Dones amb autisme: "Em van dir que no podia ser autista perquè soc dona"

A elles, no les creuen.

Si us agrada el futbol, segur que us sona. A l'UCI bronze va jugar durant un parell d'anys. El Barça és una de les millors davanteres del món. Ara ha tornat a Anglaterra per jugar amb el Chelsea i fa unes setmanes confessava en una entrevista que era autista. Va ser diagnosticada fa només 4 anys, quan tenia 29 anys. el que els passa a les dones autistes. Com que les dones estem educades en ser sociables i hepàtiques, i els mateixos professionals creuen que puguin ser autistes. A l'entrevista a la BBC, La Lucia Bronze confessava que el seu cap anava tan ràpid que no podia dormir. Un terapeuta li va dir perquè escrius tot allò que tens al cap i bronze i li va contestar perquè escriuria un llibre cada nit. una de les millors futbolistes del món, però s'ha passat gairebé 30 anys sense un diagnòstic, perquè no encaixa amb la idea que es té de les dones per pensar-hi.

Catalunya Ràdio, Les dones i els dies amb Montse Virgili.

Se. Canosa. Se. Ma. 2 hombres y un aire càlid.

Així, aquest 9 disc, que aquesta nova cançó que es diu Sánchez, en aquests dies estem bastant de sola. Nosaltres intentàvem també posar llum avui amb la qüestió de l'autisme, perquè avui, justament, parlem del trastorn autista amb 3 dones que també han estat diagnosticades molt tard, que és tot un repte per a elles i també per mi. Així que escoltem amb atenció les històries que avui explicarem a les dones i els dies, perquè segur que seran molt emocionants. I ja ho sabeu, com sempre que teniu un telèfon al programa, El 9, 3, 2 euros 7, 404, si teniu ganes d'explicar Arbus i d'explicar-nos la vostra.

No, no, no. Se. No, no. Nor.

No.

Les dones i els dies amb Montse Virgili.

Estem plens de tòpics, la veritat és que quan pensem en una persona autista, gairebé sempre ens ve al cap un home, a un nen que no es comunica, que fa moviments repetitius, que té interessos molt concrets en temes com els trens, les matrícules de cotxes, els planetes. I aquest estereotip no és casualitat, perquè la majoria de persones diagnosticades amb autisme normalment són homes. Es calcula que el 70% de les nenes i dones amb aquesta condició mai rebran un diagnòstic. Perquè perquè els criteris de diagnòstic encara responen molt a l'estereotip masculí i perquè, a més, les dones acostumen a controlar i emmascarar aquests símptomes per encaixar en el que la societat espera de nosaltres. De manera que l'autisme es manifesta de forma més subtil que en els homes. Com a mínim, dóna menys indicacions. Demà és el Dia Mundial de Conscienciació sobre l'Autisme i per parlar-ne, en convidat a 3 dones amb aquesta condició, són la Sara Codina, que ho estàs molt bé, gràcies.

Té 45 anys. Puc dir una setmana que ve, 46 qua pèssima.

I com dèiem ara lo com el cas de l'UCI bronze? la van diagnosticar d'autisme als quaranta-un anys i acaba de publicar un llibre. Es diu Lucía i el infinito, i vaja, portes molt de temps treballant justament per donar veu

a l'autisme se pràcticament des que em van diagnosticar, compartint el que jo mateix he anat descobrint sobre l'autisme:

molts, molts, molts pocs. Té molt poc temps d'ajustament, Desde José,

4 anys. Dins de les persones que coneixen altres dones autistes, déu-n'hi-do, 4 anys és bastant, perquè lo normal és un any.

No sé si ara parlarem d'això, perquè és molt curiós. Realment ens acompanya també la Montse Bizarri, trenta-un anys. Li van diagnosticar l'autisme els 27 i també ha publicat un altre llibre que es diu: mañana y hablemos de nada, Estàs que alguna nit.

Gràcies per acomiadar-me.

També també tenim la Maria de Santos, que és molt jove, de 23 anys. Li van diagnosticar l'autisme als 21 i també ha publicat un llibre. Escoltar, teniu moltes coses, El autismo a través de. mis ojos com estàs, marià.

Bé, també per convida, escolteu a totes 3,

us han diagnosticat molt tard. Us ha arribat quan eren adultes. Això és molt comú entre les dones, perquè, com dèiem això, no se'ls creuen comú. Viscut tot això, a veure Montse, doncs bé,

de petita era una nena molt tímida, no destacava gens, era com una persona molt invisible, noi sí, que treia molt bones notes. Llavors, com no donava problemes. No, ningú va pensar que qui realment podia estar patint molt, no, perquè no em relacionava amb ningú, Realment tenia molt patiment intern. No, però és el que diem que és molt difícil que es diagnostiqui ja a nenes. No perquè abans pensaran simplement que són tímides o pensaran que tenen ansietat o qualsevol altra cosa. Però és molt difícil que ho associem a l'autisme. No també perquè les nenes, això va per un tema de socialització i rols de gènere. Estem educades per ser més simpàtiques, més complaents, més callades, més tímides. No, llavors és com que no ha cridat tant l'atenció quan tu, sense aquests trets que poden, realment està amagant autisme.

Sara, expliqués una mica el mateix, no tot tot. També és una noia molt tímida, molt observadora.

Si no treballaven les notes, en el meu cas ho veieu igual. Però és veritat que des de desacatar la raó, no des que jo recordi, jo veia que era diferent. Als demés tampoc sabien que jo veia que era diferent, que no té altres interessos, que no veia que hi ha coses amb molta facilitat que costaven la vida i aleshores ser de fet una de les coses que explico en aquest no per l'anterior llibre. Sí sé que jo explico que l'única explicació geològica entre cometes que trobava era que jo era extraterrestre. Serà l'únic perquè és que ho és això o no entenc res. Estic en un món que no l'entenc, el món no mantenir.

