De Maricarmen a George Floyd o Ester Quintana: anònims que s'han convertit en símbols

Encara no estem en campanya, encara queden molts dies, però sí que estem en precampanya i ahir la mort de Mari Carmen va ser un element més.

Un element més dins d'aquesta marea de precampanya, però no és un element qualsevol. És el nom d'una dona que va morir ahir als 87 anys.

No estás sola, Mari Carmen, no estás sola.

Una dona de 87 anys desnonada a Madrid que s'ha convertit en símbol d'aquest moviment per l'habitatge que està agafant tanta embranzida. La Mari Carmen va morir a l'hospital sense poder tornar a casa seva, una mort que ha donat la volta al món i que ha esclatat. I encara de quina manera a la campanya i precampanya per les eleccions del 29 de novembre.

Mucha rabia y con ganas de seguir luchando y seguir hasta el final hasta que empiece a cambiar las cosas.

Llitarem perquè el que ella ha passat no es pugui repetir. Siente mucha rabia porque no considera que esto sea una muerte, no pensamos que sea una muerte, pensamos que es un asesinato.

Solo nos puede servir de ejemplo sobre lo que

no podemos dejar que vuelva a pasar. Aquestes són algunes de les opinions del moviment per l'habitatge dels acampats a la Puerta del Sol que consideren, ara ho sentíem, que el cas de la Mari Carmen no és una mort, que és un assassinat per tot el que ha implicat aquest procés de desnonament. Això d'una banda, però és que després els partits polítics també s'han agafat aquest cas i l'han convertit en munició electoral de cara a aquestes eleccions generals, començant per un nom, el Isabel Díaz Ayuso.

El gobierno que ejecuta el desahucio de Mari Carmen es el de Pedro Sánchez, pero la culpa es de Ayuso. Es genial. Si se hubieran aplicado en poner pisos a mujeres como Mari Carmen en lugar de a mujeres y amantes como Jessica o a los prostíbulos de Sabiniano, a lo mejor hubieran puesto en marcha una política de vivienda para los españoles en estos ocho años.

Ayuso que ha encès la bronca política fins al punt que el seu partit, el PP, ha vetat que es fessin minuts de silenci avui a l'Assemblea, al Senat i a l'Ajuntament de Madrid.

Deia la Judit, començant per Ayuso o acabant per Ayuso, perquè tinc la sensació que la pobra Mari Carmen se la farà servir bastant en campanya, no, Sílvia?

A veure, Miel, que em sembla que estem parlant, o sigui, sembla que ho oblidem, no? És una persona que ha mort. I jo crec que s'ha de tenir respecte pels vius i d'una manera més clara encara per a aquelles persones que han deixat el món. Diríem que ja no poden dir res. Per tant, a mi em semblaria, ja sé que això és impossible de fer amb aquesta política que veiem i aquests polítics, que seria bo tenir fins i tot, com t'ho diria jo, un temps de respecte per la memòria. Però ja has vist que ningú.

No, ho faran servir. Diran que li tenen molt respecte, però la faran servir.

Però és que a veure, tot l'episodi ha estat el desencadenant perquè Pedro Sánchez veiés que era potser el menys dolent dels moments en què podia convocar les eleccions. Perquè, mira, ho deia ara la Lourdes Siuró, que la sentíem abans, l'assessora jurídica del Col·legi d'Administradors, efectivament, si s'havia de donar una ajuda social, un pis social, doncs es podria haver fet, si és que era això el que calia. Per tant, tot plegat està utilitzat. La Mari Carmen, aquí, no hi té pràcticament res a veure. És l'ús que se'n pugui fer de la història explicada de la manera que li convingui a cadascú. La senyora Díaz Ayuda, recordant les prostitutes, que tenia contractades o hi anava el senyor Ábalos, i diríem des d'altres sectors, des de l'esquerra i més a l'esquerra, fent-se la seva com si no haguessin tingut la responsabilitat de poder solventar les qüestions que calia solventar amb la gent que no té possibilitats de tenir un habitatge.

