El futur de Josep Montero, cantant d'Oques Grasses: una sessió de teràpia amb Svetlana

Ara, La Tarda, amb Francesc Garriga.

Espera, Anna. Espera, Anna, a La Tarda. Digueu, Garré, digueu, Garré.

Falta com una mica de veu, una veu diferent, només ja la de la Júlia.

Júlia, bona tarda. Bona tarda, mira, està arribant el Roc amb la moto. Està arribant ara? Sí, veníem d'una reunió molt important i hem sortit els dos a l'hora, però queda demostrat que es coneix millor Barcelona.

Però veníeu de fer una reunió o veníeu de fer teràpia amb algun dels vostres clients que s'ha allargat? Veníem de fer teràpia. A veure, com ho sabia jo. Ara que fan teràpia, si ara canten i fan teràpia, i algun client complicat se'ls deu haver allargat, i el Roc encara no el tenim.

Exacte, serà el client de la setmana vinent. Ah, sí? Ja el teníeu pensat?

Sí, sí, bueno, és aquest, hem fet teràpia avui. Bé, doncs el Roc està entrant a les instal·lacions de Catalunya Ràdio, ara ja depèn del senyor de seguretat o senyora que el deixi passar ràpid. Ah, mira, l'han deixat passar ràpid. Roc! Sí, ja estem en antena, sí.

No passa res. Aprofitem per dir que avui no hem posat el guió, que avui ha sortit el single La marxa del pop, una col·labo amb Fades, Guineta i Esbetlana. Som tan desastre que no ho hem posat perquè la punxessin.

Fatal. És que ho fem fatal, això. Hem d'haver-ho colat al concert del Sant Jordi. Efectivament. Hi ha el concert del 13 de març al Sant Jordi Club, com mana el contracte. Això ja és contracto trescat, eh? A veure, un moment, Roc, t'he de dir una cosa. És molt tendre, això que t'explicaré ara. Aquí la Júlia, que és tan destroyer i tan canyera. Estava genuinament patint per tu. Ai, pobreta. Si has tingut un accident,

si t'havien parat els Mossos, a veure. És que hem sortit junts, però jo tenia la moto aparcada a una manzana i, o sigui, cinc semàfors, eh, Barcelona.

Veus? Per on has vingut? És que hi ha un camí que he descobert que

és bastant més ràpid. Hòstia, però per Marina. Però un semàfor rere l'altre, eh? Jo diria a ell, mira que vius bé, estàs perfecte, perquè estàvem a casa de Júlia. I no, no, fatal, m'he menjat tots els semàfors de Barcelona! Ah! Bé, ja tenim aquí els dos terapeutes. Però és que és homofòbia, això ho fan perquè no pugui arribar.

El coll boni, perquè en realitat no és ni més ni menys. A veure, va, avui cap on portem la teràpia, avui? Avui la portem cap a casa nostra.

Cap a casa nostra, és la primera vegada. Però abans et volíem preguntar si ha arribat alguna consulta al WhatsApp.

Jo crec que la Carla està desbordada, no? La Carla està processant. No sortejàvem unes entrades si enviaven una consulta. Ah, sí? I la Carla està adonant-se que no ho va revisar. És correcte. Bueno, a veure,

tots els oients de la tarda, sisplau, envieu consultes, perquè haurem de sortejar entrades del nostre concert del 13 de març,

tot i que ningú ens coneix. Sí, home, més dels que et penses. Avui ho parlem. Sí, 07070901, si teniu consultes per la doctora Esbetlana per resoldre coses de la vostra. Molt bé, musicoterapia, tal. Sí, que la musicoterapia és publicació. A veure, avui cap a on anem?

Avui és important, perquè hem tingut per primera vegada consulta, atenció, El primer català. Home! Perquè no només a la capital del reino d'Espanya estan sonats, sinó que aquí també tenim una bona llisteta de personatges que haurien d'anar a fer temps per Montserrat.

A veure, un moment. Ni són gent sonada, perquè els estem fent teràpia, per tant, no fem. Tots estem sonats.

La cosa és aquesta. Molt bé aquest terme, eh? Vinga, va. I és que aquest dilluns,

a primera hora, va entrar per la porta la nostra consulta amb una ressaca descomunal i un deliri de grandesa que no hi cabia ni per la porta, ni més ni menys que Josep Montero. Ah, això és un joc de paraules, això del deliri. I potser la veritat és que hi haurà oients que amb el nom no tenen ni papa de qui és, però estem parlant del cantant solista, el lead vocal, el frontman, la cara visible, el cap de cartell, el líder de la banda, Anser, Anser o Besos, popularment conegudes com a Ogres Grasses.

