El director Josep Pons s'acomiada del Liceu: "He pogut fer la música d'òpera que més estimo"

Josep Pons, com estem? Molt bon dia. Molt bon dia. Encantat d'estar aquí. Encantat de rebre'l. Josep Pons no fa ni una setmana que deixava la feina de director artístic del Liceu després de 14 anys. De director musical? Fa vertigen, això, no? Pensar i s'ha acabat?

No, perquè vinc preparant-me. Pensa que la meva feina, ser director musical d'un teatre d'òpera o d'una orquestra nacional, 14 anys és com un miracle per tant no, no, no tocava, s'havia de fer per moltes raons però hi ha un punt de tristesa, és clar que hi és però vaja jo vinc preparant-me, ja hi tinc experiència amb això, o sigui jo ja fa dos anys. Vaig decidir deixar la direcció musical, o que, diguem-ne, renovaria l'última renovació de contracte. Figura que no és possible una nova renovació, i jo a l'orquestra també els hi vaig dir, jo me'n vaig, no perquè no us estimi, sinó perquè us estimo molt, precisament. I què li van dir? Van somriure. Ells necessiten. Són molt bons, eh? Ells necessiten també. Renovació, necessiten reilusionar-se, hem construït una relació molt bonica, hem fet molt en aquest temps, s'ha complert, crec, l'encàrrec que se m'havia fet, i ara s'ha de caminar en. No és tan lluny d'un equip de futbol, també, o sigui, has d'estar al límit sempre, i t'has de mantenir viu sempre, per tant, imagina't una relació de 14 anys amb un equip de futbol,

no? Entrenadors. És una mena de xou la Simeone, això, una mica, eh? Exacte.

Una mena de xou, exactament. No, però sí que l'hi hem

llegit alguna vegada, que aquesta feina de director musical, ho he dit malament, del Liceu, la manera de treballar amb els músics, amb alguns dels reportatges que li han fet, hi havia comparacions fins i tot amb com funciona la masia, no? De ser molt rigorós amb els entrenaments, també permetre un marge a la pissarra, diguem-ne, la innovació, per descomptat. Sí, la diferència que hi pot haver,

n'hi ha molta similitud, la diferència, Pot ser que en un equip de futbol, és que la diferència d'edat normalment entre l'entrenador i els jugadors és molt gran, els jugadors just inicien, o sigui, el que cal agafar és la tendresa dels jugadors de futbol i la condició física, perquè quan siguin més madurs, llavors possiblement no tindran la condició física. En un orquestre és diferent. O sigui, en un orquestre hi ha gent molt madura. I tot ser gent jove pensa que ara la gent. La gent jove ve molt madura perquè han fet un recorregut molt gran. Posem un músic català, que sigui un músic català el que entra. Possiblement ja haurà entrat a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya després de concursos i després de molta lluita. Per tant, es posen a concursar molts joves. Després haurà passat a una Jove Orquestra Europea, o l'Europea, o la Jove Mahler, també de concursos. Si agafa una plaça de solista haurà hagut de concursar. I ens arriba, llavors guanya el concurs del Liceu, ens arriba a 23 anys, Carles, és el punt d'inflexió, que és una cosa que posa els pèls de punta, i ha guanyat, no sé, 6-7 concursos a la seva vida, i té una maduresa, o sigui, ha fet un forat tan gran a la cadira, diguem ja, per tant, sap tant quina ha de ser la seva posició, que hi ha una maduresa molt gran. I pensa, també, clar, jo he de convèncer els músics que el camí que proposo és interessant, i la visió és interessant, perquè tots ells tenen una visió. Si fem cinquena de Mahler, ells saben quina cinquena de Mahler voldrien fer i quina és la que els agrada. Si jo els proposo un camí diferent, el que ells han pensat, ells han de poder seguir, però els he de convèncer. És com una seducció. O sigui, són relacions molt intenses a partir de gent que té criteri propi, que té pensament propi, no són un ramat.

Vostè ara parlava de Mahler. Vostè es va acomiadar en part del Liceu amb Mahler, que vostè té una debilitat per Mahler.