Anem parlant molt del cas concret de Mari Carmen, perquè ha suposat un abans i un després en la lluita per l'habitatge a l'estat espanyol, i de fet ha acabat convocant unes eleccions, pràcticament, en tota aquesta qüestió. Però no és un cas únic, no és un cas inèdit, perquè al llarg de la història hi ha diverses persones anònimes, com aquesta Mari Carmen, que s'han convertit també en símbols. I que han precipitat canvis que tant poden

ser polítics com socials, Judit. Sí, ens hem inventat aquest terme, persones espurna, persones que han suposat un punt d'inflexió per determinades lluites, per determinats col·lectius, persones que han ajudat d'alguna manera a impulsar canvis socials o polítics.

Sí, clar, hi ha molts exemples, molts, hem intentat filtrar-los una mica, però, per exemple, a la lluita feminista hi ha noms propis que han marcat clarament un abans i un després, per exemple, el d'Anna Orantes. Era de cogerme de los pelos,

de darme contra la pared, me ponía la cara así, la cara así, y yo no podía respirar, yo no podía hablar, porque yo no sabía hablar, porque yo era una analfabeta, porque yo era un burto, porque yo no valía un duro.

Això va ser l'any 97, a Canal Sur, Ana Orantes, una dona de Granada, va explicar a la televisió els anys de maltractaments i d'infern que havia patit i només 13 dies després el seu exmerit la va assassinar cremant-la viva. Aquest cas va provocar una gran conmoció a l'estat espanyol i va suposar un punt d'inflexió en com percebíem la violència masclista.

Tot i que el canvi real segurament no va arribar fins a l'anomenat cas Lamanada.

Correcte. Recordareu, durant el San Fermín de Pamplona de l'any 2017, una noia de 18 anys va denunciar que 5 homes l'havien violat. La primera sentència que els va condemnar per abús i no per violació va provocar una enorme reacció social. No es abuso, es violación. I aquest moviment va situar al centre del debat un tema, el consentiment sexual. No es no.

Y a partir d'aquí es va obrir tot un debat que va coincidir també amb el moviment global Mitú i que l'estat espanyol es va revifar anys més tard amb el cas del petó no consentit de Rubiales a Jennifer Hermoso o per exemple un altre cas a França amb el cas de Giselle Pelicot i van passar d'aquest debat sobre el no és no al debat del només sí és sí.

Aquests són casos que ens toquen més de prop, que els hem viscut els últims anys i, de fet, alguns, doncs, molt, molt a vora de casa. Més o menys d'aquí als Estats Units, un cas que ens ve molt al cap és el d'un altre nom propi, George Floyd.

Aquell ciutadà afroamericà que va morir després que un agent de la policia li clavés el genoll sobre el coll durant més de nou minuts.

Bueno, lo tienes abajo, hombre. Déjalo respirar, al menos, hombre. Yo estoy tratando de escuchar.

I can breathe, no puc respirar. Aquest és el vídeo del moment. Es va fer viralíssim i va provocar protestes massives contra el racisme i contra la violència policial arreu del món sota el lema Black Lives Matter. Black Lives Matter!

Black Lives Matter!

I was arrested on December 1st, 1955.

Perdona, que l'any 1955 es va negar a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús de Montgomery, Alabama, i que va acabar detinguda. Recordareu que aquest cas va desencadenar un boicot als autobusos de la ciutat i que va ser una de les primeres grans mobilitzacions del moviment pels drets civils dels Estats Units.

Són tot persones anònimes, Sílvia, que han acabat convertint-se en símbols de lluites que segurament ells ni buscaven ni pretenien.

No, mira, i em penso un altre amb la línia del que dèieu abans, el cas de la minifaldilla. És a dir, en el moment en què es jutjava si una noia que anava amb una mini faldella pel fet de dur-la, estava provocant que un senyor abusés sexualment d'ella. Jo vaig explicar aquest i el de l'Anna Orantes, i recordo que era com si finalment podíem sacsejar-ho, i deixar que el pes de la culpa abans de començar estigués sobre les dones. Penso en el de l'Anna Orantes que van pensar que la podia matar. Quan ella deia que el marit la podia matar, jo me'n recordo veient-la a la televisió, que a més va passar a Telecinco i llavors a la ràdio, és que la pot matar. Però fins aquell moment ens costava molt, mira, jo feia programes en equip, poder parlar de les agressions, de la violència sexual, de la violència contra les dones, fins i tot dins del matrimoni, perquè figurava que era una cosa que havia de quedar a les parets de casa. I que s'ho havien d'arreglar la parella I el testimoni d'orantes va obrir una mica la porta a començar a fer-ho, no? No és just, i puc dir que no és just. I em poden donar la raó. El fet que la matessin li va donar encara més la raó. Per desgràcia. Per desgràcia, sí.

