El 54% dels homes creuen que la dona no es pot fer enrere en una trobada sexual

Roger Tugas, com estàs? Molt bon dia. Molt bon dia. Amb el Roger Tugas analitzem dades relacionades amb les relacions, amb l'amor, amb el sexe, amb aquesta secció que n'hi hem dit, en Amudades, que, per cert, es pot trobar a la pàgina web d'aquest mateix nom, en amudades.cat.

Sí, allà podran trobar totes les dades que comentem aquí, amb molts filtres, podran filtrar per edat, per sexe, per orientació sexual, per ideologia, tot el que vulguin, i després també trobar els estudis que anem citant cada setmana, una mica per posar-hi també rigor a banda de les dades,

no?, en emudades.cat, allò ho trobareu tot. Roger, fins ara hem parlat de família, d'amistats, de natalitat, sobre com gaudim del sexe. Avui de què parlem?

Avui deixarem el plaer una mica de banda, perquè el sexe i l'amor també ens poden fer patir i s'utilitzen com a excusa també per fer mal. Igual també a qui estimem, és a dir, hi ha moltes violències sexuals i també hi ha violències per causa de l'orientació sexual o la identitat de gènere i és un element també que era bastant necessari tractar en aquesta secció.

Parlarem de violències sexuals. Correcte. Els mitjans de comunicació, malauradament, vaja, malauradament ho hem de fer, però malauradament perquè passa, informem dels casos d'agressions sexuals, justament, els més greus, els de feminicidis més greus, però, com sovint es comenta, és només una part. De fet, és només allò que en diuen la punta de l'iceberg.

Clar, efectivament, no es pot esmentar tot i està molt bé que aquest element estigui a l'ordre del dia, però convé també explicar que no deixa de ser això, la punta d'un iceberg, no? Segons enquesta sobre violències sexuals de l'any 2024 a Catalunya, dues de cada tres dones a partir de 15 anys o més a Catalunya han patit algun acte de violència sexual. Dues de cada tres és un percentatge altíssim, no? Per tant, veiem, doncs, que aquesta punta del saber que va molt més enllà del que anem veient al dia a dia. També és veritat que espontàniament, quan se li demana a les dones si han patit violències sexuals, espontàniament les respostes són molt més baixes. Una de cada deu diu que sí. Per què? Perquè costen d'identificar. Després, quan es dona el llistat sencer de què és una violència sexual, ja puja d'aquest 11% al 67%, perquè majoritàriament són. Són violències que no tenen un contacte directe, com el que comentaves, de violacions, de agressions sexuals més dures, però, en canvi, seguiments, comentaris, enviaments d'imatge, doncs, estan a l'ordre del dia. I, de fet, les noies joves ho pateixen més i una de cada sis dones ho ha patit l'últim any. Per tant, és una cosa que no és que sigui puntual, sinó que és bastant recurrent.

Però deies que quan es pregunta per agressions sexuals el percentatge és més petit, per tant hi ha una violència sexual que les víctimes sovint no perceben com a tal, no?

No perceben, no recorden, perquè clar, efectivament, quan es parla això de violència sexual es parla o es pensa sovint amb els elements que són més greus, no? Doncs això amb violacions, agressions sexuals, etcètera, etcètera. I a més a més, la majoria, com que no es perceben, tampoc no es denuncien. Molts cops es parla d'allò de l'extrema dreta. Anava a dir això, el mite de les denúncies falses. Correcte. I en realitat, el que no és un mite són les denúncies inexistents. Perquè, segons aquesta mateixa enquesta, només el 6% dels fets delictius vinculats amb les violències sexuals es denuncien. El 6%, eh? I al contrari del que ens podríem pensar, els casos més greus en els quals sí que hi ha un contacte, és a dir, tocaments, coaccions, violacions o intents de violació, només un 2% es denuncien. Per tant, un de cada 50 casos. Per tant, si hi ha alguna denúncia falsa, que són irrisòries segons totes les dades del Consell General del Poder Judicial, el que sí que és veritat és que n'hi ha moltíssimes més que haurien de ser-hi que no hi són.

Per tant, una de cada cinquanta es denuncia en el cas d'advocaments, de coacció, de violació d'intents. Pel que fa a les edats, això, abans parlaves dels més joves, de les noies més joves?

