Diane Foley: "Em va sorprendre l'empatia que vaig sentir cap a l'assassí del meu fill"

El 19 d'agost del 2014, Estat Islàmic va matar a Síria el fotoperiodista independent nord-americà James Foley. L'organització jihadista ho va fer públic difonent un vídeo esgarrifós de la seva execució, que va fer la volta al món. Era el primer ciutadà nord-americà assassinat per l'ISIS, que havia segrestat també gairebé dos anys abans, el novembre del 2012. La Diane Foley és la mare d'en James. Diane, què tal? Bon dia. Com estàs? Molt bé, gràcies. Avui ens presenta un llibre que es diu American Mother, el coratge davant del terrorisme, on explica també com set anys després de la mort del seu fill es va trobar amb un dels seus assassins. És un llibre on, per exemple, diu coses com que una de les pitjors coses que li pot passar a un pare o a una mare és perdre un fill i que no hi ha una paraula que això ho defineixi. Però clar, vostè va perdre el fill d'una manera, com dèiem, difícil de superar. No sé si mai s'arriba a superar una mort d'un fill i una mort d'un fill com aquesta.

És un procés llarg. Penso que és un procés

És un procés llarg. Penso que és un procés vital llarg en molts sentits. Per un pare, perdre el seu fill és un dol profund que requereix tota una vida. Realment, no sé si s'acaba mai.

Li agrada per això fer servir la paraula superar per parlar d'una mort com aquesta? Es pot superar, això?

No crec que ningú se'n refaci mai, però necessites continuar vivint. És important fer-ho. És molt important. I és per això que en part vam impulsar la Folly Foundation, perquè portant altres persones a casa, portar alegria als altres, és part del procés de curació per mi.

Explica'm com era en James, o en Jim.

Ell era el més gran de cinc germans, era un home jove, molt curiós, feliç i compromès, molt curiós amb el món. No em sorprèn que fos periodista, perquè li interessaven molt les històries dels altres, sempre, des que era molt jove, de fet.

És aquesta la curiositat, la curiositat del seu fill, la que també li fa mantenir a vostè aquest propòsit, amb aquest llibre i amb la Fundació, de mantenir viu el coratge del seu fill?

Penso que la cosa que més el va sostenir quan es va anar fent gran, i particularment després que visqués en activitat, en Jim parlava molt de la necessitat de tenir coratge en el periodisme. I ell realment em va desafiar, perquè em va fer adonar que necessitava coratge per mantenir el llegat de bondat del Jim al món. Ell sempre buscava el bé i mirava de trobar-lo. Per tant, el meu repte era trobar alguna manera de mantenir la seva bondat en aquest món.

El llibre que avui ens presenta és un llibre que, a part d'estar molt ben escrit, també desperta molts malestars individuals, perquè en tot moment intentes empatitzar, posar-te la pell del que tu vas fer, que ara en parlarem, i no saps si seríem capaços tots els que ens estan escoltant segurament de fer una cosa com la que vas fer tu, que és trobar-se amb l'assassí del teu fill.

Primer de tot, no necessitava trobar-me amb Alexander Cody immediatament després de l'assassinat del Jim. No va ser fins anys després. I això no hauria estat possible sense la meva fe en Déu. De veritat, l'Esperit Sant em va donar la força per fer-ho. Inicialment, jo tenia curiositat per conèixer la seva història i també quan va estar amb en Jim, però després d'haver parlat amb ell, l'Esperit Sant va prendre el control de la situació i em va donar forces per escoltar com ho hauria fet en Jim. I ell també em va escoltar a mi. Va ser increïble. Em va sorprendre quanta compassió i empatia vaig sentir cap a ell. Va ser una trobada molt trista. Una trobada molt trista per mi.

Per tant, no sé si vostè buscava algun tipus de resposta a allò o el que buscava és ser escoltada.

Les dues coses. Jo volia escoltar-lo a ell i volia que ell m'escoltés. O sigui, escoltar-nos l'un a l'altre i també que ell sabés qui era en Jim. Perquè crec que per ell, en Jim, era només una cosa que representava el pitjor del nostre govern. Per tant, suposo que no el veia com una persona. No l'hagués torturat de la manera que ho va fer, si ho hagués pensat. Per tant, per mi era important humanitzar en Jim quan vaig parlar amb ell.

