Consultori sobre l'Alzheimer

Doctor José María Argimon, molt bon dia. Bon dia. És sorprenent tenir-lo aquí. Un honor també que ens acompanyi a la solució. Moltes gràcies. Ell és el director de Relacions amb el Sistema de Salut de la Fundació Pasqual Maragall. Doctor Argimon, l'Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que afecta la memòria i les funcions cognitives. Per què una persona pateix Alzheimer? Què passa en el nostre cervell?

Aviam, al nostre cervell comencen a haver-hi canvis des de molts anys abans que es pugui detectar un problema de memòria o un altre problema de comportament. I el que sí és important, i que ho has citat a l'entrada, nosaltres podem i tenim eines per prevenir o, si més no, per endarrerir que aquesta malaltia aparegui. Primer missatge optimista. Sí, no, no, no. Avui, si vostè vol o si vostès volen, parlarem molt de prevenció. Per què? Perquè aquí la idea és que si ara sortíssim al carrer, aquí a la Diagonal, i li preguntéssim a una persona, miri, la malaltia del cor, un infart, es pot prevenir? Segur que ens diria sí. I existiria tots els factors de risc, la hipertensió, el tabac, el cloesterol, tots. Un llistat ben llarg. Si li preguntem, escolti, l'Alzheimer es pot prevenir o endarrerir, s'encongiria les espatlles. S'encongiria les espatlles segurament dient, m'estan fent una pregunta trampa, no? Sí, perquè tenim la idea

que és una malaltia molt determinista, no? Totalment. En el moment que te la diagnostiquen, apa. Exacte.

I tenim la idea molt determinista, és a dir, no hi ha res a fer, això arriba amb els anys, i si t'arriba i et toca la rifa, doncs malament, mala peça, i que tenim poques coses a fer. Des d'aquest punt de vista, jo crec que aquí sí que hem de capgirar tot aquest missatge i recordar que la prevenció comença des de ben petitons, perquè un dels factors més importants és l'educació. L'educació en el sentit que tots entenem, l'educació arreglada, la que reben els nens, els infants, els joves, i que això dura durant tota la nostra vida, és a dir, el que és l'estimulació cognitiva, el que és mantenir-se cognitivament actius. Allò de, perdoni, eh? Sí, no, per favor, jo m'enrotllo molt, eh?

A la Sandra que em vagi tallant i vostè també. No, perquè això també és un clàssic, i jo personalment ho he vist de prop, típic, persona que jubila després de molts anys de treballar i, pap, deixen de fer res d'estimulació cognitiva. Això és fatal.

Fatal. És a dir, hi ha tres coses que, així, si haguéssim de resumir la prevenció en tres. Paraules o altres frases, seria mantenir-se cognitivament actius. I això és al llarg de tota la vida. I no vol dir només llegir, no vol dir només estudiar, vol dir poder tocar un instrument, si t'agrada tocar un instrument, pintar. El que sigui. Segona, mantenir-se físicament actius. Per què? Perquè hi ha tota una sèrie de factors. Abans parlàvem de la malaltia del cor. Tots aquells factors cardiovasculars, de risc cardiovascular, també afecten. El cervell, perquè el cervell és un òrgan molt irrigat, amb molts vasos capil·lars, etc. I, per tant, és mantenir-se físicament actius, que et permet millorar tots aquests factors de risc cardiovasculars i metabòlics. I la tercera, importantíssima, i també que parlarem. És mantenir-se socialment actius. Si em permets, és dir, escolta, i sobretot quan et diagnostiquen, quan tu acabes de rebre el diagnòstic, el normal és que et retreguis. Por, vergonya, etc. Por, vergonya, estigma. No, no, no, no. És sortir i aconseguir relacionar-se, relacionar-se amb la teva gent, amb el teu entorn. I aquí també, i acabo ja, ara sí que acabo, jo he dit ara tres coses que sembla que les tinguem que fer l'individu només. És a dir, que si hi ha alguna cosa individual, no, no, no, la prevenció és, evidentment, l'individu ha de posar de la nostra part, però també sempre quan parlem de prevenció és una prevenció que afecta el conjunt, el conjunt de la ciutadania, el conjunt social. Per exemple, tenir una ciutat amigable amb la gent gran és molt important.

Que s'hi puguin asseure a l'ombra i conversar, que no fotem un banc individual a tres metres de l'altre banc individual. Exacte,

però això de la individualitat va per altres vies. Ja ho sé, arquitectura hostil. L'arquitectura, d'això també m'ha escrit alguna vegada. Doctor Gimón, que de moment ja ens

ha fet aquest espitge, ens ha parlat de tres variables que hem de tenir en compte. Aquesta activitat, aquesta estimulació cognitiva, mantenir-nos actius cognitivament, mantenir-nos físicament actius i socialment actius. Et pregunto, li pregunto, disculpi. No, no pot vostè.

Doncs aleshores parlem-nos de tu tots. Sí, sí, sí, clar.