Les noies més joves reporten més casos de violència. Denuncien més? No denuncien més. En el cas de les enquestes diuen que ho han patit més, però no necessàriament jo. Un grau de denúncia més fort. Però per què? Moltes vegades també se'ls pregunta en aquesta enquesta per què no es denuncia. Molts cops és per vergonya, és per una autoculpa també, és per dificultats per aportar proves i per què, en el fons, pràcticament la meitat d'aquests casos de violències sexuals els cometen la parella o l'exparella. I, per tant, aquí també se li ajunta un fet de denunciar una persona que estimes o que has estimat i, per això, segurament moltes vegades la infradenúncia és molt alta.

És una realitat que això que amb aquesta imatge arquetípica de les agressions de nit al carrer per part de desconeguts, això es comenta moltes vegades, eh? És a dir, que una agressió sexual no és només la imatge del violador que surt d'un arbust en un passamuntanyes, hi ha moltes més coses. Correcte, sí, sí.

A més a més, persones que són molt més properes a la víctima del que podria ser el primer que passa per una per un carrer fosc, i va molt més enllà de l'agressió sexual. Però fins i tot, en el cas de forçar les persones a tenir un tipus de relacions sexuals que no volen tenir, el percentatge també és molt elevat. Ja no anem a aquesta enquesta, anem a una altra enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques, i dues de cada cinc persones a l'estat espanyol, de fet, a Catalunya, dues de cada cinc persones. S'ha vist forçada a fer alguna cosa que no volia en una relació sexual. Una de cada cinc, perdona'm. Una de cada cinc. Una de cada cinc. I quan es pregunta si, no és que t'hagin forçat, sinó que si t'ha donat la sensació que has forçat a algú, és la meitat els que admeten que sí que han tingut la sensació de forçar algú. Per tant, la meitat de la gent, respecte als que són forçats, admeten que han forçat. Per tant, o no ho admeten o no se n'adonen que estan forçant quan no ho fan. I, evidentment, no ens estranyarà que els percentatges de persones forçades en les dones és molt més alt. Un 25% de dones han estat forçades a fer coses que no volien fer en una relació sexual per un 10% de. D'homes.

25% de dones heterosexuals, entenc, que asseguren haver estat forçades o diuen haver-se sentit forçades.

Exacte, aquesta dada és de persones heterosexuals, també per comparar exactament qui és el que força, perquè si abarreguéssim orientacions sexuals seria diferent. De fet, les persones no heterosexuals també tenen uns nivells de forçament, de fet, superiors que en el cas de les heterosexuals, però, en tot cas, sempre més altes en els homes heterosexuals. Que forcen a dones. De fet, aquest percentatge, com hem comentat abans, és més alt en les dones joves. Un 30% de dones joves diu haver-se sentit, o l'han forçat, diguem, a fer coses que no volien. Però, en canvi, el percentatge de gent que diu que. Sent que ha forçat algú, es manté molt estable amb l'edat. Per tant, què passa? Gent jove força més, però, en canvi, no veu, no se n'adona o no admet que ha forçat algú a fer coses que no volia fer. Per tant, és una xacra que no desapareix, sinó tot el contrari.

En fi, fa uns anys això va generar molt debat social, allò del no és no. Quan va haver-hi la llei del només sí és sí, per reforçar la idea, va ser un canvi legal que, entre d'altres coses a marge de les possibles mancances que s'han denunciat a la llei, que la idea era dir, posem negre sobre blanc, que cal consentiment explícit. La clau de volta de tot és el consentiment.