Faig aquí molta incomprensió, si és legal y liga. Y això, per exemple, quan, quan era juvenil,

Ningú no sap, ni ell, ni els familiars,

ni ni els pares. La mare marie ha expressat, Te'n recordes, això sumaria, per exemple, amb qui ho parlava?

ningú, ningú ho guardava tot. Suposo que això també contribueix una mica a que ningú es. que és això el que deia la Montse, que no fem soroll i jo, per exemple, no em queixava. Llavors anava fent. I com la gent va bé, ho va fer, va fent. No es plantegen tampoc que puguis tenir dificultats. Si tu tampoc ho explica, ho expliques. molt difícil també explicar-ho perquè perquè s'atribueix molt a trets de personalitat i si ho expliques o intentes explicar, normalment diuen: és que tots tímida, és que a tot això et costa una mica, però ja sap què passarà. Quan es faci gran, anava a dir:

hem dit al principi que moltes es fa sovint, és fer veure que tot allò que està passant no està passant. a dir: amb Mas creu podríem dir el nostre comportament, què fèieu, quins trucs teníeu, per exemple, perquè se la Maria, per exemple, que tu tartamudes Chaves, no tenia els tics, si d'alguna manera

ho vas intentar ser, jo exemple, jo feia natació sincronitzada quan volia parlar amb l'entrenador italià, algú important que ha dit com jo sabia que no li diria, li enviava el dia abans un missatge per mentalitzar arma i perquè fos ella la que vingués a parlar. I llavors, com sabia que ni així li podia dir, escrivia una carta amb tot el que volia dir. I llavors, el dia, si l'entrenador em venia a buscar, li llegia la carta com la manera que vaig trobar de poder dir el que volia dir. A vegades ni podia llegir la carta i posar a plorar i li donava que llegís ella.

I Per això l'entrenadora no va preguntar mai què passa.

No és que jo ja vaig patir bastant de bullying i l'entrenadora també va formar part de de et bullying. Llavors ella, en comptes de dir aquesta nena, potser li passa alguna cosa, deia: Estàs Luca. I tot això a mi em va fer pensar que el programa era jo.

És bèstia aquesta història del bullying. L'assetjament l'he patit totes les que estem en aquesta taula, Montse.

Sí, sí, sí, jo el vaig patir a l'ESO i va ser, doncs, una etapa molt dura. No és això. Jo sempre intentava passar desapercebuda, que sempre intentava emmascarar això, que no, que no se'm notés que era diferent als altres, mà amagada al lavabo per no haver de socialitzar, perquè sempre això hi havia mirades, ho burles, no així sí que, per exemple, per intentar relacionar arma, feia molt que es diu que és el joc en paral·lel. Per exemple, 2 joves, l'havien Boi i una altra persona del teu costat jugar una altra cosa. Però no interactuem, perquè per mi era molt difícil no relacionar arma i ho feia d'aquesta manera. I i si el tema del bullying, doncs va ser molt complicat, perquè realment es veien els, Els companys de classe, sí, sí, sí, i jo l'únic que volia al final és era connectar amb l'altra gent, perquè sé que hi ha aquest mite moltes vegades que no volem socialitzar. 9, per exemple. I i no és això, simplement que moltes vegades no sabem com fer-ho o ho fem de maneres diferents. Llavors, sempre si ets diferent, sempre assenyala no i moltes vegades van a per tu.

La Sara deia que en moments determinats, et canvien la roba, canvia la música, has de dir: feies coses, em canviarà sense la manera de parlar en el llibre. S'hi expliquen.

Al final, és el la meva manera, almenys, que tenen la capacitat d'emmascarar que no observava i creava patrons de comportament i no tenia claríssim com havia de comportar cada lloc. Em sortia bastant bé, suposo, no era esgotador. El que passa és que els patrons de comportament. Saps que a cada lloc es comportar i socialitza per les diferents, escoltar música diferent. El tema és quan ajunten 2 d'aquests entorns sense voler i no saps què fer, perquè l'acord es complica. Però és veritat que en el meu cas és que camuflava moltíssim. No les meves rareses, perquè d'alguna manera també seran rareses, eren allò que socialitzar. I on queda socialitzar. I ho he dit, jo no parava de conèixer gent perquè volia encaixar, jo volia formar part i volia, tindrà sentit de pertinença que no trobaven i trobaria. No, perquè al final la teva identitat les ha anat perdent, ja hi ha a la infància, no cal arribar a l'edat adulta. Aleshores, en el meu cas, jo tenia molt clar. Jo els deia: els metges recorden a bastants metges i els meus amics són súper raros per a quasi tot arreu són iguals, es comporten igual perquè els arbres, en els altres, perquè vostès es comporten quasi igual a la feina amb els pares i jo no.

Sara, potser no has d'anar encaminada també se.

2.

Podeu trucar en directe el 93, 2, 7, 4, 7, 4.

