Eduard Sallent: "Calia restituir la confiança ciutadana"

Albert, com estàs? Bon dia. Bon dia. No sé com estàs vivint ara ja en segona línia, diguéssim, o en tercera, aquests aldarulls que estem vivint a Europa i que fa dues setmanes van afectar també a Barcelona.

Doncs obvi és que amb molt d'interès, la veritat crec que té aspectes molt rellevants. Estem amb fenòmens similars i diferents alhora. Jo crec que el cas espanyol és un cas atípic. El model francès de protesta era el clàssic. Va començar en el que és una protesta física en un centre educatiu, a creers, a finals de setembre. Va anar evolucionant i creixent acompanyat d'un ampli moviment social i legitimat en aquest sentit per institucions de tot tipus. És la protesta més clàssica, ha pogut utilitzar la xarxa com a medi de difusió, però és un model molt clàssic. Jo crec que hi ha una altra protesta que és interessant, que és la que està passant a Alemanya, que és la Gen Z. Reguelt és especialment interessant perquè combina dos mons, combina el món del que és aquesta protesta estructurada amb el que és les noves maneres de fer. A mi el que més m'ha quedat l'atenció d'aquest moviment, igual que el de França, ha estat la preocupació d'una generació, com hem afrontat totes, per participar del seu futur. I crec que aquest és l'aspecte positiu. Després tenim aspectes en el que són la violència i l'expressió i l'utilització d'aquesta voluntat, que és la que pertoca matisar. En el cas d'Espanya i concretament en l'expressió que va tenir a casa nostra aquí a Barcelona, crec que és un cas totalment diferent de la resta.

Però diries, ara parlem, per exemple, d'habitatge, no? Diries que aquesta precarietat econòmica que estem cada vegada veient més, aquesta desigualtat creixent, és un factor de risc clau per entendre l'equació social a Catalunya?

Sens dubte, el tema de l'accés a l'habitatge és d'un dels vectors que en aquest moment té capacitat de mobilització en el que és la protesta a Catalunya, i m'atreviria a dir a la resta d'Espanya. Ho hem pogut veure amb les acampades, però també amb la capacitat de mobilització. I si veiem les organitzacions socials tradicionals on estan estructurant més les seves capacitats i el seu missatge, és precisament en aquest àmbit. Doncs és un àmbit en el que, objectivament, hi ha persones, ciutadans, conciutadans nostres, que detecten una necessitat. I creus que aquesta desigualtat pot acabar sent un problema de seguretat nacional? Aquesta no és una qüestió de seguretat nacional. Hi ha diferents nivells, no? Un és el nivell polític, un altre és el nivell de manifestació, de protesta, de mobilització legítima, no? Per tant, jo no ho visualitzo com una qüestió de seguretat nacional.

Clar, tot això no sé quin país estem construint, no? Si al final hi ha una part de la ciutadania que no té garantides les condicions mínimes per viure amb tranquil·litat, no? És a dir, potser hauríem de posar més l'accent aquí per parlar de seguretat ara mateix en el país?

La seguretat que et refereixes és una seguretat en sentit ampli, no? Sí. És a dir, la seguretat. Els europeus vam construir un estat del benestar, que és el que a nosaltres ens diferencia com a societat, no? I, a més a més, amb un cert contracte social, ara parlàveu d'impostos, etcètera, en el qual, doncs, diguem, l'Estat té una cura dels seus ciutadans. En major o menor mesura hi haurà unes ideologies. Que basculen més cap a un model més intervencionista i altres menys, però tots estem d'acord en els països europeus fins ara en que hi havia una part del que és l'estar, la construcció de lo comú que. Que corresponia al que és de tots, que és aquesta administració pública. La sanitat és l'exemple més clar. L'educació és un altre també dels elements essencials. I aquest és el contracte que els europeus han mantingut segurament des del principi del segle XX, amb les dificultats de les guerres i les confrontacions ideològiques. Però que ha garantit aquesta cohesió mínima dins la nostra societat. I efectivament, com dius, la qüestió és si en aquests moments tenim les eines per garantir-ho. Però veiem com hi ha

un desgast de la confiança cap a la institució, també cap segurament a la policia, però també a tota la institució. No sé si aquest desgast d'aquesta confiança o aquesta polarització que veiem també en la política, tot això acaba generant una factura molt més gran entre ciutadans i per tant ens hem d'anar acostumant a veure aquests tipus d'actes que estem veient a Europa.

