Quan les escriptores escriuen sobre l'horror quotidià

Amb aquesta música tan sexy i tan contundent donem la benvinguda a Irene Apujadas, ara per canviar absolutament de tema, és la nostra lectora estimada, també escriptora, evidentment, com totes les bones escriptores, llegeix, i avui ens ve a fer recomanacions. Bona nit, Montse. Bona nit, una mica. Podríem dir tètriques

o fosques com aquesta música? Totalment. Avui entrem en el terreny del sinistre i us vull recomanar quatre escriptores que s'han acostat a això, a lo femení i a lo sinistre, a com la literatura ha retratat a vegades les experiències abjectes, inquietants i una mica el que vindria a ser la raresa de ser humana.

Que ja ho dèiem al principi del programa, no tot són flors i violes i també ens agrada de vegades una mica la foscor en la literatura.

I tant, a més que forma part de l'experiència humana, així que en algun lloc ha d'aparèixer, que si no ens pensem que tots som raros i ningú ho és.

Exacte, doncs escolta, endinsem-nos en aquesta jungla, hi ha moltes escriptores, no sé si perquè estem en temps apocalíptics, però últimament hi ha moltes dones que s'han llançat. Jo crec que pel terror, cap a la foscúria, etcètera, oi? Sí, completament.

Les que recomanarem avui són, n'hi ha un parell que estan vives encara i n'hi ha un parell que estan absolutament mortes. Són Marian Enriquet i Zirana Zatelli, Víctor Català, que evidentment fa molt de temps que va morir, i Clarice Lispector. No les has matat, eh?

Perquè de la manera que ho estàs dient,

sembla que hi hagis tingut alguna cosa a veure. Però bé, clar, abans d'entrar en el tema, primer ens hem de preguntar també com què és lo sinistre, no?, exactament, i quina relació té amb lo femení i amb la literatura escrita per dones. Vull dir, al final lo sinistre, clar, si penses en Kafka, no?, vull dir que al final forma part de la literatura en general, però és veritat que en la literatura escrita per dones jo crec que pot tenir matisos, doncs, molt interessants.

Jo ara estava pensant, em deies tot això, amb la foscor i els matisos femenins de la foscor, estava pensant també en una altra dona molt sinistra que a mi m'encanta, que és la Shirley Jackson.

Completament, completament, completament. De fet, o sigui, per parlar de. Jo me la imagino molt la Shirley Jackson, que ella era mestressa de casa, que estava pujant a quatre fills i que O sigui, ella escrivia en pòstits, en plan, mentre feia rentadores, llavors, evidentment, li sortien uns contes amb un nivell de foscor increïble.

És la que també vivia en una ciutat o en un poble gran on no l'estimaven gaire perquè no en tenia aquella vida que portava i per tant ha escrit moltes novel·les sobre l'altre, sobre com la veuen com

la rareta del poble. El xoc entre l'individu i la comunitat, el seu conte de la loteria, és completament això. La Shirley Jackson formaria part de la nostra llista de sinistres estimades.

Per ser editada per l'altra editorial, per Editorial Minúscula, per si teniu ganes de repescar Shirley Jackson i si no la coneixeu. Però avui no has vingut a parlar de Shirley Jackson, has vingut a parlar d'altres dones. He vingut a parlar d'altres dones, però començarem parlant d'un home,

ni més ni menys que Freud. Això ho posa tot negre. En un assaig que va publicar l'any 1919, que es deia Lo sinistre, ell definia Lo sinistre com un sentiment d'inquietud i d'estranyesa que sorgeix d'allò que és familiar i conegut. O sigui, tu estàs vivint la vida normal, fent vida normal integrada en l'existència i de cop apareix alguna cosa que no hauria d'haver aparegut o Lo familiar es torna raríssim. O de cop s'il·lumina una cosa que sempre havia estat allà i que tu ho sabies, però ho evitaves, però que fa que tot implosioni.

