El cant dels ocells

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Si hi ha una cançó catalana que hagi perdurat al llarg dels segles amb una càrrega simbòlica i emocional com cap altra, aquesta deu ser el cant dels ocells. Encara que popularment s'identifiquen vauquesals, els orígens en són molt anteriors. Al llarg dels darrers tres segles, aquesta melodia ha tingut diversos usos i significats, d'acord amb l'evolució de la situació de Catalunya i del món sencer. El cant dels ocells ha servit per expressar el dol, el dolor de l'exili, l'alegria del Nadal, el desig de pau i fins i tot altres reivindicacions polítiques.

El primer rastre documental de la melodia més coneguda de la cançó és el madrigal Que si può fare, obra de la compositora e intèrpret Bárbara Stronzi, publicat a Venècia l'any 1664. Els tres primers versos coincideixen molt amb el del Cat dels ocells, possiblement perquè era un model melòdic que corria aleshores pel Mediterrani. De fet, el Cat dels ocells va perviure per via oral, probablement des de finals del segle XVII, a través de diverses melodies, encara que actualment només se'n conegui una. Quan es va popularitzar encara més va ser el segle XVIII com cançó de Nadal. En la tradició catalana de la nit de Nadal els ocells cantaven. Fins i tot en algunes esglésies es duien gàbies tapades que es deixaven al descobert en el moment en què el capellà anunciava el naixement de Jesús. La primera referència escrita que tenim de la cançó és del 1705, una versió paròdica protagonitzada per Carles III d'Àustria, coincidint amb l'arribada de l'arxiduca a Barcelona. Això mostra que aleshores ja devia ser una melodia força coneguda que es va continuar publicant en diferents versions, tant manuscrites com fulls volants impresos al llarg del segle XIX. La primera partitura que se conserva i que va fixar la melodia que coneixem pertany a una sardana composta per Pep Ventura, una peça de ball instrumental. Tot i així, si la cançó encara es canta segurament va ser gràcies a les harmonitzacions que en va fer Lluís Millet, per l'Orfeo Català, al tombant del segle XX. Unes dècades més endavant, durant la postguerra, Pau Casals, tot i no ser-ne òbviament l'autor, la va consolidar com un símbol de la identitat catalana que havia passat a expressar l'enyorament, però també com un himne a la pau i un clam de protesta.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater. Benvingut. Hola, gràcies. Una pregunta personal i directa. Quin lligam tens amb el cant dels ocells? Tu en tens algun especial? Sí, sí, sí. Jo també, eh?

Sí, sí, sí. Jo crec d'anar al meu poble. Jo recordo que la cantàvem, la Canalla cantàvem aquesta cançó pels dies de Nadal i no sabies gaire, però sí que és veritat que recordo que el dia que vaig sentir, anys després, amb una gran admiració, la Joan Baez, aquella cantant folk dels anys 80-90, que es va posicionar tant. Novia del Bob Dylan en una època, sí, sí. Sí, que va posicionar tant la llibertat i el progrés, i aquí a Catalunya tenim una gran admiració, va dir, és de les cançons més precioses que he sentit a la meva vida. Sí, sí, això et va. Em vaig sentir identificat, sí, sí. Sí, una relació molt personal. A més, com totes les cançons, no sé la lletra de gairebé cap. No, clar. Jo de gairebé cap, perquè no ha sigut el moment, per desgràcia. Doncs i això sí, el cant dels ocells.

Era la cançó en què la meva mare m'adormia i quan, saps allò que quan ets petit ets una febrada i això, jo la recordo a la meva mare al costat del llit posant-me la mà al front perquè bullia, típica les febrades de nen, cantant el cant dels ocells per estrenar-me. I això, clar, és una cançó, em sembla que aquestes experiències que tenim són comunes arreu del país.

Sí, però, per exemple, una de les coses que jo sempre que he pogut i explico el que és el franquisme, és que jo des dels tres anys, clar, la meva mare em deixava a l'escola del poble, allà, a l'altre mestre, perquè, clar, no hi havia res més, no hi havia parlant i res existeix d'això. M'he passat tota la vida, la meva vida, després, sempre a les aules, tota la meva vida, mai, mai, mai he tingut una partitura davant. Mai a la meva vida. Imagina't com era el sistema cultural del franquisme. Sí, sí. Per això, és clar,

aquesta mancança la tens. I això mostra que si el cant dels ocells és tan popular és perquè realment no anava per la via, diguéssim, acadèmica habitual,

sinó que era un cant popular al màxim. Estava a la societat i estava, bé, en un poble rural i era, en fi, el capellà, el mossèn Ramon, ens la feia cantar.

Doncs, Josep Maria, s'ha publicat, com saps perfectament, un llibre sobre el tema, i avui en parlarem, amb el doctor Jaume Ayats, etnomusicòleg, violinista, professor de la Universitat Autònoma, i és coautor, amb Anna Costal i Joaquim Rabaseda, d'aquest llibre, El cant dels ocells, una cançó per la pau, que ha editat la Benz. Doctor Iats, moltíssimes gràcies per ser avui aquí a l'Enguardi amb nosaltres. Bé, gràcies per convidar-me, és un plaer. Relació personal, va, ja que estem en confessió.

