els detractors, en parlen malament, per això fa que s'activin automàticament els lovers que surten a defensar.

I gent que potser no et defensaria, però que si veu que t'atacen molt, doncs et surt a defensar. Sí, senyor. Però en aquest cas hi ha hagut una rectificació, com deien, de la diputada d'Aliança. I això afavoreix o li va en contra?

És bona pregunta, eh? En Ricard, de moment, tot el que sigui captar l'atenció li va molt bé, que aquí en parlem també. L'atenció, com deies, el bé escàs, si l'objectiu ho aconseguís, seria allò que deia Òscar Guald i Salvador Dalí, que parlin de mi, que en Dalí va canviar-ho, encara que sigui bé, en comptes de. Que parlin de mi, encara que sigui malament. Que xerrin, que xerrin. Sí, sí, sí. Però és clar, aquí, com que l'any passat no va transcendir a aquests, han vist que aquest avantatge potser havia superat els límits i llavors han activat mecanismes de control de danys davant d'una relliscada que afecta directament l'essència identitària del partit. Per tant, estem davant d'una gestió de crisi i de la dissonància de marca. Perquè els partits, què diuen? Farem això. Farem allò, perquè som els més purs. Llavors, per Aliança Catalana, aquesta marca es basa en un nacionalisme català radical i intransigent. I sobretot en una posició extrema i radical contra la immigració. Això ja en parlarem un altre dia, perquè Aliança Catalana no vol que Catalunya tingui les competències en immigració. Tu que primer vol l'Estat, ja hi tornarem. Però tornant al cas d'estar a favor que es pugui titllar de Cecilio i els companys, estem davant d'un trencament del relat, d'una incongruència ideològica. Llavors, en, diríem, aliar-se involuntàriament o no, amb Vox per protegir qui insulta una figura mítica del catalanisme com companys, el partit pateix això, una crisi de coherència. Passa de ser el salvador de la pàtria, recordem la senyora Oriols allà cridant al fossat de les Moreles, no hem vingut aquí perquè ens donin el Premi Nobel de la Pau, hem vingut a salvar Catalunya, salva pàtries, i són acusats per l'arrest del bloc independentista d'encombrir l'espanyolisme.

Per tant, rectificar no està clar que sigui de savis, en aquest cas, Oriol.

Aquí podríem dir que no ho sé. A vegades diu la frase, rectificar és de savis, però potser en aquest cas podríem plantejar-ho en el sentit que a mi m'agradava pensar-ho això, era si en un Parlament s'ha de poder dir de tot o no. És a dir, hi ha una qüestió de

comunicació pública. És la qüestió de fons. El que diu és, no és que estigui a favor que es digui Lluís Companys assassí, sinó el que defenso és que es pugui dir de tot. I que no s'hagi d'amonestar diputats. Això és contradictori, també, amb el que han fet fins ara.

Exacte, i que no s'hagi d'amonestar diputats. És a dir, que no hagi d'aparèixer una figura censora, en aquest cas, que estigui amonestant. Aquest era l'argument inicial, que després va semblar que no, que estaven a favor de dir que Lluís Companys era un assassí. Però, directament. Van rectificar i es van posar, diguéssim, en aquest marc general. I és curiós perquè en dues ocasions anteriors ja s'havien posicionat també a favor de Vox en el sentit de permetre. Però no va transcendir. Però això no va transcendir, no era debat en aquell moment. A la qüestió hi ha una dimensió que és de comunicació política i després hi ha una dimensió que per mi crec que és normativa, que va al fons de la qüestió en el sentit de la llibertat dels parlamentaris i de la llibertat d'expressió. Si tu has de. Que es poden dir coses que encara que no t'agradin gens d'alguna manera les has de tolerar i aquell que les diu per exemple anar allà amb uns cartells dient que Lluís Companys era un assassí ja quedarà ell retratat aquí la qüestió està que d'entrada idealment un podria dir com el que deia John Milton el poeta durant la revolució anglesa del segle XVII que deia? Que va fer un llibre fantàstic, a part del Paradís Perdut, el poeta Milton, que era un republicà, que es deia Areopagítica, i era el primer llibre a Europa a favor de la llibertat d'expressió i de la llibertat d'imprenta. I deia, tantes opinions com sigui possible han de ser públiques. Els governants no han de ser crítics literaris, no han de ser censors, han de ser governants i prou, i per tant que hi hagi tantes opinions com sigui possible per tal d'entre tots anar trobant la veritat. Potser idealment seria fantàstic acceptar aquest argument de la llibertat d'expressió amb límits constitucionals, com el dret a l'honor, a la intimitat, la protecció de la joventut i els menors, etcètera, etcètera, però donar màniga àmplia, el més àmplia possible. L'única cosa que em fa dubtar a mi, a veure què en penseu, és que amb el nivell de la conversa pública actual, amb el nivell de crispació i d'amenaça que també hi ha amb algunes de les coses que es profereixen potser el to ha pujat tant que es fa necessari que d'alguna manera regulem els discursos d'òdits

és un ideal que no es tradueix avui en dia que hi hagi una llibertat sense límits on es pugui dir tot està molt bé sempre i quan els responsables polítics no deshumanitzessin, per exemple, col·lectius. Exactament. Que això és la base de qualsevol acord democràtic.