Vols dir que tots tenim una porta fosca a casa nostra, una mica com el conte de Barba Blava.

Jo sempre penso allò al final del passadís. Aquella porta que no se'ns. Una porta que no sobra mai. Sí. Ai, ai, ai, ai. I clar, trobo que és una definició de Luz Sinistra molt lligada a la vida quotidiana, que evidentment, i a l'espai domèstic, que a la política no ha sigut l'espai dominat per les dones, no? Llavors, bueno, és interessant perquè parla d'aquell sentiment d'angúnia. Que ens entra de cop i volta quan vivim en la vida quotidiana, que això ens ha passat absolutament a tots. I una cosa interessant també és que la paraula sinistra ve del llatí, que hi fa referència a tot el que se situa al costat esquerre. Al final és el que no està dret, el que és anormal, el que és marginal, com la versió una mica equivocada de les coses, la part aquesta com més fosca.

Tu ets dretana o esquerrana? Jo soc dretaníssima. Tu ets escarrana. A mi em van dir l'altre dia que potser era escarrana i tota la vida em van fer escriure amb la dreta, però aquest seria un altre tema. Mira, mira. No sé si l'hauríem d'explicar avui a les dones i els dies. Home, no, no, falta massa. Fem una cosa, comencem amb una dona que ens encanta aquí en aquest programa, és Mariana Enríquez.

Les dones i els dies,

bodellam de femellam.

Avui aquesta promo ens va perfecta perquè anirem a les profunditats, al Budallam del Famallam. Al Budallam de Famallam de Mariana Enríquez, aquesta escriptora que

ens té el cor robat. Sí, exactament. Comencem amb l'escriptora argentina Mariana Enríquez, que justament aquestes properes setmanes vindrà a Barcelona a participar a la Bienal de Pensament i, de fet, a presentar un assaig nou sobre el terror que es diu Conversación con la Oscuridad, que ha publicat en Páginas de Espuma. Ho dic perquè té molt a veure amb el que. Parlarem avui.

És una temàtica que a ella li interessa moltíssim, ha parlat de cementiris, és a dir, li va a la marxa.

Totalment, sí, sí, sí. I el seu últim llibre de contes es titulat Un lugar soleado para gente sombría, que està publicat a Anagrama, magnífic títol, i als seus relats podem veure que lo sinistre es torna explícit, està allà fora i forma part del món normal. Ella, sovint simplement estem en un barri de Buenos Aires, però de cop i volta hi ha fantasmes, hi ha cases encantades. I una cosa molt interessant de la seva literatura de terror és que la situació política d'Argentina travessa els seus comptes sempre. O sigui, lo sinistre ja no és només el que estàvem dient ara de lo personal i lo domèstic, sinó lo col·lectiu, els traumas de la dictadura argentina, la violència, la corrupció, els desapareguts, la misèria que hi ha al món i que sovint intentem no veure. Llavors, és molt interessant en aquest sentit el seu link entre lo horrorós i lo sinistre i lo social, les violències del món.

I a més que no se'ls acaben en aquest país, perquè amb el president que tenen avui en dia, també, Déu-n'hi-do, o sigui, és a dir, que el terror sempre els acompanya, no? Sí, sí, sí, en aquest cas és un terror molt situat, realment. El milei, el milei. Sí. Vaja, aquí no està parlant d'un cas espai domèstic,

com deies, però és l'estat. Sí, sí, sí, sí, ben bé, com l'estat del seu país, d'Argentina, per exemple, té un conte que es diu Més Muertos Tristes, que justament ara dona títol a una sèrie de Pablo Larraín, que està inspirada en els contes de Mariana Enríquez, i que crec que es va estrenar aquest setembre, jo no l'he vist encara, però en aquest conte diversos fantasmes es passegen pel barri on viu la protagonista, que és un barri de Buenos Aires molt vingut a menys, abandonat, amb uns nivells de delinqüència molt alts, però del qual la protagonista no vol marxar perquè ha de cuidar del fantasma concret de la seva mare. Les mares sempre tiren, no? Exacte, encara que siguin en forma de fantasma, eh? Però diguem que en aquest cas el terror és com molt explícit, no? És a dir, hi ha literalment nenes adolescents amb els colls tallats que estan passejant pel carrer. Clar, és aquesta cosa com molt explícita de. El que no vols veure ho tens allà a la cara, no? En la literatura de Marian Enríquez.

