El Black Power a Mèxic 68

Les batalles, les aventures, les eroicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, els primers celebrats a l'Amèrica Llatina, van desenvolupar-se en un context internacional molt convuls, marcat per la primavera de Praga, la guerra del Vietnam, el maig francès i la lluita contra la segregació racial als Estats Units. La reivindicació dels drets civils va deixar una imatge que va donar la volta al món, la de dos atletes afroamericans al podi de la prova dels 200 metres, fent la salutació del moviment Black Power. Aquesta acció no va ser un gest aïllat i espontani, sinó que va ser el resultat d'un procés polític, col·lectiu i organitzat que havia arribat a plantejar-se el boicot als Jocs.

Els Jocs de Mèxic van ser els primers a ser transmesos via satèl·lit de tot el món, a introduir controls antidopatge i a substituir la pista d'atletisme de cendre per un nou material sintètic, anomenat tartan, que va fer possible fins a 22 nous rècords. També van ser uns Jocs marcats des del principi per la qüestió racial. En els mesos previs, el Comité Olímpic Internacional va afrontar l'amenaça de boicot dels països africans si es permetia que hi participés Sudàfrica, que finalment va ser apartada del moviment olímpic per la política de apartheid que mantenia el país. El 16 d'octubre de 1968, el podi dels 200 metres va quedar immortalitzada la imatge més potent d'aquells jocs, amb permís del salt de longitud estratosfèric de Bob Beamon. Dos atletes nord-americans, el campió Tommy Smith i el seu compan John Carlos, medalla de bronze, van acotar el cap i van alçar el braç amb el puny tancat, enfondat en un guant negre, mentre sonava l'himne dels Estats Units. Aquesta acció va tenir el suport de l'atleta australià Peter Norman, que era la medalla de plata. Durant tot l'any previ, Smith havia participat en un moviment anomenat Projecte Olímpic pels Drets Humans, impulsat pel sociòleg Harry Edwards. Denunciava els prejudicis i la discriminació en l'àmbit esportiu, però sobretot aprofitava la rellevància dels atletes per posar el focus sobre el racisme generalitzat. L'assassinat de Martin Luther King, a l'abril, semblava haver donat més motius per un boicot que finalment no es va concretar. A canvi, Mexic68 es va convertir en una plataforma per la protesta davant de la injustícia, una protesta que va acabar passant factura als esportistes implicats.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater. Benvingut. Hola, gràcies. Com va? Avui parlem. Sí que parlem de Jocs Olímpics, però no és estrictament. Una mica, eh? També ho tocarem, però. Però no és estrictament Jocs Olímpics l'important de Mèxic 68.

No, no, és que, a més a més, jo m'agrada molt parlar d'aquest tema per una raó. Primer, perquè jo crec que és la primera vegada, que ja soc un noi de 17-18 anys, que em fixo els vaig seguir absolutament i recordo ara encara la imatge dels dos atletes aixecant el puny a Mèxic i després perquè el Black Power és un moviment que encara avui als Estats Units té unes característiques de parlar-lo difícil perquè va ser un moviment polític va ser social, va ser humanitari va ser pacifista, va ser solidari va ser violent pacifista i violent de tot. És a dir, amb tota la història que hi va haver dins d'aquest moviment, perquè agafa, diguem, moltes característiques d'una societat, que és tota la societat afroamericana, el que nosaltres popularment en diem negres, però ells correctament prefereixen dir-se afroamericans. Si tu ho dius, com veuen que ets estranger, no s'ho prenen malament, però segons com, millor ser més delicat, no? I aleshores, amb totes aquestes característiques, clar, havia hagut la societat del Martin Luther King. El somni que un dia tots serem aquella marxa Washington tan extraordinària allò va ser extraordinari i hi havia hagut l'assassinat del Malcolm X que clar, el Malcolm X era el gran del Black Power partidari no exactament, dels Panteres Negres exacte, dels Panteres Negres i a més a més plantejava una altra cosa que és molt important plantejava com una mena de poder. Polític, pels negres,

pels afroamericans, però, a més a més, amb conversió religiosa inicial, que és els molts que són musulmans, es fan musulmans, com ell, com Mohamed Ali, com Cassius Clay, com tant i tant. I després una altra característica que és molt important, que clar, que darrere de tot això no deixava de tapar el que havia acabat de passar a Mèxic, que clar, a Mèxic havia passat la matança de la plaça de la Teloc o les tres cultures, eh?, És a dir, la cultura indígena, la cultura del poder occidental i la cultura està reunida amb tota aquella plaça, amb tots aquells restes i jaciments de milers de morts que mai ha quedat clar. Ells diuen centenars. Mèxic encara costa. Hi havia hagut la primavera de Praga. Ah, clar. La guerra del Vietnam estava en ple auge. La guerra del Vietnam estava creixent. La primera paga significava, diguem, bastant enfonsament del comunisme més clàssic i tradicional soviètic. El maig del 68. I el maig del 68 que portava una altra reivindicació, que també s'uneix al Black Power, i és l'equitat entre l'home i la dona. El feminisme, és a dir, totes aquestes característiques coincideixen amb aquest punt amb el qual, clar, és una barreja tan extraordinària que sacseja el món, a més amb una particularitat l'última, perquè en fi, és un tema tan llarg que necessitaríem programes i val més que en parli que més en sap, no?

Que no soc jo i és una cosa que és molt important van utilitzar la iconografia com ningú, aquelles jaquetes negres tothom ho té encara al cap. Tots negres, allò. Era una incorrecció en català, eren molt xules. Sí, sí, molt xules. I allò del black is beautiful. Sí, home, i tant. I després una altra característica, la boina. I la boina té, ells se n'adonen de la imatge extraordinària d'una altra persona que ha utilitzat la violència, que és el Che Guevara, que l'han matat el 64 a la Higuera, allà a Bolívia. Totes aquestes característiques és una cosa absolutament global de la humanitat, i és el black power, la gran mostra als Jocs Olímpics.

