"Cor Calent. Històries del Lliure", de Magí Camps, Marta Orriols i Marta Vives

Comptes per anar a dormir amb Anna Maria Ricard.

Doncs vinga, que aquesta setmana és una miqueta més curta, però què us pensàveu? Que no tindríem comptes per anar a dormir? Doncs esteu ben equivocats, Anna Maria Ricard. Bona nit. Bona nit. Perquè tu has dit, no, no, no, aquí jo vinc, encara que la setmana sigui un palet més curta. Home, i tant. I hem de fer comptes perquè, si no, no dormim. Exacte. Ens han d'explicar històries per anar a dormir. Sí, sí, sí. I avui em dius que has decidit dedicar els últims minuts de la nit dels ignorants a un recull de relats molt especial.

Sí, perquè es tracta del llibre que comemora el 50è aniversari del Teatre Lliure. Que va néixer exactament el 2 de desembre de 1976 amb l'estrena de l'obra Camí de nit 1854, escrita i dirigida per Lluís Pasqual. Aquella nit el públic va fer un llarg aplaudiment abans que comencés la funció, un aplaudiment per la creació d'un nou teatre. Oh, que bonica. Sí, recordem que el Lliure va néixer en forma de cooperativa per un col·lectiu d'artistes encapçalat per Fàbia Puigcerver en un edifici del carrer Montseny del barri de Gràcia de Barcelona, que era la seu de la cooperativa obrera La Lleialtat. Per celebrar aquest mig segle de vida, el Teatre Lliure ha programat tot un seguit d'activitats, a banda de les obres de teatre, que es programen a les tres sales habitualment, Doncs aquest any tenim exposicions, visites guiades al teatre, xerrades, etcètera, etcètera. I una de les iniciatives que l'equip de direcció del teatre, encapçalat ara per Julio Manrique, és la d'un llibre que explica no la història del teatre, sinó diverses històries del teatre. Com contes, per això me'ls has portat. Exacte. Ho van encarregar tres periodistes, el Magí Camps, la Marta Oriols i la Marta Vives, la persona que fa teatre aquí a.

Sí, la Ràdio. La Magí Camps, que és Vanguardia, i la Marta Riols, que és l'escriptora, no? Exacte. Molt bé, sí, sí.

I l'encarreg de Lliure és que escrivissin una ficció, i com que els tres són periodistes. Escriptors periodistes, sí. Exacte, van decidir donar protagonisme a les persones que fan que el Teatre Lliure funcioni. Ah. Tot i que no estan davant dels focus. Molt bé, per exemple? Són els tècnics, els maquinistes, els de les taquilles, els regidors, els acomodadors, els que treballen a la sestreria, els que serveixen begudes abans i després de la funció, els que estan a les oficines i fan feina de producció, de comptabilitat o de comunicació, i moltes persones més.

És a dir, actors i actrius directors, no? No. Ah. No, no, no.

Molt bé. Doncs el Magicams, la Marta Oriols i la Marta Vives van entrevistar algunes d'aquestes persones i els van demanar les seves històries, anècdotes viscudes dia rere dia, i de quina han escrit una ficció. I em dius que el llibre té una estructura teatral. Sí, sí, perquè ho expliquen ells mateixos. Com que són tres en tres maneres diferents d'escriure. Clar, bandificció i tres estils diferents és molt difícil se'ls va acudir estructurar el llibre com una peça de teatre clàssica o sigui, amb tres actes i cada acte té tres escenes escrites per cadascun d'ells així cadascun podria escriure amb el seu estil i el resultat són diferents històries del llibre que ens ensenyen. Les històries, les entranyes d'aquest teatre emblemàtic i hi ha, no pot ser de cap altra manera, una figura que plana, sobretot plegat, que és la de Fabià Puigcerdí.

Evidentment, qui va crear-ho. Escolta'm, però dius que el llibre es diu. Com es diu el llibre? El llibre es diu Cor Calent, Històries del Lliure.

I d'on surt aquest títol? Doncs és una frase que un regidor històric del Lliure, el Manolo Jiménez, els deia als actors abans de sortir a escena, si els veia nerviosos, i la frase en qüestió és. Perquè ella era de Granada, los pies fríos y el corazón caliente. Això ho explica moltes vegades el Julio Manriquellons, per això es diu cor calent. També vull destacar la cita que apareix a l'inici del llibre, que és una frase també molt coneguda i que se cita molt en l'àmbit teatral de la gran actriu desapareguda, analitzaran, i que és també un ànima del llibre, que és si es fa bé, també agrada. És molt bona aquesta frase.

És boníssima. Molt bé. Per tant, amb quina història del teatre lliure comences avui?