Doctor Gimón, les labors, perquè hi ha molta gent gran que ens estarà sentint ara i dirà, ostres, jo faig punt de creu, potser no pinto, potser no llegeixo. Labors compta com a estimulació cognitiva?

Sí, i tant, i tant sí compta. Les labors, perquè a més les labors segur que t'ajudaran a relacionar-te. Tot això que hem estat parlant el que fa és que tu et relacionis. Una trobada de boixets, per exemple. Exactament.

Ara de seguida seguim parlant amb el doctor Gimón, però també us vull introduir, us vull presentar una persona que també formarà part de la solució. Ella és la Sandra Pou de Vida. Molt bon dia, Sandra. Bon dia. La Sandra és terapeuta de l'àrea social també de la Fundació Pasqual Maragall. Abans ho apuntava, Sandra, l'Alzheimer afecta la persona però també tot el nucli familiar, no? Sí. És una malaltia social, ara ens ho apuntava el doctor. Així d'entrada, els familiars, amb quin és el repte principal amb què es troben per tractar una persona amb Alzheimer? El repte de continuar amb la seva vida, bàsicament, sí. La vida del pacient o la vida dels acompanyants?

No, la vida de l'acompanyant. El pacient, és veritat que, des que diagnostica, que cada cop, afortunadament, és més aviat, també té un repte important, perquè, com cada cop es diagnostica abans, doncs pot. Preveure coses o informar-se o prendre decisions o formar part del projecte del seu futur. Però l'acompanyant que està sa, entre cometes, també li canviarà la vida. El cuidador principal.

Aquí la Sandra, de fet, jo crec que tangencialment es comenta el document d'últimes voluntats. Us recomano que recupereu precisament la solució que vàrem fer, vam fer un programa exclusiu del document d'últimes voluntats com demanar-lo, com omplir-lo, quins són els supòsits, a qui dirigir-se, tot ho teniu en aquest programa especial. Si formeu part del Club de la Solució, ara mateix us enviarem l'enllaç. Si no formeu part del Club de la Solució, ara mateix, 677 38 77 19, una conversa que vàrem tenir amb dues persones, entre elles la senyora Terribas, molt interessant. Doneu-vos alta del Club de la Solució i us enviarem l'enllaç abans que siguin les dues del migdia per recuperar aquest programa. Tot això, ja que he fet menció en aquest Club de la Solució, vies habituals obertes, Fran Domènech.

Sí, a més és un programa que vam fer pràcticament fa 11 mesos, a l'octubre del 2025, aquest programa especial sobre el document de voluntats anticipades.

Avui en el programa, que ho plantegem no només un F5 de com està la situació, el diagnòstic, el tractament i la prevenció de l'Alzheimer, sinó també com acompanyar les persones cuidadores, perquè al final es produeix un desgast bèstia en les famílies. Abans, fora d'antena, em deies una dada. Em deies que 3 de cada 4 persones estem afectades directament per algun familiar o amic al voltant. Exactament.

En el nostre entorn, 3 de cada 4 tenen un cas.

Doncs ens afecta i ens toca a tots de ple. Així d'entrada, tenim associada l'Alzheimer a una malaltia que afecta la memòria, però quins altres desgasts comporta,

doctor Simón? Moltíssims. Pots tenir pèrdues d'orientació, pots tenir trastorns del llenguatge, pots tenir trastorns de conducta i la veritat de símptomes és molt ampla. També és veritat que quan parlem de memòria, no estem parlant de lo típic que ens pot passar a tots un dia, que no recordes aquella actriu, aquell actor, qui era el director d'aquella pel·lícula, i que després, al cap del temps, o al cap d'uns minuts, pots relacionar, buscar. Això no és una pèrdua de memòria. Pèrdua de memòria clarament, sobretot, se n'adonaran moltes vegades al teu entorn, més que a tu mateix. Tu pots començar a intuir-ho, però al teu entorn se n'adona i el diagnòstic prepara de l'entorn, o l'ajut. Allò clàssic de t'ho acabo de dir, no? Això que t'ho acabo de dir i això que tu veus que fas algunes coses que no són habituals, que no són del tot que no gira rodó, si se'm permet una expressió molt. Molt típica, i la Sandra aquí ens podrà segur explicar molt més això. Sandra.

Bé, sí, és que de vegades la gent diu, és que jo l'Alzheimer pensava que era una malaltia de la memòria, i és molt més. És de la conducta, sobretot. De fet, els símptomes conductuals són dels que més afecten a les persones del voltant.

Dóna'ns exemples, així perquè la gent a casa digui, ostres, coincideix o no.

Doncs mira, aquesta desorientació amb el temps i l'espai, per exemple, que pot fer que una persona s'aixiqui a les 4, es vesteix i vulgui sortir de casa, perquè va a treballar. D'acord. O de vegades, i no sempre, hi ha una certa agressivitat, perquè hi ha alguna obsessió per la seva realitat, que és com paral·lela a la realitat, que diuen coses que no són, o que no i llavors, clar, enfrontar-se amb això, nosaltres.

