De què m'he de responsabilitzar? El psicòleg Joan Soler Sucarrats respon

Joan, què em passa?

Amb Joan Soler-Socarrats. Joan, què tal? Bon dia. Bon dia. Què et passa? Què et passa? No ho sé, ara ho descobrirem. Aquesta secció amb el Joan Soler-Socarrats, que hem anonat Joan, què em passa?, fa un parell de setmanes vam parlar de com millorar el benestar emocional i avui vols parlar.

De la responsabilitat. De la responsabilitat i també del control. Perquè és una de les coses que més em trobava, jo quan feia consulta, les persones, en plan, vull controlar tot això, no sé com fer-ho. Hem de controlar la nostra vida? Aquí volia anar. Però abans d'explicar-te qualsevol cosa, m'agradaria ficar-te un experiment mental. Sempre intentaré començar d'aquesta manera. Perquè anem descorint junts. Saps que no sigui jo fotre d'aquí la xapa, sinó que anem descorint junts. Molt bé. I és un experiment mental que utilitzo en molts tallers i és, imagina't que jo demano avui que els meus pares tinguin un accident anant amb cotxe a la feina. No vols? No vull, no vull que tinguin un accident. Seria estrany que volgués que tinguessin. Per això et dic, ara el dilema no l'entenc, però. Llavors, normalment plantejo com tot de coses que jo podria fer perquè no tinguessin un accident. Llavors, imagina't que jo soc molt creient, doncs puc quedar a casa i, per exemple, resar alguna pregària o alguna cosa. Però també el que podria fer, no sé si estàs d'acord amb mi, eh, mirar si les rodes tenen aire. I mirar si el cotxe ha passat l'ITV. I mirar si hi ha oli als frenos.

Ja sé per on vas. Sí? Bueno, està bé, està bé. Sí, sí, podríem mirar si el cotxe ha passat l'ITV, si.

Si fa bon temps o no aquell dia. Correcte, podria mirar si les carreteres estan glaçades i dir-los, ei, no passeu per aquesta carretera que sempre hi ha accidents. O també podria pujar com a copilot i anar allà vigilant que no agafessin cap semàfor en vermell. I també, si m'apures, podria agafar una navalla palleresa i punxar totes les rodes dels dos cotxes, bicicletes, patinets, dolot, per tal que demà l'únic cotxe que surti per la carretera sigui el dels meus pares. Estàs d'acord? Sí, o podria punxar rodes

del cotxe als meus pares perquè no surtin, perquè no acabin sortint. Fa poc que m'han dit

el mateix i vaig pensar, hòstia, la veritat és que no hi havia pensat mai. Jo aquí aixecant-me a les 3 de la matinada per punxar rodes. Sí, perquè enverinar-los que tinguin mal de panxa tampoc cal, no? Però hi ha un punt en aquesta línia, en aquest espectre, en què potser dius, ostres, potser no val la pena fer tots aquests esforços. En psicologia hi ha un concepte que es diu locus de control. El locus de control no és de persona que està boja, sinó d'on cada persona fica la responsabilitat sobre el que passa. Les coses que ens passen al dia a dia. Això m'interessa molt. De fet, tinc una pregunta que és, m'agradaria saber, després d'aquesta explicació, on creus que tu et posiciones més sovint? Depende en què? Exacte. La gràcia és aquesta. Tu pots tenir un locus de control molt intern i això significa que tu penses que totes les coses que passen passen per tu i que hi ha una responsabilitat teva per intentar modificar i controlar les coses que passen. És el típic que si he suspès un examen és perquè no he estudiat prou, perquè no vaig apuntar aquell comentari que va fer el profe. Ah, sortia això a l'examen i no m'ho vaig apuntar. És això. I l'altre extrem seria a mi el profe em té mania i m'han suspès perquè no m'aguanten.

Jo soc més del primer. Soc més del primer, sí. Tot carregat cap a tu. I això com ho portes, quan és tot cap a tu? Doncs depèn. A vegades és una mica pesat, sí, sí. Perquè et poses unes pressions que no cal, a vegades.