I mira, parlant de violència policial, un altre cas que també tenim molt a tocar, el de l'activista Esther Quintana, a qui la policia va buidar un ull per l'impacte d'una pilota de goma.

Lo que sí sé es que va ser un mozo d'esquadra. I va ser amb un projectil, no sé quin tipus, però va ser un projectil. Si ell no va donar l'ordre, que és el que està més amunt de tots, qui la va donar?

Va ser el 14 de novembre del 2012, durant les protestes de la vaga general a Barcelona. En un primer moment, el Departament d'Interior, el seu conseller llavors, Felip Puig, va negar que això hagués estat així, negaven que s'haguessin utilitzat pilotes de goma en aquelles protestes, però després de dos anys d'investigació, el jutge va concloure que sí, que les lesions de Ser Quintana eren compatibles amb l'ús de pilotes de goma.

L'audiència va absolve els dos agents que presumptament haurien disparat perquè no considerava aprovat que fossin ells els responsables d'aquest impacte.

Tot i que els van absolve, però aquest cas va ser important, perquè va obrir un debat aquí a Catalunya sobre l'ús de les pilotes de goma, i que va tenir una conseqüència política molt important, perquè els Mossos van deixar d'utilitzar les pilotes de goma el 2014, tot i així al seu lloc es van implementar els projectils de Foam.

Però la policia espanyola, no? Correcte. I per tant hem vist ara com s'ha fet el judici, el rang que la policia espanyola disparés l'any 2017, han passat 9 anys, una pilota de goma en l'ull de Roger Espanyol. I ara a veure si és que tenia punteria o no perquè li volia tocar l'ull o no. Penso que estem aquí. Esther Quintana, bona tarda.

Hola, bona tarda. Això que va passar, és obvi que et va canviar la vida, però no sé si també et va trasbalsar molt tot l'enrenou mediàtic que va tenir tot el que va venir després.

Home, moltíssim. Imagina't de ser una persona anònima, que et pareixi la policia, et faci perdre un ull, haig de passar per tot un procés de recuperació, el judici i a més els mitjans que volien plasmar això a les notícies i estava molt en actualitat en aquell moment i la gent estava empadada, no volien que s'utilitzessin les pilotes de goma.

No sé si, clar, des de llavors, cada cop que et presentes a algú nou, hola, soc Ester Quintana, la gent de seguida et diu, ah, aquella Ester Quintana.

Bé, no tothom, perquè ja d'aquí poc un mes hauran passat 14 anys i ens queda com més diluït, però sí, la gent que té una certa edat o que són de la meva edat sí que em reconeixen, sí que m'ho diuen. De vegades a la feina em diuen, ai, tu me suenas, em suena la teva cara, i no saben per què, perquè els dissona, però clar, fa tants anys que.

De moment et sentim bé. I tot això que et reconegui alguna gent o que t'identifiquin, a tu això t'ha molestat? T'ha perjudicat d'alguna manera o no?

A ver, en principi no, perquè la gent que es proteccionista o que diu alguna cosa, o a mi, en el meu cas, que m'han dit alguna cosa, ha estat per dir-me que valenta, que forta, has fet això, has plantat cara a la policia i has pogut canviar. Coses i la legislació perquè al final es van prohibir les filetes de goma no va ser una feina meva va ser una feina col·lectiva d'estompar les de goma dels empocats que teníem i d'alguns partits polítics que van pensar que les bales de goma eren massa lesives per les persones disparar això per reprimir la manifestació perquè la gent marxi a casa, els va fer disparar per dir-los que marxin a casa?

Jo crec que no. Perquè tu en algun moment et vas sentir utilitzada políticament de dir, ostres, és que estan fent servir el meu cas aquí i ja no sé ni ben bé què defensen aquesta gent, o vas sentir que posaven el teu nom sobre la taula per guanyar o credibilitat, o vots, o no sé.