Sí, i alguns se'n van riure, van dir, ostres, què hem de fer, no? Hem de firmar un paper, conformar el contracte, aquestes coses, van voler ridiculitzar. Però després estudis que s'han fet posteriorment fins i tot diuen que això podria no ser suficient, en el sentit que diversos investigadors que estan a. Estudiants, sobretot, gent jove, han vist que hi ha molta gent que va acceptar tenir sexe o algun tipus de relacions sexuals després d'algun tipus de pressió que en aquell moment no van identificar com a coacció. Per tant, doncs, va haver-hi un consentiment passiu, o sigui, sí que van dir sí, però amb certa pressió per part de l'altra persona. De fet, una de les idees, que encara són molt detents, és aquesta idea conforme si tu inicies un tipus de contacte sexual o una trobada. Sexual amb algú, has d'arribar fins al final i no pots frenar. Això, segons les enquestes, a Catalunya, la meitat de la població creu que és així. És a dir, que si comences. La meitat, eh? La meitat. Que si quedes amb algú, amb aquest objectiu, o en un punt demostres que vols tenir algun tipus de relació sexual amb algú, no pots parar. Has d'anar fins al final. Això, la meitat de la gent a Catalunya encara creu que és així. Més en el cas dels homes, més en el cas de la gent gran, Però, alerta, amb els nois de menys de 25 anys, un 40% dels nois de menys de 25 anys ho creuen així. Per tant, falta molta educació sexual en aquest sentit. Però dius que ho pensen

més els homes que amb la dona, molt més els de les persones de més edat, diguem-ne, però els nois de menys de 25 anys, dius 4 de cada 10, eh?

4 de cada 10 creuen que ser una noia els. Els dona peu, diguem-ne, queda amb ells per tenir-hi expectativa aquesta d'algun encontre sexual. La noia no se'n pot empanadir, diguem-ne, no pot canviar d'idea. Però és que fins i tot en la mateixa franja, menys de 25 anys, una de cada quatre noies també ho pensen. Una de cada quatre. Una de cada quatre. Per tant, doncs, això és el que en diem el consentiment passiu, no?, de dir, ostres, jo ara he arribat a un punt que ja no puc dir que no. I, per tant, doncs, clar.

A partir d'aquí, Roger, fins a quin punt està tolerat que s'insisteixi per tenir relacions sexuals,

segons les enquestes? Aquí ja faríem un pas enrere, que no és no, és a dir, que si a tu et diuen que no, no hauries d'insistir. Doncs un de cada quatre catalans creu que algunes persones necessiten que se'ls insisteixi per tenir relacions sexuals. Un de cada quatre. Un altre cop, per sorpresa de ningú, ho creuen més els homes, ho creu més, sobretot, la gent gran, però alberta, perquè en una franja d'edat dels 35 als 44, doncs també un 22% dels homes també ho creuen, el doble que en el cas de les dones. Per tant, també, entre la gent relativament jove, aquesta idea que s'ha d'insistir, perquè hi ha un sexe que vol menys tenir relacions, i per tant, si insisteixes, pots tenir èxit, doncs encara té un nivell d'acceptació bastant alt.

Clar, el més fotut és que aquesta insistència, pel que s'ha dit i s'ha comentat en enquestes, no només es dona en espais, diguem-ne, d'oci o de frirteig, sinó a la parella, o sigui, al mig de la parella.

Clar, hi va haver un temps en el qual semblava que, en el seu de la parella, tot era tolerat, no? No hi havia violacions a la parella. Exacte, perquè al final, si t'estimes a algú, al final li dones el que vol, no? Per sort, aquesta és una idea que cada cop és més minoritària, Hi ha 9 de cada 10 catalans que creuen que forçar la parella a tenir sexe quan no vol és violació. 9 de cada 10 està bé, però encara hi ha un de cada 10 que pensa que pot fer el que vulgui amb la seva parella. Per tant, si no vol, se la pot forçar directament. Ja no és pressionar, és forçar a tenir relacions sexuals. Això sí que, sobretot en el cas de la gent gran, a partir dels 75 anys, és un 25% de la gent que creu això, que pot fer el que vulgui amb la parella. Uf!

Fins a quin punt les idees d'amor romàntic, diguem-ne, el tòpic, allò que s'ha dit que a vegades és més tòxic que una altra cosa, aquestes idees de l'amor romàntic, aquest ideal, fins a quin punt fa que. Que es tolerin això, determinades actituds violentes en el si de la parella, Roger.

