Comprar roba de talles grans, missió impossible?

Seguim al matí de Catalunya Ràdio. Frankie Pereira, com estàs? Hola, què tal? Molt bé, bon dia. Obrim el bloc de notes del Frankie. Ja sabeu que aquest estiu serveix com a teràpia del Frankie. Absolutíssimament. Però amb un servei públic d'una altíssima qualitat, aquest estiu. Ho porto tot. Què necessites? Ho porto tot. Ja vam dir que, per exemple, és que m'ha agradat molt això, allò de quan busques un lloc per aparcar. Sí. És que ho estic repetint a molta gent, això, jo. Perdona? Ho estic repetint a molta gent. Quan busques un lloc per aparcar, que et trobes una persona guardant el lloc, dient, no, no, és que ara ve la meva dona amb el cotxe, això no es pot fer. No. I és multable. Multa fins a 600 euros, va dir, crec. Fins a 600 euros. O sigui, que poca broma. Algú. Has aconseguit que esmolti algú, encara?

No, però ja t'ho he explicat. Jo vaig trucar un dia a la policia perquè intercedís allà a mig i no el poden anar nerviós. O sigui que.

Doncs va, escolta, repassem alguna dèria més de les teves, del teu bloc de notes, amb la voluntat de servei que ens caracteritza. A més a més,

jo crec que avui no només soc jo, sinó que és una dèria, un malestar, un patiment que pateix molta gent, perquè és el moment d'anar a comprar roba. Sí. Sobretot quan, diguéssim, no tens una talla normativa. Ja. Quan tens una talla, que jo, amb els meus amics, una talla industrial, no? Apa! Home, escolta, vull dir que quan estàs gras, parlant clar, ja has d'anar a comprar roba. Avui parlarem d'això.

Samarreta d'imperi, pantalons que no lliguin gaire, i una camisa oberta, topos vermells per no perdre l'aire. Samarreta d'imperi, pantalons que no lliguin gaire, i una camisa oberta, topos vermells per no perdre l'aire.

Agafa la xancleta i la movilet i anem a la platja, anem i de pet. Deixa les cabories on faci fred, agafa la gorra i penja el barret. Agafa la xancleta i la movilet i anem a la platja, anem i de pet. Deixa les cabories on faci fred, agafa la gorra i penja el barret.

Doncs va, escolta, a part de comprar roba, sobretot talles grans, entenc, eh?

Sí, i parlo en primera persona, eh? Jo tallo gran. I els que tallem gran també volem portar la mateixa roba lletja i barata que la resta de la humanitat. Saps què vull dir? Tenim ganes de poder entrar en aquelles botigues on hi ha la música tota castanya, que més que una samarreta amb pantalons de meravella és un gin tònic, i dir, escolta, jo faig una 2, una 3, una 4 XL. Podem fer això, nosaltres també, portar aquella dessuadora lletja, allò que no dirà ningú. Però, sorpresa, no podem. No es pot. No podem. Per què? Doncs, bàsicament, dos motius. El primer, n'hi ha que diuen, ah, no, ho fem fins a l'XL i punt. I aquí s'acaba. Per tant, t'estan directament, tu, amb aquesta cara i amb aquest cos, no et volem aquí a casa nostra, val? No volem la nostra roba. I segona, Potser sóc jo que tinc molta mala sort, eh? Però quan arribo, no, és que les talles ja no em queden. Ja no em queden. Sempre passa el mateix. O sigui, sóc gafe. És igual. Ni rebaixes, ni principis. Igual hi ha molta demanda. Seguríssim. Jo crec que d'això. O sigui, hi ha S's, L's, M's, XL's, però de la 2XL mai ni queda. Ja no en queda. No sé què han fet. I després tinc una altra sensació. Sí. Perquè no és només que no hi hagi talles grosses, sinó que. Cada cop són més petites, les talles. O sigui, ara tu no t'ho creuràs, però jo tinc una samarreta de fa 20 anys, que és una XL del Comando Empordà, quan era jove, diguéssim. Perdó, perdó. No és igual, no entenen detalls. Què és el Comando Empordà? Bueno, t'ho pots imaginar. Aquestes coses de quan ets jove. Bé, una samarreta que és una. Això és festa major de la Bisbal, alguna cosa així. Efectivament, alguna cosa així. I és una XL, i escolta'm, em va. No me la posaria per anar al carrer, però bueno. Em va prou bé. Però és que ara, l'altre dia vaig anar a comprar una camisa i és que vaig trobar una 3XL i pensava, però és que això ja em comença a anar just. T'ho dic en sèrio. De debò? Sí, sí, sí. La sensació és que cada cop he de demanar una X més, que jo també me'n puc engreixar i tal, però escolta'm, que en tinc d'altres que em van perfectes i són talles més petites. I què acabes fent? Doncs. No comprant roba. O comprant el que et va bé, que és trist haver d'acabar comprant el que et va bé. T'agradi o no t'agradi, perquè alguna cosa t'has de fotre. O un sac de patates foradates et podries fotre. No, però vull dir, i si no, t'acabes comprant el que trobes. I si quan trobes una botiga que talla gran, eh, ets el client VIP, perquè ja et coneixen, et saluden i fan la onada, perquè vas allà i t'ho endus tot. Sí. Però.

