De Rodoreda a David Foster Wallace: els autors que ens expliquen l'ofici

La Tarda de Catalunya Ràdio. El Francesc Garriga.

Tenim guió ja, Juliana? Sí, tinc guió. Que és un dia avui de molta. Molt moviment. Molt moviment. I molta incomoditat. Caos. Marina, porra, Juliana Canet, com esteu?

Bueno, una mica així com el temps, eh, fe de dia avui. Mira, jo t'explicaré una cosa, Francesc, que és una intimitat total, i espero que la Marina no s'emprenyi. Ah? Però avui jo he vist la Marina tenint un atac de fúria, més gros de qualsevol atac que m'hagis pogut veure a mi en algun moment, dels meus atacs d'aire. No m'ho creus? Veus? Francesc, t'ho he dit, ningú s'ho creurà si

ho expliques així pel món. T'ho prometo. Clar, jo no et conec prou com per no creure-m'ho, però et veig i penso, no, pot ser.

En tot un moment, amb coses de feina, sobretot, a mi hi ha coses que em provoquen un estrès, un odi i una ràbia que potser. Ui, veig que la cosa ja va. La cosa va escalant.

Saps què passa? Que últimament estem treballant molt i llavors també estem arribant als punts d'embolsa.

Ja vaig veure uns estrellisteus a París allà, una mica fins al. Una mica a 10 graus, però no havíem d'estar a 10 graus. Però quan dius un atac dels teus és amb crits inclosos?

I tant! No, no, avui s'han arribat a decimals. Decibels? I decimals també. A decimals i a decibels, que em sorprèn que no hagueu sentit fins aquí, que no s'hagi filtrat. Ah, que ha estat aquí? No, ha estat a la planta 3, però és que ha cridat tant, que a mi m'ha semblat. He trencat un vell, he trencat el meu paraigua. Sí, imagina't. I m'he quedat sense paraigua. Hi ha hagut agressió. Francesc, estem parlant d'un cas extrem. Contra res, contra el terra i contra la paret.

A veure, el 091, policia, sisplau, no?

Ha sigut màgic i a mi em fa feliç treballar tant amb Marina Porres per poder veure aquests moments.

Uau! Doncs a veure com ens posem ara a l'última d'avui. No sé com ho vegem això des d'aquí. Si vols ho intento. Avui parlarem de l'ofici d'escriure, Francesc. És una derrapada que ni el Rally de Carta.

I lo bé que queda, escolta. L'ofici d'escriure. Mira, la cosa és que la Marina i jo, ja et dic, treballem tant i tant, que per això tenim després aquests moments d'atacs d'eira per culpa de l'estrès, entre les quals hi ha una xerrada que anem fent a diversos llocs. És una xerrada que es diu Viure escrivint, que va justament d'això, sobre què vol dir escriure, què vol dir ser escriptor, i ho fem repassant alguns dels noms que hem treballat ecloptant.

A veure, per exemple.

Per exemple, doncs comencem una mica lluny. Comencem al segle XV amb Ausi Esmarc, però després ens aturem molt al segle XIX, fem Àngel Guimarà, fem Santiago Rossinyol, i després avancem cap aquí, fem Irene Polo, Maria Mercè Marçal, Blai Bonet. La idea és que una mica fem un repàs de tots els autors que hem fet a Club Tàndem, amb una xerrada que en realitat és un espectacle.

És un espectacle. Carai. I el proper 24 de novembre, de fet, en fem un, de Viure Escrit. D'octubre. D'octubre, disculpa. Això és aquest dissabte. Sí, exacte. Avui estem bastant espesses, però espesses com poques vegades. Home, és que després d'aquests crits, com per saber quin dia vivim. Hi ha un nivell de tensió. Saps quan notes l'estrès? A l'arrel dels cabells. Que ja notes que et deus estar caient en directe. O sigui, que dic, és que em fa por tocar-me-la i fer-me la cua perquè em quedaré calva, saps? Et cauran, et cauran. Doncs això, el proper 24 d'octubre fem un Viure Escrivint a Vic, és gratuït, estàs convidat, Francesc. Ah, mira, a Vic, perfecte. I quan parlem de Viure Escrivint sempre esmentem un text de la Mercè Rodoreda, del pròleg de Mirell Trencat, on explica que una novel·la es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, diu ella, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària, diu, tota una alquímia, no?, Ella explica que l'inspiren molt els carrers, les bones pel·lícules, un parc en tot l'esclat de primavera o Gebrat i Esquelet i Calivern per escriure. També la bona música sentida en el moment que toca, això és important, perquè la música és una o una altra, depèn de quan te la toquen. Sí senyora. O fins i tot ella explica que l'ajuden la cara de persones desconegudes que només de creuar-t'hi ja els veus alguna cosa. I la Rodoreda explica que hi ha mirades, que hi ha mans, que hi ha detalls de la gent que et poden regalar de cop un personatge.

