Custòdia compartida: justa per a les dones?

Custodia compartida o exclusiva.

El divorcio o la separació d'una parella és el pa de cada dia. Però què passa quan hi ha fills pel mig? La cosa es complica i molt. Molt sovint sentim frases com "Tinc la compartida, però com si no la tingués". "El meu ex m'ha demanat la compartida perquè així es pensa que no pagarà". La realitat més enllà de cada casa i família és que una cosa és el que diu el jutge o la jutgessa i l'altra és el que passa a cada casa. En les parelles heterosexuals moltes dones es queixen que la custòdia compartida només ho és en la paperassa. Una cosa és repartir el temps i l'altra és la responsabilitat. Avui hi reflexionem.

A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Dilluns i comencem fortetes, perquè avui, com dèiem, parlem de què passa quan hi ha divorci, separació i hi ha fills pel mig. La famosa custòdia compartida, ho és o no ho és? La qüestió és que aquesta cançó de la Rux, aquesta Bulletproof, justament parla d'una armilla antibales. Alguns pares, algunes mares s'han de posar l'armilla antibales quan reben segons quins missatges de la seva exparella. Perquè te'n recordes aquell dia que l'havíem de portar al psicòleg? On ets que fa tres dies que no em contestes? Ja li has comprat el medicament a la criatura? Tot això tan bonic que coneixeu sobradament pares i mares separats.

Benvingudes, benvinguts a les dones i els dies. Estàvem molt acostumats a que quan una parella se separava, sempre, gairebé sempre, la custòdia era per la mare. Però ja fa temps que es prioritza la custòdia compartida perquè els dos progenitors es corresponsabilitzin de la criança i perquè els infants no perdin el vincle amb cap dels dos. D'entrada, sembla una bona idea. Aquesta repartició, que a priori podria semblar la més justa i també la més feminista, però què passa a l'hora de la veritat? Avui venen dues expertes en tots els àmbits, podríem dir. L'Alba Fernández Pous, com estàs? Hola, molt bé. És educadora social, experta en violències masclistes i àmbit de la família, professora de la UOC, mi, molt important, perquè si no aquí no la convidàvem, mare separada, amb custòdia compartida des de fa sis anys. Així que saps de què parles. Ho perfectament. No duides. I també ens acompanya la Sònia Ricondo, que és advocada especialitzada en violència i dret de família. Com estàs? Molt bé, gràcies per convidar-me. Tu tens l'altra experiència també, suposo, dels que et truquen i et diuen, què faig amb això? Això no surt al contracte, no? Exacte, el paper, com s'aplica el paper. Exacte. Doncs ara en parlem. A primera entrada, custòdia compartida, que ara és una paraula que diem molt, una paraulota que diem molt, la sentim, això que dèiem, no?, Però què vol dir, exactament, custòdia compartida? Perquè hi ha una mica de fantasies de si hi ha custòdia compartida, ara així l'altre no paga i no sé què, però això no acaba de ser del cert, oi?

Clar, la part jurídica, custòdia compartida, el que busca, i com bé deies, ara és el plan inicial dels jutjats, quan no hi ha acord entre les parts, el plan inicial, si no hi ha violència o altres circumstàncies que desaconsellin la custòdia compartida, en principi el jutjat sempre acaba determinant. Custòdia compartida. Llavors, què implica? Que totes les parts, que amb dues parts, s'impliquin el 50% en la criança, passin el 50% del temps amb la criança, contribueixin a les seves obligacions també econòmiques, etcètera, etcètera. Clar, aquí venim a parlar una mica de què passa, no? En el paper, doncs, posa això i després què passa una mica a la pràctica. Fa uns anys no era així, no era el plan inicial dels jutjats i ara sí. Llavors, bueno, estem veient una mica com s'aplica això, no?

¿Creus que hi ha tingut a veure el feminisme amb aquest canvi d'òptica? ¿Era una qüestió de sentit comú o al final s'ha fet amb bona intenció

però no n'ha sortit tan bon resultat? Mira, jo no sé amb la intenció que es va fer, perquè em sembla que a vegades és una intenció una mica enverinada. Què vols dir amb això? M'està interessant. Sempre me'l pensem. Semblava com, ostres, que bé, perquè es posarà sobre la taula que tots dos hagin de contribuir en tot el 50%, però jo crec que també s'amaga un. Bueno, no s'amaga tampoc, perquè el sistema patriarcal no s'amaga d'enlloc, sinó que també hi ha com una necessitat de dir, no, és que els drets dels pares, o sigui, moltes vegades no s'ha fet per una implicació real de que hi hagi un 50%, sinó els drets dels pares està per sobre de tot, també. Clar, aquí ja estàs parlant de parelles heterosexuals. Sí. Però aquí estàs parlant dels pares homes, eh? Sí. I el jutjat, jo crec que ho fa més amb aquesta visió que no amb la visió que alguns pares que no s'implicaven el 50% a partir d'ara s'impliquin, sinó que en el moment que apareixia una separació, Doncs el pare té dret, pare, home i normalment en parelles heterosexuals, el pare, pel fet de ser pare, ja té dret. Dret i no deures, que és el problema, que aquí es confon, que sembla que només existeixen drets i no deures. Ja té el dret a passar el 50% amb la seva criatura, ja veurem després què passa. Però el dret dels homes per sobre de tot.

El dret dels homes, per sobre de tot. A veure, Alba Fernández Pous, quan tu et separes, tu d'entrada vas pensar, doncs, custòdia compartida, no?

No. Què vas pensar? En el meu cas, jo ja vaig veure claríssim que no seria possible una custòdia compartida pel que implicava. I és a dir, una qüestió compartida no implica. Si que ho vas visualitzar i vas dir. Totalment, totalment, ho tenia claríssim, però l'altra part no m'haurà igual i de fet la demanda me la va posar a mi i va demanar una compartida que més avantat que volia reclamar la total, o sigui, ja és surreal. Però jo ja veia claríssim que no podia ser, perquè una cosa és compartir i l'altra és ser corresponsable. A veure, això queda molt bé,

ara que ho dius així per la ràdio, però què vol dir? Posa'm un exemple que entenguem tots.

És a dir, compartir el temps no vol dir la qualitat i les cures, ni la càrrega mental. Ni tampoc aplicar la teva realitat a la realitat de la majoria de dones, que aquí on hi ha un viatge de gènere brutal, i és que a nosaltres ens obliguen a criar i a estar separades en un sistema que té pensat una vida amb un sou de dues persones. Llavors, d'entrada, et trobes que, bàsicament, el que diuen és que no vols la igualtat, tot a mitges. Tu ja saps que això no serà així, perquè la igualtat d'entrada ja no és real. Per què vols dir que tu cobres menys que la teva parella? Com la majoria de dones, i en aquell moment encara molt més. Però llavors penses, innocentment arribarem a un acord sobre la part econòmica. I aquí és on comença el merder.

De tota manera, anava a dir que la part econòmica és important, però el que avui també estem parlant al programa és que la part econòmica potser sí que la pot resoldre un jutge, però la que és realment complicada i on els límits no estan definits és l'altra.

Sí, el que passa és que la part econòmica tampoc la compleixen. És a dir, i a partir d'aquí ja comences a xelar-te, perquè hi ha una sentència on inclús et diuen.

Però, a veure, a veure, Alba, què vol dir que no la compleixen?

No la compleixen en el teu cas, però hi haurà qui la complirà, no? No, no, la majoria, perquè la Sònia ho explicarà molt millor, eh? Però hi ha una part que és com si diguéssim la quota alimentària o uns conceptes així, després hi ha els gastos extraordinaris i a vegades fan un varem de, bueno, la persona que cobra més, que normalment són els pares, han de pagar un 60%. Bueno, doncs l'interpretació de la majoria dels pares no és aquesta. Però això no és interpretable, no?