El que més m'ha agradat és que volem comprar la mateixa roba lletja i barata que la resta de la població.

També volem els que tallem gran. I aquí hi ha la meva dèria. Vinga. ¿Soc jo que sempre arribo tard i no aconsegueixo la meva talla o és que realment no hi ha talles grans a les botigues? Sobretot aquestes botigues, insisteixo, eh? Aquestes cadenes, que sí, que és molt bonic, hauríem d'anar a comprar a altres llocs i tal i qual, però, escolta, amb l'economia d'on pel que dona, hi ha molta gent que no es pot permetre segons què i també. Volem comprar coses barates. Aquest és el tema.

I crec que ens van fer falta un parell més de cafès. Aquell viatge amb alta, queixar-nos dels plous dels lloguers. No és que et pensi força, que em fa pena haver malgastat els diners.

Doncs anem a mirar de resoldre aquesta dèria, no? Sí. Aviam, saludem ara mateix l'assessora d'imatge i activista contra la pressió estètica, la Marta Pontnou. Marta, com estàs? Molt bon dia. Hola, molt bon dia. Aviam, tot això que ha explicat ara el Frankie és paranoia seva o hi ha alguna cosa de raó?

No, no. Ja, tot és cert el que diu. I, de fet, això que diu del tallatge, hi ha una cosa que es diu el vanity sizing, que és el tallatge vanitós, i el que fan és, com que no hi ha les normes oficials de com s'ha de tallar, ni com a harmonitzades. A nivell estatal, moltes marques etiqueten cada peça com els sembla i el que fan sempre és tallar una mica inferior. Perquè és una estratègia que així la gent té la sensació que ha perdut una talla o que encaixa amb una talla més petita. I com que tots estem insatisfets amb els nostres cossos o ens fan creure que mai estem prou bé ni prou prims, doncs, home, aquesta sensació de. Mira, doncs ara he d'agafar una talla menys, és el que. Però és veritat que no n'hi ha de talles grans

a les botigues. Les amaguen. Però això vol dir que les talles són, si ho entenc bé, una miqueta més grans. És a dir, la M és una L, i llavors tu et poses la M, que en realitat és una L, i tu estàs convençut de. Calla, mira, m'he primat, ara em puc posar una M. És això?

