Delfí Vilaseca: "Els últims 10 quilòmetres d'una marató només els guanyes amb el cap"

Per als que ja tenim una edat, aquesta música és gairebé un record generacional. Ens va gravar una pel·lícula just arrancar la dècada dels 80, que era Carros de foc. És la història ficcionada de dos atletes britànics que van competir als Jocs Olímpics l'estiu del 1924 a París. La pelicula posa a debat les conviccions i la voluntat de superació, tot i que el principal argument és l'esportiu i la lluita per ser el millor. Avui, un segle després, hi ha molta gent que practica l'esport de córrer, s'han multiplicat el nombre de maratons i el nombre dels que s'inscriuen, però la majoria ja saben que no seran els millors. No els mou precisament la competició, o almenys no la competició amb els altres. Potser és un altre tipus de cursa, un altre tipus de competició. I aquest és el cas d'en Delfí Vilesa Carribalta, que quan va complir 30 maratons va decidir escriure Fin tu corres, tots correm maratons per superar límits. Un llibre on vol explicar justament això, per què corre, i per què no ho fa per batre rècords. I un llibre amb el que espera, per cert, recollir prous fons per ajudar a combatre el càncer de pàncreas. Delfí Vilesa Carribalta, bona nit, benvingut als Ignorants. Bona nit, moltes gràcies. Només de llegir la introducció d'aquest llibre, que per cert és de Cossetania, publicat per Cossetania, hi ha una frase que diu "Corre és més que un esport, és una filosofia de vida, una forma de connectar amb un mateix i amb el món que ens envolta". Jo trobo que això és com una declaració de principis, no?

I realment és ben bé així, eh? Jo dic que el cor és una metàfora de la vida i quan un corre, sigui a nivell de competició o sigui, com ara, per exemple, aquí a la Diagonal he vist molts corredors que amunt i avall, és ben bé una teràpia psicològica. Mentre fas aquest moment d'esport, en què has de córrer, per uns instants t'oblides dels molt de caps que has tingut a el dia d'avui a la feina, a problemes de casa, de família, també alegries, no? És una teràpia, és molt important perquè s'assembla molt amb el que tu puguis viure el dia a dia.

Dius que és un viatge íntim. Jo pregunto, un viatge on? Al teu interior?

Sí, realment és així, perquè el que tu vius quan fas un trajecte ja no és la ciutat que tu puguis arribar a visitar, sinó el tipus de cursa amb milers i milers de corredors, sinó és la sensació que tu vius quan fas aquella cursa, no? Perquè per uns moments tu veus i penses el molt que t'ha costat arribar fins aquí, els sacrificis que has hagut de fer, coses que has hagut de deixar i d'altres de convertir, i en definitiva, jo sempre dic que és un esport que en absolut és individual, tu ho converteixes en els teus, tant les victòries com les frustracions que realment hi són al dia a dia.

Clar, tu corres sol, per tant és una espora individual, el que passa que hi ha molta altra gent que fa exactament el mateix que tu, i ningú, suposo que sí, que hi ha molta gent que ho fa per ser el primer, però no és el teu cas.

No, no, en el meu cas, jo sempre ho dic i ho explico al llibre, el meu màxim competidor té un nom, que és el Fibio Laseca, que soc jo mateix. I a part, quan el bagatge que tens esportiu, en el meu cas de molt de futbol, ha sigut molt competitiu, doncs quan fas una cursa, per bé que t'hagi anat, sempre creus que pots anar més enllà, no? I a la propera, doncs, vas a veure si pots batre la teva pròpia marca, no la del company o l'altre esportista, no, la teva. I aquesta és realment l'esperit de superació que té un mateix. Clar, tu ara dius,

abans feies un altre esport, algú pot pensar, clar, aquest home deu córrer fa moltíssims anys, però vas començar, a veure, tan jovenet no eres, vas començar amb 46 anys. No, 46 anys. Això era el 2016. 2016. I puc preguntar per què vas començar a córrer en aquell moment?

Vaig començar a córrer perquè, com t'he comentat, deixava una etapa molt enriquidora i realment, que em vaig aprendre molt en tema del futbol, pel tema de la disciplina, aprendre realment que era guanyar i acceptar una derrota, que avui dia primerament amb la joventut costa molt. I realment has de fer algun esport i en el meu cas vaig anar per córrer. Se'm donava bé i bé. Però no vaig deixar un esport per l'altre per ficar-me directament en una marató en absolut. Anava corrent i jo sempre dic que és com pujar una escala graó per graó. I em trobava de 5, 10, 15, 21 quilòmetres. Fins que, una vegada, parlant amb un company, em diu, i si ens apuntem a això que diuen, a una marató que fan a Barcelona, provem-ho. A fer de Déu que ja. Què va passar en aquella primera? Sí, sí, jo quan A fer de Déu que vas con Adil cap d'una estona. Sí, sí, perquè tota la ignorància que comporta. No sabies on et posaves, perquè són 42 quilòmetres però quan realment tu vols fer-ho d'una manera molt digna que potser no tocaria, dius, què carai faig jo aquí, envoltat de tants i milers i milers de corredors? Vas passar-ho no bé, però realment era molt compensatòria la sensació quan tu travesses la línia d'arribada. I llavors en aquell precís moment, que el recordo com si fos ara mateix, el que sí vaig tenir molt clar. Que aquest bagatge jo el volia continuar aprenent el dia a dia, no? O sigui, quants serà la pròxima cursa? Perquè vaig veure que hi ha molt camp per córrer i per aprendre.

