Del "Flying free" a David Bowie: les històries que s'amaguen darrere la música i que no coneixies

En un programa on sona tan bona música, el que no podíem fer és deixar passar el Festival Inèdit de Barcelona i no parlar-ne amb l'abast que ho farem avui. Al Catalunya Nit volem posar la mirada al que passarà a Barcelona a partir de dijous de la setmana vinent, concretament del 29 d'octubre al 8 de novembre, una nova edició d'aquest festival, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona.

Ellos querían que fuera un éxito, ¿no? Pero ni mucho menos pensaban que iba a ser lo que realmente es hoy, que es un himno.

La gente lo pedía, la gente decía en esa canción que es diferente.

Aquest documental sobre com es va a crear un himne de les discoteques com ara el Flying Free, és un dels 70 que projectarà l'inèdit i 64 seran d'estrena. I precisament algunes de les estrenes més destacades tenen firma catalana.

El cineasta de Banyoles, Albert Serra, presentarà Ses Moments de Mabí, en què desgrana 16 temes musicals inspirats en la seva vida. També hi passarà Carles Simón.

La directora catalana

farà un tast flamenca, flamenco, i al festival també hi haurà protagonisme per David Bowie.

L'últim disc de Bowie, publicat, recordem-ho, només dos dies abans que morís, el gener del 2016, amb aquesta cançó que es diu Black Star, ha inspirat un documental que es fixa en l'última etapa del músic. En fi, hi ha moltes propostes que ara comentarem amb l'Astrid Rus i Antoni Carol, que són els directors de l'inèdit. Bona nit i benvinguts a Catalunya Nit. Bona nit. Com esteu? Molt bé. Molt atrafegats, imagino, no? Aquests dies deuen ser molt, molts plens de coses.

Sí, ara ja has acabat de veure detalls, a veure si algú encara no ha enviat la pel·lícula, i empaitar-lo, però ja ho tenim tot preparat.

Escolta, 24 edicions. 24 edicions, sí. Com l'heu plantejada, aquesta?

Doncs aquesta venim amb algunes novetats en quant a formats, perquè anem una mica més enllà del documental estricte. Per exemple, és el cas de la Carla Simón, que porta un curtmetratge que és gairebé cinema musical amb una mica de llenguatge documental, però no és estrictament un documental. O la peça de l'Albert Serra també és bastant.

Personal. Sí, clar, és més un docu-concert. També hem decidit, que això és nou, obrir-nos a premiar, obrir una convocatòria de vídeos musicals. Que és la primera vegada que ho fem en associació amb la sala Polo, perquè hem vist, és obvi que és molt una mica el lloc de formació, la cantera de molts joves realitzadors que abans d'embarcar-se en un documental que els portarà cinc anys de feina, Mentrestant, vessen de guanyar la vida, venen d'aprendre, i el vídeo musical és un terreny on passa molt això. També ens agrada fomentar que les televisions apostin per continguts musicals, llavors presentarem alguna sèrie documental nova de música, que és una cosa que s'està perdent a les teles. No, totalment, ja no es fa música a la televisió fa temps. Quan vam saber que una productora diu que ja tenim dues temporades fetes, doncs vinga, l'estrenarem.

Molt bé. Per tant, esclar, el festival es va fent gran. La veritat és que. Després us preguntaré com us plantegeu la 25a edició de l'any vinent, perquè això no pot ser qualsevol cosa. Suposo que, un cop comenci aquesta, ja estareu pensant en aquella, si no ho heu fet ja. Però, lògicament, el festival es va fent gran, ha anat també a altres ciutats, ara també ho veurem, i suposo que també ha d'ampliar aquest ventall de propostes. Sabem que les cançons expliquen històries, però, clar, amb una cançó, lògicament, no hi cap tot. Els documentals, per tant, permeten anar més enllà. Què creieu que fa que hàgiu aconseguit amb totes aquestes edicions un públic tan fidel? Perquè l'any passat hem mirat quants milers de persones d'etiquets vau vendre. Sí, van passar 35.000 persones.

És el festival de cinema amb més espectadors de Barcelona.

Sí, sí, és una barbaritat. Què creieu que fidelitza tant, que fa que arribi tanta gent?

Jo crec que a còpia d'anys hem aconseguit que arribi una mica el nostre missatge, el nostre criteri, que és que busquem més bones històries que grans noms, que creiem fermament que més que un line-up d'artistes que et poden interessar i que et quedi variadet d'estils, l'exigència de buscar bones històries, fomentar aquesta curiositat. I a força d'anys jo crec que hem anat fomentant un nou públic que no només va a veure els dos, tres artistes que li agraden, sinó que ja una mica ens fa confiança i s'arrisca anar a buscar dues, tres històries curioses o de les que pràcticament no sap res. Jo crec que aquí està la gran feina que hem pogut fer.