No, De fet, tota la música que sona en aquest programa

és de dones que pateixen autisme entre elles aquesta que sentim si hagués superat coneguda. I això també vol dir moltes coses. No, que no ens han explicat, no ho saben. Potser no sabien ni elles i tardat molt temps en saber-ho, m'explicava. Aquestes dones que acompanyen avui, que són la Montse Bizarre, la Maria de Santos, la Sara Codina, estan explicant les seves històries, la seva reconnexió amb elles mateixes. No, com han viscut molt patiment, com no les tenien al voltant. M'ha emocionat molt el que m'ha explicat la Maria en aquesta entrenadora, la que tu li enviava totes aquestes cartes, perquè és incapaç de parlar clar. No ho sabia ningú del tram Perú. No hi havia tampoc ningú de la vostra família que s'oblidés alguna cosa. La família d'Hugo enganyava molt bé una reina, si jo sigui la meva mare,

per exemple, des, que era molt petita, sí que sabia que tenia moltes successions. Per exemple, no havia de fer les coses sempre de la mateixa manera, sinó amb frustrava molt i tenia molts atacs de debilitat. No tenia molta ansietat, però sí que és. Això no és el que deia abans la Maria. Sí que crec que es treia una mica de pes. Això ja es deia que era molt tímida, que potser l'ansietat era pel tema social que era tímida, però sí que el tema obsessiu i el tema ansietat sí que des que era molt petita, sí que sí que celebraven alguna cosa. I després ja van venir tots els diagnòstics a partir dels 10 anys, moltíssims diagnòstics psiquiàtrics que crec que també és algú molt freqüent en dones autistes diagnosticades, adultes, que primer acumulen molts diagnòstics abans

perquè primer us diuen: tens ansietat i depressió, us diuen moltes coses, no, totes, no, però no acaben d'endevinar el que perquè una dona no pot ser autista de camp,

manera que moltes vegades les coses que et diuen sí que està, no, l'ansietat, la depressió, però són conseqüències. No és la causa, perquè no se'l, No ras que no tinc ansietat, però perquè tota la vida en ansietat i ella hi és,

quines conseqüències té en la salut mental. Tota aquesta estona fent veure que qui no ets o que no et passa res o que estàs bé, jo m'imagino que si tens ansietat dispara pel 33, no surten.

Sí, perquè o sigui en escena la meva salut, és un festival de l'aplicació de la meva salut i tenen uns quants actius. Clar és que al final l'ha encetat sobre la forma de salut, salut mental, salut física,

Moltes obsessions, a vegades no, Si bé això no molts diagnòstics

acumulats: trastorn obsessiu, ansietat generalitzada o trastorn de pànic, fòbia social, anorèxia també durant una etapa, trastorn d'estrès posttraumàtic, o, sigui, són moltíssimes coses no ens podem ni imaginar.

Aquest és un tema Perdó. M'he referit al tema del trauma, que és una cosa que compte. Després, un cop tens el diagnòstic del de donar compte que la porta de la vida, pensant que estàs trencada, que estava defectuosa, que el problema és tu, aleshores, com no vas atendre trauma, és que no tens un, no tens un col leccionable. Portar una vida no permetent ser tu, no se sent una altra persona complaent, sent com els avis esperen que sigui En el moment del diagnòstic.

En el moment que us donen el diagnòstic, creieu que aquí hi ha un abans i un després, en el sentit de dir: ara ja puc ser com soc, tinc una etiqueta. Us va tranquil·litzar, encara us va obviar més Maria.

Jo crec que si per una banda és alliberador, perquè saps el que passa, però no és com que jo em pensava. De tindria el diagnòstic i ja està. I aquest és l'objectiu final. I quan vaig tenir el diagnòstic dic en el fons: no, aquí comença realment tot, perquè no és no a ser trobar-me el mateix i no va ser donar-me compte que no tenen ni punyetera idea de qui era jo, i li va dir: i ara i ara que faig amb això? sigui així. Y qué fácil la Maria, no sí La Maria, que van donar compte de la Maria, no se sap qui era aquesta persona, no sóc jo Escolta.

Tenim una trucada de Larrosa, que em sembla que té una, la filla autista amb espectre autista, Rosa nit, com estàs lo ha dit,

que tant m'ha agradat, molt, molt que avui dediqués, sigut a les dones i els dies, a l'autisme i a l'autisme andanes. Penso que és brutal La nostra feina.

Ràdio pública, estem aquí per certa feliç, però crec que Et vols explicar per què ho has viscut de molt a prop.

Si jo he viscut de molt a prop i ho visc cada dia, perquè jo sóc la presidenta d'una associació que és el centre de recursos per a l'autisme, en la qual hi tenen infants, adults i molts adolescents amb autisme i jo vull reivindicar des d'aquí que se'ls faci sobretot, sobretot el diagnòstic al més aviat possible,

pel que sembla, Roses, complicadíssim i dificilíssim

per posar -s 'hi ens ganes, si bé des de l'administració. Primera cosa que s'hauria de fer és que, d'entrada, l'autisme, quin és el en la cartera de serveis socials, consideració comuna com un, com una entitat pròpia, no es considera. Jo no sóc autista, però jo parlo per la vena fira, que ella és no verbal, té un autisme molt sever, molt sever, de grau 3, i jo parlo per ella, llavors, i per moltes altres noies i per molts altres famílies i nens i nenes que tenen autisme. Si l'Administració no comptabilitza les persones autistes com un únic element a tenir en compte i no els posa des de l'Administració tots els recursos possibles perquè es faci el diagnòstic correcte que ja estàs veient, que el diagnòstic correcte, que es desmaia cap lluna, els no molt corrents, el mal ja està bé. Diagnòstic correcte al més aviat possible, perquè es puguin posar recursos i les famílies puguin saber com ajudar aquestes persones elles mateixes.

Absolutament espero que estigui sentint,

que ha de sentir El Tío Navarra.

Són les persones que tenen discapacitat física. Per què no es comptabilitzen les persones que tenen autisme? tan complicat és que puguem tenir recursos a mida de les persones amb autisme a part.

