Consells per evitar la soledat no desitjada: "Sents que ningú et pot comprendre"

Ara al matí de Catalunya Ràdio volem parlar d'un sentiment i d'uns efectes també molt directes en molta gent. És una part molt oculta del nostre dia a dia i que afecta a una de cada cinc persones adultes a Catalunya. Estem parlant de la solitud, de la solitud en aquest cas no volguda. Lluc Caral, què tal? Bon dia. Bon dia. Com estàs? Bé, content d'estar a la ràdio. Doncs sí, és content que estiguis content. Quants anys tens tu, Lluc, ara? 24. 24. Estàs estudiant, em deies.

Sí. Què estudies? He començat a preparar-me les proves d'accés a la universitat per la UOC. Molt bé. I tens clar que vols estudiar? Que vols ser de gran? Bueno, gran mig ho soc, però. Ja ho sé. Sí, realment estic entre dos. Estava plantejant-me si o antropologia o humanitats, però una de les dues serà. Quantes vegades t'has sentit sol, tu, a la vida? Realment no t'ho sabria dir, és a dir, no conto quantes vegades m'he sentit sol, però realment ja han hagut uns quants anys de la meva vida on la soledat m'ha acompanyat el que seria tot el dia, tots els dies, no? No és ben bé cert, en plan, la sensació, i era, no volia que estigués 100% sol, és a dir, tenia la família i tenia els amics, simplement que en aquell moment era incapaç de veure-ho, no? Llavors, la soledat continua sentint que sigui a nivell psicològic. Jo ho definiria ara com un sentiment. Creus que és encertat? Sí, és 100% encertat.

Un sentiment, una sensació, de que hi ha alguna cosa que no acabes de connectar amb el teu entorn, amb la teva vida. Crec que és una definició perfecta del que és. Tu ho senties? No sabies com expressar-ho tampoc?

No, no massa. En els moments que vaig sentir-me realment sol estava en plena depressió i la capacitat de connectar amb el món exterior és molt difícil. Bàsicament és dels problemes principals de quan estàs deprimit i realment no t'adones de. De la gent que tens al voltant i que et va acompanyant en el teu viatge i realment és això, et sents i sentir-te és la paraula correcta perquè no ho estàs però sí que t'hi sents, realment sol, com que ets l'única persona en el món i no hi ha ningú que et pugui comprendre.

Aquest és un punt molt important, no? Que tot allò que et passa a tu, si ho expresses a algú, et diuen, home, però per què et sents sol si tens tota una vida plena, si jugues a futbol, si tens una vida amb moltes amistats? Doncs perquè em sento així, no? No hi ha un per què, no? No hi ha una causa que provoqui aquest sentiment, aparentment.

La causa hi és a nivell mental. T'ho explicarà millor la Marta, però hi ha diverses coses que no funcionen i és el que et permet ser incapaç de connectar amb l'exterior. Però sí, principalment és això. La Marta és la Marta Pardo,

que és psiquiatra. Què tal, Marta, com estàs? Bon dia. Molt bé, bon dia. És psiquiatra infantil juvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu i presidenta també de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantojuvenil. Casos com el del Lluc que estem explicant són més habituals del que ens pensem?

Sí, malauradament sí. Realment sí que hi ha unes dades preocupants sobre la soledat no desitjada també en joves. I casos com el lluc sí, ens arriben a la consulta. I ens arriben a la consulta ja moltes vegades amb episodis de depressió, amb quadres d'ansietat greus. On tu, quan fas la història i t'apropes i vas parlant amb ells, t'adones que darrere de tot això hi ha històries de solitud, de desconexió, d'haver-se sentit que no formaven part, que no aconseguien connectar amb els seus iguals, i el sentir-se invisible, no sé, cadascú ho expressa de forma diferent, per alguns és que no se senten segurs, altres que se senten exclosos, altres que senten que no poden mostrar-se tal com són, i això, doncs, al llarg del temps, de forma mantinguda, clarament fa que el nostre servei que necessita dels altres per sobreviure, ara dèiem amb el lloc que és una qüestió de supervivència, doncs se pot enmalaltir. Que quan parlem de solitud