Mira, me la deixes amb safata de plata, perquè dius enfrontar-se amb això. De seguida també aprofundirem, donarem quatre claus per com tractar un malalt d'Alzheimer a casa vostra, com fer-ho més planer, perquè clar, si no és entrar en conflicte i a les discussions, perd, ja us ho dic ara, el cuidador. Tenim una trucada que em sembla força interessant, ara parlàveu de transformació de la conducta. Lourdes, de Llinars del Vallès, molt bon dia. Hola, bon dia. Mira, la teva pregunta és molt pertinent ara que han explicat això els nostres dos experts. Quina és la pregunta?

Mira, comento una mica breument el cas. Una germana meva té Alzheimer, va fer el debut de la malaltia cap als 66 anys i aquest debut va ser tenint, com explicava l'Oara, estones de plorar i estones agressives. A vegades per una tonteria de res s'enfadava moltíssim i altres vegades es deprimia, plorava, deia que es volia morir, etc. Llavors la meva pregunta dels 67 anys fins als 69 i mig no va sortir el diagnòstic de l'Alzheimer, sinó que el diagnòstic que li van anar sempre orientant era la depressió. Va estar prenent, el doctor ho sabrà, el Prefolam, la paroxetina, i anar dient que era depressió i depressió i depressió. Al final, després de dos anys, van dir que era Alzheimer. La pregunta és, ¿es pot confondre l'Alzheimer amb una conducta depressiva?

Boníssima pregunta, Lourdes. Espera't, resolem aquesta primer, d'acord? Si et sembla. I després, ara el Nil et filtra l'altra perquè hi ha moltíssimes trucades que volen demanar. No marxis. A veure, així d'entrada, es pot confondre amb una depressió, un Alzheimer?

Sí, la resposta és sí. Moltes vegades el primer que un pensa pot ser, i sobretot en persones més o menys joves, que és una depressió, també és veritat. Que aquí comencem a tenir alguns avanços en el camp de la recerca i en el camp de la recerca clínica que ens permetran, com abans deia la Sandra, poder fer un diagnòstic més primerenc quan ja tens alguns símptomes. Però sí, és freqüent que es pugui confondre amb una depressió.

Per tant, és habitual que trigui un parell d'anys a donar-se

el diagnòstic en edats tan tempranes, no? Un parell d'anys tampoc. Jo ara entraré en aspectes més clínics, però un parell d'anys no. També has de veure que si amb la medicació aquesta depressió va millorant o no va millorant, per exemple, i per tant començar a plantejar-te altres coses i sobretot quan comences has de fer una mena de diagnòstic diferencial. Que no necessàriament vol dir que el primer que tu pensis sigui l'Alzheimer, però que sí que hauràs de descartar que no hi hagi un trastorn.

I ràpidament, Lourdes, et demano aquesta segona pregunta, que tenim. Ah, no la tenim, d'acord. Lourdes, has penjat, has fet molt de cas, ja la dic jo. Si t'agafa de gran la malaltia, més ràpida és l'evolució o a l'inrevés? És una pregunta que ens fa la Lourdes, també.

Això, la duració de la malaltia té una variabilitat individual molt gran. Perquè hi ha aquella dita de si t'agafa molt jove això corre més ràpid. Depèn, és que depèn molt de quin tipus d'Alzheimer que tu tinguis, si és un Alzheimer de causa molt genètica, autosòmica dominant, aleshores normalment aquesta evolució pot ser més ràpida, però repeteixo que aquí hi ha molta variabilitat individual.

Una altra pregunta que ens fan a través del 677387719, ara que estem resolent preguntes ràpides, un oient diu, tenir TDA o TDAH fa que sigui més fàcil desenvolupar l'Alzheimer? No que jo sàpiga. Resposta concisa. El 93-20-7474-677-38-77-19. Avui estem fent aquest F5 sobre l'Alzheimer. No sé si ens estan formulant preguntes, Fran.

Mira, el Francesc aprofita per dir-nos que ell és participant de l'estudi Alpha, que si no tinc mal entès està vinculat a la Fundació. Sí, sí, 100%. Expliqueu-nos què és l'estudi Alpha.

L'entrada alfa ve de l'AL de l'Alzheimer i l'FA de famílies. Bàsicament això, quan en un moment el president i l'alcalde de Maragall va anunciar que tenia la malaltia i va decidir que aquesta malaltia que la Fundació es dedicaria bàsicament a la recerca, perquè és la manera en què nosaltres podem solucionar aquests problemes, es va pensar una via de recerca en aquell moment bastant novedosa, que era dir, no, no, nosaltres anem a veure i a estudiar gent sana. D'acord. Gent sana. Llavors, fins i tot, hi havia gent que deia, escolta, aquesta gent de la Fundació està una mica boja en el sentit de dir com estudiaràs Alzheimer en persones sanes. I per anar-les va agafar a persones normalment familiars, familiars de primer grau habitualment, de persones que havien tingut la malaltia. Familiars. I se'ls ha anat seguint, en aquests moments era l'any 12 i estem en el 26, doncs ja portem uns quants anys de seguiment. I és una cohort de gairebé 3.000 persones i que s'han anat fent dintre d'aquesta cohort gran, s'han anat fent cohorts més específiques i fins i tot hi ha la que en diem Alpha Plus, que són les 400 persones. Que ens regalen no només el seu temps, sinó que es deixen fer de tot. Nostres físiques, eh? Sí, sí, es deixen fer de tot, fins i tot puncions lombars, i que ens han donat moltíssima informació, moltíssima informació, i que ens han permès, per exemple, parlar dels biomarcadors, analitzar biomarcadors, i veure com això va evolucionant. És a dir, que aquí la recerca sempre hem d'agrair a l'altruisme de la gent, no només donar el seu temps sinó a vegades que els hi fem algunes coses que no són agradables