I una cosa que deia ara la Sara, que m'ha semblat molt interessant, que deia Clar arran d'estar vivint tants anys sense saber que tenia autisme i tot un patiment. Ja vaja, moltes visites al metge de capçalera, m'imagino,

i el no de capçalera, I tota aquesta, tota, tot aquest seguiment no s'ha fet adequadament i, per tant, tot això s'ha de tenir en compte. També, clar, si pots fer, està presa medicaments que no s'havia de prendre, per dir-ho ràpid i malament, mostra clar

i que, imagina't, no els diuen els que ara té això i tornar entrenador, dic, em parla de pressió,

però el medicament que has de prendre potser és un altre.

No fa tot el cable,

se prendre una aspirina per aguantar un.

Nosaltres, en el nostre cas, l'Alícia va ser diagnosticada als 2 anys perquè un autisme sever és fàcil de diagnosticar. Seguirà l'autisme que no és sever. El que diem de grau un consta molt clar, no hi és i jo no els ho deia. Hi ha una diferència, encara que diguem que tots som iguals, no és veritat, perquè jo ho veig com a mestre. També trobés un nen amb 8, 9 anys que no juga castellà en un racó i Texas li passa alguna cosa. Veus, si nena no és que estigui vida, li agrada llegir, estarà en un raconet. Això està molt mal, perquè pensem que també pot ser una, una noia de nen amb autisme, perquè estic rústica.

Esperem que, sentint el programa de ràdio, algú potser recanvis, recapaciti i algú que potser té a classe, algú que no parla o que té certes dificultats, potser s'ho pugui imaginar. No, molt important, molt important, aixecar d'elles. Rosa, moltíssimes gràcies per escoltar. Em quedo amb elles perquè ens queda molt per per dir.

No vull parlar, escoltar. Gràcies, gràcies a un mes, se.

Se sentia Larrosa, dèiem això durant tot aquest temps que ha estat sense estar ben tractades, ben considerades, pel que teníeu també molt de temps provant, imagino, medicaments i tot això pel cos nos la vostra història,

menús, que és anar al metge i medicar, medicar. Per això ens passa ara, també ens serveixi també, si hi ha una tendència a tapar, no buscar l'origen de les coses, se n'ha anat a planta. Has de donar cosa fa poc, perdó, allà estic enrotllat. Has de fer una cosa que és molt important, que a vegades les administracions o qui ha de posar els recursos no tenen en compte. Una cosa que haguem de parlar de números, que és que tot el que s'estan gastant en hospitals de dia, anar a urgències, no amb crisis, amb coses, amb un diagnòstic, abans amb un diagnòstic correcte, hi temps, el millor trastos, no els tindríem,

estalviaríem diners a Catalunya, això, s'omplen la boca,

si és que poden fe enviar diners a Catalunya, no volem.

El que dèiem aquesta nit.

Tota la Y que sentim són dones amb espectre autista i és important que ens acompanyen, perquè estem parlant de moltes qüestions negatives i comptes quadrin. Continuarem parlant, però també m'agradaria parlar de qüestions positives quan, abans d'entrar a l'estudi, ja us deia a mi: sempre m'han dit que els nois autistes són molt intel·ligents. Això amb les noies no s'ha rendit mai o sí.

Bono, a mi sí que m'ho deien per preparar aquest tema, que tenia molt bones notes i jo sí que sentia molta pressió. Bono, sentia que era l'única cosa que feia bé, per exemple, i això sí que crec que també pot ser un problema, perquè llavors, com que m'he esforçat molt en això, per compensar les dificultats, no les dificultats socials o altres tipus de dificultats, però sí que crec que és un estereotip, que que sí que està més estesa en el cas dels dels homes, les dones, directament, és el que deia:

no, no, però aquesta no, no se'ns passi, no, no, no sé per. Què. No, no ens ve al cap que pugui ser llista, és tímida, però, de tota manera, a mi també m'agradaria saber vosaltres en aquest trastorn i veieu alguna cosa positiva, és a dir: us ha ajudat a no, a mi m'agradaria,

a mi m'agradaria també transmet,

no sembla que estem dient aquí tota l'estona, coses de molt pes, no de passar-ho malament, de bullying a l'escola, de gent que no entén de molta soledat, de molt silenci, explicar les coses.

Bé, a part d'aquests 3 llibres meravellosos, fantàstics, obligada lectura exacta per Sant Jordi, sí que m'ha agradat molt. Em sap greu, la Maria parla. que em sap greu perquè em va explicar coses,

les a veure és que jo sempre ho dic, que si no fos autista no seria aquí. Jo soc i i això molta gent ho interpreta com dient, és que a vegades és tota una personalitat en què van ser autista. No és que la meva personalitat ha estat totalment condicionada perquè sóc autista. També considero que l'autisme em permet apreciar com la bellesa de la vida en general d'una forma molt més intensa que qualsevol altra persona i em permeto fixar-me en detalls que altres persones no els donen importància.

I és això allibera que em quedaven. 10 sobre les exemple. Vull posar un exemple. Que ens facis una mica d'enveja de coses.

Sí, si jo vaig caminant i vaig mirar cap amunt, m'agafo a algú perquè si no em cabria terme, pero perquè m'agrada mirar al cel. Quan era petita anava caminant mirant les formigues, perquè quan encantava mirar l'esforç i com els camins que anaven fent fins a casa seva, fins al formiguer, tot això no sé. Quan vaig al cotxe, Jo veig que molta gent va amb el mòbil i dic: mira per la finestra i apreciar com tot el que està passant per alt no ser coses que la gent no els dóna importància,

són més lliures, lliures, Encara ara que potser teniu diagnòstic

se més lliure, si és una sensació de Déu o si més no estem molt, molt pes de culpa. No, si de debò ara pesa menys.