I de cop dius, ostres, aquest és I que val més una mirada,

de vegades val més una mirada que no pas conèixer una persona, que estaré mitja hora parlant, no? És un pròleg sensacional, aquest pròleg de Mirell Trencat, o sigui, o qualsevol persona. De fet, a mi em passa a classe, o sigui, quan expliquem Rodoreda i a mi em va molt bé aquest pròleg, perquè bàsicament és l'explicació una mica del seu univers literari. El va escriure quan ella ja era gran, quan tenia moltes novel·les escrites, i li van demanar, què és per tu escriure? I va escriure això. I és un moment molt bonic, perquè quan hi ha gent que llegeix aquest text per primera vegada, veus que l'impacta d'una manera especial. Això és una cosa que passa poquíssim, amb molts pocs textos, i aquest ho aconsegueix. O sigui, que si no voleu, no cal ni que llegiu Mirall Trencat, només obrir el llibre i començar per aquest text. Agradeu aquí el pròleg, ja haureu tingut una experiència. És veritat que ja que agafes el llibre, fas l'esforç de buscar-lo, ja s'hi queda. A mi em passa que després d'aquest pròleg em resultaria impossible no llegir la novela que el segueix.

És com una trampa, això. Llegeix-te només el pròleg.

I llavors ja, exactament. Que els pròlegs són molt importants. Hi ha un conte que a mi m'encanta de Pere Caldés que va sobre un escriptor molt i molt famós, molt reputat, que diu, mira, escriu un pròleg tan bo, sense tenir el llibre, escriu un pròleg tan bo que diu, ara he de trobar un llibre, que tenés quin llibre sigui. Llavors ja truca al protagonista i li diu, tu, si em pots escriure un llibre, fes-ho, és igual el que escriguis, perquè en realitat el que vull que llueixi és el meu pròleg que ja el tingui escrit. Doncs una mica això. Empatitzo.

Llavors, una idea molt interessant d'aquest pròleg. És que escriure bé costa, que és una idea que tots la sabem, però en realitat algú que l'ha patit profundament ho entén, no? Diu, escriure bé costa, per escriure vull dir, dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. Clar, Roderer explica que això no sempre s'aconsegueix, de fet que surt molt poques vegades, i que quan li surt una frase amb un gir diferent té una petita sensació de victòria. La vida.

Aquí hem trobat la nostra gràcia de fer ràdio. T'agrada a tu. Hi ha gent que no la troba mai.

No. T'agrada a tu Humberto Tozzi, Francesc? Sí. Gloria, ti amo. Sí, sí. És molt intensa, és molt fabulosa. Per mi és tan important, Humberto Tozzi. És important. El teatro inverte. El teatro inverte. Clar, és que és un ofici. Clar. Diu. I jo crec que es nota molt quan un escriptor escriu des de l'ofici, que no vol dir encara que pugui semblar-ho que sigui fàcil, perquè és el que diu la Rodoreda, que en realitat escriure bé costa, encara que tu puguis prendre com un joc i que et diverteixi, no és una cosa menor.

De fet, jo si he de recomanar un llibre sobre escriure bé, us diré que I lligat molt amb les petites virtuts, eh? Hi ha un llibre que es diu Escriure ficció, d'Edith Wharton, traduït per Alba de Déu, publicat per Veles i Vents. Molt bo el pròleg, també. És veritat, és un pròleg que és meu, perquè a mi aquesta senyora sí que és de la família. És una senyora que a mi no em pot agradar. A mi, de fet, em van demanar un pròleg per un recull de contes seus i vaig dir, doncs hem de fer una petita biografia d'Edith Wharton perquè és que és una senyora fascinant. És una escriptora americana molt important del segle XX, la primera dona a guanyar el Premi Pulitzer per l'edat de la innocència, que és segurament la seva novel·la més famosa. I es va dedicar la vida a escriure de manera professional i té una mica la mateixa perspectiva que ara explicava la Juliana amb Natàlia Ginzburg, no? Escriure és un ofici, és un art, bla, bla, bla, però també és el meu ofici, no? Ella es va fer rica amb aquest ofici, tenia molts lectors i cap al final de la seva carrera li proposen de fer aquest llibre que s'ha convertit en un dels manuals d'escriptura més famosos del segle XX. Jo crec que combinen extraordinàriament bé les petites virtuts amb aquest llibre. I Escriure ficció és un llibre que és moltes coses alhora. Són consells petits i concrets de manual d'escriptura, és a dir. Com es fa un personatge? Per què els diàlegs són importants? Però alhora també hi ha teoria de l'art, per dir-ho així, no? Què hem de buscar en un escriptor per ser bo? Què és allò que el fa especial, que el fa original, que el fa únic? I també parla d'història de la literatura i també descobrim molt important, en un llibre tan personal, per què escrivia ella, que és bàsicament que escrivia per la seva que era la seva manera de viure, d'expressar-se i fins i tot ella ho explica de sobreviure. Però jo recomano moltíssim aquest llibre tant per a algú que vol començar a escriure des de zero, és a dir, perquè hi ha un capítol que és com es fa un conte, com es fa una novel·la, i tu hi vas.

