El Gran Casino de la Rabassada

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

A inicis del segle XX, la burgesia catalana, que s'havia anat enriquint amb l'impuls de la revolució industrial, buscava espais exclusius de lleure per trobar-se i per establir les seves pròpies relacions socials. Una de les activitats que havia guanyat popularitat era la dels jocs d'atzar. Oferia beneficis ràpids, però no només als jugadors que tinguessin prou sort, sinó sobretot a les sales recreatives i a les institucions que feien l'ull gros davant de la prohibició teòrica del joc. En aquest context, l'any 1911 va néixer el gran casino de la Rabassada, en un espai que ja era hotel-restaurant i que disposava d'un parc d'atraccions. Era un complex d'oci burgesc al mig de la serra de Coixarola, al costat de la ciutat de Barcelona.

L'hotel i el restaurant La Rabassada va obrir al públic el 22 de juliol de 1899 a la carretera de Gràcia a Manresa, anomenada també de La Rabassada. Un dels promotors principals va ser Josep Sabadell i Giol, que va rendar l'explotació de la finca a diversos empresaris i que a partir de 1909 va participar en la creació de la societat anònima La Rabassada, associada amb un grup d'enginyers francesos. Aquesta nova societat de negoci es va proposar la remodelació i ampliació de l'hotel i de l'edifici proper del Cercle d'Estrangers, una entitat creada el 1910 per tal d'oferir nous entreteniments a un públic benestant, autòcton i estranger. El gran casino de les rebassades va inaugurar el juliol de 1911 en ple debat polític i social sobre la legalitat del joc. Es trobava en una zona allunyada de la gran ciutat, dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, en un espai de molt pendent on no era fàcil edificar. Va ser un acte de ressò internacional i tothom li augurava molt de futur al nou casino. En contra de la creença generalitzada, el lloc on es jugava la ruleta es va haver de clausurar només al cap d'un any, el 1912, per la pressió de les autoritats, tot i que en altres casinos es va continuar jugant. La resta de serveis van continuar funcionant de manera més o menys regular fins poc abans de l'esclat de la Guerra Civil. En aquest cas, l'aposta dels promotors no va ser encertada i la banca no es va emportar el premi gros. Aquell casino, tan opulent com efímer, va acabar abandonat i en runes.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater. Benvinguts. Hola, com vas? Avui parlem de casinos. Jo no sé, casinos a Catalunya ara. El joc està legalitzat des de fa ja anys i n'hi ha uns quants. Em sembla que són quatre, però no estic segur, eh? De casinos, però clar, sembla que això de crear un casino a principis del segle XX no va ser tan prou vist com era d'imaginar. És curiós, perquè era un moment d'auge de casinos a Monte Carlos, quan es crea el casino de Monte Carlos, Baden-Baden, etcètera, etcètera. Hi havia molts a Europa, i a Barcelona això no va rutllar.

Bé, també és un període que hem d'entendre, com has dit al principi, que és el retorn de capitals repatriats de Cuba, amb la guerra de Cuba, que hi ha un sector social de gent que vol disfrutar aquest oci i que els casinos donaven com una mena de possibilitat d'atreure moltíssim els estrangers que estaven venint a Barcelona i construint fàbriques i invertint. Hem de pensar que l'any 1901, pocs anys abans, és l'any que més inversió hi ha hagut en tota la història contemporània. Antiga i moderna i de tot de Catalunya. El 1901 són la repatriació dels capitals d'Amèrica i després la vinguda de molts A conseqüència que, clar, els diners de Porto Rico i Filipina s'han acabat. I llavors molt capital té por i retorna i després hi ha molta inversió estrangera. Lògicament, aquests clubs d'estrangers i aquesta gent rica i aquesta gent opulenta necessitaven allò que es diu d'espais d'oci, espais de joc. Hotels, piscines, balnearis, és a dir, tot el que es que anava creant en una societat molt injusta, molt injusta, molt desigual. Bé, tot això és la història del gran casino.