Doncs escolta, apuntadíssima aquesta dona. I una altra, marxem de país, estàvem a Buenos Aires. Som una mica a ruta geogràfica. Exacte, si he de tenir por, la veritat és que prefereixo tenir por a Grècia, sota el sol. A Grècia em proposes l'escriptora

Zirana Zatelli. Sí, exacte, marxem cap a Grècia amb aquesta escriptora, Zirana Zatelli, que és molt poc coneguda a casa nostra, però l'editorial Males Herbes va rescatar fa temps. Un recull de contes esplèndid seu, el recomano moltíssim, que es diu "Amb gràcia en aquest desert", traducció de Merce Guitart. Jo només per aquest títol, de veritat, que em sembla increïble. T'encanta, eh? "Amb gràcia en aquest desert", és perfecte.

"Amb gràcia en aquest desert". Escolta, qui és i què fa aquesta senyora i de què va aquest llibre de contes? A veure. Girena Satili és una personalitat molt important a Grècia, però realment. Però mira, hi ha dues coses que has de saber d'aquest país nostre. No ens importa mai el que passa a Grècia ni ens importa mai el que passa a Portugal. És a dir, jo són com dos forats negres que dius, com pot ser? Si són del nostre mateix món, mediterranis, etc. Sí, sí. Portugal no és mediterrani, però que el tenim molt a la vora. És una regió molt porosa, no hi ha gaire comunicació. Algún dia vull conèixer

aquest misteri, això sí que és un misteri. Doncs és una dona que el llibre que treu, llibre que és premiat a Grècia, és a dir, és tota una personalitat, i si la busqueu per internet o per Google Images, té una pinta de bruixa increïble. És a dir. Això és el que t'agrada. Llavors, els seus contes se situen majoritàriament en pobles rurals de Grècia, és una mica el que tu deies, hi ha molts camins asfaltats, hi ha moltes figueres salvatges, és una atmosfera que nosaltres podem conèixer, no? I llavors, moltes de les seves protagonistes són dones velles, migbruixes, marginades, autoritàries, venjatives, dones, gens convencionals, gens innocents, i que ocupen com una mena d'espai incert en el món que els envolta i, com en Shirley Jackson, hi ha un altre cop aquest xoc, no? Hi ha molt judici per part del poble, de la gent, no?, del poble on viuen, hi ha molt rumor en contra d'elles, hi ha molta atmosfera xunga, no? I també tu creus, perdona,

jo et faig sempre aquesta pregunta, que sé que hi ha alguns oients que em consta que els encanta, tu creus que hi ha també una estranyesa o un sentir-se diferents perquè les protagonistes són dones

o perquè elles són escriptores? O sigui, totes les seves protagonistes són dones, és a dir, aquí la mirada és clarament intencionada, és a dir, en altres literatures, en altres autors, evidentment l'estranyesa la viu tothom, però en aquest cas sempre són dones, moltes són dones grans. Dones que surten de la norma o del cànon. Completament, vull dir, en aquest cas la mirada és molt clara, no hi ha com cap. Són dones i per això els hi cau una sospita a sobre, clarament. Dolentes, que sou unes dolentes. Exacte. I per mi la sinistralitat en aquest cas està molt en les atmosferes que crea aquesta escriptora. Són atmosferes amenaçadores, amb molt d'elements supersticiós, molt secretisme. També tenen molt de sentit de l'humor. Té un conte raríssim que es diu L'agulla que viatjava, que va sobre una protagonista que quan és jove li entra una agulla dins del cos. I tot el conte, i ningú se la creu, la gent li diu, això és mentida, i quan es mor, l'agulla li surt d'una galta, quan és molt com el perut.

Mira, jo et dic una cosa, aquest conte a mi em sembla superreal, perquè jo estava obsessionada quan era petita, que també me'n passaria alguna cosa, no me la trobarien i em sortiria pel cervell o alguna cosa. Crec que és com una imatge recurrent que tenim molt les criatures. Jo una vegada em vaig passar una pipa pel nas, allò típic que has de fer sempre, i vaig pensar que em sortiria un girassol al cap. Una mica rara.

No, no, però ella agafa O sigui, a més és un conte curiós perquè el protagonista és l'agulla, no? Vull dir que està molt ben fet. Però sí, sí, aquesta imatge com terrorífica, no? D'una persona morta que li està sortint una agulla. Una agulla per la galta. Sí, i en tot cas sempre hi ha una mica la idea aquesta que mai no acabarem d'entendre el món que ens envolta, no? Hi ha com una mena d'aire de misteri, de fatalitat, sí. Doncs escolta,

m'apunto moltíssim a aquesta dona, no la coneixia tampoc, Ziranes Ateli, Males Herbes, i aquest recull de contes.

I també avui en banda sonora una mica fosca, ja li hem posat aquí una mica d'aquesta música, perquè no s'aixequi l'ànim el suficient. Pensa que estem a punt d'arribar a l'hora de les bruixes, vull dir que. No us animeu, no us animeu. Pràcticament les 12 de la nit. Seguim avall. D'acord. Víctor Català, la nostra estimada Víctor Català, havia d'aparèixer en aquest recull de senyores sinistres.

No podem parlar de literatura de lo sinistre sense parlar de Víctor Català, que per mi és l'escriptora catalana que millor ha retratat la violència, la cruesa i la crueltat del món, la fatalitat del destí, la seva implacabilitat absoluta. I justament passa que Club Editor acaba de reeditar Dramas Rurals, que és el llibre que recomanem avui, el seu llibre de contes del 1902, que té com un pròleg graciosíssim, aquest llibre, en què Víctor Català es presenta a si mateix com un home de camp, un pobre pelegrí de la terra aspre, i es dirigeix a les dones de ciutat, que els diu de miseres, i els diu, no llegeu aquest recull, serà massa dur per vosaltres, serà massa cru, i parla d'aquest recull de contes com un aplec de pedruscalys, de formes angoloses i endurides. O sigui, la literatura de terror no és per les dones,

Per les dones delicades i fràgils de la ciutat. Clar, per això Víctor Català era la que escrivia tot això. Per tant, me l'imagino que has de fer-se un fart de riure. Completament.

O sigui, jo me l'imagino. És un pròleg amb molt sentit de l'humor, però realment sí que fa una prèvia del que llegirem. És a dir, són passatges rurals hostils, amenaçadors, gens folklòrics, gens bucòlics i metàfores sovint de la mateixa hostilitat del món. Tots els seus personatges són personatges molt brutals, molt. Molt sovint castigats per la seva pròpia ingenuïtat, també com molt sotmesos a la misèria, a l'aïllament, a la tragèdia. Jo trobo que és una escriptora com molt cruel i que en cap moment ens vol escatimar la cruesa del món. De tallets, de tallets foscos. I jo només pel conte de la vella, que trobo que és un dels millors contes de la literatura universal, només trobo que aquest recull ja val la pena. Doncs escolta,

apuntadíssim la vella de Víctor Català i aquest nou compendi de contes que acaba de publicar Club Editor. I per acabar, home, em sembla just i necessari acabar el Brasil.

L'escriptora del Brasil que jo sempre he pensat que no fa gens de pinta del Brasil, ni el que escriu, ni com era, fins i tot físicament, Clarice Lispector. També tindrà a veure els prejudicis que a vegades tenim sobre el Brasil, que jo crec que és un país.

Ella es nascuda a Ucraïna, però després va anar a viure al Brasil molt jove i ja va. Tota la vida es va criar allà, no? Sí, sí, completament. Clarice Lispector. Vector, què em recomanes d'aquesta dona? És una autora molt traduïda al català, tenim aquesta sort, podeu trobar moltes de les seves novel·les a Club Editor, que l'ha publicat moltíssim. Jo vaig arribar-hi, he de dir, pel meu pànic a les paneroles, perquè vaig estar durant un temps treballant en un establiment on hi havia moltes paneroles, això no és culpa de l'establiment, és Barcelona, però recordo que per fer un exorcisme d'aquest pànic a les cuques, que a mi em fan molt de fàstic, vaig llegir una novel·la de la Clarice Lispector que es diu La passió segons GH. I això et va ajudar o no? Sí. Es tracta d'una novel·la en què una dona està dins de casa, en la seva vida ordenada, i de cop obre una porta i es troba una panerola. I a partir d'aquí és com que tota la seva existència i tota la seva identitat implusionen, la seva vida organitzada es desintegra, és com una mena de fet mínim que dispara, com una mena d'allau de sentiments abismals. Et vas sentir molt representada i acompanyada. Em va agradar molt, la veritat. Avui us voldria recomanar un llibre de contes que es diu Restes de Carnaval, que està publicat per Coma Negra, amb traducció de Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova, i que trobo que és molt bona porta d'entrada a l'univers de l'inspector. Ell és una autora, per mi, fascinant, interessantíssima, I que sí que realment mostra una mica el que deia Freud, no? Com sap capturar molt bé aquest sentiment de raresa absoluta que flora durant la vida quotidiana i que desmunta el tinglado estructural que tenim muntat, no? Aquell sentiment domèstic de sentir que tot el que t'aguantava s'està desfent, no? Que això a vegades, no? Un dilluns passa normal i un dimarts és normal i tu de cop i volta, això és un sentiment molt humà, crec, de cop i volta dius tot el que em sostenia no em sosté i no ha passat res, no? És com una mena de. I té contes boníssims en aquest recull, restes de Carnaval. N'hi ha un que es titula Amor, en què una dona que té com una vida tranquil·la i molt ordenada està com anant entrant via i veu un home sec mastegant xiclet, val? I la visió d'aquest home sec mastegant un xiclet tranquil·lament li provoca també com una mena de. És com que l'existència se li desfà. I ella porta uns ous dins d'una bossa de fil que ha teixit ella mateixa i aquests ous se li trenquen i comencen a desfer-se. I llavors hi ha com aquesta mena de. Que no dormirà la gent avui per culpa nostra. Perdoneu, perdoneu. Però, bueno, gent intentant, humans, intentant posar-nos una estructura i la vida sent viscosa i com a vegades. Com aquells ous que es trenquen només agafar-los. Exacte.

Doncs Irene Pujades, avui ens has posat una mica la pell de gallina, però ja ens agrada de tant en tant.

Sí, i són autores molt interessants, tampoc no són tan sempre malrulleres. A mi a vegades, o sigui, també trobo que a vegades hi ha un cert mirall, també et pots sentir. Que sí, que sí, que tothom ha trobat una panera a la casa. Exactament.

Irene Apujadas, moltes gràcies. Bona nit. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i els dies, Roser Pereira Moraga, Célia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà sentirem les dones que aquest cap de setmana van participar a l'Ultra Pirineu. Hem parlat amb corredores professionals, amateurs, amb voluntàries, amb membres de l'organització. Vaja, en tenim moltes ganes que sentiu com sona la muntanya i aquestes dones corrent i pujant-la, que això sí que ens sembla bastant heroic. Bona nit.

I am sure that it's warm in the moon to become the mother of life.