
El desnonament de la Maricarmen servirà perquè s'aprovi el decret sobre habitatge?
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.
Falten 10 minuts per les 9 del matí. Comença l'àgora del matí de Catalunya Ràdio. Avui amb l'empresari i exdiputat del Parlament Jordi Cominal, la periodista de crític Laura Aznar, el periodista del diari oponés Arturo Puente i el comunicador i activista social Mohamed El Amrani. I a què hem parlat fins ara, fora l'antena? Doncs del tema del dia, de les hipoteques, del lloguer i felicitacions per l'entrevista que hem fet a la Marga. A les 8 del matí, bastant generalitzades, crec que aviat podrem recuperar-ne algun fragment. Molt bé. Doncs benvinguts a l'Agora.
Gràcies.
La Marga i tantes altres persones, realment estem en un moment complicat. Complicat perquè la crisi de l'habitatge fa molt temps que s'arrossega, però ara veiem com això ja es deshumanitza d'una manera molt directa i, per tant, imatges com la que estem veient aquests últims dies, doncs realment toquen ja la pell o l'ànima de la societat, Laura. Totalment.
A mi m'ha semblat increïble i boníssima l'entrevista a la Marga, perquè crec que ha sigut molt gràfica del que està passant a la nostra societat i al nostre país, a Catalunya. I celebro molt que molts mitjans de comunicació hagin centrat molt la mirada aquests últims dies en la situació de la Mari Carmen, bàsicament perquè, com diu el moviment per l'habitatge, hi ha moltíssimes Mari Carmens. Aquesta mateixa setmana hem sabut del suïcidi d'una dona. Setmanes després que la desnonessin. I el mateix dia que vam saber això, a una altra dona també a la ciutat de Barcelona l'havien desnonat, a la Sílvia. Hem tingut el cas de la Olga, de la Sílvia, de la Mari Carmen. Vull dir que això està molt bé que els mitjans de comunicació fem pressió bàsicament perquè no és un cas anecdòtic. Jo crec que el que és interessant és veure com això es multiplica en ciutats com Barcelona, en països com Catalunya, l'estat espanyol. I crec que és important posar-ho sobre la taula, bàsicament, perquè crec que és l'única forma de forçar i pressionar perquè hi hagi algun canvi que protegeixi la vida de les persones. No pot ser que el negoci passi per sobre de la vida.
Mira, si hi ha algú que no ha escoltat el testimoni de la Marga, és una dona de 63 anys que porta més de mitja vida vivint en un pis a l'Eixample de Barcelona i ara viu sota l'amenaça del desnonament.
Com que jo això ho considerava casa per tota la vida, perquè sí que és veritat que ara, bueno, que hi ha una recondució tàcita d'aquest tipus de contracte, i que aquí en un principi vivia una família, la família Fagiol, que el seu pare va ser el que va dissenyar la papallona que tenim a dalt, i aquí vivia una comunitat, i aquí la intenció dels propietaris era que la gent, les famílies, viurien a l'ús, seria residencial.
Però els fills dels propietaris no van poder mantenir aquesta finca, la van vendre a un fons, i aquí està el problema, perquè de 14 pisos, 12 d'ús residencial, d'aquests ja s'han expulsat a 6 veïns, i això es troba l'amarga quan intenta parlar-hi.
Vam seure amb dos dels seus abogats, i la resposta d'ells va ser en plan molt prepotent. Vostè no dona el perfil. Què és el que volen? Gent de pas, turistes, espacs, fer col·líbins, fer un ús totalment especulatiu del nostre edifici. La Marga, a més a més, té a càrrec el seu pare, que té més de 90 anys. El meu pare, des de fa uns anys que viu amb mi, el meu pare té 93 anys, el meu pare té una dependència reconeguda, tinc informe de vulnerabilitat social, econòmica, però tot això és igual. La llei, els magistrats, emparen amb un fons d'inversió. Ells poden fer el que vulguin, actualment. Jo, de fet, és que no sé com quedar-me aquí.
I per últim, també avisa que tothom pot acabar sent una Mari Carmen.
Empatitzo molt amb ella i amb totes les Mari Carmens que hi ha a Catalunya i a Espanya. Realment penso que s'ha sensibilitzat molt la societat, que ja tocava, perquè jo, per exemple, quan vaig vindre l'any 92, a l'edifici del costat, que era un hotel, estaven traient les famílies i no vaig pensar i no penses que això t'hi pot tocar.
Jo em pregunto quan escolto ara mateix la Marga o aquestes últimes hores tot el que ha passat amb l'Amerikarmen on estan els de la pulsereta de la prioritat nacional si ara entrem al Twitter per exemple de Santiago Abascal o busquem alguna declaració d'aquestes figures que s'aixequen s'agraeixen com els defensors de la classe treballadora, de la gent gran espanyola, on és? Jo crec que si realment defensen el país, si realment defensen la seva pàtria, haurien d'estar ara mateix al costat d'aquestes persones. I aquí el que es posa de manifest és que problemes i emergències socials com el de l'habitatge és un problema profundament estructural i que quan a vegades intenten posar-nos en l'agenda mediàtica altres aspectes o que ens intenten enfrontar entre nosaltres és perquè volen desviar l'atenció i evidentment ho fan amb aquest objectiu. I la Mari Carmen, jo sí que m'agradaria dir que escoltem aquests dies la Mari Carmen i crec que és important tenir en compte que la Mari Carmen té agència pròpia. És a dir, sí, és cert, és una persona que té 87 anys, però és una persona amb una consciència social i un discurs propi i que precisament el que ens diu és que des de la seva experiència no caiguem en la trampa d'individualitzar el seu cas, sinó que estem davant d'un problema que és col·lectiu, per tant hem de col·lectivitzar. I quan veus propostes polítiques com a les últimes hores, si no m'equivoco, de Podemos o Sumar,
que proposen expropiar el pis de l'Americarmen, entre d'altres, doncs és un error i la solució és entendre que estem davant d'un problema que cal col·lectivitzar-lo i que és un problema transversal, que no és ni de dretes ni d'esquerres, sí, evidentment hi ha sensibilitats, però que és una emergència de país. Jordi. De moment estem bastant d'acord i jo crec que sí que és un tema estructural i en el cas que explicaves de la Marga, des d'aquí tota la solidaritat i a més a més ha dit que no pensa fluixar i per tant en aquest sentit també tot el suport, no? Crec que expliquem la vessant personal i aquí, opinis el que opinis políticament, crec que no es pot entendre que ningú estigui d'acord en que algú li prengui en la casa i no tingui alternativa. Crec que això és un fracàs de l'estat del benestar i per tant en aquest punt jo crec que no hi ha cap discrepància. Si no ho he entès malament en l'entrevista que li feies a la Marga, començava per una cosa que jo crec que és important. Ho diré perquè, per exemple, l'Ajuntament de Barcelona ha governat durant vuit anys ja de Colau. L'Estat espanyol ha estat governant durant vuit anys els socialistes i Podemos. I ara ens dedicarem a assenyalar determinades coses puntuals que són certes, però no són les úniques. Com comença la història de la Marga?
Ha dit, els hereus de la família Fajol, ha dit que es deien? Sí, sí. No poden fer. Tu, Ricard, deies no van poder mantenir l'edifici. No, no, no van poder pagar l'impost de successions. No ho sabem, això. Ho ha dit ella. Al principi de l'entrevista ha dit que no van poder fer front als impostos de l'herència. Per tant, això és un problema d'habitatge? És un greu problema d'habitatge. Això depèn de les administracions? Absolutament. Absolutament. Absolutament. I més enllà d'aquest cas, un amic meu li va tocar una herència d'un pis. Se'l volia quedar. El que havia de pagar d'herència, va dir, escolta, aquí ve un expat i me'l paga per un quilo. Té cas a Sitges. I aquí a Barcelona, al mig de l'Eixample, viurà un tio que no parlarà mai en català, que no baixarà al súper, que no portarà els fills a l'escola, etc. És una part del problema. D'acord. Què més ens diu la Marta? Els fons voltor en 8 anys o més no hem tingut nassos de poder anar pels fons voltor aquí està tothom d'acord per tant, per què no s'han canviat les coses? una altra cosa que diu la Marga aquests senyors dels fons voltors tenen uns advocats en els quals jo no hi puc competir molt bé, les administracions públiques no poden preparar mecanismes de garantia legal perquè la gent es pugui defensar. Jo crec que sí.
Per tant, en aquesta foto, que quan la personalitzes és dramàtica, i evidentment, com deia, és un tema estructural i, per tant, no com casos puntuals, hi ha moltes coses a fer. Ja sabem que els canvis són lents, però portem uns quants anys. Hi ha coses que sí que millorarien molt, d'entrada, la defensa dels drets més immediats, que és no perdre la casa, però continuant per altres mesures que depenen absolutament de les administracions.
Sí, jo crec que hi ha com dues qüestions, per no repetir gaire, estic molt d'acord amb el que s'ha dit. Jo crec que hi ha com dues qüestions, que evidentment l'informant parla del mateix problema, però que són poder tenen detalls diferents. Una cosa és si com a societat ens podem permetre, trobem acceptable, desnonar una octogenària amb problemes de mobilitat, de la que se n'ha viscut tota la seva vida. Això és com la primera qüestió. És a dir, podem portar les persones més vulnerables de la nostra societat, nens, persones que es troben en un moment vital sense rendes o en un moment vital en un sotrac, gent molt gran, no sé. Situacions molt concretes que crec que com a societat, en general, simplement no haurien de permetre-ho. Més enllà de com estiri l'habitatge, més enllà del problema estructural, més enllà de tota la resta. És a dir, aquestes persones no haurien de marxar de casa seva d'aquesta forma i no haurien de permetre. I aquí hauria d'haver-hi una cobertura, diguem-ne, per casos que podrien considerar d'extrema vulnerabilitat o com li vulguem dir. Bé, després hi ha una segona qüestió que és com intervenir en el tema de l'habitatge. I jo en aquesta qüestió sempre soc molt pessimista per una raó. Tinc la sensació que no és bo, és a dir, tinc la sensació que més o menys tots podríem posar-nos d'acord en unes mesures que ajudarien molt a resoldre el problema de l'habitatge, és a dir.
A fer que els immobles tinguessin menys rendibilitat. He posat, per exemple, el mercat del lloguer, però els governs no volen perquè és el vehicle d'estalvi d'una part important de les famílies espanyoles. Això ha estat així històricament i, per tant, quan ara has de tocar la rendibilitat, els partits que formen part del govern, de tots els governs, vull dir, diuen no, perquè a veure si d'aquí se m'emprenyarà la classe mitjana. I per tant, els rendistes, que són una. Perdó, les persones que estan en lloguer, els jugaders, que són una part petita de la. Petita, molt important, però no majoritària, de la societat, paguen aquesta cosa de que la resta o una part important de la societat tingui diners, tingui tots els estalvis en els habitatges. Dit això, és veritat que es podrien fer moltes altres coses sense tocar això, que jo crec que s'hauria de tocar, si em preguntes a mi, però que entenc o sé per què, puc entendre la raó per la que el govern sempre és molt reàcia a fer això. Dit això, es podrien fer altres moltes coses que tampoc no es fan com ara, per exemple que la regulació del mercat del lloguer sigui molt més efectiva d'entrada, abans ho parlàvem just abans de començar la tertúlia se va fer una regulació dels preus del lloguer de temporada, que això s'havia deixat sense fer un error maiúscul. Que el moviment per l'habitatge
ja havia advertit i que mai se li va fer cas. Sabia perfectíssimament, estava absolutament detectat, no va ser cap sorpresa. Van fer una llei d'habitatge i la van fer no tot el bé, jo no sé d'aquells que diuen que la llei d'habitatge no ha servit per res, ha servit per moltes coses, però s'ha fet no tot el bé que s'havia d'haver fet i es va fer una regulació catalana fa molt poc temps dels pleus del lloguer de temporada. Jo no sé si això ha funcionat. No dic que no hagi funcionat perquè no ho sé, dic que no ho sé.
Puc fer un matís? Molt breu, sí. Molt ràpid, eh? Jo crec que reduir el problema de l'habitatge a l'impost de successions és una mica trampós, bàsicament perquè sabem. No, no, no, però jo dic que és important situar-ho perquè sabem, com sabem tots, que està bonificat, molt bonificat pels familiars de primera línia i que, a més a més, ho està més encara quan és primer habitatge. Però jo crec que aquí el focus interessant és posar la Diana sobre la catifa bremella que s'ha posat sobre els fons d'inversió que utilitzen unes pràctiques que han estat abastament denunciades pel moviment per l'habitatge que bàsicament consisteixen en comprar edificis en cés, buidar-los dels veïns d'allà i intentar-los ocupar amb veïns d'un altre perfil que bàsicament és el que està explicant la Marga en l'entrevista, que deien que tu no ets el perfil de la gent que nosaltres volem que ocupi aquests immobles. Vull dir que jo crec que el focus interessant és veure com aquí s'ha posat una catifa vermella per les pràctiques especulatives d'alguns actors que estan copsant cada cop més part del mercat. Crec que això és el que s'ha d'atacar en primera instància.
