"El camí dels esbarzers", d'Alba Dalmau

A mi em continuen passant les setmanes molt ràpid, molt ràpid, molt ràpid. I dic, si fa dos dies que l'Anna Maria era aquí i avui torna a ser aquí. Anna Maria Ricard, bona nit. Bona nit. Que passen ràpid. Passen volant. Volant. Volant. I em sembla que fa dos dies que ets aquí i no, ja fa una setmana. I ja tenim nova autor o autora, perquè no sé què ens

has preparat per aquesta setmana. Doncs he portat un recull de contes que té ànima de novel·la, segons es diu a la contracoberta del llibre. Es tracta del Camí dels esbersers, de l'escriptora Alba Dalmau, publicat per Angla Editorial el 2015. L'Alba Dalmau, per qui no la conegui, nascuda el 87 a Cardedeu i professora d'escriptura al Laboratori de Lletres i a l'Ateneu Barcelonès, publica la seva primera novela el 2011, a Volenska, que va guanyar el Premi Recull de Prosa. Aquesta va ser la primera, i l'última és de l'any passat, i es diu Sí, una família. Sí, sí, sí. En mig, més noveles, dos llibres que combinen narracions i fotografies, un llibre infantil, i el que ens interessa a nosaltres, Marta, dos reculls de contes. Això mateix. Un que es titula Standards i el que portem aquesta setmana que es diu El camí dels esbarzers. L'Alba Dalmau està fent una carrera molt ben rebuda per la crítica i ella diu, es posa reptes a cada nova obra que escriu per anar-se fent més forta com a escriptora.

Escolta, però per què dius que és un recull de contes que té, em sembla que has dit,

ànima de novel·la, no? Exacte, ho diu a la contrarrecoberta, i és que l'escenari de tots els contes d'aquest recull és Sandville, un poble de l'interior dels Estats Units, i els protagonistes són els seus habitants, o sigui que ens anirem trobant els mateixos personatges en els diferents contes. Conta a conta anirem sabent què els passa als habitants de Sandville, què els commou, què els fa riure, què els fa plorar, els seus secrets. I tot i que sigui un poble dels Estats Units, ja deia Marta que no ens queda lluny. No? No. En una entrevista, l'autora, que per cert va viure tres anys a Nova York, per això aquestes coses dels Estats Units, doncs això en una entrevista al setmanari El Temps, feta pel Xavier Aliaga, l'Alba explicava, l'Alba Dalmau explicava, que el que passa a Sant Vil pot passar a qualsevol poble del món. Això també és veritat. O sigui, a Catalunya també, perquè els contes parlen, en el fons, de què? Doncs de l'amor, la mort, l'enveja, la soledat, la tristesa. El que ens passa a tots, vaja. Exacte. Sí, sí, sí. I hem de destacar també que l'autora té molt en compte els seus lectors i que considera que un conte no s'acaba fins que el lector el llegeix i l'acaba de completar. Escolta'm, com són aquests contes de l'Alba del Mau? Punxen. L'autora explica el títol així. Diu, la paraula camí, es diu el camí dels esbersers, es refereix a la vida que avança en aquest poble, mentre que els esbersers són la planta que punxa. Doncs això, punxen. Però també hi ha tendresa. A més, ella deu tenir una manera d'observar especial, si hem de fer cas de la manera que té de narrar, a l'atenció pels detalls, a com ens mostra de manera molt precisa les emocions dels personatges. Jo crec que té una veu pròpia que la reconeixeríem en altres escrits. Ha estat molt interessant

passejar-me per Sàmbil. M'ha agradat, sí. No sé si aniria, però. Reconeixeries els seus habitants. Sí, sí, sí, sí, tot el que passa.

Escolta'm, per començar la setmana, quin conte has escollit? A veure, els títols dels contes he de dir són una frase, o formen part d'una frase del conte. Com, per exemple, et poso exemples, eh? Amb el rifle sota el braç i la mirada torta, és el títol d'un conte. O, em va semblar que tenia forma de caïman. Molt bé. El conte d'avui es diu Com una vespa allunyant-se.

Doncs vinga, Com una vespa allunyant-se, dins el camí dels esbersers, del Badalmau, publicat per Angla Editorial.