A més, els casinos d'aquella època van més enllà dels triquets habituals, que és un espai de joc, sinó que realment són uns espais socials. La creació d'aquests espais. Monte Carlo, per exemple, neix. En principi, la monarquia no està gaire contenta, la monarquia monagasca, el principat, perquè són molt catòlics i consideren que això del joc, però clar, com els IVA també funciona, i ho munten la gent que ha muntat Baden-Baden, o els casinos de Budapest, etc. O sigui, hi ha casinos arreu d'Europa molt lligats sovint a balnearis o a zones d'oci. A zones d'oci, en grans hotels i funcions socials. Clar, perquè no és només timbar, diguéssim, no és només guanyar-se diners o jugar-se'ls a la ruleta.

Va més enllà. Atraccions i tot el que vulguis. Clar, tot això no era aquí. Ara el que queda, quan passes per la carretera que va de Barcelona a Sant Cucat per la rebassada. Això és el cosat del Tibidabo, perquè ens entenem. És la part d'atraccions. És la part del Tibidabo que mira cap al Vallès. O sigui, no la que mira cap al mar. I aleshores allà hi queden unes runes amb les quals tothom ho ha hagut de veure, amb unes portes allà mig. Es veuen mudègers. En fi, un estil molt del segle XIX, XX, això, inicial. I tot abandonat ara, en fi, la gent ho pot veure, diguem, a partir d'imatges, si vas buscant, diguem, una certa recerca a la xarxa, no? Però, clar, allí no s'hi pot passar de cap altra manera, és un lloc totalment abandonat,

no ho sé. I ho pot veure també a través d'un llibre que acaba de ser publicat, El gran casino de la rebassada història d'un somni burgesc, que ha publicat la editorial Viena i tenim aquí un dels seus autors, en Pere Fàbregas, i Margarit, el seu historiador, i ho ha fet conjuntament amb l'antropòloga Carlota Jiménez y Comte. Senyor Fàbregas, moltes gràcies per venir a l'Anguardia a explicar-nos això del Gran Casino de la Rabassada, que és gairebé un mite, no? Perquè a mi em sembla que al voltant del Vallès i fins i tot a Barcelona és relativament conegut que hi va haver aquest gran casino, però ningú sap gaire cosa, no? No sé si és una apreciació esbiaixada.

No, molt bon dia i gràcies per convidar-me. No, de fet, com m'ho havies dit, és un lloc desconegut. Però a la vegada és col·laborat per a moltes persones perquè fins fa poc s'hi podia. De fet, sempre s'hi ha pogut accedir, però és una propietat privada i en aquell moment l'accés és complicat. Ja no només per això, sinó perquè, com hem dit abans, es va fer en una pendent considerable i hi ha molts llocs que són molt perillosos i, per tant, no és. O sigui, no és convenient entrar-hi, vaja. Clar, que són tots runes en aquests moments. En aquell moment tots són runes, sí. Queden uns edificis que avui en dia estan pràcticament colgats per la vegetació,

perquè la natura és la natura, la natura avial torna, el que era. Si s'abandona, s'abandona.

Si s'abandona, al final es menja el que ja ha construït. Però, de fet, sí, hi ha unes restes que són prou considerables. A la darrera de la carretera només es veu el que era la façana de l'hotel, perquè allò era la façana de l'hotel, perquè més avall és on hi hauria l'entrada a les atraccions i a l'esquerra on hi hauria el cercle d'estrangers, que d'això no queda res. Les atraccions? El TV Davo, o sigui. No, no, no, les atraccions del casino. Per l'època. La tenia pròpia, llavors. Per l'època, impressionant. Això va ser en una segona fase, perquè tal com hem dit, a l'inici és un hotel-restaurant. Sí, ara ho anem explicant a passos. El 1909 que es fa la societat, ja hi havia un restaurant. I entre el 9 i el 10. Es una ampliació, i aquesta ampliació és les atraccions.

O sigui, estava pensat des del primer moment com una gran inversió de cara a la burgesia. Clar, ara estem acostumats a pensar que Sant Cugat del Vallès i Barcelona tenen una relació molt directa, són poblacions, les dues, molt connectades, i que per tant. Però això no era així. Això no era així. Sant Cugat era un altre món. Estava molt lluny de Barcelona, perquè la muntanya era la muntanya i allò no

es podia travessar fàcilment. De fet, el que podríem considerar és que si no hagués existit la carretera de la rebassada, existiria tot aquest complex que es va edificar en els anys 9 i 10. De fet. Com deies, aquesta carretera de la rebassada tot va començar amb això mateix. O sigui, els dos alcaldes, tant de Gràcia com de Sant Cuat de Vallès.

