"Drames rurals", de Víctor Català

Contes per anar a dormir. Amb Anna Maria Ricard.

Nova setmana, nou llibre sobre la taula i noves històries que ens porta l'Anna Maria Ricard. Bona nit, Anna Maria. Bona nit. I em dius que avui portes una de les grans figures de la literatura catalana, que és una autora més que ha influït molts, jo diria que moltíssims, dels escriptors actuals. I jo sé que a tu t'agrada molt. Molt. Molt, eh? Molt. Va, desvetlla'ns.

Es tracta de la Víctor Català. I avui porto els seus trames rurals, una obra que el poeta Joan Maragall li va criticar perquè era massa fosca, massa crua, perquè del món rural, deia Maragall, Víctor Català només ens retratava allò horrible, miserable i repugnant. Mare meva. Ho diuen les seves paraules. La crítica la va publicar al Diario de Barcelona, el 13 de novembre de 1902, i a la Víctor li va doldre aquesta crítica. Lo verás. I li va escriure una carta responent-li, entre altres coses, això. Li va dir, esclar que hi ha notes alegres i pures en l'harmonia de la vida camperola, però barrejar-les hauria tret gravetat a les tristes. I a més li diu, hauria traït la seva sinceritat, l'única manera de poder treballar, diu ella. A partir d'aquí tots dos van començar a tenir una relació epistolar, es van veure només una vegada a la seva vida. I la crítica de Joan Maragall i les cartes posteriors que es van enviar tots dos sobre aquest tema, les podeu trobar en aquesta edició nova. Ah, sí, anava a dir, seria interessantíssim llegir les cartes. En aquesta edició que acaba de publicar el Club Editor, els Rambles Rurals, doncs allà trobes la crítica de Joan Maragall i la resposta del Maragall i l'altra carta de la. Ah, molt interessant. És molt interessant. Molt bé, molt bé, molt bé. I he de dir que no era la primera vegada que criticaven l'obra de Víctor Català per la seva duresa. La primera vegada fou el jurat dels Jocs Florals d'Olot del 1898, on l'autora va presentar el monòleg teatral La Infanticida. Oh, és que Déu n'hi do, La Infanticida. El jurat va premiar l'obra, però quan van saber que l'autora era una dona, que es deia Catarina Albert, una senyoreta de l'escala, va esclatar l'escàndol i llavors li van demanar que canviés coses del text, que suavitzés l'obra. Perquè era una dona, no? Si arriba a ser un home no li demanen que suavitzin. Segurament no. I llavors ella va va negar i va dir que no tornaria a signar res mai amb el seu nom real i a partir d'aquí tot el que va escriure ho va firmar amb el nom de Víctor Català és que és per fer-ho fora, no voleu una dona? doncs vinga, adeu això són només dos moments en la vida d'una escriptora que era molt gelosa de la seva intimitat a més jugava a que era una escriptora aficionada que quan no era cert era molt conscient de la seva obra i del que significava. Deia que no havia sortit mai de l'escala i tampoc era cert. Ah, no? Tenia casa a Barcelona, havia anat per Europa. A Barcelona anava a veure teatre, òpera, exposicions. Vull dir, havia viatjat a l'estranger. I com a punts finals només, perquè podríem estar hores parlant de la Víctor Català, només diré que era una gran observadora, li encantava observar, i que era una enamorada de les paraules. És que hi ha paraules d'ella,

les històries precioses. Va, per encet a la setmana, quin conte ens portes avui?

Començarem la setmana amb un dels meus contes preferits, que es diu La vella. Ah, a l'inici dèiem que la Víctor Català ha influït en molts autors. Sí, sí. Un exemple el tenim en la Irene Solà. Ah, potser. Vaja, és l'autora del Canto jo i la muntanya balla, eh? Exacte. Entre d'altres. Entre d'altres. I en una entrevista al Seminari del Temps, la Irene Solà explicava que en la seva segona novel·la, mentre l'escrivia, aquella que es diu Et vaig donar uns i dos mirades tenebres. Exacte, que són llargs, aquestes. Exacte. Tenia al cap la Víctor Català i que pensava precisament en el conte a la vella. Aquest que llegiràs ara. Sí, sí, sí. Ah, molt bé, molt bé. I abans de passar el conte, una cita més de la Víctor Català, extreta d'una de les cartes que li va enviar el jove. A veure, a veure, això és com un colabrot. Sí, sí, és un colabrot. És un colabrot. Parlant d'aquests drames rurals, li diu així, diu. Tot lo renou que van moure los dramas rurals no es degué altra cosa que la trista casualitat de ser escrits per una dona. En aquesta terra, en què és més deshonros per una dona escriure que fer altres disbarats.