Són les 9 i 2, ara en parlarem perquè ens acompanyarà Jaime Palomera, que és codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, per posar també l'accent en aquesta revolució que cal ara mateix en el mercat de l'habitatge, perquè estem veient que això ja són hores greus les que estem vivint. Però abans, pel que fa a les carreteres, ara tenim 8 quilòmetres de coal AP7 per un accident. Mireia Sala. Un accident de primera
hora a la P7 a la Granada del Penedès fa que hi hagi un carril tallat i es formi cua fins a Sant Sadornet de Noi, en direcció a Tarragona. També hi ha retencions per accidents al tram nord de la P7 a Bàsquera, en direcció a Figueres, i a la C25 a Santa Maria d'Oló, en sentit Girona.
Avui a l'Agra parlarem, sobretot, com dèiem, d'habitatge, i d'aquí a pocs minuts també ens acompanyarà Irene Montero, eurodiputada i candidata de Podem. Però abans, de què més estarem pendents? Redacció Francesc Soler.
Doncs el jutge peinador que penja la toga avui, tres dies després d'enviar a judici Begoña Gómez. Madrid en etàpia.
Bon dia, sí, diumenge fa 72 anys i la llei no permet als jutges seguir exercint a partir d'aquesta edat. Per tant, avui, últim dia de feina, penja la toga com un dels jutges més mediàtics per la instrucció marcada per polèmiques del cas de Begoña Gómez, que l'ha portat fins i tot a interrogar Pedro Sánchez o el ministre Félix Bolaños. Diverses vegades l'ha corregit l'Audiència de Madrid, que ha tret delictes pels que volia jutjar-la, però que li ha avalat que la dona de Pedro Sánchez sigui jutjada properament per un jurat popular.
També pendents del que doni de si el ple a la pairia de Lleida, que arrenca d'aquí mitja hora a dos quarts. De Déu a l'ordre del dia, la prohibició del Burka Lleida. Estela Bosoms.
Una prohibició inclosa a la nova ordenança de civisme que, si no hi ha sorpreses, s'aprovarà amb els vots de PSC, Junts i Vox. L'argument que utilitzen és que no són vestimentes pròpies d'una societat lliure i democràtica. Quan fa 16 anys la pairia va aprovar per primera vegada vetar el del integral als espais municipals, ho feia amb arguments de la seguretat. En aquell moment, però, la normativa es va recórrer i el Suprem la va tombar. Avui, l'entitat islàmica que s'hi va oposar també serà al ple per explicar què pensa fer aquesta vegada.
Segur que serà una de les imatges del dia. El papa a terra d'aquí una hora a l'aeroport d'Orly, a París, on comença una visita oficial de quatre dies a França, que també el portarà a Lourdes i a Metz, París. Isabel Galí.
Leo XIV arriba aquí a l'Elísia a les 11, on el president Macron el rep com a cap del Vaticà i de l'Església Catòlica. Després trepitjarà la seu de l'ONES, com parlarà de la intel·ligència artificial, i el plat gros, l'entrada solemne a Notre-Dame rehabilitada, serà a mitja tarda. Això després de recórrer alguns carrers de la ciutat amb el Papa Mòbil. La visita que inclou l'Urdes i la ciutat de Metz allarga fins dilluns, i el pontífix es reunirà en algun moment amb set víctimes de violència sexual dins l'Església.
I Barcelona reprèn l'activitat política del curs amb el ple de setembre, un ple que cau en plenes festes de la Mercè. Barcelona en escura.
Bon dia. Si no passa res, avui s'aprovarà amb el suport de Junts i Esquerra l'encariment del recàrrec municipal de la taxa turística als creuaristes d'escala. També es votaran les ordenances fiscals per al 2027 que preveuen pujar l'IBI als hotels de luxe. Estem pendents, per això, de si les negociacions del govern amb els comuns han prosperat per veure si aquests hi acaben votant a favor o no.
Ara són les 9 i 5. I cada dia a aquesta hora analitzem la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Bon dia, Marc. Bon dia, Ricard. Atenció perquè només el 29% dels universitaris creu que els seus professors estan preparats en l'ús de la intel·ligència artificial. L'enquesta és enorme. Més de 45.000 estudiants i professors de 35 països. I la conclusió és contundent. Només 3 de cada 10 alumnes veuen el professorat preparat per ensenyar-los a fer servir la intel·ligència artificial. De fet, el 64% dels professors afirma haver fet formació a NIA. La formació s'ha fet, però els alumnes no la noten a l'aula. Hi ha una dada encara més reveladora. Quasi bé la meitat del professorat no tem que el que explica quedi obsolet quan l'alumne es graduï, contràriament al que pensen els estudiants. Però la lletra petita ens diu que 8 de cada 10 ocupadors pensen que la universitat no segueix el ritme. En comptes de pensar en frenar o no la tecnologia, caldria saber si l'entenem. No fer-ho facilita la manipulació i la por.
Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil.
Ahir, filòleg expert en llengües de l'est molt miop era eslavista, és a dir, es-la-vista. Avui divendres acabem la setmana amb un enigmàrius fruité. L'arbre fruité doblement productiu, de set lletres. L'arbre fruité doblement productiu, set lletres.
Barcelona, canta!
Consulta el programa barcelona.cat barra la Mercè i descarrega't l'aplicació oficial. Fem la Barcelona de la teva vida.
Ajuntament de Barcelona. Ah, quina meravella d'escoll. Però, una cosa, quant de temps més podem bussejar? Doncs tant com vulgui bussejar. Genial. I quant d'oxigen queda?
El que vulgui, també. Ai, que bé. I quants de peixos en queden? Els que vulgui veure per peixos no quedarem. I quants de setassis? Vostè és el guanyador de l'Eurojackpot de l'11, o sigui que té tot el temps i els setassis que vulgui.
Amb pots de fins a 120 milions d'euros, les coses bones duren forever. No et quedis sense Eurojackpot de l'11. Aquest divendres, per només dos euros pot de 80 milions. Millionari forever.
11. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.
Ser bomber o bombera és molt més que una feina. És posar força, vocació i compromís en un projecte col·lectiu al servei de tothom. Si vols contribuir a una Catalunya més segura, aquest és el teu lloc. Nova convocatòria d'accés al cos de bombers de la Generalitat. Fins al 29 de setembre, el 40% de les places estan reservades per a dones. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.
Demà tens taula reservada al millor restaurant del món.
Una cuina és el lloc on nosaltres podem ser lliures. Hem de treballar al màxim nivell perquè els nostres comensals tinguin la millor experiència de les seves vides. I que es deixin els quartos, eh? Que tornem a ser un dos estrelles Michelin, eh? La història del restaurant que ho va canviar tot. És el moment de donar el màxim. Així que us vull a tots al 1.000%. ¿Vale o no? ¡Al lío!
Descobreix un carrer, un jardí, un concert i un museu amb una sola passejada. Vine al Viu Montjuïc el 3 i 4 d'octubre i trobaràs natura i cultura a un pam de distància. Consulta en totes les activitats a barcelona.cat barra Viu Montjuïc. Fem la Barcelona de la teva vida. Ajuntament de Barcelona.
Aquest Citroën C3 és increïble. És tan espallós que sembla un dúplex. Gairebé m'hi podria posar dret sense tocar el sostre. I des de 16.400 euros. Què? Demana ja el teu C3 des de 16.400 euros amb fins a 8 anys de garantia. Setembre és increïble en tota la gamma Citroën. No tenir temps per cuinar ja no és excusa.
Vols receptes sorprenents sense complicar-te la vida? Amb el llibre de l'Arnau París, cuines pim-pam, ho tens resolt.
A la vent dels punts habituals.
Passen 10 minuts de les 9 del matí i avui al Matí de Catalunya Ràdio, l'àgora amb Jordi Cominal, Laura Aznar, Artura Puente i Mohamed El Amrani ens acompanya Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, l'Institut Hidra. Jaime, bon dia, gràcies per acompanyar-nos. Molt bon dia. Com d'urgent és solucionar ara mateix o prendre mesures o arribar a un acord per un decret de l'habitatge dimarts al Congrés dels Diputats en el que estem sentint i en casos com el que estem sentint per la Marga, l'Americarmen, però molts altres que deuen ser, al final aquests són representatius de molts altres que estan en situació vulnerable a Catalunya.
És evident que és una urgència, però no d'avui, de fa molt de temps. Si vols que parlem d'aquest decret en concret, ja es va dir en el seu moment, ho vau explicar, que en el moment en què es tombés, no es validés, s'obria la porta a que milers de persones en la situació que es trobava la Mari Carmen o la Marga, doncs, es veiessin totalment desprotegits, és a dir, que passaven a ser persones, famílies desnonables. Per tant, evidentment, no resultarà ni molt menys la situació. El que fa és atacar l'emergència més absoluta de qui ja està mirant el precipici, però, evidentment, és urgent i necessari.
Fem l'exercici de tirar enrere i veure quines són les causes d'aquests desnonaments. Què hi trobaríem? A qui assenyalaríem? Aviam, a Catalunya.
Tenim unes regles de joc que en realitat són molt similars a les que hi ha al conjunt de l'Estat perquè estan determinades per legislació espanyola. I aquestes regles del joc, per començar, permeten, si agafem la màquina del temps i anem a l'any 2018, agafem el DeLorean, anem a l'any 2018, i què ens trobem? Que a la Mari Carmen hi ha un fons d'inversió que li compra l'edifici amb l'únic objectiu d'extreure'n una rendibilitat segurament revenent l'habitatge i l'operació consisteix en que adquireixo. L'habitatge, buido, és a dir, faig fora els veïns i després venc més car. Aquest és el model de negoci. No només dels fons d'inversió amb seu a Wall Street, sinó també d'empreses petites, com és el cas. No és una empresa molt gran, aquesta. En aquell moment, el 2018, no hi ha una llei com si existeix en altres països que pugui protegir a la Mari Carmen, que consistiria bàsicament en regular la demanda i en dir vostè pot adquirir aquest habitatge, per exemple, si és per viure-hi, també el pot adquirir, per exemple, si és per destinar a lloguer assequible, raonable, Però jo no li permeto legalment que vostè compri un habitatge si és per fer fora el veïnat. O sigui, hi ha normativa existent. Per exemple, als Països Baixos, però no només. A diferents països del món hi ha normatives que regulen la demanda. És a dir, això no vol dir acabar amb el mercat de l'habitatge. Simplement és. Equilibrar les necessitats d'habitatge de la gent amb, per exemple, la possibilitat que algú vulgui adquirir habitatges per posar-los en lloguer de lucre limitat, raonable. Això existeix en el nostre entorn. I no és el cas. Per tant, el 2018 és quan ja comença el problema. Vuit anys més tard, el que ens trobem és ja el final d'una història on s'ha empès aquesta persona a una situació absolutament límit. I es parla aleshores de mesures per aturar els desnonaments, com fem que els jutjats no es col·lapsin. No, mira, els jutjats estarien molts més tranquils si una part molt important de la població que acaba amb una notificació de que em desnonaran, doncs ja no hi hagués de trobar-s'hi mai perquè en el punt inicial, en l'arrel, no hi ha hagut un fons d'inversió o una persona oportunista que bàsicament ha fet un negoci que consistia en et faig fora,
rebenc, per poder revendre aquell edifici o aquell pis. Però és realment viable prohibir o regular la compra especulativa? Ho dic perquè quan parlem a vegades de receptes de l'habitatge després veiem com els tribunals també ho tomben, no? I per tant hi ha una situació també amb molta més exposició de vulnerabilitat i d'inseguretat. És a dir, molta gent que ens està escoltant diu jo no tinc la certesa que regular acabi sent efectiu perquè si els jutjats m'acaben tombant doncs al final acabaré estant en la mateixa situació o pitjor, perquè no hi haurà alternativa per la meva vida. Mhm.
Doncs com et deia, Països Baixos des de gener de 2022 té una legislació que permet als municipis amb un problema d'accés a l'habitatge de. Promoure la demanda residencial i posar límits a la demanda que podríem anomenar demanda especulativa, que bàsicament consisteix en inversors que adquireixen pisos per fer pelotazos, no? No tenim una paraula en castellà, en català, per dir-ho. Per tant, existeix, existeix ja des de fa quatre anys,
però, per exemple. A casa nostra. El Consell de Garanties Estatutàries va advertir que vulnerava la Constitució i l'Estatut, el dret a la propietat privada, l'herència, la llibertat d'empresa, entre d'altres. Per tant, aquí sí que hi ha cert estament judicial que això no ho veu clar, que això pugui passar.
Per això dic que ens topem amb el problema que aquestes regles de joc. Algunes s'intenten tocar des de Catalunya, però al final s'han d'acabar decidint a l'Estat. Això ja va passar amb la regulació de preus del lloguer. La regulació de preus va començar aquí. El Parlament amb una llei l'any 2020 que posava un topall i deia vostè no pot pujar el preu del lloguer d'un veí un 50%, podrà fer un augment moderat. I el que va passar és que va ser tombat, al final el govern d'Espanya amb el Parlament ho va tirar endavant dins de l'anomenada llei vivienda.