Hi ha diferents elements que han sortit en la teva pregunta. La primera és el concepte d'autoritat. És un concepte que està en crisi des de fa temps. És una crisi filosòfica, en bona mesura, però que després ha tingut una disseminació en el que és la nostra societat. Totes les institucions que han tingut autoritat o que en seu principi d'autoritat han estat qüestionades, la seva capacitat. D'una autoritat. Aquest és un fet que també afecta la policia. No és necessàriament ni bo ni dolent, però és un fet amb el que convivim. Per tant, aquest és un element per mi important. Les institucions en aquest sentit tenen un context més difícil, perquè apuntaves una altra idea que és molt interessant, que és la de la fragmentació. Abans vivíem en unes societats que buscaven més el que eren els consensos. Des de la diferència es buscava el mínim comú que tenien les diferents posicions i a partir d'aquí es construïa. Ara estem en un moment en què l'element definitori és la diferenciació. I la diferenciació construeix aquesta fragmentació i discursos molt, molt, molt importants. Histriònics, precisament perquè t'has de diferenciar, i això fa que sigui un cercle virtuós en el qual el consens cada vegada és més difícil.

Clar, però com podem dir a un jove que compleixi les normes quan veu com hi ha altra gent, segurament amb molts més recursos, que fa el possible per saltar-se-les, no?

Bé, joves n'hi ha de moltes menes. Sí. I, per tant, hi haurà joves que tenen més accés, altres que en tenen menys. El que és important és que. Per mi, el primer element que és important és que tinguin consciència que volen governar les seves vides, no?, i el seu futur com a ciutadans i com a persones. Espero que trobin la manera, i entre tots trobem la manera de canalitzar d'alguna manera constructiva aquesta voluntat, la. La lluita fent ús d'una expressió marxista per al que és l'accés a la riquesa i el repartiment és una tradició històrica antiga. Sempre ha existit aquesta pugna entre els diferents actors d'una societat pel que són els béns i pel que és la capacitat de decisió. Això no és nou.

Per exemple, la consellera anterior hauria parlat, deia ahir al suplement de Catalunya Ràdio, que l'objectiu d'aquest gran desplegament policial que va haver-hi dissabte era generar confiança entre els comerciants i la ciutadania. Vostè creu, com a excap dels Mossos també, li pregunto, i com a consultor en seguretat, que això genera confiança, el que vam veure aquest cap de setmana?

El dispositiu del dissabte és conseqüència de l'anterior esdeveniment a Barcelona i per tant estan directament connectats. La situació que es va produir va ser una situació en la qual hi va haver una violència evident, 23 botigues que van estar assaltades, 128 detinguts fins a 133, Mossos ferits i per tant una certa alarma social. En aquest context es produeix la necessitat, es fa una nova convocatòria. El primer objectiu que sempre té la policia i els responsables de seguretat és garantir el dret de manifestació. El dret de manifestació és un dret constitucional, és important en la nostra societat i especialment important en una societat democràtica. Per tant, el primer era garantir que es podia produir la manifestació. Fins i tot no és tan comunicada, I a més a més en un context en el que algunes de les persones en els xats parlaven directament de fer assalts. Fixi-s'hi que no es considera una manifestació il·lícita, malgrat que algunes d'aquestes parts estiguin parlant obertament de cometre delictes. Per tant, primer és aquest, garantir el dret. I el segon, a ningú se li escapa que tenia dos objectius. Un simbòlic i un més operatiu. L'operatiu és de neutralització, dissuasió i prevenció. Neutralitzar la possibilitat que hi hagi aquests aldarulls, dissuadir que es produeixin i prevenir a cara al futur. I un simbòlic clar que és un missatge a la ciutadania que la policia té les capacitats i les institucions tenen les capacitats per garantir el lliure exercici dels drets i les llibertats de les persones.