Si el tema del diagnòstic per mi va ser molt alliberador també en aquest sentit, perquè sí que abans intentes encaixar, intenten canviar moltes coses de tu mateixa. No, perquè sempre han dit que això no està bé, que això no ho fas bé, és diferent. I amb el diagnòstic sí que he après a perdonar moltes coses i acceptar que d'una manera concreta i que això no té perquè. Ser dolent, com deia la Maria, no és com ser russa per accelerar. una part més de la teva identitat.

No hi era La vaga, l'han la malament.

Diu russa, autista, governs, nor, Vamos a hacer.

És recer, recel pel Roja.

Diguin-ho amb el vostre entorn.

Ara que ja ho sap, ho entesos acompanyat o ho ha costat, per exemple, tot el tema de les amistats, les relacions. Ara neu una mica. Em coneixeu algú? 9, no sé si feu Tinder, per exemple, i el primer que fem és treure la targeta i ell sóc autista, o no es preveuenme que us coneguin.

Tendresa, l'infern, he dit:

farem bé i està interpretada per la Diagonal Pedrosa.

O si aneu a lligar, és igual a una discoteca

el que diu la primera part de l'entorn de l'entorn. Jo crec que ajuda molt si tu els expliques. Els explicaré bé perquè entenguin moltes coses. Tens coses, però també vol estar bé. Però és veritat que després del diagnòstic, almenys en el meu cas, és una cosa que has de deixar anar. També a deixar anar persones, has de deixar anar entorns, a deixar anar perquè estava forçant amistats que no havien d'estar.

Y voleu dir que hi ha gent que no ho entén, Us critica,

els menysté on es creu que a nosaltres sigui autistes, neutrons, bloqueig de Rato, autista, elements, sí, en el cas exemple, que bé, alguns amics,

per exemple, sí que va passar. Això que em deien és impossible perquè parles i comunicades i tu sempre com que és impossible, perquè tenien aquest estereotip, no, i no s'ho volien creure. I jo vaig reivindicar: no per mi, ara això és important. Vull començar a posar límits. Potser anava a aquest bar que feia molt soroll i adaptada, però ara he decidit que no vull seguir fent. I llavors, aquí és el que deia la sala. No es cuida realment qui són els amics de veritat i qui no, perquè si no poden fer una cosa tan simple com marxar a un altre lloc o respectar el que tu estàs dient, doncs aquí és veritat que perds persones, potser pots guanyar de noves i les que tenen són més més sinceres.

Marie tu, en algun moment he passat malament amb la família,

no en tinc entenc se una mica, però ha hagut de fer. Havia la meva família el diagnòstic. Penso que els va superar d'alguna manera. I jo entenc que al principi, a tot el romà i iPods, no sabia com gestionar-ho. I això, quan tu mateix has d'assumir el diagnòstic, és complicat, perquè jo no sabia què fer, perquè em trobava que havia de simular un diagnòstic, que no sabia com assimila i a part tenia la gent que se suposava que havia d'estar al cantó com donant suport i estaran allà negant el diagnòstic. I jo crec que el problema principal és que molta gent no està disposada a qüestionar -se la seva pròpia imatge que tenen sobre l'autisme. Sigui ells realment no tenien contacte amb l'autisme, però tampoc van dir: Potser no tinc ni idea. Vaig intentar qüestionar arma, intentar investigar i intentar formar una mica. I llavors és això del cas d'establir límits. I has de dir aquí, jo intento que ho enteneu, no ho enteneu, no passa res, però jo ja no intentaré posar més esforç en que ho enteneu.

M'imagino que això és dolorós. Hi ha hagut moment del

tast de perquè diuen amb qui parlo. Jo, per cert, tenia la meva parella i ell ha sigut com el pilar principal amb qui he pogut parlar d'això. Però potser t'agradaria parlar-ho amb algun familiar i no pots, perquè et trobes que o no volen parlar del tema on no ho acaben d'acceptar del tot.

L'estan, 7 minuts de 2 quarts de 10 de la nit, estava Catalunya Ràdio, són les dones i els dies en directe parlant d'autisme en dones, no sé com dir-ho, però gairebé podríem dir que una malaltia desconeguda en dones, que no s'accepta o que no se'ls creu. No perquè perquè tenim la imatge dels, del noi o del senyor. I resulta que les dones aquí, quan de fet vosaltres, quan heu anat, per exemple, consulta i tot el temps que ho estat anant a veure especialistes, us ha costat moltíssim, fins i tot amb els pop, amb els propis psiquiatres, no us han posat en dubte. Això és molt bèstia.

Si ho és, hi ha hagut algun moment de,

Amb molt poc tacte més, explicar algunes històries que a mi m'han fet esfereir en el llibre. Explica en alguns moments que ha obtingut amb els metges.

Si ara estic pensant, el que no depèn depèn del metge, i m'he trobat amb metges que amb el diagnòstic a Madrid, tots som una mica autistes les coses. Però, a part d'aquests comentaris amb metges de la salut mental, sí que hi ha hagut moments que veus que l'únic que volen és medicar, medicar, dedicar. El que em trobo jo sobretot costa arribar. Hi ha molt desconeixement també entre els metges, entre els propis metges i moltes vegades si el primer pas és anar al metge del CAP, no de família la capçalera. Algú que pensa que pot ser autista, no, ara ja parlo en, general, ja que com que no en té ni idea o no està actualitzat, Déu no pot ser autista perquè ens dóna les capçaleres unes barreres brutals i la gent torna.

Els ho han dit: no pots ser autista perquè el tema de l'humor: Tens fills

o si dius que estàs divorciades, la pera és impossible.

Estàs divorciada i tens fills si ets autista.

El pueblo.

Escolta. Parlem de de com és conviure amb l'autisme. Ara fem una mica de broma sobre el Tinder, però, clar, no ho sé. Vull dir ara: la Maria parlava de la seva parella, totes divorciat, però t'has casat, tens una relació molt important amb els seus fills. Tenir un embaràs és un estrès màxim per a qualsevol dona i tu vas viure sent autista.