Ara demanaré també de l'1 al 10 en quin punt de la recerca estem respecte a fa 20 anys parlarem de biomarcadors, parlarem de medicació parlarem de variabilitat individual de la detecció i si hi ha prevalència entre homes i dones i també parlarem d'acompanyar les famílies.

I el David té un dubte sobre aquestes feines que hem de fer amb el cervell. Diu, serveix per entrenar el cervell i mantenir-lo a to el fet de jugar a videojocs on has de gestionar, pensar i calcular coses? No soc metge, però ja dic que sí.

Sandra, què diem? Doncs segur, perquè això és estimulació cognitiva. I si ja vols més i el vol constanciar i ho fas en grup, i competint i parlant, el que es posen els cascos i parlen entre ells i juguen i discuteixen i després comenten, doncs més, encara més.

Passa un minutet de dos quarts de dues del migdia. Avui estem fent un F5 en aquesta malaltia de l'Alzheimer, però sobretot també ens hem de centrar en la prevenció i en el tractament, perquè hi ha maneres de prevenir-lo. Abans ens ho ha dit el doctor Argimon. Activitat cognitiva, mantenir-los físicament actius i socialment actius. I, d'altra banda, hi ha fàrmacs. De seguida en parlarem. Abans, però, tenim una trucada d'un dels nostres oients. Ricard, molt bon dia. Molt bon dia, Elisenda. Tu ets cuidador de persones amb Alzheimer.

Sí, sí, sí. Jo vaig debutar com a cuidador, curiosament, cuidant un senyor que tenia, diguem-ne, un esticat d'Alzheimer. I cuidant-lo amb ell vaig descobrir aquesta malaltia i aleshores les coses del destí. Quan ell ja el teníem ingressat en una residència i, a més, li van diagnosticar Alzheimer a la seva senyora. Ostres. I em vaig quedar cuidant la seva senyora fins que va tenir que passar a una residència, perquè hi ha un punt en què els cuidadors a casa no poden fer més, no? I li explicava al teu company que no és un canvi. Només pel malalt, evidentment. El malalt hi ha un moment que no se n'assabenta de res, sinó que el canvi radical és per la família. La família passa de tenir unes persones aparentment físicament normals a unes persones dependents, que no poden arribar a cuidar-les i que necessiten d'algú. En aquest cas, la figura del cuidador. Que també és molt difícil per ells posar una persona. Que no coneixen per referències, per una feina, el que sigui, a dins de casa, a viure i a conviure amb aquesta persona. I està moltes vegades a les 24 hores del dia. Això és duríssim. Ha de ser duríssim.

Mira, com que tu els has tingut a tots a prop, Ricard, aprofito per fer-te una pregunta que fa temps que em balla el cap, no? Tots tenim experiències personals properes. Com es gestiona aquest dol sent el dol d'acomiadar una persona en vida, pràcticament, no?

Perquè som els nostres records. Sí, sí, sí. Jo no vull posar noms al cas d'aquesta família. Si m'escolten ja sabran qui són. Però recordo els tres fills i cadascú portava el dol d'una manera diferent. Des d'un fill que diu, a partir d'ara ja no és la meva mare, que no. Desconecto, vull dir, no em coneix, no sap qui soc, no. No res més, saps? Un altre abocat, un altre amb un impàs, amb nets. És molt dura, aquesta malaltia. Malalt, sinó per la família. L'entorn pateix molt amb aquesta malaltia.

Home, deixa'm dir-te, Ricard, jo crec que és de les pitjors, no? Perquè jo, mira, jo us ho diré, la meva àvia, no? A mi em va colpir molt de dir-me, ostres, és que jo he enterrat dues vegades el teu avi, eh? I la primera no vaig saber ben bé quan fer-ho, ni com.

Sí, sí, no, no, no, ben cert, ben cert. Imagina't el cas que jo vaig viure, no? Doncs de cuidar un senyor i de cop i volta descobrir. Doncs que la seva companya de vida i de més estava desenvolupant la malaltia. I bé, i estic d'acord amb el doctor Gimón que això es diagnosticar més ràpid, potser no són dos anys. En el cas d'aquesta família, recordo que en pocs mesos li van diagnosticar amb ella. Si hi ha símptomes, digues. No, que abans el Nil m'ha dit,

diu en Ricard, que el que fa la diferència en el benestar del malalt és, i ho hem deixat aquí, què és?