Al poble, tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el bronzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell sol sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una pulseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava. L'havia comprat de segona mà i el color turquesa original, amb el temps, s'havia tornat un blau cel brut al sostre i al capó. Només en racons més protegits del vent i del sol encara s'hi podia veure el color original, un turquesa lluent que, ben mirat, feia ben poc pel caràcter d'en Simons. Tothom s'havia acostumat a les clapes de pintura antioxidant que cobrien el chassis com si fos un ungüent per les ferides, i era precisament per això que a tots els agradava tant aquella pick-up. L'espetèc de motor que es va sentir aquella tarda d'agost, però no s'assemblava gens al que tothom havia sentit alguna vegada, quan la pick-up d'en Simon tenia pana. Aquell estrèpit havia sonat més o menys com els estossecs dels homes de Sàmbil, que fumaven molt i escopien grumolls de saliva espessa. Alguns van descórrer les cortines per veure d'on venia el soroll, d'altres fins i tot van sortir de casa i van

acostar-se al centre del poble. Un autocar groc amb unes lletres quadrades que deien Cetra Seida s'havia aturat al mig de la plaça. Es podien comptar unes 15 fileres de 4 seients dividides per un passadís, que significava que, com a mínim, allà dins hi havia 60 persones. Des d'un angle precís de la plaça es veia, darrere d'una casa, un arbre que semblava que sortís de la xamanella, i si encongies prou els ulls per comprovar-ho, per un segon podies arribar a creure que les branques eren fum. Esclar que era un efecte òptic, però vist que a la plaça del poble hi havia un autocar com aquell, L'arbre que sortia per la Xemenea tampoc era una imatge tan estranya. Aquella tarda feia tanta calor que mirant a l'horitzó podies veure com s'ondolaven els confins de Sant Vil. De l'autocar em va sortir un home ben vestit que s'aixugava al front. Duia una camisa groga amb dues rodones humides de color ócara sota les aixelles i uns pantalons negres amb un plec vertical que s'aguantaven amb uns elàstics. Pels gestos grans i circulars que feia amb la mà i per com es fregava el cap, devia parlar d'una avaria. En Jon de l'escorxador se l'escoltava amb les celles arrufades. A dins de l'autocar la gent es ventava amb el que fos que tinguessin, papers de diari, boines o amb la mà mateix.

Les dones aixafaven els cabells amb el palmell perquè, amb la humitat que hi devia haver allà dins, aquells pentinats que acabaven en forma de cargol al costat de les orelles se'ls desfeien i el cabell se'ls començava a bufar. Les camises ben planxades dels homes i els vestits de coll rodó de les dones feien pensar que aquella gent devia anar a alguna festa, potser a un casament. La majoria dels passatgers parlaven entre ells i evitaven mirar a l'exterior, com si no volguessin creuar cap mirada amb aquells que, almenys avui, vestits d'aquella manera, no semblaven dignes del seu estatus. Els nens, en canvi, jugaven en parella a fer lluites d'espases amb les seves corbetetes flàxines o entelaven els vidres posant boca de peix per fer-hi lliscar els dits i escriure els seus noms amb lletra lligada. William, Ann, Ted, fins que ja no quedava més vidre per guixar i aleshores amb la part plana del puny esborraven les lletres i el poble es tornava nítid i els adults tornaven a apartar-ne la mirada. En William, l'Anne i en Ted, però, s'amorraven a la finestra, aixafant els forats del nas contra el vidre i fent ventós amb la boca, mirant qualsevol que passés per fora amb una d'aquelles mirades penetrants i desvergonides que només saben fer els nens o els assassins. Va ser la Meri qui, al cap d'una estona que arribés al bus, va sortir de casa seva

amb dues gerres de llimonada i tots els gots que havia pogut trobar, de diferents mides i colors, perquè estava clar que ni que tot el poble de Sànvil s'hagués posat d'acord per reunir tots els gots de les seves estantaries n'haurien arribat a trobar 60 d'iguals. La Meri devia pensar, però, que amb aquella calor allò seria un detall sense importància. De fet, el neguit dels viatgers era tan palpable que l'autocar, que al principi estava immòbil com un monument, ara es movia com un vaixell. Els nens, quan van beure la safata amb les gerres de llimonada, es van posar drets als seus seguients i van aixecar els braços per reclamar un got. El mateix senyor, el dels elàstics, que havia baixat a demanar ajuda, va agafar la safata que els oferia la Meri i tot, agraint-li el gest, va pujar amb un somriure a l'autocar. Abans d'avançar pel passadís oferint la llimonada, plena de glaçons i amb el vidre de la gerra esparlejat per la fredor, Un home que duia un barret de l'ample i que s'asseia a la primera fila li va dir alguna cosa que va fer que l'home dels elàstics girés cua i tornés a baixar de l'autobús amb la safata a les mans i un somriure invertit a la cara. Gràcies de totes maneres. La Meri, sense entendre-ho, es va quedar palplantada amb la safata davant la porta i va fer un lleu moviment d'incomprensió amb les espatlles.

