David Balaguer reflexiona sobre el plaer de fer coses sol

Avui, divendres, un divendres especial, perquè retorna a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio, després d'haver coincidit amb pluges torrencials 1, pluges torrencials 2, l'aixecament de l'ordre de Llarena vers Carles Puigdemont, un aplaudiment molt fort per David Balaguer. Molt bons dies! He tornat! Ets el gafet, eh? Cada dia que havies de venir passava alguna cosa. Segur que em pensava

que m'havia caigut una maledicció. No! Tu ets una benedicció. Jo pensava, t'imagines que ara ja mai no puc tornar al programa? Perquè sempre em passa alguna.

És un conte del Quim Monzó, això. Seria un conte del Quim Monzó. I et podríem haver portat com a convidat per explicar-ho

i tampoc haguessis pogut venir aquest dia.

Ai, per favor, David, molta il·lusió tornar-te a tenir aquí.

Mira que el temps va de pressa, oi? És molt fort. Però en canvi tinc la sensació que fa una eternitat que no vinc a la solució des del 21. De setembre, que no tenia la solució.

I avui, tècnicament, tampoc no et tocava, perquè 12 d'octubre va ser festiu, no et tocava i vam dir, reubiquem-lo, perquè aquest home li agafarà alguna cosa. El pobre home no ho superarà. I li petarà la patata. Un atac de feridura. A tot això, David Balaguer, un dels vostres favorits, i ara de seguida us explicarem una cosa que té a veure amb el David Balaguer, que ve a fitxar avui, també torna dilluns, el seu dia habitual, però és que repetirà un altre dia de la setmana que ve. Per tant, no volíeu David Balaguer? Doncs tres tasses de David Balaguer,

clar que sí. Endavant. Gràcies. A tot això, vols saber de què parlem avui, no? Avui és un tema que m'agrada molt, un tema molt interessant. És un tema que sembla creat expressament per mi.

No, et dic una cosa, està creat per tu. Home, clar, tots ho pensem. Moltes gràcies. Què es pensa aquest senyor? Avui us portem una solució sociològica. Parlem de fer coses sols. La nostra sociòloga de capçalera. Un fort aplaudiment per la Cristina Sánchez-Mirè.

Hola, Cristina. Bon dia. Com estàs? Jo molt bé. Ja comença a riure la Cristina. Ja fa estona que ric perquè amb el drama que hi posa el David.

És que és un drama, tu. Mira, arrisa'l una mica, Cristina. Sempre està amb el drama que és un gafe, que estima la sort.

No, perquè me l'estimo molt. Ens estimem molt, però. Llavors, clar, no hi cap aquí a la rissada. No, però tinc sort perquè jo m'envolto de gent molt optimista. Ah, amic, ets un punyatero. Tu ets el que ens arrossega.

Jo us arrossego el drama i, per sort, estic envoltat de gent optimista que fan que tot millori una mica. Tens la Cristina. David, anaves a dir alguna cosa. Sí, sobre tot el que comentava la Cristina, dues coses. La primera, hi ha una cosa que la gent, alguns s'enfaden quan es diu això, però és la veritat, sobre la solitud hi plana un estigma, sempre. L'estigma de la solitud existeix i és per això que tanta gent la rebutja. És cultural. Sí, per aquest estigma. I això no ho podem negar. Quan tu veus algú fent coses, determinades coses, sola o sola. La gent ja se'l mira raro. Sí, però tinc un disclaimer.

També li hem donat la volta, eh? Allò de dir a algú molt sociable que tria fer les coses sol, també ho veiem com un heroi. Jo crec que hi ha la doble, eh?

Sí, però hi ha una sèrie de pràctiques que si tu les fas sol o sola. La gent et mirarà estranyada. Quines? Restaurants? No, restaurants depèn de l'hora del dia. Depèn de l'hora del dia, perquè hi ha nivells, exacte, hi ha nivells de dificultat amb això d'anar sol a un restaurant. És diferent anar a esmorzar sol a un restaurant, que segurament és una de les coses que més m'agraden a mi en aquesta vida, ho he explicat mil vegades, això a mi m'encanta, però en canvi anar a sopar un dissabte sol és una cosa que he fet. Però que m'he sentit una mica estrany, fins i tot. Per les mirades, també. Clar, exacte, per aquest estigma. És que és això, i no ho podem negar. I després, sobre el que deia d'això de les parelles i la solteria en determinats moments de la història de la humanitat, fixa't tu quina cosa tan curiosa, que la meva mare tenia tres tietes, dos tietes i un oncle, tres, només tres, eh? I els tres van ser solters tota la vida. Ostres, què dius? Hi havia un estigma sobre aquestes persones. I t'ho juro que jo això ho havia vist de petit i d'adolescent, ho recordo. Estan morts, evidentment, perquè estem parlant de fa molts anys. Però ves tu que jo moltes vegades he pensat que això potser és hereditari.

Ara ja anirem aquí. No tornis al drama. Que ja l'havíem deixat en. Moltes vegades, no.