Bueno, un segon joven, les extraordinàries que comenta. Jo crec que aquí hi ha un tema que sí que hi ha hagut la iniciativa moltes vegades de demanar una compartida, que no dic en tots els casos, però moltes vegades per a alguns pares amb parelles heterosexuals hi ha hagut la iniciativa de demanar la compartida perquè es creu. Que, clar, amb la compartida, com més o menys tots dos passaran 50% del temps amb les criatures, no s'haurà de pagar pensió d'aliments. Llavors, bueno, es va posar de moda una mica demanar la compartida, no per un tema de vull estar implicat al 50%, sinó no vull pagar, i això m'implicarà no pagar. I de les extraordinàries que deia l'Alba, clar, el tema de les extraordinàries, que pràcticament són

quasi totes les despeses, n'hi ha moltes. Fes-me una llista per les persones com jo, que no.

A la pensió d'aliments entren molt poquetes despeses. I en canvi, dintre de les extraordinàries, que són com totes les que no tenim tan previsibles, doncs totes, farmàcia, extraescolars, material extra d'esports, etcètera. Rob entraria dins de la pensió, és l'única, a no ser que fos més especial. Clar, i les extraordinàries, l'inconvenient és que perquè tots dos la paguin han d'estar d'acord en aquesta despesa.

Llavors aquí és un jugant. És que això és molt valorable també, perquè un dirà, no és veritat que necessita tant medicament, no? És a dir, amb això ja en teniu prou, no?

O jo vull que faci inglés i l'altre vol que faci judo i l'altre no sé què. I jo no pagaré, em sembla molt bé, però jo no vull pagar garull, per tant no ho autoritzo.

O poden estar d'acord que un faci fútbol i l'altre faci, jo què sé, es marcials, però després a l'hora d'aplicar els diners que implica aquesta extraordinària, no, no, jo ja poso la meva part de la quota aquesta d'aliments que els nens no només mengen i d'aquí no els mous, i no els mous en general. Llavors, clar, a sobre representa que tu has de demostrar que no ho està posant. I clar, això és un desgast brutalíssim, no?

Però això, per exemple, tu pots anar a un tribunal? Pots posar-li un judici per dir anem a comptar-ho tot això?

Sí, pots fer-ho, però clar, és un desgast personal, és un desgast econòmic, no?

Que dius al final I després també repercuteixen les criatures, tot això. És un desgast,

vull dir que no només estem parlant. Una altra vegada per un procés que moltes vegades tu no hauries volgut. Exacte, sí, sí.

Dilluns només, amigues. Dones i dies.

Doncs avui parlant de custèdies compartides falses o no, perquè ara es fa també servir aquest terme per prioritzar o per ensenyar que les coses no són com les imaginem. En el teu cas, Alba, tu t'imaginaves que seria així, una compartida? No, no. És a dir, que tu imagines que sonarien els violins i que tot aniria a l'hora, eh? Anirem a un jutjat, ens ho arreglaran, ens ho sumaran tot i arribarem i només ho haurem d'aplicar.

A veure, jo ja vaig veure que la cosa pintava malament en el moment en què la demanda va arribar a mi, directament, i més en un tipus de demanda amb un advocat totalment masclista, bueno, coses surreals. El que passa és que amb el temps tu ingenuament penses que passarà la marabunta i que al cap d'un temps coses tan coherents com has d'anar a les reunions i no t'haig de fer de secretària i. Reunions d'escola, eh? D'escola, del que sigui, o mirar els mails que rep. Perquè aquí, clar,

hi ha una qüestió que, per una banda, hi ha el que està estipulat en un conveni o un contracte de separació, etcètera, i després tot un munt de coses que potser són emperfetes perquè històricament o culturalment han fet les dones, com portar la nena al pediatre, anar a les extraescolars, acompanyar-les, o anar a aquestes reunions d'escola, que ens agrada moltíssim. Ens encanta!

Jo el que veig en moltes mares és que elles no deixen de tenir aquest paper, tot i que el temps de les criatures sigui amb l'altra persona. I en canvi l'altra persona sí, moltes vegades. Jo el que veig és que veig molts pares, no tots, però que diuen, no, jo ara sí, de dilluns a divendres són meus, però després jo me n'oblido, ja no existeixen en la setmana que estan amb ella. I en canvi jo veig que les mares al final, bueno, no deixes d'estar pendent de coses, si han de portar no sé què a l'escola. Al final és això, fer de secretàries.

Totalment, i a més a més és que t'ho reclamen. És a dir, hi ha moltes vegades que et diuen, i d'això com és que no m'ho has explicat? I a veure, estem parlant d'un adulte funcional que té una compartida. Llavors, tothom es dirigeix a tu. Les criatures parlen amb tu i et demanen a tu. Els mestres, les mestres parlen amb tu. Això és un clàssic. És un clàssic.

El que és un clàssic és. És un clàssic. I això sí que aquí hi ha d'haver un canvi de paradigma, i no té res a veure amb les separacions, és que tant si està separada com si no està separada, moltes vegades les escoles truquen sempre a les mares, per ofici. Jo tinc una amiga que li va dir un dia a l'escola, mireu, té un pare també, no ens hem separat. Sisplau, a partir d'ara, truqueu-lo sempre a ell, perquè ell està disponible i jo treballo en una feina on no puc marxar a mig matí.

Jo ho veig que quan és un pare funcional és un heroi, perquè la que hi ha un pare funcional moltes vegades, ostres, heu vist aquell pare que està pendent de coses.

Sí, i tot i haver-ho dit que jo ho he fet. Però aquí hi ha una feina d'escoles de societat. Totalment. Vull dir que no li podem donar la culpa de tot

també a l'altra banda. No, el que passa és que realment al final, si l'altra part no agafa el telèfon. Hi ha una criatura que està en aquell moment X. Que s'ha trencat el nas. I al final, inclús la mateixa criatura acaba dient, és igual, estic amb el pare, però truqueu a la mare. I les mestres a vegades demanen perdó i tot. Per dir, ja ho sé que no ho he de fer, però és que no hi ha ningú en l'altre costat. Llavors, això és una cosa que al final també les criatures normalitzen. És a dir, la mare, el que fa, ho fa, i no t'ho valoren. I això és una cosa important. Es dona per fet que tu faràs això, i es dona per fet que l'altra part, que inclús té una habilitat meravellosa, per poder exculpar-se de no rebre els missatges, de no haver-se enterat, o sigui, és increïble la facilitat que tenen de passar desapercebuts i de puntetes per totes aquestes coses que li corresponen, perquè de fet han demanat la compartida. I de fet hi ha un altre factor que em sembla fascinant, que és una de les coses que encara estic processant, perquè jo crec que no ho podré entendre mai, i és que tenen, o sigui, de cop i volta són uns defensors afèrrims que les criatures són autònomes, i que clar, que la criatura no ho ha fet. I que les criatures es cuiden elles mateixes, es regulen elles mateixes, s'han de responsabilitzar d'elles mateixes i si no ho fan, segons com, la culpa és de la criatura i potser tu, vull dir, no t'hauries de preocupar tant i ets una mica ànsies.

Llavors, clar, en un moment que dius. Però clar, que és que aquí estem topant amb una paret perquè estem parlant amb tota una mena, podríem dir, d'estructura social, de com se'ns veuen les dones com a cuidadores. És a dir, ja no sé si és responsabilitat de l'altre, de l'ex parella o el que sigui, sinó que estem parlant d'una mena de construcció, d'un teixit, que és com ens han construït. Si tu un dia, una tarda, resulta que no agafes el telèfon perquè, el que sigui, ets una mala mare, etcètera.