Doncs la setmana passada fèiem broma amb les comèdies romàntiques de Nadal, de Netflix, que estan molt bé i són molt divertides per apagar el cervell un dissabte a la tarda, però s'han de veure de forma crítica, perquè al final tenen un substrat que efectivament va quallant, i els diversos estudis que s'han fet en aquest sentit apunten un, de fet, molt recent, que es va fer amb estudiants de l'ESO de Castella-La Mancha, molt a prop, vam veure que efectivament hi ha una associació, una correlació entre la gent jove que creu en els mites romàntics i després la desigualtat de gènere. És a dir, que aquelles persones que creuen en idees com la mitja taronja, per exemple, després creuen que poden fer el que vulguin amb la seva parella. I de fet, a nivell internacional hi ha altres estudis també que vinculen aquestes idees amb violències de gènere, violències sexistes, i per tant hauríem d'anar amb compte.

És a dir, que sí, hi ha un lligam entre aquesta noció i aquestes violències. Sí, sí, absolutament. Encara qualla aquesta idea que tu deies, de la mitja taronja?

Això encara es fa? Doncs molt més del que m'esperava. Aquí es va fer una enquesta també recentment on es preguntava a la gent fins a quin punt creia que existeix una mitja taronja, és a dir, una ànima bessona per cada persona. La meitat de la gent encara ho creu. La meitat, eh? De fet, una mica més, un 52%. La meitat dels catalans creuen que hi ha una mitja taronja per cadascú. És similar a aquest percentatge entre homes i dones. És molt estable amb l'edat. No ens sorprendrà tampoc, a nivell que la gent d'esquerres ho creu menys, els no creients en religió ho creuen menys que els catòlics o creients d'altres religions, i tampoc ho creuen els divorciats, que en algun moment ho havien cregut, segurament, i va haver-hi un moment que ho van deixar de creure. En aquest sentit, per això m'agraden molt grups de música com la Fómiga, tu ja ho saps, que ja ens diuen que no hem de ser taronges, hem de ser espremadors i hem d'ajudar l'altra persona a espremer la vida al màxim, sempre.

No et faltes tu, no et falté jo, que no som taronges, som esplemedors. Qui més t'estima no et farà plorar, et durà una festa, et traurà ballar.

Aviam una mica de la fúmiga, perquè com que avui el tema és d'orillo, ja va bé posar-hi una miqueta de no sé si dir-ne de bon humor, o aquest missatge, que no l'havia sentit, m'agrada molt, no hem de ser taronges,

hem de ser espermadors. És preciosa la metàfora. Sensacional, sensacional els de la fúmiga. La fúmiga fan un discurs molt bonic, aquest fan cançons romàntiques d'amor, però sempre des d'aquest amor lliure entre les persones, que no té per què veure amb por i amors i relacions obertes,

sinó que al final ens estimem com a persones lliures. Dues persones que estan perquè volen, diguem. Exacte, sí, sí. Avui estem parlant de les violències sexuals amb el Roger. Molt expressament no cal dir-ho contra les dones, però no són les úniques que tenen lloc vinculades a les formes d'estimar.

Clar, clar. El col·lectiu EGTB, per orientació sexual i d'entitat de gènere, pateixen també molts tipus de violències. De fet, recentment ha aparegut una enquesta en la qual se li pregunta a la gent si ha vist en primera persona alguns tipus d'aquestes violències i les xifres són bastant aclaparadores. Pel que fa a insults contra el col·lectiu EGTB, un 25% en veu sovint i un 50% ocasionalment a Catalunya. Per tant, 3 de cada 4 tenen els insults contra el col·lectiu EGTB al seu entorn de forma més o menys habitual. Pel que fa a fins i tot un 37%, és a dir, gairebé 4 de cada 10, han vist com un grup de gent deixava de parlar o aïllava algú perquè formava part del col·lectiu EGTB. I encara més dur, gairebé un 30% ha vist en primera persona amenaces a persones del col·lectiu EGTB. Una de cada 6 persones ha vist cops, és a dir, agressions físiques directament, i un 6% ha vist pallisses. 6%, eh? Pallisses, sí. I a més a més, el que segurament és més greu és que en totes aquestes variables la gent jove ho ha vist més. En el cas de pallisses, per exemple, un de cada deu joves ha viscut directament una pallissa a una persona pel fet de ser del col·lectiu LGTB. També és veritat que, per sort, les persones que formen part d'aquest col·lectiu ara ho veuen més que abans, per això segurament abans n'hi havia potser menys casos, però igualment és trist que hi hagi tants casos. A ningú per cap motiu. Per tant, un de cada deu joves que hagi vist una pallissa per aquests casos és increïble.