Però la policia té prou eines també per controlar això? Vull dir, perquè s'estan fent crides, per exemple, als responsables de canals com WhatsApp, Telegram o TikTok que alertin i bloquegin aquests xats. Però, clar, això la policia ho demana, però no tenen per què fer-ho, aquests canals, no?

De moment està funcionant molt bé. Jo crec que s'ha enfocat bé el que és la gestió d'aquesta situació. El que són les detencions de determinats administradors ha enviat un missatge de dissuasió en el que és dinàmiques orientades a cometre el delicte. A més a més, hi ha hagut fins a tres xats o quatre que han estat tancats i, per tant, s'ha tallat la capacitat de comunicació quan aquestes finalitats eren clarament orientades a cometre delicte i la prova és que, en general, no hi ha hagut més presència pràcticament a cap de les convocatòries i l'activitat a les xarxes ha caigut de manera exponencial.

Tenim un noi de 18 anys a presó acusat d'instigar aquests aldarulls de blocos a Barcelona, però el jove detingut pel mateix motiu de la setmana passada a Bellmunt d'Urgell era menor. Aquí la justícia diria que té prou eines quan els instigadors són menors?

Jo crec que és important que les institucions actuïn d'acord amb el que tenen i si necessiten que hi hagi modificacions es facin pels canals. No hi hauria debats continuats sobre aquestes qüestions. És veritat que la llei del menor és una llei que està pensada en un context que ha evolucionat, però també és veritat que aquí hem de ser molt ponderats en el que és. Determinades crides punitives. És a dir, al final és un menor de 17 anys, com ha dit, ha de tenir responsabilitat i se li ha d'exigir aquesta responsabilitat. Abans ho deia aquest mestre, hem d'aprendre que tots som responsables dels nostres actes i en aquest sentit les institucions han d'aplicar amb templança la correcció que li correspongui d'acord amb les seves circumstàncies personals. Sara. Sí, jo li voldria preguntar.

Sí, espera, et demanaré si pots posar-te a la meva cadira, Eduard, perquè és que sona malament aquest micròfon, veig que ningú t'ho ha dit. Si pogués posar la meva cadira, t'ho hauria dit, perquè si no serà una mica difícil de seguir aquesta conversa, almenys li demano disculpes a l'audiència per aquests 20 minuts de so de fregidora.

Endavant, Sara. Sí, jo sobre el dispositiu policial, clar, al final l'eficàcia policial no es mesura a pes, no es mesura per quantes identificacions tu fas, sinó per la capacitat d'evitar incidents. Però és evident que hi havia una dificultat dissabte, i és. Com garanteixes la proporcionalitat quan tu has de distingir entre joves que responen a unes crides a les xarxes socials, que a priori inclouen un patró, per exemple, de vestimenta, d'un jove que simplement. Va vestit de negre sense cap intenció de cometre un delicte. Com es garanteix que a un dispositiu així no hi ha criteris d'arbitrarietat o no hi ha un component d'arbitrarietat? Perquè és la gran dificultat de la proporcionalitat, garantir, com deia vostè, els drets fonamentals i a la vegada evitar que es produeixin desordres públics com el del dia 24.

Sí, estem en un dispositiu. Que actua davant d'un precedent greu. No estem en una situació, diguem-ne, en vacuos, en buit, no? No és una situació en la que no se produeix res, sinó venint d'una situació que ha generat una alarma social important i que, a més a més, hi ha uns elements objectius de la gravetat. De fet, hi ha una amenaça també concreta i perillosa. Susceptibles a sobrevents i persones i per tant s'idea un dispositiu de saturació per als eixos comercials i també el que et refereixes uns filtres que el que intenten és garantir que la gent que accedeix ho fa en unes circumstàncies que no genera perill pels demés. I per tant van molt orientats a la localització dels que són estris, que poden ser perillosos o armes. I en aquest context, com dius, hi ha un punt de dificultat, que és com discernir quines persones sí i quines no. El patró, d'acord amb el que ens ha traslladat la consellera d'Interior, és que respongués a les crides estètiques que havíem fet als diferents canals sobre quina utilització podíem fer. Després hi ha altres elements més objectius que pot utilitzar la policia, com una habitació del que és l'activitat policial o altres circumstàncies anàlogues que s'hagin produït en el fet.

