Descobrint el temps

Va, que volem parlar del temps, perquè al Centre Martorell d'Exposicions a Barcelona, al Parc de la Ciutadella, hi ha una exposició tremendament interessant que es diu La Invenció del Temps, que ha estat produïda pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i el seu comissari és el físic i biòleg Ricard Soler, que també és professor de l'Institut de Santa Fe, a Nou Mèxic, Investigació de l'ICRE, de la Pompeu Fabra, i, a més a més, el capdavant del Laboratori de Sistemes Complexos dins de l'Institut de Biologia Evolutiva. Ricard Soler, com estem? Molt bon dia. Bon dia. I enhorabona per l'exposició, ara ho deia, ho dic d'entrada, m'ho vaig passar bomba. M'ho vaig passar bomba. Sí, sí, està anant molt bé, la veritat. A més a més, és curiós perquè és una exposició sobre el temps, que a més a més s'està molt de temps, perquè és fins al setembre de l'any que ve. Correcte, sí, sí. Això has volgut, diguem-ne? És a dir, ja que parlem del temps, parlem-ne amb temps o no?

Sí, va ser una aposta, perquè és la primera exposició de la creació pròpia del Martorell, i va ser una aposta de dir, bueno, és un temazo, i val la pena que li donem tot el temps necessari, no? I a més a més combina,

que això crec jo que és un dels atractius, combina ciència, combina història, filosofia, art, cinema, una mica de tot, eh?

Sí, de fet, una cosa maca jo crec de l'exposició, i per això es diu la invenció del temps, és que parlem de dues coses importants, no? Com el temps s'inventa l'evolució, i per tant tota la biologia i la neurociència, i com els humans inventem formes de controlar el temps o de fer teories per entendre'l.

Com es munta una exposició així, abans que res? Perquè com que hi ha tantes coses, és a dir, t'ho donen i tu fas un croquis dient, mira, jo crec que hi ha d'haver-hi això, o com funciona això? És una història una mica boja,

perquè el director del Museu, el Carles Arbeza, Ell tenia una idea d'una altra exposició i em va convocar per a veure què em semblava i jo, així com no res, li vaig dir mira, tinc una altra idea jo. I feia molt de temps que estava pensant en aquest tipus de problemes i vaig fer una proposta de quins continguts, quines idees, sobretot quines preguntes ens volíem fer i l'equip ha estat un equip fantàstic, tant dels arquitectes com dels museòlegs, com dels historiadors. Hem tingut de tot i el resultat crec que no està gens malament.

Dic això perquè hi ha parts de l'exposició, ara en parlarem, que són més complexes, un dels teus temes és la complexitat, diguem-ne, perquè són les teories de la relativitat o tot el que fa els forats negres i tot això, però després hi ha la part més cinematogràfica, i deixem que comenci pel final, sense fer espòilers, que, d'alguna manera, l'estrella mediàtica de l'exposició és la màquina del temps de la pel·lícula inspirada, la pel·lícula de la màquina del temps, inspirada en la novela de l'Uels, que està allà a mida real, que fa un goig tremendo. Sí, sí, això és una cosa que,

a part de les pròpies obsessions que un té des de petit, la màquina del temps és una idea molt central, perquè, en el fons, nosaltres intentem viatjar en el temps constantment, els humans, viatjar en el temps genètic, veure el nostre passat, viatjar en el temps cap al passat i al futur, que s'intenta fer a la física, i la màquina del temps de la ciència-ficció, perquè molts científics estem molt influenciats per la ciència-ficció. Sí, eh? Clar, i tant. És un tòtum per fer servir. Quan deies que era una

de les teves obsessions de petit, és això? Els viatges en el temps o en general? Sí, els viatges en el temps