I a més a més, al final t'acaba passant factura, inclús a la part més, potser, de la franja adolescent, hi ha moments que et foten la bronca. I són conscients que ho fas tot tu. Però que hi ha un moment que el seu enfadament el dirigeixen cap a la persona a qui li poden dirigir perquè és la que ho fa. I en canvi l'altra part, doncs segons com passa, com desapercebuda. També hi ha un factor a vegades que és curiós i no és curiós. I és una cosa que hem parlat amb moltes mares que estan en la situació com jo o a la feina, ho veig moltíssim, i és que als infants els fa pena l'altra part. Que això ho hauria d'analitzar potser algú altre que no soc jo. Un altre dia hem de parlar del terreny psicològic. Però tu no els hi fas pena, eh? Tu vas fet a pols, no dorms, atens a la criatura 24-7, encara que no estiguin amb tu. Però tu no els hi fas pena, al contrari?

No, perquè és alguna cosa que sempre està allà i que sempre està disponible, no? Sempre ens fan, també socialment, ens han explicat que. Que sí, que representa que els homes tenen menys habilitats en aquestes coses, que no és cert, però que la moto està venuda, no?

Sí, de fet és que en un judici, quan es planteja cap a qui va la custòdia o si s'ha de fer una custòdia compartida o no, les preguntes que van cap a la mare o cap al pare són molt diferents i l'estàndard que s'exigeix als pares per donar-li una compartida és. Tens un horari més o menys compatible, tens un sou més o menys compatible, doncs vinga, te la donem. I en canvi els estàndards que s'exigeix a la mare, que jo moltes vegades a més diria, quan es demana una separació o un divorci, anem a veure el que estava passant fins ara. És tan fàcil com això, com el que deia l'Alba abans, d'ostres, jo no m'imaginava que em demanaria la compartida perquè no havia sigut mai fins ara. Llavors, seria tan fàcil com dir, sobretot quan els nens ja són una mica més grans, com us heu organitzat fins ara, què ha estat passant, I això és el millor pels nens també, perquè és el que seguirà la seva rutina moltes vegades. Perquè ens apareixen aquestes compartides bolet, de sobte, quan mai havíem volgut estar presents, i de sobte el dia que apareix un judici, ai, ara vull estar present.

O que saps perfectament que no ho podràs sostenir, per horari laboral o perquè sense la teva figura. Perquè a vegades també és curiós, perquè al cap dels anys t'adones que sí que feia moltes coses, però perquè eres tu. Aquí has viscut un dol, tu, amb aquesta qüestió. Bueno, el dol serà etern, perquè, a més a més, això no s'acaba als 18 anys.

Ara, tal com estan els pisos, els 35 encara els tens a casa. Clar, però és que arribarà un moment que,

si no fan les coses ara, que hi ha una sentència, que és igual, se la passen pel forro, quan s'acabi aquesta sentència, perquè són majors d'edat, jo ja vaig venint la que em caurà a sobre. Llavors, el dol aquest és dol i és incredulitat i al final has de triar quines batalles pots sostenir.

De tota manera, estem en un terreny que hi ha moltes emocions pel mig i a vegades és difícil valorar, perquè si abans, per exemple, un progenitor, un dels dos, s'havia ocupat molt més de les criatures, I després, té sentit suposar que després assumirà automàticament la meitat de les responsabilitats? És a dir, també com ho frenes això? Perquè jo ho dic molt aquí al programa, cuidar sempre també et dona poder. És a dir, i llavors quan tens poder el vols perdre. No, i parlo de les mares aquí, també, que cuidar ens dona poder, també.

Crec que també depèn de la persona, perquè sí que hi ha un punt de. Jo també he acompanyat moltes mares que diuen, sí, doncs que passi una setmana amb ells, ja m'està bé, jo podré anar a fer ioga, i jo podré. Vull dir, que també hem de veure la part positiva, que algunes m'han dit, doncs sí, que si ho trobi, que ho vol, perfecte, i jo tindré una estona per mi, i tal. El que passa que després és quan et trobes que veus que ja no tens l'estona perquè fas de secretària, no? Però en alguns casos on funciona, doncs pot ser una bona opció. Home, hi ha gent que m'imagino que li funciona molt bé i està contenta. Exacte, exacte. I no sempre dir que no a la compartida per tot, no pel viatge de gènere, perquè. Però sí que és veritat que no podem posar expectatives sobre el paper, ni per una banda ni per l'altra, perquè jo moltes vegades també. Però heu vist casos també de gent que es posa les piles després de la separació,

que al contrari. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, passa, passa. Necessito una mica d'optimisme, eh?

Que és un mes i dilluns, eh? Passa, passa. Per això també la incredulitat, perquè a vegades dius, però si aquesta persona al final, al cap d'un temps, d'un bagatge, ha entès que la corresponsabilitat també és la cura, també passarà, no pot ser que això continuï així, no pot ser que passin anys i no hagin anat ni a una reunió un dia, s'ha d'adonar de compte.

Potser a vegades és una oportunitat, una oportunitat separar-se per ser corresponsable, adonar-se'n de la meva parella feia tot això, jo no ho feia.

Sí, sí, completament, i crec que sí, i que passen molts casos, i que crec que funciona bé, i que se'n poden entendre, el que passa que hi ha menys casos. Molt menys casos.

I també una part que els fa ràbia. Els fa ràbia que tu segueixis lluitant i li cantis les 40. I que li posis un mirall davant i diguis a ell, mira tio, jo faig tot això i tu no ho estàs fent. Llavors aquí no ho suporten. És a dir, aquí hi ha una part molt masclista, deixem-ho dir així, que de vegades surt més tard i no ha sortit durant, per exemple, el temps de la convivència. Llavors, quan hi ha un moment que hi ha una persona que ja no és la teva parella, que és la teva ex, que a més a més amb tot el que ells consideren que ets, que té la marinera que els està constantment directiu per qui no, i a més a més, o sigui, això és així i es pot demostrar, a ells els fa molta ràbia. Perquè se senten com interpel·lats i se senten molt jutjats i llavors agafen com un sentiment de revenge i encara, segons com, volen col·laborar menys perquè estan com molt enfadats amb tu. I això passa. O sigui, si una dona es queixa i una dona no és amable i una dona reclama el seu dret a tenir una compartida amb el seu temps i a les tasques compartides no agrada.

Nora, jo sentint tot això, jo penso que potser el dia que vas a judici t'haurien de portar un terapeuta, però pels dos, per ajudar-te a realment a resoldre tot això, perquè estem parlant, és a dir, de.

El problema de molta gent és veure-ho precisament com diu l'Alba, de veure-ho com una guerra. Quan ella va rebre la demanda i se li demanava, al final a qui estaven castigant era l'Alba. Et demanaré la custòdia perquè et fotis i perquè sé que. El problema és que hem començat aquí parlant de programa de fills i els fills aquí sembla que a vegades no hi tenen res a dir. El problema és veure-ho com una guerra entre adults i no centrar-nos en què és el millor pels nens. A vegades el millor pels nens pot ser una compartida, a vegades pot ser una exclusiva, però s'hauria de mirar pels nens, els jutges, els pares i tothom.

En els processos on realment hi ha un tema judicial, la sort no serà molt bé, passes moltes fases. Vull dir, jo m'he arribat a trobar, tot i que treballo en això, que m'han cridat a mi per reanalitzar-me a mi, per reanalitzar els meus fills. Inclús, en aquell moment es va valorar que la compartís en una vàlida. Tot i així, la jutgessa aquella tenia pressa i va decidir que sí. I a partir d'aquí jo vaig dir, ok, no hi ha problema. Vull dir, jo no m'estaré tres anys batallant perquè vull la custòdia total, no. El que passa és que jo exigiré uns mínims, però ja no per mi. Si funcionés, seria molt bé. Seria molt sa, i a més a més és que al final hi ha una altra cosa que ells intenten moltes vegades amagar, però t'acaben acusant a tu que ets tu que vols les coses, que tu vols els diners, que tu ets la que estàs batallant. Bueno, sempre hi ha d'haver un dolent a les separacions. Totalment, al final dius, no, no, és que jo vull que estiguis al dia de la presentació final del teu fill.