A veure, són històries llargues, o sigui que en llegirem fragments els diversos dies, i avui començarem amb una taquillera, l'Agnès, i les anècdotes que explica de l'Anna Lizaran, una altra, com diem, de les grans figures que apareix quan es parla del llibre. El fragment que llegirem ara. El mateix forma part de l'escena titulada On cada nit comença la funció i està escrita per la

Marta Vives. Doncs vinga, el llibre de relanç aquesta setmana, cor calent i històries del lliure, de Magí Camps, Marta Oriols i Marta Vives, publicat pel Teatre Lliure i l'editorial Coma Negra.

Era un lloc de pas, però molt agradable, aquella taquilla. Els prestatges de sota el taulell, tothom hi deixava els seus objectes més preuats. Les claus de la moto, el carnet, la bufanda del coll amarada de Colònia. Enmig de tot aquell bé de Déu de textures diverses, una història d'amor inesperada, també. Com la que es va covar entre l'Agnès i aquell actor madrileny ja fa anys a una banda i l'altra del taulell. Va durar el que van durar les funcions del muntatge que va fer amb la seva companyia, tres setmanes i dos dies. Una història igual d'intensa que bonica, perquè tenia data de caducitat, que és la millor manera d'esquivar el desencantament i mantenir una ficció perfecta. Les mirades, les rialles, la complicitat, les converses, les confidències, les justes, la informació imprescindible, les carícies, les nits, les matinades, els comiats i els fins aviat que vagi tot molt bé, vine'm a veure quan vinguis a Madrid, potser sí. Llocs comuns dits d'una tirada per no deixar enlloc a les falses promeses. Així la van interpretar ells i així la van voler viure. Passat el temps a una banda i a l'altra del taulell, les recorden amb la nostàlgia i el desfici dels amors imprevistos. En aquella mateixa lleixa, al costat del paquet de tabac i les engrunes de la història d'amor, també hi ha un transistor de color gris. És de la Nita, que sempre el duia a sobre perquè era una

mala alta del Barça i no es perdia mai el carrusel deportivo. A part del tamboret de l'Agnès, a la taquilla hi havia la cadira d'en Carles, el cap de sala, i un altre punt per qui volgués entrar a passar-hi l'estona. Sempre hi havia algú o altre amb ells, explica l'Agnès, eren les Rambles, allò. El temps no tenia cap mena d'importància allà dins, un lloc a recer, el confessionari d'aquella mena de convent que havien creat entre tots i que albergava, dia i nit, creients convençuts que el teatre era l'única fe possible. Agnès. Una tarda com tantes, la Nita va arribar abans d'hora al teatre i va entrar a l'altra banda del taulell a fer-me companyia. "Què fas, nena?", em va dir. "Jo estava tapant amb un tampó el nom d'un dels actors de la funció del vespre de l'or dels cirerers, que s'havia posat malalt i havia hagut de ser substituït per un altre d'urgència". Em van dir que s'havia de canviar el nom de lector original com a mostra de respecte cap al substitut, bàsicament. Així que ja em teniu fent el canvi, manualment, entrada per entrada. La Nita es va seure al meu costat, va romangar-se la camisa baldera, em va prendre el tampó de les mans i va començar a pulsar les entrades a bon ritme. Va! Tu, ves les de Sant per ordre alfabètic, em va manar. Mentrestant no parava de xerrar.

Era alguna cosa d'una xafarderia d'un veí pretendent que cada dissabte venia al teatre i que li enviava cartes d'amor amb pètals de rosa dins el sobre. Es pensa que és romàntic i a mi aquella olor de resclosit em fa esternudar. Em feia riure molt la nit, l'alizaran, esclar. Aquella manera de parlar, de moure's, de treure importància a les coses transcendents. La seva picardia, la seva enrècula de renecs que deixava anar sequit. Merda, sobretot. Així, remarcant molt la R i allargant-la entre les dents i prement els llavis. Tot molt teatral, com era ella, amb molta energia, sempre. Tot era un joc. De sobte va sonar el telèfon. Deixa, deixa, jo l'agafo, em va dir fluixet mentre despenjava, com si qui fos a l'altra banda la pogués sentir. Veu en off, d'analitzaran. Teatre lliure, bona tarda, digui'm. De part d'aquí? Ara no s'hi pot posar. Però escolti, jo ja li passaré el recado, vostè no es preocupi. Sí, tant pot comptar. Gràcies, gràcies. Que tingui un bon dia. Se sent com penja el telèfon i s'adreça a qui té al costat. Em pixo. Demanaven per mi. No m'ha conegut. Xuxu, no m'ha conegut. Va, passa'm un cigarro. Agnès. Em deia Xuxu, sí. La nit era així. Un joc constant, atrevida, seductora, divertida. Era clar que tothom se sentia tret per ella. Desprenia una mena de magnetisme que atrapava. Saps què vull dir? Potser era aquell aire glamurós que portava

