El comerç marítim xinès i el galió de Manila

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Quan Cristófol Colom va fer-se la mar el 3 d'agost de 1492, ho feia convençut que a l'altre costat del que llavors era conegut com a mar-oceà, l'oceà Atlàntic, diguéssim, l'esperava l'Orient. Tot i que les terres de l'altre costat del món eren conegudes com les Índies, també incluïen la Xina i el Japó. Les riqueses d'aquestes terres havien captivat les imaginacions europees des de feia molts segles, i particularment des que es va popularitzar el llibre de les Maravelles de Marco Polo, explicant el que havia vist en els anys que va viure a la Xina. Però Colom, que duia el llibre de Polo en el seu primer viatge, no comptava amb l'obstacle que entremig hi havia un continent desconegut. Aquest fet va demorar l'arribada dels vaixells espanyols a terres asiàtiques, que no es va produir fins que la flota de Magallanes i el Cano va arribar a les Filipines l'any 1521, després que aquesta aconseguís superar l'obstacle del nou continent.

Les Filipines van servir com a base per l'anhelat comerç amb la Xina. La dinastia xinesa Ming havia prohibit el comerç marítim a l'estranger, però l'augment descontrolat de la pirateria i la necessitat de l'intercanvi de mercaderia va fer que la primera mesura que va prendre l'emperador Long Qing quan va pujar al tron, el 1567, va ser permetre el comerç amb els estrangers, cosa que volia dir bàsicament amb els espanyols de les Filipines que disposaven de tones i tones de plata per negociar. En el barri segregat de Parian, a Manila, xinesos i espanyols intercanviaven seda, porcellana, plata i mercaderies diverses amb un desfici comercial que poques vegades s'ha vist al món. El Galió de Manila ha quedat a l'imaginari popular com a símbol de la riquesa que feia el viatge des de les Filipines fins al Virregnat de la Nova Espanya que els castellans havien establert a Centramèrica. A l'època era conegut també com a Nau de Xina, un nom que s'ajusta més a l'origen de la major part de les mercaderies que aquests vaixells duien a les seves bodegues. Però ni els castellans van ser els únics que van comerciar en aquell oceà, que llavors era conegut com el Mar del Sud, ni els xinesos van jugar una part passiva en aquest intercanvi.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater, benvingut. Hola, com va? El galió de Manila, clar, era un sol galió. Com anava la cosa? Perquè aquest nom és molt sugeridor, però sembla un sol vaixell que fa un viatge un cop i em sembla que no va per aquí la cosa.

Bueno, en va fer uns quants de viatges durant 230 anys o 240 anys, en va fer, i a més a més, fins i tot, segons el que llegeixes, hi ha alguns analistes que diuen que és el primer intent de globalització del món, de l'economia, perquè clar, posa en contacte. Tres oceans, o sigui, tres situacions diferents, no? El Pacífic, l'Índic i l'Atlàntic, no? I tres continents, Europa, Amèrica i Àsia. I si tens en compte que, a més a més, molt de la potència colonial inicial és el Regne de Castella, vol dir que molta part del Mediterrani també està en connexió a això. I més si tens en compte que la ciutat clau d'aquest període per la part castellana és Sevilla, per la part de Mèxic és a banda i banda del que podríem dir de l'Atlàntic i del Pacífic, que és la part Veracruz i Acapulco, i aleshores per la part de la Xina arribes a Manila. I pel mig, amb aquest espai immens que és l'Oceà Pacífic. Amb gairebé una tercera part de tots els mars del món, no?

Sí, és que l'oceà Atlàntic és poqueta cosa, en comparació amb l'oceà Pacífic, cada vegada ens en oblidem. Dos oceans! No, no, dos oceans. Hi ha un oceà, que és el Pacífic, i un altre que s'assembla.

I és amb tots aquests trasllats amb els quals apareixen algunes posicions espanyoles dins de la immensitat del Pacífic, com són les illes Guam i altres illes amb les quals. Espanya hi serà present. Què feia? Què comerçaven? Home, comerçava la gran immensitat d'una de les terres més riques del món, que sempre ha estat, i torna a ser, la Xina, ho ha deixat de ser durant l'època del colonialisme, durant 150 anys, i ara una altra vegada està a dalt de tot, i què comerçaven? Doncs el que treia Castella, diguem, de la plata del Potosí i de la plata de Mèxic. El Potosí era una mena de muntanya de plata. Ha estat totalment arrasat, a més amb molt poca població.

Et pots imaginar una muntanya de plata? És una cosa absolutament xocant.

Sí, seria com, en certa forma, seria com a Cardona una muntanya de gel, però dalt. En lloc d'enfonsada, que fos tal una mica mig Montserrat, tot de plata és així i aleshores comerciaren totes les productes que venien els comercials i d'elaboració que podria ser tota la seda i tots els teixits, d'aquí també va la idea del mantón de Manila, famós la porcellana, etc. i després el que és més important o molt important són les espècies. I, a canvi, doncs, plata i plata, plata, perquè, vam dir, allò que sempre diem, no?, que per quina raó hi ha tanta plata? Home, hi ha molta plata perquè la natura hi ha molta plata, però, a més, els xinesos són els grans especialistes de la plata. Nosaltres som més de l'or.

Però és plata d'Amèrica. És plata d'Amèrica. No és plata xinesa, diguéssim. Que se'n va cap a la Xina, sí, sí. Qui ens acompanya avui ens ajudarà a entendre i a copsar el que va ser això del Galió de Manila i tot el que va comportar és el doctor Manel Uller, professor d'Història i Cultura de la Xina Moderna i Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, autor de molts llibres i articles. El que més ens hem centrat és aquest llibre, Isles de Plata, Imperios de Seda. Doctor Uller, moltíssimes gràcies per ser avui aquí a l'enguàrdia amb nosaltres. Encantat. Com era abans de l'arribar als espanyols a les Filipines aquella part del món? La Xina era prou important, hem dit que sí, però això que el comerç no el tinguessin tan clar amb els estrangers eren tan autosuficients com per no plantejar-se el contacte internacional.

