El bosc del Gerdar

On anem? Amb Gerard López.

Hi ha tants camins per poder anar inventant.

Doncs vinga, que tot torna. I també aquesta temporada, el nostre company Gerard López, que presenta el programa d'excursions de Catalunya Ràdio, No cal anar a Suïssa, també ens portarà un cop al mes una bona proposta per poder redescobrir el país. Perquè està molt bé viatjar, està molt bé veure món, però. Que a vegades no coneixem el que tenim al costat de casa. Gerard, bona nit, ben tornat.

Hola, gràcies, bona nit. Com estàs? Molt bé, molt ben retrobat, també. Doncs sí, i jo no sé,

però vull saber ara mateix per on comencem aquesta nova temporada, què ens proposes, perquè jo tinc molts llocs al mapa de Catalunya que encara no he trepitjat.

Puc preguntar si alguna de les propostes que es van fer la temporada passada ha sigut executada per Marta Romagosa?

El 100% de la teva proposta, no. En intents alguna ha estat executada, en intents, però el 100% d'anar fins al lloc. Sempre és allò de, si no vols continuar, tira cap a la dreta i fas una circular, i jo he tirat cap a la dreta i he fet una circular. Molt bé. Però estan en una llibreta apuntades, eh? Molt ràpid. Perquè acabaran fent-se al 100%. T'ho prometo. Molt ràpid.

Doncs, si et sembla, podríem començar per una sortida que encara es pot anar fent. Ara la tardor, d'acord, és d'alta muntanya, o muntanya, diguem, ja una mica amunt, però que encara es pot anar fent. És una caminada pel bosc del jardà. Jardà? Jardà, sí, dels gerds, dels gerderes, del fruit. És per tots els públics. Anirem des del refugi del jardà fins al sal d'aigua de Gerber. Ai, ai, ai. Del jardà al Gerber. D'acord, m'agrada apuntar això. Sí, també es coneix el sal del gerber com el sal de comials. I això, per entendre'ns, és el Pallars Sobirà pujant al port de la Bonaigua.

Ui, ja ho veig. Ja comencem, eh? Sí. Un gos. Què hi fa, un gos, aquí? No sé, perquè hi deu haver molta gent i gossos i.

Doncs ja ho has dit tu. Ruta tumultuosa, altament pirinenca, altament familiar i altament canina. També, no? Sí, senyor. Anada i tornada pel mateix camí, majoritàriament entre ombres de fermíssims abets i, en bona part, també pel costat del riu de la Bonaigua. Per tant, és perfecte, això. Poc desnivell, per tant, és fantàstic. Fàcil, ombres gairebé tota l'estona, un camí molt ben marcat, altament fresat, concorregut també, i amb estampes d'alta bellesa. I el camí en conjunt és molt còmode, excepte potser algun tram que hi ha una mica de tartera, de pedra, d'aquesta. Sí, t'has de vigilar quan poses el peu, però. Res greu, la veritat és que supera la preliminar. Ens agrada aquest inici de temporada, va. I la recompensa és la pau que et dona l'escenari que et va apareixent al llarg de tot el trajecte i que culmina amb una traca final, la cascada de Gerber, coneguda també com el salt d'aigua de Comials. Aquest és un àudio a l'atzar de molts que pots trobar, d'acord? Sí, del salt. Si t'hi fixes, també hi ha molta gent que se sent de fons. Això ja m'ha quedat clar, eh? Perquè és un lloc concorregut, eh? Molta gent el veu, aquest salt, per exemple, quan puges a la bona aigua que vas, diguem, vols anar cap a la vall d'Aran des d'Esterri de Neu. Quan fas la pujada per la carretera de la Bonaigua, per la C-28, sempre queda una cascada a mà esquerra, que la gent la veu des del cotxe i diu, mira que maca. Doncs per entendre'ns, si la gent en té la idea, anem fins allà. Anem fins a aquell punt. És un saldaig que ens queda a mà esquerra, pujant. Abans de començar els revolts del coll de la Bonaigua. I és una ruta d'aigua, per entendre'ns? Sí, bastant, bastant, perquè l'aigua no ens l'acabem. És present al llarg de tota l'excursió, de tot el camí, fins a la cascada creuarem uns quants torrents i rierals que acaben desembocant tots al riu de la Bonaigua, que sempre tenim al costat.