En el llibre hi ha un moment en què parla també d'una mena de sinforia, de confusions que vostè tenia. Parla de compassió, parla de venjança, d'aquest amargor, però també parla de pietat, de pèrdua de gràcia. És a dir, no sentia un odi, no sentia una ira, tampoc misericòrdia, però se li barregen uns sentiments que són també molt contradictoris, molt difícils per un moment com aquest.

Penso que això és la condició humana.

Quan s'apropava el moment de reunir-me amb l'Alexandra, m'anava posant més nerviosa. Vaig haver de pregar molt per fer-ho i veure'l com la persona que és, amb les seves errades. Perquè jo també em vaig cometre. Vaig fallar a l'hora de fer que en Jim tornés a casa. Penso que va ser per la gràcia de Déu que tot això va passar. Això no va de mi o que la meva rendició permetés que això passés. Ell tenia més o menys l'edat d'un dels meus fills i a mi em va sorprendre l'empatia que vaig sentir per ell en molts sentits.

És molt dur d'acceptar això que dius, no? Però és molt humà, també, per part teva.

Bé, jo soc mare i ella es va mostrar penedit i molt respectuós. Va demanar disculpes. De fet, em va escriure diverses cartes entre les nostres visites, demanant-me perdó pel meu dolor. No és tan difícil, si comptes amb la gràcia de Déu, veure que tots bé jo mateixa cometo errors. Vaig fallar al meu fill. Ningú no és perfecte. I això feia més fàcil per mi veure-ho. Era molt trist. Quan ens odiem els uns als altres, tothom hi surt perdent. Jo vaig perdre el Jim, tots nosaltres vam perdre en Jim. Una persona bonica, un periodista talentós. Però ell també va perdre-hi. Va perdre la seva llibertat i, per tant, probablement mai tornarà a veure el seu país o casa seva. Ell va perdre a causa de la seva decisió.

D'alguna manera m'està volent dir que són dos

tipus de víctimes. Sí, absolutament. Això és el que passa quan ens odiem els uns als altres. Tots patim. Aquesta va ser la meva experiència. Hi ha un moment que explica

que ell s'emociona i que vostè també, no? I que vostè diu que va plorar davant d'ell en silenci la primera i única vegada que ho feia en públic des del 19 d'agost del 2014 quan li van anunciar la mort del seu fill.

La segona visita amb

ell va ser particularment emotiva per mi. Va ser quan ell em va ensenyar fotos dels seus fills i va començar a plorar. Va ser molt trist.

Tots dos tenien la seva fe i el seu propi Déu. Això en algun moment els va unir en la conversa o els va separar?

Sí, en molts sentits. L'Alexander havia estat detingut uns quants anys abans i havia treballat en justícia restaurativa. Penso que ell havia resat molt i estava obert a trobar-se amb víctimes, a diferència d'altres jihadistes. Hi havia una obertura en ell i estic segura que era a causa de les seves pregàries.

Després ell li va escriure i es va tornar a veure, vuit mesos després, just abans que el tanquessin en règim d'aïllament. No sé si aquella trobada va ser també més diferent que la primera, si va ser potser més honesta, més sincera.

M'hi vaig trobar tres dies diferents. Dos dies l'octubre, abans del judici, el 2021, i un després del judici. La millor trobada va ser la segona, perquè estàvem més relaxats. Després del judici estava més agitat i tan obert. No va ser una trobada particularment bona. La millor trobada, la segona, quan els dos érem capaços de ser més autèntics, penso.

És un llibre que parles d'això, però també parles de com era el teu fill, de la seva feina, i fas una defensa molt clara del que és el periodisme i de la necessitat del periodisme, no?

He après molt com a mare. Realment era molt ignorant sobre com d'important és el periodisme real i autèntic, la cerca de la veritat. I penso que la nostra societat occidental, almenys als Estats Units, no valora el periodisme autèntic com ho hauria de fer. Sense un periodisme que vagi a les zones de conflicte o busqui la veritat, també al seu país, els ciutadans ens quedem sense saber la veritat. Particularment, en aquesta era de la desinformació, encara és més difícil conèixer la veritat. Per tant, un periodista valent que busqui aquesta veritat és un clar exemple del coratge al qual en Jim aspirava. I realment crec que la societat necessita aquest coratge moral del periodisme, però també en els nostres càrrecs del govern, en tothom. La nostra societat necessita el millor de nosaltres.