Sí, la Xina, per les seves dimensions i per la tendència en aquell moment històric que va agafar, era bastant allacionista. Tenia una política de molta restricció de l'entrada i sortida de persones i productes, tot i així les províncies del sud fugien i canton, feien la seva, és a dir, feien allò de. No es podia controlar, perquè, clar. El paradó està lluny, les muntanyes són altes.

Sí, mentre a mi. Perquè tenien por de les invasions del nord, per això havien acabat

de construir la muralla xina. Sí, per això també la mirada era cap al nord,

cap al sud i es pobilaran. No hi havia ningú que els pogués atacar massa fort. Històricament la base fiscal de l'imperi xinès era agrícola i sempre havia estat un imperi bastant talassafòbic, és a dir, que havia viscut històricament d'esquenes al mar exceptuant un període, justament al principi d'aquesta dinastia, que de cop viatgen per tot arreu i fan unes grans expedicions. I restringien molt l'entrada i sortida, però hi havia migrants xinesos, una diàspora que es va dispersar pel sud-est d'Àsia i fins i tot arribant per l'Índic, etc. I el que deies una mica del que era Manila i en general tot el sud-est d'Àsia era un lloc que venia definit a vegades, per exemple l'historiador Anthony Wright de l'era del comerç en aquests segles XIV, XV, XVI, perquè hi havia moltes diàspores mercantils i de fet era una zona de sultanats islàmics, de fet el país islàmic més gran del món no és Aravia Saudita, és l'actual Indonèsia, i per tant a Manila era un sultanat islàmic malaca, eren llocs però on hi convivien diferents comunitats mercantils, és a dir, també hi havia xinesos, japonesos, Gujaratis, Armenis, hi havia tota mena de gent per allà circulant, i aquí hi arriben els espanyols. El que és sorollós és que just abans, no just abans,

un centenar d'anys abans, els cinesos havien fet aquestes grans expedicions, les expedicions de Senghe, recordo una magnífica exposició al Museu Marítim sobre el tema. Sí, sí, sí. I. Si tu no recordes com es deien les expedicions de Sengé, una cosa similar, no recordo exactament el nom exacte. Però aquestes expedicions, centenars de vaixells, que van arribar probablement fins a les costes d'Àfrica. Però ben per tombes, que s'ha trobat ceràmica xinesa. A les costes suahilis hi ha ceràmica esparial. Però es va acabar aquí. O sigui, és sorprenent que un imperi que tenia tal capacitat de producció per l'època, amb una sèrie de materials que realment podien ser molt preuats arreu del món i que haguessin pogut extreure molts beneficis, això ho tanqués. Això és una cosa I després d'aquesta expedició que va durar el que va durar Senghei, Sí,

van ser set expedicions que va fer un emperador, va promoure aquestes expedicions. Hi ha qui diu que per buscar el seu nebot, que en realitat era l'autèntic hereu del tron i per tant li podia disputar i s'havia escapat i no sabia on era. Hi ha qui diu que simplement volia glorificar-se, com era un emperador, diguem-ne. Que no li tocava ser, doncs volia rebre moltes ambaixades. El cas és que va fer un desplegament impressionant de naus, amb unes naus que feien com deu vegades la niña a la pinta a la Santa Maria, és a dir, unes naus impressionants, i amb moltíssima gent, normalment allà on arribaven, arribaven més gent en els vaixells que en els pobles, i per tant rendien de seguida. Però no tenien, els xinesos, diguem-ne, No és exactament així, però no tenien aquesta mentalitat d'ocupació territorial. Sí, de crear una mena de marc d'àrea d'influència, de rebre i enviar ambaixades tributàries i de crear un marc que. Però això es va acabar quan va morir aquest emperador, el seu successo va dir, mira, també potser econòmicament no els hi funcionava perquè implicava molta despesa. I al final el que arribaven a aquestes ambaixades eren, jo què sé, girafes i. Corts molt boniques però poc pràctiques. Econòmicament, aquests pobles petits no tenien retorn per fer-ho viable i simplement també els hiatrats, els mandarins, tota l'estructura, havien estat exclosos perquè aquest zenghe era un eunuc. Musulmà, al servei de l'emperador directe, i per tant, quan va morir aquest emperador van dir tot això és una aberració, i ho van tancar. Però va quedar una conseqüència que els que van quedar xinesos una mica per tot arreu, perquè clar, si anaven 30.000, doncs alguns s'encaven 5 o 4 d'un poble. A més, els monçons, són aquests vents que són estacionals, condicionen tot, perquè com arribes a un lloc i després t'has d'esperar unes setmanes perquè canvia el vent, fa que t'hagis de construir una cabana per acertar allà, I llavors comencen alguns, bueno, ja que hem fet això, ens hi quedem aquí, però. Llavors va començar a quedar una diàspora de xinesos o una xarxa de gent, i també coneixement de rutes, del que s'hi produeix, i això va promoure un cert comerç il·legal, diguem-ne, però existent. L'arribada dels espanyols

es produeix uns 30 anys, aproximadament, arrodonint xifres, de l'arribada de Colom a Amèrica, que recordem que arriba, ve una illa, se'n torna enrere, fa diverses expedicions, i de mica en mica es va consolidant aquella posició castellana al Carib, i després anirà creixent la cosa. Però 30 anys és poc o molt, perquè la idea inicial era travessar directament des d'Europa fins a Àsia, troben Amèrica entre mig, que no hi comptaven, però també pensen que a l'altra banda deu ser molt a prop, Àsia, o sigui, quan travessem aquest tros de terra que ens hem trobat, de seguida trobaríem Àsia. Triguen molt.

Sí, de fet, ja el 1521 arriben, fan el viatge d'Amèrica, però no saben com tornar, alguns que intenten tornar no tornen, fracassen, i a més a més estan en competència amb els portuguesos, i tota aquesta operació per les espècies, els portuguesos que havien anat rodejant Àfrica, i ja s'havien establert a Malacca, I per tant, Malacca encara avui és una clau de volta que coneix el món del Pacífic amb el món de l'Índica i controla allò, controla tot.