Molt bé. El que m'interessa, la fitxa tècnica, dades de la sortida, va.

A veure, temps. Si vas per feina, posa un parell d'horetes. Si vas amb la calma, posa-n'hi tres. Ideal per fer un matí abans d'anar a dinar. És perfecte. Distància són 7 quilòmetres anar i tornar. De fet, potser no arriba ni al 7. Es pot fer. És romagosa, superfriendly. I el desnivell, que això és el més important per mi. Potser 200 metres. Superfriendly, això. Superfriendly, romagosli. El fem al final, sobretot a la part final, quan ens encarem per anar a buscar la cascada. I quin és el punt de partida, el punt de sortida? No ens precipitem. Ah, no? No, perquè això demana un estudi en profunditat. Va, a veure. Mira, el camí fins a la cascada es pot agafar en més d'un punt, d'acord? T'ho dic per això. Però per fer-ho una mica digne, que no sigui dit que no caminem, començarem la nostra ruta al refugi del Gerber. Del Jordà, perdó. Del Jordà. Refugi del Jordà, que es troba en ple bosc del Jordà, i el qual s'arriba per la carretera del. Jordà. Tu diràs.

Molt bé. I com s'arriba fins aquí? Com? Com? Perquè no se n'impara. Molt fàcil.

Mira, imagina't que puges des del sud del país, des de Barcelona, des de, no sé, des de la granja d'Escarp, per exemple, no? Anem a buscar la vall d'Aneu, que és el Pallars Sobirà, enfilem la C28, que és la carretera que puja fins al Coll de la Bona Aigua, per anar fins a la vall d'Aran. Sí. I quan ja ens encardinem amb la vall de la Bonaigua, veureu que a mà esquerra s'aixeca una muntanya imponent, és el Puy de la Bonaigua, Puy de Puig, Puy de la Bonaigua, que als seus peus té un espès i esponerós bosc de vets. Aquí és on tenim el bosc del Jardà de Sorpe. Molt bé. Jardà. De fet, veureu que a mà esquerra hi ha un trencant que es perd cap al bosc, que és la carretera del jardà.

Ui, ja em faràs passar per carreteres complicades i estrenes.

No, no, que va, gens ni mica. No és cap carretera complicada ni res d'això. No parlem d'aquella típica pista infernal que es va perdent entre muntanyes amb rebols abruptes. No, no, res, res, res. És una via asfaltada, és molt curta. De fet, fa 46 rebols exactes. Els has comptat? Sí, via Google, però els he comptat. Ah, d'acord. Sí, sí, estic cardat, però no tant. No tant, d'acord. I és una carretera que al cap d'una estona torna a connectar un altre cop amb la C-28. Per tant, diguem, és una carretera molt petitona. Molt bé, fàcil, sí. Bàsicament, voltar per aquesta carretera també és una opció, si vols. Si no vols caminar, només vols fer una mica de cotxe, pots fer aquesta carretera. És una altra. Una altra opció. Te la fas en tres minuts, com aquell que diu. Hauríem d'allargar-ho, això, eh? Però, escolta, també té les seves coses. Travessa el riu de la Bonaigua, fa unes zigazagues entre els abets del bosc, passa pel costat del refugi, torna a creuar el riu i pam, torna a la carretera de la Bonaigua. Per tant, escolta, pim-pam, si un dia plou, mira, la vaig a veure ràpidament.

D'acord, és l'alternativa que m'he apuntat. Però jo vull anar al refugi de Jardar, que no el conec.