Sí, també de petit, la meva mare també la cantava, després, més endavant, jo vaig tenir una institucionalització musical, i per tant. Me la van fer fes d'una altra manera, etc. Però és evident que és una de les grans cançons que ens relaciona íntimament amb nosaltres, amb la construcció del jo i amb la construcció de la col·lectivitat. Això és el que fa la música. Construir aquest jo dins de la col·lectivitat i crear una memòria que està tan arrelada al cos, podríem dir, que no passa per reflexions abstractes, sinó que va directament al sentir i al viure. Això és el que ha de fer la música i tant de bo que les escoles ensenyessin a cantar.

Però no cal ensenyar res més. Ensenyin a cantar mínimament i llavors la gent s'educarà i entrarà.

El cant dels ocells, de tota manera, i altres, no és només el cant dels ocells, però té una relació, jo crec, molt íntima amb el nostre país. El vent, o boig per tu, per posar dos temes molt diferents, d'èpoques molt diferents, és obvi que et remeten una època, et mouen per coses diferents, el vent per la gent de la nova cançó, el boig per tu per sau, o o ara les cançons d'Ocas Grasses, per posar temes molt diferents. Però el cant dels ocells crec que, com altres temes, transcendeix, va una mica més enllà, és més de la genètica.

Perquè és intergeneracional i crea memòria temporal. Les altres creen memòria generacional. Que està molt bé, eh? Que és important. Però també ens fa falta i a vegades oblidem. Ens sembla que, com que tot es transforma, tot canvia, les cançons, les generacions, s'han de diferenciar de les passades i de les que vindran, i ho fem a partir de cançons, ho fem a partir de referents, etcètera. Però a vegades. Descobrim tot plegat, i sobretot quan ens fem una mica més grans, potser, que ens falten talls intergeneracionals, referents que tinguem en comú. I que això s'ha de construir, s'ha de viure. No apareix com un bolet. No, no, com un bolet. I el cant dels ocells, sens dubte, és d'aquests grans d'aquests grans cants, d'aquestes grans cançons, que des d'una nebulosa d'origen. Això no m'ha preguntat i una diversitat.

D'on apareix? Quan hi ha una primera

referència al cant dels ocells? Mira, totes les coses importants no se sap quan apareixen, perquè les transformem en símbol i en importància força després d'aparèixer. Hi ha uns atzars. La gent. Unes contingències, diguem-ne, que les fan aparèixer en un moment intermediat. Del camp dels ocells deies aquest text que ens ha quedat de Carles d'Habsburg, que per tant demostra que ja era molt coneguda. Però llavors tenim aquesta sorpresa que comentaves de partida, que hi ha, pel que fa a la melodia, i aquí haurem de dir que ni la melodia va amb el text, ni el text va només amb aquella melodia, tenim una referència. Sorprenent, potser en trobarem més en el futur, però que és de Venècia, 1664, una cançó d'abandonament, d'amor desolat, o desamor desolat, etc., d'una gran compositora, Bárbara Strozzi, que va fer aquest cant que s'hi può fare i ara si n'escoltem un trosset. Si teniu al cap la melodia, el primer tros de la melodia del cant dels ocells, veureu que no és igual, però que el gir melòdic el fa semblant. Cosa que ens indica que aquella època devia ser un gir melòdic habitual en un gènere de cançons que oralment hi ve milers, el mediterrani, i que es va anar dedicant a un gènere o a un altre. Doncs Paco, ho provem? Ho sentim?

Òbviament la gravació no és de 1664, és un posterior, com és lògic, però realment és magnífica, és fantàstica. Era una època en què es feien aquests girs melòdics.

Exactament, o sigui, el que descobrim és que probablement. Ens topem davant d'un gir melòdic i d'un ambient, que en música diríem de modalitat, que era comú en aquella època, era un sentiment d'aquell segle XVII i que es devia fer servir per diferents coses i que es va fossilitzar en una oralitat que canta una cançó. Triomfa i realment en les versions catalanes no en tenim notació fins a Pep Ventura el 1860 i pico en la segona meitat del XIX per tant hi ha una gran distància històrica per la continuïtat de la melodia però quan veus aquests elements en comú i veus els documents amb lletra que tot el XVIII triomfa aquesta cançó. Podem imaginar que aquesta melodia, juntament amb altres, anava amb aquesta cançó. Era una de les que anava amb aquesta cançó. I, per tant, bé, trobem dins d'aquesta nebulosa d'origen i trobem unes pedretes que t'indiquen que això existeix.

Perquè no és un cas estrany, tinc entès, que melodies que consideren tradicionals quan vas als seus orígens té un toc per aquí, un toc per allà però no és que sigui una versió moderna d'allò no, no, no. Ha tingut una evolució. Exactament.