en particular. Recordo d'haver vist la pel·lícula clàssica que s'ha inspirat en la Xerge Wells, i clar, l'impacte va ser enorme, no? Podem viatjar en el temps, no? És possible, això? Hi podrem, algun dia? Aviam, l'exposició crec que explica dues coses interessants. Viatjar al futur, en certa manera, sí que es pot, perquè si anem amb molta velocitat, la totalitat ens ho diu. Per nosaltres, el temps passa a poc a poc. Però és irreversible, si anem i tornem, aquí hem passat molt de temps. Viatjar al passat, és possible que això estigui prohibit. Prohibit? Prohibit perquè hi ha una direcció del temps en el món real, no? Tot va en una direcció, nosaltres ho veiem, no? Ens fa quedar més vells i no més joves. Hi ha coses que passen de manera irreversible en una direcció i canviar això ens costa moltíssim. Això és l'antropia, no? Si tu tens la teva biblioteca desendreçada, has d'invertir molta energia per endreçar-la. La idea és una mica la mateixa, però a una escala molt més gran, perquè per tirar enrere el temps necessitaríem. De alguna manera tornar a ordenar cap enrere tots i cadascun dels àtoms. El cost d'això és increïblement gran. Si algú resol això, doncs fabulós, ojalá, perquè a mi m'encantaria, però potser no es pot.

Comencem per això que dèiem de viatjar al futur, perquè això també és un dels punts interessants de l'exposició, que això sí que també ho hem vist en moltes pel·lícules de ciència-ficció, si algú va amb una neu especial i va amb una velocitat de la llum, una velocitat pròxima a la llum, quan aquesta persona torna a terra, per ell han passat dos, tres mesos, i aquí han passat 20, 30 anys. De fet, a l'exposició hi ha un moment molt bo que et fan una foto, i dius, imagina't que tens un germà bessó, i aquest germà bessó fa això, i llavors és com queda un, que queda exactament com estàs ara, i després tu et veus amb 20 o 30 anys de més. Sí, de fet, amb 50 anys. 50?

I està calculat, és a dir, ho vam calcular amb les equacions de relativitat. Si jo em vaig a Vega, que és una estrella que està a 25 anys, lluny, no distanciada, amb una velocitat molt propera a la llum, Anar i tornar per nosaltres és pràcticament dos anys, però els que estan a la Terra han passat 50 anys. I aquest truco que hem fet servir utilitzant la IA ens fa una idea de com seria el nostre passó si s'hagués quedat aquí.

I l'altra cosa és el que deies, tornar al passat, que això és el que dius que està prohibit, que és el que no se sap. De fet, ningú se sap si es pot fer encara, o sabem que no es pot fer de moment? No, no es pot afirmar.

És a dir, pensa que a més a més la física encara no s'ha acabat. O sigui, hi ha moltes coses que s'han de construir i lligar la quàntica a la relativitat. Deixem espai per la sorpresa.

I ho dic perquè també a l'exposició hi ha un moment que porteu diversos llibres i n'hi ha un del Jim Al-Halili, que era algú que desconeixia, diguem-ne, i arran d'això vaig mirar-ho i ell parla una mica de si es pot curvar el temps en si mateix, allò que surten a Interesteller, per exemple, dels forats de Cook i aquestes coses, no? Això és el que podria permetre tornar enrere en el passat, ningú no sap si seria possible, però ell mateix també teoritzava sobre les paradoxes que això podria passar, una mica el que hem vist a Regreso al Futuro, diguem-ne.

Les paradoxes és una de les coses que per molta gent és un obstacle insalvable, perquè trencaríem la lògica, trencaríem què comença, que la causa i l'efecte. Clar, hi ha gent que et diu, bueno, però potser el que fas és viatjar a un univers paral·lel. Això és una possibilitat que la física la dona bastant perfecta, que hi ha universos, hi ha multiversos. Però, clar, es pot viatjar utilitzant la curvatura de l'espai-temps com a interstellar. La cosa bona és que les equacions de reactivitat general ens diuen que això és físicament, si algú aconsegueix construir un forat de cuc d'aquests, no viola cap llei. Per tant, la possibilitat existeix. Però quan diu no viola cap llei,

llei de la física. Sí, sí, sí. No són lleis d'un govern internacional que ens conviveixi viatjant el temps, eh? No, no. No, ho dic això perquè quan vostè mira pel·lícules de ciència-ficció, ho deia, eh? És a dir, Regreso al Futuro, o bé, aquestes. Vostè que hi entén, es posa les mans al cap o diu hi ha algun punt que s'hi sembla una mica, no?