I a més a més no en fan de molt grosses, fins a com podríem fer-nos, no ho sé, fins a les 50. Vosaltres imagineu aquestes. Grans marques democràtiques que tothom coneix al país, que de fet els dos senyors, un és mort i l'altre és un dels més rics de l'Estat. No podríem tenir físicament a un magatzem a Passeig de Gràcia totes les talles? Mira, no sé, fins a les 50, clar que la podríem tenir, clar que ho podríem pagar. Clar, perquè Marta, quin és el motiu perquè no les tinguin? Perquè no interessa. O sigui, no interessa. Nosaltres, al final, la societat és grasofòbica i, a més a més, hem tingut com uns referents al llarg de tota la vida amb les sèries, les pelis, els editorials, de sempre el mateix bellesa hegemònica, no? Un cos prim com a únic cos vàlid. Llavors, si veuen a persones grasses o velles d'edat a dins d'unes certes botigues, aquestes botigues no venen. Tu, per exemple, si preguntes a adolescents, no sé, vés a buscar-te un vestit al Corte Inglés, no? El primer que et diuen és, no, que això és de persones velles, no? Perquè és el que ells tenen com a referència. Si tenen talles molt grans, hi aniran persones més grans i més grasses a les botigues. Llavors, no interessa amb aquests grups d'inditex tan moderns, on hi ha aquesta música tan forta, on hi ha aquestes adolescents. Vendent-nos. Llavors no tenen el referent. El que volen és omplir de botigues joves i de persones joves perquè són les talles. Que ells consideren més venudes.

I per això també aquesta estètica, doncs, Marta, la música, la gent jove venent, tot això, coloraines aquests que tenen aquestes botigues, tot és un conjunt?

Com més gran, fixa-t'hi, com més gran, més t'atabala quan entres en aquesta botiga. Ostres, la música, aquest aire acondicionat tan fort, ara he d'entrar a l'emprovedor, mira, és igual, m'ho agafo i ja m'ho emproveré a casa, perquè és el que volen. El que volen és que la gent gran no valti massa per la botiga, que la gent jove, que s'hi vegi gent jove, que s'hi vegi dependents de joves, tota aquesta idea que es ve en la moda que tot ha de ser fresc, jove, prim, eternament jove.

Però per tant és deliberat, el que dius, Marta, és a dir, és expulsar la gent d'una certa edat o d'una certa forma, d'un cert pes.

Són les estratègies que tenen de marketing de tenir persones sempre joves i vendre aquesta idea que la roba és accessible a un tipus de cos. Perquè si no, és el que diem, amb aquests diners que tenen totes aquestes, que tenen Ditex, que tenen aquests imperis, per què no posen, per exemple, no poden quan fan una sessió de fotogràfica per la web? Si ara us hi poseu tots a mirar la web, hi hauria de tot, i a més a més, imagina't amb la intel·ligència artificial que els mateixos pantalons els pots posar amb una noia d'una 36, una 38, fins a una 50, no? Per què no ho fan? Per què no ho ven? Per què prefereixen que a la portada hi hagi una noia amb una talla 34? De fet, hi ha una marca, això és escandalosíssim, a Catalunya hi ha una marca, és una marca internacional, però a Barcelona hi ha una botiga que es diu Brandy Melville, i només té una talla única, és una roba per a adolescents, i només hi ha una sola talla de totes les peces. I aquesta peça. Correspon a una 34-36. Imagineu-vos la violència que no tenen ni emprovadors. Perquè els emprovadors és el moment en què tu acabes de dubtar. Tu t'agafes tres o quatre peces i a l'emprovador descartes. Doncs volen tant el consum, per sobre del consum, a qualsevol preu, per sobre de la nostra salut mental, sobretot la de les nenes, que estan en aquest moment, que creixen, que si tu no entres en aquesta talla, no ets adolescent, perquè és un referent de les adolescents passar per aquesta botiga a comprar-te roba. Això ens queda com molt lluny, però jo, que ara tinc adolescents, el dia que m'han dit, no, no, s'ha d'anar amb aquesta botiga, perquè és que qui no porta a l'institut aquesta marca, que no és molt cara, és allò que deia la brossa, vull comprar. Roba dolenta, doncs és aquesta. I aquesta marca, Estats Units, fan les portes d'entrada a la botiga, fan dos pams. Però literalment, no? Fan dos pams. Imagina't, és perquè llavors tu ja no entris.