M'he millor dit, molt camp per córrer. Tu dius, clar, una marató són 42 quilòmetres, una miqueta més, i en el llibre et difereixes o expliques diferents fases, però dius, que això m'ha fet gràcia, quan arribes al quilòmetre 30, tu dius que et trobes amb el mur, Què és el mur? És el mur.

El mur és quan, encara que tu físicament estiguis ben preparat, o tu penses, és un moment en què el cos et defalleix. O et defalleix o baixa d'energies, no? I llavors. Llavors. El teu cap és el que realment ha de liderar aquesta. Aquests 10 quilòmetres, no, 12 quilòmetres que queden. Sí, perquè si tu li fas cas al cos quan ell ja diu, dona senyals, que jo ja no puc més, i el cap és fràgil, evidentment et quedes allà. Però, evidentment, és un obstacle que, si tu realment t'ho proposes, evidentment, no és fàcil. Tu el superes, llavors, aquests 10 quilòmetres, que, evidentment, no està res fet, al contrari, potser encara és la part més complicada. Clar, clar, perquè més hi ha el cansament físic. El pitjor està per venir, possiblement, però ja has fet una gran fase. I llavors això, jo ho contrasto molt, per això faig tant paral·lelisme al que és el córrer amb la pròpia vida, no? Amb la pròpia vida tenim murs cada dia, a diari. O sigui, tenim malalties, tenim problemes de salut, de feina, també alegries, eh? I és això. I són obstacles que els tenim davant i els hem de lluitar.

Sortejar, driblar. Exactament. O. O assumir. Per superar-los. Gestionar-hi.

A vegades no pot ser. Però si un mateix s'ho proposa. Jo em vaig proposar amb 46 anys presentar-me en aquesta primera cursa. No em vaig plantejar si era jove o era tard. O si podria o no. No. Va, ho faig. Ho faig, ja està. I amb això sí que vaig veure que qualsevol persona que es proposi qualsevol cosa, encara que no sigui esportiva, evidentment, amb resistència, amb força, amb coratge, amb un no de fallir, es pot.

Per tant, la força no ve del cos, sinó que ve de la voluntat. No sé si sempre, durant tota la cursa, però, i això ho pots aplicar a la vida, no?

Sens dubte, sí, sí, sí. La voluntat, allò que dic molt muntanyes, mai millor dit, no? Evidentment, no? Tu ho voldràs fer molt, però si no et prepares bé o el cos el tens de tal manera entrenat que no pot aguantar, tampoc és igual. És un simbolisme que va en paral·lels tots dos, però bé, es pot assolir.

Vas fer Barcelona, després vas fer València, crec, no? Dius en algun moment que Corra pot ser una fugida o un retorn? Escrius, que és una frase també molt bonica.

Sí, sí. No t'escapes mai perquè llavors, ostres, corro per fugir de què? No, és que potser vas a buscar alguna cosa que realment tu no tens o que tampoc saps què et trobaràs, no? I és això que et dic. El retorn, quan el trobes? Quan travesses la línia d'arribada, que per uns instants saps lo molt que t'ha costat, el sacrifici que has hagut de fer, Però, per l'altra banda, aquesta satisfacció, que és molt emocional, molt emotiva, és indescriptible. Aquest és el retorn.

Aquest és el retorn. En canvi, l'any, crec que va ser el 2019, després d'un any una mica complicat, dius, corre, va ser un refugi silenciós, una manera de canalitzar el que no sabies expressar.

Sí, sí, aquell any 2019 jo presentava la marató de Sevilla, feia dues o tres setmanes que havia mort la meva mare, emocionalment estava destrossat, evidentment, i a part físicament tampoc estava en millors condicions, la veritat. Però jo sabia que havia d'anar. Però vas decidir continuar, eh? Sí, sí, havia de ser allà. I si em preguntes per tu, per la teva mare, per qui? Per tot en general. I no havia de demostrar res a ningú. I t'asseguro que va ser una cursa realment molt emotiva i que per molts moments fluia per si sola. Ni notava el dolor físic

perquè pesava molt més però tenies un dolor emocional molt gran i com es porta aquest dol mentre estàs fent un esforç físic és el sacrifici