Ah, sí, és ben bé un manual, eh? Un manual d'escriptura. Està estructurat com si fos un llibre de text d'escola,

gairebé. Gairebé perquè són petits assajos, però que et diu, no, perquè funciona un personatge has de fer això. L'important del conte és la primera frase, però sobretot l'última, o sigui, molt pràctic, però alhora qualsevol persona que estigui interessada, no cal que vulgui escriure, sinó que li interessi la literatura, perquè alhora és una reflexió sobre l'escriptura que és, com diu ella, un art, que és una feina, i que s'ha de treballar, però que també té alguna cosa màgica que no es pot reduir als consells.

Doncs l'ofici d'escriure, que és un ofici molt extès i potser a vegades no valorat com a ofici, sinó més com això,

com un art, però que és moltes coses. Clar, que una cosa no treu l'altra, que de vegades quan parlem d'un ofici t'imagines exacte. Un fuster. Sí, quan en realitat un fuster també pot fer,

també de vegades és una mica un artista. I mai penses tant en artista quan et diuen que soc fuster.

I en canvi, si et diuen escriptor, penses en personatges excèntrics, en vida bohèmia. Fumant allà, amb la màquina d'escriure. I en canvi, jo crec que aquestes dues senyores, absolutament artistes, tant Ginzburg com Wharton, t'ensenyen que escriure és les dues coses alhora, és a dir, que hi ha tota la màgia de l'art, això que no es pot reduir consells, però que alhora, sense una base pràctica de dir, escolta, aquí hi ha d'haver unes bases per treballar d'una certa manera, tampoc no es pot fer res.

I sobre escriure ficció a mi m'agrada molt també el que en diu un autor que tu segur que coneixes, Francesc, que és en David Foster Wallace, periodista importantíssim, té articles boníssims. Ell neix a Nova York el 1962 i és un filòsof absolutament desencantat amb tot el somni maricà i que explica tot el que passa als Estats Units amb molta ironia i molta mala llet, a mi m'encanta. I té un article a He ballat breument la conga, que es diu La gràcia que té, on explica precisament que ell va començar a escriure ficció com una cosa que el divertia, només, no? Com un joc, no? Que també és molt interessant aquest concepte d'escriure com un joc. I clar, la cosa es va començar a torçar i a complicar. Quan va començar a rebre una mica el feedback del públic. La recepció del públic és una cosa una mica complicada perquè el paper del lector en l'escriure també pot acabar sent crucial, no? I a la nostra literatura hi ha molts escriptors que han sabut trobar aquest punt just entre saber llegir bé al públic, perquè és important, en realitat, saber què vol el lector, però mantenir el teu univers intacte i, sobretot, la teva qualitat literària, que és el cas, per exemple, d'Àngel Guimarà, que sempre havia d'estar molt pendent de l'espectador a l'hora de fer teatre

és un equilibri molt just perquè no pots deixar llavors que se't mengi l'opinió dels lectors o que no pots escriure de fet tots els escriptors recomanen de dir ni se t'acudeix escriure mai pensant en el lector és a dir, has de tenir ganes de comunicar i d'expressar el que tu vols dir però si estàs massa pendent d'aquell que et llegirà

escrius amb por l'has de tenir en compte com a receptor però no que sigui només l'objectiu sigui el que ell vulgui.

Com li deia l'editor i també company de vida, cosa cursíssima, però és així, de Mercè Rodereda, o sigui, Armando Viols li deia, has d'escriure pensant en d'aquí 300 anys. És a dir, oblida't de tal premi, oblida't d'arribar a les llibreries tal mes o tal altra, prou.

O sigui, d'aquí 300 anys. Teniu paraigües?

Jo l'he trencat, has quedat sense. Ens mullarem, Francesc. O no.