A més, amb això del tema econòmic, sempre que hi ha molt de conflicte, però que al final són uns diners pels nens, vull dir que ningú està batallant aquí que hi vagi a quedar diners de res, si al final l'estàs posant sobre la taula en les despeses dels nens, no? Però bé, el tema econòmic és un frec molt.

La gent té la sensació que dona els diners, però què en fa la meva parella amb aquests diners? S'està comprant cremes? No, no, no. M'explico? S'està comprant cremes o està comprant bambes als nens?

Bueno, i és una forma de control també de moltes persones. Jo et pagaré això, però llavors passa amb tu una relació de les despeses que t'estàs gastant. Bueno, és una forma de seguir exercint aquest control.

Quan tu dius, mira, jo no puc aguantar-ho més, això amb aquesta persona no m'hi entenc. Jo, per exemple, per aquestes divisions de tant de calés com de quan valen les coses, etcètera, jo me'n puc anar a un judici. Hem dit que no és el més aconsellable per tot el que significa, però si jo volgués ho podria fer. Però tot i així, que hi ha com un pèrit extern que va comptant allò, el valor de les bambes i les hores de psicòleg, o com va això? No, mira, malauradament. Perquè, clau, ho veig supercomplicat, igualment, per la persona externa

que vulgui sumar i dividir tot això. Malauradament, els judicis no analitzen gaire, o sigui, arriben les demandes, els jutges, com deia una mica l'Alba, la percepció és que tenen pressa, que ho volen resoldre ràpid, que la compartida és la via més fàcil. Normalment ens pressionen molt a pactar, i el pacte passa moltes vegades per la compartida, o sigui que no s'analitza ni com estan els infants, ni que és el millor pels infants, o sigui, no hi ha tota aquesta part. Hi ha una fórmula que últimament, bueno, jo sí que la reivindico que la fa molt poca gent. A veure, ens interessa. Una mica d'amor en aquest programa. No, però hi ha una cosa en dret que es diu pactes amb previsió de ruptura, que és pactar quan estem bé. Que és un prenup. Sí, com si fessis un testament predivorcial. Que diries, bueno, com voldríem gestionar la part de les criatures i la part econòmica, etc. És com deixar una mica els desitjos de com ens agradaria i com creiem que seria millor l'organització de les criatures. I això hi ha molta gent que ho fa? No, ho fa molt poqueta gent. És una figura molt desconeguda i ho fa molt poqueta gent, perquè quan t'estàs portant bé no penses el que pot venir després. Però jo crec que és molt útil, perquè realment millor que pensar en aquell moment una parella que està funcionant, la família, que l'organització econòmica i tot. Està funcionant seria la millor fórmula.

Jo ho he recomanat, amigues, que estan bé amb la seva parella, els he recomanat. Ei, assaieu i parleu totes aquestes coses, perquè a més aquí veuràs també coses que t'interessa saber. Però jo crec que fins que no ho portes a la pràctica. Sí, el que passa és que si hi ha gent que a vegades està començant a pensar-hi, tu t'hi estàs en parella, i després hi ha una altra part que és no va tot de diners. Jo els diners no els penso reclamar, perquè la meva càrrega mental. I el meu esgotament és tan bèstia que no t'entens. Parla'm d'això de la càrrega mental,

perquè és una paraula que anem repetint, però m'agradaria que la gent a casa seva. Jo no faig una tasca. Fes-me allò de fitxo al matí i no desfitxo fins a les set de la tarda.

No desfitxes mai, perquè a més a més, entre mig et van demanant coses, però vull dir, no és que jo faci tres o quatre coses que jo

puc fer a la llista, És a dir, aquella setmana estàvem amb la teva parella, amb el teu ex, d'acord, no? I llavors tu, et truquen a tu per dir-te, mare, on està l'enorac? Sí, però és que no és això. No, pregunto, pregunto. Sí, sí, ho faig. Fica-me un exemple.

Bàsicament és que jo ets a preveure, quan tenen metge, Llavors, és preveure, és trucar, és mirar les seves agendes, o sigui, totes les tasques que faig jo no són una, són 20 al darrere. Tenir un drive. Bueno, jo tinc un Excel, a vegades, i notes el mòbil. Però clar, no és només totes les coses que jo faig, sinó les coses que hi ha al darrere i l'esgotament que hi ha al darrere. Perquè, a més a més, quan en algun moment t'has oblidat d'alguna cosa, perquè saps que al final ho faràs tu, es pot desorganitzar tot. És a dir, si no has fet aquell pagament aquell últim dia, no hi ha excursió. Has d'estar pensant constantment, a més a més, a les talles, que no en tenen ni idea, ells. I, de fet, et trobes, per exemple, que, ai, sí, els he acabat de donar les bambes ja, però és que li ha caigut l'ongla grossa del peu perquè era dos talles més petites.

Això passa. Això jo és una pregunta que introdueixo molt als judicis. Jo als judicis tinc dues o tres preguntes per pillar i són les talles de peu, que no se les saben. La mestra, no? La mestra, furs. El psicòleg, que mira, últimament, l'altre dia vaig tenir un judici, sí, sí, és que va al psicòleg, li està anant molt bé, i el nom i el dia i que va, no sabia dir-ho. No, no, no. Estava inventant, evidentment, no? No, no, no. Però hi ha dos o tres

preguntetes de rigor que. N'hi ha unes quantes que són interessants, però el que passa és que després, al final, ja no és només la part econòmica, que jo, per exemple, he desistit, perquè no m'interessa, perquè no tinc energia, i això, mira, jo sí que m'està sentint que estigui tranquil. Però és l'altra part de dir, jo vull viure. Jo només tinc una vida, de moment. Que sàpiga, eh? I jo ara mateix, bàsicament, et dediques. Jo avui, per exemple, no tinc la criatura, no tinc les criatures, i a mi me n'han escrit dos cops ja. Que també és bonic, us ho he de dir. Per tant, parlem de coses boniques. Sí, això m'ho diuen moltíssim. És veritat, m'ho diuen moltíssim. I després A vegades les criatures ho juguen, això, no?

Veient els rols dels pares, però a ell li demano l'iPhone i amb l'altre. Els fills són molt intel·ligents.

Per compartir, a vegades, doncs, jo soc la que estic estudiant amb ella. Perquè si no estan sols compartir-me que l'altre dia que jo no vaig portar el nen en tren li ha d'haver fet una bona nota m'ha fet molta il·lusió al final dius, mira, ja que he d'apringar també em m'enduc aquesta part vull dir que hi ha una part que ningú mai endavant et repararà tot això que tu estàs fent i això és un consell que els dic a totes però també t'endús la glòria t'endús coses boniques tot i que hi ha dies que no et serveix i també ho he de dir. Hi ha dies que no et serveix perquè hi ha dies que dius, bé, és que és igual, és que jo avui vull no pensar en res dels meus fills perquè jo no només soc mare, jo soc dona, jo soc treballadora, jo soc parella d'una altra persona, jo soc amiga. Hi ha moments en què només ets mare, només ets mare i només et veuen com a mare, però tu, els teus fills i tot l'entorn. I clar, si ets una mica així, que has sigut feminista, homolectiva i tal, això pesa, pesa. Hi ha dies que dius, és que jo no vull ser mare. És que no m'ho diga, jo estic a París. I no pots. Llavors, doncs, bueno, és bonic, però també hi ha una part que dius, hi ha moments que t'enfades. Sí, sí. I també està bé poder-los compartir com estàs. Que jo crec que és una altra cosa que s'ha de fer. És a dir, ens acusen les dones de voler triangular, l'antic sap també, que és la manipulació de les criatures, però que hi ha moments que se'ls ha de poder dir, mira, la mare avui està molt cansada perquè ha fet això. I ja està. No cal que diguis res dolent del pare. No cal. I això, per exemple, en el meu cas, jo no ho faig. Tot i que d'altra part pot ser que consideri que ho faig. Però poder explicar-los per què estàs cansada, crec que és important perquè si no, se ve a veure una mare molt cansada i molt preocupada. I això també els genera molta. Sí, perquè a vegades. La figura pot ser la divertida, no? Ah, i ho és, evidentment, clar. I crec que està bé aquesta part, també, de poder dir, mira, passa això, però també explicar-ho des de la normalitat absoluta, no des de la revenja, ni des de posar-los ells entremig. I segons com dir-li, mira, jo puc arribar fins aquí, això no hi puc fer més. A poc a poc vas aprenent també com a relacionar-te, com dir les coses,