Clar, perquè Barcelona encara no havia absorbit Gràcia.

Clar, no havien absorbit Barcelona fins al 1897, no absorbeix els diferents pobles que hi havia al voltant de Barcelona. Llavors, els dos alcaldes diuen, nois, per arribar d'un lloc a l'altre, això és impossible. Estigava 5 hores, estigava de Sant Cugat a Gràcia. Bueno, i això diguéssim que em burlo, per dir alguna cosa. Perquè lo natural era o bé per Sardanyol, anar per Sardanyol a donar la bota, o per Molins de Rei. Llavors van dir, nois, s'ha de fer una carretera. I el 1868, jo diria que és, es comença tot el procés per construir una carretera provincial, que serà la carretera que es dirà de Gràcia a Manresa. Cosa que no arribarà. Perquè es quedarà Sant Cugat del Vallès.

Però com a mínim unirà aquestes dues poblacions. Això i la construcció dels túnels després per Pearson, que unirà amb els ferrocarrils, farà que Sant Cugat tingui una expansió, passi de ser una ciutat molt rural o una vila molt rural, molt lligada al monestir, a una vila en aquests moments molt més residencial. Òbviament, ara és un altre món. El segle XXI és una altra cosa. Però que realment la connexió Sant Cugat-Barcelona no era òbvia. Fins aleshores. Estava a l'altre costat del món, mutuament.

Hem d'entendre que a la serra Collserola encara hi havia alguns fets de perill delictiu. A coll de la pujada, de la costa, de la muntanya, de la serra. Hi havia delinqüents, gent que passava amb diligències i coses abans de cotxes, i clar, hi havia un cert perill.

O sigui, a partir de la carretera de la rebassada comença a tenir sentit posar allà, per exemple, un restaurant que pugui tenir. Perquè clar, òbviament, fins aleshores, posar un restaurant allà enmig del no-re segur que no anava enlloc.

No, d'acord, sí, és així. Evidentment, dintre del que és la serra de Collserola, Hi havia moltíssimes, bueno, hi ha moltíssimes fonts. Això ja va donar que abans de totes aquestes construccions ja hi havia el que en dèiem les fontades. O sigui, la gent, per sortir de l'encaixellament de Barcelona, buscava aeroport i què feia? Doncs anar a la muntanya, en aquest cas a la seda de Coll-Rom. Romaries, etc. Poder la més famosa seria la de Sant Medí. Sí, i tant. De Gràcia fins a Sant Cugat o fins a l'ermita de Sant Badí que estava situada dintre el municipi llavors tota aquesta gent anava fent les fontades llavors en un moment donat ja parlem del 1897. O inclús 1895, en el lloc on es construirà tot aquest complex, ja hi havia un hotel. Diguem, una fonda. Sí, perquè el hotel potser és exagerat. El hotel potser és exagerat. Però el hotel va ser fins al 1899 que entra una figura essencial, que després explicarem, suposo, que serà el senyor Josep Xavier Igiol, que aquest senyor, doncs, compra a un propietari que hi havia en aquest hostal, que se'n deia a l'hostal de la Manela. I com a segon títol era lloc de menjars de collserola, de la rebassada, perdó. Clar, devia ser relativament modest, per tant, aquest primer hostal, no? Bé, sí, hi ha molta documentació, hi ha moltes fotos, ja es veu, i sí, era un lloc modest, però d'aquest lloc modest va començar amb un hostal i restaurant, després va passar a hotel, però no serà l'hotel de la rebassada, sinó que serà l'hotel del rebassalet, que és la zona davant, part de davant del casino de la rebassada. I d'aquí, a partir d'aquí, el senyor Sabadell, que ja té uns terrenys en aquell lloc, i degut a la seva malaltia, al final aquest home ha mort de tifus, però aquest home està malalt, ja tenia uns terrenys aquí, i li van dir, noi, t'aniria molt bé anar a buscar a l'aeroport per curar-te. I a partir d'aquí ja comença, perquè és quan ell compra l'hotel, amb el senyor Montaner, que es deia, I a partir ja comença

I l'accés com era? Hi havia tramvia? No, no. Ah, no hi havia tramvia encara?