Per tant, aquí cal implicació de tots, generosament, i des d'una visió més estatal.
Sí, ho veurem. També el Consell de Garanties Estatutàries es posiciona en alguns casos, jo no entraré en el debat jurídic, però en alguns casos falla en un sentit, falla en un altre, i després això no impedeix que fent les modificacions pertinents pugui tirar endavant. Però és veritat que a Catalunya hi ha una oportunitat. Que a més, això de les compres especulatives s'afegiria a una altra norma que ja està vigent i és poc coneguda, que es va fer fa una mica més d'un any, que bàsicament diu, si tu ja ets gran tenidor, si ja tens molts habitatges, i en una zona tensionada vols comprar-ne més. Gran tenidor, recordem que és A Catalunya és més de cinc habitatges. Més de cinc habitatges, ho dic perquè. Si ja tens almenys 5 habitatges i tu vols adquirir un altre en una zona tensionada on la població local no pot accedir a una casa, a un pis, aleshores hauràs de pagar de l'impost de transmissions patrimonials un 20%. En canvi, si ets menor de 35 anys i estàs buscant una casa per viure i el teu primer habitatge tens un ITP reduït a la meitat. És una mesura que estem estudiant, mirant quins efectes està tenint, però fixa't, no és una prohibició, simplement el que fa és dir, jugo amb els impostos per desincentivar les compres d'aquells que ja tenen molta riquesa i es volen fer més rics en pisos i per incentivar que qui està competint amb aquests inversors pugui comprar-se el seu primer pis, no?
Aquí hem de posar el focus també amb els grans tenidors, ho deia també la Laura abans. Una de les grans qüestions que hi ha sobre la taula és saber si anem cap a una concentració al final de la propietat, cada vegada amb menys mans, i això també té més dificultats perquè al final menys gent podrà accedir a això. A Barcelona les empreses acumulen un 12% de tots els habitatges de la ciutat. Són dades de l'Observatori de l'Habitatge de Barcelona. I avui, per exemple, en aquest programa hem explicat que el Fons d'Inversió Blackstone no renovarà 400 contractes de lloguer social per posar aquests pisos a la venda, com ara explicàvem. La Vilma és una de les afectades.
En todo momento yo he dicho que sí que quiero comprar, pero no a un precio de mercado, porque me han puesto un precio de mercado. 227.000 es algo injusto porque nosotros ya hemos pagado muchos años de hipoteca, de alquiler e incluso nos hemos gastado nuestros ahorros.
La bústia de denúncias del matí de Catalunya Ràdio és el 636-360609. Aquest és el principal problema que tenim ara a nivell més general, que hi ha una concentració de poder, de propietat?
Sí, durant gairebé 50 anys, la gran aposta primer del govern franquista i després dels grans partits que van governar durant els anys de democràcia va ser. Construir una classe mitjana i el centre de gravetat de la classe mitjana era que amb el teu treball i el teu esforç et compraves un habitatge. I la idea era que el mercat permetés a tothom créixer. És a dir, no només et compraves un pis i l'administració t'ajudava. Si feia un habitatge protegit, al final podies acabar sent propietari d'aquell habitatge protegit. I anys més tard, la manera d'ajudar-te era ajudes fiscals per poder comprar i que la hipoteca et sortís millor. La idea era que. Si tothom entra en aquest mercat i el preu sempre puja, això ens beneficia a tots. Té efecte riquesa. I fins i tot, en èpoques de. Ostres, no guanyo tants diners en la meva feina, si el preu del meu habitatge puja, això genera un efecte riquesa, un efecte patrimonial. No guanyo prou més diners, però el meu patrimoni augmenta. Clar. Aleshores, exacte. Això és un model que jo crec que ens hem de treure les ulleres ideològiques i dir, o sigui, ni d'esquerra ni de dretes, durant un temps va funcionar, va funcionar. Jo dic perquè això ho va defensar des de Thatcher fins a Felipe González, passant per Jordi Pujol. A partir de l'any 2008 vam entrar en un canvi de paradigma. Portem ja gairebé dues
dècades on el model aquest no és sostenible. I s'explica molt ràpidament. No és sostenible. Una societat on tothom té un pis al preu del qual sempre puja, perquè hi ha un moment on els joves o els treballadors que no tenen un habitatge en propietat ho comencen a tenir cada cop més complicat, perquè si els preus dels habitatges pugen, pugen, pugen, i tothom s'enriqueix si té un habitatge, però els salaris no pugen. Aquells que no tenen habitatge no poden entrar-hi. Llavors, la societat de propietaris és cada cop més un club exclusiu i excloent. I ara tenim un problema i és que, que això ens ho hem de ficar al cap, si el preu puja, puja, puja i puja, i aleshores és una molt bona inversió. Per nassos deixa de ser assequible. L'habitatge no pot ser la millor de les inversions, la més rendible i al mateix temps superassequible. És una contradicció, és un joc de suma zero, com diem en economia. Per tant, cal un canvi en les regles del joc. I sobretot també cal entendre que, i respondent a la teva pregunta, que el que està passant des de fa temps és que, per una banda, és molt difícil entrar en la societat de propietaris. Cada cop és més difícil comprar-te un pis si no tens uns pares amb diners. Simplement. Si tens pares amb diners que t'ajuden, et podràs comprar un pis.
Si no, no. Ara mateix està així. Difícil entrar. I per una altra banda, la gent propietària, que ja és propietària, ens estem trobant que quan arriba a una certa edat es troba que s'ha de vendre el pis o la casa per poder-se pagar la residència o poder pagar a persones que et cuidin. Vivim cada cop més, pràcticament fins als 90 anys, serà el més habitual. Això vol dir que una part molt important de la teva idea t'han de cuidar. Què fa molta gent? Cada cop més gent. Anglaterra s'està veient de manera accelerada. Vendres la casa per poder-se pagar aquestes cures. Qui es queda la casa quan surt a la venda? No se la queda un petit propietari com tu. Se la queden individus que ja tenen grans patrimonis. Que fan negocis, sí. Llavors, la dada és claríssima. El nombre de persones amb un sol pis s'està reduint. El nombre de persones sense casa està augmentant i, en canvi, quin és el grup que també augmenta? Aquells que ja en tenen vàries. Sí, bon dia, Jaime.
Jo, una de les qüestions que crec que passa quan parlem de la regulació de l'habitatge, i l'expliquem a qualsevol, a qualsevol persona del carrer, és que no s'acaba d'entrar de res, perquè hi ha hagut tantíssima producció legislativa en els darrers anys que no sabem ben bé on som. A Catalunya, jo crec que ja ni els periodistes experts poden seguir la quantitat de coses que s'han aprovat, que s'han derogat, que han anat el Constitucional, que han tornat, a nivell català, els darrers 5-6 anys, han aprovat centenars de regulacions. A Espanya passa una mica el mateix. A Espanya, és veritat que la llei d'habitatges de l'any 2023. Però després de decrets n'hem tingut al Congrés, no sé, una dezena fàcilment. Passa el mateix, també, les mesures que es fan a nivell municipal i podríem seguir. I això passa a Catalunya en un moment on tenim, diguem-ne, governs favorables, o a Barcelona, governs favorables al dret a l'habitatge, podríem dir, a l'Ajuntament, a la Generalitat, al Govern central. Llavors, què passa perquè aquest tema no es posi el fil a l'agulla? És a dir, per què no som capaços de solucionar? No és bo? És molt, tècnicament, legislativament, molt complicat? Quina seria l'explicació perquè seguíssim passant aquesta mena de desnonaments i aquest problema de l'habitatge que sentim tothom i que crec que és bastant evident que no s'ha solucionat?
Aquí entrem molt en política també. Hi ha motius estructurals que és que una part important de la classe política creu que la societat és com ells, perquè si tu mires els parlaments el que trobaràs és que la proporció de persones amb l'habitatge en propietat. Pagat, pràcticament, és molt elevada, és més elevada que la societat. La societat està canviant molt ràpid i els parlaments encara no la reflecteixen. Això llavors és no volent. Espera, espera. Parlem que alguns tenen l'habitatge en propietat i després també hi ha un percentatge de persones que cobren rendes de lloguer als parlaments molt més elevat que en la societat. Aquesta és una. Això no vol dir. Jo no diria que aleshores la seva posició a la vida subjectiva determina la seva manera de fer política. No hauria de ser així i ni molt menys és sempre així. Hi ha un altre tema. Hi ha gent que té riquesa i que és d'esquerres. Exacte, exacte. Hi ha gent que és multipropietària o gran tenidora i defensa regulacions de tota mena. Fins i tot. I també passa al revés. Hi ha gent molt pobra molt pobre, que defensa potser les posicions més de pro-mercat lliure i no toca res. Però la qüestió és que hi ha la idea de fons que encara al gruix de la societat li interessa que el preu de l'habitatge sempre pugi. En el llibre dels secrets de l'habitatge li dedico una part gegant que és un capítol que es diu per què no volen abaixar el preu. I hi ha un tema que és creure que l'habitatge és un factor macroeconòmic. Si el preu de l'immobiliari no puja, sinó que baixa, això és dolent per les famílies, pels bancs, per les empreses, perquè els seus balanços es poden veure afectats.
Estàs dient que no volen. Per això em sopta moltes vegades, perquè quan parlo he parat amb tu moltes vegades i amb més experts. I moltes vegades, al final, la conclusió, que és molt, molt dolorosa, jo crec que és una cosa que, quan ho dius cru, fa molt de mal, És que no és vol, en realitat. És que ja s'ha acceptat.
Però és que per voler també s'ha de voler un consens i s'ha d'estar disposat a cedir amb cor. Gabriel Rufián, per exemple, aquestes últimes hores, ho sentíem abans, deia, hem de fer un pla molt ambiciós i que deixin rere junts. Això vol dir bloquejar i que no s'avancin el decret. És a dir, no sé si aquest és el moment en què s'ha de fer. No ho sé, eh? Ho dic des de. Potser sí. Però no sé si s'ha de fer això o s'ha d'intentar buscar un consens base. Sobre el qual després construien eleccions i aquí sí que fe una guerra programàtica del que ha de ser el problema.
En l'any 23 es va aprovar la llei d'habitatge. Jo no dic solucionar-ho tot amb una llei. Jo no soc, en fi, no crec en la política màgica. Ja sé que les coses es fan a poc a poc. Però home, que la llei no ha cap. No solucioni, ja sé que va millorant les coses però que una llei que tenies absoluta majoria no solucioni els casos més flagrants o que avui seguim una mica en una dinàmica molt semblant després de tenir una llei a mi se'm fa difícil si no fos per aquesta cosa de és que no hi ha molta voluntat política la
llei és justament una demostració del que parlàvem ara aquesta llei havia d'haver inclòs una gran bateria de mesures. I us puc dir que en els documents, en els wards que circulaven entre els ministeris, els experts, els moviments socials, els sindicats, de les 25 idees que hi havia, sobretot dels que es porten tota la vida dedicats al problema de l'habitatge, en van arribar una i mitja i modificades i descafeïnades. Aquesta és la primera. I la gran mesura de la llei vivienda, n'hi ha més, però la gran, que és la possibilitat de regular, contenir les pujades de preu, s'aplica només en dues comunitats autònomes i alguna ciutat més, que és Navarra i Catalunya, i s'aplica, però s'aplica a mitges, que si voleu parlem d'això. Però nosaltres traurem dades sobre el grau de compliment de la regulació dels lloguers al nostre país, a Catalunya. I per sol·licitació que
hi hagi més inspectors que controlin això, Jordi.
S'han obert com molts melons, jo crec que és molt interessant el que expliqueu, i. Començaves amb el tema del Rufián, que literalment deia que s'ha d'imposar el que nosaltres diem a Junts. Jo veig que hi ha partits que viuen de fer discurs sobre l'habitatge, i per tant són els primers no interessats en arribar a acords amb partits que han intentat demonitzar. Llavors, jo crec que la política no s'hauria de mesurar en l'abundant de les propostes. S'hauria de mesurar en l'èxit de les polítiques que has aplicat. I en aquest cas, a nivell d'Espanya, han governat tots els partits i està on està. I Catalunya, estem on estem. Per exemple, crec que també, i m'ha agradat perquè el Jaime feia una interpretació global de coses que afecten, que no funcionin rodalies és un desastre per a l'habitatge. Però que es perdonés la vida als bancs que van estafar a tota la classe mitjana venent preferents és un desastre per l'habitatge. Per què? Perquè han deixat com a única font d'estalvi segura. El totxo. Per què? Perquè quan tu havies estat estalviant tota la vida, els havies posat al banc, et havies refiat del senyor que et deia posa'ls aquí que ja veuràs que anirem bé. Valor segur, l'habitatge és un valor segur. No, no, no, abans. No té inversió. Això ara sí, perquè això de moment encara és així, perquè va pujant. Però tu abans, quan no feies habitatge i anaves al banc. Era un element d'especulació.