Però quan estàs amb algú no li dius. I deixes que vagi xerrant. I jo crec que les coses. Potser no faríem tantes coses sols si ens atrevíssim a dir-li a la persona que ens està fotent la tabarra. Que en alguns moments pots ser tu la persona que fot la tabarra. Pots callar una estona, que m'agradaria estar en silenci una horeta. La por el silenci, un altre tema que hauríem de parlar. I això també ho hem de deixar clar, que ho he dit abans, però reiterem-ho. La turra i la tabarra de vegades també la fots tu. No ho neguem, això. No, perquè no ens agrada que. Generalment, no tothom, però que no ens agrada que ens fotin la pallissa, però a nosaltres ens agrada molt fotre la pallissa. Llavors, clar, és un contrasentit d'aquests que hauríem d'analitzar.

Això hauríem de parlar també. Hi ha gent amb qui surten tots els temes i hi ha gent amb qui dius, és que ara mateix no sé com estirar més aquesta conversa.

Que juga molt l'ésser humà en general amb les dificultats que tenen les persones per atrevir-se a dir que no. Ah, clar. Però això és molt de psicòpata. Perquè estàs apretant l'altre. Perquè si t'ho agafes i dius, tens algun problema perquè jo m'assegui aquí a dinar amb tu? La pregunta ja està mal formulada. La pregunta està mal formulada, però. Tens algun problema. O sigui, pilota el teu terreny. I sap que tu tindràs dificultats per dir que no. Perquè costa molt dir que no, quan en realitat aquí és la resposta que es mereixia aquesta persona. I tant. Però és que t'han fotut el dinar en l'aire, poca conya. El dinar aquell que tu esperaves des de no sé quan, te l'han fotut en l'aire. L'altra opció seria agafar, no? Perquè t'ho agafes i t'agrupen en un grup de cinc persones i tu fots el teu dinar en solitari. Però és que encara és més incòmode, això. Encara és més incòmode seure en una taula amb 5 persones que no coneixes de res i pretendre estar sol. És que és impossible. Perquè estàs dins d'un grup. Clar, és impossible. I el metro, això que comentàveu. De sobte hi ha zones que estan, això, amb una quantitat de gent ingent allà, tots acumulats, i dius, hòstia, però si 10 metres més cap allà que ho estàs veient no hi ha ningú. És curiós, això. Quina necessitat d'apinyar-se. Els humans per què es

volen apinyar d'aquesta manera? De vegades sí, però amb una distància mínima. És com curiós. Sí, sí, no s'entén.

Hi ha molta gent que està dient que li agrada molt començar el dia sol, és a dir, esmorzar, cafè amb llet, amb croissant, mentre llegeixo la premsa i escolto Catalunya Ràdio.

Se m'ha posat la pell de gallina, i no és conya, mira, pell de gallina, perquè justament això ho tenia aquí anotat, com una de les coses que volia destacar. La solitud diurna, com a concepte, i és molt interessant, la solitud diurna és molt millor que la solitud nocturna, molt millor. Pots desenvolupar, si vols, eh? No, no, simplement que això de començar el dia sol, és una cosa que a mi em té fascinat, o sigui, és la millor cosa que hi ha en aquesta vida, per a mi és la millor cosa que hi ha a la vida. M'encanta aquesta última

reflexió d'en Balam, eh? És boníssima, Cristina, t'ha deixat morta, eh?

M'ha deixat morta això de que si saps si et caus bé o no et caus bé. Clar, és com la prova de foc, eh?

No, i de vegades et caus bé i de vegades malament, perquè clar I ja estàs per tot, eh? Jo a vegades he arribat a pensar com a la ment que m'estic dient avui. Hi ha moments que dius, hòstia, em caic fatal, tio, ets un idiota, però. Això passa perquè, clar, és que nosaltres estem les 24 hores del dia amb nosaltres mateixos. Ens hem de caure bé, hem de fer coses sols. També el detall aquest d'allargar-se els dies. És ben cert, això. Quan estàs sol, els dies es fan més llargs. No com una cosa dolenta, eh? David, volies dir alguna cosa? Sí, sobre el cinema. A mi és el. Durant la pel·lícula, que m'agrada estar sol, bàsicament. És que això ho vaig descobrir, és una anècdota bona. L'any 1992, anant a veure La mano que me hace la cuna. Tu imagina't. El 92 la Minos no havia nascut. No, no, i va ser per casualitat, perquè jo havia quedat amb uns amics, vaig arribar tard, ells ja hi van entrar abans que jo, i llavors em vaig haver de seure sol. I vaig descobrir O sigui, La mano que me hace la cuna, que segurament és una pel·lícula dolentíssima, no ho sé, però per mi és una de les millors pel·lícules que he vist. I ho vaig descobrir allà, dic, hòstia. Perquè jo estic molt content. Si vaig al cinema amb tu, Elisenda, estaré pensant tota l'estona. Li estarà agradant? Què em pensarà d'aquest gir, l'Elisenda? Hòstia, aquesta frase ridícula. S'estarà durint. L'haurà ofès. Si estic tota l'estona pensant en l'altre i en canvi quan hi vas sol estàs concentradíssim en allò que estàs veient i no pensant en els altres.