Han triomfat durant quatre dies al Palau de l'Estadiolímpic. Escolta, tu hi vas anar o què? No. T'ho vas perdre, eh? És que em reservo pel 13 de març del. Molt bé, molt bé, ben fet, ben fet.

No, però vam fer un tribut a Cuesgrases, perquè just un dels dies tocàvem a Caldes de Montbuí i els vam tributejar amb tot el nostre carinyo. Va, però anem a preguntar a veure què li passa al Josep Montero. Estàvem preguntant com ha acabat la nostra consulta amb Boda en Josep. Doncs pel que ens va explicar, dilluns es va llevar amb una sensació de buit gegant i amb un dubte existencial de què fer amb la seva vida. Nosaltres hem posat les nostres paraules científiques i ho hem diagnosticat com a, atenció, síndrome d'abstinencia que et fa sentir com el puto amo. Però atenció, perquè no només queda aquí la cosa, també vam suposar que després dels quatre estadis també té un altre síndrome, que és de més eminents, que el síndrome d'abstinencia d'altres coses.

Carai, que concret, això. Has vist? És que pura ciència, eh? Sí, sí. Síndrome d'abstinencia d'altres coses. Aquest és el diagnòstic.

Bueno, perquè. No, ho fem perquè si no ens censureu, eh? Ah. Perquè si no. D'altres substàncies, també. Després d'aquest diagnòstic tan dur, amb dues síndromes a la motxilla i a més molt desconegudes per qualsevol psicòloga, a nivell estatal, en Josep semblava el protagonista d'aquest tema interpretat per la cantant d'origen britànic, Jeanette. Publicat el 1981 a l'àlbum Corazón de Poeta, un cor que també té el nostre Josep. I així vam començar fent una primera sessió de musicoterapia, de reconeixement, que en diem nosaltres, que consistia a escoltar atentament aquesta cançó per posar una mica el dit a la llaga i acabar de treure-ho tot. Aquesta és de les arts, no? Como el aire necesita verte. ¿Qué más? Como el sol necesito yo. Molt bé, escolta, sembla que estiguis mirant la lletra, Garriga. El karaoke fantástico. El karaoke perfecte. Ja ho diuen que són fans del sol, ell. Doncs amb el mateix fade-out que té la cançó, ens vam quedar tots tres en silenci. I li vam posar la següent cançó. En un silenci amenaçat sota la impertèrrita tristesa que amenaven les retines cristal·lines del cantant Ozone. Ara, ni una sola llàgrima vessada, eh? Estàvem davant d'un cas únic i extraordinari que només podíem atacar de la manera més crua, com sempre, anant als orígens.

Fins que a mi per la vida em tocarà menjar.

Aquesta no te la saps, aquesta? Aquesta no me la sé. No ets de cau, eh, tu?

Doncs, perdona, hi havia anat.

Ah. Els escoltes de Súria i tal. Doncs, no sé què passa. Amb la Bet Roderga. La Bet.

No sé si venia la Bet, crec que no. No, la Bet era classe de música. Hauria estat bastant icónic. Doncs, que raro que no sàpigues

aquesta cançó, perquè, fent camí, és probablement la cançó més emblemàtica i coneguda del mític grup de música de cau del grup Esquirols, publicada l'any 1975. I per què aquesta cançó? Doncs perquè la primera cosa que hem receptat al Montero és tornar a fer allò que li agrada. Com que no pot tornar als 10 anys i córrer pels camps i aquestes coses que fa, li hem recomanat que es faci monitor de cau. Ah, mira. Perquè així podrà estar amb nenes de 10 anys, corre pels camps I nens. Nens i nenes. Corre pels camps i toca les seves pròpies cançons amb aquesta guitarra petita que porta la voreta al foc en petit format i que tots els nens i nenes se'ls vagin aplaudint, que és una mica el que

trobarà a faltar, la veritat. Bé, està bé, això. Però bueno, no n'hi ha prou, seguim amb la teràpia. I és que. Sí.

Un altre de les preocupacions d'en Pepito era el tema dels calés. Estava bastant preocupat des de que ara es retirava, es quedés sense peles. Normal. Vam repassar, primer el que vam fer, vam repassar amb ell els números que havia fet a l'estadi olímpic de la pasta que havia fet venent les cerveses a 90 pavos.