Hi ha contactes i penseu que l'oralitat, la transmissió oral, és com un oceà. Però que no deixa rastre. I només tenim unes gotetes. I això costa molt d'explicar, que entre aquella goteta i aquella altra, que una pot ser a Barcelona i l'altra pot ser a Istanbul, hi ha milers de gotetes que creen ponts i que no han quedat. I això costa molt d'explicar perquè a vegades volem I han evolucionat, a més a més. A més a més, s'han transformat. Llavors, per tant, els caçadors d'oralitat, diem així, al costat dels caçadors de documents, hem de veure el contrast de maneres de fer, però a la vegada que si ho sabem interpretar tot bé i amb un cert ordre metodològic i de seny, podem entendre alguns d'aquests lligams. De tota manera,

el tema del cap dels ocells, això que uns ocells canten a la nit, etcètera, etcètera, això també és d'aquest moment? No, no, de molt, molt, però que molt abans.

Abans? Però tant abans com ens anem al segle III. Quan la nit de Nadal, la nit d'unes festes romanes, es transforma en lloc del dia del naixement de l'emperador, que és el que és del sol i de l'emperador que van junts. Sí, que tenia el símbolo del sol, l'emperador de Roma. De Roma, per tant, imperi romà, es transforma en el símbol del naixement del personatge central de la nova creença, la nova religió, que es transforma en estatal i, per tant, és Jesucrist. No sabem el dia que va néixer, diuen, però ja que se celebren aquestes festes del naixement del sol amb l'emperador, les transformarem en Jesucrist. Per tant, és el naixement del sol. I aquest del naixement del sol, amb les societats agràries, és molt clar. El dia es va disminuint, va disminuint, entrem en la depressió de la tardor, i quan sembla que tot s'acaba i que tots ens morirem, per això els avis diuen allò de. Oh, salve-nos aquest any, que l'any que ve no sé si seré, etcètera, etcètera. És, per tant, la celebració de la decadència màxima i del principi de la mort, i dels indicis de primavera. Llavors, aquesta primavera anunciada al mig de l'hivern, la fertilitat, se celebra amb els rituals religiosos, però també profans, i de festa, i de menjar, i tot plegat, i se celebra amb elements de la primavera que es traslladen al mig de l'hivern. I un d'aquests elements són els ocells. Els ocells que hauran de cantar per la primavera. L'hivern no és que desapareguin, però no els sentim, no els veiem, estan. Aquell dia fan una excepció, i apareixen tots, i canten, i tenen el do de parlar. I per tant anuncien aquesta primavera i aquesta fertilitat que vindrà. I així tenim un Nadal que és dels nens que neixen de la fertilitat humana i de la natura i a la vegada dels avis que se'n van. I això és el que fem per Nadal encara ara. És una cosa molt romana, molt antiga, i aquí neixen, doncs, que aporten a l'església ocells, toquen reclams, fan cantar, i això arriba fins a l'actualitat en alguns llocs de Mallorca, en tenim de principis del segle XX a l'Empordà, al Bons, un senyor que explica com ho feien, etcètera, etcètera. Llavors, el cant dels ocells és aquest cant. És la individualitat dels ocells que anuncien la vinguda del Redemptor i que parlen aquella nit. Per tant, com a tòpic literari o teatral o narratiu, això ve de molt abans. No sabem quin segle, eh?

Podem anomenar aleshores una cançó religiosa o va més enllà d'això?

Bé, el text aquest és una cançó religiosa, però va molt més enllà en el sentit que és amb el sentit de creença àmplia de religió, no de dogma de la religió catòlica. Avui dia tenim un problema en la nostra societat, que és que, per exemple, les escoles no volen cantar algunes escoles, cançons de Nadal, perquè creuen que són religioses. Bé, el mestre o l'equip directiu que creu això està completament equivocat, no entén res, no entén què és la cultura i per tant poder els hauríem de fer alguna formació corresponent. Perquè realment estem davant d'una mitologia pròpia que teixeja els vincles socials. I realment, amb les cançons de Nadal, si us ho mireu, de dogma cristià. I poquet. I més aviat. Tant poquet. Per tots ser camats a la foguera.

Més aviat són. El dimoni escuat, etc. Fingitonia, exacte. Fingitonia d'irreverent. Exactament.

Molts capellans s'han dedicat durant segles a atacar aquestes cançons i ara trobo que n'hi ha que les ataquen per voler ser laics. Pobres han quedat que les ataquen per totes les bandes i per tot arreu. I el cant de l'ocellet ja en va rebre, també, d'aquestes? No en tinc notícia. Tot el que sí que tenim és que al final hi ha un text com afegit que parla dels menjars i del born i de les gresques de Nadal que sembla que s'hauria afegit en algun moment del segle XVIII i que llavors també ja traspassa aquesta, no diré irreverència, però aquest vincle amb la taula, amb el menjar, amb el cantar junts, amb el crear comunitat. I, per tant, el Cant de l'Ocell seria una de les cançons que es va fer dins d'aquest ambient. Quan? Potser al segle XVII. Potser algun dia descobrim que és al XVI. Més enrere em sembla difícil. Fem una anàlisi d'estructures que ens fan veure que venen de la mitjana, però realment són molt típiques del barroc, del primer barroc del segle. I, per tant, ens aniríem al segle XVII, tot i que no tenim el document encara del segle XVII.