Doncs mira, per anar al refugi del jardà, agafem aquesta carretera fantàstica, i el que hem de fer és parar a mitja carretera, perquè ens apareix allà. Està allà mateix, és molt fàcil. Te'l trobes amb les seves taules a fora, que conviden a anar a fer un refresc. Pots fer un pícnic. Sí, sí, sí. Pots prendre qualsevol cosa, té restaurant, té espais renovats, estaven en obres ara aquest estiu, d'acord, i el trobaràs sovint ple. I el pàrquing també, l'aparcament O vas d'hora o no parques. Acabes aparcant allò típic al costat del voral de la carretera, perquè pot ser que acabis així. Però, un cop som allà, des de les taules de la terrassa del refugi, comença la sortida. Ara, ara, molt bé. Vinga, camí fàcil. Sí, fàcil de trobar perquè hi ha molts rètols indicatius. O sigui, és impossible perdre't, no? Aquí comença el camí. Un dels rètols més grans, d'acord, és el que han col·locat al principi de tot els responsables del Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. És aquell típic que t'indica què pots fer i què no pots fer. Molt bé. D'acord. Marta, mira, fem un concurs? Sí, fem un concurs. Jo et dic els diferents missatges del rètol i has d'endevinar quin és el que la gran majoria de gent es passava pel forro de l'Angonal aquest estiu. Ui. Som-hi? Som-hi. Ara llegaré els diferents rètols, i al final em dius quin creus tu que és el que la gent deia. Un deia, no us aparteu dels itineraris assenyalats. Segon, rigorosament prohibit encendre foc. Tercer, prohibit acampar. Quart, no llanceu escombraries. I cinquè, porteu el gos lligat. I ara què haig de fer jo? D'aquests, quin és el que la gent aparentment es passa més pel forro?

Home, jo crec que més d'un, però amb el que m'has dit abans i amb l'àudio que m'has posat abans, jo diria que sigui la gent que porta amb tot el carinyo pels que teniu gossos. Però hi ha molta gent que va per la muntanya i no els porta lligats. Per tant, aquesta opció? Aquesta, aquesta.

No, molt bé, correctíssim, i tant. Em posa molt nerviosa. Doncs mira, et diré que més o menys es respecten totes les indicacions, excepte aquesta, que la majoria de caminaires implicats, per tant, que van amb gos, es passen pel forro de l'angonal del seu gos salsitxa. Així és de clar, eh? Sí. Certifico que el dia de la sortida, parlo del mes d'agost, quan hi ha molta gent, segons un recompte, diguem, poc rigorós també, però bé, indicatiu, et podria dir perfectament que el 75% de la gent que anava amb el gos el portava absolutament deslligat, alguns a coll, el que encara no he vist, però a temps del temps, és un cotxet 4x4.

Arribarà, per això la ciutat hi és, arribarà al bosc. És un fenomen,

això d'anar amb el gos deslligat, que va més amb el risc que comporta pel bestiar i també per altres espècies com poden ser també els propis caminaires. O altres gossos, que poden acabar. Sí, tens raó. Fa quatre dies, amb un company meu, un gos d'aquests que estava també deslligat, nyaca, mossegada. Sí, sí. I tant. En fi, no era aquí, era en un altre lloc. El bosc del jardà, igual que l'estany de Gerber, forma part de la zona perifèrica de protecció del Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Moguis, per tant, comparteix el nivell exacte mateix de gestió ambiental que té tot el conjunt d'aquest parc.

I a banda dels gossets, que no van lligats, aquest primer tram què més té?

És molt bonic, és sedant, és impactant, perquè el camí va avançant sota un bosc de vets enormes, ombres, troncs immensos, humus, pedres carregades de molsa, gerderes, allò que dèiem, la flor de la fruita del gerd, humitat, algun llimac negre que trobes pel camí, mira, s'ha de vigilar, i un camí que és molt fàcil de seguir perquè està molt ben fresat, com deia, i perquè contínuament hi ha uns pals amb les puntes de color groc, que et diuen per on has de passar. No et pots perdre. Però algun àudio tens

d'aquest traçat? No. No, perquè les coses com siguin. Tu sempre grabes coses pel bosc.