Qui ens acompanya avui, bon amic del programa, és el periodista esportiu, especialista en història de l'esport, antic professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Dani Martín Garín. Moltíssimes gràcies, Dani, per tornar a ser aquí amb nosaltres avui per parlar de coses d'aquestes tan apassionants que tu en saps tant.

Gràcies a vosaltres per permetre'm explicar aquestes històries que tant desitjo explicar. Doncs, escolta'm, posem-nos-hi.

Són els Jocs Olímpics més polititzats de la història? No ho sé si. Perquè, clar, a Moscou, 80, anys després, també seran uns Jocs Olímpics marcats per la Guerra d'Afganistan, etcètera, etcètera. Però no sé si encara. Com a polítics es recorda més Mèxic 68, no ho sé, potser.

Sí, potser hi ha el precedent de l'any 1936, dels Jocs Olímpics de Berlín, que són absolutament instrumentalitzats pels nazis, i on, per cert, un dels personatges que sortirà avui al programa, l'Ebri Brandes, el president del Comitè Olímpic Internacional a Mèxic, llavors té un paper decisiu com a president del Comitè Olímpic dels Estats Units. L'any 36 té un paper decisiu perquè els Jocs de 1936 tinguin èxit i que siguin eficaços, perquè hi va haver un moment que els Estats Units debatia si aquests Jocs s'havien de fer donada la situació social i política que hi havia a Berlín. A més, el membre americà del Comitè Olímpic Internacional. Era absolutament partidari de cancelar aquests jocs. I el president, l'Ebri Brandeis, és qui va a Berlín, parla amb els nazis, els nazis li donen garanties que no hi haurà cap mena de discriminació entre els esportistes, i ell censura i fa que els Estats Units participin en aquests jocs. Mentre que el membre del Comitè Olímpic Internacional americà deia, escolta, però no només són els esportistes, hem de tenir en compte la situació política del país. I el grandeix fa servir aquesta fal·làcia que avui en dia jo crec que només poden mantenir o els molt ingenus o els molt cínics que diu, no hem de barrejar política i esport. Sí, sí, sí. No ho he vist mai. Sí, sí, sí. I el Comitè Olímpic Internacional està content que això passi de tal manera que fan fora, expulsen el membre nord-americà del Comitè Olímpic Internacional, l'expulsen, el fan fora i posen en el seu lloc l'Avery Brundage. I a l'altre el fan fora precisament per no haver sabut, deien, diferenciar entre política i esport.

Però Enric, uns i. Dani, uns jocs molt polititzats, no van ser aquella que hi va haver al grup a Múnich, aquelles matances?

Això va ser posterior. El que sí que és cert és que les dues grans tragèdies vinculades a l'olimpisme són la matança de la plaça de les Tres Cultures i després el segrest i assassinat d'atletes

israelians a Múnich. Totes dues. El que passa és que era diferent, eh? Diferent, òbviament. Condemnable, eh? Vull dir que no entro. Això. Però diferent perquè en una sí que va ser un atac que podríem dir terrorista, amb una sèrie d'assassinats, etcètera, etcètera. I va ser relativament puntual i, en canvi, el context del 68 era molt més poderós que allò que passava dins els jocs, diguéssim. Sí, sí, universal. Sí, sí, en aquest sentit era una mica diferent, malgrat això que dèiem, Moscou 80, el boicot que es va fer, i després a Los Ángeles 94, vull dir que aquest tipus de plantejaments sí que hi havia, al final de la Guerra Freda, es veu en els Jocs Olímpics, però no era exactament com Mèxic 68, que tenia tot ell, es concentrava allà, tota la.

En qualsevol cas, val la pena insistir que l'olimpisme, perquè, per exemple, a tota la comunicació corporativa del Comitè Olímpic Internacional, la matança de la plaça de les tres cultures és ignorada. Però jo crec que sí que l'olimpisme està connectat directament amb aquella matança. Sí. Perquè, entre altres coses, els estudiants mexicans volien aprofitar que el país estava sota l'atenció mundial, sota els focus de la premsa mundial per uns jocs, per manifestar-se. I el comitè olímpic insisteix al govern mexicà que no li agraden aquelles protestes, que no li agrada tot allò que està passant, i això desencadena. No és responsabilitat del Comitè Olímpic Internacional, però tampoc és aliè. Al final, la matança de les tres cultures es desencadena per ordres del govern i per una actuació absolutament desmesurada i fora de lloc de la policia i de l'exèrcit mexicà, però està connectada amb els Jocs.

Sembla que és sota ordre directe del president de la República, eh? A Mèxic sempre acusen que hi va haver ordre directe, que cap mena de compassió i que. Del dia d'ordà, sí.

I després, de la mateixa manera que el comitè olímpic pressiona perquè no hi hagi manifestacions o interferències quan es celebrin els Jocs, per bé que no té responsabilitat sobre aquesta matança. Però això és comprensible, això és comprensible. Però també és cert. Que després el Comité Olímpic Internacional mai es va disculpar, mai va emetre un comunicat de condol per les víctimes, i va acceptar les explicacions del govern i va fer que els Jocs, 10 dies després de la matança, es desenvolupessin amb tota normalitat. Aquí no ha passat res.