ho associem a la gent més aviat gran, no? Gent que es queda sola perquè perd la seva companya o el seu company de vida, la família, els fills comencen a fer la seva pròpia vida o potser són gent que no ha desenvolupat un projecte familiar i per tant veu com la societat també la va aïllant i aleshores ho associem a això, no? Com a la mort, com a un final de vida. Però aquí el problema està en gent que té una edat que hauria d'estar en plenitud a la vida, no? Hauria de tenir il·lusions, ganes de viure, de connectar-se, de socialitzar, no?

Totalment. Aquest és el tema. En el jove, justament, i sobretot en les etapes adolescents, el fet de començar a socialitzar és crucial per passar a l'edat adulta. Necessitem començar a aprendre a viure en grup, sense dependre ja només del nucli familiar. I per tant, tot i que pot semblar que sí, que el que busca el jove és això, el connectar i buscar la recompensa i el formar part, a vegades pot no passar. I avui en dia, el poder que algú pugui expressar-ho, que se sent sol, també hem d'intentar que ho pugui fer sense vergonya, que pugui entendre que a tothom li pot passar i poder-ne parlar, perquè si no sembla que això no ens pugui passar. També en joves i sí que pot passar i ho hem de poder atendre, s'ha de poder parlar i hem de treballar perquè tinguem relacions socials de qualitat.

I el telèfon de l'esperança, que molta gent també hi truca a vegades, és el 934144848. 934144848, per si algú se sent sol, doncs és un telèfon en el qual no cal donar cap tipus de dada, però pots tenir una conversa amb algú i trobar a vegades més esperança en un món en què també és molt incert. Parlem avui també de pantalles. Clar, estem demanant als joves que siguin més socialitzadors, però al mateix temps els donem eines que. Que els tornen més individualistes i més aïllats de la societat. Més connectats però més aïllats a la vegada.

Exacte, aquesta és la paradoxa, no? Jo crec de les generacions d'avui en dia joves, de dir més connectats que mai, però el tema és la qualitat d'aquesta connexió. O sigui, tenir molts seguidors no és tenir molts amics, no? Potser hem d'aterrar una miqueta, no? I hem de potser educar de forma relacional d'una altra manera perquè finalment les xarxes socials estan bé i els adolescents busquen acceptació social però no pot ser a tota costa i no només filtrant el que tu vols deixar veure de tu les relacions de qualitat són les que un sent que pot ser com és ell mateix, com ara deia el Lluc que puc estar jo i poder ser com soc i no sentir-me jutjat i a partir d'aquí teixir aquelles persones al meu voltant amb qui em puc vincular a sentir-me segur.

Ara com estàs, Lluc?

Realment, ara estic fantàstic. Fa un temps que estic vivint sol, per motius familiars, no? I realment, segurament, és dels moments de la meva vida on estic més temps sol, realment. Però és dels moments de la meva vida en què em sento menys sol. Tinc un grup d'amics absolutament fantàstics, i els hi vaig dir l'altre dia, quan els hi vaig dir que sortiria a la ràdio, i m'han apujat moltíssim durant tots els problemes que he tingut. La família també és magnífica i han fet miracles i realment els continuo tenint allà. La sensació ara és d'estar no només acompanyat, sinó molt ben acompanyat i estic molt content de la situació, realment.

Aquella gent que té una vida molt atrafegada, que tot el dia es posa plans, que no sap estar sol, creus que és un principi per detectar que potser és que estàs amagant alguna cosa?

Realment sí. Si no tens la capacitat de poder estar estona sol, és normalment un símptoma que no estàs molt bé, que hi ha alguna cosa que no acaba de rotllar. Però algunes vegades l'estar sol també estressa, no?

Mires el mòbil, mires una sèrie, has de fer coses.