El que fa la defensa de l'estada malalt, l'estada malalt depèn molt sobretot de les rutines. Al final es tornen com a nens, vull dir que si els hi treus de la rutina, t'escavalquen pertot arreu. És a dir, has d'intentar mantenir una rutina, la que sigui. És igual una hora que una altra, t'has d'adaptar als seus horaris, t'has d'adaptar a les seves maneres de viure el dia a dia. Bueno, castiga molt el cuidador, perquè el cuidador està completament abocat a cuidar aquesta persona i a adaptar-se o intentar-se a adaptar al seu dia a dia. Que no és el dia a dia que tu tens concebut, sinó que és un altre dia a dia, no?

Mira, no marxis, Ricard, perquè ara dèiem que és una malaltia social, perquè les persones més properes al pacient també pateixen greument aquesta malaltia. Jo, de primera mà, hem volgut parlar amb una persona que fa una feina interessant. Ella és la Maria Calvo, mireu. Al marit de la Maria li van diagnosticar Alzheimer, durant 8 anys va assistir a grups d'ajuda, però sembla que no hi trobava resposta al que necessitava com a cuidadora. Amb els anys va anar convertint-se en algú que copsava millor que ningú les necessitats dels cuidadors, sobretot com relacionar-se amb el malalt. Ara ella fa un taller que se'n diu el taller dels cuidadors. Apunteu-vos-ho a casa, el taller dels cuidadors. La nostra companya, la Viena Gasa, l'ha anat a visitar i això ens ha dit.

Vas veient que aquesta persona que estimes tant i que tota la vida s'ha estat junt. Tot això se va marxar. El sofriment no es pot explicar. El que explico jo amb el taller dels cuidadors, Les explico l'experiència que he tingut en simplificar les històries. Per exemple, a casa ells volen fer tot. Volia fer les coses, però si no les deixaves, s'empipava. Llavors, ho has de dir de forma a veure com se l'expliques perquè no es trobi inútil. Perquè es troben inútil. Això al principi se van adonar de moltes coses. Treure les alfombres perquè no tropegin, posar-li la roba fàcil, pantalons amb goma i tenir una rutina. Tenir una rutina d'aixecar-se o d'anar-se a dutxar, de tot. Una rutina perquè això és el millor que va, perquè no es desequilibri massa.

Us he posat aquest tall, tant l'Alessandra com en Ricard especialment, també el doctor Gimón, per això de la rutina que ens explicava la Maria. No sé si vols afegir alguna cosa,

Ricard. No, no, simplement, molt bé ho ha explicat. Són rutines, és posar-los-hi fàcil, és intentar que col·laborin dins de. És a dir, no has de ser invasiu d'alguna manera, saps?, has de deixar que facin, però hi ha un punt en què t'has de decidir fins a on poden fer i no poden fer. És de debò que és una feina que a mi personalment m'ha emplenat molt, moltíssim. Moltíssim, moltíssim. També l'he patida, o sigui, he plorat, penso que he plorat. Veus que has conegut una persona i després desemboca en un estadi que ja no sap ni qui ets ni res, després de compartir hores i hores i moltes hores amb aquesta persona. Però que cal i que ha d'existir, perquè tampoc hi ha residències per tothom, saps? Vull dir que no és una cosa fàcil.

Ricard, ara que em deies de les hores i hores, la Maria també ens explicava quin és el millor acompanyament que podem fer a una persona que al final no ens recorda.

El cuidador. El que pateix es el cuidador. Y al principio, como no se ve bien, a tothom le pasa. Necesitan comprensión, que les vale, no pasa re, que ya lo han hecho, ya lo han hecho. Observar si estan inquietos, pot se les pasa algo. Potser o li fan un caixal o l'orella o no sé, però això, quan passa això s'ha de portar al metge. És molt important la comunicació, no verbal, més que la verbal. Però tu li pots parlar i explicar-li el que sigui, el que sigui. Encara que no t'entengui, t'està escoltant. Si el tens al costat i li agafes la mà, això és el que li dona més tranquil·litat. Usar-li música, a la música els encanta. Eso es una cosa que les tranquiliza. Pero si tú te sientes ahí, trazas un álbum de fotos de un viaje o de una cosa y te las enseñas y les explicas. Mirar los gestos que fan y cómo se comportan, pero claro, descubrirlos es muy difícil. Y entonces se está haciendo pipí. No demanan res, o sea, no tienen ganas o no demanan res, no saben demanarlo, con lo cual han de estar al tanto, de vigilar que beben agua, que estén hidratados. Hacerles una abrazada en estos momentos es lo mismo, agafarles la mar, hacerles una abrazada, dirles que están guapos.

El doctor Gimona va fent que sí amb el CAP quan parlàvem d'aquesta comunicació no verbal. Això ens deia la Maria Calvo, que per cert, la podeu trobar al CAP de Sant Martí. Allà ella fa aquests cursos d'acompanyament a les famílies al CAP de Sant Martí. Per què feies que sí? És molt important?