Diguem que tinc una feblesa per la música. Llavors són molts. A vegades tinc més feblesa pels que no puc fer que pels que ja faig. Ara venia amb el cotxe escoltant Guillaume de Machó, que jo no el puc fer, o el de Notre-Dame, o si no tingués un cor adequat no el puc fer. Però sí que males dels que m'encaixa una mica com un trajo de neoprè o m'encaixa com una segona pell. Sí, eh? Per què? Per moltes coses, diria, per qüestions caracterològiques també, per l'atormentament, per un personatge atormentat, i penso que jo també podria tenir un punt de donar voltes a les coses i donar-hi voltes. Després és un cas d'una voluntat fèrria i penso que aquí també hi hauria coincidències i llavors les coses simplement que m'admiren. És la bellesa duta a l'extrem. És el dubte, costa molt marcar en una sinfonia el punt culminant d'un moviment sinfònic, perquè n'hi ha molts. Mahler pot passar de la cosa més banal o la cosa més profunda i sublim. A la cosa més banal, de cop, sense gairebé transició, no? I és fins i tot, a vegades les coses més sublims són a la frontera de l'hoquitx. Llavors, aquesta bellesa extrema que pot saltar, això ho explicava, o s'explicava, fluidianament, diguem, dels seus parts a casa seva, barallant-se en una discussió violenta, i ell surt. Molt alterat del que no li feia, no li era compliant aquesta baralla dels seus pares, i el costat dramàtic, i topar amb un piano de maneta que tocava una tonteria, l'O d'Oliva, Agustín, Agustín, Agustín, aquesta tonteria del carrer, amb el drama que hi havia a casa seva. O sigui, que Choc fa que. Això és una explicació segurament molt simple, però en tot cas es produeix a les seves obres. Pots tenir el contrast més gran gairebé cap al lo banal venint de lo sublim.

De fet, també deien que Mahler tenia una certa fixació en la natura, no? Molta. I vostè que és del Berguedà, diguem-ne. No sé si això també és un punt en comú.

Ell era molt muntanyenc, eh? Ell era molt muntanyenc. Home, les. Penso que les muntanyes tant d'Àustria. Bueno, com més el. Però ell va habitar molt a Òstria, és austríac. Tot i que la part on ell va néixer ja no és àustria, però són muntanyes. Molt més grans. Potser les del Pallars s'hi assemblarien una mica. És una muntanya molt més salvatge que la que tenim al Berguedà, que és bellíssima, però ja és una muntanya moldejada pels anys. Ja li han passat el ribot. Però sí, era una persona molt de natura i ho reflecteix a les seves sinfonies. La tercera sinfonia comença, és com una mena d'evolució a la mateixa sinfonia. El primer moviment és què ens diuen les pedres. Segon, què ens diuen les flors. Tercer, què ens diuen els animals. Llavors, evidentment, és què ens diu l'home. I el cinquè, què ens diu Déu. Però sí, hi ha un contacte amb la natura molt gran. Els estius, perquè ell era un urbanista, ell va ser sempre a les ciutats, ell va ser titular de l'òpera de Vienna durant molts anys.

I un altre dels tòpics que envolten a Gustav Mahler també, que és que hauria predit, no sé si sense voler, suposo que sense voler, el cinema. Les bandes sonores de cinema, són molts els compositors de bandes sonores de cinema que el citen com a referent, no?