Et van enganyar, es van quedar els teus estalvis. Van arruïnar la classe mitjana catalana als bancs. I no ha passat res. Llavors van petar. A tots els pisos de la Sareb no s'han activat. Perquè jo deia, que es controli el preu del lloguer, ajuda el que ja té casa, el que ja té casa. No li puguin pujar el 50% d'un any a l'altre. I això està bé. Però no fa que més gent tingui accés a la casa. És més, fa que els llogaters puguin triar, probablement, gent amb millor perfil que d'altra. Per tant, l'única manera d'actuar realment és posant més oferta. I aquí la feina no s'ha fet per part de les administracions públiques. I una cosa més, avalat per sindicats i líders sindicals que ho deien. L'habitatge públic que es va construir fa anys enrere es va privatitzar. Un moment, Mohamed, i després Laura. A ver, enrocar-se en posicions no és la sortida a res. Partim de la base que aquests decrets se n'han anat paralitzant perquè, de fet, el govern de Sánchez al gener va presentar un decret òmnibus on ajuntava les pensions, barrejava tot el que té a veure amb l'habitatge, I això va fer, segurament com una mesura de pressió política, era interessant, però deslluïa o diluïa totalment la política d'habitatge i la importància d'aprovar una moratòria. Es va intentar després al Fabre, però aquí sí que Junts un altre cop,
defensant en aquest cas els petits propietaris, ho va tombar. Però a mi sí que m'agradaria dir que l'habitatge té una altra aresta que se'ns escapa a vegades, que és el que provoca. I provoca una situació de senseiarisme, de xabulisme, d'infrahabitatge, que a Catalunya s'està normalitzant els últims anys. De fet, hi ha una llei contra o per atendre el senseiarisme a Catalunya que porta sis anys bloquejada. Per un tema també que va començar a tramitar-se amb el govern aragonès, però amb la convocatòria d'eleccions aquesta llei es va aturar i ara crec que porta una intramitança i és una llei que dona resposta a una situació provocada directament per aquest impacte de l'habitatge, aquest senseiarisme que en algunes entitats socials amb les que he pogut parlar aquests últims dies m'explicaven que el 30% dels usuaris dels seus serveis de senseiarisme són persones que treballen.
Aquest és el drama, sí, sí. Que gent que treballa, que es guanya la vida. Ens han dit tota la vida, si tu treballes, la vida teva serà digna, no? El treball dignifica. Dignifica què, si no pots pagar un habitatge? Clarament. Sí, jo li volia fer dues
preguntes al Jaime que van molt lligades amb el cas de la Mari Carmen. La primera és que su mare està proposant l'expropiació del pis de la Mari Carmen cosa que a mi em sembla personalment perfecta, però no sé si resol un problema col·lectiu o si bàsicament va a resoldre la seva situació personal. Llavors, la primera pregunta és caldria plantejar expropiacions més generals de pisos de fons voltors que pretenen fer negoci amb l'habitatge? Hi ha un paràlegal per això? I la segona és si, com demanen alguns col·lectius, hi ha marge també legal per prohibir les compres d'habitatge per part de grans fons voltors. Això es podria fer? Bravetat, Jaime.
Aviam, ara mateix a Europa s'està posant aquesta qüestió sobre la taula, a les eleccions de l'estat de Berlín sabeu que ha guanyat una força política que bàsicament el que està dient és que s'ha de tirar endavant el resultat del referèndum on es va preguntar als berlinesos si s'havia de nacionalitzar els habitatges en mans dels fons d'inversió. I realment és una mesura que ens hem de prendre molt en sèrio. Perquè el que estem veient és que, per una banda, el mercat pot ser extremadament inhumà, com en el cas de la Marga i de la Mari Carmen, Però a més el mercat està sent extremadament ineficient. És a dir que hi ha propietats en mans de bancs de fons i de determinats actors que estan abandonades i que no només no estan sent utilitzades o mal utilitzades sinó que causen problemes a les comunitats de veïns. Aquí l'administració hauria de tenir eines ja no només per exercir el tanteig i retracte com s'ha fet a Catalunya que vol dir que pot entrar. A comprar l'habitatge quan aquell habitatge es posa en venda s'han de complir unes condicions que és que provingui d'una execució hipotecària i que hi hagi un gran tenidor que el ven aleshores l'administració pot oferir el mateix preu i quedar-se'l i passar al sistema públic s'ha d'anar més enllà d'això ens ho hem de començar a plantejar. Tant les expropiacions com les prohibicions. Sí, i fixa't, jo aquí no parlo de mesures
de nacionalització i de convertir-ho tot en habitatge públic. No, no, aquest habitatge, per exemple, podria passar a mans d'empreses privades que funcionen amb uns criteris diferents als dels fons. Empreses de lucre limitat, a Europa en tenim moltíssimes, són les famoses housing associations, són empreses. Però són empreses que tenen unes regles del joc, que les marca l'administració, que diu, escolta, això és com la sanitat, és un bé. Un servei de primera necessitat. Per tant, vostè gestionarà això com una empresa, però amb uns criteris que garanteixin la protecció i el benestar dels veïns. I ens ho hem de plantejar. I si es pot, evidentment. La Constitució espanyola té l'article 128, que diu que tota la riquesa nacional està sotmesa a l'interès general. Quan s'ha de fer, s'ha d'electrificar o s'ha de fer passar ponts, s'ha de fer obres d'interès general, des del temps de Franco el que es feia era expropiar terrenys per poder-ho fer. Doncs amb l'habitatge, i no només l'habitatge, els sols i terrenys en mans de grans tenidors i actors que n'estan fent un mal ús o directament els tenen allà, diguem-ne, abandonats, l'administració. Per causes absolutament justificades d'emergència nacional, hauria de poder intervenir. Ara bé, se l'ha de dotar a l'administració, perquè el problema és que els governs tenen menys diners, molts menys que els fons d'inversió. Estan molt descapitalitzats. Això n'hem parlat alguna vegada. El que hem vist en els últims anys,
Pickett i Zucman ho han estudiat, els economistes de la desigualtat, és que el sector privat, els grans actors econòmics, cada cop tenen més riquesa, i els governs, malgrat que ens parlin de l'espoli fiscal, resulta que els governs. Com que depèn molt dels impostos de la classe mitjana i no recapta dels més rics, estan empobrits. Llavors, tu necessites. Els governs tenen menys diners que els fons voltors. Llavors, com fan els governs? Perquè, evidentment, quan parlem de nacionalitzar, el que es fa és que el govern entra i paga un preu just. Paga el preu que toca. Exacte. No vol dir que el roba, no és un robatori. El que passa és que utilitzes la llei per dir me l'has de vendre, això sí, però jo te l'he de comprar un preu just. Aleshores, aquí s'ha de fer un pla valent, un pla d'estat, amb un consens, evidentment, com deies, un pacte que permeti a les administracions poder adquirir habitatges que no estan sent ben gestionats o que estan sent producte d'especulació. I també sols solars per poder augmentar l'oferta. El mercat, lamentablement, està sent incapaç. Aleshores, hi ha actors de mercat que volen fer les coses diferents, eh? Que volen fer habitatge no pels més rics, sinó habitatge, diguem-ne, per les classes treballadores, mitjanes, i amb aquest mercat s'ha de treballar. Però hi ha una part massa gran, massa gran, del diner.
Que en comptes de pensar en com puc aconseguir fer habitatge assequible per la gent, està pensant en com puc comprar cases isolars, o sigui, obres ja existents, per treure'n més diners. El 80% dels diners dels fons d'inversió no van a construir, van a comprar actius que ja han estat existents, des de cases fins a residències d'ancians, per treure'n la màxima rendibilitat. Aleshores. Aquí, lamentablement, em temo que els fons no ens ajudaran i, per tant, necessitem un nou teixit empresarial, i aquí hi ha molt a fer, un pla industrial en aquest sector i un estat, un govern fort. Després de la Segona Guerra Mundial, els grans sistemes d'habitatge protegit europeus, que estaven a l'altura de la sanitat i l'educació, les va impulsar el sector públic, de la mà del sector privat. Però és que el sector públic no pot contentar-se amb anar arreglant els errors de mercat, que és el que fa ara. Mira, et construiré una mica d'habitatge públic per aquí, regularé per allà. No, has de passar a. Determinar les regles del mercat. No has de ser un market fixer, com diu la Mazzucato, l'economista, sinó que has de ser un market shaper, que vol dir que generes un nou sistema d'habitatge amb unes regles diferents i tu, des del sector públic, has de tenir un paper director.
Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona. Gràcies per acompanyar-nos. Farem una pausa de tres minuts i ens seguim parlant amb Irene Montero. Tot seguit sentim les novetats que ens porten els amics del Corte Inglés.
Bon dia. Hola, bon dia. Arriben els dies de bellesa del Corte Inglés. I com que sabem que t'encanta cuidar-te, només fins al 7 d'octubre gaudeix amb les teves compres de bellesa d'un 20% de regal per canviar-lo en compres superiors a 35 euros en alta perfumeria cosmètica i parafarmàcia. És el moment de regalar-te aquella fragrància que sempre has volgut tenir o aquells tractaments de bellesa innovadors de les millors marques que feia temps i temps que volies provar. Ara tens el motiu perfecte per renovar la teva rutina de bellesa i descobrir les últimes novetats en alta perfumeria, cosmètica i parafarmàcia. Pensa-hi, únicament fins al 7 d'octubre. Gaudeix d'un 20% de regal. En els dies de bellesa del Corte Inglés. Visita'ns a qualsevol de les nostres botigues, explora la nostra web o a través de la nostra app. No deixis passar aquesta oportunitat. Els dies de bellesa t'esperen exclusivament al Corte Inglés. I recorda't que t'esperem al nou Club del Gourmet del Corte Inglés Diagonal, a la cinquena planta. Vine a descobrir una nova proposta gastronòmica en un espai renovat que et sorprendrà. Ara, a la cinquena planta, gaudeix del nou Club del Gourmet de la Diagonal. I això és tot per avui. Molt bon cap de setmana!
A casa tenim quatre fills. Més que una família, som com una start-up. Molt d'entusiasme, només despeses i un munt de beneficis emocionals. El repte de veritat va arribar aquest setembre amb les extraescolars. Vam fer números i allò semblava el pressupost del Barça. Però vam pensar, som un equip. I què fan els equips? Buscar patrocinadors. Vam anar a les botigues del barri amb una proposta. Si ens pagaven la meitat de la quota, posaríem el seu logotip a la roba dels nens. Les botigues van acceptar. Això sí, quan surten de casa, semblen pilots de Fórmula 1.
Si ets familiar nombrosa o monoparental, demana el títol i podràs accedir a beneficis i descomptes. Truca al 012. Davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.
El Piro Musical se'n va a la platja.
Amb les cançons favorites de Josep Montero, Docas Grasses, i el glamur de Dulceida. Des de la platja de la Nova Icària de Barcelona, viu un espectacle màgic per dir adeu a la Mercè.
Aquest any ho petarem molt fort. Piromusical de la Mercè,
a TV3 i a la plataforma 3CAT, diumenge a la nit.
Avui a l'agora del Matí de Catalunya Ràdio, l'empresari i exdiputat del Parlament Jordi Cubinal, la periodista de crític Laura Aznar, el periodista del diari oponés Arturo Puente i el comunicador i activista social Mohamed El Amrani.
Bé, minuts seran les 10 del matí i avui ens acompanya al Matí de Catalunya Ràdio l'eurodiputada de Podem i aquí s'ha apostolat també per encapçalar una àmplia candidatura de les esquerres de cara a les properes generals. Irene Montero, bon dia. Molt bon dia. Com estàs? Molt bé. Cada dia a Espanya hi ha més de 40 desnonaments, però el d'aquesta setmana, el de la Mari Carmen, ha sacsejat alguna cosa que la majoria no havia aconseguit. Què creu que pot servir un desnonament i la reacció que hem vist d'aquest desnonament per canviar alguna cosa en matèria d'habitatge?
Bueno, el de Mari Carmen y que ha habido aquí una mujer que se ha suicidado después de un desahucio sin alternativa habitacional y que el lunes también había otro desahucio. O sea, que hay Mari Carmenes todos los días en las peores situaciones. Desahucios con niños y niñas, desahucios a personas que no tienen alternativa habitacional, que tienen una situación de vulnerabilidad. Yo creo que debería servir para bajar el precio de los alquileres, para expropiar a los fondos buitre y poner esas viviendas en alquiler social, que son cientos de miles y para prohibir la venta para especular, que nadie más pueda comprar una casa en todo el estado que no sea para vivir. Para eso debería servir.
¿Qué le diu a una persona jove que avui, per exemple, es troba que potser ha de marxar de la seva ciutat, que ha de compartir pis fins als 40 anys o dedicar una part enorme del sou al lloguer, quan ha confiat sempre en l'esquerra i veu com governs d'esquerra no han sigut capaços de solucionar aquesta crisi d'habitatge?