també van creixent, eh? I això que dèiem també de la teràpia. Sí, és que jo crec que és un tema important, no? de la ciutat de la justícia, però jo crec que amb el tema del dol i la teràpia, clar, també hi ha un tema que totes les parts tenen com moltes expectatives en aquell paper arreglarem a l'altra persona, no? I és a veure si hi ha hagut una separació, hi ha un nucli familiar que es vol conservar, no?, però no canviarem aquella persona per un paper, ni un ni l'altre. Llavors, crec que generen expectatives de, jo vull que aquell faci tot el que no feia. I és com, no ho farà si no ho venia fent, no? Per molt que li digui un paper, i al revés també. Llavors, a vegades és també gestionar aquesta part, jo sempre ho dic, no? A vegades no és tan important saber amb qui et casaràs, sinó de qui et divorciaràs. I això és molt, bueno, és molt difícil calcular-ho, evidentment. Però perquè, clar, moltes persones, no, a mi és que m'agradaria que li donés aquest tipus d'alimentació, a mi m'agradaria. No ho feia, no ho farà perquè ho posi un paper. Llavors, bueno, que jo crec que la.

Tampoc podem demanar, és a dir, ens estem divorciant, no podem demanar una carta als reis, tampoc.

S'ha de treballar les frustracions de. Jo no li puc demanar a aquesta persona una cosa que no ha fet quan estàvem junts, no? Llavors, bé, que no deixa de ser difícil, evidentment, perquè repercuteix als nens, però és difícil com treballar-ho.

I acompanyar també la canalla amb aquest dol, perquè ells també estan donant compte que el record que tenien, del que sigui, ja no existeix. És una altra realitat. I això penso que és important. I després, amb el tema de l'acompanyament psicològic, hi ha molts pares que no volen que les criatures vagin al psicòleg. Per què? Perquè sortirà el psicòleg. Per què? Perquè sortiran coses. Llavors, clar, l'oposició de molts pares a que els nens vagin al psicòleg és un altre meló que t'està menjant patates i al final, mira, la nena fa 16 anys i pots fer el que vulgui. Clar, ho hem de parlar.

L'Alba Fernández-Pous, a part de ser mare separada, és educadora social i tu, de fet, treballes per un. Per un servei de l'Ajuntament que es diu plural i has vist aquesta situació que tu vius moltes vegades i a vegades la veus també en casos que són molt pitjors perquè veus en pares que alguns han anat a la presó o surten de la presó. En algunes situacions que, clar, estem parlant, en el teu cas, com parlàvem de la teva història, d'una parella, podríem dir. Sí, normal, normalitzada. Normalitzada, el que es considera normal. El que es considera normal, sí, sí, totalment. I clar, tu ja toques en famílies, doncs a vegades hi ha temes de drogadicció, temes de precarietat, i aquí suposo que les. No varia gaire, eh? No varia tant, eh?

No varia. I aquí és on et peta el crani tu, perquè tu, a més a més, ets professional d'aquest àmbit i torna un moment que dius, bueno, és que jo estic al mateix lloc. És a dir, jo he treballat molts anys amb dones, amb homes i amb infants. I al final, el guió, més o menys, o els exemples, són molt similars en totes les situacions, encara que sigui d'un projecte determinat. I això també és dur d'apagar. També és dur d'apagar perquè dius, bé, jo treballo amb això, però després està passant això, i després que has de començar a posar paraules a coses que tenen un nom. I amb una persona on en principi tu no parlaries de que durant la relació, mentre heu viscut junts, i en el meu cas no ho va ser, Hi ha hagut elements similars a la violència econòmica. I ara, per exemple, en el teu cas, de cop i volta, t'has de parar un dia a seure i dir, això és un nom. I m'està passant a mi i m'està passant a les criatures. Jo crec que tampoc ens imaginem com serà,

ni una banda ni l'altra, la idea del que significa una custòdia compartida. És a dir, crec que hi ha una idea molt romàntica, igual que parlàvem l'altre dia, que la maternitat a vegades també una idea molt romàntica, en les custòdies ens separarem, no ens hem entès, però els dos tenim bona voluntat, però fins i tot tenir els dos bona voluntat, amb ganes, i d'allò després a la

realitat hi ha temes que es couen, no? Clar, el que parlàvem al principi, ens queden molt clars els drets que tens sobre aquesta persona, sobre les criatures, jo tinc dret a decidir, jo tinc dret a autoritzar quina despesa, quina no despesa, i no ens queden clars moltes vegades els deures, no? Llavors, clar, hi ha els deures i que hi ha aquesta dificultat de que s'ha de remar junts i són unes persones que s'acaben de separar per X motius, sigui el que sigui, i aquestes persones han d'intentar remar junts perquè les criatures estiguin bé i perquè tot vagi bé. I això és molt difícil quan tu t'acabes de separar o quan ja portes molts anys separats, que també s'allarga moltes vegades, no? És molt difícil, hi ha casos d'èxit. De fet, a vegades hi ha casos d'èxit millor de quan estaven convivint. O sigui, hi ha gent que separada diu, ostres, ens entenem, cadascú el seu, però ho gestionem superbé. I sobretot també pensar que no estem parlant només de diners,

encara que sembla que és el que més preocupa. Per això volia remarcar, perquè al final, a part dels diners, la majoria de dones separades en compartir desisteixen. És que desisteixes perquè dius, és que em suposaria un estrès, un cansament haver de lluitar per això, que al final dius, no puc, no puc, no cal.

No, i moltes vegades ve això per la càrrega mental, vull dir, no és un tema de diners, sinó és la càrrega mental, també les gestions del dia a dia, que als infants els passen moltes coses, l'adolescència, que si necessiten psicòleg, que si els ha passat alguna cosa. Clar, també el que deia de remar és important perquè cadascú ho faria a la seva manera, però ha d'haver-hi comunicació, perquè, ostres, li ha passat de no sé què a l'institut, ho hem de parlar, un vol anar cap aquí i l'altre vol anar cap allà. Ostres, posar-se d'acord amb tot això és molt difícil i pel bé dels nens s'ha de fer i té una dificultat, clar. És dificultós, sí, sí.

Quantes coses a poder aprendre les dones i els dies cada dia. Hem de parlar també de les lleis i dels mecanismes i dels tribunals. Dèiem al principi que la cosa està canviant i ara hi ha més custòdies compartides que abans, però clar, si això no s'acompanya d'un. D'unes idees, d'una manera de pensar i d'una construcció diferent, en realitat és com estem treballant igual que sempre però ara posem custòdia compartida. Llavors, els jutges, les jutgesses, el cos jurídic està prou

preparat per tot això? Jo crec que no O sigui, la societat va abans que sempre que les lleis, no? Sí, sí, això com sempre, malauradament, i molt lent. Jo crec que no està preparat, i no està preparat perquè precisament els equips tècnics dels que s'haurien de fer costat, com dèiem, terapeutes o equips tècnics psicològics, que puguin dir, vale, m'entrevisto amb els infants, què els pot anar millor, què necessiten A vegades es poden plantejar. Custodies progressives, és a dir, escolta, no passem del 0 al 100. Si mai se n'han fet càrrec, anem a fer una progressió perquè els nens també es vagin adaptant. A més, ara hi ha també la dificultat de la vivenda, que és molt difícil que tothom tingui dues vivendes.