Aviam, la primera regla quan vas a veure una pelicula de cines de ficció és. Desconnectar. No, desconnectar una mica. A vegades no es pot, eh? Perquè a vegades es diuen coses tan terribles. Els disbarats són molt grossos. Són molt grossos. Però. No, i el que et deia, aviam, és com la pel·lícula original, no? La idea de poder viatjar a un temps utilitzant aquesta idea que surt a la pel·lícula, però també el llibre de Wells, no? Al final del segle XIX, abans de Relativitat, Ell diu que el temps és una dimensió, que és una idea molt trencadora. Es pot viatjar en aquesta direcció? Encara que sembli curiós, no és sense ficció només. Hi ha molts articles científics escrits intentant esbrinar això. Sí que es pot viatjar mentalment en el temps, que això és un dels punts que aborda l'exposició. Sí, és un dels punts molt importants. Parlant de l'evolució humana, aquesta és una gran revolució que ens fa diferents de pràcticament qualsevol espècie. A nosaltres es diu que som viatgers mentals del temps. És a dir, nosaltres podem, amb el nostre cervell, anar cap al passat d'una manera molt rica, amb memòries molt complexes. Però el més extraordinari és que podem viatjar mentalment al futur. No només pensar un futur possible, sinó infinits virtualment. I no només això, sinó que ens podem projectar a nosaltres i als altres. Imagina't lo important. I vull mencionar una cosa important. Probablement no hi ha cap espècie que sigui capaç de fer això. I no hi ha cap màquina que faci això. I això és una cosa que ens fa distintament humans. I a vegades no hi pensem, no? Però aquesta capacitat té una transcendència molt gran. Perquè si jo em puc situar en el temps. I em puc situar els demés al temps, en una vida on veig que la gent desapareix. La idea de la mort i potser l'emergència de la consciència estan molt lligades a aquesta aparició del temps mental.

De fet, una de les coses que diu l'exposició és que això, el fet de projectar-nos en el futur i imaginar escenaris possibles, és clau en l'evolució humana.

És clau, sí, sí. Pensa que una cosa que ens va convertir realment en, pot dir que en enginyers del planeta, és la capacitat de fer tecnologia. La tecnologia requereix planificació, requereix entendre què construeixes. I la capacitat de pensar en escenaris futurs ens permet, realment, preparar-nos per qualsevol contingència. No només la que un animal pot fer, que és preveure en les properes hores què té que fer, sinó la molt, molt, molt llarga abast, no? Això, lligat amb el fet que som una espècie cooperadora, encara que quan veiem la televisió aquests dies no ho sembla, però som una espècie cooperadora i això ens va fer triomfar. Som una espècie cooperadora, això és interessant de subratllar, sí. Sí, sí, això va ser clau.

Deia, no hi ha cap animal que ho sàpiga fer, això? Ni cap màquina? Tampoc ara? No hi ha cap intel·ligència artificial?

Encara no. Encara no. Estan passant tantes coses que un no s'atreveix a fer massa prediccions.

Sí. Sobre això, el fet, és a dir, en quin moment som conscients que tenim un passat i tenim un futur, com és els humans? Això és una cosa que s'aprèn a mesura que

ens anem fent grans? Bueno, és una bona pregunta. De fet, una cosa molt interessant que la neurociència ha anat esbrinant, i també quan un té fills, també ho veus, és que els nens, a través del seu creixement, passen per diferents llindars. Un llindar molt clar és el llenguatge. De no dir res, una paraula, dues paraules connectades i de sobte cap als dos anys, allà està tota la gramàtica. És quasi un miracle. Hi ha també moments on la consciència d'un mateix emergeix. És a dir, cap a aquesta edat, tres anys més o menys, un ja et reconeix amb un mirall i saps que ets tu, no és una altra persona que està a l'altre cantó. És una cosa fenomenal, l'emergència de la consciència.

Estem parlant de moltes coses d'aquesta exposició, però és que tot això hi surt en aquesta exposició, la part de la ciència-ficció, la part de la teoria de la relativitat, la part dels viatges en el temps, la part de consciència en el temps, la part més neurològica del temps, i hi ha una part que segurament és molt trista de veure, que és quan parleu de l'Alzheimer, justament, perquè això també és un procés cerebral íntimament relacionat amb el temps, perquè estem parlant de persones. Per qui el temps passat, el viatge en el temps del passat, deixa de ser possible. Sí, sí.