Sí, és el moment de tranquil·litat, de simplement estar amb els teus pensaments. Algunes vegades espanta, no? I sobretot quan tens aquesta sensació de soledat i busques el contacte humà, estar sol amb els teus pensaments acostuma a ser aterrador.

Som a sobre d'aquesta hora també el Pere Soler. Pere, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Bon dia a tothom. En Pere és doctor de pedagogia de la Universitat de Girona, és codirector també del grup Liberi. Ha netejat una guia dedicada als més joves. Quins diries, Pere, que són els consells bàsics per evitar sentir-se sol?

Bé, bueno, jo primer el que volia dir és que jo diria un consell que seria per a tots, no només pels joves, un consell que seria no culpabilitzar la persona que se sent sol. Perquè quan plantegem la pregunta així obertament quins consells bàsics. El més fàcil és pensar que els consells els hem de donar a les persones que pateixen el sentiment de soledat. I en la guia nosaltres el que fem bàsicament és traslladar aquests consells no a la persona que és, diguem-ho així, la que pateix la situació no volguda, sinó al context que l'ha provocat. Perquè fonamentalment aquesta situació que es planteja avui. Té una dimensió molt gran de responsabilitat social, del contexte de la societat que estem creant i de la forma en què tenim les relacions. Ara en feia una mica de referència directament. Per tant, la primera idea és no culpabilitzar ni individualitzar la persona que ja té prou de patir aquest sentiment. I després nosaltres aquí parlem de diferents elements. Parlem de temes de prevenció. Hi ha un aspecte important que també ara directament en parlàvem, La soledad és el desajust entre les relacions que tenim i les que voldríem tenir. I això ens fa pensar, o ens hauria de fer pensar molt, les relacions que tenim són les que tenim cada un i cada un pot saber si en té moltes o poques. Però seran moltes o poques en relació de les que voldríem tenir. I la societat en què ens movem avui. Potser ens fa creure a tots que n'hauríem de tenir moltes més o les que tenen els altres són molt més importants, sòlides, estables i divertides que les que tenim nosaltres. Això, la xarxa i les noves tecnologies ens ho ha posat molt fàcil que tinguem aquest miratge que potser anys enrere no teníem i, per tant. Tenim potser poques relacions anys enrere, la gent no tenia aquesta propensió aquí, aquest sentiment de soledat, que potser avui tenim més. I entre els joves, probablement, això es dona amb una proporció molt gran. Hi ha un altre element, a part de la prevenció, que aniria en aquesta idea, que és el de la provenció. La provenció és una paraula poc utilitzada, però una mica el que parlaríem quan parlem de prevenció a part de la prevenció. És preparar les persones perquè quan arribi una situació difícil sàpiguen com afrontar-la. Ara fa un moment tu, Ricard, estaves donant el telèfon de l'esperança, doncs això seria una acció molt petita, però amb l'idea de prevenció, és a dir, no tenim per què patir-la tots, però estarà bé que sapiguem si ens hi trobem una mica a què podem recórrer, no només a trucar, sinó a perdre la por a parlar, a expressar o a tenir algú a qui tenir prou confiança. Per evitar que aquest sentiment ens vagi creixent a l'interior.

És una de les coses més boniques quan fas ràdio, quan algú et para i et diu. És que em fa companyia cada dia, no? Pot semblar una cosa molt bàsica, però a vegades emociona més això que no quan et diuen cada dia t'escolto per informar-me, que està bé, però a vegades fem funcions molt més essencials per la vida que ens n'oblidem, des de molts llocs a la vida quotidiana. Parlo d'aquest cas concret, però molta gent en la seva pròpia vida, en el dia a dia, segurament si tingués una mica més d'empatia social. Doncs ajudaria, contribuiria a construir aquesta societat més esperançada, que és al final el que proposeu,