Per tant, hem de pensar, encara estem en el terreny de la hipòtesi, però la hipòtesi, en principi, com a la majoria de hipòtesis, és raonable, ja veurem en el mal temps, potser si es pot comprovar o no, que el cant dels ocells es cantava la nit de Nadal i para de contar, perquè aquesta tradició dels ocells. Es cantava a l'entorn de les festes de Nadal. No necessàriament la nit de Nadal, al voltant de les festes.

Però la nit de Nadal és una possibilitat, i en cases, etc. I també tenim clar que la persona que va escriure aquesta lletra havia de ser la lletra, però potser també aquesta adaptació de les músiques, havia de ser una persona lletrada de text. Aquí ens trobem amb aquells casos tan bonics que la part lletrada, la part escrita i la part oral no estan en contradicció i separades com a vegades s'imaginem en una formació ràpida, sinó que es troben i es retroalimenten unes a les altres. I per tant, bé, és aquest cas. Som a la vegada una mica il·lustrats i a la vegada molt populars perquè s'editava més tard i al XIX en forma de fulls com els gotjos, etcètera, i per tant això demostra que estem en un ambient relativament popular. Molt popular, clar. Sí, que fins i tot el que no sabia llegir li recitaven el text i se l'aprenia escoltant amb els cercles.

Com comentava abans el doctor Ayats, tenim una referència molt directa del Cant dels Ocells a 1705, quan l'Arxiduc Carles, recordem la circumstància, és el moment en què, en ple de resucció, ja han quedat clars els dos bàndols, a partir de 1705 això ja està molt clar, el bàndol, diguéssim, borbònic de. Felip V. Del futur Felip V. Sí, ells diuen que hi ha. I el bàndol austracista anomenat de Carles III, l'arxiduc Carles. L'arxiduc era molt aficionat a la música, de fet, molt. Va ser un gran introductor de la música.

Italiana i dels grans compositors i músics a la ciutat de Barcelona durant els anys que ell va ser rei aquí.

Encara que pels escrits, com deia el Capri, la que valia era la dona, doncs això. Això sempre. Això sempre, si no és l'únic cas. Era una mica Sòmines, en Carles III. Però, en fi, en tot cas, tenim una referència al cant dels ocells amb referència al seu Carles. Exactament, quan ell va fer el desembarc.

A Barcelona, o sigui, el text diu, camp dels ocells quan arribaren els vaixells davant de Barcelona i del desembarc de Carles III, que diu guarda. Per tant, és el moment que arriba i per tant s'aprofiten els aprets de propaganda. Si hi ha una cançó que la coneix tothom i que té èxit i que és apreciada, aquella cançó se'n fa la paròdia i els ocells, en lloc de parlar de Jesucrist, parlen del rei. I expliquen, i per tant, els. Felip Quint, que deia, és el bord. Els Borbons són els cracs, hi ha tot un llenguatge d'època, i apresenta la situació política amb aquesta cançó. Que fessin servir aquesta cançó vol dir que era. Era conegudíssima. Això som a Polònia, eh? O sigui, el programa Polònia que fa? Fa les paròdies de les cançons conegudes. Si no, no té cap gràcia. Si no són conegudes les cançons, no. Per tant, aquest 1705 és el gran indicador que la cançó ja era molt coneguda i que, per tant, molt probablement ve d'una tradició del segle XVII.

Clar, perquè el que ens deia abans era 1664, per tant, una cinquantena d'anys rodonint abans. Sí, quarantena. Sí, quarantena, és veritat. Les matemàtiques no eren el meu, ja es veu. Una quarantena d'anys. Clar, que en 40 anys s'hagi produït aquesta evolució, de veure que aquest tema que a Valencià.

Això és la cosa més fàcil del món. Les cançons, no hi havia la idea d'obra, d'intocable, al revés. La melodia aquella que funcionava es feia servir per una altra. El text que es creava nou s'hi posava. La flexibilitat era molt més alta que actualment.

I a més aleshores la gent cantava i la gent cantava continuament fins fa 30, 40, 50, 60 anys la gent cantava i trobes gent que té

repertoris tranquil·lament de 120, 150, 200 cançons com he pogut comprovar oralment i per tant imagineu-vos milers de persones amb 200 cançons de repertori cadascuna el moviment era enorme que l'altra cosa ens costi de documental i de fixar això és una altra qüestió sort que vam tenir la Mades.

Clar, però això facilitava que, per exemple, el cant dels ocells, que de 1664 tenim una referència possible, clarament està consolidat a 1705, almenys amb una melodia, hem de suposar, perquè per la rima que tenen, que molt similar la melodia a la que coneixem.

Bé, llavors descobrimos que que hi havia com tres famílies melòdiques, que és el que hem trobat oralment al segle XX, i per tant no sabem si en aquella època ja existien les tres famílies, o poden haver-hi 26, aneu a saber, però podem determinar a posteriori que n'hi ha tres que sí, i una és aquesta família.