Però és inevitable un component d'arbitrarietat

en un macrodispositiu així? Jo no parlaria d'arbitrarietat com a tal, perquè l'arbitrarietat és un element en el que tu fas una cosa de manera no fonamentada. I la llei de protecció de la ciutat ciutadana el que et demana és que quan tu identifiques una persona té una finalitat. La primera finalitat l'hem deixat molt clara, que és aquesta prevenció davant d'un risc concret. No succeeix en un lloc perquè sí, sinó està succeint en un lloc perquè allà pot passar el que passarà. I a més a més sobre unes persones que són susceptibles de complir amb el que és els antecedents que tu tens i els elements objectius que en el propi canal s'han donat. Evidentment identifica les persones que no anaven a fer res allà i la prova és que de les persones identificades moltes d'elles van deambular sense que s'exigís cap acta ni hi hagués cap retret ni administratiu ni penal.

Senyor Sallent, bon dia. A veure, parlem molt dels saldarulls, però dissabte hi havia una sensació de pànic a la ciutat, per als bolos. O sigui, ha vingut la policia a casa meva per dir-nos que tanquem les portes perquè pot haver-hi saldarulls. Fins i tot, un altre tipus de bullo va ser han vingut al carrer a dir que retirin les terrasses perquè pot ser. Com es pot combatre això? Perquè el dissabte a la nit, o sigui, tenies que veure, dir de Halloween, molta gent tancada a casa seva pels aldarulls que estaven molt concentrats en una zona de Barcelona, però anaves per alguns barris i era un desert. Quines eines tenim per poder afrontar-nos això? Que ja sé que no és fàcil.

Jo crec que la comunicació, sobretot. La comunicació verà. És a dir, sé que és cert que tenim reptes, que tenim uns reptes que són aquesta capacitat de viralitat de la informació no certa i a vegades directament falsa. Però és veritat que això també reclama que el ciutadà s'informi a través dels canals verassos d'informació, i també un exercici en aquest sentit de molta més transferència i un esforç de comunicació. Però és el boca-orella, eh? Sí, és el boca-orella.

Sortia algun tuit o alguna cosa, llavors la gent trucava O sigui, a mi em van trucar amics meus, escolta, avui no surtis perquè en el carrer. Però què m'estàs dient? O sigui, estem fora del focus de concentració. Bueno, i això, la sensació, per molta informació que donis, també el que busquen és generar aquesta sensació d'ansietat, de por, i que ajuda, que la policia al carrer no dona tranquil·litat, però també t'adona i ha de dir, ai, ai, ai, què pot passar? És una situació complexa.

Jo crec que aquest és també el que dèiem d'objectiu simbòlic del dispositiu, que era restituir aquesta confiança ciutadana, de dir, no es preocupi, les institucions tenen eines, que en aquest sentit la policia i el que és tot l'aparell judicial, que si hi ha un esdeveniment que ho requereix, donarem una resposta efectiva. Pau.