Pere. Sí, sí, exacte, just en aquest sentit. Després hi ha elements que tenen a veure i hi ha molt més responsabilitat que pertocarien a tots i cada un de nosaltres i una part important també pertocaria segurament a les administracions públiques. Aquí en els darrers anys s'hi han posat bastant les piles, tenim una estratègia d'equilibri estatal, tenim a l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, que té tota l'estratègia contra la soledat, tenim diferents accions que ja s'estan promovent i hi ha hagut països que han creat càrrecs dins dels ministeris amb aquest objectiu específic, perquè entre tots ens estem adonant que potser la societat que construïm en alguns aspectes facilita el benestar i la qualitat de vida de les persones, però d'altres potser deixa gent en marxa, no? Gent que, malgrat totes les connexions que dèieu abans, no acaben de trobar aquesta companyia que fa referència a Torricat. Pere Soleco,

director del grup Liberi, gràcies per acompanyar-nos. Una abraçada. Molt bé, moltes gràcies. I justament TV3 va emetre un espai del Sense Ficció, és el documental La cadira buida, produït per Sant Joan de Déu, que abordava el tema de la solitud no desitjada i una de les persones que hi va donar el seu testimoni va ser la cantant Alèxia.

Sembla que si ets jove no et pots sentir sol. Si et sents sol és que t'està passant alguna cosa estranya perquè no és normal a la teva edat estar sol.

Tu hi estàs d'acord, Lluc?

Realment sí, és un molt bon punt de vista. Si ets jove no et pots sentir sol, hi ha com un pesc, no? Realment la sensació no només és amb l'estar sol, és tenir problemes de qualsevol tipus en relació a problemes mentals, sobretot, és un. Però ets jove, no hauries d'estar en aquesta situació, no? Tens la vida per davant, no? Exacte, tens tanta esperança, no et pot haver passat res prou greu com per estar així. I realment, tant amb la soledat normalment, però molt connectada amb aquests problemes i amb aquesta sensació de no pots estar malament, i el no poder estar malament et fa sentir-te encara més sol i més abandonat.

A banda de l'Alexa, el documental també recull altres testimonis.

La sensación de la soledad no deseada tiene mucho que ver con un callejón sin salida. Es una especie como de agujero negro de la vida.

Les persones necessitem dels altres per poder arribar a ser allò que podem ser. Per això la soledad és com una anomalia en el

nostre desenvolupament. La soledad no genera likes. Sembla que si ets jove no et pots sentir sol.

I dius, i si el problema és meu? I si soc jo el culpable?

Si no podeu veure el documental, us el recomanem, recupereu-lo a través de la plataforma 3K, es diu La Cadira Buida de Txell Esteve. Marta, per visualitzar aquesta realitat, Sant Joan de Déu celebra també aquests dies la Setmana de la Soledat No Desitjada. Explica'ns quins actes feu i com ho voleu també promocionar tot plegat.

Exactament, doncs a Sant Joan de Déu tota aquesta setmana està dedicada a trencar la soledat. Teniu a més totes les accions que es faran a la web de Trenca la Soledat. I cada dia hi haurà una acció, on ja hi ha algunes que han passat, es farà a diferents places de Barcelona, però també arreu de Catalunya. Accions en directe, on es podrà anar a parlar sobre la soledat, compartir aquests espais de relació. Places contra la soledat, li heu posat. Exactament. I el diumenge es fa una festa a Sants, també per trencar la soledat i per donar aquesta visibilitat que. No es tractar d'un problema individual, sinó que això és una responsabilitat de tots. Ens fa reflexionar sobre com a societat estem teixint els vincles entre nosaltres. I això jo crec que és important, que tinguem consciència i que ho visibilitzem. I aniràs lluny?

Sí, espero poder-ne anar, realment. Molt bé. Doncs gràcies per compartir amb nosaltres el teu testimoni. Celebrem que estiguis estudiant i amb força i amb ganes i amb aquesta il·lusió que et projecta sempre la societat i que avui també hagis fet el pas d'explicar-ho, perquè això no sempre és fàcil i, per tant, trencar aquest estigma també és molt útil. Gràcies, Lluc. De res. I gràcies també, Marta Pardo, psiquiatra de l'Hospital Sant Joan de Déu, per acompanyar-nos. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Una pausa i ara tornem.