El pròleg, de fet, d'aquest llibre l'escriu el Marc Marginades, que és conegut també pels nostres oients, que també va ser segrestat a Síria durant sis mesos entre el setembre del 2013 i el març del 2014. Vostè es va trobar, de fet, amb el Marc a Barcelona poc després que ell fos alliberat. No sé què en recorda vostè d'aquella trobada i si vam parlar també de periodisme.

Això va passar després que ell fos alliberat, el 2014, quan jo era aquí amb el meu cunyat. Només veure-la a ell vaig sentir esperança. Jo era molt naïf, perquè només el fet que el Marc fos alliberat em donava una esperança profunda. En Jim era un periodista brillant, com en Marc Marginedes, el Javier Espinosa o el Ricard García Vilanova. Jo tenia molta esperança que potser en Jim també seria alliberat.

En el llibre parles també de la lluita pel seu alliberament, de les polítiques sobre la presa d'hostatges, i també dius i assenyales l'abandonament per part del govern de Barack Obama. En efecte, no queda gaire ben parat. No sé si en aquest sentit la va decebre molt, Barack Obama.

Absolutament. Vam quedar totalment abandonats. Però no va ser només ell, va ser la política dels Estats Units. En aquell moment el govern no negociava amb terroristes. Per tant, parlem d'Obama juntament amb tots els presidents anteriors. En aquell moment no teníem ningú al govern dels Estats Units responsable dels ciutadans innocents que eren hostatges. Ningú treballava per ajudar. Quan va arribar Obama ens va abandonar, el meu fill i altres, que van ser abandonats i assassinats. Tot i això, aquest és un dels motius pels quals hem impulsat la Foley Foundation, perquè crec fermament que el nostre país ho ha de fer millor. Allò em feia fàstic, de veritat. Realment penso que en Jim va ser abandonat pel nostre govern.

El Bar Marginal s'escriu al pròleg que explica que Obama se'n va anar a jugar a golf minuts després de l'anunci de la mort d'en Jim, amb tot això que li deu suposar també a vostè.

Bé, ell és humà. Vull dir que ens hem de perdonar els uns als altres. Crec que és tot el que puc dir sobre això.

La Fundació, ara, en aquests moments, per a què lluita? És a dir, a què es dedica?

Nosaltres advoquem perquè els ciutadans dels Estats Units que es converteixin en un objectiu a l'estranger pel fet de ser americans, no per haver comès cap crim, i això està passant en alguns estats com l'Iran, Rússia o la Xina, però també a Venezuela o en alguns països de l'Àfrica i en altres països, on gent inocent es converteixen en objectius, també per part de grups terroristes com el cas del Jim o del Marc Marginedes. Però recentment els nostres ciutadans han estat més aviat capturats per estats.

També doneu suport a les famílies que ho necessiten.

Sí, ajudem a famílies que estan afectades per aquest horror i que algú dels seus s'ha convertit en hostatge. Particularment famílies que no tenen darrere la cobertura dels grans diaris. Sí que l'han tingut aquelles a qui els han capturat algú a Síria, per exemple, o detinguts pel govern rus. Tenien el Wall Street Journal darrere. És una institució molt poderosa i gràcies a Déu ha treballat molt dur per tornar-los a casa. Nosaltres vam proveir una mica de suport a les famílies en aquests casos, però no érem tan necessaris. No érem tan necessaris com en el cas d'altres persones que no són tan conegudes.

Per acabar aquesta conversa, deixi'm fer-li una pregunta més de tancament i també molt directa. Tinc la sensació, llegint el llibre, que vostè, sense aquesta fe que té, doncs no hagués arribat on ha arribat. No sé si ho comparteix, no sé si creu que el llibre que es diu American Mother, el coratge davant del terrorisme, també hi haurien d'afegir la fe, la fe davant d'aquest terrorisme.

M'alegro que hagis sentit això al llibre, perquè per mi volia donar glòria a Déu, perquè no hagués pogut fer això sense Déu. Sovint és possible amb fe. Aquest ha estat el meu trajecte, i no l'hauria pogut fer sense fe.

Diane Foley, gràcies pel teu testimoni i per aquest llibre. Amèrica en moda, el coratge davant del terrorisme. Gràcies.