I ha estat Malacca i realment és un lloc impressionant, sí, sí. I llavors,

quan els holandesos, ai, perdó, quan els portuguesos controlen Malacca, comencen a accedir de tant en tant al comerç amb els xinesos, a les espècies, a les molucas, etcètera. Per tant, els espanyols van allà, no per passejar, sinó per intentar les espècies i per fer fora. Però no se'n surten, no aconsegueixen quedar-s'hi, no aconsegueixen tornar, i no és fins al 1565. Una quarantena d'anys després. Una quarantena d'anys després, Ordeneta i Legazpi fan una expedició i descobreixen el que en diuen el tornaviaje, que és la capacitat de tornar, que això és el que. Els vens a l'Isis, no? Els vens a l'Isis. Sí, va fer sobretot un corrent marítim, que és pujar cap al Japó, rodejar la costa del Japó. No és lògic, però. Era més llarg, però l'única manera. Descobreixes que el sistema és aquest. Vam trobar que aquests corrents els empenyien cap allà i després ja podien. Però això va trigar molt de temps. Parlem d'unes expedicions que era com el més semblant que podíem trobar són les expedicions espacials, és a dir, una cosa que tenia molt de risc de no tornar, que no sabien on s'estaven

ficant I eren quadregats, perquè en definitiva, clar, anaven dos, tres, cinc vaixells, depèn de l'expedició, molt poc plens de gent, amb una mortandat molt alta durant el viatge, és clar, amb la qual cosa les conquestes de 50 o 60 persones no són les grans conquestes,

De fet, quan els espanyols arriben a Manila, ai, perdó, a Filipinas, aquest Legazpi i Urdaneta, el 2565, en aquest cas sí, amb una intenció de conquerir, o el que intenten conquerir és la zona central i del sud per anar a les espècies, és a dir, per fer fort els portuguesos de la regió i controlar. Que ho acaben aconseguint, en aquest cas. Sí, però aniran cap al nord perquè els portuguesos a C8 els fan un setge, que estan uns mesos allà. A més, es troben que a Filipina, a les guies que arriben, la gent està molt dispersa. Quan veuen gent fugint cap a les muntanyes, no aconsegueixen treure profit ni gairebé sobreviure. Llavors senten parlar que a Manila hi ha un sultan i diuen que anem cap al nord, anem cap a Manila. Allà sí que conquereixen allò i s'estableixen que no s'ha previst. I descobreixen que hi ha una cosa que és l'imperi xinès i canvia tots els plans.

L'imperi xinès a Europa sí que s'havia sentit parlar, no només amb Marco Polo, sinó que havien arribat moltes referències de la ruta de la seda dels xinesos del que eren. I sospito que alguns potser havien arribat a Europa encara que fos per una cosa casual. Per tant, no era un secret allò que existia.

No, però no tenien. Hi havia una certa confusió. Els notícies que tenien encara eren molt ereves de les imatges de Marco Polo, etcètera, una cosa molt llegendària, inclús distingien entre el que era Catall i Mangui. És a dir, que no no tenien unes nocions molt clares. No ho tenien ben apomat, diguéssim. El cas és que quan arriben allà i veuen que cada any arriben vaixells, perquè hi havia uns centenars de xinesos ja vivint en aquest sultanat islàmic, diuen, doncs aquí, comencen a fer pactes amb ells i diuen, ens quedem aquí. Llavors és quan s'estableixen.

I descobreixen Xina amb el sentit, no, no, que hi vagin. Se n'adonen del que és Xina, amb aquells primers espanyols que estan allà?

Sí, ben aviat comencen. O no saben gaire què. Sí, els comencen a arribar a les propies cines, els expliquen coses i les cartes que comencen a haver, i comencen llavors a fabricar el somni, el miratge de convertir les Filipines en una mena d'antilles, és a dir, com laven sala per fer la conquesta de la Xina, com havien fet a Amèrica. Llavors, sobre algun paper que, con un centenar d'hombres, es pensaven que seria. Amb un centenar d'homs, aconseguirem cucar i xina. En aquests moments. Ben planificats, sí. I a poc a poc van anar creant aquesta mena de miratge, classaven entre la cosa missional, perquè clar, la conquesta de Filipina és la primera que es fa després del revisionisme històric de Vitoria, de Bartolomé de les Casas, llavors la corona els envia allà, però els envia molt tutelats. Pels religiosos. De fet, Urdaneta era un Agustí. És a dir, que els Agustins, sobretot, els controlaven tot el que. Llavors hi havia aquesta part missional molt important a Filipines, després la comercial, però després apareixen el somniquet de.

D'ampliar l'imperi, de fer l'imperi universal, que era la idea de fons de molts altres monarques, no només del monarca espanyol.

Quan el 1580-1581 el rei, la monarquia hispànica, adquireix el control també de Portugal i de l'imperi portuguès. Això es coincideix amb Philips. Segon, no? Sí, sí. Es de ver també Felipe I, és a dir, és de ver el Felipe. Llavors, allò de l'imperi d'on no se ponen sol, no se ponen sol entre Malacca, entre Manila i Macau, que eren. Tenien la volta al món i els hi faltava la Xina. Llavors és quan, aquell moment, als anys 80, després de Portugal, és quan diuen. Ara sí que hem d'articular un pla concret, ja té més coneixements del que és la Xina, llavors es planteja conquerir

la Xina. Tot i així, és evident que malgrat aquests somnis una mica esbojarrats de conquerir la Xina amb 100 soldats, el primer que troben és que el comerç els hi pot funcionar molt bé. Perquè, esclar, la sortida d'un munt de productes americans, que fins aleshores primer, no tenien Europa, i segon, no tenien l'abundància que tenien, les dues coses al mateix temps, fa que de sobte el comerç amb la Xina tingui tot el sentit, amb un imperi. S'estableixen com a potència comercial o encara la visió és massa antiga, la sensació de conquesta i.

Apareixerà després, és a dir, ells venen amb la mentalitat dels conqueridors i d'això, i sobretot als anys 80 arriben molts espanyols, els filipins no tenen ni l'or ni la plata, perquè hi havia també tot de mites que les riques de plata, i riques d'oro, i el dorado oriental.