Saps què passa? Si allà et poses a gravar, gravaràs, bàsicament, més que ocellets o alguna cosa especial, els cotxes que passen en paral·lel per la carretera aquesta petitona que et deia abans. No té cap gràcia. Que està allà mateix. Per tant, no té gràcia auditivament, perquè. Ja et dic, la carretera no la veus, però la tenim a la vora. La sents. Al cap d'una estona crearem un rierol per una palanca de fusta. Això passarà moltes vegades, però tranquils, no us morireu els peus. I atenció, que passat un quilòmetre encarem un tram molt diferent. S'acaben les ombres, travessem aquella carretera, que va fent la ruta petita, i fem una mica de pujada per un petit prat de pastures. I està bé perquè fas un canvi d'escenari, d'acord?, I com que no tens els arbres que et tapen el cel, pots veure les parets imponents de les serralades que tens a sobre. Sisplau, música de parets imponents de serralada que tenim a sobre. En tenim alguna, Marta? En tenim. Va, mira, aquesta. Ah, bé. Què en penses, tu? Aquí tenim uns tècnics fabulosos, ho troben tot. Potser no és tan imponent, eh? La música té una altra pompositat, però no, sí que realment és interessant veure les parets imponents d'aquest punt del camí, que realment val la pena. Són així de pedra, una serralada allargassada. S'hi ha d'anar i s'ha de veure. Però amb la música jo crec que ja. Ja ens en fem la idea, no? En fi, quan hem superat aquest prat amb les parets imponents, el camí es torna a endinsar de nou cap al bosc, baixa una miqueta, torna a connectar amb aquesta mini carretera, i aquí, atenció, que és un punt en què molta gent es marca un altre lloc de sortida. Ah, sí? Sí, perquè és un lloc que, què passa? És més curt, per tant, pots fer-ho més ràpidament, d'acord? I, a més a més, encara és el tram, potser, dels més bonics que hi ha al camí, saps? Per què? Perquè aquí. A banda de tornar a tenir abets, les coníferes imponents, el camí ample, fàcil, espectacular, comences a anar pel costat del riu. I això ja saps que sempre és un plus. És un plaer, és un plaer. Perquè, mira, per exemple, és un lloc que pots fer humós, no? Te'n vas a la vora del riu, que està allà mateix, busques una raconada, i res, fas una mica d'esmorzar, si vols, i gaudeixes del sorollet de l'aigua. Molt bonic. Però atenció que ens trobem en un cartell, aquí hi ha un cartell molt, molt especial. Un rètol per als més petits. Ja us he dit que és una ruta familiar. Un rètol de més prohibicions encara? No, un rètol triangle de perill, val? Que alerta de la presència, atenció, d'uns éssers màgics, els mineirons.

Som els mineirons i volem molta feina. Sempre estem alerta al que ens has manat.

A veure, Gerard, que a mi em sonen, perquè tinc algú a l'equip dels ignorants que coneix el tema, però no sé si tothom que escolta aquest programa sap què són els mineirons.

Dels mineirons se'n guarda informació variada, hem d'anar sempre al Pirineu, però depèn de la zona. Crec que potser l'explicació que trobem a la pàgina web de Pirineus en Família jo diria que resumeix bastant bé el que serien i n'hem fet un alegre extracte.

Els mineirons eren uns fullets de llegenda molt, molt, molt petits que vivien sota terra. Eren bons o dolents? Depèn. Els mineirons tenien una virtut. No paraven quiets. No sabien estar-se sense fer res. Si els donaves feina, t'ajudaven a fer-la. Eren bons. Però si no els donaves feina, s'emprenyaven i et feien la vida insuportable.