Però és curiós perquè també els Jocs ja havien nascut, i en els mesos anteriors, amb una gran polèmica. D'un caire absolutament polític, que era el tema de Sud-àfrica, que estava afectant i que fins i tot compromet els mateixos jocs, la possibilitat d'excloure, que finalment es produiria, excloure Sud-àfrica per la seva política de apartheid.

Sudàfrica i Rodècia, sí. I aquest era un dels punts que aquesta plataforma, que és la plataforma Projecta Olímpic pels Drets Humans, a la qual pertanyien Tomi Smith i Joan Carlos, era un dels punts que demanaven i que al principi volien boicotejar els Jocs Olímpics. Demanaven la no participació de Sudàfrica i Rodècia, volien que retornés el títol de campió del món Muhammad Ali. Casius Clay. Casius Clay. L'havien tret precisament per no voler combatre. Sí, sí, per no anar al Vietnam. Volien que hi hagués més oficials negres en l'equip, però a aquest punt de Sudàfrica i Rudècia estaven aquestes reivindicacions. I precisament qui volia que participessin Sudàfrica i Rudècia. I qui empenyia molt fort en aquests Jocs Olímpics era l'Ebri Brandeis. El president. Sí, sí, i novament amb el mateix argument que hem de barrejar l'esport amb la política. No es pot deixar d'associar.

Des que surten a l'estadi les banderes fins que sonen els himnes aguts i brevets i els atletes i els hipòfons posen

a les mans una bandera i corren. I quan hi ha un conflicte de fons polític i un atleta guanya l'altre, gran alegria i humiliació nacional, sí, sí, és evident.

Doncs al final no van participar, no només per la pressió del projecte olímpic pels drets humans, sinó per la pressió de molts altres més països, I després el quart punt que reclamaven era precisament a aquests atletes del projecte olímpic pels drets humans el cessament, la dimissió de l'Ebri Brundage, precisament per racista, perquè ells creien que aquesta actitud de dir hi han de participar clarament era un president del comitè olímpic internacional que no tenia en compte la situació social d'aquests països. El projecte en qüestió era un projecte internacional

o només era un projecte dels afroamericans, dels negres americans?

És un projecte que neix a la ciutat estatal de Sant José, allà a la Universitat Estatal de Sant José. Allà a la Universitat Estatal de Sant José es donen dues condicions perquè això passi. Primer, és una universitat que té un equip de velocistes precisos. Bestial, en diuen Speed City, tenen un entrenador que és el Bad Winter, que és el millor entrenador del món en aquells moments en el que es diuen proves de velocitat sostinguda, els 200 i els 400 metres, on sap molt bé que aquesta és una prova que si corres de forma esbarada no obtindràs els resultats que et proporciona córrer de forma relaxada. Si corres com si fos de 100 metres, t'equivocaràs i no guanyaràs. No, has de d'aprendre a controlar el cos i córrer de forma fluida i eficaç.

Això només és amb ensinistrament, perquè la intuïció no arriba a tot això.

I d'una altra banda, en aquesta universitat hi ha un sociòleg, Harry Edwards, que és sociòleg negre, que és professor del Tommy Smith i del John Carlos, i que és qui impulsa aquest moviment amb una idea bàsica. Escolta, aquí a la societat americana hi ha dos grups d'activitats professionals, per dir-ho d'alguna manera, que tenen una visibilitat i una gran incidència en tot el públic, que són els músics, Armstrong, Fitzgerald, Ray Charles, i els atletes, els esportistes, els que juguen a bàsquet, Bill Russell, Amberline, Muhammad Ali, jugadors de béisbol, i ell diu, escolta, aquesta us heu d'implicar. No només podeu ser esportistes, sinó que heu d'aprofitar aquesta visibilitat per fer que les coses canviïn. I clar, hi ha una generació de joves afroamericans que són molt diferents a l'anterior generació, que són molt més conformistes. Per posar un exemple, Jess Owens, el gran heroi del 36, els diuen aquests. Dels Jocs Olímpics de Berlín. Sí, del 36, quatre medalles d'or. Un extraordinari atleta. S'espanta quan sent aquests que diu, aprofitem aquesta visibilitat a Mèxic per fer que les coses canviïn. No, no ho feu. És a dir, aquí hi ha aquesta diferència generacional entre una. Nova generació de joves afroamericans que veuen que legalment les coses van canviant als Estats Units però de facto tot segueix igual. I decideixen aprofitar els jocs per protestar i canviar les coses. I també haig de dir que en aquesta. En aquest projecte olímpic pels drets humans no només hi ha atletes negres, sinó que hi ha atletes blancs. I atletes blancs que a Mèxic, tal com van fer Tomi Smith i Joan Carlos, van jugar-se la seva carrera professional esportiva i la seva pròpia vida personal per fer que les coses canviessin.

O sigui que també va haver-hi una implicació directa. Anava més enllà d'un moviment estrictament racial, sinó que era un moviment antiracista, que és una cosa diferent.

Antiracista i a favor dels drets humans. Per això hi ha algun analista que diu que no és un moviment de tipus racial, sinó que el racisme és conseqüència d'un fet econòmic. Com tantes vegades es pot dir aquí, és a dir, no té cap problema cap jugador de bàsquet que ve al bàsquet estatal espanyol, no en té cap, perquè tenen calés, els que tenen problemes són tota la gent que arriba a saber com, i bueno, i els casos que es produeixen, no?

Sigui negre, blanc o verd, diguéssim, és igual, és una altra qüestió. Per tant, just abans dels Jocs Olímpics, l'ambient bullia.