Sí, ha dit moltes coses, però jo n'he agafat dues. La primera és agafar la mà. Aquest contacte físic, aquest agafar la mà, Això va bé pels malalts d'Alzheimer, certament, i per molts altres malalts. És a dir, hi ha un moment, jo recordo un company meu, un catedràtic de Medicina, que va tenir una malaltia molt greu, no era Alzheimer, i per sort es va arribar a recuperar, però ell em deia, Josep Maria, hi ha una cosa que no costa res, que és que t'agafin la mà. I deia, les infermeres i les auxiliars, quan venien, m'agafaven la mà. Diu, nosaltres no agafem la mà, volem dir, aquesta idea de proximitat, de contacte, de tendresa, i l'altra, la música. Ho ha dit també la Maria Calvo. Per això, des d'aquest punt de vista, que també el relax són dues coses.

La Maria Calvo la trobeu al Cap de Sant Martí, en un programa que es diu Pacient Expert, que existeix per diferents malalties. Podeu demanar per ella al Cap de Sant Martí. Per últim, la Maria, li hem preguntat, com respon la gent als teus cursos, Maria?

Quan veus que estàs donant botes, que fos gris, que no has fet això bé, que tot ho fas malament. Jo em vaig inventar això de no treure-li tota la roba quan la vaig a dutxar. Deixar-li una samarreta. Que entra a sentar-lo i allòs le treus la samarreta. Perquè si te s'enrellisca o te fa un mal gesto, no tens per on agafar-ho. I a tots ens ha passat. De això se'ns ha d'acabar aquí la faena que tens per agafar-ho. Venia gent allà al menjador, en el pasillo, i hi ha molta gent. Hi ha molta gent. I s'espanten. I d'on? No et preocupis, que no ens farem sopar. Ara mateix les abro la porta i se'n van. Aquestes al·lucinacions, és que les tenen moltes vegades. I no saps com has d'inventar.

No era aquest el tall, però també és interessant perquè ens ha donat pistes, trucs per a com tractar pacients amb Alzheimer. Ara sí, com respon la gent als cursos de la Maria? Insistim, al cap de Sant Martí, en aquest programa que es diu Pacient Expert.

La gent està contenta, la veritat. Encara me saluden i això, i que les va anar molt bé, que haguessin fet sense tu, perquè quan anava arribant. Ell m'avisa, m'avisaven. Vaig dir a la Carmen, una veïna, veus, ja ha arribat el que tu explicaves, ja m'ha arribat això, que és molt dur, es passa molt malament, estic molt sola, no sóc de ferro ni faig coses. Me ha tocat fer això i ho he fet perquè gràcies a Déu he tingut salut.

Et sents molt sola, eh? Ha dit la Maria. Què li diem, Sandra? A la gent que es trobi en la situació de la Maria, clar.

Sí, la soledat, així com la culpa, són dos sentiments que estan superpresents amb els cuidadors, les dues. Soledat perquè tens un company de vida, molta gent ha estat 50 anys convivint, i té la persona davant, però ja no hi ha complicitat, ja no hi ha comentaris davant d'una pel·lícula, ja no hi ha comentaris d'amics, els amics ja moltes vegades els van apartant, queden només els de veritat. Llavors, aquesta soledat que nosaltres fem també grups terapèutics amb persones cuidadores, aconsellem molt que continuïn tenint. Vida, vida en la mesura del que puguin. Segurament el rol de cuidador agafa un pes molt important, però han de continuar tenint lligams perquè si no la soledat es fa insuportable. Encara així ja poden tenir molta vida social que si et falla, sobretot la parella, més que uns pares, potser, tothom es queixa de la soledat perquè han perdut aquell company de vida i aquell còmplice. Sí, sí, no,

ho ha dit soledat i sentiment de culpa, perquè tens aquest sentiment de dir no sé com abordar-ho, de quan en quan perds els nervis o pots perdre els nervis, per tant aquest sentiment de culpa també acompanya moltes vegades i aquesta soledat, que té la persona cuidadora.

A la Fundació es pot aportar la gent en aquests cursos? Sí, i tant. Com els troben?

Doncs, si van a la web de la Fundació Pasqual Maragall, veuran que hi ha programes pels cuidadors, per les persones que cuiden, i que hi ha dos programes, un online i un presencial, perquè pugui arribar a tothom. I també recentment hem fet grups amb gent recent diagnosticada, o sigui, amb els mateixos afectats.

Mira, farem una cosa, ja us torno a convidar, que vingueu un altre dia, que farem un programa ad hoc per cuidadors, d'acord? Per cuidadors de pacients d'Alzheimer. També t'hi convidaré, Ricard, gràcies per haver-nos atès, haver-nos trucat i sobretot per escoltar la solució. Un abraçament molt fort.

Un petit apunt, gràcies, un petit apunt. El contacte físic és molt important. La mà, tocar-los, que sàpiguen que hi ha un moment que la comunicació es perd total i l'única que queda és la comunicació física, no verbal.