Una mica pinxos, ja ho veig, no? I tant, pagesos, llenyataires.

Una mica pinxos, ja ho veig, no? I tant, pagesos, llenyataires. En fi, la gent que treballava al bosc els anaven a buscar perquè els donessin un cop de mà. Quan els trobaven, els ficaven dins d'un canut, un tub de canya o de cuir, o d'una capseta petita, de la mida d'una capsa de llumins, perquè vegis les dimensions dels mineirons, o fins i tot diuen que se'ls posaven entre l'esquerda del mànec de la falsa. Mare meva, molt, molt, molt petits i I malparits! Sí, perquè un cop guardats, se'ls enduien allà on tenien la feina, Per exemple, no sé, moure pedres d'una tartera, desviar el curs del riu, d'allà un camp amb l'herba massa alta, el que faci falta. I realment ajudaven, ajudaven molt, eh? Sí, sí, sí. En fi, t'ho feien tot. Si havies de forjar ferro, també t'ho feien. Posi un grapat de minerons a la seva vida. Que vinguin a fer el programa, també. Sí. Però, ara bé, atenció. Si no els encarregues prou feina i es queden ociosos, de braços plegats, després, com que no podien estar quiets, es dedicaven, bàsicament, a putejar-te.

I et podien protegeixer en diferents graus, eh? Des de desfer la feina que t'havien fet, fins a pagar-te, o fins i tot en casos més greus, eh? Si no reaccionaves a temps, et podien acabar pelant. Home, no, i això com s'arregla? Doncs li has d'encarregar una feina impossible, que no acabi mai, que sempre tingui feina, una feina eterna. Per exemple, li dius, veus aquell prat, doncs vés cap allà a comptar quants brots d'herba hi ha que creixen. I ho fan, eh? I ho fan, però que no acaben mai. O vés a recollir aigua del riu amb aquest colador. Mai acabes de recollir-la, no? O vés al Parlament a comptar quants diputats es toquen el nas, que tampoc acabarien mai, no? O sigui, tu has d'ocupar un minero sempre que tingui feina. Amb feines impossibles. Molt bé, molt bé, queda clar. Per tant, resum, quan entreu en aquest tram de bosc, porteu una bona llista de feina, perquè si no. Llarga, eh?

Llarga, molt llarga. Va, recta final.

Va, que amb els minairons, escolta'm, ens queda poc temps, vinga. Anem molt ràpid, eh? Ha passat aquest temps de minairons, arribem, fem quatre zigazagues, passem aquella tartera que dèiem abans, que ara arriba, comença a pujar una miqueta, ara també entra, Badols, i després, al cap de quatre zigazagues, arribem finalment. Al nostre punt d'arribada, a la cascada. Al peu de la cascada hi ha rètols que expliquen d'on surt l'aigua, com es va formar tot plegat des del punt de vista geològic, i finalment tenim unes escales que pugen dretes fins a una fantàstica i petita plataforma per gaudir d'aquest salt d'aigua.

I què n'hem de dir d'aquest salt de comials o, m'has dit, cascada de gerber?

Sí, sí. Doncs que en hores de forta afluència cal agafar torn, com aquell que diu, perquè hi ha molta gent, que tot el barranc per on baixa l'aigua salva, diuen, uns 100 metres de desnivell, tot i que, francament, jo, la cascada, si més no la part visible, Jo diria que no. 100 metres, jo no els hi veig. Però bé, jo no soc pas un geòleg, ni un geògraf, ni res d'això. I com el seu nom indica, recull l'aigua que baixa del circ de Gerber, de l'estany de Gerber, que és una zona també fantàstica per explicar un bon dia. Molt bé. I la tornada? Doncs el mateix camí. Exactament, de baixada. Això sí, tingues en compte una cosa. Asegura't que tens feina per tenir.

Si passa això, el portarem als ignorants.