És l'època, d'alguna manera, d'algun lloc s'han d'inspirar, però sí que la Viena d'aquella època, Korngold, Goldschmidt, Mahler, Zemlinsky, tots aquests compositors, diguem el que fos el post-romanticisme, és motiu d'inspiració, però també per altres coses. Perquè tota aquesta gent ha d'emigrar. Hi ha la veïna, diguem, hi ha una primera guerra mundial, al cap de poc una segona guerra mundial, i és que se'n va tothom, aquella viena marxa, o sigui, Stephen Sveik se'n va, ja, que és qui la descriu millor, no?, Ja abans se'n va Mahler, Mahler mor l'any 11, però ell, si no mor, ell l'haguessin vist de titular a la Filarmònica de Nova York, ell deixava, se n'anava. Schemberg se'n va anar, té un famós autorretrat d'esquena, marxant, però és que llavors hi ha l'ascensió del nazisme i això encara fa que tota aquesta, és que tots, Corbail, tothom se'n va. Llavors aquests, Monstres del sinfonisme a Viena, Alemanya, se'n van a Nord-Amèrica. I aquests són els que fan la música de Hollywood. Goldschmidt, Steiner, tots aquests. O sigui, Bernard Herrmann és assistent d'aquests. I Williams és assistent de John Williams, de Bernard Herrmann. O sigui, hi ha una corrent, però que ve de la Viena postromàntica.

Vostè com a, ara ja, exdirector musical de l'ICEU, aquests concerts que de vegades es fan barrejant la influència de l'anomenada música clàssica amb la música de cinema, vostè li agradava fer-los o troba que es barrejar dues coses diferents?

No, no, no, la música és música, eh? Clar, em faig res O sigui, de música només hi ha d'haver una frontera i és entre la bona i la dolenta, no entre els gèneres, eh? Ja em faig resò d'una frase de Ravel que deia, prefereixo mil vegades un bon bolero, però ell la referia. No el seu bolero, sinó el gènere bolero que una mala sinfonia, i jo també. No, n'he fet molt, penso que he obert molts camins. Ja l'Orquesta Cambra Teatre Lliure en vam obrir moltíssims, amb música de jazz, vam ser pioners, però pioners internacionals. Pensa que l'Orquestra Càmera Teatre Lliure havia encarregat una peça, estava treballant amb Frank Zappa. Frank Zappa estava escrivint una peça per l'Orquestra Càmera Teatre Lliure quan va morir. O sigui, aquesta combinació crossover l'hem tingut sempre. Amb l'Orquesta Nacional vam fer un disc amb Tomatito, que va guanyar un Grammy, vam fer un disc de boleros, precisament, de bons boleros, amb molts cantants, no, i amb música cinema, moltíssima. És més, he fet música de concert, també, de John Williams, que també en té, o d'Ennio Morricone, que d'Ennio Morricone no. No té res a veure. He enregistrat un disc que va ser molt premiat a l'Organització de Granada de Nino Rota, que és obra sinfònica, però és la suite de l'Estrada, del ballet L'Estrada. A partir de l'Estrada, de la pel·lícula, fa llavors una música sinfònica, però és la mateixa música. Les danses del Gato Pardo, hi havia el disc, i un concert de. De piano, que els retalls també és la música de Roma de Fellini. I va ser un disc molt premiat en Clàssic. No, no, o sigui, Nina Rota era un gran, era director del Conservatori de Bari. Els bons han estat uns grans, indubtablement.

Estem parlant amb el Josep Pons, que acaba de deixar el càrrec del director musical del Liceu. Hi ha hagut alguna. Abans em deia. Hi ha alguns que no els he fet perquè no els he pogut fer, perquè em falta un cor, per exemple. Hi ha alguna arrecança? O alguna cosa que diguis a la llista per fer en els pròxims anys? No, no, no.

No, recansa no, absolutament. El que més desitjava ho he pogut fer. Recansa, vull dir, aquell dia que allò no va sortir. No, no, la recansa és una paraula molt ben trobada, però no és recansa, sou molt conscients que no puc abarcar tot, el temps és finit i no podré fer tot. He fet. El que més anhelava, i per exemple la sinfonia com la vuitena de Mahler que parlaves abans, és un miracle poder-la fer perquè és una sinfonia caríssima. Per tant, l'he pogut fer aquesta, era la tercera o la quarta vegada que la feia de producció, o sigui que he estat molt afortunat amb això. No, no, els grans, mira, ara sonava el mito en l'aise al final de Tristany, no? Sí, l'he pogut fer, els grans Wagner, la música d'òpera que més estimo l'he pogut fer sent un director, que òpera només l'he fet aquí a Teatre Real, en havia fet molt abans, però hi ha un moment que decideixo no fer òpera, o sigui, quan el meu fill era petit vaig decidir no, que no em volia ser absent de casa durant dos mesos seguits i vaig posar creu i ratlla les invitacions de teatres d'òpera, per tant. N'he fet aquí, i al real he fet bastants títols, però tot i així, acotant les possibilitats, he fet els títols que més m'agradaven en òpera, i en sinfònic també. Clar, en el cas de Guillem de Maixó o Quejem, Necesites un cor especialista. M'agrada molt escoltar-lo. I també hi ha un gènere en música barroca, i sobretot anterior al barroc, que vol una especialització molt gran. I tampoc faig bé el canto, també. Vol una especialització molt gran, llavors. És que la nostra vida no. Som limitats, no podem abarcar-ho tot.