I l'insult, si tu dius no, aquest partit fa A, B, C, D, E, i és el mateix que A, B, C, D, E van fer els nazis en aquest moment, estàs comparant maneres de fer. I tot i això, has d'anar amb compte. Jo crec que has d'anar molt amb compte. I això és el que ha fet d'alguna manera la líder de l'Aliança Catalana. Després de tancar aquesta fase defensiva de l'error humà que, diríem, podem anunciar, podem assumir molt més, llavors el que fa és, no s'hauria de dir assassí a Lluís Companys com no se m'hauria de dir a mi a nazis. És a dir, flas, desplaça el focus i es posa al mateix nivell i de passada apareix com a víctima.

És a dir, tots estan contra mi. És a dir, apareixen com que són aquells que parlen de manera autèntica, sense aquesta cosa tan rígida i formal dels partits de tota la vida. Però clar, paguem un preu, perquè nosaltres que estem dient les coses pel seu nom, ara ens ataca i és una

guerra de tots contra nosaltres. Activa el mecanisme de solidaritat de la seva base electoral, i els seus possibles votants, perquè ara té només dues diputades, ja no pensen quina errada que han fet votant amb Vox, sinó, és veritat, a ella l'any sota cada dia, i ningú la defensa.

Hi ha un llibre que és un seu llegit, que es diu Crítica de la víctima, de l'italià Daniele Giglioli, que parla precisament que la víctima al final no actua ni responsabilitza, sinó que pateix, i per tant els culpables són els altres, Per tant, ella no té deures, sinó que només té drets i reclamacions. Aquest és un lloc molt interessant perquè sempre hi tens a guanyar.

Sempre hi tens a guanyar, sí. El que explica aquest llibre és genial perquè.

Quan ho desplaces, eh? Si tu et presentes com la víctima, sembla que ets immune a qualsevol argument que es pugui fer contra teu, perquè ja tens la partida guanyada. És aquesta manera de treure'n del victimisme una carta que et permet guanyar totes les partides. I aquí és on s'ha de dir, escolta, que tu hagis estat víctima, suposem que ho hagis estat, no et dona necessàriament la raó en tots els temes, tampoc. Per tant, hem de veure quin és l'argument, finalment, també, reconeixent que, efectivament, si hi ha un dany, hi ha d'haver també la seva reparació, evidentment.

Però jo entenc que aquí la clau és que ens fan desplaçar el focus per fer un reframing, un altre marc, perquè no veiem que estan al costat de Vox. I ja està. Aquesta és la clau. Jo crec que diríem aquí hem de tenir prou el cap clar de quin és l'eix, què és el que hem d'analitzar. No m'agafi de la mà i m'hi porti perquè no hi aniré. I per això a vegades

deia que diguin i que vagin dient perquè així quedaran retratats ideològicament també, defensant cada vegada posicions que són islamòfobes, posicions que són intolerants, i posicions que tenen també, des del punt de vista de l'arc polític, amb algunes coses, que això no s'ha dit tant, que són extremadament neoliberals també. Bé,

però diríem que siguin com vulguin, si són neoliberals, des del meu punt de vista. Si són neoliberals, que siguin neoliberals, com un altre pugui ser comunista. I deixa'm dir que es parli d'aliança catalana, encara que siguin aquests termes, des del meu punt de vista, els continua afavorint. Malgrat que sí que hi ha algun possible votant que comença a dir pot ser que s'estan passant s'estan passant quan aquesta senyora diuen el fossat de les moreres i si ve algú cap amb nosaltres la morrarem a terra textual els afavoreix amb ells i políticament afavoreix també des de la meva posició el PSC perquè diríem entren com els assenyats els avorrits els antípodes del partit salvapatries. I intentant desdibuixar junts. O sigui, Aliança Catalana, PSC, ja ens podeu convidar a dinar i no cal que vingueu.

És veritat que la polarització de la política actual és cap on anem, no? Que una esquerra cada vegada més radical, una dreta més radical, i per tant, com que és un moment on hi ha una desigualtat molt creixent, doncs et porten a pensar que hi ha dues solucions. Sí, a vegades et trobes en la situació aquesta I hi ha més, som una societat molt més plural.

Sí, que si el discurs està polaritzat sembla que sigui digital i aleshores sigui d'una cosa de sí o no, una cosa de positiu o negatiu. I el que és interessant moltes vegades en les discussions polítiques és la matisació. Jo això que deia de l'Aliança Catalana com a partit neoliberal, evidentment que té tot el dret de defensar el que sigui, però es presenta com un partit salvapatrias de nacionalisme absolutament ampli, quan, efectivament, si tu mires les seves reivindicacions polítiques, també tenen els seus interessos.

Però si no volen les competències en immigració. Fins que no tinguin l'Estat. Aquí hi ha la trampa.

És un programa de màxims, no les volem.

Clar, no les volem perquè ens hauríem de retratar, hauríem de prendre decisions. I és cert, abans, des del centre, s'arribava a la major part de la població que podia votar, però també estem veient primera ministra danesa, també estem mirant Suècia. És a dir, la qüestió és que aquells partits d'ordre, per dir-ho així es mullin el que han fet els extremistes bé, és posar a la gent d'alguns temes que no s'atrevien a posar i que ofereixin solucions a problemes complexos. Problemes complexos, solucions complexes. Però que les donin.

Oriol Ferrer i Sílvia Copolo, gràcies, bon cap de setmana. Bon cap de setmana, gràcies.