Si entreu fins als 35 a casa, ja podeu fer números que no sortiran. I si estudiaven un pis a les dues divorciades. A més, és molt difícil divorciar-se, que seria un altre programa. Sí, perquè a mi m'imagino que hi ha gent que té la compartida,

però una està al menjador i l'altra a la habitació al mig. Totalment, totalment. Jo crec que no estem preparats i que crec que els jutges haurien d'escoltar a les persones expertes que són les que saben interpretar que necessiten els infants i durant molt de temps i durant les edats, perquè hi ha diferents etapes evolutives, no? Però crec que no estem preparades i que tenen ganes de solucionar-ho, això, com dèiem, ràpid i malament. I no molesteu, no? No molesteu i vinga, acordem un tant per cent que això és fàcil, ens ho traiem de sobre. Sí, i amb un viatge de gènere molt complicat i que a vegades tensiona més les coses. O sigui, jo sí que moltes vegades, si no hi ha una situació que s'hagi de resoldre per la via judicial sí o sí, és millor no trepitjar-la, perquè dius, és que empitjora el nucli familiar. Perquè, clar, és el que deia l'Alba, les dones preven unes demandes de mentides, de. I a càrrec de tot i no sé què i bla, bla, bla. I clar, llegir això tensiona més el nucli familiar i no millora, llavors passar pel jutjat a vegades pot deixar ferideta.

Per acabar, Sònia Ricondo, estic usant a plorar. Què t'agradaria que sabessin les parelles o què podrien fer? Has parlat d'aquests acords prenupcials, diguéssim, però què els recomanaries d'entrada? O no sé, o tu parlant des del futur, què els diries?

Alba Fernández. Jo és veritat que hi ha figures, com el pacte amb previsió de ruptura, que penso que pot arribar a funcionar en alguns casos, no sempre, no és una solució màgica, però crec que quan s'està en un bon moment i quan la família funciona, crec que és un bon moment per parlar-ne. I després també sí que hi ha figures, es va posar molt de moda una figura que es deia coordinació de parentalitat, a mi no m'agrada massa perquè no tenia molta perspectiva de gènere, però pot haver-hi figures que facin com aquest acompanyament emocional, d'acompanyar la família, de saber-ho comportar, perquè evidentment també

és que no és fàcil separar-se. I sobretot que no prenguin les iaies. Exacte. Bueno, això és un clàssic. No aprenguin les iaies, que aquí tothom externalitza. No sabem què ens passa, que ens sap greu externalitzar segons quines coses, però a les àvies no ens sap greu externalitzar-li. No, és que els fa molta il·lusió. Així se'n detindran.

Sí, de dilluns a divendres. Jo només voldria dir que demanem per favor que com a mínim la societat, l'entorn, intenti aplicar microfeminismes. No micromasclismes, que ja en tenim molt, ni masclismes. Per tant, si tu tens un pare que té una compartida, fes el favor de dirigir-te a ell. Reclama-li les coses a ell i no és per suposat que ho fa la mare. Perquè al final, si això ho va fent tothom. Que les escoles truquin els homes. Però no només escoles, eh? En general, els amics. Tothom, llavors, si al final. Que tu ets la mare del Martí, per dir alguna cosa. Totalment, sí, sí. Però que em vingui a referir que si al final tot l'entorn, més o menys, li va demanant coses i no ets només tu que ets la dolenta, o l'està amargant la vida, jo crec que llavors, potser no has de relaxar una mica.

Respirem Catalunya, dilluns, conselleres compartides aquí amb la Sònia Ricondo, advocada especialitzada en violència i dret de família, i l'Alba Fernández Fous, que qualsevol dia ens farà un llibre d'això, perquè de material ni sobre, si tingués temps, educadora social, experta en violències masclistes, àmbit de família, professora del UOC, I molt important també estar a plorar en aquest servei de l'Ajuntament. Doncs moltes gràcies a les dues. Us demanaré el divorci immediatament perquè amb vosaltres crec que m'entendria.

Segur que sí. Gràcies.

And one of them was me I had some dreams They were clouds in my coffee Clouds in my coffee You're so vain You probably think this song is about you You're so vain I'll bet you think this song is about you Don't you, don't you.

Les dones i els dies, si no existíssim, ens haurien d'inventar.

Aquesta falca sobretot la vam pensar, la vam escriure pensant en Ana Maria Andaber, que és imprescindible en aquest programa, la nostra dona d'art, que com sempre ja sabeu que la tenim exiliada a Tarragona, perquè no faci massa soroll, nosaltres estem a la Diagonal 614 i ella la tenim lluny, lluny, perquè no ens prengui protagonisme. Però molt a prop, eh? Sí, i tant que sí. En el cor sempre ens tens a prop. Sempre juntes. Anna Maria Endever, bona nit, com estàs? Molt bé, molt bé, molt bé. I tu, què tal? Bé, doncs, escolta, avui torna a ser primavera al Corte Inglés, que diuen, perquè fa molt bon temps. Vaja, que sembla primavera, eh? Sí, sí, aquí també. Que no acaba d'arrencar l'hivern amb el que m'agrada a mi. Fa dies que ens vas parlar d'una associació que ens va cridar molt l'atenció, que són les Roldanes, que tenen nom d'obra de teatre de Federico García Lorca, una mica Bernarda Alba, però no té res a veure amb això. De què va això de les Roldanes, per si algú es va perdre un dels teus capítols?

Les Roldanes és una associació formada per un bon nombre de professors de tot l'estat que treballa per donar visibilitat a les dones artistes de totes les èpoques, especialment en el currículum educatiu d'educació secundària. Llavors ja fa uns quants anys que treballen perquè no estudis només artistes senyors, perquè tu segur que et va passar això, no?

Això t'anava a dir, ho has dit molt finet, has parlat de currículum i tot això, però clar, jo pensava, jo vaig fer Història de l'Art. Jo diria que hi havia zero o una persona, perquè a Frida Kahlo ja no hi vam arribar. Jo no recordo cap artista ni una estudiar i tindre allò el llibre d'història de l'art en el meu cas de Vicenç Vives però que cadascú devia tindre el seu i pensar que no hi havia cap dona que les dones eren muses, eren les tres gràcies xiques molt guapes exacte, però artista dona per plorar.

Una segur, Frida Kahlo. També segur per interès personal, perquè a mi ja m'agradava el modern i contemporani i ella és més de cap aquí. Tu no hi devies arribar perquè et devies quedar, jo què sé, al gòtic. Però clar, tu parles del batxillerat. Aquí després també serà interessant parlar si quan arribes a la universitat, com el meu cas, si segueixes estudiant art, si trobes dones o no, i spoiler, tampoc.

Expliquem una mica, l'Anna Maria Endever, que ens parla sempre des de la delegació de Tarragona, o pràcticament sempre, tu vas anar a un institut que era el Martí Lomà de Montblanc, a la Conca de Barberà, i tu recordes això, jo a Tarragona també, tres quarts del mateix. Avui vens molt ben acompanyada de la Sara Espinós, que és representant d'aquesta associació de la Roldanes. Donem-li la benvinguda. Com estàs? Hola. Sara, què tal? Bona nit. Bona nit. Escolta, t'hem de preguntar, que l'hi estem preguntant ja a totes les que venen a aquest programa, en quin institut vas anar tu?

