David Bueno, neurocientífic: "El que funciona és donar exemple i buscar alternatives"

Saludem el neurocientífic David Bueno. David, bona tarda. Hola, bona tarda. Hem parlat amb tu diverses vegades sobre aquest tema. Correm el risc de fer-nos pesats, però avui, amb aquest informe, no hi ha cap d'aquestes conclusions que et pugui sorprendre, no? No, no, no,

de fet ja fa uns quants anys, ja no s'ha de dir-te si 3 o 4 anys, que tot això ja està clar. El que faltava era, doncs, precisament que des de les institucions els posés, com heu dit, fil a l'agulla per portar-ho cap a les famílies per començar i cap als docents també.

Per exemple, avui la Generalitat ha anunciat que tornen les lectures obligatòries en paper i que no hi haurà intel·ligència artificial a les aules fins als 14 anys. Són dos passos en la bona direcció, creus?

Sí, sí, absolutament. El paper és la millor manera per aprendre a llegir. S'ha vist, ja fa diversos treballs, un munt de treballs. D'aquesta davallada de comprensió lectora que indiquen les proves PISA, en part és degut a que es llegeix sobre suport digital. El paper és molt més útil i fins als 14, 13, 14 anys jo no em barallo mai per un any. Depèn de cada persona, però ni xarxes socials ni intel·ligència artificial perquè el servei no està prou madur per entendre, per valorar les conseqüències de tot això.

El que passa és que ara ens poden estar escoltant alguns pares que els seus fills utilitzen el telèfon, utilitzen l'ordinador, estan enganxats a les pantalles, que el fet de posar-los límits suposa una batalla, però una batalla campana, a més a més a casa, que a més a més saben que els seus fills, el seu lloc de socialització ara mateix sobretot és a través de les xarxes i de les pantalles. I que, a més, no tenen temps per estar pels seus fills o que han delegat, entre cometes, en les pantalles l'esbarjo dels seus fills. Què se'ls pot dir a aquests pares que gairebé han llençat la tovallola a l'hora de forçar els seus fills a reduir les hores davant de les pantalles?

Home, el primer que diria és que no llencin mai la tovallola. És un error absolut llençar-la. Que no ho tenen fàcil, no. Tampoc no ens hem d'enganyar. És difícil quan ja s'ha començat aquesta dinàmica perquè tota aquesta tecnologia és molt atractiva pel cervell. Jo el que els proposo és que busquin activitats alternatives per fer en famílies, palais, caos, llocs on els seus fills es puguin socialitzar de manera tradicional. Persones persona, i que totes les estones que tingui lliures i que se les busquin si no en tenen prou, puguin sortir a la muntanya, al mar, a fer un tomb, és a dir, viure una altra vegada la presencialitat des d'una positivitat.

I es poden donar recomanacions concretes als pares? No sé, poseu un límit i que a tal hora el telèfon queda requisat, que no estiguin a l'habitació amb el telèfon mòbil. Obligar-los a quedar amb els amics físicament i no només a través de les pantalles. Aquestes recomanacions funcionen o això tampoc no és el camí?

Mira, funcionen sempre i quan els progenitors també donin exemple d'això. És a dir, si jo els he dit que els meus fills no poden fer servir les pantalles però ells em veuen que quan estic a casa sempre estic enganxat a una pantalla, i adolescent està programat, per dir-ho d'alguna manera, per imitar els adults del seu entorn. Per tant, som els primers que hauríem també de ser capaços de posar-nos un fre pel bé dels nostres fills i filles. I obligar-los ha de ser amb el nostre acompanyament i mai de forma radical. A partir d'avui ja no farà servir més el mòbil. No, perquè això és un xoc. Però sempre que hi hagi una oferta alternativa.

Si aconseguim regular l'ús de les pantalles a l'escola i aconseguim que els pares, que cada vegada ho són més conscients dels perills, aquí tenim molt terreny guanyat?

Alguna cosa de la situació que s'ha viscut, però el cervell és molt plàstic i es recondueix, i més amb infants i adolescents es recondueix amb relativa facilitat.

Per tant, si hi ha pares que consideren que ells tenen una generació perduda, entre cometes, aquells que els ha arribat tard tot aquest moviment, encara tenen esperança?

Sí, sí, sí, per duda no ho és mai. Una altra cosa és que ho tindran més difícil segons el temps que faci i la intensitat de l'ús. Ho tindran més o menys fàcil o més o menys difícil. I potser no recuperaran al 100% el que és una persona sense aquesta immersió digital tan brutal, però hi ha molt camí per fer i qualsevol pas en aquesta direcció és un pas guanyat.

Doncs veurem el detall aquesta tarda en aquest acte, però ja hem tingut aquests primers, perquè a més a més són unes conseqüències com molt palpables, la miopia, dificultats motores, dificultats a l'hora d'aprendre el llenguatge, dificultats de socialització, vull dir que són coses com molt fàcils de veure, de comprovar-ho.

Sí, sí, que ho estem veient, o en fi, tots els alumnes que ara ens estan arribant a la universitat on jo faig docència, doncs ja notes que hi ha canvis importants en fa 10 o 15 anys.

Doncs és el David Bueno, un neurocientífic que ens ha acompanyat. Gràcies per acompanyar-nos, bona tarda. A vosaltres, bona tarda.