En fi, aviam, després de tants anys de matrimoni igualitari, de quan es va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe, també l'adopció per part de parelles del mateix sexe, La pregunta és, sobretot al fil del que deies ara, Roger, si encara hi ha una visió negativa en general cap a gais i lesbianes.

Que primer de tot hem de dir que a nivell internacional Catalunya i Espanya són dos territoris en els quals hi ha un suport més gran a estimar lliurement en comparació amb altres països i estats del nostre entorn. Els estudis que ho han analitzat apunten que cada cop a tot arreu, pràcticament, hi ha un cert reflux, però ha anat millorant també aquesta llibertat i aquest respecte a totes les formes d'estimar. I, tot i això, hi ha un decadatge entre el reconeixement legal. D'això, del matrimoni igualitari, d'adopció, etcètera, i després l'acceptació social. Hi ha un grup de gent, sobretot el més progressista, que sí que assumeix ràpid aquests avenços, però després hi ha tot un sector més retrógrat que li costa força més. De fet, a Catalunya fa poc preguntaven també fins a quin punt l'augment del nombre de joves, bisexuals, gais i lesbianes era una cosa positiva o negativa. Això passa, això en parlarem la setmana que ve, concretament d'aquesta qüestió. Però ara, més parlant sobre la visió de si això és positiu o negatiu, clar, jo personalment si em pregunten això, positiu no ho sé, al final que la gent sigui el que vulgui, el que és positiu és que s'expressin com vulguin. Però en tot cas, hi ha un 21%, és a dir, una de cada cinc catalans. Que el desaprova, que ho troba negatiu que hi hagi més persones. Un 25? No, un 21%, un de cada 5. Un de cada 5 persones. I més homes, un altre cop, que dones. Més homes que dones que ho desaproven, eh? Sí, sí, sí, com la majoria de dades

que estem parlant avui. Sempre hem sortit mal parats. Correcte. I no m'estranya. La gent jove que s'ha educat en un nivell de lliberament, d'un orgull més públic, diguem-ne, això ha canviat, això? Ho tenen més clar?

Ja dèiem abans les dades que apuntàvem que potser no del tot, i efectivament en aquesta pregunta concreta, si veiem positiu o negatiu que cada cop hi hagi més joves lesbianes, gais i bisexuals, el percentatge de rebuig és bastant estable en totes les franges d'edat, excepte la gent més gran, que té un sentit, però també, un altre cop, entre els joves nois. En els joves nois veiem també com puja, entre els menors de 35 anys, ja no és un de cada cinc, sinó un de cada quatre veu negatiu que hi hagi més persones, més joves, gaises, vianes, bisexuals. Amb la ideologia, un altre cop, la gent d'esquerres, evidentment, és molt més progressista en aquest sentit. I en el cas també de la fe, perquè recordem que l'església catòlica, l'homosexualitat, doncs és pecat.

Ha arribat un punt d'una certa tolerància, diguem-ne, però.

Home, jo recordo el papa Francesc, el papa Francesc, que era progressista, va dir una frase molt avançada, que va dir, no és delicte, només és pecat. Això mateix. Vaja, d'acord. Per sort, la gent de base de l'Església catòlica és més progressista i només, entre cometes, veu negatiu que hi hagi més gais lesbianes i bisexuals, un 23%. Només entre cometes. Només entre cometes, però en tot cas, si preguntéssim al Vaticà, segurament seria més gran. I les persones bisexuals? Les persones bisexuals, és molt curiós també, i en aquest sentit em refereixo a estudis internacionals, s'ha vist que tenen una pitjor visió que els gais i les lesbianes. No entenc molt bé per què, i en especial els nois bisexuals, no més que les noies bisexuals. Sí, sí, és un.

Estem parlant de visions socials, en aquest cas, de l'homosexualitat, de la bisexualitat, però ara és més habitual que els col·lectius més retrograts posin el focus en les persones transsexuals, no? Quina visió té l'agenda del col·lectiu trans?