Sí, jo, sorprès, perquè el senyor Eduard Sallent sembla que, en certa manera, avança per l'esquerra a l'alcalde Collboni i a la consellera interior, perquè, per exemple, ha fet una reflexió sobre no prendre decisions en calent i demanar que els menors se'ls tracti com delinqüents. No ho ha dit en aquestes paraules, però suposo que, si no, les matisarà ara. Però, vaja, venia a dir això, no? Quan li preguntava si la societat té prou eines. Per afrontar aquests delictes quan vénen de menors, no? I vostè, senyor Sallent, ha dit que sí. Bueno, jo, subratllant el que deia abans, que el problema segurament, a part de l'actuació policial, és tot el relat que embolcallat l'operació policial, tot el que s'està explicant a la societat, que són els nostres joves, i a què contribueix això. Per tant, la pregunta seria si li preocupa aquesta. Ofensiva cultural i mediàtica d'aquests dies que ha vingut a dir sang la gent que fa la paga en el cas concret que l'objectiu d'aquestes operacions són, insisteixo, menors d'edat. I la segona pregunta molt breu és que vostè ha dit literalment que la policia té les capacitats per garantir que es garanteixin els drets de les persones, no? I que el dispositiu obeia aquesta voluntat de restaurar aquesta confiança. Eh. També té capacitats per garantir que es garanteixin drets com el dret a l'habitatge, els drets dels nanos a no emmalaltir per trastorns alimentaris, per conductes addictives a les xarxes, és a dir, el dret a lliurar una batalla per unes xarxes que no siguin lliures d'algoritmes d'odi, etc. I els Mossos d'Esquadra també tenen la voluntat. De poder dir a la societat que poden garantir aquests drets perquè sovint el que veiem sobretot és que hi ha una insistència en presentar-se com algú que vol sobretot garantir el dret a la propietat privada i d'una propietat privada molt concreta però a vegades segurament hi ha un viatge de classe en les seves intervencions o almenys això ens sembla a alguns.

Sobre aquesta qüestió, la funció de la policia dins de les institucions és garantir la llibertat i la seguretat en el que és l'espai públic i el compliment de la llei. Els drets socials, com vostè sap, estan recollits de manera diferent en el cas de la Constitució espanyola i tenen un tractament moltes vegades més aspiracional que real i, per tant, el cos de Mossos d'Esquadra no el té com un objectiu propi. Nosaltres ens trobem com a final o es troba el cos de Mossos d'Esquadra. Com a element final i moltes vegades en l'auxili de l'autoritat judicial en el que és una problemàtica aliena el que és la funció del cos de Mossos d'Esquadra. I sobre la primera pregunta?

Sobre si li preocupa aquest discurs una mica punitiu i generalitzador i dur i diria que autoritari d'aquestes últims dies?

Nosaltres anem amb un delay respecte als Estats Units en moltes coses. Aquest és un debat que ja arrenca als anys 90, al segle passat, als Estats Units sobre l'eficàcia punitiva. Hi ha la voluntat de pujar el que és la pena i hi ha una certa crisi del que és la reinserció de les persones. Això construeix un tipus de societat, una societat més inclusiva o menys inclusiva, cadascú en aquest sentit té la seva mirada la meva particular i com que jo no soc ara ja funcionari en actiu puc dir que jo sempre pensaré prefereixo una segona oportunitat una tercera i una quarta que deien abans.

Aitor. Sí, senyor Sañén, bon dia. M'ha agradat molt quan ha fet una breu, però molt encertada, crec jo, aproximació sobre el que és els efectes de la polarització. De fet, la generació dels meus pares també vivia en una societat polaritzada. El que passa és que la vivència que es feia d'aquesta societat polaritzada era molt diferent. Aleshores s'entenia com que el com natural a les nostres societats i que valia la pena consensuar i arribar a acords en canvi avui dia el propi consens és vist com que estàs traicionant els teus principis i per tant fins i tot la ciutadania en general premia més. A qui és més pur que qui és més útil. És a dir, qui no traïciona els seus principis i els porta fins a les darreres conseqüències, però al final no estem construint res. I segurament això explica molts dels nostres mals. El que passa és que jo avui li volia fer una pregunta. Vostè deia que a part de l'operatiu que hem vist, perquè sobretot s'ha vist a tot arreu i s'han ocupat molt del que ho veiéssim, tenia, entre altres coses, generar aquesta confiança. A mi m'agradaria que la confiança s'hagués construït sobretot amb una part dels Mossos que no hauríem de veure, que és la de la intel·ligència. És a dir, hi ha indrets de l'Estat on no va acabar petant aquests aldarulls que es van produir i a Barcelona sí que es van produir. A mi m'hauria agradat que no anéssim darrere, com va passar amb la Covid. Els experts científics deien que no podem anar darrere del virus, hem d'anar per davant del virus. I aquí Mossos d'Esquadra i l'administració catalana van anar per darrere del virus. Després ens han fotut la vacuna, l'han trobat molt ràpid, però a mi m'hauria agradat que ho haguéssim trobat abans.