Sí, com sempre, la idea del dorado que

el trobaven a tot arreu. I no hi havia grans mines. Les illes deien Filipines per Filipe,

no? Sí, sí, evidentment deien-hi les afortunades, llavors les van posar. I els filipines eren molt al·lusius, se n'anaven, fugien, i per tant no els podien posar allò a treballar. Que és el que havia funcionat a Amèrica. Llavors, sí que hi havia el comerç aquest, però hi ve crisi, Llavors vam fer com una fugida endavant, vam dir, combinant les forces, ara que dominem també els portuguesos, i sabent que els japonesos i els xinesos estan a Mata de Goya, utilitzarem els japonesos com a tropes per conquerir, no volien conquerir tota la Xina, volien conquerir Canton i Fujian, i després deien, veuran que sota les ordres, o sota la corona hispànica, viuen molt millor i tots es voltaran a fer espanyols, Llavors, es fa un pla articulat, ja molt més concret, fan una junta general, si s'estan uns mesos discutint com ho faran, i envien a un jesuïta, que és Alonso Sánchez, a fer de procurador de les Illes Filipines, perquè defensaven de Felip II aquest pla de conquesta. Però resulta curiosament, per una banda els jesuïtes en aquell moment estan entrant a la Xina pacíficament, Mateo Rizzi, i tot això els molesta molt, és a dir, va contra els seus estratègies, és de Portugal, d'entrar mica en mica a través de la cultura, a través de conèixer la llengua, i aquests plans d'Espanya, i per tant li posen un superior que és José Acosta i diuen, tu vigila que no expliqui tot, però i a més a més es veu que el dia que li explica els plans a Philipson és quan li arriba la notícia que s'ha enfonsat l'armada invisible per tant el rei tampoc està

parlant per grans alegries asiàtiques no és bon dia.

La conquesta de Manila per part dels espanyols va ser després d'una batalla que els va enfrontar el rei de Manila, també conegut com a rei de Luzon, el 3 de juny de 1571. La batalla va ser difícil, però l'habilitat de Legazpi i els seus homes va ser determinant segons les fonts hispàniques. Anys més tard, però, els xinesos donaven una versió diferent dels fets. Curiosament, al tractar-se d'espanyols hi havia una pell de brau pel mig. Així ho va relatar Sang Hsieh, el llibre d'Ong Hsien Khao, Estudi dels Mars de l'Est i de l'Oest, un llibre que va ser publicat per primer cop el 1617.

Hi ha allà francs, folangí, que diuen ser del regne de Ganxila, Castella, i procedeixen del Gran Oest. Van establir tracte comercial amb Luzon i els seus líders es van dir confidencialment "és possible conquerir-los i reemplaçar-los". Per això van regalar hora al rei de Luzon pel seu aniversari i li van sol·licitar una parcel·la de la mida d'una pell de bou per aixecar-hi la seva morada. El rei els ho va concedir. Els Folangí van tallar tires la pell d'un bou. Les van unir formant una gran parcel·la i van demanar que se'ls atorgués tot el terreny que bastava la pell. El rei es va disgustar davant d'això, però va decidir mantenir la paraula donada a aquells bàrbars llunyans i els va acabar lliurant el terreny. Van començar a cobrar atributs cada mes segons els usos de la terra. Quan els falangí van obtenir el seu emplaçament, el van edificar i fortificar, i van posar cànons i defenses. Amb el temps, van acabar encerclant l'illa de Luzon, van matar el seu rei i van perseguir els pobladors locals fins a confinar-los a les muntanyes.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí amb en Manel Uller i amb en Josep Maria Solís Sabater parlant del comerç marítim xinès i el galeó de Manila durant el segle XVI-XVII, més o menys, en què succeeixen aquests fets que comentàvem. Doctor Uller, a partir d'aquest moment, a partir de la conquesta de Manila, fos de la manera que ho expliquen els espanyols o fos de la manera que ho expliquen els xinesos, tant se val el fet que Manila passa a formar part o, com a mínim, controlat per la corona hispànica, és quan realment comença el comerç amb Xina. Com s'ho fan? Perquè no els deixen entrar, no, a la Xina per comerciar?

No, i com no hi ha possibilitat d'anar a la Xina, són els xinesos els que arriben a Manila, i de fet, i com hi ha molt de profit, en pocs anys dels prop de 100 xinesos que hi havia quan els espanyols arriben a Manila, en 10 anys n'hi ha més de 3.000, i al cap de 20 anys n'hi ha 20.000. I els espanyols eren tot just menys d'un miler, és a dir, tancats fortificats a intramuros, i això genera una certa extensió. O sigui, on viuen els xinesos? No viuen a Manila? És com un barri als afores, que en diuen el Parian, el Caicería, fan una segregació, estem en aquells anys també, que poc després hi haurà l'expulsió d'aquí dels moriscos, i per tant és que era una mena de. Es tracta en aquest sentit. Els espanyols construeixen les muralles i es fortifiquen en la zona. I allò és l'intramuros. I hi ha tant de profit perquè aquestes consciències històriques curioses, abans parlàvem que el 1567 es permet l'apertura al comerç cap a fora. A Fujian, però els xinesos en aquell moment justament també s'estan silvaritzant, és a dir, la plata s'està convertint en allò que cal fer servir per pagar els impostos,

per les grans transaccions. Hi ha problemes amb el coure, no? Perquè sala que tenen un problema de paguen amb monedes, amb carros sencers, tenen una hiperinflació.

Secles enrere havien inventat i havien començat a fer servir el paper moneda, els bitllets. Cap als segles X, XI, XII. Però després, a l'època mongol, aquell paper ningú se'l mira i diu això. Això és un paper, els papers no vol dir res. I llavors, una mica per crèdit, i a poc a poc, en aquells anys, justament a mitjans dels XVI, la plata es va bé el gran element de l'economia xinesa, però ells no tenen gaire plata. Necessiten la plata que ve d'Amèrica. Molta venia del Japó, però entre el Japó i la Xina sempre hi havia molts problemes, de pirateria, no hi havia relacions, i per tant era molt complicat, i quan descobreixen que aquesta gent està portant molta plata, i a més ells la paguen a preu d'or, en el sentit que hi ha el bimatalisme, és a dir, els xinesos, com valoren molt més la plata que l'or, la paguen. Vaganoi contents. I els espanyols contents. I això fa que tot aquest flux, el gran flux de la plata americana, del potosí cap a Mèxic, de Mèxic cap aquí,

anés a parar a la Xina. De Bolívia, de Bolívia.