és la voluntat aquesta perquè si no dius és que et quedes a casa clar. Això és vital, és voler-ho fer. També, per contrapartida, quan tu ho proves, també pot ser, de manera que jo arribava en condicions, doncs quedar-me al quilòmetre X i abandonar. Però aquesta paraula

no entra en el meu vocabulari. Abandonar, no, aquest verb tu no el practiques, no? No. Clar, tu dius. Jo he dit que és un esport que fa sol, però que vas en comunitat, perquè hi ha molts altres corredors. Entre tota aquesta altra gent, els que volen arribar els primers i els que no, els que fan com tu, hi ha una mica d'esperit de comunitat, de solidaritat entre

els corredors quan us trobeu a les maratons? I tant, sí, sí, sí. Aquest mateix any 2019, que al cap de res tancava el món sencer pel tema de la pandèmia, del Covid, doncs arribes, doncs t'abraces amb jo recordo amb un senyor portuguès, vergelès, d'aquí, que no coneixes de res, no? I llavors entre ells interactues i per uns moments contrastes com anava la cursa, què fas, deixes de fer, si en un moment tu estàs més debilitat, doncs un altre. És molt amigable, realment és així. I el col·lectiu, ja no només és això, el col·lectiu és perquè els que et segueixen. Fidels, que són la teva família. Aquest sí que és el combustible. Aquest sí. És un combustible que

canvia de vacances, canvia d'allò, que aguanta que desapareguis per fer.

Perquè has d'entrenar per fer tot això. Has d'entrenar i has d'entrenar a vegades amb hores tempestives. Perquè per no hipotecar hores de la teva família, ja hi hipoteques les teves d'hores, no? I llavors quan estàs a extrem de la cursa, que ja mentalment penses que els trobaràs allà i et donen el més que la barreta energètica, és veure'ls.

És veure'ls que són allà, que estan al teu costat, no? En el llibre d'escrius fa gràcia els llocs per on passes, que si el modernisme de Barcelona, la ciutat de les arts i les ciències de València, els canals d'Amsterdam, els carrers empedrats, Múnich, Logroño, Sevilla. Jo penso, mentre vas corrent, tu tens temps de fixar-te en tot això? No.

No, tot això que descrica el llibre és, diguem, quan he fet una prèvia. O sigui, quan a vegades fas el reconeixement de part del recorregut. Fas una mica el recorregut a peu per mirar. Exactament, perquè en el meu cas, com que vaig tan concentrat, jo sempre ho dic, són com aquells molos que. Té falta la pastanaga. Sí, sí, que només miren endavant pel que pugui arribar a passar, realment és així. Evidentment, et fixes en trams que són més. Més significants i llavors recordes molt més, no? Però realment és així i realment t'enriqueix molt, eh? Perquè dius he passat per aquí i aquí m'he trobat en tal circumstància i llavors ho relaciones tot, no?

Clar, dius que a vegades la mateixa ciutat et fa de guia quan corres, no? I que trobes que segons quina ciutat té un tipus d'energia o una altra. Sí. I això ho notes mentre estàs corrent.

Mentre estàs corrent. I fins i tot, jo recordo, per exemple, la d'Amsterdam, que passaves per uns trams, això sí que m'hi fixava, en uns trams pràcticament desèrtics, allà al costat d'aquests canals, doncs que famílies senceres I com t'animaven? No, no. Pancartes per a empreses? No, no, no. Agafaven una esquella, el que tenien allà a casa. Ah, feien soroll. Sí, de la manera. I això realment és molt aprovat, és molt gratificant.

Clar. Escolta'm, hi ha una. Crec que va ser una de les maratons que vas córrer, la vas dedicar a un amic que patia una greu malaltia, i de fet, els beneficis d'aquest llibre, tu corres, tots correm, els vols dedicar a la lluita contra el càncer per un compromís personal, no?

Sí, el càncer de pàncreas. Pàncreas, que és. Exactament, sí, sí, és. Hi ha un projecte darrere, eh? És letal, malauradament, sí. Quan ja hi havia clar que el que el projecte. Jo sempre aquest llibre el tracto com a projecte. Doncs l'editora Cusatania, doncs, ja em va notificar que l'interessava i l'editava. Llavors vaig veure que el que podria percebre de drets d'autor, evidentment, era una causa que, malauradament, estem molt mancats a la societat, no?, I aquesta és perquè m'ha tocat molt de prop. Dos companys van patir la malaltia, darrerament un familiar, i bé, llavors vaig veure com podia anar a raure amb algun centre que es dediqués a aquesta investigació, I buscant, no em va costar gaire, eh? Vaig anar a parar a l'Institut Idi Vell de Bellvitge, un projecte molt maco que lidera la doctora Meritxell Rovira. Em van convidar a veure tot el seu sistema que tenia d'investigació i realment, decisió plenament encertada i molt satisfeta.

Doncs espero que aquest llibre es vengui molt, perquè tots aquests diners puguin anar a aquesta investigació, perquè com tu deies, aquest tipus de càncer de pàncreas, crec que hi ha les últimes xifres que tenim una supervivència a 5 anys del 12%. Exactament. Dels pacients. Per tant, cal investigar i iniciatives com aquesta s'han de poder explicar perquè la gent sàpiga el que fan segons quines persones per aconseguir fons per investigar. Així que, Delphi Vilesa Carribalta, moltes gràcies, que corris molt més i que recaptis molts diners per aquesta finalitat tan malauradament tan necessària. Però és així. Moltes gràcies per venir a la nit dels ignorants.

Moltíssimes gràcies a vosaltres. Gràcies.