I que heu fet per arribar també a més públics. Aquest any, per exemple, ens portarà la Memòria Musical de Catalunya.

Es recordarà la trajectòria del mestre Jordi Saball amb Tempos Fugit, que hi veurem, aviam. Bueno, i vindrà ell a presentar-la, que també és un gos. Home, tenim aquí,

no?, classe d'aprofitat. Sí, és que és impressionant. La peça el que veus és el ritme de treball que porta als seus 84 anys. És impressionant. Llavors després farà una xerrada coordinada. Hem fet aquesta col·laboració amb la mateixa, el festival Jordi Saball, que és interessantíssim. I res, és que l'enveja que fa veure els 84, com treballa, les ganes.

El vam entrevistar l'any passat i vam veure com li funcionava tot, no? Va ser una conversa boníssima. Està en plena forma. Sí, sí, sí.

I després que mai li farem prou justícia, perquè aquí sí que li diem al mestre Jordi Saball, però a França és Déu nostre senyor, eh? En el món de la música antiga, la música barroca. I aquí encara no sé si el valorem prou, prou.

Ja, ja ens passa a vegades. Aviam, canviem de registre. Posa, posa.

A veure, jo crec que la gent es va els nostres oients es deuen anar situant, perquè és la història d'un himne, això, eh? Això és el Flying Free, ara sentirem aquí la pujada. A poc a poc, pon aeri.

Aquí la tenim. Què ens podeu explicar d'aquest documental?

Doncs això és que després d'uns anys. Fa uns anys enrere es podia dir que el fenomen de la màquina era algo totalment a reivindicar, revisar. Per sort després amb el temps hi ha hagut llibres. Al mateix inèdit hem tingut dos documentals molt bons resumint la història d'aquesta música. Amb orígens de València, però que explota Catalunya. I ara el que ens porta aquest documental és una mica la cançó que encarna aquella època, la pugeu màxima, l'eclusió màxima de la màquina i relacionada amb aquest temple que va ser el Ponaeri. I veiem, també és una història familiar, la família que hi ha al darrere de Ponaeri. Jo com a curiositat, igual espero que em perdonin, però A veure. És que és molt graciós. Quan estan buscant local, per lo que acaba sent aquest supertemple electrònic a Catalunya. La idea era muntar un Frankfurt. Ah, sí? Sí. O sigui, tu imagina't com es va fer de grossa. Es van anar embolicant. Com es va embolicar la cosa per acabar sent el Ponaeri. I res, és una mica un miracle aquest himne, perquè les generacions més joves la coneixen. Continua sonant a totes les festes, va perfecta per dir que ja estem tancant. És increïble, això d'aquesta cançó, la seva història. Ara l'hem quadrat, eh?

Sí. Ah, i tindreu convidats, també, en aquest cas.

Qui tindreu? La família, els germans Escudero. També hi haurà una sessió de Warma, pel principi, i alguns documentals que aporten música al cinema, també. La Marian de Cal,

la cantant de la cançó, la que sentim. I esperem que tothom s'animi a cantar, no?

Home, a cantar no ho sé, a ballar, jo crec que segur és impossible tenir els peus quiets amb aquesta cançó. Vinga, va, doncs la canviarem. Busquem un fenomen més recent.

Bona nit.

Aquests són els Ameida Calafresca, un grup d'arbúcies que lluita contra les pràctiques extraactivistes, els Aquífers del Montseny. Això i la seva música es projectarà a l'Inèdit, no?

Sí, aquest és un exemple de història bonica que volem tenir també a l'Inèdit, que no és només la música, sinó tot allò que reivindiquen ells, hi ha tot un component medioambiental que posen en evidència.

No, no només la música, sinó també aquest contingut. Aviam, jo sé que és molt difícil per vosaltres, perquè deveu tenir, com els fills, que triar és molt, molt difícil, no? Però de tot el cartell, quines són per vosaltres les propostes imprescindibles? Vinga, va, Toni.

Home, mira, encara no hem esmentat la Marianne Faithfull. Ara, ara. Sí, ho faig ja. Sí, la podem posar, la podem posar. Estem molt a favor de Marianne Feizul, també. Nosaltres també. La pel·lícula inaugural es diu Broken English, i és l'última entrevista que va fer ella abans de morir, i a més té un format molt interessant, perquè el que fan és inventar-se un imaginari ministeri del no oblid, és una mena d'experiment científic i on la confronta en els seus propis records, imatges, entrevistes, i ella hi reflexiona, al damunt. I, evidentment, el que reivindica és la seva talla com a artista, una carrera llarguíssima, una gran supervivent dels 60, i que és una vergonya que encara algú s'hi pugui referir com que era la nòvia de Mick Jagger, per exemple. Sí, sí, sí.

No, no, amb la seva pròpia vida, discografia, història musical. Quin altre va? Astrid, tu, tria.