Potosí de Bolívia, de Mèxic. I això donava per alimentar a 20.000 xinesos? Perquè, esclar, només amb l'intercanvi de plata i or, o suposo que intercanviaven

moltes més coses. Sí, és. Anaven i venien, és a dir, inclús el nom que els deien sanglelles, a vegades són els que venen a comerciar o els. Eren, anaven, allò que dèiem abans dels monsons, arribaven els xampans, s'havien d'estar per allà uns mesos per tornar, és a dir, molts anaven i venien. I altres, a poc a poc, es van convertint en tota la funció econòmica de la ciutat, és a dir, els que feien el pa, els que construïen les muralles.

Els xampans, aquests vaixells immensos que comerciaven, que baixaven plens de productes que volien els castellans, i que tenien els xinesos.

Exacte, cada any hi havia, arribaven 30, 40, 50 xampans plens d'això d'ala. De la porcellana, de la seda principalment de les espècies i tot allò que semblava que podia funcionar és a dir que la primera baula d'aquest galio en realitat la van activar els xinesos els espanyols no van arribar allà a dir farem un galio anem a instal·lar-los allà i els comerciants van ser els xinesos allò van activar una cosa sí, sí. Llavors, el 1593, es van esbarar a Sevilla, van dir, ho hem de regular, ho hem de frenar. Perquè, clar, arribava un munt de productes. Perquè Sevilla era la casa de contractació,

que tenia el monopoli del comerç amb Amèrica, i això venia d'Amèrica, encara que naixés a l'Àsia. Clar, i arribava una de producte nou,

que no s'esperaven. Van crear un sistema que era molt restrictiu, és a dir, el galió és molt llarg, però van dir només un vaixell l'any com a màxim. Dos, un? Sí, un en cada sentit, com a molt, i amb unes quantitats de plata molt limitades, 150. Clar, el que va provocar això és que hi hagués molt de, podríem dir, de comerç il·legal associat al vaixell. És a dir, que el vaixell es carregava 10 vegades més del que en teoria s'havia carregat. Cada cop es feien més grans i amb més producte, diguem-ne, que estava fora de la comptabilitat oficial limitada. Y eso también va a hacer que. Clar, també tenia a veure inclús amb el grau de mortalitat que provocava el vaixell, perquè a base de posar-hi tant de producte, doncs el que no es posava tant era menjar. Llavors els bariners, els esclaves, el que sigui. Patien molt. Sí, diguem-s'hi, se'ls tirava per la borda. Llavors hi havia una ràtio de mortalitat de prop del 50% dels tripulants. Dels tripulants? Dels tripulants, és a dir, que un cop ja s'estaven apropant, sobretot a la torre, a Califòrens, començaven a tenir problemes.

Això, a més a més, la corona no devia estar molt contenta, perquè la corona s'emportava una part, un impost, que diríem ara, però, de cada transport. Si la majoria d'aquest transport era il·legal, vol dir que de tota la part il·legal la corona no s'enduia res. I, esclar, no sé si això ho perseguien gaire, perquè els reis, per exemple. Els Virregnats tenien una tendència a la corrupció molt important. Però hi participaven molt, amb els Galeons?

Sí, de fet, Filipinas era part del Virregnat de Mèxic. De Nova Espanya. De Nova Espanya. A més, el sistema que funcionava allà era. Per subsidiar, diguem-ne, perquè la Filipina, com que no tenia gaire profit, per subsidiar la colona, a part de quedant el situado que enviaven diners per pagar els soldats, els missioners i tot això, van repartir el vaixell en porcions, com deien boletes, com calaixos, per dir-ho així, un metre per un metre, i cada ciutadà de Manila tenia una boleta, un tros del vaixell. Què van fer aquests? El van començar a vendre, a subcontractar. A grans comerciants, als almaceneros, als grans comerciants de Mèxic, etc. I aquests controlaven el vaixell totalment i sense fer res, els filipins estaven guanyant diners, van crear una mena de classe ociosa, diguem-ne, que només pel dret, pel ser ciutadà, ja cobraven, diguem-ne, ho tenien tot pagat. I els altres feien un gran negoci, llavors, clar, tot això, hi havia una gran corrupció al voltant del. Era com un gran club financer que funcionava

en aquest sentit. I els xinesos, tot això, com ho vivien? Perquè, esclar, tantes vaixells amunt i avall, control. No sé si l'imperi tenia opcions imperials o passava de tot i el que volia era comerç, no sé com anava.

Tot era al marge de la legalitat. Sí que s'havien legalitzat uns quants vaixells anuals el 1667 que podien sortir, sobretot cap a Filines, però en sortien molts més. Hi havia una certa també corrupció a la província, o diguem-ne, connivencia entre la província. Tots venien de Fujian, l'actual Xiamen, davant de Taiwán, per dir-ho així, la costa aquella. Els que no venien de Canton, sinó els que anaven a Filipina, eren tots de Fujian. I anaven i venien, i durant la primera dècada als anys, finals dels 90, fins als 1603, hi havia molt d'optimisme, inclús col·laboració, inclús a nivell cultural va haver realitzacions i resultats, per exemple, el primer llibre xinès traduït a una llengua occidental és una col·lecció d'aforismes que s'atribueix a Juan Cobo, que en un domínic que va traduir aforismes budistes, taoïstes, no sé què, de fet, en col·laboració amb xinesos, amb els seus mestres, etcètera, i hi havia tot de. Una cooperació i un profit mutu però molt aviat es van començar a sentir que això és dels abusos i van començar revoltes i hi va haver un document molt curiós que és una carta que envien 20 comerciants xinesos a Felip II a finals del segle XVI queixant-se dels abusos dels espanyols, dels enganys tot aquest clima de tensió va esclatar el 1603 amb una revolta dels xinesos que clar, a més eren 20.000 i els altres eren 1.000 per tant hi havia una certa paranoia per part dels espanyols. I aquesta revolta va portar a un dels primers casos comentats de neteja ètnica, perquè hi havia uns tercers en aquest joc, que estaven exclosos del joc, que eren els austronesis, els filipins, per dir-ho així, la gent de Luzon, els de la Pampanga, la gent d'allà, i aquesta gent estaven fora de Filipines. I tenia una certa tirria als xinesos i també hi havia un grup d'uns 300 o 400 japonesos i els espanyols van utilitzar com a tropes aquests per exterminar-los i van matar tots els xinesos van eliminar els xinesos que hi havia allà que seria la madobra el. Tots els oficis més normals els oficis, els comerciants els que tenien a les botigues però hi havia tant de profit i aquest és aquest paradox que al cap d'un o dos anys es va tornar a omplir de xinesos perquè prenen el risc.