Pues que hay que hacerlo, que tienes razón. No lo hemos hecho. Hemos hecho cosas, pero no han sido suficientes. Yo estoy orgullosa de algunas de las cosas que hemos hecho, pero claramente no es suficiente y hay que hacerlo. Y esa es la gran cuestión, que tenemos que tener fuerza suficiente para hacerlo, porque lo que no puede ser es que la mayoría de la gente no pueda. Permitirse vivir en una casa o pagar la compra o cualquier cosa que sea imprescindible para la vida. Claro que sí. Es que hay que hacerlo. Hay que bajar el precio de los alquileres y hay que dejar de permitir que las casas sean para especular.
¿Pero això vol dir que l'esquerra en algun moment ha abandonat potser aquesta lluita més social?
Yo creo que lo que ha pasado es que no hemos hecho cosas suficientes. Esa es la principal autocrítica de estos años. Hemos hecho cosas, sí, pero a pesar de las cosas que hemos hecho no hemos conseguido revertir un proceso de acumulación desmedida de poder y de riqueza en manos de unos pocos y un aumento de la desigualdad muy muy fuerte. Y no hemos conseguido herir a ese gran consenso del neoliberalismo, que es que todo se puede comprar y todo se puede vender. Y que los cuerpos de las mujeres se pueden comprar y que las casas se pueden comprar y hacer negocio con ellas en lugar de utilizarlas para vivir. Y que está por encima, que es lo que al final está aquí encima de la mesa, con el desahucio de Mari Carmen se ve, que es como todo el sistema está mal. La jueza podría haber paralizado el desahucio. Tenía una carta del Comité de Naciones Unidas diciendo que no tiene alternativa habitacional, no se la puede desahuciar. Pero prefiere privilegiar el derecho de una empresa a poseer sus propiedades y hacer negocio con ellas por encima de una anciana de 87 años que no tiene casa. La policía podía haber llegado con un dispositivo policial normal y haber dicho, oiga, hay más gente de la que esperábamos. A la comisión judicial, el mando policial, yo no puedo llevar a cabo este desahucio. Pero no. Traen un montón de policías que en Ceuta les vemos con la gorrita puesta mientras hay gente con la Cruz de Borgoña tirando piedras a un coche que pueden terminar rompiéndole la cabeza a quien está dentro del coche. Y aquí se ponen los cascos a las 7 menos cuarto de la mañana. Y tres filas para impedir que cien personas pasen al portal de Mari Carmen. Y gasean, y pegan palos, amenazan a cargos públicos, y no pasa nada. El gobierno te dice que esto es una tragedia, pero oye, no les verás limitar el alquiler por ley. Entonces es que es todo el sistema el que está mal. Y un gobierno que no nos está sirviendo para cuestionar, que está siendo funcional a ese sistema. Pues entonces lo que hay que cambiar es el sistema.
De alguna manera diría que s'han deshumanitzat aquestes institucions de l'Estat.
Bueno, es que el sistema es inhumano, es que el sistema es criminal, es que las normas del sistema son terriblemente violentas. Es un sistema que está preparado para el negocio de una minoría, a costa del malvivir de la mayoría. Es que es el sistema el que es criminal. Y por eso hay que utilizar todos los métodos a nuestro alcance para cambiar el sistema. No son solo las instituciones, también las instituciones. Pero ahora mismo, la energía que realmente está siendo capaz de ponerlo todo en cuestión es la que está en las calles. Son las profes que están en huelga, los trabajadores de Airbus que están en huelga, las de educación infantil que están diciendo "Oye, no podemos estar con 20 niños y niñas". En un aula si queréis que eduquemos y que acompañemos a vuestras hijas en este momento tan importante. Es el sindicat de Yogaters, el sindicato de inquilinas, la plataforma afectadas por la hipoteca. Esa es la gente que está diciendo el sistema está mal, hay que cambiarlo. Ahora lo que tenemos que conseguir también es que haya una traducción institucional y usar todos los métodos a nuestro alcance para conseguir que tengamos paz, casa y trabajo y que bajemos el precio de las cosas.
Ara mateix el debat passa pel nou decret d'habitatge. Suma ha amenaçat també en trencar amb el PSOE si dimarts no s'arriba al Consell de Ministres amb un nou decret. Vostè creu que és una bona posició per part de Suma de si no s'arriba a un acord marxem del govern?
A ver, yo creo que en cualquier caso el real decreto es un parche. Todo el mundo lo ve. Es decir, ese Real Decreto, incluso aunque sea el mejor de los posibles, el más protector posible frente a los desahucios, va a ser un parche. Porque la crisis de vivienda en España y en Cataluña no se va a resolver hasta que no bajemos el precio de los alquileres por ley y hasta que no cambiemos la estructura de propiedad. De eso habla muy bien Jaime Palomera. Y por tanto, hasta que no expropiemos a los fondos buitre y prohibamos la compra para especular. Y hagamos alquileres indefinidos y otra serie de medidas. Yo creo que las tres más importantes son esas. Bajar el precio, expropiación y prohibir la venta para especular. Entonces, sí, es muy importante prohibir los desahucios sin alternativa habitacional. Ojalá, ojalá no hubiese hecho falta el desahucio de Mari Carmen o el suicidio de Olga. Y tantos y tantos desahucios para que alguien se dé cuenta de que hay que bajar, hay que prohibir los desahucios en alternativa habitacional. Pero en todo caso ese Real Decreto va a ser un parche y la lucha va a tener que seguir. Y o hay una movilización continua de la gente o. El sistema no va a cambiar porque haya un real decreto, incluso aunque salga el mejor de los reales decretos. Y yo creo que esa es la clave. Vamos a tener que movilizarnos, incluso aunque consigamos el mejor de los reales decretos, desgraciadamente porque hay una señora de 87 años que ya no va a volver a su casa en la que ha vivido toda la vida.
Però per tant, ¿podem estar per aprovar aquest decret i després seguir la lluita al carrer?
A ver què traen. A ver què traen. Por seguir la lucha, eso por supuesto. Eso es lo determinante. Ahí es donde está la energía que puede cambiar las cosas. Pero vamos a ver lo que trae el Partido Socialista. Si trae la prohibición de los desahucios sin alternativa habitacional, y a ver si los trae todos, y no nos empieza a poner 70 líneas en las que nos va diciendo, salvo si tienes una renta superior a tanto, salvo si vives en no sé qué zonas, salvo si tal, luego se intentará, pero vendrán las comunidades autónomas. Yo deseo de verdad que sea un real decreto. Serio, que tome conciencia de la gravedad que la gente está viviendo y del miedo que ha sentido Mari Carmen y tanta gente cuando ha visto el desahucio de Mari Carmen. Pero insisto que de verdad, incluso siendo el mejor real decreto, será un parche y seguiremos necesitando luchar hasta bajar el precio de los alquileres, expropiar a los fondos buitre y prohibir la compra para especular.
Li preguntava per què Rufiana ahir deia que és un error que el PSOE negociï amb Junts. No sé si vostè també té aquesta posició o creu que en un moment d'urgència també hi ha d'haver una habilitat política per parlar amb tothom per resoldre una cosa tan greu com la que estem vivint.
Yo creo que Gabriel ve lo mismo que vemos todas, te decía antes, que es que él es muy inteligente para ver las cosas que pasan y creo que se ve claramente que con el tema de vivienda es un gran ejemplo para ver que el sistema no funciona y que el gobierno es funcional al sistema. Y que solo en algunos momentos muy puntuales, cuando no le queda más remedio, hace alguna cosa que intenta aparentar que va a cambiar algo. Entonces, que al final eso no es lo que necesitamos ahora para cambiar las cosas. Y por eso creo que adopta esa posición y trata de decir, no, no, como de adelantarse al hecho de que a lo mejor ese Real Decreto no sea tan ambicioso como debería ser. Pero es que la realidad es que. El sistema no funciona y el gobierno es funcionar el sistema. Entonces, lo que necesitamos es hacer las cosas de otra manera, para que sí sea posible que uno de los métodos que utilicemos para conseguir resolver la crisis de vivienda sean las instituciones, igual que tenemos claro que en las calles se juega también ello, esto, ¿no? Un dels factors que també
ha portat fins aquí és la tensió demogràfica que es viu a Espanya, però també a Catalunya. A Catalunya, de fet, es debat molt sobre si estem preparats o no per una Catalunya dels 10 milions. Últimament, en aquest programa, hem sentit Oriol Junqueras i José Montilla. Diuen això.
Catalunya ha d'ajudar sempre a tot arreu i a tot arreu on pugui. També és evident que el govern espanyol ha d'assumir les seves responsabilitats i no pot derivar-les i no pot traspassar-les en els altres i que això no pot ser il·limitat. Hem de fer-lo de manera ordenada,
la capacitat d'acollida d'una societat no és infinita, això s'ha de dir també, aquí no, que vingui tothom que vulgui, no, tothom que vulgui no.
¿Ha de tenir límits per Irene Montero una política migratòria?
Es mentira este argumento, lo siento. En España, en todo el Estado español, hemos acogido a 350.000 personas refugiadas ucranianas. 350.000. 200.000 personas de Venezuela. Cada año acogemos, no sé, 47 millones de turistas. Entonces, en algún momento, cuando hablamos de los turistas, cuando hablamos de los refugiados ucranianos, cuando hablamos de los refugiados venezolanos que se están comprando barrios enteros de Madrid, alguien dice, es que no caben todos, es que son invasores, es que la capacidad de acogida del Estado español o de las instituciones catalanas es ilimitada, no es ilimitada. Yo no les escucho decir ni mu. Entonces, de verdad, no es cierto ese argumento. No es cierto. Molestan porque son negros, molestan porque son moros. Y eso tiene un nombre, lo queramos poner o no, que es discriminación. Racismo. Y no nos lo podemos permitir, de verdad. Y no es cierto ese argumento. No lo es. España, al contrario, ha demostrado tener unas capacidades de acogida extraordinarias. Extraordinarias. Entonces, si fuese de verdad ese argumento, podríamos tener que entrar. A ver si la capacidad es limitada o ilimitada. Pero de verdad, cuando hemos acogido a 350.000 personas de Ucrania, 200.000 de Venezuela, de verdad 7.000 en Ceuta son un problema. De verdad, en lugar de hablar de que hay niñas, niños, que llevan dos meses en la calle con una comida al día, nos tenemos que poner a pensar que esto es un problema de gestión. ¿Qué problema de gestión? No hay ningún problema de gestión. No hay problema de gestión. Hay un problema de que hay quien está queriendo utilizar la migración para extender el odio y la violencia. Y eso no es bueno para la sociedad. Entonces parémoslo ahora, que ya cada vez lo tenemos más difícil, pero estamos todavía a tiempo. Porque sobre todo, si nosotras en algún momento tuviésemos que salir de nuestro país, para dar de comer a nuestros hijos o para cuidar a nuestra madre enferma, sería lo primero que haríamos. Y lo último que querríamos, si es nuestro hijo quien se tiene que ir a Alemania, esto ha pasado hace dos generaciones, a buscar la remesa para enviárnosla, lo último que querríamos es que le llamen invasor o que le tengan en una playa comiendo con una comida al día o que le peguen palizas los militares como están publicando los medios de comunicación sin haber hecho nada o que les estén quemando los refugios o tirándoles piedras.
Ara hem començat a veure també certs polítics que assenyalen ja responsables sobre el que està passant. Per exemple, Pedro Sánchez ha trigat molt a parlar del Marroc. Per què creu vostè que ha trigat tant el president del govern espanyol a assenyalar el Marroc?
Este gobierno ha creado una crisis humanitaria que. De dimensiones que yo creo que no imaginaban, pero la ha creado conscientemente para no enfrentarse a Marruecos. El poder que tiene Marruecos es el poder que España y Europa le han dado, porque España y Europa desde hace años le pagan una millonada, no solo a Marruecos, también a Mauritania, también a Turquía, para externalizar las fronteras. Como los dirigentes europeos tienen el antojo de decir que Europa es un jardín de derechos humanos rodeado de salvajes, que hacen cosas de salvajes. Estas son palabras de Borrell, no lo dice la derecha. Este es el discurso de la socialdemocracia europea. Europa es un jardín de derechos y libertades. Todo lo que nos rodea es terrorífico. Entonces, claro, un jardín de derechos y libertades que pega palizas en las fronteras o que deja que se mueran personas en el Mediterráneo no parece tan jardín. Entonces le pagan a Marruecos, a Mauritania, a Turquía, para que haga ese trabajo. Lo mismo que denunciamos de la AIS de Trump. Lo mismo que no se escandaliza cuando Meloni propone cárceles para enviar a personas migrantes que no han cometido ningún delito simplemente por estar ejerciendo su derecho a la movilidad. Pues eso mismo es lo que hace España y es lo que hace Europa. Y ese es el poder que tiene Marruecos. Entonces, ¿qué habría que hacer para quitarle a Marruecos, y por cierto a Estados Unidos e Israel, que son sus aliados internacionales, el poder? Pues hacernos cargo de nuestras fronteras. De una manera, si puede ser, por favor, respetuosa con los derechos humanos. Pero, como Europa y España no quieren, pues entonces tienen que no meterse con Marruecos y dejar a miles de personas en una playa pasando frío y pasando hambre para que la chavalada. Que se piense cruzar en la siguiente vez que Marruecos decida abrir el grifo, no lo haga porque sepa qué es lo que le espera. Palizas, hambre, frío, y tratar de convertir entonces a las personas en carne de cañón para no enfrentarte al fuerte. Yo creo que gobernar es otra cosa.