O sigui, estem a punt de posar uns aplaudiments i tot. Va, som-hi, doncs, amb el conte La vella dins dels dramas rurals de Víctor Català publicats per Club Editor.

L'havien treta al porxo com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la batuda. La jove, a l'hort, amb el menú de braç, la mossa gran a costura, i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll, al capdavall del poble, i l'altre a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca preny dins la cort, fosca i plena de trenyines, el guerrer modegant en el raconot de sota l'escala, les gallines escarbatant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, al porxo, entre mig de canyissos de figues seques esteses de fasoles engreuades, penjolls de tomates, penotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espar podrit dels orins i les velletes del bressol negres de mosques i llençant un tuf inaguantable. A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encara el sol no donava en aquella banda del pòrseu, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l'horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en què la tenien enclavisada els seus membres morts i inútils, s'arrostia de viu en viu.

Feia cinc anys que s'havia aire ferida, anant a confessar al poble veí amb un predicador que hi feia el novenari. Havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro, que anava marcat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau, la caputxa de franela i les faldilles de plebets, i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava. Però com que el volto no es mogués, el carreter baixar del carro i engegar un roc com l'embosta que anà petant al braç esquer de la padrina fent-li un bony com un ou. I com ni així fes aires de xervir-se, l'home cremat s'hi atensà amb la vara en l'aire per veure si de grato per força el faria desfondir en aquell borratxó que dormia la mona al mig del camí. Al ser-hi a tocar, s'adonar que era una dona, i la sacsejar amb el peu, després l'aixecar i li desembussar la caputxa. Llavors veger els ulls espantats i la mueca sinestra d'aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta, la carregar com un fardo al carro i tiraren cap al poble. Al carrer major li preguntà una dona, "Hola, Valdiri, què duem?". "Res de bo, noia, la vella de Calmanyo que s'és ferida. L'he vista al mig del camí, l'he replegada i la trajinó a casa seva". Tant de grat que us nacebrà l'hereu. Ja mai més servirà per res. Quan els ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec. Al manc no farien nosa. Ja tens raó, però què hi farem? Vaja, adéu, noia. Adéu, si au val dir-hi. I el carro tirava ell mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta mal ensauada. Dels ulls esperbarats de la padrina van caure dues llàgrimes com cigrons. I sentia i veia la pobra dona. A casa seva l'hereu i la jove la reveren amb la sorpresa alarmada amb què rep un hoste perillós que no s'espera. No és que fossin males entranyes l'hereu ni la jove, però a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix, és un sansal i geren tantes boques.

Per provar perquè la gent no digués, van donar-li un got d'aviamsal i li onteren els polsos i la boca del cor amb oli de llarg endaix. I anaren de seguida pel capellà. Si s'havia de morir, alabatsia Déu, però al manc que se n'anés arreglada. Del metge ningú parlar, però que sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei. I els metges, al capdavall, no eren més que uns papa dinero. Com no podien confessar-la perquè no ens raonava, la van extramunciar i es quedaren tranquils, ja havien fet tot el que calia. Al vespre van recordar-se que no havia menjat res del dia abans i li portaren un plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n'anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés. L'endemà la jove es queda a casa per veure si l'àvia se n'anava o no. Al migdia li va donar la sopa i el gotet de vi i al vespre, altra vegada. Els ulls esperberats de l'enllitada semblava que volessin dir alguna cosa, però la jove no tenia teleia de mirar-li els ulls. L'endemà, a l'entrar en la cambra, una brevada forta li tapà els esperits i veger mulladís el sol, palpar el llit i estava tot xop. Llavors la jove va recordar que encara mai l'havia fet orinar. Una foguerada li ensangué la cara i va estar a punt de cantar-li les 40 a la padrina. En els ulls inquiets d'aquesta que ho veia en tot, s'aturà un llagrimó emparesit. Li mancava acostumar-se a sa misèria. La jove, amb ses esbranzides i revolades de dona trampada i sobrera de salut, es va atanar a la finestra cridant que allà s'hi congriaria la pesta.