La qüestió és que aquestes dues postures en si mateixes no són bones ni dolentes. Si viurà coses a la vida, que és molt millor adaptar un locus de control intern, si recau en tu. I en d'altres, en què, el que està passant, jo què sé, que tinguis un accident demà al matí, tu pots vigilar tot el que vulguis, però si has de tenir un accident, potser el tindràs. Llavors, arriba un moment en què tenir un locus de control molt intern, on no vols controlar tot, coses que no pots controlar, com per exemple l'opinió dels altres, moltes vegades, que t'estimin, la mort en si mateixa, que tinguis una malaltia. S'escapa del teu control i de cop i volta la vols i pateixes.

Però ens han fet creure que sí que ho podem controlar. Ara hi ha molta teoria, sobretot a les xarxes, de com fer que et segueixi tothom i t'estimi molt. Hi ha gent que et dona consells per unes coses que penses que no depèn de tu, depèn dels altres. Totalment.

I això és molt bonic. Si domines l'essència de la persona que està buscant aquesta persona, és la tranquil·litat i la seguretat. Fa bastant, em van aparèixer dos pares a consulta i estaven molt preocupats perquè el seu fill començava a seguir un cert tipus d'influencers en llados i tot el món aquest. I estaven molt preocupats perquè no en tenien perquè el seu fill ho feia. Tu què diries que passava?

Doncs que, bé, primer que l'entorn ho deu fer, no? Per tant, bé, és rossegat també per part de l'entorn, i després que, doncs, és una gent que ha sabut connectar amb la manera de fer, és un model per ell segurament, no? També.

I més que un model, aquesta persona t'està assegurant veritats absolutes, saber perfectament on està el blanc, on està el negre. La recepta màgica de la vida. Llavors, si tu tinguessis. Exacte. Si tu tinguessis 10 manaments i sapiguessis, si segueixo aquests, totes les coses m'aniran bé, saps? I són manaments tan senzills com, si tens panxa, no vas bé.

Veus, això és una cosa que jo a vegades pateixo, perquè a mi sempre m'ha agradat entrevistar gent que pensi molt diferent a mi, per aprendre'n, o per qüestionar-me les coses. Però això a vegades no s'entén, perquè tu pots entrevistar gent i dir, ara per què entrevista aquesta persona? Doncs precisament perquè vull saber com pensa.

És just el que m'interessa, no? Que quan pots posar en pèls i senyals totes les raons que mouen aquella persona. No significa que comparteixis les maneres de cobrir-ho, però.

Però clar, ara estem en un moment en què la gent no vol això. No. La gent no vol sentir gent que et porti la contrària o que et qüestioni, sinó gent que et digui més arguments per com penses.

Ah, tal qual. I, bàsicament, també, jo si em dono uns 10 manaments i sé que si els segueixo tot anirà bé, no hi ha cap ambigüitat, no hi ha brisos. No penso, ja està. Hòstia, és que el dubte és més dolorós, saps? La. I gasta temps. I no tenim temps. Llavors és més com un resultat, a vegades m'agrada pensar que si visquéssim de forma molt més lenta aquests discursos no tindrien tanta força, perquè tothom es permetria el temps de dubtar, de buscar matisos. Però en aquest matí, si tinc pressa, no el vull, no el necessito. És, dóna'm la resposta, ja. Llavors, moltes vegades en això es basa en aquests discursos. I pot fer mal per un costat i per l'altre. Si tens el sobreanalitzador professional que a totes les coses de la vida li afecten de la mateixa manera, intentant-ho controlar fins a l'últim detall, i el que diu, tot és de l'univers, deixar fluir. El problema no és cap d'aquestes dues postures. El problema és si deixes fluir una cosa que està justament al teu control. A mi moltes vegades en aquestes situacions el que m'agrada fer primer és una distinció de com de controlable és aquestes coses. Imagina't que jo vull preparar molt bé aquesta secció. Com de controlable és? Quines són les coses que estan sota el meu control? I l'altra, que també és molt interessant per mi, és quin preu estic disposat a pagar. Imagina't que jo tinc aquest micròfon. I et dic, aquest micròfon costa 300 euros. Et sembla car o barat? Depèn. Si et dic, ets una persona del carrer que no té cap afició per fer ràdio, és car o barat per tu? Si ets aquesta persona.