Precisament sobre immigració, Junts defensa aquest traspàs de competències en immigració a la Generalitat. Podem ha estat molt crítica amb aquesta proposta. Miriam Nogueras fa una setmana es deia això.
Ara mateix no hi ha cap excusa per no votar que sí, perquè aquella part que ells en el seu moment van dir que els molestava ja no hi és. Toca fer un pas més enllà i per això és imprescindible que aquesta llei s'aprovi de manera immediata i que Catalunya tingui el control en matèria d'immigració.
¿Podem sabindrà votar la llei del traspàs de competències en inmigració a la Generalitat?
Si sigue manteniendo el articulado como estaba hasta ahora, no. Es que lo que han hecho es quitar la exposición de motivos, el preámbulo, y dejar el articulado como estaba. Y ellos saben, lo explicamos siempre, que el problema era. La visión securitista y, por tanto, racista de la migración que implicaba esa proposición de ley. Que quiten el incremento de los Mossos d'Esquadra, que hablemos del cierre de los CIEs o del fin de las redadas por perfil racial, que por supuesto no se hacen solo en Cataluña, se hacen en todo el Estado español. Y entonces lo votamos, pero tranquilamente, porque nosotras estamos deseando que Cataluña tenga sus competencias, todas las que quiera ejercer, y que tiene derecho a ejercer, pero el racismo no se delega y el racismo no se traspasa.
Pero el racismo sería en las políticas que es portasen a terme, es decir, un traspas de competencias,
¿on es el racismo? En las competencias que se ejercen. Entonces, ya que vamos a traspasar unas competencias, también cambiemos esas competencias, porque no es lo mismo decir que tú quieres ejercer las competencias en migración si lo dices incrementando el número de Mossos d'Esquadra, ¿qué quiere decir? ¿Que piensas que los inmigrantes son delincuentes? ¿Qué necesitan los migrantes en Cataluña? Las personas migrantes, ¿qué necesitan? Policía, que les pare por la calle, por perfil racial, si son negros, si son moros. Pero eso dependerá de
la dirección de la policía, la directiva que dona la dirección de la policía, no de unas competencias.
E insisto que esto es algo frecuente en cualquier gran ciudad del Estado español, que esto no pasa solo en Cataluña, que esto es una realidad institucional que cualquier persona migrante conoce de sobra. Hay muchísima gente que va con miedo por la calle a que le pidan el DNI y saben que si se lo piden es por el color de su piel o por su apariencia. Entonces si ese traspaso de competencias implica aumentar los Mossos d'Esquadra pues no nos van a encontrar si quitan que sea para los Mossos d'Esquadra, això comporta un comportament racista por supuesto, implica una visión de la migración donde lo que le ofreces como sociedad y como instituciones a las personas migrantes es palos es identificaciones basadas en perfil racial. Ara això ho fa la Guàrdia Civil, ara mateix. És canviar de vestits. He insistido todo el rato y claro, si es que hay que cambiarlo en España y en Cataluña. Pero como estamos hablando del traspaso de competencias a Cataluña, creo que lo razonable es que Cataluña se comprometa y que además puede ser perfectamente vanguardia en todo el Estado español, a que esas competencias se van a ejercer cuidando a las personas y ofreciendo más profes y ofreciendo más hospitales y ofreciendo más servicios sociales. Y ofreciendo mejores salarios. No, más policía. La policía que esté para perseguir a los delincuentes. ¿Cuántos delincuentes van con traje y corbata por las calles de Barcelona, por las calles de Madrid? Y a esos les persigue la policía. A esos nunca les vemos a la policía darles palos. Ni a la policía ni a los Mossos. Entonces, yo creo que de verdad que aquí las cosas están muy claras. Si tenemos no solo un preámbulo, que tampoco hace falta quitarlo, ¿sabes? Con quitarle el racismo puede haber preámbulo en en la proposición de ley. Entonces podemos dejar un preámbulo que entienda la migración como un fenómeno humano y que entienda que hay que garantizar derechos a todas las personas y luego vamos al articulado, quitamos lo de los Mossos, hablamos del cierre de los CIEs, que además es una reivindicación que en Cataluña ha sido muy transversal, de verdad, que no. Hay momentos en los que eso no ha sido una diferencia conyuns. No sé por qué lo tendría que ser ahora. Y hablemos de las perdedas por perfil racial y tal, y vamos, y ahí estaremos, no lo dude nadie. Postem,
tot això ha fet un pas endavant, i es vol presentar també unes primàries obertes per escollir candidat a una llista unitària a l'esquerra del PSOE. Per cert, que ha sortit una notícia fa poc de Salto, que diu que el nou sumar es vol anomenar Frente Amplio. Què li sembla?
Que salgamos del bucle, de verdad. Si yo digo ahora algo, se convertirá en un titular sobre el que le pedirán que no. ¿Vosté ha parlado en sumar? Si hablamos con todo el mundo. Lo que pasa es que yo creo que ahora mismo las energías que van a ser decisivas para que en este país. Podemos dejar de gastarnos el dinero en armas y nos lo gastemos en la sanidad que se cae a cachos. Podemos bajar el precio de los alquileres o expropiar a los fondos buitre. Podemos bajar el precio de los alimentos y hacer un supermercado público. Podemos cuidar el medio ambiente. ¿Esa energía está? En las calles, en las huelgas, en los movimientos populares, en los sindicatos de inquilinas, en la gente que se está organizando y que ve que el estado de cosas actual no da para más. Entonces, por eso decimos primarias abiertas. Vamos a hacer que la política vuelva a lo básico, vamos a plantearnos objetivos realistas y muy concretos. Paz, casa, trabajo. Que podamos cobrar 1.800 euros de salario mínimo trabajando 30 horas a la semana, porque hay capacidad suficiente y así trabajará más gente, habrá más productividad. Ya ha pasado que cuando hemos subido el salario mínimo las cosas han ido a mejor, pues de verdad, propongámonos cosas concretas y realizables y urgentes, paz, casa, trabajo, que vida solo hay una, y esto tiene que ser para allá, y hagamos unas primarias para que. Lo que nos digamos las unas a las otras desde hace 8 años no cuente tanto.
Clar, perquè aquest és un punt important, des de fa 8 anys. És a dir, aquí tindrem el repte d'explicar per què ara sí podran arreglar algunes d'aquestes coses. Perquè parlem de vostè, parlem d'Ada Colau, parlem de Pisarello, d'Ayure Belarra, això és renovació? También en las primarias
puede presentarse, por eso yo propongo que se pueda presentar todo el mundo, que sean unas primarias que trasciendan a la militancia o a la gente más activa de las formaciones políticas, que ahora mismo tenemos representación, y que también se pueda presentar gente que le apetezca y que le parezca, y que podamos combinar la experiencia de gente que ha vivido un ciclo y que entiendo esa crítica también y la asumo, pero que se pueda combinar esa energía y esa experiencia con gente nueva que también tiene mucho que aportar porque efectivamente llevamos ya años trabajando e insistiendo en esos objetivos. Para eso son las primarias. Yo creo que ese es el mejor termómetro y la mejor manera de que mucha gente se implique en construir. Ese proceso institucional que sea parte del proceso político más grande que también implica la movilización social, que también implica en la disputa en las redes sociales, que implica estar en todos los lugares donde podemos defender otro mundo posible. Y donde podemos defender tener paz, casa y trabajo sin que nadie tenga miedo de levantarse por la mañana porque va a trabajar todo el día para pagarle a su casero, al Mercadona o al Carrefour o a donde vaya a comprar y a Iberdrola que están haciendo beneficios récords. Podamos de verdad convencer a mucha gente, porque también los procesos de primarias movilizan a mucha gente y podamos convencer a la gente de que nos están haciendo mirar al lado equivocado, de que los temas de conversación que nos están proponiendo los grandes medios de comunicación nos hacen todo el rato creer que el problema de nuestras vidas es el migrante, es la mujer que defiende sus derechos. Es la mujer trans y no mirar para arriba que se están haciendo beneficios récord por favor las grandes empresas a costa de robar es que es un robo organizado el del rentismo el de los grandes beneficios de los supermercados todo es un gran robo a la gente y ese dinero tiene que bajar otra vez a las familias pues organizémonos para ello si se ha podido en Alemania o se ha podido en Melensión mira como están en Francia con mítines de 15.000 o 20.000 personas porque no se puede hacer en el Estado Español.
Irene Montero, gràcies per acompanyar-nos. Gràcies. Ara comentem. El matí de Catalunya Ràdio.
Del 23 al 27 de setembre torna a la Mercè música, cultura popular, arts de carrer i activitats per tota la ciutat.
Consulta el programa barcelona.cat barra la Mercè i descarrega't l'aplicació oficial. Fem la Barcelona de la teva vida. Ajuntament de Barcelona.
De perdre la veu a Xampala, a perdre la por al nou passatge, el Carnicero de Penitents. De veure volar el Comte Draco, a volar a Coco Piloto. Veniu a viure el Halloween per tothom a PortAventura World, on tothom es posa d'acord. Hotel Més Entrades amb fins a un 15% de descompte. Consulta les condicions a la web.
Lidl, val la pena.
Descobreix-lo a la xarxa Renault de Catalunya. Arriben els dies de bellesa del Corte Inglés, amb el 20% de regal per una segona compra d'alta perfumeria, cosmètica i parafarmàcia. Pensa-hi. Només fins al 7 d'octubre aconsegueix un 20% de regal els dies de bellesa del Corte Inglés. Consulta les condicions a les nostres botigues web i app.
Passem la setmana envoltats de notícies, de titulars, d'imatges,
d'informació que no s'atura. Però per entendre bé l'actualitat, de vegades, el que cal és parar.
Amb els protagonistes i els millors experts, cada diumenge analitzarem l'actualitat de la setmana que deixem enrere i de la que tot just comença.
Sota el sol del Mediterrani neix el cava Jaume Serra, elaborat mitjançant el mètode tradicional, el mateix amb què s'elabora el xampany. Cava Jaume Serra, qualitat amb caràcter mediterrani. Jaume Serra. Al matí de Catalunya Ràdio,
Ricard Tostrell. A l'àgora, amb Mohamed El Amrani,
amb Arturo Puente, amb Laura Aznar i amb Jordi Cominal. Jordi, què t'ha semblat, en aquest cas, les paraules d'Irene Montero? He de dir que m'han decepcionat.
Compartir taula amb una persona que sigui un ministre la veritat m'esperava més no he entès bona part de l'entrevista fins al final que he vist clarament que està en campanya perquè ella vol fer unes primàries i per tant s'està posicionant i llavors ja ho poso dintre de la pel·lícula d'algú que està en unes eleccions internes només dic quatre coses si m'ho permets sí. Clar, que bé aquí havent sigut ministre havent tingut el seu partit o les coalicions o tot plegat durant 8 anys a Barcelona 8 anys a Madrid, etc, etc i dir no, és veritat, no ho hem fet però ho hauríem d'haver fet si aquest és el teu discurs, d'entrada comencem malament segona cosa, el que ens mou és la calle i jo crec que això és un greu error d'aproximació perquè l'exemple més clar el moment més àlgid de quan la calle entra a les institucions és a la Colau. És a dir, passen anys amb la pa, ho aconsegueixen institucionalitzar, arriben a l'Ajuntament de Barcelona, i avui estem parlant de la crisi de l'habitatge més gran que mai. I no només a Barcelona, sinó també al govern de Madrid. Per tant, segona recepta que no entenc. Tercera, quan li parles de la Catalunya dels 10 milions, diu, només faltaria que no pogués venir tothom. Escolta, però no estem dient que no hi ha cases. Llavors, el discurs de volem acollir, jo el comparteixo. És a dir, jo crec que nosaltres hem de poder integrar molta més gent de la que. Però hem de pensar on viuran. Llavors, si tu estàs per un cantó fent campanya dient. En la dignitat d'aquestes persones. És a dir, aquí estem muntant una campanya dient que no hi ha cases, però en canvi al mateix temps estem dient que vingui qui vulgui. Només em queda una cosa de capa. El volem acollir i els 10 milions. D'acord. El volem acollir no és la immigració. D'acord, d'acord. No diguis volem acollir, és. Catalunya és societat oberta i que pugui venir la gent, però que s'integri, que puguin tenir una casa. Però si estem discutint que no hi ha cases, a mi això m'ho han d'explicar perquè no em quadra. Però bueno, l'última part em sembla molt ofensiva amb la societat catalana. Em sembla molt ofensiu que crei que traspassar competències a Catalunya és racisme. I no hi entraré, en temes ni morals ni polítics. Simplement una cosa molt pragmàtica.