impregnat de París com una segona pell, de quan va anar a estudiar amb Jacques Lecoq. Potser era la seva proximitat, la seva generositat, la seva manera de fer, sempre tan alegre. Tant la veies netejant, pintant, ajaiguda a terra, muntant escenografies, o cantant amb els de l'orquestra o amb en Llach una època, assajant, parlant amb aquell i el de més enllà. Abiat es va convertir en l'actriu protagonista de moltes de les funcions. No tenia aires de diva, perquè era profundament humana. Oi, Carles? Veu en off del Carles. Durant un espectacle, aprofitava el moment en què sortia fora de l'escenari per preguntar al tècnic de cabina que com anava el Barça. Era increïble la capacitat que tenia de poder preguntar el resultat d'un partit de futbol i després tornar a entrar al personatge com si no passés res. La millor. Agnès, hi podeu comptar, a la companyia, com en qualsevol convivència intensa, a vegades hi havia tensions i moments difícils. Aleshores, quan semblava que el punt de cor era impossible, la Lizaran trencava el gel i cridava "Va, nois, anem a comprar una nevera!". Una idea fora assenyada per context i moment que desactivava immediatament qualsevol desafiament, qualsevol distància. Un balsam per tots els qui érem la família del lliure. La rialla provocada per l'absurd. Els he sentit dir mantes vegades, als Pallasos Sense Fronteres, que és impossible barallar-se amb qui comparteixes riures.

La nit, en coneixia la poesia i l'exercitava, i de quina manera. L'Agnès les guarda en un lloc molt especial de la memòria que aquelles estones amb l'analitzaran, especialment les de la taquilla. Aleshores, perquè aquestes coses necessiten perspectiva i el tel del dol per convertir-se en transcendents, no era massa conscient d'haver tingut algú tan important a la vora, un mite de la interpretació, guanyadora d'una vintena dels premis més rellevants del moment i tots els que s'hagués emportat si no fos que. Esclar que tenia una força espacial damunt l'escenari. No omplia totes les partícules de l'espai, això era evident, però pels qui compartien el dia a dia amb ella, el seu tracte tan proper la feia essencialment la nita. Aquella dona menuda, nerviuda, divertida, que xerrava pels descosits, que no s'assemblava a ningú, que mirava de baix cap amunt amb la barbeta apuntant al terra. La dona que cultivava ruca al terrat de Caseba, que feia unes paelles dignes de concurs, a qui no li agradava gaire estudiar els papers, però després els brodava com a bona filla de modista que era. Que havia crescut amb la passió d'Esparreguera i que hi va fer des de l'Angelet fins a la Verge Maria passant per la Verònica. O la dona de Pons Pilat, una colla d'anys, que li agradava fer bromes a tothom, que no es feia estrany amb ningú. Que explicava que no s'acabava mai de creure

del tot els personatges que interpretava, perquè era conscient que allò només era un joc. Una gran mentida sincera, li agradava dir. La que no tenia punt al personatge fins que no en trobava el perfum. La que estava disposada a tot abans que avorrir-se. Ella, que va fer famosa aquella frase, si es fa bé, també agrada. Que tots repetien com una lletania, fins i tot passats els anys. Fins i tot quan ella s'havia convertit en una absència feixuga. La Lizarán que va interpretar una de les actrius de la pel·lícula d'en Ventura Pons, una d'aquelles actrius que va veure a lliure quan l'Agnès era estudiant. La mateixa història que va fer-la decidir que algun dia ella es dedicaria a això del teatre quan encara no sabia ni tan sols que significava. Aquell món que García Lorca va definir com una escuela de llanto y de risa, una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equívocas y explicar con ejemplos vivos normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre. Una frase que en Carles, el cap de sala, tenia penjada just darrera el clatell en aquell espai compartit amb l'Agnès. S'havien avasat a les lletres tots dos, però quan la llegien amb consciència no podien estar més d'acord amb el poeta. Llibertat, cor i sentiment, paraules que definien el teatre, que definien, sobretot, la nit.

I que haurien de definir-ho tot. Que haurien de definir-ho tot. Que bonic! Molt. Quin homenatge també a la Lissarana. Evidentment, havia de ser-hi. Totalment. Doncs un bon inici per aquesta setmana a explicar aquest cor calent, aquestes històries del llibre del Magí Camps, la Marta Riols i la Marta Vélez. Gràcies, Ana, fins la setmana que ve. Adéu, bona nit.