Abans parlàvem de cinema, justament ara que parlàvem de bandes sonores i dèiem que anem camí d'una blockbusterització, no? És a dir, que els cinemes es vegin monopolitzats per les grans estrenes. Amb la música clàssica, que tenim un col·laborador que és el Bernat Adeu, que em renya quan dic música clàssica, perquè ell considera, o ja vostè m'ho dirà, però música clàssica és una part molt petita del que s'entén per música clàssica. En qualsevol cas, la música, de la qual vostè és especialista, passa una mica això? És a dir, que a vegades els programadors van a les apostes segures i deixen de banda petites joies que a vostès els agradaria descobrir o fer descobrir al públic com nosaltres?

Hi ha un reduccionisme, està clar, i som un món. Tendent a la polarització, però amb tot. Les coses han de ser, sí o no, blanc o negre, veritable o fals, tot tendeix a una polarització i a una simplificació. Clar, aquesta pregunta for extensible a moltes coses, no només a cinema o a música, segurament hi hauria. Molts espais que ara no foren possibles, pel que sigui, per molts judicis. Fins i tot en l'humor, hi ha moltes coses que aviat serà menys, encara hi haurà més redaccionisme perquè hi hauria una penalització. Ara fora possible un cinema com el de François Trifon, tota l'escola de la Nouvelle Vague. No ho sé, no ho sé, suposo que hi ha qui ho prova i deu haver escletxes que se'n surten, però és clar que tota la comercialització domina, la comercialització domina. En la música també hi ha hagut uns dictaments i van ser ja després de la guerra, on hi ha un dictamen de dir la música clàssica, diguem, aquesta corrent, evidentment, el classicisme és un període, és un període, però diguem, aquesta corrent. I sobretot en el món sinfònic, quan apareixen els discos i s'han de vendre discos, fan un dictamen de dir el repertori és aquest. Això s'ho passa a molta gent. És normal que el públic s'ho empassi, però també s'ho han empassat programadors, programadors d'auditoris, programadors de festivals, i això aquí sí que és una mica més penós, diguem que aquesta gent no digui, no, no, atenció, aquest és el repertori, perquè aquest s'ho crea, aquest és el repertori. Doncs que de Tchaikovsky són quatre, cinc i sis, i s'exclouen una, dos, tres, que són meravelloses també. De Borja que són unes altres, hi ha una.

Mira, ahir el Bernat et deia això. Diu, de Forfec només ens posen la novena sinfonia quan en té d'altres que són fantàstiques. Clar, i la vuitena també.

La vuitena iria al darrere. Però la sisena és meravellosa, la quarta. Hi ha rodacionisme, però aquí sí que hi ha un dictamen de dir, aquest és el repertori. I. I el de Mendelssohn, la italiana i l'escocesa. Les altres, quan hi ha la Reforma, que és magnífica, quan hi ha l'Obgesang, la segona, que és magnífica, ja són molt, molt menys. Aquí hi va haver un dictamen. El trist és que s'ho empassi ja de. Qui ha de programar per facilitat, però hi ha un redaccionisme, hi ha un reduccionisme. Què vol, això? Vol gent valenta que combati lo contrari, que quan un té un festival, doncs ja n'hi ha alguns que diguin no, doncs ara farem la 1, 2 i 3 de Tchaikovsky i, o sigui, precisament de Borchak no farem ni la vuitena ni la novena. Que són meravelloses però succeeix el mateix en l'òpera també diguem el mainstream i clar, què succeeix que en una d'aquestes mainstream pots fer moltes representacions també hi ha qui ho aprofita i això el Liceu Penso fa molt bé que fa moltes aïdes i així pot pagar els Peter Grimes i els Wagner que perden diners.