Jo vaig estudiar a l'Institut Julio Antonio, un artista, de Mora d'Ebre. Després vaig estudiar el batxillerat a Tortosa, el que era el Joaquim Bau i ara ha canviat de nom i ara no et sabria dir el nom actual que té. I ara ets profe d'un institut a Torredembarra, si no tinc mal entès. Sí, i ara estic al Ramon de la Torre. A Torredembarra.

Cinq instis, cinc senyors, eh? Increïble.

No, no, això és ben bé així, eh? Vull dir, aneu mirant els noms d'instituts de Catalunya amb noms de senyora que n'hi ha ben pocs. A veure, expliqueu-me d'on surt aquesta associació de les roldanes. Neix de l'Institut de Torredembarra, neix del teu emprenyament com a profe. D'on surt tot això?

Doncs, en realitat, l'associació La Roldana neix com una plataforma el 2021. I les dues professionals de l'art, perquè som una associació que aglutina moltes professionals de l'art, no només profes sinó de diferents disciplines. I neix el 2021 de la mà de la Míriam Varela i la Montse Amorós, que són dos profes. Que el que buscaven era incloure a les dones artistes al currículum educatiu. Hem de pensar que era aquell moment que la nova llei, la LOMLO, encara no s'havia aprovat i que, per tant, era un bon moment per fer pressió.

De quins anys estem parlant, més o menys? 2020-2021. 2020, eh? Vull dir, no era 1984.

No, estem parlant de fa quatre dies. I llavors elles van muntar una campanya de recollida de signatures per la plataforma de Change. I d'aquí, d'aquí neix primer la plataforma i després el 2022 ens vam consolidar com a associació, que és el que som en l'actualitat.

I entenc que aquestes profes eren d'instituts, o sigui, elles estaven durant classe i es trobaven això.

Doncs una mica sí. La Montse Amorós era profe i la Miriam Varela s'estava presentant per a les oposicions a Galícia, perquè és una associació que és d'àmbit estatal. Per tant, tenim roldanes per tot el territori.

T'anava a preguntar, que ho estem donant per fet, per què les roldanes? Jo deia que sembla com la casa de Bernarda Alba, m'imagino les Bernardes. Per què les roldanes? Qui és la roldana major, diguéssim?

La Roldana és la Luisa Ignacia Roldan, que és considerada la primera escultora espanyola. De fet, ella és la primera escultora espanyola registrada i va ser escultora de cambra de reis com Carles II o Felip V. Se la considera això, la primera escultora. I d'aquí deriva el nom de les roldanes, i a vegades la gent es confon i es pensa que només defensem l'obra de la roldana, eh? I no, eh? Defensem l'obra de qualsevol artista. De qualsevol artista.

La vau agafar com una excusa, perquè suposo que en aquell moment que segla XVII, més o menys XVIII, les dones si estaven poc considerades encara ho estaven menys i en el moment de l'art que una dona entrés a una habitació de cambra per fer escultura, per dibuixar tenir el temps, que tingués educació per fer-ho, és a dir una pionera, no?

Una pionera i ella aglutina una mica tots els estereotips que volem trencar amb la Roldana, que és que venia d'una família d'artistes, el seu pare era escultor, ella supera molt pront les habilitats artístiques del seu pare, però sempre havia quedat relegada en aquest segon pla. I de fet, tot i ser la primera escultora registrada espanyola, doncs durant molt de temps no s'ha estudiat. És que jo penso ara que ni l'Anna ni jo la vam estudiar a la universitat. No, no, és que a mi quan m'han

dit la rol d'Anna, jo, vull dir, no, no, no, no em penia remi.

És una figura cap d'alt de l'escultura barroca a Espanya. I llavors aglutina tot allò contra el que volem lluitar. Ella ho exemplifica molt bé, aquesta figura que va ser molt important en el seu moment però que després les pròpies institucions han encarregat d'invisibilitzar-la.

I per què lluita ara les roldanes? Quines desigualtats hi ha? Perquè parlem d'una dona que va existir fa bastants segles, però el 2026 ubiquem-nos cap on hem de dirigir ara tota aquesta energia i esforç.

I perdó, Anna Maria, jo m'estava preguntant ara si tu, per exemple, només vas estudiar la Frida Kahlo i quatre coses més perquè t'interessava on estem ara. És a dir, en el currículum de les. Dels estudiants que van a l'institut, de quines dones els parlen.

A veure, quan obren el llibre, el del Vicenç Vives, què troben?

Hi ha molt poca cosa. Estem malament, la veritat. Continuem estant com fa 20 anys. Les rondanes som supernecessàries. Perquè en el moment que des de la plataforma en aquell moment es va presentar totes aquestes signatures aprofitant que hi havia aquesta nova llei educativa i es volia fer pressió perquè s'incloguessin noms d'artistes als currículums educatius d'Història de l'Art i de Fonaments de les Arts a Batxillerat, vam arribar a tenir una reunió al Ministeri d'Educació i d'Igualtat, o sigui, es va presentar la proposta. I al final a la teoria tot és que sí, que aquesta llei educativa que tenim en l'actualitat és una llei que és amb perspectiva de gènere i que busca la igualtat, el que passa és que després al currículum no hi ha cap nom. Que això, des d'una banda, es fa per afavorir que la història de l'art no caigui en que és un llistat de noms i obres, el que passa és que llavors aquí tenim el perill que depenent del professor, la professora i de la voluntat d'aquests expliquin

uns artistes o uns altres. Però al final una pregunta és.

Perquè encara hi ha la idea que els grans, els grans, els grans, clar, jo m'imagino que un professor, i entenc també la dicotomia de dir, Michelangelo l'he d'explicar, és a dir, n'hi ha alguns, Michelangelo l'he d'explicar, he d'explicar Picasso, he d'explicar Dalí, he d'explicar no?

I que al final has d'anar al batxillerat. Vull dir, al batxillerat sí que hi ha d'haver una selecció?

Clar, però no hi és. Al currículum educatiu com a tal no hi ha aquest llistat de noms. Ja no existeix. No existeix. Ni al batxillerat, eh? El que sí que existeix és un llistat d'obres

que entren a la selectivitat. A qui volia arribar jo? A veure, expliqueu-me això.

Llavors. Que veig aquí guerra. Sí, perquè, per desgràcia, o per sort o per desgràcia, la selectivitat acaba condicionant molt el batxillerat. És a dir, preparem els alumnes per a aquests exàmens. Llavors, al currículum no surt aquest llistat, però sí que després, des de la selectivitat o des de universitats i les persones que s'encarreguen de fer aquests exàmens de selectivitat d'Història de l'Art, doncs pengen un llistat d'obres que sortiran. I quantes senyores trobarem en el llistat? Llavors, és veritat que amb el canvi de llei la selectivitat ha canviat i es busca que sigui un examen molt més competencial, format per 4 grans blocs de preguntes i només en una d'aquestes preguntes hi ha el comentari habitual que teníem abans. En l'actualitat tenim 55 obres, de les 55, 3 són de dones artistes i les 3 són contemporànies, és a dir, tenim. I aquí és una que serien dos i mitja, perquè surt la font de Duchamp, i Duchamp surt com a primer, i després surt la baronesa d'edat, però Duchamp surt el primer. Després tenim Frida Kahlo i Marina Abramovic. Tres. Tres de 55. Jo he fet una mica els deures perquè volia saber a veure com ha canviat i el 2022 hi havia 91 obres i tres dones artistes. És a dir, el llistat s'ha escurçat però les dones artistes segueixen sent les mateixes. No hem aprofitat el nou currículum ni la nova selectivitat per afegir noms de dones.

Sí, que s'haureu de canviar el nom de les roldanes per dir-vos les gladiadores, oi? Perquè tal com està el pati haureu de sortir amb les armes.