Un altre. Mira, doncs jo triaré la de la Cluenda, en aquest cas, que és The Best Summer, perquè és una gira que van fer per Austràlia a tots els grups mítics dels 90, però més la història del documental és molt bonica, perquè la seva directora, quan van haver els incendis de Los Ángeles, buidant la casa, la casa va trobar una caixa amb tots els vídeos, perquè ella va anar de gira amb aquest grup. I al trobar la caixa de 10 tros, doncs quin material hi ha, i va rodar, va muntar aquest documental. Amb Sonic Youth, Bikini Kill. Aquest es diu, com has dit? The Best Summer. Molt bé.

No digueu el de Palp. No, perquè el diràs tu. Per exemple, no? Aquest seria, respondria a un clàssic, no? Del tipus de documental que podem veure, o no? Inèdit, sí?

Sí, ja hi ha hagut documentals sobre Palp, en aquest cas és el documental, la gira, la gran gira de retorn que van fer l'any passat, però entre blocs de cançons rescaten molt material inèdit que encara tenien ells, de fotogràfic i d'imatges, i el Jarvis Coker, en veu en off, ho va comentant, amb aquest toquetell. Entre sorneguer, elegant, és molt interessant.

Perquè com feu la tria? O sigui, encara és l'inèdit que va a buscar els documentals o en 24 edicions ara al novembre us començaran a arribar propostes per la 25a o us han arribat ja fa dies?

És una barreja. Sí, meitat i meitat. Tampoc ens podem adormir. Evidentment, la convocatòria, el festival està consolidat, ens tenen en el mapa i ens arriben moltes propostes, però no pots parar de buscar. A més, de vegades hi ha propostes que ells, ni ells mateixos s'han pensat que potser podrien interessar al circuit. Ha passat, eh? Propostes que no s'acaben de creure i els hem anat a buscar. De dir, però tu saps que això és una gran peça i que nosaltres el programaríem?

Sí, ha sigut una mica el cas de Carles Simón, no? El vam veure i vam pensar, ostres, això s'ha de veure en pantalla de cinema, això s'ha de veure, té una factura molt Carles Simón, molt especial, estèticament és molt bonic, i llavors a vegades som nosaltres qui imaginem que aquella peça hauria

d'estar al cinema. Clar, i la neu va buscar. I en el cas del raper Valle Valle, una mica l'abanderat del macarrisme català, era una peça que ells havien fet sense massa pretensions, com vinga, per acompanyar l'enllaçament del disc. Però en realitat explica d'on ve ell, per què és com és, presenta l'avi, la vida a l'hort, com és la seva colla de mongat. Li vam dir això és un gran documental, això s'ha de projectar al cine. Els vam convèncer. I ja està, mira, ja els teníeu.

Escolta'm, i 24a edició, jo no em vull avançar, perquè esclar, encara ha de passar la 24a, però per la 25a edició són molts èxits acumulats, i el festival inèdit, hem de dir que es farà també a Portugal, Mèxic, Colòmbia, Xile, l'Uruguai, el Brasil, França. Per tant, és una marca que ja transcendeix Barcelona, però l'origen és aquí. I són 25 anys que. No sé si en teniu alguna de grossa pensada, o és avançar-nos molt.

Sí, és avançar-nos, però clar, estem pensant.

Però ja estem treballant. Estem fent una llista de desitjos que són increíbles, tots.

Ens agradaria que algun dels directors per nosaltres mítics que hem homenatjat, i que estigui viu, pugui visitar-nos. Protagonistes que potser han tingut 5 o 6 documentals al llarg del festival també, que puguin venir. Rescatar joies molt difícils de veure, més que caure en grans èxits del festival, potser oferir oportunitats úniques de veure coses ja. Que ens poden trobar i tenim un munt d'idees més. També ens estem obrint cada cop a més formats, a més directes. Hi ha moltes coses, però és avançar-nos, de veritat.

Anem a la 24ena, que vagi tot molt, molt bé. Recordem als nostres oients que començarà el 29 d'octubre, s'allargarà fins al 8 de novembre, aquest festival inèdit, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de. De Barcelona. Astrid Rus i Toni Caroll són els directors. ¿Hi ha alguna cosa que considereu imprescindible que hagin d'explicar?

El que sempre diem, que la gent realment tingui curiositat i que vagi més enllà del que ja coneix. I si algú ve de fora, a Barcelona, que quin millor lloc per trobar gent que et recomani llocs de la ciutat i tal que una colla de bojos del cinema i malhòmens. Que és com jo, m'apropo a les ciutats. Jo busco gent amb afinitats musicals o per la samarreta que porta, de vegades. Doncs l'inèdit és el lloc on trobar aquesta gent.

On deixar-se caure. On deixar-se caure.

Gràcies a tots dos, que us vagi molt, molt bé. Moltes gràcies. Gràcies.