El 20 de març de l'any 1672, Fernando de Haro i Monterroso li envia a la reina regent, Mariana d'Àustria, que governa en nom del seu fill, Carles II, un informe denunciant la pràctica de l'esclavatge entre la població d'origen xinès. Fernando de Haro era el fiscal de l'Audiència de Nova Galícia, a Mèxic. No només denuncia que se'ls esclavitzés, també explica que era un objecte de maltractaments. Els xinesos, al ser considerat indis, no podien ser legalment esclavitzats a les terres de la corona espanyola.

Aquesta audiència dóna compte a Vostra Majestat de com el llicenciat Don Fernando de Haro, fiscal d'aquesta, va demanar el compliment de les cédules reials que prohibeixen l'esclavitud perpètua i temporal dels indis xichimeques de la Nova Vizcaya i altres províncies del districte d'aquesta audiència. Vaig tenir notícia que passava el mateix amb els xinesos, que la CUPDICI havia inventat portar-los en les naus de la Xina i vendre'ls com a esclaus. I perquè en els xinesos hi ha major prohibició d'esclavitud. Perquè les cédules reials disposen que tots els indis d'aquelles nacions siguin tinguts per lliures i tractats com a vassalls de vostra majestat, encara que siguin mahometans i de la demarcació de Portugal, per la multiplicitat de nacions que hi ha a les illes filipines. Que la finalitat de vostra majestat és només la propagació de la fe, i l'esclavitud és el mitjà contrari. Perquè veient que prenen els fills als pares i les dones als marits per fer-los esclaus, no creuran que és cert allò que se'ls predica. Després d'això, l'esmentat fiscal va demanar el mateix pel que fa als indis esclaus xinesos perquè se'ls posés en llibertat, tal com es va executar amb els que es van trobar en aquesta ciutat i en el districte de l'Audiència, que van ser molt pocs, malgrat trobar-los en possessió com a esclaus, per haver resolt Vostra Majestat per les seves cédules reials que se'ls posi de seguida en llibertat. I que el poseidor justifiqui el títol amb que els va obtenir, per si fossin de guerra justa, declarant, com va declarar l'Audiència des d'aquell moment, que totes les dones i els nois menors de catorze anys, encara que fossin obtinguts en justa guerra, fossin lliures per haver-ho disposat i declarat així Vostra Majestat en diferents cédules, i en especial en les de l'any 1553 i 1563, que estan amb altres d'aquesta mateixa matèria en el quart tomb de les impreses, pàgina 370, ajustant-se l'audiència en allò proveït a les paraules de les esmentades cèdules despatxades a l'Audiència de Mèxic i al governador de Manila. Hi ha notícies que sovint la nau de la Xina feia escales clandestines o pretextava escales tècniques a la costa de Nova Galícia. Això amb l'objectiu de desembarcar a contravant. Inclusos dins d'aquest contravant feien baixar els esclaus orientals abans d'arribar a Acapulco.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Doctor Uller, podien ser esclaus, no podien ser esclaus? És curiós veure, no sé, per entendre una mica costa, no?, com la colonització espanyola a Amèrica té uns paràmetres molt diferents, per exemple, importació constant de negres africans com esclaus, tracte vexatori però no esclavitzats dels indis, etc. Un comportament una mica particular. No sé si això ho van traslladar exactament a les Filipines amb els xinesos.

En general, quan va arribar a les Filipines, perquè era la primera conquesta que es va fer després del revisionisme crític de Bartolomé de les Casas, de Vitoria, etc., hi va haver molta supervisió i molt de control per part dels rotas religiosos sobre aquests temes, sobre l'esclavitud, sobre els abusos als indis, etc., Llavors, no és una pràctica generalitzada i el que sí que es produirà són, per exemple, aquesta successió, després d'aquest del 1603, diferents repressions molt virulentes de rebelions contra els xinesos.

O sigui, després d'haver fet una matança de 20.000 xinesos. Encara se'n van produir dos o tres més, sí. O sigui, tornaven i després d'unes dècades els tornaran a matar tots.

Exacte. Llavors, aquest tipus de tensions hi eren. Hi havia els xinesos que no es convertien tots, però una part d'ells es convertia en el catolicisme, però hi havia la sospita que era una mica com els judaïts, és a dir, que era una conversió d'interès fiscal, etcètera, perquè tenien, però que en realitat seguien fent les seves pràctiques tradicionals, però hi havia prohibicions de les seves obres de teatre, que volia dir de les seves rituals de l'any nou, els obligaven a canviar-se el nom, Els espanyols, els xinesos s'havien de posar un nom espanyol, els obligaven a tallar-se la cua, cosa que això era problemàtic perquè els manxús sobretot tenien la cua aquella i per tant això els complicava, no podien tornar a l'imperi perquè sense la cua. Bueno, hi havia una tensió també d'intent d'assimilació cultural, etcètera, que ja era latent. I algunes pràctiques d'esclavatge hi eren, i també. De fet, els portuguesos ho van fer més alegria, el tràfic d'esclaus per Àsia i cap a. Però en el Galió també se sap que hi havia algun percentatge. A vegades han cobert de servidors, dels servants a casa I el catolicisme, d'entrar a les Filipines, sobre els filipins, com entra? És perquè a Filipines és com una colònia dual. Perquè, per una banda, Manila és un món, és aquesta ciutat multicultural, que per als xinesos hi havia també el Dilao, que és el bar, a banda del pariant xinès, hi havia el Dilao, que era el barri japonès, amb uns 300 o 500 japonesos, després hi havia armenis, gujaratis, és a dir, hi havia tota una mena de comunitats. Per comerç? Pel comerç, és a dir, que arribava amb vaixells de tot arreu.