Sí, és una pregunta i una reflexió molt interessant, perquè certament en el fenomen de blocos hi ha moltes coses a estudiar. El nucli central, que és com sorgeix, que està diferenciat del que està en la difusió, és una pulsió inicial, no mimètica, malgrat que hi hagi persones que defensin el model mimètic, jo crec que el que és mimètic és el lema, i en certa manera com es distribueix, però la pulsió primera no em sembla mimètica. Mimètica em sembla que un institut o que el sindicat d'estudiants progressistes de Catalunya hagués dit no, escolta, el que passa a França ho hem de repetir aquí. Això seria mimètic. Allò no és mimètic. Allò és una cèl·lula en el sentit de de diferents perfils que llencen en un moment una crida. I la llencen a diferents llocs. I només funciona a Barcelona. Aquest és l'element, per mi, des d'un punt de vista d'anàlisi interessant. Per què no funciona a Bilbao? Per què no funciona a Madrid? Fins i tot hi ha una crida anterior, a la del 24, a Madrid, que no qualla. I per què?

Bilbao sí que va coallar l'endemà, es valia un pollastre increïble. Això va ser per Vito Quiles. A València i a Madrid és cert. Molts elements comuns, de gent cremant cotxes i de tipus de.

Jo crec que, i ho hem vist, si entrem en la protesta, en el cicle nou de protesta en el que estem, hi ha de nou una represa de la virulència. Si mirem de l'11 de setembre cap aquí, les manifestacions que hem tingut, hem anat tenint un nivell elevat d'intensitat i d'aparició d'incidents cap al final. Per tant, és una característica d'aquest moment, en el que és la protesta, que hi ha una certa volatilitat que ens porta a situacions de disturbi. I en el cas de Bilbao hi ha una hegemonia més clara d'altres espais que operen allà. Hi havia un element provocador

que no s'havia donat tant a la resta, però vostè, abans que l'interrompissin, quin és el fet que diferencia, o no hi ha conclusió encara?

Jo crec que no hi ha conclusió encara, però és realment interessant i crec que de les detencions i les identificacions el que seria més interessant de tot seria identificar el patró de difusió. Per què van? Com arriba amb ells? Quin és l'element dinamitzador? I quina és la xarxa de proximitat que ho fa? Per què uns sí i uns no? Per mi seria l'element que m'agradaria que reconstruísem.

¿Pot haver-hi algun element de falta de comunicació entre cossos policials o falta de transmissió d'informació d'uns cossos policials a altres? Perquè a Madrid i a València no passés i a Barcelona sí.

Jo crec que té a veure més amb elements de context, que hagi coajat o no hagi coajat elements de dinamitzadors, persones que hagin dinamitzat de bona fe el que era blocus i després d'un. De com això ha enganxat a les persones que decideixen anar o no anar. Però Mossos sabia que això podia passar? Mossos va fer un nivell 2 en el que és la manifestació del dia 24 i va preveure una mobilització d'unes 600 persones. Era un 2,5 que es diuen en el gargot policial. És a dir, no hi havia un antecedent i enlloc havia funcionat, excepte Barcelona no ha funcionat i era la primera vegada que passava a Barcelona. Per tant, es va prendre una decisió amb els antecedents que es tenien.

Eduard Salle, ho hem de deixar aquí, Toni, ho hem de deixar aquí. Es cap dels Mossos i Consultor. Gràcies per acompanyar-nos. Moltes gràcies.