Ricard, et farem venir a l'estudi tant com podem i tornarem a convidar també la Sandra. Encantadíssim. Una abraçada, bonic. Gràcies per escoltar-nos. Medicació, avui hem llegit que la Clínica Universidad de Navarra ha estat el primer hospital privat espanyol en administrar, a veure si ho dic bé, Donanemab, que és el nou tractament per la malaltia en fases inicials. A veure, aquest fàrmac què fa? Atura, reverteix?

A veure, aquest és un anticost monoclonal que el que fa és enlantir la progressió de la malaltia. Des d'aquest punt de vista, aquí hem d'explicar com funciona la introducció de la innovació a Europa. A Europa hi ha dos capes d'avaluació. La primera capa és la que fa l'Agència Europea del Medicament, que va aprovar el Donenemap i un altre tractament que té el mateix funcionament, el Lecanemap. Exactament. Són dos anticossos monoclonals, els va aprovar. I aprovar que la EMA aprovi vol dir que el tractament és eficaç, d'acord? I que no té un riscus, o que el benefici risc és favorable. Res més que això. D'acord. Després hi ha un segon nivell d'avaluació, que és el que fa cada estat membre. És a dir, la primera fase,

diríem, és ok, no és noció, es pot comercialitzar privadament.

Es pot comercialitzar a Europa. I després ve la segona fase, que és la que fa cada estat membre, que el que bàsicament es decideix és el cost d'efectivitat del tractament i si, tenint en compte aquest cost d'efectivitat, val la pena. Que entri dintre el que en diem la cartera de serveis, la cartera pública de serveis del Sistema Nacional de Salut. En aquesta segona fase és on alguns països europeus no estan aprovant-ho, Espanya no ho ha aprovat, no ha aprovat que entri en cartera de serveis, tampoc el Regne Unit, tampoc França, alguns altres països no. El motiu, aquí hem de veure. Clarament, i encara no tinc tots els informes, diguéssim, del que és la comissió de preus, que se'n diu, per veure els motius del perquè no, és a dir, d'aquesta avaluació. Aquesta avaluació també s'ha de, i acabo, hem d'entendre que no la fa, en aquesta avaluació, no la fa el Ministerio de Sanidad, no la fa. La ministra ni el secretario de Estado, la fan gent. Un comitè tècnic, diguem-ne. Exactament, i que, a més, amb diferents basants, des d'un punt de vista econòmic, des d'un punt de vista clínic, des d'un punt de vista ètic, i, per tant, es contracta subcontractes convenia amb grups acadèmics, universitats, etcètera. Ho dic perquè, si no, a vegades la gent pot tenir. El ministre ho ha tombat, o la ministra ho ha tombat, no? La ministra ho ha tombat. Digo, home, no, la ministra. M'imagino que no. Queda entès.

En Salva Racero, com ens ho explica, un projecte que vam fer conjuntament amb una escola dedicada a l'Alzheimer i torna a sortir lo de Donar la mà. L'hem deixat votant. A veure, doctor Gimón, hem de parlar de diverses coses, però la primera, els fàrmacs. Quan s'administra aquest fàrmac, que ja ha quedat clar per què entra dintre el sistema públic o no, a quines fases ha de passar, què notem en els pacients?

El que es nota és que la malaltia avança una mica més lentament, d'acord?, Jo també d'aquí voldria fer una crida en el sentit de dir, home, jo sé que això ara és un cop per molta gent, el número de persones que podien ser tributàries a rebre aquest tractament és un número molt petit, perquè són uns criteris molt concrets, Però el que sí que és important és tenir clar que la recerca està en plena ebullició. És a dir, en aquests moments tenim 192 assessos clínics que estan en ple funcionament, de 158 molècules diferents. Que gairebé la meitat, més de la meitat, un 58%, estan en el que en diem assajos clínics en fase 3, és a dir, en fases ja prou avançades. Què vull dir amb això? Que en poc temps començarem a trobar segur aquest primer tractament que puguem administrar i que pugui estar d'alguna manera inclòs entre el sistema sanitari públic. Primer tractament no vol dir. La panacea. Exactament. Amb qualsevol malaltia, quan comences amb el primer tractament, normalment no és una panacea. Però és, encara que sembli una botat, el que dic, una obvietat, és el primer. I d'aquest primer aconseguiré un segon que és o una mica més eficaç, o amb una mica menys d'efectes secundaris, o que s'administra millor. Trobaré tractaments coadjuvants, per exemple, tenim tot un món de la neuroinflamació que des d'aquest punt de vista també hi haurà tractaments que poden ajudar a millorar la malaltia. És una malaltia molt complexa que, per tant, tampoc anirà o es curarà, entre cometes, amb un sol tractament, amb una sola via.

Doctor, torno un momentet enrere, crec que és important dir-ho en el programa d'avui. Es detecten més casos que abans?