A Constantinople, en aquella època, passava exactament el mateix. I abans hi havia passat en Bizanci. És un d'aquests entrepots, aquestes ciutats. Ciutats amb què tenien barris de comerciants, barri genovès, barri català, fins i tot un barri per uns carrers catalans, etc. I això era normal, no? Llavors, l'element civil,

els pocs centenars de no tenia cap interès a anar cap a interior de les terres a fer encomiendes, perquè els era complicat, s'havia de fer molta enginyeria social d'agrupar-los en poblado, etc. Llavors, els van regalar les illes per dirigir els ordres religiosos. Llavors, un tros de les illes era dels jesuïtes, un altre tros de les illes era dels franciscans, un altre dels dominics, i les illes filipines pròpiament dites van ser. Governades i identitats pels ordres religiosos, que per això és l'únic lloc d'Àsia on realment

el catolicisme va entrar, es va establir. Fins avui és una identitat. Exacte, perquè allà sí que durant

gairebé quatre segles, sobre el territori, hi van fer una certa barreja amb costums i tradicions pròpies i un cert sincretisme per. Però, i a més, en aquest cas, els religiosos també sí que van introduir l'espanyol, però també de seguida van començar a aprendre les llengües locals, i per tant, això també explica la continuïtat d'aquestes llengües, i que l'espanyol finalment quedi, sí que ha quedat, però quedi més aviat amb els noms, amb unes barreges, el xavacano, que és aquesta barreja d'espanyols.

La hiponímia i algunes influències lèxiques,

alguns manlleus. De seguida van començar, com passa sempre amb el católic, a usar la llengua que els entanquessin, i llavors van aparèixer tota una lingüística, diguem-ne, missional, diguem-ne, també, els coneixements de les llengües.

En aquests periodes tan llargs, la història de la Xina és tan convulsa com la història de tot arreu del món, vull dir. Tampoc no és que sigui en aquest sentit diferent, però les convulsions xineses, els problemes. Per exemple, hi ha un canvi de dinastia aquí enmig. Passen moltes coses a la Xina. Com afecta això el comerç amb els espanyols?

Sí, hi ha un moment. Hi ha un moment que es produeixen diverses crisis alhora, remanent del canvi de dinastia cap al 1641, 39, 41, hi ha diverses coses. El canvi de dinastia, quan els Manchus baixen i conquereixen i fan la dinastia Qing, l'última dinastia que no és ètnicament xinesa, però que continua la legitimitat històrica. Això provoca unes transformacions i unes resistències, també, perquè aquestes províncies del sud no els hi són joials, i provoca més. Però també hi ha la pèrdua de la corona espanyola de Portugal, el 1740, és a dir, es produeix alhora. I alhora també hi ha hagut una revolta dels xinesos el 1639, que aquestes revoltes, i a més tardanes, estan lligades també als que realment tallaven el bacallà en aquesta regió, que són unes comunitats mercantils piràtiques, diguem-ne, que són Zenzilong, Zenzongkong, Coxinga. Tots grups que són d'aixament a Nagasaki, que estan distribuïts per les diàpores, i que són els que realment tenien el tall gros del comerç de tota aquella regió, perquè estaven a tots els ports, coneixien els holandesos, els espanyols, s'havien format en aquest contacte amb els estrangers, perquè a Jakarta també, a Batavia hi havia també 20.000 xinesos, és a dir, els portuguesos a Nagasaki. Tot això fa que hi hagués unes revoltes que també eren al servei d'aquests interessos, d'aquestes comunitats marxistes. I això va fer que de cop arribessin molts menys vaixells i haguessin de començar a buscar alternatives i anar a altres ports, perquè era com una mena monocultiu, perquè l'efecte secundari sobre Filipines és que no van desenvolupar l'economia, no van. Clar, es va quedar. Arribaven les cotxes xineses i anaven cap a. Era un punt de pas, no és?

Tal com comentava el doctor Uller a mitjans del segle XVII, el poder marítim que la regió va fer un gir dràstic. El líder xinès Koxinga Zheng Xiangong, lleial a la caiguda dinastia Ming, acabava d'expulsar els holandesos de Taiwán. Embriagat per la victòria, va decidir també subjugar Manila, no directament amb una flota, sinó amb una amenaça formal. Sorprendentment, potser va escollir un missioner europeu, el Dominic Vittorio Riccio, a qui els xinesos anomenaven para l'Iquelo, perquè fes d'ambaixador xinès i portés un ultimátum als espanyols.

Para l'Iquelo. Escolteu-me bé. El petit regne de Luzon ha oprimit els meus vaixells marcants, tal com feien els holandesos. Mireu, Taiwan, ara està sota el meu control absolut. Tinc centenars de milers de soldats perfectes i milers de naus de guerra preparades.

El vostre poder és indiscutible, gran senyor. Però els castellans de Manila són orgullosos i belicosos. Una guerra.

Per això us envio a vos com a avançada. L'Osona està un dia de navegació. Si reconeixen el voler del cel, admeten els seus errors i venen capcots oferint tributs anuals, els perdonaré la dignitat i reactivaré el comerç. En aquest cas, heu de tornar amb la seva resposta.

Molt bé, senyor, però no ho sé si m'escoltaran gaire. I si refusen el vassallatge?

Si, enganyats, no obren els ulls. Portaré una armada que cremarà les seves forces, cintats i magatzems, fins a no deixar cap pedra sense reduir a cendres. Aleshores, encara que demanin pietat, serà tard que recordin l'exemple ocular de l'holandès. Si s'hi neguen, para. No cal que torneu. Digueu-los que s'ho pensin ben ràpid.