Com ha estat tot això, l'embaràs, si l'embaràs d'embaràs o maternitat. I la meravellosa La petjada d'una relació molt bonica amb els seus fills, si a més, tenen 16 anys, que hi ha tot un 16 anys en una relació abona, els 2 són bessons a més que la maternitat. L'he viscut d'una manera al final, els meus fills, és la relació més pura que tinc, més mai emmascarat, mai fent a una altra persona que al final, com sé quina és la sala darrere de les màscares, era la que soc amb els meus fills. veritat que la maternitat, l'embaràs en si, és que jo necessito planificació, d'estructura, sigui anticipació. I al marge de tot això, després, quan, quan els tens, vaig ràpida, perquè si no, que ho faig una hora de Chacón, se després, clar, el socialitza moltíssim quan tens nens, perquè, clar, jo pensava, dic, sóc la responsable que els meus fills em portaven dins de l'escola, però que tinguin amics que els conviden a les festes que tot. Llavors, clar, jo anava a l'extrem, com amb tot el que feia. No dic, no, no puc ser una mare més. La mare que està a la comissió de festes, a la comissió no sé què, que organitza a sopar La Maria

i la Montse, que em sembla que no tenim criatures, no hi penseu, per exemple, amb el fet. a dir, en algun moment heu pensat: jo no vull ser mare perquè tinc por, per exemple, que els meus fills siguin autistes. Se us ha passat pel cap Y s'hereta, e estic preguntant així a la brava: fa més por que siguin Euro atípics, Soy

yo el dinero.

com diu la sala. Ho he pensat fins i tot al contrari, perquè si sortís autista, crec que jo ara tinc les eines per crear-lo bé i per saber com educar lo i per escoltar-lo i per detectar aquestes aquests trets a temps, no, i evitar que pateixin, si que òbviament em preocupa que crec que podria patir bullying, discriminació per un tema més social, que la societat veurà que és diferent i i sempre vol protegir el teu fill o la teva filla. Però, per part meva, jo crec que sí, que ara sí que estaria preparada per això, per exemple meva,

quan està tancat en això de les nòvies i els nòvios.

Però si, per exemple, vosaltres ja teniu un dia,

No estic 9 pel món amb la targeta 10 des del primer dia a dia, sóc autista. Estigui en tractament amb carinyo nos dia, no Y los que no estava sola.

Varane para la María el amor.

Estan a la flora de de La vida, de buscar parelles,

que jo tinc per ella, ara que també és autista i i sí que òbviament ho sap. No, i i per mi, ara, des del diagnòstic, sí que era com sóc. Així tinc com aquests requisits, per dir-ho d'alguna manera, no, i necessito que em cuidin, necessito sentir-me escoltada. No, si és això posar més límits, ja que realment sentir-me bé, no a una relació, perquè sé que he tingut abans relacions molt complicades. Per això no s'havia posat límit, per ser molt complaent, per aquesta necessitat tan gran que algú m'estima, acceptin si llavors també tenim un pensament molt literal. No, llavors he estat amb persones que em deien que m'estimava, però actuaven d'una altra manera. Llavors jo creia que m'estimava, encara que els seus actes no fossin coherents. No, això és molt perillós, realment.

De, fet, la Maria també crec que expliqués el llibre, no que, per, exemple, amb això, amb aquesta idea de la Montse va de que els costa posar límits i identificar perills de vegades. Que, per exemple, a vegades estaves en nois més grans que tu, que es fixaven amb tu, però que tu no és el perill o que, anant pel carrer, et posaven o caminaven pels carrers més insegurs.

No estigui, yo no era, no era capaç de veure el parell de les coses. Per, exemple, jo anava al gimnàs i se m'ha costaven. Noi de 30 anys i potser jo tenia 16 i jo no interpretava de valer. Això és una mica raro, pot ser perillosa. El que està fent aquest noi quan parlaven per Instagram, sap i jo sé que algú ho veiés i em digués: maria vigila, es van intentar lligar amb tot el que estan fent. No està bé, jo ja no és simpàtic, no sé si no com que em costava molt i em consta a dia d'avui també una mica veure el perill, veure, com també una mica la mà, que algú vagi amb mala intenció.

Diu diu que són més innocents que la resta del món, us agrada la paraula, més vulnerables entorn

a la demanda què ens comuniquen entre si. Interpretem les coses i la manera de percebre el món al final, que és diferent del que espera La Maria.

Per exemple, tu tens parella, la teva parella també és autista.

No, no, si jo estic amb ell des d'abans del diagnòstic i llavors també he viscut tot això. A mi, Dius que tenim molta paciència. Què vol dir tenir molta paciència? sobretot que mai m'ha jutjat per res, perquè sobretot abans del diagnòstic jo tenia molts problemes. Potser de cop m'ha pagaven, no podia parlar, no em podia moure i potser una altra persona hagués dit: aquesta tia està boja. Però ell mai m'ha jutjat ni mai m'ha fet sentir malament per coses que em passaven, que potser sortien una mica de la normalitat.

Les altres serà. Ara m'he despistat. Estàvem parlant. Estàvem parlant de les relacions, no de les relacions, que és un tema, tant la intimitat, també les relacions íntimes, tota aquesta literalitat que ve, amb tota aquesta no veure el perill, no posar límits, no és una cosa que d'alguna manera anem repetint.