I ja s'esperava, per tant, que Mexi seria. Sí, sí, sí. I precisament el Brundage, una de les coses per les quals demanaven la dimissió és perquè s'estava coent tot aquest moviment i el Brundage els amenaçava. Permeteu-me que us expliqui, però, qui és John Carlos, un dels implicats, perquè té una història. Era el medallador. Era el gran favorit, però a la final no ho va fer gaire bé. El Joan Carlos és un nano de Harlem i que, quan és petit, somia en ser campió olímpic o destacant els Jocs Olímpics. La mare era I ell somia en ser olímpic, però vol ser nedador olímpic. Però això. Al cap de poc temps ja li fa veure que no és el mateix ser nadador olímpic als Estats Units si ets blanc o si ets negre. I se n'adona. Però el Carlos aquest té aquesta fibra dels superdotats que el fa ser ràpid i explosiu i de seguida destaca i rep beques de diverses universitats. A Harlem ha conegut personalment Malcolm X. És a dir, l'ha vist predicar, per dir-ho d'alguna manera, i així. És la barreja entre predicació i míting polític. Té aquests fonaments de voluntat de canvi. Llavors, Carlos se'n va a la Universitat Estatal de Texas, perquè tan bo que rep beques per anar a diverses universitats. I allà entra en xoc, perquè se'n va de Harlem a un estat del sud, que és una universitat on els blancs i els negres orinen en lavabos diferents.

I els vestidors dels blancs són una cosa i els dels negres són una altra. I no s'entén amb el seu entrenador. S'emprenya moltíssim i finalment va petar aquesta universitat estatal de Sant José, on coneix a Tommy Smith, on coneix a Harry Edwards. I a més a més hi ha una situació que és interessant de conèixer, que és que coneix personalment a Martin Luther King. 10 dies abans que l'assassinin. I ell explica, ell explica, que el coneix a Nova York en una trobada del grup religiós de Martin Luther King i que parla amb ell. I que Martin Luther King, quan coneix el seu projecte i la idea que tenen de boicotejar els jocs, li diu, sí, esteu fent bé. I explica que li diu que les seves intencions és com que llença una pedra en un llac, que és una pedra petita, però les onades s'escampen, s'escampen i arriben a tot arreu. I d'alguna manera Martin Luther King diu, feu-ho, no? I després Carlos diu que li va preguntar, escolta, estàs amenaçat de mort i te'n vas a Memphis. Per què vas a Memphis? Si et poden matar. En una trobada que té 10 dies abans de la mort de Martin Luther King a Memphis. I diu que Martin Luther King li va dir, vaig a Memphis a parlar. Per a aquells que no poden parlar, i després una segona part que no acabo de trobar-li l'incògnita, i diu, i també per a aquells

que no volen parlar. I llavors Martin Luther King se'n va a Memphis i el mata. I allò, d'alguna manera, encara determina més la postura de Joan Carlos.

A finals de 1967, un grup d'atletes afroamericans amateurs havien pres consciència que els esportistes negres eren utilitzats als Estats Units com a models d'una societat suposadament lliure i democràtica, obviant les injustícies racials que s'hi cometien a diari. No es queixaven només dels seus problemes particulars, sinó de la discriminació de tota la seva comunitat. Aquesta postura quedava ben clara en el manifest fundacional del projecte olímpic pels drets humans. A la conferència inaugural del moviment també va participar el jugador de bàsquet Liu Alcindor, posteriorment conegut com Karim Abdul-Jabbar. No hem de permetre que aquest país utilitzi uns quants negres per mostrar al món com ha progressat en la resolució dels seus problemes racials quan l'opressió dels afroamericans és més gran que mai. No hem de permetre que el món de l'esport es feliciti a si mateix com a ciutadella de la justícia racial quan les injustícies racials a la indústria esportiva són infames i legendàries. Qualsevol persona negra que es deixi utilitzar d'aquesta manera és un traidor al seu país, perquè permet als blancs racistes el luxe d'estar tranquils pensant que aquelles persones negres dels guetos hi són perquè és on volen ser. Així doncs, ens preguntem, per què hauríem de córrer a Mèxic només per tornar a casa arrossegant-nos? Ara té la paraula Liu Alcindor, jugador de bàsquet universitari.

Soc la gran estrella del bàsquet, l'heroi americà del cap de setmana. Doncs bé, l'estiu passat vaig estar a punt de morir a mans d'un policia racista que disparava contra un gat negre a Harlem. Estava disparant al carrer, on hi havia masses de gent d'ampeus o simplement passejant. Però a ell no li importava. Al cap i a la fi només érem nigues. L'estiu passat em vaig adonar que no ho passem malament pel fet de no ser estrelles del bàsquet o per no tenir diners. Ho passem malament pel simple fet de ser negres. En algun moment cadascú de nosaltres ha de plantar cara a aquesta mena de coses. Aquesta és la meva manera de plantar cara, utilitzant allò que tinc a l'abast. I planto cara, ara i aquí.

Això és Enguàrdia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb en Dani Martín i amb en Josep Maria Solís Sabater parlant del Mexic 68, aquells Jocs Olímpics que van transcendir moltíssim per qüestions polítiques i a part per qüestions també esportives. Dani, estem parlant tota l'estona de la famosa cursa, la famosa cursa, què va passar amb aquella cursa? Era la de 200 metres? Sí. Que sempre dins dels Jocs Olímpics hi ha dues curses clàssiques, que són les 100 metres, la més ràpida, i la marató. Entre mig n'hi ha moltes. La de 200 no sé si té tanta fama mítica com aquestes.