Aleshores la padrina vege un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic, com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònagues parets, brutes i florides que li feien de gàbia. En s'arrossegada vida de burro guixater, brincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vegativa per contemplar-lo al cel. De llavors, a Navall, inútil ja per tot lo de la terra, li llauria de fer-ho i començar a posar-li voluntat a aquella bellesa consoladora que havia d'arribar a ser la seva única distracció i son únic amic. La jove va rumiar que tenir l'avi al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfaga i l'aixecar. Els dies bons la tenia al porxo, quan fèiem el temps, a la vora del foc. Com ella, la jove havia d'acabar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per les uquetes, abaurar el garrí, anar per l'olla i abadassar l'home i la canalla. No podia estar per l'avella. Li posa la nena per vigilant-te, però el segon dia la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre seria i quieta, sempre muda i mirant enllà com si tingués els ulls de vidre, i la criatura, avorrerta, després d'haver-se arrossegat tot un bec de davantal, comença a arrossegar-se a poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta sortir al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar. Però de la cantonada està en vagé una pleg de canalla jugant a caps i trebes a la plaça i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla i corregué fins a la plaça i després anar a jugar a costures i després acollir margaridolles. Tornà de fosca a casa i la mare no va arrenyar-la. D'aquell dia nevall no es parla més de fer comptar l'àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ser baldat rostint-se de viu en viu entre canyissos de figues, esteses de fasoles, amb filalls d'orellanes i penotxes de blat de moro, amb la terna basseta als peus i les velletes del bressol penjades a xugar, ran mateix de la cara.

A trenc d'alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d'una revolada, la treia al porxo, li posava quatre cullerades de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n'anava de casa. A l'hora de dinar era la nena gran la que es cuidava de tipar l'àvia entre rongs i empentes i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de nou en un braçat com si fos una feixina per dur-la al llit. On quedava abandonada fins l'endemà. I la pobra infeliça, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l'hort ni tan sols bressolar la mainada, que no podia moure cames ni braços i amb prou feines barbotejar un caltramot. La pobra vella, que estava basada a veure de tota sa vida com una cosa natural, que el ser espremut, a l'arreu inútil, el vell que no servia per a res, no se li tingués cap lli de mirament, No es queixava mai d'aquell tracte inclement i dur. Sense una titlla d'amor ni respecte i en sa cara inexpressiva, de pòmuls sortits i boc entregirada, no s'hi veia més que una passible indiferencia, com en la cara d'un brau manso. Només s'animava, pipallejant-li l'esguar, quan s'acostava al plat de la sopa. La feridura havia obert encara més a gana golafre de pagesa, i son ventrell que hauria paït les pedres no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongets bullits,

i l'ànsia d'en son rostre i la voracitat amb que llepava la collera semblaven demanar sempre més i més. Però no n'hi donaven, perquè deien que si menjaven molt, embrotava massa el porxo. Llevat els moments del menjar, es passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immòbil i muda de cara a l'horitzó, amb el cap hert i els ullets grisos, vedats i fixes, com ulls de vidre, i les dues mans sobre la falda, amb el rosari a l'esquerra, l'única viva si no hagués sigut la pedrada del carreter. Però aquella pedrada tan certera havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar dos o tres dits. I havia deixat en el bracet d'ull cantallut com una estrella resseca, un renos que, quan volia fer mal temps, l'agollonava amb unes fiblades tan vives que la feien petar de dents. I així es consumia el res de sa miserable vida la padrina de Calmanyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa dels fills, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que s'ofreixen. Ningú sabia ni potser ella mateixa quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplegia davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava, sempre en son esperit encara viu, dins de sa carn quasi bé del tot morta i mumificada.

Aquí ho deixem. Mare meva. Aquí ho deixem. Vols dir que això ho haig d'acabar demà, jo? Sí. Aquest és teu, et passo el relleu. Però fa molta pena. Fa molta pena. Però com ella pensava, la vella, que diu, és que és la vida del camp, qualsevol ésser que no serveixi, fora. Ai. Ja l'acabarem demà.

Acabarem plorant aquí. Anna Maria, fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Bona nit.