Si soc una persona del carrer que no tinc cap possibilitat de fer ràdio i vull fer ràdio o no?

No, ni el necessites. Llavors és car. Però, per l'altre costat, si ets una persona del carrer que és súper radioaficionada i té ganes de muntar un petit estudi i amb els seus amics. Assumible, sí, vinga, endavant. I si ets millonari? Baratíssim i si ets millonari però ets mut i no pots parlar potser no el necessites

no el necessitaràs però com que ets millonari potser ets idiota no ho sé potser l'acabes

comprant la qüestió és que el micròfon en cap moment ha canviat de preu sempre ha valgut 300 euros què és el que ha canviat? tu la teva circumstància si tu estaves disposat o no de pagar el preu. Hi ha un filòsof bastant antic que es deia Pictet, que té un llibre molt finet, molt petit, que deia, si tu te vas al mercat i vols comprar, em sembla que ell ficava en Siam, i tu tens una moneda, tu tens dues possibilitats, en plan, tu pagues la moneda i deixes de tenir la moneda i t'emportes l'en Siam, o decideixes quedar-te la moneda i no comprar enciam aquell dia però el que no pots fer és quedar-te amb la moneda a la meitat i l'enciam a la meitat i dir m'agradaria tenir les dues coses i és una estupidesa però si jo faig una llista de les coses que estaria disposat a fer amb els meus pares de controlar rodes, controlar l'oli sortir al carrer amb ells punxar rodes, hi haurà un moment en què he d'acceptar que la. El control que em donaria punxar totes les rodes dels cotxes és un preu que no estic disposat a pagar. I que tampoc serviria per controlar, perquè sempre hi hauria alguna cosa que et descontrolaria. I aquesta és la gràcia, que si tu vas intentant buscar el control absolut, hi ha un punt en què, d'acord, tu pots anar afegint coses i cada cop patir més, intentar tenir-ho tot controlat. Això es veu, per exemple, en persones que, no sempre ha de ser així, però una persona que té un toc de, per exemple, que li fan por els germans, no? A malaltir. Clar, aquestes persones ho intenten controlar absolutament tot. Quan toquen les superfícies, quan es netegen les mans, quants cops ho fan, netegen la casa, quan una persona entra, la netegen, la fan passar per una dutxa, no? Però hi ha un punt que el 0,01% que és incontrolable de l'univers i és una veritat universal, no el controles. Llavors, quants esforços estàs disposat de reduir aquest 0,01% sabent que mai arribaràs al 0,01%?

Per tal, el que ens recomanes és que posem límits a les obsessions, no? Al control. Hem de saber fins on volem arribar. Sí, però O estem disposats a controlar.