No, però en aquell cas era una cursa que venia precedida pels bons registres que havien fet Joan Carlos i Tommy Smith. Als Jocs Olímpics, finalment, no hi va haver aquest boicot. L'únic que els va boicotejar va ser precisament Karim Abdul-Jabbar, que va dir que ell no anava als Jocs, però a la votació definitiva els atletes van dir, escolta, no va guanyar pels dos terços que requeria la proposta del boicot i es van fer aquests Jocs Olímpics. Estem a Mèxic. La cursa dels 200 metres és una cursa que aixeca una gran expectació, perquè hi ha Tommy Smith i John Carlos. Ningú creu que. Que no guanyi una altra persona que no siguin ells dos. L'única història pendent és veure qui guanya i si per fi es trenca la mítica barrera dels 20 segons a la prova dels 200 metres. I es fa la cursa. A la cursa, Smith surt pel carrer 3, és un mal carrer perquè és un atleta altíssim i això vol dir que tindrà problemes en el rebol, perquè la cursa dels 200 metres té un petit rebol, sí. I després una recta, haurà de lluitar aquí contra la força centrípeta. I Carlos, que és més impulsiu, surt des del carrer 4. A nivell psicològic té avantatge Smith perquè té l'objectiu clar. Com tota la vida, si tu tens els objectius clars, és més fàcil que tinguis èxit que no pas si els tens clars. Es dona la sortida, Carlos surt esperitat,

arriba a la recta final amb 3 o 4 metres de diferència sobre Smith, però Smith sap córrer d'aquella forma que el permet avançar, fluir. Sí, sí, però avança moltíssim. En canvi. Carlos es desespera, que és el pitjor que pot fer un atleta en una prova de velocitat sostinguda. Es desespera, es desespera i va perdent metres. I al final encara es desespera més quan veu que un atleta blanc, i es veu en el vídeo la cara d'estupefacció de Joan Carlos, l'avança. Ostres I queda segon, el atleta blanc. I queda segon. Peter Norman, d'Austràlia, guanya Tommy Smith, estableix un nou rècord del món. És el primer atleta. Baixa dels 20. Baixa dels 20 segons. Norman fa una marca increïble de 20 segons i 6 centèsimes durant 56 anys. Rècord d'Austràlia. I Carlos queda una mica allunyat de les marques que volia fer. I aquest serà el pòdium. Abans del pòdium, els atletes ja s'havien preguntat què podien fer, perquè tenien clara la determinació d'utilitzar el pòdium a favor de les seves protestes, però encara no tenien molt clar què és el que podien fer. I aquí tenen un paper decisiu les dones de Smith i de Carlos i també d'un corredor de 400 metres, Charlie Evans, que els diuen, escolta, aquí l'heu de fer grossa, perquè abans que ells competeixin, ja hi ha hagut dos atletes afroamericans que han competit.

Els 100 metres, Jen Hines, i Guayoma Taews, els 100 metres femenins. El podi dels 100 metres. No han fet res en el podi? No, no, no, no han fet res, però sí s'han significat, perquè, per exemple, a la prova dels 100 metres dos dies abans de la carrera del 200, James Hines, que és primer, i Charlie Green, que és tercer, afroamericans, quan saben que Everett Brundage, el president del Comitè Olímpic Internacional, els ha de donar la medalla, diuen que de cap manera, que no hi van, que no surten al podi. I el Comitè Olímpic Internacional, Brunda es deuria pensar, ah, doncs mira, millor, no, perquè són negres, i per tant no hi vaig. Llavors posen el president de la Federació d'Atletisme a entregar les medalles. La gent això no ho sabia. Però això la gent no ho sabia. I llavors. Aquell senyor dona les medalles, ja està. La segona a competir és una altra atleta que ha estat molt involucrada en aquest projecte olímpic pels drets humans, que és Guayoma Tayus, que és la millor velocista del món.

És la primera atleta, home o dona, que repeteix victòria a la prova dels 100 metres, ja que havia guanyat a Tokio. I és cert que. Després de la prova del 4% cap al final dels Jocs, ella i les seves companyes a la roda de premsa diran que solidaritzen amb Smith i Carlos, però amb ella ningú no fa res de protesta. I uns anys més tard va dir, sí, jo portava un pantaló negre com a protesta. I els que l'entrevisten diuen, ah, és veritat. Però, clar, no. Les dones de Smith i Carlos diuen, escolta, això no pot ser. Aquí. Heu vingut el que heu vingut. Heu d'aprofitar el podi per significar la vostra protesta. I són les dones les que se'n van a Ciutat de Mèxic i compren. Quan vols dir dones, vols dir dones esposes mares dels seus fills? Sí, sí, sí. Sí, sí. Joves. Sí, eren molt joves, però ja estaven casats i tenien fills. I en aquells moments, quan anaven d'universitat a universitat, Diguem-ne que anàvem bé. Anàvem amb la família. Sí, sí, sí. Llavors, la Denise Pascal, que era la dona en aquells moments d'Smith, i la Kim Gross, que és la dona del Kim Carlos, se'n van a Mèxic, i són elles les que compren les boines negres, els guants negres, el collar que portarà John Carlos, i són elles els que diuen, l'heu de fer grossa. És a dir, estem amb vosaltres. Ara, el que hem vingut, ara no.

No us tireu a. No us tireu enrere. I així ho aconseguiran, perquè realment l'impacte de la seva acció que hem comentat abans serà un impacte que s'exagerarà no només a l'estadi olímpic, s'exagerarà literalment al món.

Al món. Hi ha molts periodistes que s'han d'informar perquè no saben de què va.

Què coi fan aquests, no? Aixecant el puny i fent aquestes carogues. I després, si voleu analitzem a fons què és el que porten, perquè hi ha una protesta que passa molt desapercebuda al costat de tota la reivindicació política, que és una protesta contra l'amateurisme i que acaba de treure de Puyaguera. Ho fan única i exclusivament per tocar-li la vora viu a Beri Brundage, que és pugen amb una sabatilla espuma al podi i les deixen de manera que les vegi tot el món. Ara en parlem.