Molt bé, Zenchengong, ho faré com vos ho demaneu. Però us heu plantejat que els espanyols potser es vulguin venjar abans d'hora amb els xinesos que viuen en els seus territoris? Són gent molt orgullosa i retorçada, i els hi agrada creure que les seves espases són tan poderoses com la fem Déu nostre Senyor.

I amb això què voleu dir? Què són per mi cent, mil, un milió de pobres desgraciats? Ells no m'han d'ajudar per res. I jo tampoc no m'he de preocupar per ells. Com si els volen matar tots. Se me'n refum. I aneu-se'n ja, que m'esteu carregant amb tanta xerrameca i tants dubtes. Quas, amb tots els jesuïtes i la seva llengua llarga i podrida?

Això és Anguàrdia.

Doctor Manel Uller, mentre succeïa tot això que hem sentit, i atacs, i que se'n sortien, no se'n sortien, matances, el Galeó anava i tornava. No el van aturar. No el van aturar. Però per què no l'atacaven, ara? La pirateria holandesa o anglesa o portuguesa. O els xinesos, també. O els pirates. Clar, clar, per què no l'atacaven?

Ho intentaven, per exemple, els holandesos, que de seguida la companyia d'índies holandesa, ja a principis dels 16, es van instal·lar al que era Batavi, també a Taiwan, i després els espanyols hi van anar també, van estar a Taiwan gairebé 20 anys, al nord. Intentaven frenar sobretot l'arribada dels vaixells xinesos i alguns anys van blocar perquè si no arribava la plata no sortia. Alguns anys van provocar que no sortís perquè no hi havia material, perquè no havien arribat les coses xineses per omplir el vaixell. Però els va costar molt, en part potser per les característiques del viatge, perquè. El primer tram del viatge es ficava pels estrets dintre les illes, és a dir, era internament dintre les Illes Filipines, i sortien el que en deien invocadero, que ja miraven cap al Pacífic, i llavors ja tiraven. Clar, al Pacífic, potser on tenia més oportunitats era quan s'estava apropant cap a Amèrica, és a dir, potser per les propietats del viatge els hi costava. Estava molt armat, no? Estava molt armat, però el que sí que va haver-hi és alguns naufragis, no tots van arribar, hi havia alguns que, per exemple, el 1609 que va naufragar davant de les costes del Japó, és a dir, no tots arribaven bé, i alguns fins i tot naufragaven en aquests estrets, perquè els estrets aquests eren complicats, hi havia canvis de corrents d'aigua.

Escull. No arribava ni a sortir. Però el Galió també devia portar, diguem, productes d'Amèrica cap a Xina i a Xina-Amèrica

agrícoles o biològics, no? Sí, clar, això també té. Alguns arribaven via el Galió i altres arribaven pels portuguesos, però va tenir un impacte grandiós en en l'economia xinesa i en la transformació, el moniato, la patata, el penís, el tomàquet, el bitxo, que els xinesos consideren que és una cosa. Tot això va permetre un òptim agrícola producció al segle XVII-XVIII, es multiplica la població xinesa, en part per això, perquè els permet roturar les terres, els permet als pagesos pobres treure profit de terres que fins llavors no podien i altres condicions, fa que es multipliqui la població de 130 milions de xineus que havia cap al 16, a 400 i algo ja quan acaba el Galió. És a dir, que té un efecte molt important a l'economia.

Quan acaba el Galió? Quan acaba el domini espanyol sobre Amèrica o abans?

La guerra d'independència de Mèxic és la que ja li posa la puntilla, però en certa mesura ja a finals del 18. Comença a entrar en crisi el profit perquè cada cop més els anglesos pel comerç, etc. estan.

Sí, sí, i perd sentit econòmic. Exacte, ja no té el profit que tenia. Llavors els xinesos també no té tant d'atractiu,

tampoc venen els espanyols. S'ha igualat allò que deia del preu de la plata i de l'or, s'ha igualat i per tant ja no estan al negoci rodó a enviar la plata allà,

llavors a més la plata va de baixada en aquell moment hi ha una quantitat, perquè l'han extreta tanta i tanta que no en queda tanta i a més

a partir d'un segon moment els xinesos volen la plata amb monedes i per això encara ara es troben en antiquaris a la Xina pesos reales de 8 pesos mexicanos resegellats per marcar perquè els semblava més fiable que no fos diguem-ne falsa ja no els tostones ja no els lingots de plata sinó. Monedes, per tant, tot això complicava.

Ha quedat record a la Xina d'això, a part dels estudiosos, òbviament, però, diguéssim, aquestes províncies del sud de la Xina, encara queda el record mític del parian i del galeó i del comerç amb els espanyols, o això també ha quedat?

No gaire, perquè en general, inclús les fonts històriques, parla el Tongxiankao, dedica uns quants paràgrafs, però és en aquell moment, en general els xinesos parlen poc dels mons de fora, els interessen relativament poc, i a més, tots aquests que estaven al pariant, per exemple, quan van fer la matança a 20.000 xinesos als 1603, els espanyols es van espantar molt perquè van aparèixer uns vaixells oficials xinesos allà a mirar què havia passat, però s'ho van mirar i en realitat eren traïdors 20.000 que no ens interessaven havien fugit, marxem en aquell moment ni tan sols van plantejar-se ni una rebenja.

Doctor Manuel Uller, no tenim més temps. Moltíssimes gràcies per haver vingut a explicar-nos això tan interessant del Galió de Manila. El doctor Uller és professor d'Història i Cultura de la Xina Moderna i Contemporània a la Universitat Pompeu Faura. Moltíssimes gràcies. Encantat. Josep Maria Sola i Sabater. Ens falten més històries de Filipines. Ni tant, ni tant. I l'Àsia, que és una cosa apassionant. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Solell Sabater. Guió, Víctor Lloret. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Xavier Pujol, Marc Lobato, Albert Cortés i Xavier Martín.

SENSE ÀUDIO PARLAT