De fet, una cosa que intentem remarcar és que l'Alzheimer és un procés de construcció en relació al que t'estava dient abans. Quan un és petit, hi ha un procés de construcció de la ment, hi ha un moment en el que tens el llenguatge, hi ha un moment que ets conscient, hi ha un moment en el que entens passat i futur, això també ho sabem, en el Alzheimer hi ha un procés de deconstrucció, hi ha una pèrdua d'aquesta capacitat, en un moment determinat el llenguatge falla, passat i futur ja no s'entenen i en un moment determinat també la consciència desapareix. Intentem connectar aquestes dues coses i també en el context del temps, perquè una cosa que també mencionem a les vides guiades és aquest fet que passa molt sovint de persones que tenen Alzheimer. I retrocedeixen en el temps, com una màquina del temps, que viuen de sobte a la seva infantesa i estan parlant com si estiguessin a la seva infantesa. Ara vindrà el papa, importarà això. És un fenomen ben interessant.

A més, vostè que havia comissariat una exposició sobre el cervell, això estem a prop d'entendre-ho, del mecanisme, o encara estem lluny d'entendre com funciona el cervell, per exemple, amb l'Alzheimer?

Bé, l'Alzheimer és un repte enorme, i és un repte que hem de resoldre, perquè és un repte, des del punt de vista, encara que sí només pensant econòmicament, òbviament, humanament és terrible, és un repte de futur molt gran. Hem après moltíssim i jo crec que, de fet, els darrers deu anys han hagut avenços molt considerables i, de fet, nosaltres, una cosa que tenim a l'exposició, si em deixes mencionar-ho, com a nostre regal pel futur, és que deixarem una càpsula del temps que s'obrirà d'aquí a 50 anys i que, entre altres coses, contindrà cartes de persones que han estat diagnosticades amb Alzheimer, això mitjançant la Fundació Pascal Maragall, i que serà el seu missatge d'esperança pel futur. I aquesta esperança és la que nosaltres també tenim. D'aquí a 50 anys, potser els que obrin la càpsula diran, Alzheimer, mira.

Això ja està tancat, això. De fet, a la càpsula del temps que poseu a l'exposició, de fa 50 anys, moltes d'aquelles coses, moltes de les preocupacions de fa mig segle, no diré que resultes del tot, però déu-n'hi-do. Sí, sí, efectivament. Es parla d'unes ansies de llibertat, es parla d'unes ansies de llibertat, per exemple, de la dona, que amb tot el que queda, però està resolt. Això també posa en perspectiva

el temps. Sí, de fet, és una escala de temps molt humana, no? Aquests 50 anys, amb 50 anys, tot ha canviat molt, no? Abans que sentíem la xer,

hi ha una frase de la xer que a mi m'agrada molt, que diu que és de sa mare, que diu que per evitar els neguits i per evitar les dèries, diu, la meva mare sempre deia que si no importarà d'aquí cinc anys, tampoc importa tant ara. No és mala tàctica. No, no. Una altra part important de l'exposició és els rellotges, o tot el que fem servir per comptar el temps, per calcular el temps. En quin punt l'ésser humà comença a dir, comencem a comptar les estacions, els mesos, els dies,

Creiem que el punt d'inflexió és l'agricultura. Una part de l'agricultura pensa que es dona una revolució que té a veure amb el temps i, de fet, la gran revolució de l'agricultura. Que va pensar molt amb els mètodes, amb els conreus, és un descobriment que fem nosaltres d'una cosa que hi ha a la natura, i és que la llavor és una planta del futur. Això canvia tot, canvia totes les regles. I a partir d'aleshores, tenir conreus requereix planificació, una planificació a llarg termini, i això requereix entendre les estacions, entendre que hi ha una periocitat, hi ha una regularitat, i aquesta regularitat els humans l'acabem entenent força bé. És increïble com de seguida apareixen calendaris extremadament complexos i es porta també a mirar el cel, perquè els calendaris i el cel estan connectats i això ens connecta amb preguntes.

De fet, hi ha un moment que també, en aquest apartat de l'exposició, parleu del pèndol i parleu d'un lleuger moviment. De com un lleuger moviment canvia el món en aquell moment.