Tommy Smith havia nascut en una familia humil de grangers de Texas, mentre que John Carlos, el fill de pares cubans, s'havia criat a Harlem. Tots dos havien patit discriminacions de nens pel fet de ser negres i pobres. El gest d'alçar el puny al podi dels Jocs de Mèxic tenia un significat polític i feia visible una lluita que venia de lluny i que no podia quedar eclipsada per l'èxit esportiu. Alguns dels elements més icònics d'aquella acció tan simbòlica, com l'ús dels guants, es van decidir en els minuts previs a la cerimònia d'entrega de medalles amb la complicitat de l'australià Peter Norman, que havia quedat segon.

Estic nerviós a veure com reacciona el públic a l'estadi. Ja ho saps el que toca, Tommy. Si sents un tret, posa't a córrer. Tant si és per començar la cursa com si és perquè algú t'amenaça amb un arma. De què parleu, nois? Volem aprofitar la cerimònia de les medalles per expressar

la nostra protesta per la segregació racial als Estats Units. Uau!

Què penseu fer, exactament? Alçarem el puny. És la salutació del Black Power. Peter, tu ets australià. Això et deu quedar lluny, però. Tu creus en els drets humans?

Sí, esclar. I creus en Déu? He crescut en una família molt religiosa. Compteu amb el meu suport. Estaré amb vosaltres.

Perfecte. A veure, Tommy, ho tenim tot a punt. Distintius del projecte olímpic pels drets humans,

mitjons i guants negres. Merda! M'he deixat els guants a la vila olímpica.

I ara què fotem amb un sol parell? Per què no el compartiu? Un guant cadascun. Bona idea. Gràcies, Peter. Vinga, John, posa't el guant esquerre i jo em posaré el dret. Eh, escolteu, us sobra alguna insígnia d'aquest projecte vostre pels drets humans? Sí, per què ho preguntes? Per manifestar el meu suport a la vostra protesta, duré la insígnia al pit. Peter, serà un orgull pujar al podi amb tu.

Aquest gest teu no l'oblidarem mai, t'ho asseguro. En Guàrdia, amb Enric Calpena Dani Martín aquesta és la conversa famosa Peter Norman realment s'hi va implicar molt molt, molt, molt, s'hi va implicar molt

i més del que els propis atletes esperaven, la història de Norman és una història realment colpidora per les conseqüències que pateix després d'aquesta

pateix més conseqüències potser en Norman que els altres o més o menys igual.

Són molt diferents perquè són països diferents, però Peter Norman, després del podi, així com Smith, Carlos, hi ha una foto que surten ja esgarrifats perquè els han escredissat, els han insultat, els han amenaçat, els han dit que no durarien un dia més en aquells jocs, Norman encara va tranquil. Però la conferència de premsa posterior a la trobada amb els mitjans de Peter Norman passa una cosa que sacseja tota Austràlia. Aquesta compareixença davant dels mitjans té tres fases. La primera, el feliciten, escolta quina marca has fet, 20-06, és un rècord d'Austràlia, durant 56 anys, ara tenen els australians un nano molt veloç que es diu Go-Goat, d'ascendència. Sí, sí, sí, que finalment, després de 56 anys, ha batut el record del Norman. Després hi ha una segona fase que és paradoxal. Diuen, escolta molt bé aquesta xapa solidaritzant-te amb la reivindicació dels americans, perquè. L'imaginari col·lectiu austràlia els racistes són els americans els que provoquen racisme

respecte als negres són els negres els indígenes aborígens tot el que

va sortir de la discriminació i traslladar-los a l'altra punta del continent va ser posterior va ser tres o quatre dècades més tard no ho tenien ni en consideració no n'eren ni conscients

i llavors és quan Norman. Aixeca o destapa la caixa dels trons. I diu, és que ho he fet tan bé per com nosaltres hem tractat i tractem els aborígens australians. Això no m'agrada gens. No, no, no, no agrada gens i, clar, com diu el Josep Maria, allò no ha passat, allò no existeix. I, per tant, si tu tractes de fer veure que allò ha passat o no existeixes, passaràs tan bé. A no existir. Llavors, a partir d'aleshores es genera un silenci, un buit, una no presència de Norman que durarà durant dècades. Durant dècades. S'ho marginen. Sí, Norman no existeix. És a dir, l'any 72 fa diverses vegades la mínima olímpica per anar a Munic, en els 100 i els 200 metres, i. No hi va, no el porten, perquè l'última prova està lesionat i quan veus no ho has fet massa bé, no el porten. I ell diu, home, però si he fet la mínima diverses vegades. No el porten. Però tampoc hi ha una gran solidaritat amb Norman, tampoc hi ha moltes crítiques, però es dilueix. Allò que ha fet Norman no ha passat mai, i això dura anys i anys. Els Jocs Olímpics del 2000. A Sidney, a casa seva, on hi ha un atleta d'origen australiana, Cathy Freeman, que destaca i és una gran. Per tant, tot això ja està més normalitzat. Ell continua, doncs, com a apartat, en el sentit de. Sí que corre amb la torxa,