Aquí s'han traspassat les presons, per exemple. Això va ser l'any 82, 83. Però sense entrar-hi,
Ricard, perquè a mi em sembla que tothom que ens escolta està igual d'indignat. Aquí la qüestió racista serà com es gestiona la institució penitenciària. Vull anar aquí i acabo, perdoneu. Igual que la policia, més policies no vol dir que hi hagi més policies que siguin racistes. Quan ho trobo ofensiu és que digui que els Mossos d'Esquadra són racistes i que li sembli bé la Guàrdia Civil i la Policia Espanyola. O sigui, com a contrast, la nostra policia és molt més democràtica, amb deficiències. Però no es pot ofendre els Mossos d'Esquadra d'aquesta manera. Però vaig al tema pragmàtic. Si res no canvia, ara el president Illa porta dos anys al govern, per tant, en teoria, com a mínim, a Catalunya governarà el PSC durant dos anys. I ara Madrid està governant el PSOE. Per tant, tens un escenari de PSC-PSOE. Si es traspassen les competències, no hi hauria d'haver problema perquè governa PSC-PSOE. Posem que aquest escenari canvia i que Madrid governa PP-VOX. Doncs ens està dient la senyora Podemos que prefereix que en lloc que les competències vagin on governa PSC-PSOE, que és Catalunya, es quedin on anirà a governar PP-VOX. I l'argument és. La transferència és racista, no s'aguanta per enlloc i és molt ofensiva.
No, va, ja digues. Que parlaria Mohamed, parla tu Laura i després Mohamed. No va ni tan sols de qui gestiona l'administració, sinó de què es pot gestionar. És a dir, jo no estic d'acord amb algunes de les coses que planteja el Jordi, a mi no m'ha semblat decebedora l'entrevista, però sí que la qüestió vinculada a la. L'entrevista ha dit la convidada, eh?
¿Què he dit? No, no, l'entrevista sí. L'entrevista ha sigut genial. Ai, no, perdona, la convidada.
No, no. Era una broma, l'entrevista podria ser millorable.
No, no, no, em referia a la convidada. Però sí que em sembla que ens hem de detenir a la qüestió de la delegació de competències, perquè és que les coordenades en les quals, i ho he plantejat moltes vegades, però perquè és que no entenc l'error que està cometent Podem amb això, és a dir, les coordenades en les quals es mou aquest debat no tenen a veure amb el racisme, ni. I tan sols amb la immigració tenen a veure amb l'autogovern. Jo estic molt d'acord amb el que planteja la senyora Montero quan diu que s'haurien de tancar els CIES, que a més a més era un consens molt general dintre de la societat catalana. Estic molt d'acord quan denuncia les identificacions per perfil racial perquè existeixen i s'han denunciat, i també gràcies a la feina d'alguns mitjans de comunicació. El que em costa més d'entendre és que això es conflictui bàsicament. Quan les competències en immigració les exerceix Catalunya i no quan les exerceix l'estat espanyol. Perquè, insisteixo, això és una delegació de competències, però superarà, si això es fes possible, superaria amb la legislació espanyola. És a dir, si s'assumeix que serà racista si ho fa Catalunya és perquè s'assumeix que la legislació espanyola és racista. I aquí. Hem de recordar que Podem va tenir competències en l'executiu i no va derogar la llei d'estrangeria. És a dir, no és més racista quan una comunitat autònoma ho exerceix que quan ho exerceix un estat, perquè la legislació és la mateixa. I quan Podem estava al poder, Podem no va derogar la llei d'estrangeria, que és profundíssimament racista, és la pedra angular del racisme institucional. Jo estic d'acord, però és que ells tenien potestat per derogar-la i no la van derogar. I al marge d'això, a mi m'hauria agradat compartir-li una reflexió, perquè una miqueta. La lògica és la mateixa. Ahir la periodista especialitzada en extrema dreta, l'Alba Sidera, feia una reflexió que deia que quan la centre-esquerra governa i no garanteix els drets bàsics com l'habitatge, la consigna "voteu-nos o vindrà l'extrema dreta" cau. No té sentit aquesta consigna. Perd legitimitat i retòrica buida. I deia que des de les institucions el feixisme és el combat millorant les condicions materials. De la vida de la gent. Deia la senyora Montero el problema és que aquest govern li és funcional al sistema vostès han donat suport a aquest govern no només això, vostès han estat dins d'aquest govern que li era funcional al sistema, per tant és molt, que jo entenc que és molt complicat perquè l'aritmètica en el Congrés dels Diputats és la que és però em sembla com una mica contradictori que s'ataqui a un govern per ser funcional al sistema per fer polítiques molt tèvies en matèria d'habitatge que donen ales moltes vegades a l'extrema dreta. Quan en realitat, en certa forma, aquest partit ja ha participat d'això.
I després recorda que en matèria d'acollida, integració social i laboral, que és el que posava l'accent Irene Montero, hi ha competències de la Generalitat. Per tant, ser una manera més integrada també de gestionar-ho tot plegat. Mohamed. Jo penso que el progressisme
d'aquest país té un problema greu i no n'és conscient. Perquè, per una banda. Hi ha molta capacitat per fer diagnòsis. Hi ha aquesta capacitat de poder analitzar, de saber què falla, de què no, però després, a efectes materials, és molt difícil aterrar a aquest pragmatisme. I, evidentment, sense abandonar aquesta visió personalista, sobretot perquè em crida molt l'atenció, perquè fa comparació parlar de Mélenchon a França quan crec que hi ha molt a aprendre. De casos com el del progressisme francès o el d'aquests dies que tothom s'hi està fent fotos amb en Dani als Estats Units, l'alcalde de Nova York. Bàsicament perquè és una esquerra que ha sabut unir-se, ha sabut compartir una manera de procedir que va molt més enllà d'aquesta visió personalista i fins i tot idealista, perquè en un moment de l'entrevista ha assegurat que bé, que no era un tema de gestió, sinó que era un tema de percepcions. I estem d'acord. Però si davant d'un món o d'un país que està profundament polaritzat, l'esquerra no és capaç de donar aquesta confiança que també està disposada a gestionar els problemes o els reptes del dia a dia, li deixa un buit totalment a la dreta i a l'extrema dreta per demostrar que per les coses materials, o com diu el mandant, i per la vida assequible, no hi té res a fer. I en relació a Catalunya, jo crec que s'equivoca, perquè. El tema no és que Catalunya no pugui gestionar alguns aspectes vinculats amb la immigració o el model migratori. El problema és com ho enfoca Junts, però Junts no representa tota Catalunya. Junts, al final, representa una posició de dretes més conservadora i entén la immigració influïda per una aliança catalana que li està menjant el pastís electoral. I, evidentment, ha de tenir aquesta visió. Catalunya no és Junts, i per tant jo crec que, evidentment, nosaltres, com a país, Catalunya ha de ser capaç de gestionar una qüestió tan fonamental com és la immigració, perquè la immigració, quan hi parlem, hi entren aspectes molt claus, com és la llengua, com és qüestions més quotidianes.
Sí, jo canviant una mica el focus, m'ha interessat molt la part aquesta de les primàries, perquè crec que Podemos no és gaire consistent, no sé si en realitat Podemos o tot l'espai de l'esquerra alternativa, l'esquerra del PSOE, sobre per què haurien d'anar junts. Durant aquesta. Vull dir tot l'espai, eh? Sumar, tota la gent que representa Sumar o que està dins de Sumar, en Podemos. I amb Esquerra Republicana, tal com proposava Gabriel Rufián, i d'altres. Ho dic perquè durant aquesta legislatura han mantingut posicions molt diferents sobre temes molt substancials. I el principal tema de tots és què s'ha de fer o quina ha de ser la relació amb el PSOE o quina ha de ser la relació vers un govern de coalició. Podemos, ha boicotellat, bàsicament, ha boicotellat des de la oposició, amb tota la legitimitat, però vull dir que li ha posat tota l'astrona a la traveta a moltes de les coses del govern, perquè consideren que és un govern massa tou, que no està disposat a anar fins al fons, que deixa massa coses fora de la seva agenda. Un discurs, sobretot una estratègia que un pot compartir o no compartir, però que clarament és diferent. Diametralment diferent. El que ha fet, per exemple, Esquerra Republicana, que ha fet todo el contrari, ser absolutament colaboradora amb el govern. I d'aquí podem avaluar els resultats, que han tingut millors resultats, que han tingut menys. Segur que Esquerra diu que els han tingut molt bons resultats, que han tingut unes concessions, o han pogut impulsar la seva allenda molt més que Podemos, i Podemos dirà que no valgut la pena. El tema, la qüestió principal és que consideren coses diferents, opinen coses diferents, tenen estratègies diferents. Per tant, aquesta I amb Sumar ja no en tinc ni t'explico. Sumar estava a dins i Podemos estava a fora. Podemos estava a fora perquè no es van deixar entrar. També això s'ha de recordar. Vull dir que per Podemos haguessin entrat. Com que no es van deixar entrar, van trencar el grup i van marxar a la oposició. Dita això, jo aquesta cosa de que s'ha de recomposar amb unes primàries d'un montero o receptant carinyo i integració de les bases que proposa més el món de sumar, No acabo de veure, perquè si tu tens I ja no et dic a la proposta de Gabriel Rufián, que era anem-hi tots darrere d'una sola marca de la província, en fi, aquesta via Rufián, que jo crec que ja ha quedat bastant morta. No crec que això tingui sentit. Llavors, si no té sentit, no té sentit perquè opinen coses diferents. Llavors, no sé per què incideixen tota l'estona en aquesta via. No acabo d'entendre que l'única proposta. Tantes coses per les enquestes també de Podem no diuen el que diuen. Ah, mira, sí, sí.
Clar, és que l'esquerra s'hi va fragmentada pel camí i s'hi perden coses. Ah, ja, però és que el problema
no és anar fragmentat o no fragmentat. El problema és si tu tens possibilitat d'anar lluny i opinar-lo mateix. És a dir, a partir d'aquí, sí, jo ja sé, que hi ha partits minoritaris. Però això ja ha quedat clar que no, Oriol Junqueras va dir que això no pot passar, per tant, ja està. No, no, però ara ho dic en relació amb sumar. En relació amb sumar, ja. En relació amb comuns, per exemple. Si opines exactament el contrari que els comuns
sobre què has de fer a l'obert. Si has fet oposició a sumar, doncs ara tens difícil encaix. És molt complicat. No acabo d'entendre. Coses més estranyes hem vist, també.
No, sí, coses estranyes moltes. Deia que a l'Oriol Junqueras li diu que no al Rufián, perquè l'Oriol Junqueras sí que té en compte la vessant nacional. Rufián somina en clau espanyola i el que diu Rufián en clau espanyola té sentit.
És que jo anava a dir, en realitat, aquí jo crec que els partits que defensen el dret a l'autodeterminació, per exemple, és els que haurien de tenir més reserves amb aquesta aposta perquè dilueixen els seus propis projectes nacionals dintre d'una candidatura que en realitat té vocació espanyola. Vull dir que realment jo entenc més el moviment de Podem perquè aquests projectes amb una visió nacional diferent quedarien diluïts, però el projecte de Podem sí que és espanyol. Sí. Per tant, en realitat, hauria de ser, en tot cas, Esquerra o hauria de ser Bildu, haurien de ser altres partits que eventualment formarien part d'aquesta coalició, els que haurien de tenir, crec jo, més reticència.
Crec que estem veient un punt de cap on anirà la política espanyola i catalana. En el futur. És a dir, en tot anem imitant la política americana excepte en el sistema electoral. Jo crec que hi ha tants. Doncs ja veurem cap on anem. És a dir, a nivell de pragmatisme. Totes aquestes propostes d'unificar l'esquerra per mi li fan una gran campanya al PSOE perquè al final aquí aixecarà la mà al PSOE i dirà doncs veniu tots cap a casa. Que jo crec que a la llarga això anirà bastant per aquí. És a dir, que dintre del Partit Demòcrata perdoneu les grans distàncies que ens separen amb els americans. Però és a dir, que dintre del Partit Demòcrata hi ha molts partits petits, i molts grups de pressió i tot això, és evident. Que dintre el grup republicà hi ha molts partits és evident. Dintre les esquerres, jo crec que no poden fer més partits petits, perquè cada un és un partit. A la llarga, jo crec que el canvi és no ajuntar-se després, perquè perden vots. És ajuntar-se abans. I fer un exercici que ells no fan, que és el pragmatisme de no voler quedar bé amb tothom i tenir sempre la raó. Perquè quan avui parlàvem del. Del desahuci d'aquesta senyora, desnonament, perdona, si no volguessin el 100% de puresa i estiguessin d'acord amb el que proposa Junts en tema d'habitatge, amb el decret, aquesta senyora no l'haurien pogut fer fora. Que és a dir, estem d'acord que els fons voltor. No, el que diu és, estem d'acord que quan és un fons voltor no es pot desnonar? Estem d'acord o no estem d'acord? Sí, doncs s'aprova avui mateix. Quin és el problema?