Apa aquí, quina 90? No, 90 no. Has anat-ho? No, però no estaven en Oranteu.

També li vam recordar que té una S.L. de no sé què, que ben bé el 100% dels drets de les cançons d'oques i que potser que per l'únic que no havia patit era precisament dels diners. No ho sabem, això. Però ell seguia capficat amb això, així que vam trobar aquesta solució.

Ui, què és això? Uuuh! Això sona. Què sona, això?

Germanic, això. Birres a 90 euros. Aquesta és la solució. Però aquí a Barcelona, Josep, sona una nefasta idea. I amb tant comunistes que estem tots últimament, com diu la Jusser, que fem acampades a sol a Catalunya i no ens dutxem, de seguida protestarem per una birra una mica pujadeta de preu, no? Perquè som uns pesats, aquí. Així que la solució és anar a estafar els guiris, els alemanys. Vam considerar que amb la nova S.L. el que havia de fer era anar a l'octubre fes més popular del món, el de Múnich. Hi has estat, tu, al de Múnich? No, al de Múnich no. Aquest és fort. Per anar a fer contactes, poder organitzar amb The Project, la promotora dels quatre concerts, tal, per tot Alemanya durant l'any que ve, no? Així que el vam acompanyar al Prat amb una maleta, el vam facturar allà amb dos gots de plàstic amb un valor de 25 euros cadascun i un somni. I va agafar un avió de la millor companyia del món, Germanwings, i va fer camí cap a Múnich. Som-hi, anem-hi fotent. Sembla que avui tenim un final feliç, oi? Sí, no? Doncs no! Tampoc! No el tenim. Exclusiva. Què va passar? Com si fos ahir. No, com si fos. Que no surti d'aquí. La travessa. I no, no pateixis. Ni t'imagines cap accident als Alps de res. En Josep va tornar dilluns mateix i ens va demanar un assessor d'urgència a la nostra consulta d'aquí mateix, la Diagonal, i nosaltres corre a demanar-li la consulta a la Júlia von der Leyen. Sort que dilluns, sempre a l'estiu, la tenim per Montserrat. Però resulta que l'Octoberfest de Múnich havia acabat el 4 d'octubre. Clar. Fatal. I clar, el pobre va tornar molt enfadat. Tots els plans se'n van a Norris, perquè no havíem consultat amb prou cura quines eren les dates exactes. Saps que només en tenim una al cap, nosaltres, de data. El d'allò de febrer. Sí, el d'allò. I és per això que vam oferir-li una nova sessió de la nostra musicoterapia.

I aquest vine'm a buscar per què?

Perquè com no va funcionar lo de l'Octoberfest, vam pensar que seria terapèutic per a ell animar-lo a que escrigui cançons per a altres artistes, aprofitar-se d'aquells que els falta tot el talent que a ell li sobra i vendre'ls-hi les seves idees, com va passar amb aquest tema.

Però això està confirmat? No sé si està confirmat. Diuen les males llengües que aquesta cançó està escrita per Josep Montero. I n'ha buscat, Alfred García. No, ens va arribar a la nostra consulta de la Diagonal. Ah, molt bé. I la veritat és que té un toc oques grasses, aquesta cançó.

Una mica sí. És xulo.

Però, escolta, ja acabem, perquè la solució última no va arribar fins que no vam pensar en Karina. Any 1971, Dublin, Irlanda, Karina, que amb 116 punts va quedar segona, cantava això. Solo al final el camino Las cosas claras verás La razón de vivir Y el porqué de mil cosas más Al fin el camino se harán realidad Los sueños que llevas en ti Es que aquesta cançó és perfecta. Perquè tu quan acabes una cosa que has estat molt O sigui, quan vas acabar la temporada passada vas dir que solo al fin el camino. Tienes la raó i la verda i tal. I és que va ser en aquest moment gloriós quan vam descobrir l'autèntic somni del Josep. Era ser el pròxim representant de Catalunya, com diu el nostre presi, no? Catalunya. Com ho diu? Catalunya. A Eurovisió. Sí, i en això treballem. O sigui, assegurem molta purpurina, calça curta, cervesa gratis i un boicot a l'estat genocida d'Israel tot fent unejar banderes palestines.

Se harán realidad si llenas tu vida de amor y paz.