Com que les lesbianes, gais i bisexuals cada cop són més acceptades, una mica han ficat el focus en aquest sentit, no? I llavors aquí la mateixa enquesta que abans ja no pregunta a Catalunya fins a quin punt és positiu que n'hi hagi més, sinó simplement pregunta d'una manera més adequada fins a quin punt és positiva l'acceptació creixent de persones trans i no binàries, que és l'altre element que està bastant vinculat. I en aquest sentit, El percentatge és bastant similar. Un de cada cinc ho troba negatiu, però en canvi només un 38% ho troba positiu. Aquí jo crec que sí que les persones progressistes haurien de trobar positiu, no que n'hi hagi més o menys, sinó que els que hi són puguin expressar-se amb llibertat. I en canvi només un 38%, per tant escassament quatre de cada deu, troba positiu que això ocorri. Evidentment, un altre cop els homes ho veuen més negatiu que les dones i un altre cop torna a passar que la gent gran ho veu més negatiu, però també els nois joves també tenen un rebuig. De fet, un terç dels nois joves ho troba negatiu i només un terç dels nois joves ho troba positiu. Per tant, polarització, quan en canvi els nois joves claríssimament ho troben positiu, amb un percentatge molt elevat del 66%.

I el que dèies abans, ideològicament, d'allò de dretes i esquerres?

Aquí sí que és claríssim que les dretes tenen fixat una visió contra els transsexuals molt elevat. Tot i això, també és veritat que segurament el rebut general és més alt que el que diuen les enquestes. Fins i tot als Estats Units han fet alguns experiments en els quals no pregunten directament si et sembla bé o malament que les persones transsexuals puguin. Existir, diguem-ne, viure amb llibertat la seva identitat de gènere, sinó que ho fan de forma més emmascarada. És una forma una mica tècnica, però que fan blocs de cinc preguntes que et pregunten amb quantes d'aquestes afirmacions estàs d'acord, i llavors tu només dius una xifra, no dius directament aquesta o aquesta altra, i llavors entre elles posen la qüestió trans, perquè no t'hagis de mullar directament, però quan veuen que fiquen la qüestió trans el rebuig és més alt, per tant veuen que hi ha un rebuig. Ocult, que no s'acaba d'expressar, però que hi és, diguem-ne, més enllà de les enquestes.

I aquest rebuig al col·lectiu LGTBI pot ser també superior a Catalunya del que assenyalen les enquestes? És a dir, hi ha qui té aquest rebuig molt ficat al moll de l'os, però no gosa admetre'l quan li pregunta a un encastador?

Aquí la manera que hem trobat de preguntar-ho d'una manera més subtil, no tant com ficar-ho en blocs de preguntes, ja no és dir si et sembla bé o malament que existeixi aquesta gent i s'expressi lliurement, sinó que pregunten d'una manera més subtil com et sentiries o com creus que se sentiria algú del teu entorn proper si el seu fill sortís amb una persona, punts suspensius. Clar, ja és el teu entorn, ja t'estan preguntant a tu directament, però tu no t'has de mullar, I en el cas, pregunten, si el fill d'aquesta persona sortís amb una persona gai, lesbiana o bisexual, més o menys el percentatge de rebuig es manté sobre el 20%, per tant, en aquest sentit, no sembla que hi hagi un rebuig ocult. De fet, un 65% diu que se sentiria còmode. Però, en canvi, si el fill d'aquesta persona propera sortís amb una persona transsexual, el rebuig ja puja fins al 36%. Del 20 al 36. Del 20 al 36. Per tant, ja veiem aquí que, efectivament, hi ha un rebuig ocult a les persones transsexuals que, més enllà del que la gent vulgui admetre, perquè no està ben vist. I, de nou, un altre cop, oh sorpresa, els homes, i especialment els nois joves, tenen més rebuig encara que les noies o que les persones de mitjana edat.

Avui ens hem fixat en la part més intolerant de les dades que tenen a veure amb l'amor i amb estimar-se i amb les relacions. Totes aquestes dades i moltes altres les trobareu a enamodades.cat, on hi ha tots els estudis aquests que ens ha explicat el Roger. Roger, mil gràcies. Moltes gràcies a tu.