El que sí es detecten són de forma més primerenca, però aquí voldria donar un concepte, i a més les dades venen suportades, entre d'altres, per estudis fets aquí a Catalunya amb dades del sistema sanitari públic nostre, que és que la incidència de la malaltia, és a dir, el número de casos nous, baixa. Si nosaltres haguéssim una cohort de fa 30 anys, una cohort, vull dir, un grup de persones de 70-80 anys, per exemple. Epa, missatge optimista, eh? Que fa 30 anys tenien 70-80 anys, hi havia més persones que debutaven amb la malaltia que ara. Per això és per la prevenció. Per això és per la prevenció. Això és perquè quan hem dit que està molt relacionat també amb els factors cardiovasculars, allò que és bo pel cervell, perdó, bo pel cor, és bo pel cervell, doncs és veritat, i tothom ho sap, que hem fet molta prevenció del córrer aquí. Hem de donar les gràcies a la gent que treballa al camp de l'atenció primària. I també els cardiòlegs, això els neuròlegs de vegades els agraden menys que m'ho diguin, però dit això, bé, vol dir que la prevenció funciona, i per tant és el primer, si es permet l'expressió, tractament que necessitem, la prevenció, i que la prevenció és al llarg de tota la vida. Amb això no podrem assegurar que no tindrem.

Però interessant missatge optimista, perdoni que el recalqui. Si fa 100 anys haguéssim dit quina prevalença hi ha entre aquesta franja de 68 a 78, seria molt superior a l'actual. Sí. Molt superior tampoc, però superior. Superior, d'acord. Es detecten més casos ara perquè vivim més? Exacte.

Tenim una esperança de vida més elevada, més gent que arriba a edat avançada. També, perquè cada vegada diagnosticarem més primerencament els biomarcadors, que avui hem parlat poc, però. El proper dia en parlarem. En parlarem el proper dia. Jo crec que és el canvi de paradigma, una bona part del canvi de paradigma d'aquesta malaltia ens permetrà diagnosticar. Abans, o ens està permetent, perquè en els grans hospitals de Barcelona ja es fa, i també de Tarragona i d'altres indrets, i això et permetrà substituir, per exemple, una punció lumbar, que és invasiu, que és molest, per una punxada. També, quan dic una punxada, que quedi clar una cosa. No és només una punxada aïllada. El diagnòstic és, història clínica, és tot l'estudi neuropsicològic. Que ara la gent no es pensi, no em faig una analítica i ja sé si sí o si no. Exactament. I aquest sí que és un concepte que hem de donar. El biomarcador no vol dir que jo, si no tinc cap tipus de símptoma, és a dir, que nosaltres quatre, si avui no tenim cap tipus de símptoma, ens fem la punxada per saber si no. Això no és cribratge, entre altres coses, perquè no tenim remei darrere. Aquesta és una idea molt important.

D'acord, per tant, el biomarcador és si tenim altres símptomes, anem a buscar alguna cosa que re-re-reconfirme.

Exactament, i que a més ho puc fer de manera relativament ràpida, incruenta, o poc cruenta, és la punxadeta, i ràpida, i barata.

Al 677-387719 ens queden dos minuts i escaig. No sé si hi ha alguna precisió que facin els nostres oients.

Mira, hi ha una precisió que s'està repetint tant al WhatsApp del programa com també a través del telèfon, que és que molts oients pregunten si la música és dels últims records que es perden. Què els hi diem, Sandra?

Doncs sí, perquè els records van molt lligats a la part emocional de la persona. I també sabem que amb l'Alzheimer es perd la memòria més de treball, a curt termini, però es manté molt bé la de llarg termini, la de fa molts anys. Llavors nosaltres hem fet estudi inclús a la Fundació amb música, en diverses residències, i els hem fet com la música de la seva vida. Primer preguntant què els agradava, què escoltaven, i amb aquesta música no només gaudeixen, sinó que connecten de nou. Gent desconnectada, que no parlava i tal, tu els poses uns cascos amb la seva música, que a través d'ells o dels cuidadors s'ha pogut fer, i tornen a connectar amb l'entorn.

Per tant, ens ho diu la Maria, ens ho diu la Sandra, ens ho diu el doctor Argimon, aquesta musicoterapia, bàsicament.

Sí, sí, no, no, i està bastant avançat els estudis de musicoterapia amb el Geimer, eh? Hi ha molta bibliografia.

Art i salut ben lligats, eh? Sí, exacte.

Art i salut ben lligats, com m'agrada aquesta. Mira, farem un especial també d'art i salut.

I tant, aquest el podeu fer gent que hi treballa, amb això, eh? No. Ai, senyor,

avui ens hem quedat sense temps. En Josep Maria Argimon, no ho he dit, és obvi, eh? Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya del maig del 2021 a octubre 2022. Us ha sonat conegudíssim. Avui no hem parlat amb ell amb aquesta qualitat, sinó com a director de Relacions amb el Sistema de Salut de la Fundació Pasqual Maragall, també amb la Sandra Pou de Vida, terapeuta de l'àrea social de la Fundació Pasqual Maragall. Tornem a aquest estudi en breu. Convidarem també el Ricard, convidarem la Maria, farem. Un especial, si vols, seguim parlant de biomarcadors i també de com tractar a les persones amb aquesta malaltia. Moltes gràcies a tots dos. Molt bé, a vosaltres.