No, això la veritat és que no ho vaig sentir. També jo no em vaig deixar utilitzar políticament. Si jo vaig anar al Parlament, a la Comissió d'Interior, a la comissió que estudiava el model policial i els projectes d'exercici, de fet perquè jo vaig voler anar-hi. Llavors utilitzada no em vaig sentir, la veritat.

I ara, amb el pas dels anys, creus que tot aquell enrenou va valer la pena? Que es prohibissin a Catalunya, com a mínim, et compensa d'alguna manera tot allò que va passar?

Home, en compensar que els mossos no puguin tornar a disparar aquestes bales de goma. No en compensar que siguin fent servir el suam i que hi hagin ferits per suam, perquè hi ha persones que han perdut ulls, traumatismos cranioencefàlics, epilepsia, cordera. Bueno, unes seqüeles dels impactes d'aquests proyectils que. Que no són proporcionales a la basura que volsé la policia en fer que la gent marxi d'una manifestació. Llavors, Sí que estic molt contenta que es produeixin. Va ser una petita victòria per nosaltres, dins de tot aquell procés de lliurisme i tot, i que, com tu has dit abans, que absolveixin els Mossos, i que el jutge no pogués trobar la persona que em va ferir. Això sí que em va ferir, la veritat. Però que es produeixin les pistes de l'home, això no, això va estar molt bé, la veritat.

I 14 anys després, què fas? No sé si es pot explicar, què és de la teva vida?

Doncs, mira, treballo, m'he pogut aconseguir una feina, treballo en una oficina de drets socials, i bé, normal, participo al centre de drets formals d'Iridia, ara mateix soc la secretària de la asociació, segueixo participant activament amb els Poblades de Goma. També estem coordinant una xarxa internacional de persones que són afectades per la violència policial i que han tingut un trauma ocular i hem tingut ara aquest any mantenim un congrés a Bogotà. On ens vam reunir totes les persones que volem formar aquesta xarxa, que són totes persones que han estat afectades per aquesta violència i han perdut un ull o s'han quedat cecs dels dos ulls per impactes de grassos lacrimògens, de bales de goma, de projectils d'altres tipus que es disparen en altres països. I la veritat és que va ser una trobada molt emocionant i amb molta força, perquè tots els que estàvem allà, algunes persones d'aquestes no havien conegut a ningú que li hagués passat el mateix que a ells. I de cop i volta vau descobrir que n'hi havia molts més. Clar, i moltes persones van descobrir que hi havia més persones que els havia passat el mateix i llavors això els va obrir. La visió de que aquesta gent ha aconseguit que aprovíssim les pilotes de goma, han aconseguit això, s'han ajuntat, estan lluitant pels seus drets i nosaltres el nostre país també ho volem fer. Países com Colòmbia, Chile, Brasil, Estats Units també, que també estava al Congrés de Bangladés, que hi ha moltíssims feris a Bangladés, per exemple, o a Chile. Milers de persones que han perdut ulls a causa d'aquests projectils. Llavors, estic molt activa.

No, no, estàs distreta, estàs distreta. Escolta, estàs en una estació i passen trens per aquesta estació? Quina estació és? Perquè últimament.

Seria notícia. És notícia que no passen trens? No, no passen. No, jo he arribat aquí fa una estona i fins a menys 20 crec que no passa cap tren que vagi cap al nord, cap a Granollers, que és on era allà, perquè agafava un autobús per anar a casa meva, perquè no funcionen. I arribar allà són dues hores,

dues hores, dues hores i mitja. Doncs és la gincama diària de tanta i tanta gent que avui també li toca

a l'Estel Quintana. Exacte. Et falta baixar i tornar. La meva vida ara mateix, el tren. Esther Quintana, gràcies per atendre'ns. A vosaltres, moltes gràcies per donar-hi veus.

Doncs és el cas de l'Esther Quintana, que en el seu dia, en el seu cas, va ser un cas similar al de Mari Carmen, que un home.

Sí, que la sentia, com li ha canviat la veu. És a dir, li recordo la veu llavors, angoixada, amb la pressió, i ara com la sents una dona tranquil·la, contenta, que que, diríem, ha pogut situar els fets en la seva pròpia vida i valorar-los positivament.