Galileo es dona compte quan està un dia a la catedral de Pisa, aquesta és la història, que l'emperada catedral, amb la corrent d'aire, està oscil·lant, i ella, amb afançar el pols de la mà, es dona compte que el temps que triga. En fer l'oscilació, per tant, com el teu tic-tac, no depèn de si està molt lluny o d'estar molt a la vora. I això, de fet, en física podem demostrar per què. Només depèn de la longitud. Això vol dir que no t'has de preocupar en absolut, no t'has de moinar si fas un rellotge de pèndol de posar-lo lluny o. És igual, funcionarà perfectament bé. I aquí comença la revolució. Un altre dels punts també

interessants és, sobretot en aquesta part quan parla de l'evolució dels humans, es compara, potser no es compara, però es posen també animals, altres animals que hi ha hagut o hi ha a la Terra, i llavors poseu des d'éssers que essencialment són immortals, com són les meduses, fins a insectes que viuen 10 minuts, el temps suficient per reproduir-se.

Sí, l'escala de volabilitat, l'escala és tremenda. Hi ha organismes que, efectivament, les meduses, per exemple, ja que són essencialment immortals, si no tenen un accident, viuen per sempre. Però jo sempre dic compte perquè pots pensar que la immortalitat és possible. La immortalitat és possible però té un preu molt alt. La vida intel·lectual és aquesta. Si vols ser una medusa. Doncs benvingut, però aquí tenim el nostre cervell tancat al nostre cap, sense regeneració, és el que hi ha. És a dir, que només podríem ser immortals si tinguéssim la vida neuronal o la vida cerebral d'una medusa. Sí, essencialment sí que podrien regenerar molt fàcilment qualsevol teixit, en qualsevol moment.

Perquè és la pròpia complexitat nostra la que fa que siguem mortals, la nostra complexitat.

Jo diria que sí. Especialment aquesta propietat peculiar del cervell, que per la seva importància és un objecte molt protegit, molt aïllat, però també que no regenera. Perquè tampoc li cal. 86.000 milions de neurones. Ens hem d'esforçar molt per matxacar-les.

Hi ha gent que ho prova. Ho sé, ho sé. De fet, ara que parlem d'animals, hem llegit que prepara un llibre sobre éssers fantàstics que podrien haver existit.

Sí, sí, sí. És un llibre que està en procés, que es dirà Vida imposible. I el que fa, més que éssers fantàstics, és coses que no observem a la natura, però que un les pot imaginar. No les típiques, eh? Per exemple, un cervell que no tingui dos hemisferis, això podria existir. Pops que tenen cultura, per exemple. Hi ha moltes coses. Cultura? Cultura, sí, que poguessin fer servir eines, per exemple. Els pops són força llestos. I són uns animals interessantíssims que, desgraciadament, només viuen dos o tres anys i aquí s'acaba. Però per què hi ha coses que no observem? I la idea és utilitzar art, dibuixos, per poder dir, si això no ho veig, què en diu la ciència?

Per què no? Ara que estem tots, i estarem encara més, amb la dèria de l'eclipsi, de l'eclipsi solar que viurem, hi ha una part interessant de l'exposició, que és quan parleu del còmeta Halley, i sobretot de la importància que això té dins de la física de Newton. El que és molt bèstia, cosa que jo com a mínim no sabia, és que hi ha constància del cometa Halley en un diatari de la Generalitat del segle XV. Dibuix inclòs.

Sí, sí. Una cosa molt bonica és que el Halley, de fet, va ser observat moltes vegades. Ningú sabia que era el mateix cometa. Des de gent a New Mexico que van deixar l'empronta d'aquell cometa, Fins a casos recents. Halley va ser el que va fer la gran descoberta, la gran conjectura de dir, hi ha un cometa que ha passat, com tres cops, sempre pel mateix lloc. No serà el mateix, no? I va ser una revolució. Ara estem tan acostumats, però clar, Halley va dir, aquest és el mateix cometa, tornarà a passar. Tal dia, tal any. Tal dia, per aquest lloc del cel, i era una expectativa increïble, com va tornar a passar. Realment el món va canviar, no?

Sí. O sigui, què? Que és cridaner veure i veure-ho, eh? Veure aquesta imatge del dietari de la Generalitat del 1450 i poc. Uau, aquesta sí que no la sabia. Al final de la mostra també abans vostè parlava dels universos paral·lels també hi ha un això que ara en diuen what if és a dir, què passaria si, què hagués passat si en moments determinats de la història què hagués passat si la guerra civil hagués guanyat la república per exemple això, no li pregunto el mateix quan veu pel·lícules de superherois que parla d'universos paral·lels és allò de dir, mare de Déu, quin disbarat o hi ha algun punt que diu, alguna vegada la toquen una mica. No, jo la veritat que m'ho passo molt bé.