Li hem llegit aquests dies parlant de l'Iaraqué, que els empipadors dels periodistes ho pregunten molt, Iaraqué, pel senyor Pons. M'ha quedat l'atenció que li he llegit que li agradaria o voldria repensar el format tradicional de concert.

Sí. Tens poc temps d'espai, ho sé, perquè això potser voldria més temps. A veure, de manera ràpida t'ho puc explicar. En els diferents àmbits d'expressió artística, expressió artística, no escènica, museu, un teatre de prosa, un teatre d'òpera, els auditoris per música sinfònica, tots aquests mitjans d'expressió artística, Penso que n'hi ha que han evolucionat moltíssim, el teatre ha evolucionat moltíssim, l'òpera no diguem, o sigui, tu vas 50, 60 anys enrere i no té res a veure el que s'està fent damunt de l'escena, l'atractiu. La música és la mateixa, atenció, eh? O sigui, Verdi segueix sent el mateix, Wagner segueix sent el mateix, això no ha canviat, i el valor segueix sent allà, però. L'expressió tal com s'expressa ha evolucionat moltíssim. Els museus foren possiblement el més paradigmàtic. Un museu era, fa 50-60 anys, és que usàvem la paraula, això és com un museu, volia dir una cosa enquilosada, silenciosa. Ara a través de les exposicions temporals, qualsevol de nosaltres hem fet viatges a París o a Londres, on sigui, per veure una exposició Caravaggio o Van Der Mer, el que sigui el pintor preferit, i llavors se'n beneficia la ciutat. I hem vist aquestes exposicions que són meravelloses de contingut, va molt més enllà d'una experiència només visual, és una experiència estètica, a més a més, repinten les parets en funció del que hi ha, vas a la tenda de marxandatge i ho compraries tot, des de la goma a la bossa, al llibre. Els blogs.

Per tant, ho han sabut fer. O sigui, la transformació, i no diguem el que fan en didàctica els museus. Per tant, el que era més recunat, ara és un mirall. Doncs el món sinfònic. Penso que resta igual, perquè l'evolució que ha tingut l'orquestra des del classicisme ha estat progressiva en nombre de músics, en repertori, en la dimensió de les sales i en el trajo de gala. Sempre ha estat el trajo de gala de l'època. L'època Mozart amb leotardos, amb sabates d'aquelles sense cordons i amb una perruca. Tot això ha anat evolucionant fins a l'època industrial. Vegis, Wagner. El nombre de músics, ja una orquestra és molt més gran, les sales són molt més grans i el trajo de gala és el frac, que era el trajo de gala de l'època. I el ritual era un. I això va quedar. És com una foto fixa, i va quedar congelat, absolutament congelat. Jo, l'altre dia, quan vaig sortir, l'orquesta anava vestida amb frac, que s'enqueixava, perquè era un dia molt calorós, amb frac, quan jo vaig sortir, per tant, tots uniformats, com a l'època industrial, quan jo vaig sortir es van posar tots d'en peus, jo vaig saludar el capatàs, vaig premiar els millors després, el ritual és exactament el mateix. Però la manera de programar també es va arribar a una fórmula d'obertura, concert, sinfonia, que s'aplica cada setmana. Clar, jo tinc idees respecte a això, però em caldria molt més temps, Frederic, per explicar-te.

En parlarem un altre dia, perquè ho trobo molt interessant, aquest voluntat d'innovació, i promès que en parlarem un altre dia. Senyor Pons, moltíssimes gràcies. Vacances ara, una mica? Sí, descansaré. Disfruti, moltes gràcies. Moltes gràcies.