Potser sí, i a més és que a vegades no es tracta tant com de que surti una dona o no, sinó de canviar aquesta mirada. I jo penso que un exemple el vèiem amb els exàmens de juny, l'examen d'Història de l'Art del mes de juny, va sortir a un dels exàmens una pregunta sobre Frida Kahlo, i llavors sembla com que amb això ja fem el xec. I que segur que de Frida Kahlo

expliques tota la seva vida privada, que això també és un altre hit de l'educació i de com tractem l'art fet per dones. Pues expliques amb qui es va enrotllar, si va tenir fills, si no en va tenir fills. Hi ha com una diferència de la mirada.

Sí, llavors és que la mirada que hem de canviar és com per dues bandes. D'una, des de les pròpies institucions, pel que deia, sortia una pregunta de Frida Kahlo, però després hi havia una pregunta sobre el modernisme a Catalunya, on l'alumnat havia de preparar com una visita guiada al MENAC i hi havia unes obres referenciades i entre aquestes obres no n'hi havia cap de la Lluïsa Vidal. Llavors aquí es veu aquest canvi de mirada que necessitem i a mi em consta que es dedica molt de temps i molta preparació en aquests exàmens perquè així ens ho fan saber des de la reunió que tenim cada curs on se'ns explica com serà aquesta selectivitat. I jo penso que això és clau per veure que falta aquesta mirada. Perquè allí era tan fàcil com incloure una obra de Lluís Abidal, que és la gran modernista que tenim a Catalunya i que tenim obres al Museu Nacional d'Art de Catalunya. I una gran exposició dedicada a ella. Sí, llavors aquí és on es veu això.

Clar, també hauríem de veure també els professors què saben, quin interès tenen, si reciclen, si aprenen de nou o encara estan pensant això amb Miquel Àngelo o amb el que convingui.

Como Frida Kahlo, no me calo, mi mamá creó una tagarela, tengo mucho para hablar. Como Elsa, voy al fin del mundo, no pido licencia, sé que hasta el fin quiero cantar. Como toda mujer de casa, pongo línea en la agulha, costurando las heridas para usar.

Ens falten moltes cançons en tots els sentits per entendre què significa això i com els instituts i també els professors s'haurien de treballar tot aquest coneixement més enllà del que t'expliquen a la facultat, perquè tots venim amb la mateixa educació. Jo ara m'estava preguntant tota l'estona, és a la rol d'anes i a homes també, perquè seria interessant?

N'hem tingut, n'hem tingut. Ha de ser interès de tothom, això. Hem tingut profes. Ara mateix, activament, de socis actius, no n'hi ha cap. Què passa, que el vau fer fora o què? No.

Doncs ells s'ho perden, perquè la web de les roldanes és increïble. Tu que deies, Montse, que s'han de reciclar el professorat, doncs mira, una manera magnífica de fer-ho és visitant la seva web. Treu una mica de pizza ara d'aquesta web, perquè jo l'he fet servir molt per la meva feina.

Sí, la veritat és que estem molt orgulloses de la feina que hi ha allí bolcada. Com es diu al web, si podeu dir? Sí, la Roldana Associación. Llavors, en un primer moment, en la primera fase de la Roldana, com deia l'Anna, ens vam centrar sobretot en preparar material per a educació secundària obligatòria i batxillerat. I ara hem obert, perquè hem vist que hem d'estar a les aules. És igual en quin moment. Llavors tenim materials educatius que es poden descarregar gratuïtament. Hi ha materials que es poden utilitzar tal qual, els descarreguem i els podem presentar com una fitxa a classe. N'hi ha d'altres que ens poden servir de base per a construir altres materials propis. Veureu que hi ha catàlegs d'artistes, hi ha fitxes de creació, de reflexió, hi ha situacions d'aprenentatge de primària. I ara puc dir que jo mateixa, des que tinc un fill petit, doncs estic treballant en un projecte que es pugui portar a terme a educació infantil, a les llars d'infants i a I3, I4 i I5.

Això és importantíssim, que comenci la cosa com més aviat possible, aquesta sensació que hi hagi altres noms, com a mínim que els coneguin i que sigui una cosa habitual. El que no veu representat no existeix.

Clar, és que a més hem d'intentar no ser un afegit, que moltes vegades és el que ens passa, que som un afegit al final del tema, les dones en aquest període, les dones, com si no forméssim part de la pròpia història. I llavors, si som des de sempre, potser ja no caldrà reestructurar aquesta mirada, perquè ja ho haurem fet abans.

Mira, petit espòiler perquè s'entengui el que diu la Sara, jo cada any hi ha un màster d'educació molt proper a la ciutat de Tarragona que cada any em truca i em diu, que ens podries fer aquesta sessió que parles de dones? Perquè estan tot l'any parlant d'educació. I per no sentir-se malament, un dia a l'any. Et porten. Em porten. Increïble. Et troben com si fossis la mare de Déu. L'exòtica. L'exòtica soc. No et penses que no ets

l'única que li passa això, eh? A mi em diuen això. No, vine a parlar d'això que parles a les dones. Així quedem totes bé. Amb aquest Dones i Dies, aquest programa de ràdio que fas, això de les dones, em diuen.

Però al final, tota la feina que està dient la Sara, que hi ha a la web, és una feina professionalitzada. La meva pregunta, que l'he de dir abans que rebenti, és això s'ha d'assumir des de la bona fe i el voluntariat de professionals, professors, gestors culturals, que volen que la cosa canviï i dediquen el seu temps? Doncs no hauria de ser així,

evidentment. Evidentment. I a més és que estem molt acostumats a que tot sigui per amor a l'art literal. De dir que totes les sòcies que estem en aquesta associació ho fem per amor a l'art literal, o sigui, és una associació sense ànim de lucre, no hi veiem cap remuneració.

Doncs escolta, noies, ho hem de deixar aquí, però apuntadíssima associació, les Roldanes, entreu al web, feu-vos sòcies, si sou profes i si sou homes profes, sigueu sexis, apunteu-vos a les Roldanes, perquè un profe apuntat aquí. A la web ens podem associar, eh?

Sí, sí. Ho trobareu molt fàcil. Hi ha un apartat que diu com associar-se. Són 25 euros la quota anual. Teniu beneficis. Una misèria, una misèria. Ja veureu que. Festa major.

Doncs, Anna Maria Endever, Sara Espinós, representant de l'associació Les Roldanes, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Moltes gràcies. Merci. Nosaltres ho deixem aquí l'equip de Les Dones i els Dies, Roser Pereira, Moragues, Mireia Isard, Celé, Forment, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, no us espanteu, però a Les Dones i els Dies venen homes, com ho esteu sentint a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio.

D'una avenida blava com l'aigua d'un mar antic blanca d'escombra i dolça com l'aire gris de gavina dourada d'imatges vestida de nit. Miro el paisatge, cerco paraules, complint els versos sense neguir. I els pins m'engreixen. Sento com calla i el vent s'emporta. Si pogués fer-me escota i amagar-me a la pluja per sentir sons i tardes de passar d'aquell

món d'enyorança. Si pogués enfilar-me i a l'onada més alta i guarnida per vellos al cor i escampar al conyet. Gràcies.

I els vells em parlen plens de tendresa, d'hores viscudes

amb emoció. Joves encara, encara forts i valents, valents prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps. Els ulls inventen noves paraules, vaixells que tornen d'un lloc de sol, portant un. I enamorades, dones i patriarcat, veles i flors. Si pogués fer-me escata i amagar-me a la plaja per sentir sons i taides, i escampant amb canyala totes les cales perfumat de lluna, foc i ron.

Si pogués enfilar-me i a l'onada més alta i guarnida pel mel. Escampar amb canyella en totes les cales i amb patxines ferides.