No t'enganyaré. Aquesta idea de l'univers paral·lel que s'ha fet servir en moltes pel·lícules de moltes maneres. Però ara està molt de moda els superherois. L'univers Marvel ara l'estàs clatant a base de B. Sí, sí, potser una mica massa. Però, clar, clar, pensa que encara que un pugui pensar que això és molt ciència-ficció, la idea del multivers sembla que és una conseqüència de la física que coneixem. I el bo de la física és que a vegades. I deies que podies dir, això és molt estrambòtic, no? S'han acabat demostrant amb la màxima precisació imaginable. I per això ens ho prenem en sèrio, perquè potser és veritat.

Aquesta exposició que es diu La Invenció del Temps, que està allà al costat del Museu de Ciències, la Ciutadella, el Museu de Ciències Naturals, el seu comissari és el Ricard Soler, que és físic. Ahir estàvem mirant algunes de les seves investigacions que té ara mateix. Expliqui'm això de la terraformació. És un projecte amb ambiciós que vam arrencar fa deu anys,

ara que t'ho explicaré, després és controvertit, perquè la idea és, nosaltres ens apropem, desgraciadament, a punts que diem que tenen un retorn. Amb el canvi climàtic ens podem trobar que d'aquí 20-30 anys hi hagi ecosistemes que col·lapsin completament. I en particular els sistemes hàrids, que són el 40% dels ecosistemes terrestres on viu la tercera part de la població mundial. La proposta que nosaltres hem fet és, i no som uns tecnooptimistes, sinó que nosaltres diem que és una part del que s'ha de fer, és intervenir. És a dir, modificar genèticament alguna espècie de bactèria que viu al sol, fer que pugui fixar més aigua, i això crea una simbiosi en el sistema que ens podria permetre donar molt més temps al sistema, fer-lo més resilient, més robuste. Això estem fent els primers experiments ara en el nostre laboratori.

És a dir, d'alguna manera, que amb les tecnologies frenar una part dels efectes del canvi climàtic. Sí, aconseguir temps, que és el que més necessitem ara. Això recordo que també havia llegit en algun lloc alguna investigació també amb els núvols, intentant que reflectissin la llum del sol cap a dalt i no cap a baix, amb la qual cosa reduir l'escalfament del planeta.

Sí, aquest és l'altre escenari, que és la geoengineering. La nostra és una bioengineering. La geoengineering ara retorna. També ha estat criticada, però jo també penso que hem de donar l'oportunitat i sobretot pensar en temps, perquè segurament la finestra de temps que tenim és de 20-30 anys de prendre les decisions correctes i l'exploració de possibilitats d'intervenció ha de formar part d'això. 20-30 anys per prendre les decisions correctes i si no? Doncs ens crearem el llindar de dos graus de temperatura extra i lo que diu la ciència del clima des de fa més de 40 anys és que la Terra experimentarà un procés d'escalfament automàtic que no podem frenar.

I una altra de les investigacions que estàvem fent, que estava llegint sobre, en les quals vostè participa, és agafar una cèl·lula viva i donar-li com instruccions, no?, d'alguna manera. Això ens porta algun dia, i ho diré molt malament, però dir-li a una cèl·lula cancerígena autodestrueix-te? Bueno, és una part de la recerca que hi ha,

la biologia sintètica, que ja té 25 anys, en la qual hem treballat bastant, i pensem que té moltes possibilitats, és a dir, l'evolució. Que el càncer es mati si mateix, diguem. Clar, una possibilitat és aquesta. Potser no que el càncer es mati si mateix, encara que hem de pensar-ho, perquè potser hi hauria possibilitats. El càncer, el gran problema que té és que és un sistema evolutiu i aprofita tot el que troba. És un sistema realment molt complex. Però ja han aparegut des de fa anys idees de crear bactèries que van directament a les celles tumorals. I això, a cavall amb la immunoterapia, que és l'altra revolució que hi ha al nostre camp, doncs pensem que potser el càncer l'acabarem acorralant.

Acorralant, tant de bo. Ricard Soler, moltíssimes gràcies i enhorabona per l'exposició, de debò. Moltes gràcies.