però escolta, jo també vaig córrer a la torxa de Barcelona, érem 10.000 corrent la torxa. I també el conviden a una presentació de medalles, però no el conviden a anar a l'estadi, no el conviden a anar als jocs. I els americans, que se n'enteren, agafen i conviden Norman. A anar als Jocs Olímpics de casa seva, a Sidney, i el porten de Melbourne a Sidney, i el conviden als diversos actes commemoratius que fan. I allà, tota la generació d'atletes afroamericans posteriors a Smith i Carlos el veneren, o sigui, volen parlar amb ell, el saluden, i el veneren en el sentit que encaixa molt amb unes declaracions de John Carlos. I John Carlos va quedar tan estranyat de veure que. Un blanc l'havia guanyat que de seguida va dir, és Déu que l'ha posat aquí perquè ens doni suport. I ell insistia diverses vegades, perquè Norman no havia fet mai aquella marca, s'hi havia quedat molt lluny, a més de mig segon, i després no la va tornar a fer mai, i per tant Carlos deia, això és obra divina, és Déu qui l'ha posat aquí, i. Bé, podem barrejar això amb la veneració que expressen grans atletes americans com Michael Johnson, que va ser doble campió olímpic i recordista mundial dels 200 i 480, Edwin Moses, el corredor i legendari de tanques, que van a Norman i diuen, oh, Norman, Norman. Finalment, Norman mor l'any 2006 de càncer. I Nord-Amèrica envia a

John Carlos i a Tommy Smith al funeral de Norma. I són ells els que carreguen el fèretre en la primera línia. I és la foto dels tres del podi de Mèxic actualitzada l'any 2006, però un dintre del fèretre. I aquesta foto. Fa voltes a tot el món fins que una diputada laborista australiana al Parlament diu, escolta, que era nostra, que l'estem ignorant. I a partir d'aquí és quan comença i ha mort la rehabilitació i la posterior admiració pel gest de Norman als Jocs de Mèxic del 68. I ara a Austràlia Norman és recordat? Sí, és recordat com Estats Units encara recorda, perquè són vius, a Tommy Smith i John Carlos, però durant molts anys hi havia com. Era castigat amb el silenci, amb la no existència, amb la no significació del que va fer. Això no ha passat. Com no ha passat, sí, però nosaltres hem estat.

No hem estat el millor pels aborígens. No, no. I en referència a aquesta reivindicació, recordem que molts anys després, i això em sembla que és la. Sí, sí, segur. És en la primera presidència del Trump, que quan juguen al futbol americà, els atletes americans s'agenollen a terra quan senten que vol dir que la societat americana no ha avançat tant els drets racials i la igualtat racial com es diu i a més a més amb una altra característica que això sí, tot el que hem pogut dir de negatiu ara s'ha de dir positiu la premsa dels Estats Units sí que és el quart poder perquè molts d'aquests casos els treu no els ignora, i això sí que és veritat no va ser l'únic cas, no?

l'Eta Blanca es va solidaritzar o com a mínim va participar d'aquest moviment antiracista dins dels Jocs Olímpics de Mèxic.

No, en aquest projecte olímpic pels drets humans hi havia atletes blancs. I destaca molt el grup de ramers de Harvard, el buit amb timoner de Harvard. Aquests nanos de Harvard, llavors als Estats Units enviava els Jocs Olímpics no a l'equip nacional, sinó a aquell equip de club de natació, d'universitat, que guanyava les proves de selecció. I aquests nanos de Harvard, suposo que entre sèrie i sèrie, com que quedaven tots junts dintre del bot, parlaven de tot. Blancs o negres? Era tots blancs. I es van interessar per les propostes que feia aquest projecte olímpic pels drets humans. I van dir, si guanyem, anem a parlar amb ells a veure què volen fer. I efectivament, el mateix dia que guanyen, dos d'aquests ramers, Clive Livingstone, però sobretot Paul Hoffman, el timoner, se'n van a veure al Harry Edwards, aquest els explica què és el que volen fer, i amb ells els hi semblen bé. Llavors, el que fan és enviar. Es solidaritzen, diuen que ells no volen boicotejar el joc perquè volen optar al pòdium olímpic, però el que fan és enviar cartes a tots els atletes americans que participaran en aquells jocs explicant el sentit que tindrà la protesta dels atletes afroamericans al pòdium. I envien cartes manuscrites a tots els esportistes. No tenen resposta, però a més, alguns filtren aquestes cartes al Comitè Olímpic Internacional. I al Comitè Olímpic Internacional els diu, nois, què esteu fent? Que vosaltres aquí aneu a competir, no barregeu.

El polític amb les forces. Hoffman s'implica moltíssim, de tal manera que el dia que competeixen Tommy Smith i John Carlos està a la grada. Està a la grada amb les dones dels esportistes. I ell, el Hoffman, és qui dona l'enganxina que porta, finalment, a l'Australià Peter Norman al pòdium. De solidaritat amb el moviment racial. Sí, sí, sí. Li dona l'enganxina. Quan guanyen. Els aplaudeix i quan es manifesten al pòdic també aplaudeix i els diu sí senyor, molt ben fet, molt ben fet. Llavors el comitè olímpic americà veu tot això i. No deixa de ser racisme, pensant, ah, aquest és el gran instigador. Aquest és el que ha muntat tota aquesta conspiració. El blanc. El blanc. El blanc, sí. O sigui, el. Perdona, eh? El Paul Hoffman. El Comité Olímpic pensa que com és blanc és el que. El Comité Olímpic americà és el blanc. És aquest. És aquest el dolent. Aquest és el dolent molt dolent. I aquest. Si no fos tan bèsties per riure gairebé. Aquest és el que fotarem. Fora. El cervell de tot ha sigut un blanc, no pot ser un negre. I aquest és el que fotrem fora. Llavors, és el que volen fer fora, i van a la tripulació i a l'entrenador del Paul Hoffman i els diuen, eh, tranquils, eh, ja sabem que aquest és un dolent, molt dolent, però tranquils que els el farem fora i us posarem un altre timonet. Llavors es troben amb

la reacció dels vuit ramers de Harvard i a l'entrenador que diuen, no, és que si se'n va aquest, marxem tots.