No les dones artistes, De, fet, el nas d'això desgranant, obert, en lloc de la biografia, és per poder parlar més temes, de temes dels que jo no parlo, perquè no, perquè no vull, perquè no m'agrada en primera persona. Però si és veritat que és que no són més vulnerables, però per demanar que bonica, per exemple, la mentida y se mantiene per en, general, no li veig el sender, llavors jo vaig amb la veritat per davant. Jo espero que l'altre també em digui la veritat. Em funciona impressionant i no estic veient llegir entre línies, hi ha moltes coses que estan normalitzades en el que s'espera i no literal com una mala cosa.

Creieu que, per, exemple, ja certa dificultat a vegades a l'hora justament d'aquestes relacions íntimes o d'això us fa patir de dir: Ostres, em costarà estar en parella o tenir més dificultats que un altre perquè passa. Això és un tema, culpa, no em fa mandra,

més aviat Des de fa temps. Per què? és veritat és que al principi, sobretot quan es coneixerà gent, serien tantes interaccions i tants protocols que has de seguir. No pot ser directa, no pot ser. No hi ha moltes coses. Ara s'ha d'anar al diagnòstic. Sí que és més fàcil mirar. Jo sóc així, se'm va bé,

això no mi em va bé a mi i a la vida,

els aparents dels aparentment normals. Està plena de mentides, de dobles, de dobles sentits, no van.

D'alguna manera, potser hauríem d'aprendre de buscar D'altres.

Seria més fàcil o més per María y yo,

quan era adolescent, per exemple, si m'agrada o no, i jo deia: m'agrades. Ahir tothom deia: Pero qué es esto? es lo que esto, no se'ls así. Y y que es fa i com es poden. No fos jo que si ho veia com molt més fàcil del que la gent oferin.

Se hi ha una cosa ja ja ja

estudis que vinculen l'autisme amb la comunitat LGTBi, que es diu que més del 60% autistes no són heterosexuals i també hi ha força persones autistes trans, no binàries, diríeu que d'alguna manera no teniu, és a dir, unes estructures tan convencionals o que us agrada trencar una mica el que es dediqui. No hi ha normes per a vosaltres.

Me el menjar, el tema, hi haurà tot.

No, això sí, jo crec que sí que està una mica relacionat amb el sentit que nosaltres a vegades no entenem gaire bé o no estem d'acord perquè això no entenem gaire bé, a vegades és una mica paternalista. Sinó, moltes vegades no estem d'acord amb les convencions socials i al final, el gènere de gènere, tot això són construccions socials. I llavors, per nosaltres, jo crec que moltes vegades, doncs, qüestionem molt tot això que ens imposen des de fora. No, i per per mi, tot el que faig, per tot el que penso, tot el que sóc tenir com una lògica interna, no, si jo qüestiono si a mi em encaixen i llavors ho integra o no, però sí que potser d'aquí ve que potser tenim més diversitat a l'hora de tenir diferents expressions de gènere, orientacions sexuals, identitats.

Sí, que ha de passar sempre pel mateix lloc ni ha de tenir la mateixa estructura. Jo, la veritat és que ho estic trobant apassionant bastant, cantant aquesta història que estem explicant avui, escoltant la publicitat, que això tant sí com no hem dels càmpings han de baixar i després tornem aquí carrers. Falten 10 minuts perquè s'acabi el programa sobre Ràpita. Es pensava que no tindria tant de rotllo.

Eh Buy, a Catalunya Ràdio, Les dones i els dies

O. Les dones i els dies.

I, per cert, que quedi claríssim, l'autisme és una condició a un trastorn que en un moment donat se m'ha escapat. Això de la malaltia que sempre ens encanta, la paraula malaltia no és una malaltia que quedi claríssim i que ho entengui tothom d'Andorra, el Perelló d'un tema del que n'han parlat i és un tema que totes les ha fet patir molt. Busca feina, trobar feina i continuar la feina amb un trastorn autista. Explicar-nos la vostra història amb les feines serà 18,

moltes coses que expliquen aquí. Ha fet una careta tenir unes quantes pàgines, fer presents, resum, se vaig aprendre molt de pressa ara, directora de l'escola de música, si he passat ha sigut també amb una sorprenent de tot, de tot, és tot, l'iter, tot, no, literal, no. Però és veritat que al principi la cosa que vaig aprendre, el primer de tot que haurien d'haver dit, només començar, és que la feina no es va a treballar. La feina es va a treballar, però sobretot a socialitzar, i molt. Llavors jo vaig ser d'entrada la rara, perquè jo era la que treballava i quan tenia temps, enlloc de la màquina de cafè, per començar vaig fer, per exemple, un diccionari perquè considerava que necessitaven específic tècnic per al lloc on estava. Aleshores la feina, a part d'això, és un ou d'estímuls de llum, sorolls que interrompen, i els Verds.

Ja els hi vaig caure fatal per fer un diccionari, y ya bé,

simplement no li van donar.

Per tant, si ahir el vaig portar a registrar, però era molt bé.

Sap, però sí que he tingut conflictes.

No ha sigut un camí fàcil. Ho han fet molt de les feines.

Si no jo marxava per un tema de quan portava 4 anys màxim, era com que necessitava, buscava el meu lloc en el món, igual que ho feia amb la resta de coses. que no ho trobava. Però jo no no faré el que m'agradava, la meva passió, els meus superiors, com a passió, sinó que jo faria el que creia que els esperaven de mi.

Comercial, Montse Segú, que has passat malament en alguns moments a la feina.

Se de la sala, que durava 3, 4 anys, durava un any. Com a molt les feines, perquè, a part del tema dels estímuls, no querella, també hi havia en això moltes reunions de feina amb trucades de telèfon, dedicada al món de la comunicació també, que és un àmbit que d'entrada és complicat. No pot ser complicat per una persona autista perquè implica socialitzar molt. Però en aquell moment no tenia el diagnòstic, simplement notava que estava sempre molt, molt cansada i molt esgotada i no entenia perquè quan sortia de la feina, havia de dormir 3 hores seguides, acabava sempre plorant d'esgotament i al final també marxava. Per això, perquè no entenia què passava, sabia que no era sostenible en el temps, que no estava bé mentalment.