Que seria aquesta la. Estava llegint, tinc aquí davant el text del 1705, dedicat a l'Arcíoc Carles, o dedicat, o com a mínim, amb referència a l'Arcíoc Carles. El que fa és, van sortint els ocells, Hi van ocells diferents, els cruxidells, els passarells, el verdum, el pinçà, etc. I tots ells tenen una manera d'explicar què està passant políticament. Però això de repassar tots els ocells, això sí que es va perdre amb el temps. No, no, la cançó repassa. Per tots els ocells aquí n'hi ha moltíssims jo

tinc versions generalment sabem només les dues primeres estrofes però la gent que encanta un pilot d'estrofes en repassen una colla i en sabien moltíssims. Sí, sí, sí, és normal, és una retòrica, van fent aparèixer els personatges com si fos un teatre, i potser això es pot representar, o sigui, un fa d'això, imagineu-vos una taula barroca el dia de Nadal, i on tens una gent que et fan una mica de teatro, diguem-ho així, i que cadascú apareix vestit amb els atributs d'aquell ocell i canta l'estrofa corresponent. Podem imaginar coses així, que això és pura hipòtesi.

O posar-se un capell que representa un o l'altre, o utilitzar una ploma

a la mà d'un color o d'un altre, etc. I avui dia quan pensem en obres no pensem en aquestes teatralitzacions, en aquests espectacles que s'hi vertien i l'amo de la casa es vestia de no sé què, perquè era el dia de Nadal i aquell dia s'acabaven drets a sobre la taula cridant les cançons que s'havien de cantar.

Quan arriba als Borbons i comença tot un procés en principi relativament lent i després s'accelerarà d'eliminació de la llengua catalana, dificultats per l'ensenyament, després ja serà prohibició directament, etc. Queda afectada aquesta cançó com altres? O és tan popular que això passa de banda?

Jo crec que passa de banda, però la sorpresa és quan amb alguns manuscrits. Particulars privats de senyors que s'escrivien les seves cançons que últimament hem trobat, hem trobat un manuscrit d'aquest Bojons, que té 400 pàgines de cançons. Déu-n'hi-do. I per tant ens fa una imatge de l'època, no tenim les melodies, però apareixen tres versions del Camp dels Ocells. N'apareixen dues dins la lletra de Nadal, etcètera, però n'apareix, en poden aparèixer en aquests manuscrits, si hi ha algun cas, que apareixen la del 1705. Lleugerament adaptada, escrita cap al 1760, 70, 80, per algú que, malgrat que sigui governant ja d'una manera consolidada els borbons, escriuen una lletra relacionada amb. Antiborbònica en definitiva, sí, sí. I que, com que ho fan a casa, i potser és un senyor d'una. Certa categoria social s'ho permet tranquil·lament. I no passa. Bé, no ho sabem. No ho sabem si era gaire arriscat o no era arriscat. Si trobaven problemes, la majoria dels que feien registres no sabien llegir. Jo diria que anar a obrir un llibre i buscar la pàgina tal si hi ha una poesia. Era molt difícil. És filologia de l'avançada.

La següent referència és Pep Ventura, vull dir que ja estem en un salt directament. Podríem sentir la sardana de lo cant dels ocellets d'en Pep Ventura i així veurem com rulla, sisplau. Música.

Aquí més que tot són pops, tot són pinsans.

Sí, és la copla de cambra de Catalunya dirigida per en Jesús Ventura i sota la supervisió, diguem-ne, tècnica de l'Anna Costal, que ha estudiat exactament Pep Ventura. Tinc la sort de tenir-lo al programa algunes vegades i. I per tant aquí tenim una certa semblança de versió. Té molta gràcia. Com a sardana jo no l'havia sentida mai, la veritat. I penseu que aquest pom-pom-pom que tenim ara tan vinculat amb les sardanes és el baix de les àrees de l'òpera romàntica italiana. I que va passar a les Sardanes perquè en Pep Ventura tocava al Teatre de Figueres. Per tant, a vegades coses que les tenim com molt pròpies resulta que són el resultat d'una època. De l'evolució que dèiem anteriorment. Exactament. Llavors, en Pep Ventura el que fa és, li diu, suposem que un dels que va influir més és. En Clavé, en Josep Ancelm Clavé, que li diu que ha de fer melodies populars, d'aquestes orals. O sigui, fer sardanes però lligades amb el que ja la gent coneix. I posava trossos d'òpera, trossos de sarsuela, i danses de moda, com són les habaneres que estaven arribant de moda. I es quedava. Estava tan ampla. Estava tan ampla. I la gent ballava això. I la gent ho identificava, clar. Eren moderns. No miraven cap al passat. I en Clavel li diu, home, també ara que fan aquests, comencen a fer cançoners, amb Milà i tot plegat, hauries d'agafar unes cançons d'aquelles que canta la gent. I ell fa el cant dels ocellets. El nom ens indica que coneix. La cançó de Nadal i hi ha altres publicacions de l'època i de la Bisbal, etc. que ho demostren però la fa a l'estiu que ballen i després ho adapta amb uns altres cants de Figueres on fa sortir la mateixa melodia i no hi ha res d'ocells ni de cap manera aquí ens queda el dubte de si hi ha alguna picada d'ullet. De Pep Ventura o no perquè alguns cants que fa i alguna significació de sardanes és clarament republicana i festiva i per tant el recordar la cançó de Nadal per molt íntima que sigui però traient-la de Nadal. La fa progressista republicana federal, en contra del contrapàs. Exactament, perfecte. Ja està, ja teniu la solució, i per tant, no sabem fins a quin punt hi ha una mica de mirada irònica aquí, cosa que seria senzillament fabulosa, perquè voldria dir que els senyors eren una gent que en tenien la seva època,

històricament. En Pem Ventura no era cap babau, en absolut. Exactament. I la gent que ho ballava tampoc. No, no, no. No podien acabar. No, però que la intenció de Pem Ventura, clar, no la podem saber si no està documentada, però la podem suposar que realment no era ingenu, en Pem Ventura.

I els anys republicans cantaven la marcellesa i disparaven el susí. I per això, des de l'Empordà, la Selva, el Gironès, es va estrenant a tot Catalunya, perquè la gent, a poc a poc, ho va entenent, perquè incorpora noves. Una nova actitud.

És una nova actitud social que s'expandeix cantant i ballant. I això, ara ens costa d'entendre. No tant, eh?

La nova cançó va començar a Barcelona i es va anar estrenant pel territori i va arribar a llocs que va arribar més tard. Hi havia una actitud sobre això.

I ara hauríem de veure els grups actuals que triomfen i que omplen estadis, etcètera, com estan fent coses no tan diferents. I per tant entenem que construir un país és també construir aquestes sensibilitats compartides i aquest imaginari corporal.

Mira, quan anava abans, Enric, no sé qui ha citat de vosaltres dos oques grasses, ara que van fer els últims, van dir, qui ens ho havia dit des d'Osona? Un obadi així.

Des de Roda de Ter, imagina't. Un obadi així, un obadi així. Jo conec una mica l'ambient familiar d'alguns d'ells.

Tant la sardana composta per Pep Ventura a partir d'una de les melodies existents del cant dels ocells, com les harmonitzacions que anys més tard va fer Lluís Millet a partir de la mateixa tonada, van permetre que la cançó assolís ressò internacional a inicis del segle XX. L'Orfeo català, que dirigia Millet, havia portat el cant dels ocells a França el novembre de 1901, I va plantejar una gira encara més ambiciosa que incluïa una actuació al Royal Albert Hall de Londres, el juny de 1914. Els solistes d'aquella actuació serien la soprano María Barrientos i el violinista Joan Manent, que no acabava de creure en la viabilitat del concert. Vos ja heu pensat bé en donar els concerts

a l'Albert Hall, Millet. Per què no? L'Alfons Carreras, que viu a Londres, ja m'ha recomanat que comptem amb algun número de tibla i de violí per atraure més la gent. I la Maria Barrientos ja ens ha comunicat que podem començar a preparar tot el que sigui necessari. Sabeu que en aquell immens tancat hi caben còmodament 10.000 ànimes? No 1.000 ni 2.000, 10.000! Estic segur que l'Orfeó trobarà la manera d'arribar a cadascuna d'aquestes ànimes. Amb peces com el cant dels ocells ho aconseguirem. De no ser una banda de trompetes, altre instrument no crec que hi puga fer forolla. Seria millor el Queens Hall o el Crystal Palace on he actuat més d'una vegada. Amic Manent, el concert serà al Royal Albert Hall. Tenim una ocasió històrica per donar-nos a conèixer el públic i a la crítica britànica. Quan hem actuat a França, no ens ha anat pas malament? Ja veig que la vostra decisió és ferma, però us adverteixo que hauré de fer seriosos esforços perquè se'm senti. Ja veurà com no vaig errat. La veu sí que s'hi sent bé, però una mísera desfila de tripa de ve estirada sobre fusta vella, què vol que faci? Vostè confia en mi, manent. Faci'm confiança. I eixuguis la suor, que el veig molt neguitós.

Això és Anguàrdia.

Com va acabar això del Royal Albert Hall? Perquè, clar, el Manet ja tenia raó. El Royal Albert Hall, per qui no l'hagi vist. És immens. És una cosa. És una exageració del local. Està molt bé si els oients ho miren a YouTube hi ha els BBC Proms, que és un festival que organitza la BBC cada any amb temes molt diversos, però normalment amb músics de primera categoria, i realment impressiona veure allà, que allà, en aquell Royal Albert Hall, que hi caben allà 5.000 persones, 6.000, no ho sé, una bestiesa, arribés a interpretar-se això, doncs diu molt de l'orfeo català, també, eh? Sí, esclar,

era una projecció internacional d'una imatge de país amb les circumstàncies que volien donar aquesta imatge. Era un catalanisme, hem d'entendre que claríssimament conservador i a la vegada de lluita molt forta. Una cosa no treu l'altra. Estem al. A punt de néixer la Mancomunitat. Exactament. Hi ha hagut els grans

A dos mesos del principi de la

Guerra Mundial, la primera, vull dir que estem en un moment complicat. Hi ha hagut els xocs del 1900, hi ha hagut la solidaritat catalana, hi ha hagut la setmana tràgica, hi ha hagut les dissensions, però aquí. L'orfeo català ja molt consolidat, veu que estan difonent per tot Catalunya una imatge de cultura i aquí el camp dels ocells és un element que apareix contínuament, com els sardans, com els segadors, etc. I el comencen a ensenyar internacionalment, de tal manera. Que la banda Landowska, la clavissa amb balista, que col·laborava molt, precisament al Palau de la Música, etc., diu que és la melodia més bonica que ha conegut. O sigui, el que dirà la Joan Baez després, ho va dir als anys 20, al final dels 10, la banda Landowska. I, per tant, aquesta melodia. Només d'unes zones de Catalunya, només d'unes varietats, etcètera, s'ha transformat en un referent de l'imaginari compartit que s'està expandint pel país i que s'està acceptant per gran part de la població, de tal manera que l'ensenyem als de fora.

Tot i així, a part d'aquesta projecció internacional, és evident que en el país ja havia relat del tot, perquè tenim versions, crec que hi ha una versió que podem sentir de molt popular a les comarques gironines, la dels contrabandistes. Exactament.

La melodia que generalment, perquè sempre no podem fer coses fines, adjudiquem als contrabandistes. A grans trets és la mateixa família, diguem-ho així, melòdica, que el cant dels ocells. També és d'aquesta època. Probablement seria de principis del segle XVIII o mitjans XVIII. Però qui, amb un altre caràcter. Amb una altra actitud, amb una altra velocitat i un altre ritme i explicant una història dels agosarats contrabandistes que s'enfronten a trets per passar tabac, tabaco, a la frontera. Per tant, tenim que la mateixa melodia també serveix per una altra cançó i que la gent la té identificada amb l'altra. Anem a sentir un moment.

Fins demà! ¡Oh, la, la, la, la, la, la, la!

Clar, això molt nadalenc no és, eh?

No, és més aviat, guerrer, atrevit, orgullós i, per què no dir-ho, de ballar i violent. Sí, sí, sí. Per tant, la mateixa melodia pot fer les dues. Funcions, i ja comencem a trobar que tenim una cançó de Nadal, però tenim una cançó de Nadal que també és de los contrabandistes, i per tant la ironia d'en Pep Ventura podria estar lligada amb els contrabandistes, cançó de Nadal contrabandistes.

I que Millet fa harmonitzacions per participar en auditoris de gran nivell de música clàssica,

diguéssim. Sí, sí, sí. I l'ensenyem pel món. Per tant, ja hem trobat que el mateix cos d'obra amb les seves variants ocupa diferents graus de la vida personal i de la vida sonora. I tot just som a 1914. Aquí arriba Pau Casals, o sigui. Una mica més tard.

Una mica més tard, no el 14. Però encara no hi ha Pau Casals aquí. Però el que vull dir és que, clar, s'entén més que Pau Casals fes d'aquest tema un tema capdalt, que també li dona una versió que no és la no n'hi ha de canòniques, però si n'hi hagués una no és la de Pau Casals segur i que la fes tan popular i això estem parlant dels anys finals dels 20,

principis dels 30 Pau Casals descobreix una melodia fantàstica d'una modalitat que la banda Landops que diu això, allò que l'interpreta, que la fan servir per diferents coses potser un detall que s'hi ha d'afegir és que hi ha en aquest espai entre el 1900 i i arriba fins a la dècada de 1930 diferents compositors catalans fan servir aquesta melodia per obres seves per òperes també per ambients de cançons tradicionals i finalment també per documentals i pel·lícules. Als anys 30. Per primera vegada, clar. Per primera vegada. I, per tant, la mateixa melodia es comença a revestir d'una actitud de tristesa, de plany, d'exili, de record, de la infantesa. Per exemple, el documental és un documental dels anarquistes, ho tinc apuntat per aquí, el nom, no sé què es diu, Aurora. Si ho trobarem bé que és un documental dels anarquistes en el qual en Païssa en Jaume Païssa hi posa aquesta melodia en una escena que vol reinterpretar la festa de Nadal. Del seu fill nen i diu que els nens rics hauran, finalment, de repartir amb els nens pobres les joguines que tenen de més perquè tothom tingui joguines. I posa el camp dels ocells.

La vinculació de Pau Casals amb el cant dels ocells arrenca, de fet, en un homenatge que l'Ajuntament de Prada li va tributar al mestre exiliat l'any 1941, després de la guerra. Aquella va ser la primera ocasió en què el violonxel·lista va tocar la peça en públic, la primera de moltes vegades. D'aquell dia hi ha un testimoni emocionat. La carta que Joan Alavedra, periodista exiliat i biògraf de Casals, li va enviar a qui havia estat director artístic del Liceu, Rafael Moragues.

Aleshores s'alçà el mestre i començaren les grans emocions de la diada. El coronament magnífic i natural de totes les converses d'aquells dies. Enmig d'un silenci expectant els digué en veu emocionada i íntima. Per què em feu aquest honor? Per què em plau tant de rebre'l? Jo us ho explicaré. I aleshores, en paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d'emoció, els digué que dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s'havia trobat sense voler-ho, sense ni adonar-se'n, tocant el cant dels ocells, una cançó popular catalana. Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també mai tocada en aquell instrument, s'havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no poguent viure la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del canigó. És una muntanya de Catalunya, ja que d'un costat i de l'altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua i la mateixa raça. No pots imaginar-te, estimat amic, l'efecte que produiren aquestes paraules dites en el to que sapiguer dir-les al mestre. Tothom plorava. Com en aquells moments sublims que tenia el nostre Macià, tothom li deia commòs que era un gran orador, justament perquè havia prescindit de l'oratòria. I a la tarda, al concert, hi havia el cant dels ocells, cançó popular catalana al programa. Aquest cant flotava de tot el dia pel cel de Prada. Tot el sentiment s'havia congregat al seu entorn, la seva música,

sense encara haver estat expressada, ja havia produït el matí només abocada pel mestre, el miracle de fer-nos sentir germans. Quan després del silenci greu que precedia el primer cop d'arquet, Casals comença a tocar, quan en aquella sala s'alça puríssima com a l'avança d'un abim de tristesa, Nosaltres ploràvem tots la pàtria momentàniament perduda i que ens honraia amb tanta tristesa des de l'enyorança d'aquella cançó. Però ells ploraven. Ploraven també, però. Oh, alegria! Per la pàtria retrobada! El dia del concert del mestre vaig assistir a un acte magistral d'afirmació catalana pura, que serà perdurable en el cor de tots.

Anguardia, amb Enric Calpena.

Doctor Ayatze, ho diu l'Alavedra, perdurable en el cor de tots. Realment, a partir de Casals, el cant dels ocells salta a potser a una altra dimensió mundial, no?

Casals és la persona adequada en el moment adequat que sap què vol fer. Que ell en deia posar fites, marcar allò bàsic que era necessari preservar de la identitat i la continuïtat de país. En un moment que estava. Ben fumut.

Per tant, trepitjat per franquistes i per nazis. Sí, sí.

Ho va provar a Prada i després ho va traslladar a la BBC fent una retransmissió des de la BBC en català i tocant el cant dels ocells i plorant amb els exiliats i amb els que ho sentien de lluny. Per tant, ell sap ajuntar aquest esperit de país, de Nadal, de tristesa i d'exili en un. En una cosa tan important que després molta gent s'ha pensat que era Pau Casals el compositor i Pau Casals l'únic que va fer és

triar allò que havia de triar ell ho porta al famós concert a casa dels Kennedy, a la Casa Blanca el porta també abans l'ha portat al famós discurs de les Nacions Unides amb l'OTAN, etc, etc després, després, perdó, per haver fet un lapsus bueno, és igual el Kennedy va dubtar, eh?

Sí, una cosa que s'ha dit, va adoptar perquè el Kennedy havia continuat impulsant la guerra al Vietnam.

I aleshores va adoptar. S'ha d'entendre el que va passar a la Casa Blanca amb el Kennedy perquè aquí generalment no ho sabem. Allò era una recepció al governador Muñoz Marín de Puerto Rico i va ser Muñoz Marín qui va convidar Pau Casals, que era el seu amic. No va ser Kennedy. I aquí ens ho veiem com si fos un concert de Pau Casals a la Casa Blanca. No, això no existe.

Amb una operació d'estat sense ser estat lliure de Puerto Rico. De Puerto Rico. Que fan una operació perquè el Pau Casals acaba vinant a Puerto Rico.

Fan una autèntica operació d'estat. Ja era Puerto Rico. I per tant, aquí és l'acord entre Puerto Rico i el govern demòcrata d'Estats Units es visibilitza en aquest dia. I es visibilitza amb un altre fet musical al West Side Story. Aquell dia també hi ha Leonard Weinstein i fa només un mes que s'acaba d'estrenar la pel·lícula West Side Story. Per tant, hi ha un fet polític que m'ha tocat estudiar una mica, que és la diplomàcia musical que desenvolupen des de Puerto Rico sota la supervisió de Pau Casals.

I això ho deixarem per un altre dia. Sí, ho deixarem per un altre dia. En tot cas, l'impuls que li dona Pau Casals al cant dels ocells la fa una música interessant. Tenim per aquí, que ens ha facilitat el doctor Llanos, una versió japonesa del cant dels ocells. Sentim la.

Això no és el cello. No, és un coto. Un coto, això és. Sí, és aquell gran.

Sí, sí, sí. Com un arpe horizontal.

Això no és una cosa tan estranya, això que sentim. S'han fet moltes versions del cant de los Reyes a partir d'aleshores arreu, no?

Sí. El Japó, degut a la militància contra les armes nuclears que va tenir precisament els anys, a finals dels 50, Pau Casals, i que va fer una declaració amb altres artistes que volia posar el seu lloc tant a la Unió Soviètica com als Estats Units, el Japó va ser interpretat com que aquest era el veritable missatge de la pau.

Doctor Allats, no tenim més temps, ho sento, em sap greu, però li agraïm moltíssim que hagi vingut a l'enguàrdia a explicar-nos precisament aquesta qüestió de la internacionalització i del passat del Cant dels Ocells, com a autor, a més a més, d'aquest llibre publicat per l'Avent sobre la història del Cant dels Ocells. Ens ha portat el doctor Allats una delícia final, que és una versió escà, que això, una versió escà d'un grup alemany, que no sé si espantarem molt els oients, doctor. Espero que no obremés o divertirem molt. Anem a sentir-lo i amb això copiarem l'enguàrdia. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus d'Albert Cortés, Xavier Pujol i Marc Lobato.

¿Qué pasa?