El president del Comité Olímpic Internacional, el nord-americà Everett Brundage, va reaccionar amb molta hostilitat a aquest moviment en defensa dels drets civils. Com havien comentat anys enrere, quan presidia el Comité Olímpic dels Estats Units, ja havia estat partidari de no boicatejar els Jocs de Berlín del 36. El 1968, a Mèxic, va resistir-se a les peticions de dimissió dels atletes afroamericans i va actuar amb contundència perquè Smith i Carlos fossin expulsats de l'equip d'atletisme nord-americà.

El que van fer aquells nanos a Mèxic va ser una violació deliberada i violenta dels principis fonamentals del moviment olímpic. Una demostració política domèstica completament aliena als Jocs.

Tots els membres del Comité Olímpic Internacional ens vam sentir avergonyits pel que van fer aquells radicals, senyor Brandeis.

Eren els mateixos que havien estat demanant la meva dimissió uns mesos abans. Es pensaven que em podien fer renunciar? Doncs estaven molt equivocats.

És molt fàcil marxar quan hi ha problemes. El que demostra coratge és no dimitir quan algú es queixa.

Tal com vam deixar escrit en el seu moment, sembla que vivim en una època on la violència i la turbulència són a l'ordre del dia. Les mentalitats desequilibrades i les personalitats escardades semblen ser a tot arreu i resulta impossible eliminar-les. I el moviment olímpic s'ha de mantenir per sobre d'aquests nivells sòrdids, carai. Hem de mantenir el moviment olímpic a l'altura de l'idealisme olímpic, ja que si es permet que descendeixi a discussions polítiques, podria morir.

No podem barrejar l'esport amb la política. Són coses totalment diferents. Aquesta mena d'idees només contaminen la puresa de l'esport. Més alt, més fort, més lluny, com diu el nostre lema.

Aquells nanos van ser enviats a casa gràcies a les meves pressions. Però ni tan sols haurien d'haver estat allà. Aquesta mena de gent no hauria d'haver format part de l'equip olímpic de cap de les maneres. Allò no va ser una broma de col·legials, com alguns semblen pensar. Ha deixat repercussions internacionals molt nocives pel nostre país. Ja ho pot ben dir. Escolti, ja sé que vostè, com a membre del COI, també va estar d'acord a expulsar-los. Però em vol deixar de fer la pilota? Resulta una mica molest.

Això és Anguardia.

Dani Martín fent una mica de broma del palista esportiu i què passa després de tot això? Va ser just el resultat?

Van fer fora els atletes? Els atletes els van fer fora. Ah, sí? Sí, sí. Tommy Smith i Joan Carlos els fan fora. Qui pressiona molt és el Comitè Olímpic Internacional. El Comitè Olímpic Americà si resisteix. Quan resisteix el Comitè Olímpic Internacional diu, si no els foteu fora, fotem fora l'Smith, el Carlos i la resta de l'equip d'atletisme. Amb la qual cosa, Smith i Carlos són expulsats. Molts atletes volen marxar amb ells, però Smith i Carlos diuen, escolta, nosaltres hem tingut l'oportunitat de lluitar per l'or i de pujar al podi. No perdeu vosaltres aquesta oportunitat, després feu el que vulgueu. Per tant, són expulsats. El Comitè Olímpic Internacional diu que han de ser expulsats de la Villa Olímpica i de Mèxic, i així que surten de la Villa Olímpica, el govern mexicà diu no. Aquí, qui expulsa els atletes de Mèxic som nosaltres. I els convida a quedar-se a Mèxic, els posa en un hotel, fan rodes de premsa i els convida a anar a les diverses competicions. Quina humiliació pel Covid olímpic internacional, això. Sí, però al final, just el resultat, sí, perquè tot allò que demanaven a la. Aquest projecte olímpic pels drets humans es va complir, no amb els tempos que ells volien. Cassius Clay, al cap d'un temps, al Tribunal Suprem, el 71, anula la seva condemna, torna a lluitar pel títol de campionat del món i acaba sent campionat del món. Rhodesia i Sudàfrica no participen als Jocs. Brundage no dimiteix com a president del Comitè Olímpic Internacional i és rescullit fins als 72, però la història el col·locarà en el seu lloc com un dels personatges més infames de la història de l'esport i un dirigent olímpic anacrònic. Que fins i tot, amb la seva dèria, amb l'amateurisme exacerbat, va posar en perill el propi olimpisme. Fins i tot el Comitè Olímpic Internacional parla malament d'ells. I pel que demanaven els atletes afroamericans de més presència d'oficials negres als Jocs, doncs John Carlos i Smith van ser oficials en els Jocs Olímpics de Los Angeles. Per tant, tot allò que volia el puny negre alçat es va acabar complint.

Acaba bé per una vegada la vida dins de tot la cosa funciona. Dani i Martín, no tenim més temps moltíssimes gràcies per haver vingut una altra vegada a explicar-nos aquestes històries apassionants de l'esport que com es relaciona amb el món social que realment ho lliga molt i escolta'm, vine aviat que hi ha més històries que per explicar prou interessants. Moltes gràcies, Enric, i a vosaltres per haver-me convidat.

Josep Maria Solís Sabater I ens han deixat una cosa del Black Power. Tots els cabells que portaven, us en recordeu, del cabell a dalt de tot?

L'esquerola aquella. L'esquerola que portaven. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització Enric Calpena. Assessorament històric Josep Maria Soler i Sabater. Guió Josep Maria Bunyol. Producció Gemma Comte. Tècnics Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical Francesc Cotillas.

I amb les veus de Marc Lobato, Xavier Pujol, Albert Cortés i Xavier Martín.

SENSE ÀUDIO PARLAT