No, no, és que físicament no pots entrar. No només pel que hi ha. La Marta té un Instagram que és ThePont9Agency.

Ho he dit bé, Marta? Sí, sí, que faig contingut en català i intentant fer entre això, que també rebo molt hate, però intentant fer entre això el cap de les adolescents, tot i que al final les que més m'escolten són les mares.

Però quan dius reps molt de hate, en quin sentit? Perquè et renyen o perquè et criden? Perquè diuen que, bueno, doncs,

perquè vaig en contra de les persones primes. No, no vaig en contra de les persones primes. Vaig a favor que tothom, de tot tipus de cossos, tinguin dret a la moda, a vestir-se, a expressar-se tal com la gent vol. Això, vull consumir roba brossa,

no?, però que hi hagi una mica de. Marta, el tema psicològic, clar, jo ara tinc 40 anys i podem dir que em comença a suar bastant això de la roba, però jo estic pensant, fa 15 anys, anar a comprar roba era un suplici per mi, perquè era complicat, perquè sempre acabaves frustrat perquè no ho trobaves, i tot això. No sé si tu, a través del teu Instagram, Marta, t'arriba en comentaris de gent, nois, noies, que t'escriuen dient que per mi anar a comprar roba és un problema, és una cosa psicològicament que m'afecta molt. Mira,

jo mateixa he passat pel meu cos, he passat per tots els estadis, inimaginables. Llavors, jo sé el que és. Quan jo tenia 12 anys vaig haver de comprar sabates de núvia per fer la comunió, imaginen, perquè ja feia 1,70 metres. Llavors, soc molt conscient del que passa quan aquestes adolescents s'estan formant la seva identitat, la seva autoestima, que vols pertànyer a un grup i no pots trobar la roba perquè simplement vols anar com les altres o vols passar desapercebuda o poder-te comprar el mateix. Llavors tinc, més que criatures, tinc moltes mares i pares, sobretot mares, que m'escriuen. Dient, tinc un problema perquè no sé què dir-li a la meva filla, perquè jo la veig preciosa, però ella es veu que té un quilo de més, o dos, o cinc, i és perquè no li satisfà, la roba no satisfà les seves necessitats. I això, jo crec que això s'hauria de regular, i a més a més, a Catalunya, que tenim, en generalitat, tenim competències en consum, en comerç, i en indústria, i també en termes d'igualtat, doncs, es podrien regular aquests aspectes de tallatge perquè bé ho han fet amb la llei del comerç, no? Que, per exemple, els diumenges aquí no es pot obrir per protegir el petit comerç. Doncs també s'hauria de legislar perquè no hi haguessin pràctiques enganyoses amb les talles. I si s'unificés el tallatge sí que ajudaria molt a aquesta salut mental dels nostres joves que tant ens omplim la boca.

La Marta Pontnou és assessora d'images, activista contra la pressió estètica. El seu Instagram, recordeu, eh? The Pontnou Agency. Marta, mil gràcies per explicar-nos-ho avui i per fer aquest missatge que era molt necessari,

de debò. I a vosaltres per fer del T10 una feina que és tan difícil. Abraçada, Marta. Gràcies, una abraçada.

Doncs una altra missió complerta, una altra voluntat de servei, un altre servei públic que hem fet, eh, Frankie? No arribo tard a comprar roba. No, no, no.

Si no és que no n'hi ha i no en volen. Doncs jo hi iré i seguiré preguntant. Li seguiré dient, on teniu la XXL?

No la trobo. De vegades diuen que

aquesta és la manera, eh? Fomentar la demanda. I la típica, a internet hi és. I si no m'acaben amb bé, després no m'agrada què? La demanda. No, no, no, escolta'm. Volem portar la mateixa roba lletja que la resta de gent. Aquesta és la demanda que faig. Com a eslògan per fer unes manifestacions una mica llargues. Però bueno, ja el treballarem. Frankie, moltes gràcies. Gràcies a tu. Adéu.