La qüestió és que xoca amb una altra veritat universal, que és que ets completament lliure de decidir si ho vols fer o no ho vols fer, d'acord? Però no viure amagat darrere del no tinc opció. El que vull dir és, imagina que tinc aquest got d'aigua, d'acord? I et dic, beu l'aigua. Pots decidir beure o no beure? Sí. D'acord. I si et dono galetetes salades i baixo o pujo la temperatura i faig que faci més calor aquí, i et dic, beu l'aigua. Pots decidir. Beuré aigua perquè tindré calor, vols dir, no? No, pregunto si tens l'opció de decidir. Si puc decidir. I si em trec una pistola i t'apunto i et dic o beus aigua o et disparo. Beuré. Beuré. Però tens opcions? Tinc opció de no beure. Clar. I quines són les conseqüències? Que moriré. Creus que hi ha alguna diferència entre dir. No tinc cap opció a dir, tinc dues opcions i he decidit no morir. Absolutament. Llavors, entro una mica en aquest joc de dir, vale, jo tinc una sèrie de coses que puc fer, imagina't que jo vull decidir si aquesta carrera m'agradarà o no m'agradarà. Jo tinc una sèrie de coses que puc fer per reduir la meva ansietat del dubte i controlar una mica més. Puc anar a preguntar a persones que ja hagin fet aquesta carrera, no? Puc anar a fer un minicurs, puc anar aprenent, puc buscar totes les xerrades que hi hagi a YouTube sobre aquell tema. I això farà reduir una mica la meva angoixa de control. Però arribar a un punt en què he d'acceptar que ja no estic disposat a fer res més. Però que ho estic triant. No és que s'escapi el meu control, és que jo estic triant deixar de posar-hi més recursos. El problema és quan dic, és extern a mi, jo no tenia opció, sí? I aquest és el. Ja, que recau sobre nosaltres mateixos la responsabilitat al final, no? Hi ha una fina línia en casos en què, de cop i volta, si et drogo, després potser no tens tant el poder de decidir si sí o si no, hi ha molts matisos, però sí que moltes vegades jo crec que ens fem l'enganyif a nosaltres mateixos, ens fem trampes dient, no, és que en veritat no puc, també puc decidir, no vull. Si puc abandonar la família, sí, poder pots. Ara, no ho faig per totes les conseqüències que això tindria. Perquè em fa por que em jutgi la meva família, em fa por que no torni a veure els meus fills, em fa por. No, clar. I per això estic decidint no fer-ho. Però és molt diferent dir no tinc opció, no puc fer.

No sé què en penses, això. Sí, sí, és interessant. És veritat que quan ets allà dins, diguéssim, et costa veure, no? Que hi ha sempre una opció, una sortida. I que pot ser molt dolorosa i que no vol dir que hagi de ser aquesta sortida la vàlida però que tu estàs aguantant una situació perquè consideres que

és la millor exacte, jo sempre poso la mà sobre la taula cadascú pateix el mínim que creu que és possible si no estic triant una altra opció és perquè dins el meu cap sempre hi ha una sortida no ho sé això. El que crec és que tothom pateix el mínim que creu que és possible. Saps? Si una altra persona no està canviant, no és perquè vegi que una altra persona seria molt millor i no ho està triant, sinó que hi ha algun cost amagat, segurament, que diu, hi ha alguna cosa aquí que serà incertesa, serà falta d'informació, serà projectar que el futur serà pitjor, i no ho estic decidint, no ho estic triant. I això té molts matisos, perquè és un joc, una dansa constant. Hi ha una frase d'Alcohòlics Anònims que m'agrada molt, que va començar molt religiós, i diu "Déu, dóna'm la valentia per canviar les coses que puc canviar, la serenitat per acceptar les que no puc canviar i la saviesa per distingir les primeres de les segones". I és aquesta dansa constant de dir, vale, que està sota el meu control, estic disposat a pagar el preu, i que no està sota el meu control i com faig l'acta d'acceptació. Perquè hi ha unes altres coses que no passaran per el control, passaran per dir, ja, jo moriré. És important ser unes coses que no la tenen. Però aquí no creus que és completament individual? Sí, sí. Hi ha aquesta saviesa que deies, la saviesa de triar si és important o no. A mi em fa por que a vegades jutgem aquestes persones de forma injusta. O sigui, un cop em va venir una persona a consulta també i em va dir, tinc una amiga que em demana que li contesti els missatges cada cinc minuts. Què? Tu contestaries el missatge? No, no em va bé. I diries que aquesta persona és. Massa. Obsessiva. Però si jo trobés una persona que necessita que els contestis cada minut, de cop i volta aquesta persona que només necessita cada 5 minuts, diries, va. Sí, sí. Llavors hi ha un punt de dir, bueno, si acceptes el preu a pagar d'exigir això de les teves amistats, que serà que segurament molt poques persones t'ho compraran i moltes persones s'apartaran perquè no estan disposades a pagar aquest preu, i tu estàs tranquil amb això, eh, cap problema. No hi haurà cap dissonància cognitiva. El problema és quan ho vols i no estàs disposat a pagar el preu alhora. És com l'exemple aquest de jo vull l'enciam però també vull la morena. Què faig? Quedo a les dues. Sí. I en aquests casos és quan realment les persones pateixen, pateixen fort. Joan Solés Socarrats, gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres.