Edmon Colomer: "Espanya ens frena, però malgrat tot de vegades arribem a l'excel·lència"

El convidat d'avui al divan va viure la música a casa des de menut, cosa d'uns pares músics que van tenir l'empenta d'impulsar un orfeo als anys foscos del franquisme, a Barcelona, amb una activitat cultural tan important, tan important, quant més difícil heurà treure el cap.

Amb el seu pas pels Estats Units, va perfeccionar la passió de conduir grups humans en un entorn molt específic. Alta cultura conjugada amb la pedagogia que porta l'ADN, amarada d'un esperit inconformista que el defineix. Busca l'ideal i per això admet que és poc realista.

Ara, a la tardor de la vida, rumia sobre la falta de cultura al nostre país i la pobresa en la percepció que la política té de la música. I creu que tenim molt potencial, que potser seríem més ben servits també governant-nos nosaltres mateixos. Mestre Armando Colomer, director d'orquestra, benvingut al divan. Gràcies per acollir-me. És un honor.

Com sempre, la música que sentim avui al divan és la que ha triat la persona que hem convidat. I ara què sentim, mestre?

Estem sentint i escoltant Bernstein, un fragment del simposi sobre Plató, una serenata per corda, percussió i violí-solista. Oh, més o menys, eh?

Per què ens ha triat Bernstein?

Bé, és un dels meus referents, en molts sentits. Per la personalitat desbordant que tenia, un home d'una cultura enorme, un músic fora del comú, director, compositor i pedagog. La pedagogia ha estat sempre un eix central en la meva vida.

Vostè, a més de director d'orquestra, clarament es defineix com a pedagog.

Sí. A veure, m'agradaria ser bon pedagog, és el que realment he intentat tota la meva vida a través de la música que he fet, és que tingui aquest poder de comunicació que ha de tenir i sigui ben compresa, evidentment fins allà on jo sigui capaç de transmetre-la. Sempre sembla que estigui

aquí com de rebaixes, diria un vostè, de rebaixes amb vostè, fins on sigui capaç de transmetre-la. Caram, que la transmeti tant que sigui, eh? No? No l'havien dit mai? Està com de rebaixes?

No, sí, sí, que m'ho han dit, sí, que m'ho han dit. Ho he de reconèixer. Ho he de reconèixer.

No, no, no, vostè és allò prime, no? Diríem, vostè que va estar tant als Estats Units. Però mirem, explicarem ara una conversa entre el mestre Edmond Colomer i una servidora.

Un dia vaig rebre una trucada telefònica. Era el mestre, que estava començant a maquinar, no sé si una jornada, un simpósium, però alguna cosa grossa d'aquest compositor. I em va dir, el lletre és igual, la música és el que és important, i jo només vaig poder dir, sí, i tant. Què serà? Això de Robert Gerard, mestre Edmond Colomer, què organitza?

Doncs la primera vianal que porta el seu nom, que vol ser simplement una mera de parador, que dona a conèixer una part de la seva música, sobretot la que és menys coneguda, i que de retruc, com a conseqüència, dona a conèixer música de compositors catalans. I tot això en una estructura, en un àmbit en el que també intervé la paraula, intervé la dansa, intervé en disciplines que tenen molt a veure, evidentment, amb la música.

Ens ha portat avui el mestre Edmond Colomer, això que parlem ara és per la tardor, Robert Gerard és el protagonista. Un llibre d'Oriol Pérez de Treviño que titula o subtitula Robert Gerard, un quixot amb noblesa d'esperit. És una manera de definir-lo. Vostè n'ha fet el pròleg?

Jo n'he fet el pròleg, exactament. Robert Gerard és, per molta gent, sobretot molta gent música investigadora, probablement el nostre referent més gran del segle XX. Tenim músics, com tothom sap molt bé, d'una gran vàlua, com en Frederic Montpou, com en Eduard Tultrà, com els dos Lamotte de Grignón, etc., etc., Però Robert Gerard, que precisament va passar molts anys a l'exili, va morir a Cambridge, ha estat per a nosaltres una icona. I és una figura que representa tots aquests colors de la vida de l'artista, del pensador. La filosofia, la ciència, l'astrologia i, per descomptat, la composició musical.

En la composició musical. I en realitat això serà diversos actes a la tardor. Què serà ben bé això?

Serà un festival, un bienal, perquè succeirà cada dos anys, que començarà el dia 30 de setembre i acabarà el dia 22 de novembre. Durarà dos mesos i això ho fem en complicitat amb l'Auditori de Barcelona, el Museu de la Música i l'ESMUC, bàsicament.

M'agrada molt la idea de complicitat. No en col·laboració, no. Són còmplices, realment. Vostè pensa que la música, vostè que és pedagog, que és com constructor, és un constructor de música també. Permet o ajuda que les persones siguin millors?

Per descomptat. Quan parlem de música de veritat, sí. La música té molts elements que són essencials pel creixement de la persona humana. I com millor és la música, pot ser una cançó popular, però també pot ser una obra molt elaborada, ha d'entrar en l'interior de cada persona i l'ha de fer. Creixer, la de fer pensar. Com de sumoure, d'alguna manera.

Exactament. Sexejar algunament. Perquè vostè distingeix entre la música quan realment és bona i la que és només entreteniment, sí?

És exactament la paraula. Pensem que la música és una extensió de l'ànima, per descomptat, I la música té una dimensió, té un ventall de formes de produir-se, d'expandir-se molt divers. És lògic, i això ha passat sempre, que la música serveixi d'entreteniment. Entreteniment.

I distingueix entre entreteniment i art.

En mans d'un artista, sigui un compositor o sigui un intèrpret, la música adquireix aquesta categoria.

Avui parlem amb el director d'orquestra, amb el pedagog, amb el mestre Edmond Colomer.

Vostè sent ara aquí també aquest altre moment de la mateixa sinfonia número 4 de Robert Gerard. Sí.

Ja no sé quants mons aquí que es barregen.

És un monument, aquesta sinfonia, és la Sinfonia IV, és una culminació de tota la seva vida com a creador. Aquí s'hi barreja la voluntat de transcendir, de transcendir a través dels sons, i com. Fent que tots aquells elements que coincideixen tinguin el mateix valor, cosa que no havia succeït sempre. Hi va haver moments en la història en què la melodia tenia una certa prioritat. No, aquest és un moment en el que coincideixen tots aquests elements i tots tenen aquest valor. I sobretot el color, el que entenem la tímbrica, tot el color dels instruments. I tot això, evidentment, al servei d'idees molt definides, molt ben estructurades dintre d'aquesta obra, per posar aquest exemple, però, de la majoria d'obres que ell va compondre.

Perquè, esclar,

un compositor pot arriscar o no.

Un compositor arrisca sempre. Sempre arrisca? Sempre. I Gerard és el paradigma del risc. Ell ho defensa. Defensa que no té valor la música si no vas més enllà del que has rebut, si no la transformes.

Però, esclar, si no es va més enllà del que has rebut, de vegades provoca rebuig, que sembla molt a prop. O incomprensió, de moment, o incomoditat. Vas rebaixant, eh? Doncs.

Tots aquests adjectius són molt apropiats, perquè quan una novetat ens arriba i ens sorprèn, és lògic que pugui generar incomprensió, pugui generar rebuig, però també pot generar curiositat. Sí, clar. És clar, la curiositat és la font del saber. Per tant, l'artista ho sap. Sap que potser el seu moment encara no ha arribat, però la seva música sí que ha arribat.

Però què és bo això? La música ja ha arribat i el seu moment no, diríem. La música va al davant, va al davant d'ell mateix, del canvi del món en aquell moment, del que és capaç d'assumir la societat en aquell moment, no?

És l'avantguarda, no? L'avantguarda que va sempre al davant del que la societat ha rebut. I sempre ens costa molt entendre, i no parlem solament de música, sinó entendre qualsevol disciplina.

La pintura d'escultura que vol, que digui al davant, i al davant és al demà. És alhora. Avui és al divan el mestre Edmond Colomer.

Què estem escoltant ara, mestre? Doncs un fragment de La dança dels morts d'Artur Oneger. És una obra especialment interessant per a mi. Perquè, primer, fa referència a un text. El text és de Paul Claudel, que era precisament un conservador, però, en canvi, la música va molt més enllà, encara que aquest fragment que escoltem és un fragment molt entenedor, no? Però és una obra molt espiritual que, d'alguna manera, vol lligar la tradició del. La danza dels morts medieval apareix en un moment de l'obra i en aquest cas és com una pregària el que estem sentint. Com una pregària.

En realidad, cuando estamos en un funeral y hay un momento para el silencio y un momento para la música, la música nos permite asumir la tristeza, nos permite conectar con la propia emoción. Amb l'emoció també de les persones que estan compartint aquell moment de dolor, aquell espai, i ho fa la música, és a dir, realment ens allibera, ens permet tornar a ser més nosaltres mateixos, i no sabem per què és llavors que podem plorar, però podem plorar en pau. He pensat això moltes vegades. En els funerals no ho havia pogut dir mai.

Ara tinc aquí un mestre a qui dir-li. Jo no ho havia sentit mai, tampoc. Aquesta és la veritat. No, plorar en pau és veritat. Es pot plorar en pau, no?

Diríem com. T'encanta amb tu, diríem. Com concentrant-te en tu mateix i a la vegada a prop dels altres o es pot plorar desesperadament? I amb la música es plora en pau.

De fet, cada vegada que ens toca dir alguna cosa a algú que se li ha mort a algú proper, és molt difícil trobar les paraules, per no dir que és impossible. En canvi, la música. Substitueix les paraules en aquest cas. I va més enllà. La música té un component de transcendència que la paraula no té. No té.

Avui ha vingut Edmund Colomer, encara no hem dit res de la seva biografia. Fixi's aquí, perquè. Clar, tenir l'oportunitat de poder parlar amb vostè, amb la música que ens ha triat, és un luxe, i encara no ho hem fet, això de ressenyar algunes dades, però fem d'aquí no res. Amb el cor del Clare College de Cambridge, que també ens enlaira. El cor del

Clare College de Cambridge.

De Claude Debussy, diria que la fe bon regardé. És com de broma, no? Fa de bon mirar. Mira, mira, mira. Molt de Déu i molt allà dalt, però la que fa de bon mirar jo diria que va a peu pla, oi? Perquè és la triada.

Podria haver-hi moltes raons. De fet, n'hi ha moltíssimes. La primera, essencialment, és perquè és una petita obra d'art. És una obra construïda des de la intel·ligència, des del talent que tenia Debussy, i. Aquesta petita obra, que dura, no arriba a tres minuts, percorre quatre veus mixtes, que fa referència a un text de 1400, de Charles d'Orléans, que era un poeta d'aquell moment, i que, res, parla d'una dona, de l'únic que és, i que fa de bon mirar. Però no va més enllà el text serveix d'excusa perquè Debussy desplegui tota la seva capacitat de sensualitat que té una bona part de la seva música i torno al que deia al principi aquesta és una obra essencial una obra. De molt curta durada, on tot el seu geni està concentrat. Vostè recorda quan la va descobrir? Sí. Quan va ser? Què va passar? Doncs és molt prosaic. La vaig descobrir mentre dirigia. Jo vaig dirigir l'Orfeó de Sabadell. Sí. I buscava obres que anessin més enllà del repertori habitual dels orfeons i els cors de l'època. Sí. Perquè eren obres que podien estar molt bé, però que tenien poques dificultats tècniques. Sí. I vaig intentar buscar alguna cosa més exigent. Per motivar. I vaig trobar aquesta obra. Són tres, és una trilogia, aquesta és una de les tres, i ho vam provar, i realment tothom em va afluir moltíssim, i va ser una experiència que recordo molt, i mira que n'he tingut experiències musicals, però aquesta comunió entre la música, la gent que cantava i jo mateix.

Perquè abans, quan hem vist la dansa dels morts, per acords d'Onerger, quan la va conèixer, quan la va triar, quan la va descobrir aquella altra? En un altre moment de la meva vida.

Jo en aquell moment era director d'un orquestre al nord de França, a la Picardia, l'orquestre de Picardia, i vam estar enregistrant molts discos que precisament van tenir molts premis, ho he de dir. Enhorabona. Moltes gràcies. Han de ser francesos per dir-se orquestre de Picardia. Sí, sí, però va ser un dels moments, no l'únic, però un dels moments més feliços de la meva vida professional i humana, també. I un dels projectes va ser aquest enregistrament de la Danse des Morts amb el cor de la Ràdio de França. És un cor extraordinari amb aquest solista també extraordinari que es diu ara no me'n recordo Lambert Wilson era el narrador perquè hi ha una combinació entre solistes i narrador era un periton extraordinari

i aquest altre de Bernstein a veure si ens diu quan la va conèixer aquesta peça. La serenada després del simposi de Plató. Quin moment de la seva vida va anar?

Aquesta també la vaig enregistrar amb aquesta orquestra. Amb la de Picardia? Amb un violinista Regis Pasquier extraordinari, també. Però ja la coneixia de molt temps abans, ja formar part una miqueta del meu patrimoni personal de coneixences musicals.

Perquè el patrimoni personal musical ja li ve de casa. Doncs sí, doncs sí. Té el patrimoni, hi ha qui li deixa un xalet, i a vostè li van deixar la música.

De fet, jo portava la música abans de néixer. Abans de néixer, és ADN, això. I ho puc dir d'una forma natural i ben directa, perquè els meus pares, quan es van casar, que per cert es van casar a Sant Esteve de Sarrovires, al mateix poble de la Rosalia. Doncs es van casar després de casar-se ja anaven a cantar amb el cor a un auto excremental i a la tarda un cor d'un col·legi que ell dirigia va fer un concert es va casar, va fer un concert a la tarda i un altre concert al vespre tenia feina

reina tinc feina però la seva mare també era del club també era del club com es van conèixer els seus pares?

O el meu pare havia fundat aquest Orfeo l'any 1942. El Laudate, no? Sí, exactament. I al cap de pocs anys, doncs, hi va entrar la meva mare, i la meva mare, que estudiava el piano i l'orga, i l'harmonium, que és un instrument que avui dia ja pràcticament. No es veu gaire, no? No, ja pràcticament ha desaparegut. Encara es fa servir, però pràcticament ha desaparegut. Doncs allà es van conèixer. Doncs clar, fixem-nos, eh?

1942, que sembla una data, però feia només tres anys que s'havia acabat la guerra civil. Per tant, ser capaç de fundar un Orfeo a Catalunya, això era una il·lucitat, no?,

Jo no ho puc valorar de la mateixa manera. No sé si en diria heroïcitat, però el que sí que és arruixament i audàcia, això sí, per descomptat. Bueno, el meu pare venia, com tota la gent de la seva generació, havia estat castigat per la llibertat. Després de la guerra el van castigar anant a fer el servei militar després d'haver estat al bàndol república aquí, el servei militar a la Corunya allà va fundar un cor al regiment, li van deixar fundar un cor i quan va tornar la seva passió era la direcció del cor i va fer el que va poder suposo que tenia coneixences a la parròquia de la Mare de Déu del Pilar i allí va començar.

Allà va començar, eh? L'Àngel i la Montserrat. Quins valors li van transmetre als pares? Mestre, tu, en colomer. La naturalitat.

La música per descomptat. Jo diria que l'honestetat i l'espiritualitat, que en aquell moment ells vivien com vivia la gent de la seva època, d'una forma intensa, doncs tota la família. Això ens ho van transmetre, després nosaltres, esclar, el món canvia. I anem transformant-nos nosaltres mateixos, la nostra forma de veure el món, de veure la religió, l'esperit, però allò va ser determinant per la meva vida.

Abrila del mestre Eduard Tondrà. Maria Luisa Montada, veu.

I a la soprano l'acompanya al piano Josep Sorinyac. És una peça que té reguesta, perquè aquesta veu que sentim.

Que ho sabem del cert Mari Lluís Amuntada és justament l'esposa, la muller del mestre Edmond Colomer i sabem que ell va ser molt crític però que amb aquell d'aquella manera ella va també poder fer millorar encara més, a més d'aquesta veu, gravar aquest disc fer molts recitals.

I és una veu que ens enamora. Potser per això Edmond Colomer i Maria Lluís Amuntada fa 50 anys que estan junts. Mestre Colomer, digui'm que vostè ho deu saber del cert. Què és l'amor?

L'amor en aquest moment, evidentment, em costarà trobar les paraules. Ah, si aquesta definia música. Si l'hagués de definir en música és simplement respectar el que el compositor ha escrit. Respectant el que el compositor ha escrit, transmets l'autenticitat d'una ànima, una ànima artística. Aquesta ànima ha fet possible que aquelles notes existeixin. Nosaltres, com a vehicles transpissors, ho hem de respectar. I respectant-ho, ho estem estimant. Em sembla que aquest podria ser un element a tenir en compte quan definim l'amor. Ara, l'amor és una cosa, jo penso que és un concepte, com n'hi ha tants, que el podem definir de moltes maneres, però realment el podem definir?

Ha parlat d'autenticitat, de respecte i d'estimació. O sigui, de fet, ja me l'has de dir, les tres paraules o tres components que té l'amor, no? Doncs alguna cosa d'això

deu haver-hi, clar. I passa l'abril, davant de potser queixamós i gentil,

Avui parlem aquí al divan amb el mestre Edmond Colomer.

Els diumenges de 9 a 10 de la nit a Catalunya Ràdio, al divan amb Sílvia Coppolo. Escoltem les persones.

Explicàvem abans que el pare va crear l'Orfeo Laudate el 1942, que la seu social era Enric Granados Diagonal, aquí a Barcelona, i que allà el nostre convidat d'avui, el mestre Edmond Colomer, doncs hi passava moltes i moltes estones. I va ser el Conservatori de Música de Barcelona que va començar a entrar d'una manera més clara al món acadèmic musical? Sí.

Sí, hi vaig entrar bastant tard, quan tenia 12 anys. Jo havia viscut la música, com has dit molt bé, des de abans de néixer, i a casa tot era música, bàsicament música coral, i música vinculada a la pedagogia, però al conservatori no hi vaig anar fins que no tenia 12 anys.

12 anys, i diu que és tard, 12 anys. Molt tard, molt tard. Gràcies, ja ho entenc, ja ho entenc, ja ho entenc.

La música, és a dir, la música s'ha de portar dins, per descomptat. Això ja ho teníem, anàvem a avantatge, mestre, no? Però després hi ha un aprenentatge. Un aprenentatge que, com qualsevol altra disciplina de la vida, s'ha de fer el més aviat possible. Oi que anem a l'escola tan aviat com podem, i a poc a poc aquest aprenentatge va prenent forma en funció del moment, de l'edat que tens, etc. En música passa igual, però hi ha uns mecanismes que s'han de desenvolupar des que ets molt, molt, molt petit, sobretot per ser instrumentista. Si comences als 3 anys, no comencis als 6. Si comences als 12 anys, no pots ser ni un bon pianista, ni un bon violinista, ni un bon percussionista. Jo vaig començar als 12 anys, i no em sap greu d'haver-ho començat tan tard, però no he estat mai un bon instrumentista. Però això m'ha permès fer altres coses que potser no hagués fet si hagués estat un bon instrumentista.

I ara on som? Què estem escoltant? Hindemith, Matis der Mahler. La Sinfonia Matis der Mahler.

Matis der Mahler és Matías, el pintor. Per què ens l'ha triada?

Perquè és una de les obres del segle XX que m'atrau des que era molt jove. M'atrau per la seva perfecció formal, m'atrau pel seu brillantor, m'atrau perquè significa molt en la història de la música centre-europea. I perquè si Hindemith no és. El compositor de referencia, sí, que és un gran compositor i per tots els malhomens tothom sap qui és, però parlem de Bartók, ah, ja sabem qui és, parlem d'Astravinsky, sabem qui és, Quindemith, sí, però no tant, i en canvi és un compositor d'una volada extraordinària.

L'estic escoltant, mestre Colomé, i penso, vostè és un craque ensenyant, perquè entra amb el ritme aquí, el veig els estudiants, sí, però no, amb l'entonació, i els hi posa un repte, i els motiva, ho fa tot, vostè juga. Clar, allò com en anglès i en francès, no? Juga la música. Vostè juga la música. És una bona manera de dir-ho, sí, sí, sí. Juga la música. Mira, mira, mira, mira.

I com va ser que va passar del Conservatori de Música de Barcelona tan tard que hi va entrar als 12 anys? Imagina't anar a Indiana, a la Universitat d'Indiana als Estats Units. Com va anar?

Doncs la veritat és que ja estava fent de músic. Ja m'hi dedicava professionalment primer havia començat com a podagolc durant classes a escoles com havia fet el meu pare després començant a dirigir cors i fins i tot i ara que estem parlant d'intimitat doncs. Vaig ser director del Conservatori de Manresa. Als 29 anys, per els arts de la vida, em van demanar que fes alguna cosa i jo, amb aquell entusiasme inconscient, m'hi vaig posar. Evidentment, no tenia ni la capacitat ni el coneixement per una activitat d'aquesta responsabilitat. I al cap d'un any i mig em va sortir una beca per anar-me a estudiar a fora. I aquesta beca va ser als Estats Units. La vaig buscar. Hagués volgut anar al centre d'Europa, el meu alemany no era prou bo, el meu anglès tampoc, però tenia més facilitats per aprendre'l i aleshores me'n vaig anar als Estats Units. Quants anys hi vas ser, allà? Quasi bé tres anys. I què en va aprendre? Què va aprendre, allà? El bo i el dolent. El bo i el dolent de la societat americana. Describe it, que diuen americans.

Describe them, no només una cosa, les dues. Què va ser el bo que recorda i el que no és tan bo?

No, realment el bo pesa molt, el bo pesa molt. Primer, entendre com viu una societat que no és la teva, que veiem des de lluny, la caricaturitzem, sense saber exactament què estem fent. Quan ets allà t'adones que és una ciutat, una societat que té els mateixos problemes que tu, que té fins i tot mancances enormes a nivell cultural, però alhora també té valors enormes, com el de la disciplina social. Què vol dir per mi això de la disciplina social? Doncs vol dir marcar un objectiu col·lectiu. La societat sap que per conviure ha de respectar una sèrie de normes. A veure, tots els éssers humans tenim ganes de ser lliures i tenim ganes de fer les coses com ens donen la gana, i més els artistes, no? Però respectar una norma per conviure, això ho vaig aprendre entre d'altres llocs, però en aquell moment als Estats Units. No he parlat encara de música. I de música, què va aprendre? De música vaig anar a l'Universitat d'Indiana, a l'Escola de Música de l'Universitat d'Indiana, que era, junt amb la Júlia de Nova York, les dues universitats de referència. Més també, però una universitat enorme, amb una oferta de professorat de gran nivell, cinc orquestres d'estudiants, una orquestra de cambra, molts cors. Amb un enorme prestigi, no? Enorme prestigi, i un departament de direcció d'orquestra amb dos professors molt solvents, molt competents, però potser jo hi anava per dirigir, per per aprendre a dirigir orquestra potser no va ser tant l'aprenentatge de la direcció que ja havien començat a adquirir aquí com tota l'estructura de funcionament de la universitat que em va permetre entendre com ens hem d'organitzar per fer bé la música i sobretot els que volem liderar i els que hem liderat a la nostra vida grans estructures sinfòniques perquè no és només la música sinó la forma d'organitzar-se per aconseguir un resultat òptim el

líder ha de fer entendre també el grup i aconseguir motivar-lo, tibar com si diguéssim del grup liderar també

és això és la part humana, potser és la part més difícil és la part més difícil però prèviament ha d'haver-hi un treball de preparació a molts nivells que permeti que en el moment que comença el primer assaig tot estigui a punt i perquè va tornar. És molt bona pregunta. Gràcies, mi esforç. També me l'he fet a mi mateix. Ha gosat contestar-se-la? Sí, la puc contestar, sí. Va, sí, gràcies. És una resposta, jo diria, molt prosaica. Em van trucar de Madrid per veure si podia començar un projecte amb nens, un projecte de música amb nens. En aquell moment els socialistes acabaven d'arribar, estem a l'any 1983. Diria 82-28 d'octubre. Exactament.

Això és el moment de les eleccions. Vostè va molt bé perquè Felipe González, si no m'encorregeu, companys, comença el mandat el 83.

Exactament. Em truquen els que acaben d'arribar. Jo no tenia ni idea del que estava passant aquí. Ni idea. I em truquen per fer alguna cosa a Madrid. I com que la proposta va ser molt poc convincent, va semblar que no valia la pena, vaig dir no, no, jo dic que no. I la meva dona em diu, escolta, et paguen el viatge per anar a parlar, aprofita-ho. I vaig anar i així va començar la Jove Orquestra Nacional d'Espanya.

Així va començar la Jove Orquestra Nacional d'Espanya, Ministeri de Cultura. Vostè va venir després de Reis, devia venir, no? Vostè, després d'allò, amb l'any nou. És que m'estaven dient que el govern va començar el desembre del I s'hi va estar una pila d'anys, no?

Sí, és veritat. Vaig viure a Madrid durant pràcticament 13 anys, sí, sí. De fet, va ser un projecte del qual n'estic molt content. Per què? Perquè vaig poder posar en pràctica, sense cap mena d'entrebanc, parlo humà, polític, en absolut, vaig poder posar en pràctica un projecte que mai a la vida m'hagués imaginat que pogués ser possible, com és crear una estructura perquè en el futur allò es pugui convertir en un centre de formació de música a alt nivell. I penso que ho vam aconseguir força aviat. Evidentment, el camí a recórrer era immens i hi ha molts objectius que es van quedar pel camí, Però vam aconseguir, i he d'agrair en aquell moment a la classe política que em va ajudar que no em posessin cap mena d'entrebanc. I fins i tot jo mateix, amb els meus estirabots i els meus queixes i tot el que podia passar quan un és molt jove, que no troba res bé, doncs em podrien haver enviat O quan és exigent

o vol l'excel·lència, no s'ha de conformar i acotar el cap, sinó que pam, pam, pam, vol anar endavant, no?

Per descomptat. O sigui que bé, vaig superar tots aquests obstacles i aquí està el projecte. Com va conèixer la Maria Lluís Amuntada? Molt abans, això ja érem. Jo en aquell moment començava a dirigir Corts Amateurs al Centre Excursionista de Catalunya. És que, hòstia, és autèntic. D'aquí aquí està Indiana,

o d'aquí aquí el Centre Excursionista, Manresa, Madrid, i allà feien excursions.

A veure, el que fèiem era música. Bueno, ja ho entenc. Entre excursió i excursió.

Sí, entre excursió i excursió, doncs no hi havia música. No hi havia música, eh? Molt bé, molt bé. Quants anys fa que estan junts? 50. Enhorabona a tots dos. Gràcies. Enhorabona. França, Venezuela, Anglaterra, no? Ha voltat vostè, no? Molt.

Els directors d'orquestra voltem molt. No soc una excepció. He voltat molt, és veritat. I considero que és un privilegi perquè m'ha permès, primer, desenvolupar la meva passió, que és la música, i dirigir, però també conèixer gent molt diversa, de diverses cultures, i també l'aprenentatge passa per això, per l'experiència vital.

Ara som aquí al divan avui amb el professor Edmond Colomer.

Els diumenges de 9 a 10 de la nit a Catalunya Ràdio, al divan amb Sílvia Coppolo. Escoltem les persones.

Som al cinema? ¿Cómo comunicar con este pequeño enfermo en la noche y el silencio?

¿Cómo llegar a hablarlo? Estem veient aquí a la ràdio, Catalunya Ràdio, al divan, aquesta història de Marie Horten, director Jean-Pierre Améry. Ah, però la música li agrada a vostè, eh? També, perquè la música de Sónia m'he d'adaptar, no sé si ho pronuncio bé, per què ens l'ha triada?

Primer, jo no sóc un cinéfil, per tant, no sóc una persona que pugui parlar de les moltes pel·lícules que he vist, però evidentment n'he vist algunes. I hi ha hagut autèntiques meravelles. I aquesta és una. Jo no m'atreviria a dir, perquè no soc un expert, que sigui una obra mestra, però sí que és una obra d'una profunditat humana enorme. Tracta sobre la relació entre una monja i una noia sorda i muda i com aconsegueix aquesta noia domesticar-la, perquè arriba el convent, estem parlant de no sé quina època, però. Podem parlar de fa 200 anys, arriba a un convent com una bestiola. I és cega, a més. I és cega. I aquesta dona, aquesta monja, amb molta tenacitat, i això, amb molt d'amor, precisament, aconsegueix molt d'aquesta noia, aconsegueix que aquesta noia pugui ser, pugui realitzar-se com a persona.

Estem parlant de la història de Marie Herten, que és una pel·lícula de fa un parell d'anys que ens ha triat el mestre Edmond Colomer, i també aquesta altra.

El vestir de Babette i la Babette és a la cap de cuina d'un gran restaurant de París, del Café Anglé, una pel·lícula de Gabriel Axel amb música de Per Norgard, es pronuncia així, perquè ens l'ha escollida, aquesta.

També és una pel·lícula que té una càrrega humana enorme i. Que has dit molt bé. De fet, parla d'una comunitat danesa, de gent molt gran, de finals del XVIII, jo diria, possiblement. Viu molt aïllada i apareix aquesta senyora que havia estat una gran cuinera i que escapa de la guerra i vol retirar-se. I un dia, per commemorar un aniversari de la mort del pare de la família, doncs els organitza aquest banquet, que és brutal, que és extraordinari. Un moment que quedes allà corprès.

I ara llegirem també algun moment, algun fragment d'algun llibre. La senyora Gran Gosier, embarassada, va menjar massa tripa, fins al punt que li van haver d'administrar un astringent. Aquest era tan fort que els lòbuls placentaris se li afluixaren. El fetus gargantua va lliscar dins d'una vena, va pujar i va sortir per l'orella de la seva mare. Des de les primeres frases, el llibre ensenya les cartes. El que s'explica aquí no és pas seriós, cosa que vol dir, aquí no s'afirmen veritats, científiques o místiques, on no es compromet a donar una descripció dels fets tal com són en realitat. Feliços els temps de Rabelais, la papallona de la novela arrenca el vol endoent-se al damunt del cos, als esquinsalls de la Crisàlida. Pantagruel, amb el seu aspecte de gegant, encara pertany al passat dels contes fantàstics, mentre que Penúrgia arriba del futur amb les noves personages de la novela. Som en un dels moments

més forts que he viscut associats a la literatura. Per què? Bé, no és original perquè aquest llibre tracta de música. Tracta de literatura, per descomptat, però de música també. I parla de. Com la novel·la és com una mena de reacció a la història. És a dir, en Milan Kundera diu "la història la fem nosaltres, la història no ens l'han de donar feta". I, per tant, ell fa una reflexió sobre aquest principi. La història, la novel·la, som els que realment fem la història.

Què tindran aquestes roses que al cor sempre m'han robat? Dins ses fulles mig descloses, quin misteri hi ha amagat? D'un remei que me'n donaren per les calmes del gener, tant les roses m'encantaren que em plantava un vell roser. El perfum de poesia que exhalava el tany florit. Tota l'ànima m'omplia i encara el cent dins m'omplit. Tanta roses per les branques, tota em feien estremit. Jo us mirava roses blanques sense gosar-vos mai collir. Per quina alta subtilesa tu parlaves a mon cor d'aquella amor incompresa o sempre exquisida flor. Rosa blanca i encisera que en qualsevol temps revius amb l'embat de primavera o amb la calda dels estius. Floca quan l'hivern escansa en sa tasca de gelar un somriure d'abonança primerenc que fa abadar. Flor que em dares la tenderesa enlairant mon pensament quan sentia la bonesa d'estimar calladament. Flor que creix per tota banda amb rigor d'aigua o de plor. Jo vull fer-ne la garlanda pels silencis del meu cor.

On som, mestre Edmond Colomer, on som? Som entre els núvols.

És insuperable, insuperable. Som els amables. Qualsevol ubicació, el GPT, tot això és prosaic. Totalment. Però és clar, ara els oients diuen, i què és aquest poema? De Maria Antònia Salva, antologia poètica. Amb Tria i Apèndix de Josep Carné, una introducció de Joan Triadu, que ha publicat La Magrana. I per què ens l'ha triat?

Maria Antònia Salvà m'ha acompanyat des que vaig tenir una relació professional, musical, artística, amb l'Orquestra de Balears. Sí. Allí vaig conèixer un nebot de la Maria Antònia Salvà i vam tenir converses sobre ella. Em va introduir a la seva poesia i em vaig quedar. Enamorat de la qualitat de la aquesta sensibilitat tan ausentista jo no diria heretada perquè era contemporània d'en Carné però jo diria que. Que completa la figura d'en Carné. O sigui, tots sabem qui és en Carné, és el que va representar, i en canvi poca gent coneix qui era Maria Antònia Salvar. És una poetessa excel·lent. Excel·lent.

Doncs encara més li agraem que avui ens l'hagi triada Mestre Colomer. Abans hem parlat, només al començament, que potser al nostre país la política cultural és coixa, és coixa, i està més donada a l'entreteniment, sovint, no? Es dedica més a l'entreteniment que no pas a l'art. Per què ens cal acostar-nos més a la música i viure-la?

Ens cal acostar-nos a la música perquè ens cal deslliurar-nos de la matèria. Ens cal anar més enllà, sempre, sempre. I la música, precisament, molta de la música que s'ha escrit i que existeix ens assenyala el camí. L'hem de saber descobrir, algú ens ha de guiar, però un cop nosaltres hi som, nosaltres hem de fer-lo conjuntament amb la música o impregnats per la música. Per tant, la música és aquest element neurònic de l'esperit que ens ajudarà a ser més lliures. A ser més lliures, també com a país. Per descomptat.

Vostè confia en la generació més jove, dels 30, 40, 50 anys?

Jo sempre he confiat en les generacions que vénen darrere nostre. Primer, perquè vénen més preparades, perquè nosaltres, a vegades, sense adonar-nos, els deixem un llegat que ells recullen a la seva manera. I penso que tots els que hem tingut el privilegi de viure a través de l'art i de la pedagogia, Tot aquest pòsit l'han de rebre i de fet ho estem experimentant. Conec molta gent jove que en aquest moment els admiro. Admiro per la seva actitud, per el seu coneixement, la seva intel·ligència i el seu compromís a fer un país millor.

A la República vam viure un moment de creixement, la foscor de la dictadura, això de la transició, en fi. I diríem, ara tenim prou autonomia, no tenim la independència, però tenim prou autonomia per fer coses millors?

Poca. Molt poca, molt poca. És a dir, el que es fa, el fa la societat civil, per descomptat. La vida col·lectiva, el creixement d'un país, el construeix la gent. Per tant, necessitem eines. I les eines ens les fabriquem nosaltres aquí, a casa nostra, però les eines ja són donades en els estats que tenen més poder i més potència. Espanya ens frena, Espanya ens frena, sempre ho ha fet. Per tant, nosaltres, malgrat tot, sobrevivim i penso que a vegades arribem a l'excel·lència de forma sorprenent, però hem de lluitar molt més per això, perquè ens falten les eines.

Anem acabant amb mestre Colomer. Digui'm què és important a la vida. El respecte. Què és el millor que ha fet vostè a la vida per ara?

Si he de parlar d'una forma general, fer música. Si tingués una segona oportunitat, què canviaria? La meva actitud davant de la vida. Com seria?

Més compromesa. Més encara? Més. A qui donaria les gràcies? A molta gent,

però per descomptat aquí he de donar les gràcies a tothom que m'ha recolzat, començant pels pares, per descomptat, i la gent que m'estima, que viu a prop meu, però gent que no viu tampoc tan a prop, i que aquí també dec molt.

M'ha parlat de l'espiritualitat, però i Déu? Déu és un concepte que no he entès mai. Si hagués d'explicar Catalunya amb un parell de frases a un estranger, què li diria? Llengua i amor. I si en una frase s'hagués de definir vostè mateix per a algú que la llegirà d'aquí 100 anys, què li agradaria que digués?

És una pregunta, puc dir que no la puc respondre.

És definir-se. Sí, jo em defineixo com somiador, però també poc flexible i arreuixat. Potser serien tres conceptes dels molts que podrien venir al meu cap. N'hi ha un altre primer, eh? Mestre.

El divan amb Sílvia Coppolo, de Catalunya Ràdio, escoltem les persones.

Mestre Edmond Colomer, bravo, bravo, bravo, bravo, bravo. Ens veiem amb Robert Gerard. Gràcies. Gràcies. L'hem cansat? Gens. Gens, això pot tornar, eh? Gràcies de debò per ser avui aquí al divan i sobretot per la feina que fa amb la música, amb el nostre creixement personal, amb el nostre creixement com a col·lectiu i com a país. Gràcies de debò. Avui aquest divan amb Xavier Vilà, Xavier Llauradó, Albert Castellví i Sílvia Coppola.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Tremo la rialla del día daulat, manteja el que calla en la inmensidad, palpitante jove majestad, obre el castell d'una nova danza al brazo. La Hora de la Verdad.

Aquí es los portales,

finestra enramada, vistas la temer, chapas la rosada.

Y pasa al abrir la mona, ponzuelas, llamós y gentil, mantén con humildad.

¡Gracias a Dios!