Hem vist desnonaments fins i tot amb els desnonaments prohibits. Exacte. Jo me'n recordo a la pandèmia.
I el decret antidesnonaments contemplava moltes casuístiques i és molt complicat per mi, per part d'un partit que diu defensar els interessos dels catalans i catalanes, que entenc també són la classe treballadora dels catalans i catalanes, que viuen de lloguer i es poden trobar amb la casuística de ser desnonats, és molt difícil de justificar que es tombi aquest decret.
Això està d'acord amb ella, que era només un pedaç, perquè això és una mesura anticòvid. Durant set anys no s'ha fet res. Es vol allargar una mesura anticovid.
Una mesura anticovid que col·lisiona amb la
crisi de l'habitatge que tenim. No s'ha fet res des de la covid. Són les 10.22. Anem a canviar de tema perquè hi ha molta expectació per la pel·lícula que avui es podrà veure als cinemes a Catalunya. La bola negra. El corazón de un maricón es un océano lleno de secretos. De fet, arriba a les sales com un autèntic fenomen, com dèiem, perquè tenen prevendes ja d'entrada rècord amb sessions ja ampliades davant de l'alta demanda. Saludem a aquesta hora el Marc Garriga, cap de Cultura de Catalunya Ràdio. Marc, què tal? Bon dia. Bon dia. Que és a Sant Sebastià i ja l'ha vist dues vegades. Marc. Sí senyor,
a mi em sembla una pelicula monumental, ho vaig dir des del primer dia, és el que vaig pensar quan ens la van ensenyar abans que ningú hagués fet cap critica, per tant quan la vaig veure sense estar influenciat per l'opinió de ningú i ho mantinc després d'haver-la vist per segon cop. Els Javis a mi m'han sorprès molt positivament, ja sabíem que eren bons perquè la sèrie de la Messias ja havia estat un salt endavant, però aquest és un segon salt endavant impressionant. Han fet una pel·lícula on la seva vessant almodóvariana ja no està tan present, tenen un component més clàssic, però alhora molt pop contemporani, i s'ha explicat molt de què va, són tres històries amb Federico García Lorca com a fil conductor, el seu esperit, si més no, i que les va entrenant d'una manera molt intel·ligent amb escenes que són un prodigi estètic, musical, interpretatiu. Per mi està tot bé, jo li veig molt poques pegues per no dir-ne cap. Cap pega. O sigui, tu entens.
Gairebé cap. Entens l'eufòria, diguéssim. També és veritat que han fet una campanya de màrqueting fantàstica, perquè ens ha anat una expectació brutal, però si a més a més hi ha qualitat, al final tot això també lliga. Tu havies vist mai tanta expectació per una pel·lícula?
Jo crec que la campanya, més que fer-la ells, la vam iniciar els periodistes que la van veure i van veure que era una gran pel·lícula. Després, evidentment, s'hi han posat ells també a fer campanya i als Estats Units, a més, la campanya la fa Netflix i s'hi està abocant de manera espectacular. Jo no havia vist una expectació així, podríem dir, des d'alguna de les pel·lícules del mode over de fa dècades, quan estaven els seus anys més interessants, i per mi la prova del cotó que aquesta eufòria està justificada és la reacció que està tenint fora. Semblava que havia de ser una història més d'aquí, no?, Guerra Civil i tot això, però és a fora, on les crítiques són més incontestables, i en canvi aquí és on comencen a sortir crítiques negatives, que evidentment que pot no agradar la pel·lícula, però jo crec que hi ha altres coses al darrere. Perquè hi ha molta gent catalana darrere, no, Marc? Molta gent, molta gent. Els més destacats, els que hem vist per aquí a Sant Sebastià, doncs la Gris Jordana, que és la directora de fotografia, el Refri, que ha fet la música, però també hi ha el Roger Vallés, que és el director d'art, igual que l'Oriol Guardiola, la Judit Ferrer, que és la responsable de decoració. Per tant, nosaltres reivindiquem una mica la catalanor d'aquest èxit tan global.
No marxis, perquè volem saludar aquesta hora un home que és també un dels protagonistes de tot plegat, de La bola negra, bàsicament perquè La bola negra és una pel·lícula que té Federico García Lorca com a fil conductor en tres històries, cada una situada en una època diferent, parla del desig, parla de la culpa, de la persecució també que ha patit el col·lectiu LGTBI, i parla, evidentment, d'aquest desig de llibertat d'estimar, de fer-ho sense complexes. I aquesta hora volem saludar Alberto Conejero, que és dramaturg i escoguionista d'aquesta pel·lícula. Alberto, què tal? Bon dia. ¿Qué tal? Buen día. Y gracias, gracias por acompañarnos. Muchísimas gracias. Abans de res, el día d'avui, ¿cómo lo estás vivint?
Pues con los nervios felices de un día de estreno, sabiendo que ya en un par de horas habrá gente en las salas de cine y es un día muy importante y muy emocionante también con esta historia en la que está Rafael Ruiz Rapú. Ahora hablaremos de él, imagino, que empezó para mí hace una década y ahora el salto con esta escala es algo increíble, así que con nervios y mucha alegría.
Tu ets coguionista d'aquesta pel·lícula, ets autor també de La Piedra Oscura, que és una peça teatral en què els Javi s'han inspirat per fer la pel·lícula. Explica'm d'on neix Totplegat. Com has sigut treballar també amb ells conjuntament en aquesta idea que era teva?
Digamos que El corazón de la bola negra es la trama de esa función teatral a la que te has referido, que en Cataluña la pudisteis ver en el Teatro de Llura, ya hace casi una década, y esa obra de teatro cuenta la historia de Rafael Roger Rapun, que fue secretario de La Barraca, y el más hondo amor de García Lorca, y un soldado del Bando Nacional, de los sublevados, de los golpistas, llamado Sebastián. Los Javis vieron esa función cuando se estrenó hace una década. Siempre estuvo como el deseo de llevarla al cine y hace un par de años sonó el teléfono y eran ellos de, es el momento, vamos a convertir La piedra oscura en una película y así empezó el viaje de La bola negra y digamos que de ese tríptico al que se ha referido Marc, La Piedra Oscura es el corazón del que dimana en las otras dos tramas, la del 32 y la del 2017, y trabajar con ellos ha sido alucinante. Todo un aprendizaje viendo su ambición poética, viendo desde el principio qué clara tenía la película. Es una película a la que han entregado sus vidas en los últimos años y para mí es muy emocionante ver que esa historia. Pequeñita de teatro de dos personajes que sucede en una cárcel, en una celda de Santander en el 37, de repente ha tomado esta proyección, esta dimensión. ¿Y tú cómo arribas a l'Horca? ¿Cómo llego yo a Lorca? Bueno, primero yo soy andaluz, aunque ahora vivo entre Girona y Madrid, Lorca siempre ha estado en Nascocultura, pero para mí el encuentro decisivo fue en un instituto con una gran educación pública, donde de repente yo leo bodas de sangre y ahí reconozco mi propia vocación de dramaturgo, y luego esa colección de poemas de amor, que son los sonetos del amor oscuro, que para mí es una de las grandes cimas de la poesía amorosa, Y eso, yo ahí me reconocí, algo tembló en mí. Yo dije, aquí hay un magisterio luminoso en la poesía de Federico y en su persona, y hasta ahora, desde la adolescencia hasta ahora.
Clar, és una pel·lícula, Marc, que s'estrenarà en un moment molt convuls políticament, ara ho estàvem també explicant, no? Per tant, també té un missatge molt polític, diria, social. Sí, jo crec que els Javi
sempre han tingut un missatge polític, s'han posicionat sempre obertament, i per això quan us deia abans que hi havia crítiques negatives aquí, més que no pas a fora, jo crec que hi ha un component polític en alguna d'aquestes crítiques negatives, algun component homòfob, i insisteixo, evidentment, pot no agradar la pel·lícula, hi ha crítiques ben documentades i ben justificades a les que no els hi ha agradat, però jo crec que si hi ha una altra part de les crítiques, que sí, que anirien una mica per aquí.
I tu creus, Alberto, que això pot revertir algun discurs?
A ver, yo creo que el tiempo de integración de la película es muy importante, porque se está haciendo esta película en esta ola neoreaccionaria, con el ascenso de los discursos homófobos de extrema derecha. Lorca es una herida de nuestro Estado, su cuerpo sigue desaparecido. Desde luego, la película puede no gustar, desde luego, por criterios artísticos, cinematográficos, de gusto, pero sí que a veces se observa que hay otras cosas temblando detrás y es una resistencia. Primero, a las heridas abiertas que tiene este Estado, a la propia relación con la diversidad sexual, y yo creo que se distingue muy claramente cuando el criterio es de gusto cinematográfico y cuando se mueven otras cosas, pero yo creo que el arte siempre es político, incluso una película de evasión durante una dictadura, durante la represión, es igual de política que que lo trate directamente, ¿no? Y yo creo que efectivamente la bola negra en nuestro presente lanza preguntas. Hay un verso de esos momentos del amor oscuro que dice mira que nos acechan todavía, ¿no? Bueno, pues nos acechan todavía, acechan a la diversidad lingüística sexual, a la libertad. Estamos en un tiempo donde se está disputando no solo la memoria, sino el porvenir y la bola negra dialoga con eso. Desde una película que yo creo que tiene un gran espíritu humanista, que no contiene ningún sermón, pero lógicamente es una película enclavizada en la memoria y en la defensa del deseo libre.
Moltes ganas de ver-la. Alberto Conejero, gràcies, una abraçada. Un plaer, que vagi bé. Adéu, digues Marc.
No, que hi ha notícies en Sebastià i és que avui hem vist la nota del Premi del Públic. Aquí la bola negra competeix, com que ja va competir a Canes i va guanyar allà el Premi a millor direcció, Aquí competeix, per tant no pot competir en secció oficial a Sant Sebastià, és una secció paral·lela que es diu Perles, on només pot guanyar el premi del públic, però avui podem confirmar que 99% de possibilitats que la bola negra s'emporti aquest premi, perquè la màxima rival era el documental palestinasa, i avui ha sortit la seva nota, és un 9,29, però és que la bola negra va tenir un 9,40 per part del públic, per tant gairebé pràcticament assegurat que s'emporta aquest premi també.
Gràcies Marc, una abraçada. Igualment. I anireu a veure-la avui, Laura?
Avui no puc, però 100% l'aniré a veure, tinc moltes ganes d'anar-hi, sí.
Arturo? Jo avui no, tampoc, però sí la. No, no, Marc. Doncs jo sí, aniré avui.
Ah, molt bé, doncs ja explicaràs. Ja tinc entrades. Jo tinc moltes ganes que això que ha passat aquest estiu amb l'Odissea, que ha estat una super. Una pel·lícula que s'ha seguit molt i que ha generat que molta gent, no sé si he tingut l'experiència, però si tu anaves a comprar el llibre, que per cert, a Catalunya la traducció de Pau Sabata ha estat increïble, estaven esgotats les llibreries, vull dir que la gent, gràcies a la peli, s'ha tirat a llegir l'Odissea, que em sembla que és una idea boníssima. A veure si d'aquí, a banda de la peli, que segurament és fantàstica com diuen, a veure si és una mica més Federico, que és meravellós.
Sí, ara, aquesta polèmica amb Federico García Lorca, o sigui, clar, veus, a Anglaterra ningú té polèmiques amb Shakespeare, no sé com dir-ho, o sigui. Sembla tan absurda, que vayas al país que vivim.
És que, a més a més, quina polèmica teníem amb Federico. Vull dir que no hi ha gaire res. Sobrenosi de poesia no hauríem de tenir mai. És un absolut geni universal. Parla per si sola. O sea, si allí s'ha citat algunes, llavors citaré el romancero gitano. Tu ja eres el romancero gitano i no hi ha cap mena de dubte que és un geni. És un geni total després si parles de poesia t'agradarà més, t'agradarà menys però la genialitat és absolutament indubtable Jordi, Mohamed Jo
també per qüestions de gent d'aquest cap de setmana no hi aniré, però hi aniré segur la setmana que ve perquè si no puc ser assassinat familiarment i ho dic perquè quan deien, no sé si és el marketing és a dir. Pel que se'n parla sense que s'hagi estrenat encara per la gent que et diu que hi anirà ho han fet molt bé, sense calcular-ho serà un èxit com a mínim d'espectadors seguríssim jo avui no, però sí que m'esperaré una miqueta que deixi de ser una mica un fenomen però bé, jo crec que és una pel·lícula més vigent que mai parla de com el feixisme entra a la intimitat, a la vida i que el feixisme no és res secundari que no ens vinculi per tant, amb moltes ganes també de veure-la.
Doncs ho deixem aquí. Gràcies per acompanyar-nos, Mohamed, Jordi, Arturo i Laura. Fem una pausa i de seguida, Alberto.