Doble repressió franquista a la Trinitat: "Les preses polítiques érem les enemigues"

El Ministro de Justicia inaugura en Barcelona la nueva prisión de mujeres. Las características de estas acomodan al carácter cristiano y progresivo del actual sistema penitenciario español, el cual tiene por norma la rehabilitación moral del individuo y la redención del delincuente mediante el trabajo alegre en un ambiente agradable.

És la presentació amable que el Nodo feia l'any 1963 de la presó de la Trinitat, el centre que va substituir la presó de les Corts i que es va convertir en l'epicentre de la repressió de les últimes preses polítiques i comunes de la dictadura.

Hi havia dones que ara no estarien a la presó, no per qüestions polítiques, sinó, per exemple, per l'avortament, com que no hi havia llei al divorci si te n'anaves de casa. I llavors hi ha per raons socials de pobresa o d'ètnia, per exemple, les gitanes.

Sentim l'Àngel Rabadà va ser presa política a la Trinitat tres vegades entre el 1971 i el 74 per mobilitzar-se contra el règim franquista. La primera vegada la van detenir per participar en una manifestació. La segona, quan van assassinar

Puig Antic, vam posar Franco asesino, això em va portar a la presó. I la tercera vegada, per anar a buidar un pis on el meu company l'havien detingut per

anar a treure llibres. Detinguda també per manifestar-se i acusada d'associació il·lícita, la Teresa Ferran, va estar presa a la Trinitat quatre vegades. Als 18 anys la van tenir més d'un mes aïllada. 40 dies que vaig estar a la presó,

40 dies incomunicada, sense veure ningú, menjant a les celdes, sense cap motiu. Era un martir al darrere de l'altre. Una vegada em van deixar al pati plovent a bots i barrals perquè els va donar la gana. Em venien a buscar per dutxar-me quan era fosc. Em despertaven, començava aigua calenta i sempre acabava amb aigua freda. Al gener, amb un fred que pelava, avui et donaven una cosa l'endemà t'ho prenien i això aguantava sola.

Durant 15 anys i fins al 1978, tres anys després de la mort de Franco, les cruzades evangèliques van custodiar amb mà de ferro la presó de la Trinitat. A Carlota Falgueras la van detenir empresonant aquest centre per manifestar-se amb d'altres companys d'universitat en contra de l'encariment del transport l'1 de maig del 69.

No eren funcionàries, no eren monges, però eren una congregació religiosa. Elles es dedicaven a això, a complir les lleis del nacionalcatolicismo i a reconvertir a les preses tant les comuns com les polítiques. Les polítiques ja ens donaven per cas perdut.

Érem les enemigues. Les polítiques de la presó, estàvem dins d'una presó perquè no podíem tenir contacte amb ningú. No ens podíem moure per la presa. Sempre, sempre havíem d'estar acompanyades. De una cruzada evangèlica. Ens obríem per anar a la dutxa, acompanyades, per anar al pati.

Anàvem a l'abogat també. Quan teníem la comunicació amb la família, teníem sempre una cruzada allà. O sigui, que segons què no podies parlar. Però a més a més no podies parlar en català. Et reprimien, et deien en espanyol. O en cristiano. O en cristiano.

Les cruzades reprimien i castigaven. Eren absolutament arbitràries. Llavors, fes la primera vegada que t'havien agafat, fos la tercera o la quarta, si els hi picava tenia una actuació, si els hi picava tenia una altra.

Jo mai vaig estar a ingrés. Celta de càstig, sí, per cantar una cançó. Un corrido mexicano que acabava dient viva la revolución, s'obre la porta. La jefa, la cruzada mayor, celdas de castigo. Era més una repressió ideològica, com les dones ens havíem de comportar en un règim feixista. No podíem portar pantalons, ni pijamas, ni anar sense mànigues, havíem de portar faldilles per sota del genoll. A diferència de presons del resta d'Espanya, també teníem censura amb els llibres, però llibres que fora, al carrer, eren legals.

Eren tan ignorants, aquestes dones. Per exemple, no ens van deixar entrar un llibre de Dostoyevski, però, en canvi, sí que ens van deixar entrar la història d'Espanya del Ramon Tamames. Tamames, en aquell moment, estava en el Partit Comunista.

Però malgrat l'arbitrarietat, els càstigs i la repressió que imposaven les cruzades evangèliques a la presó de la Trinitat, ni a l'Àngel Rabadà, ni a la Teresa Ferran, ni tampoc a la Carlota Falgueras, ni a moltes d'altres, no les van poder tombar.

Veníem de comissaria, és el pitjor. Quan arribes a la presó respires i llavors tens la companyia de les companyes. És el que et recolzes allà dintre i després el saber per què estàs tu allà dintre. Nosaltres estàvem molt convençudes. Quan vam sortir vam continuar militant totes.