Els nens enrabiats picaven el vidre i treien les manetes per les finestretes corredisses, que permetien que circulés una mica l'aire, calent en aquella hora com la bafarada d'un forn en marxa. La gent va començar a aixecar-se per desentomir les cames, però sense baixar de l'autocar, excepte una dona que es va fer pas entre la tossuderia del grup i apartant amb un cop d'anatge l'home del barret de l'ample, va sortir de l'autocar. Darrere seu la van seguir una corrua de nens que necessitaven que els toqués l'aire. Amb un cop de cap sec, que intentava ser un agraïment, la dona va agafar uns quants gots, els va netejar un per un amb un mocador que es va treure de la bossa i va servir una mica de llimonada a la mainada, abans que se li desmaiessin. A dintre el bus, els cabells engominats dels adults començaven a agafar formes grotesques, fins i tot hi havia una parella molt grassa que, per evitar que els braços se'ls enganxessin, s'havien posat un paper de diari entremig. A Sant Vil, El rumor que deia que els de l'autocar havien rebutjat la seva llimonada es va escampar com una gota de tinta sobre paper mullat. I el que al principi eren mirades de curiositat cap als forans, ara s'havia convertit en expressions arrugades i boques premudes amb força. Quan la notícia va arribar a les orelles d'en Simon,

que era l'únic que tenia pinces per arrancar el motor de l'autocar, Va decidir que esprendria el seu temps abans de portar-los l'eina que necessitaven per sortir d'allà i es va estirar al banc de la cuina de casa seva, que quedava davant de la finestra i era on solia fer la migdiada, amb un petit ventilador que feia volar ja les vores de les tovalles i algunes engrunes de pa del dinar. De tant en tant s'incorporava i es mirava a l'autocar, on l'aixafogor ja devia ser insuportable i la pudor ho devia haver empastifat tot. Així va estar-se més de 20 minuts, fins que finalment va decidir aixecar-se i anar al garatge a buscar les pinces per treure-se'ls de sobre. Amb el capó aixecat i el cap entre la ferralla, en Simon va connectar les pinces als cargols vermells i negres. Els estrangers es van haver d'esperar 15 minuts més perquè la bateria es carregués. Finalment, el conductor, col·locant-se bé els pantalons i arremangant-se les mànigues de la camisa, va intentar arrencar, pitjant l'accelerador amb la punta del peu i fent un soroll que als que hi havia dins els devia sonar com el renill d'un cavall feliç. L'autocar es va moure a marxa enrere per poder fer mitja volta i sortir del poble. El conductor va aixecar ràpidament la mà en Simon amb un senyal d'agraïment poc convincent i a poc a poc el C3C se va anar empatitint pel camí de

sorra que sortia de Sàmbil fins a convertir-se en un puntet negre i groc, com una vespa allunyant-se. L'endemà de l'incident, al poble tothom parlava de l'autocar, de la llimonada i de la ben merescuda migdiada d'en Simon. La gent reia d'aquells posats encartronats amb què havien arribat i de l'estat de desfeta amb què havien marxat. La Sarah Light era una jove del poble que tenia uns tiets rics que vivien a Nova York i a qui de tant en tant anava a visitar. Sempre que tornava d'aquestes escapades a la ciutat, arribava amb una o dues bosses lluents i de mides extraordinàries, que tenien unes lletres grans i daurades amb noms de dona com Molly Bracken o Michelle Fridge. Eren regals dels seus oncles que, com que no havien tingut descendència, quan ella els anava a veure els encantava emportar-se-la de botigues i vestir-la de cap a peus com si fos la seva nineta. Davant de la botiga de caviures d'en Thomas, un grupet de dones xerraven rotllana. Entre elles hi havia la Sarah Light, a qui unes adoraven per l'olor de perfums dolços que sempre l'empaitava, els seus vestits lleugerament escotats, que deixaven entreveure aquella tibantor de la joventut, i uns ulls blaus que feien pensar en els naons de la ciutat. I altres la criticaven per aquell tuf de perfums embafadors als seus vestits obscens i aquells ulls d'un blau elèctric irreverent.

La Sara, que no era gaire parladora ni tampoc gaire tafanera, va comentar que també havia vist la gent de l'autocar i que entre les dones n'hi havia una que duia un folar vermell bordeus amb estampats geomètrics i que ella també el tenia. Precisament aquella peça era d'una botiga passada de moda que feia rebaixes tot l'any perquè gairebé no venien res i les dependentes eren molt vulgars. Totes les dones, també aquelles que normalment murmuraven contra la Sarah Light, van sentir satisfetes i a poc a poc van anar desfent la rutllana i es van encaminar cap a casa amb l'esperit una mica més lleuger i un somriure enfilat.

He vist l'autocar i tot, eh? I la Sara Light serà. Ja, clar, ja penso que a la Sara Light aquesta li hem donat aquí un protagonisme al final, no? Al final, que dius, ara per què ens parla de la Sara Light? Doncs perquè això continua cap a una altra base. Molt bé, Ana Maria. Gràcies, com sempre, fins la setmana que ve. Bona nit.