De, fet, ara treballa en una empresa que fomenta l'ocupació de persones autistes i suposo que en un lloc així és un ambient segur.

Podríem dir, o més segur, si treballo a especialistes, que és una empresa que promou la inclusió laboral de persones autistes i el que fem és una mica formar aquestes persones, perquè moltes vegades hem tingut dificultats en els estudis, per exemple, per tot aquest tema del bullying i molt, moltes altres temes. I també eduquem a les empreses. Sensibilització i fer moltes coses, per exemple, d'adaptacions i d'ajustos a les empreses, no per fer-les més agradables a nivell sensorial, fomentar el teletreball, per exemple, que és una cosa que va molt bé per a persones autistes, i donar una mica els líders, els mànagers, tota una sèrie de tips o d'eines per si tenen una persona autista treballant, que sàpiguen De fet la via més fàcil, no diria En les dones.

Es comença a pensar també d'una manera diferent en aquests centres quan es busca feina, per exemple, si els diguessin a vosaltres 3 qüestions que amb una dona autista s'han de tenir més en compte. Quines diríeu? quines diríeu que II, si tardem tant en diagnosticar Arles, potser és que també necessitem una cura diferent. No podem tractar tothom igual.

No nos. Li preguntes difícils. De tots aquests trets autistes no tenen els estímuls. Tema del teletreball, tema: no interrompre, tenir doncs uns terminis d'entrega fixos, que no sigui un lloc molt caòtic, que les instruccions siguin clares i amb una sèrie de tips no molt bé, que podrien funcionar per a tothom. No, en el tema de les dones, sí que crec que seria molt important que tinguessin en compte el tema del trauma que comentàvem abans que això És una motxilla que carregaven moltes vegades el drama de no ser diagnosticades. Sí, sí, haver passat situacions molt difícils a la vida no ens poden dificultar fins i tot una simple conversa amb un company de feina, a algú que et mira malament et pot despertar coses del passat. No sigui aquestes petites coses que es tinguin en compte.

Tenir cura, Maria, tu estàs intentant muntar una empresa així.

Bueno.

Sí que obrir la meva pròpia botiga online i és aquí lustradora

i podem seguir a xarxes si et dius. Sí, però sí que l'espectre del sí, que explica moltes coses d'aquest títol,

i també he tingut bastantes males experiències amb feines, que ha estat sobretot l'última la que vaig estar I llavors vaig fe. Esto no lo veo y. Gràcies a haver fet el llibre. Em vaig demostrar a mi mateixa sóc capaç de demostrar i de fer les coses bé. I llavors ara estic intentant deixar obrirà meva pròpia botiga online també per vendre recursos per famílies autistes, com per exemple pictogrames o coses que puguin fer servir en el seu dia a dia, perquè m'he trobat que moltes coses que es venen per a nens i nenes autistes estan fets amb molt poc carinyo i n'hi ha molt poca, molts pocs recursos en espanyol. La majoria són en anglès i crec que per ser autistes no significa que no puguis portar coses fetes amb carinyo,

lutament. Escolteu al principi ben parlat d'aquest superi interessos que diuen que sempre quan parlàvem d'aquesta jugadora de futbol, deien els seus companys de feina que li agradava et deien: és que tu ets una apassionada del futbol. I ella deia: no és la meva obsessió. Quina és la vostra obsessió com a dones autistes? perquè portava un terreny bonic i profitós: la Maria, potser dibuixar i la natació artística, però la Sara i la Montse,

En el meu cas, seria sobretot llegir i escriure la veritat. Amb les dones també passa molt. Això que crec que a vegades tenim interessos que poden ser comuns, per dir-ho així que no és el que deia abans del tema dels trens, per exemple, i això també passar més desapercebut? no, però sí que són interessos, que ens hi dediquem molt de temps i amb una intensitat molt elevada. Per mi seria l'escriptura llegir si queda petita. Tenia molta obsessió, per exemple, amb els minerals. No en van coaccionar los i ordenats per colors,

se que tenia alguna cosa. Així ha anat canviant. No podríem dir obsessió, cosa que t'agrada més,

se'n pot treure Les bases de l'obsessió. Serà, és que és al revés, és la passió. L'obsessió s'ha permès una passió i justament s'ha de treure la part bona, tant per socialitzar com per la feina,

com per tot aquest super experta que fas pinta de ser mateix.

ana cn, no para d'escriure o tocar el piano

i poc més.

I a Bayamo, Sara Codina, Montse vista, romeria de Santos, meravelloses, les 3 de l'autisme,

perquè viuen, perquè l'han patit, també perquè els han tardat en diagnosticar, Carles, però són aquí amb 3 llibres fantàstics que poden comprar per Sant Jordi. L 'l'autisme a través de mis ojos, mañana, y hablamos d'anada. I Lucía y el infinito. Si no ho he sentit prou bé, passeu el cas totes les vegades que convingui o ens escriu un correu a dones i dies. Arroba, catradio, punt cat. Nosaltres tornarem demà a les 9 de la nit a Catalunya Ràdio Amb tota aquesta equip que són la Judit Pastor, la Mireia Dalmau, Roser Perera, Montse Comellas, Carla Verdés, Helena Miquel Edo Hernández i qui us ha parlat? Montse Virgili. I demà no us ho perdeu també perquè parlarem de Merhi vols 100, CREAF, que era la mare de Maricel Geli. I una història, vaja, una de les pioneres del feminisme, sempre històries sobre la nit a Catalunya Ràdio,

nit.