No, el transport comença més tard. A la que ell fa aquesta ampliació, que hem parlat abans, el 1910, diu, bueno, clar, tenim tot això, com arribem aquí? Clar, clar. Llavors fa, o sigui, construeix i fa un projecte per un tramvia. Que des d'on havia de venir? Que aquest tramvia havia de venir des de el que avui és la zona de República Argentina amb carrer Creibinkel. Des de Barcelona? Des de Barcelona. Val, val. És que no sabia si era de Barcelona o Sant Cugat. El tramvia venia, evidentment en diferents trams, venia de Barcelona, a Gràcia, la Gràcia anava fins al carrer, al final de la carrera República Argentina i Creibinkel, on hi havia. La famosa masia que era Can Gomis, o no vull.

Clar, aquesta era la línia que naixia a la plaça Tatuant de Barcelona. La plaça Tatuant és Passeig de Sant Joan amb Gran Via, ho dic perquè aquí no se situï molt a Barcelona. Correcte. Que anava a parar fins a República Argentina. La República Argentina continuava, no?

Una altra línia. Una altra línia que va ser el tramvia de la Revolució.

Hi ha unes imatges meravelloses penjades a internet d'aquell passeig amb tramvia per Barcelona, que el fragment final és d'aquesta línia. Per tant, es pot veure una mica com pujava al principi el passeig de Gràcia, són imatges, estan al Museu d'Història de Catalunya, però estan també a internet, es poden trobar molt fàcilment, i es veu aquest final, i es veu com va pujant, va fent camí costarut, No, no, clar,

és que fa una pendent fins a lo que arriba a lo que és el Collserola, que diríem Tibidabo. Arribes de 0 metros a quants? Doncs el Tibidabo està a 512, lo que és el Tibidabo.

La plaça de Tován deu estar a 30 i pocs de metres d'alçada, més o menys, perquè el carrer Aragó. La plaça de Tován és la Gran Via, eh? És Gran Via en Passeig de Sant Joan, eh? Perquè la gent se'n faci la idea, on va a parar l'Arna triomf, una mica I la part aquesta que dieu de creu en que l'Argentina. Això és sobre de les Ceps,

de la plaça de les Ceps, o quan acaba Gràcia O sigui, sota la ronda. Sí, sí, perquè la gent que no sigui de Barcelona.

La ronda és això que ens situa. De fet, el que és avui en dia la carretera de la Sada no comença on comença ara. La carretera rebassada o, diguem, primera original, la de Gràcia, Manresa, començava on hi ha el Josepets de Gràcia. O sigui, plaça de les Ceps. Llavors, aquell tram d'allà fins a Creivínkel. Final de Gran de Gràcia, a dalt de tot. Fins a Creivínkel, fins a l'any 1927, va ser passeig de la Diputació. I a partir del 27, fins avui en dia, ja va ser República Argentina.

Mm-hm. Per tant, anar fins a aquell hotel que volia construir el senyor Sobadell, s'havia de tenir ganes, perquè és claríssim que era un passeig important. Era un passeig important, sí. Cotxe o cames. Sí, sí, no, no, clar, clar. O tramvia. Bueno, era tramvia. Sí, sí. Bueno, feia tota la raó. Per tant. És difícil pensar que fos un bon negoci de sortida, de pensar de fer un hotel allà. Hotel, eh? No dic el casino. Però que. Esclar, perquè un hotel. No sé com ho plantejava el senyor Sabadell en comparació a l'hostal que hi havia abans, de molt més luxe o similar. Si pujaves el luxe, tampoc havies de pujar molt el luxe perquè algú amb cotxe tingués cotxe per pujar-hi.

No ho sé, eh? Hem de pensar que el senyor Sabadell. El qual va ser alcalde de Gràcia el 1891-1892, era contractista d'obres. Ah, això sempre va bé. Per tant, això tampoc és una hipòtesi, però com a contractista d'obres, aquest home veia negoci, ja veia negoci fent l'hotel, després s'hi va incorporar i va atraure a Capital Francès, que això li va donar molta empenta. I hem de suposar que aquest senyor, a partir d'aquí, va veure un negoci i per això es va involucrar en fer tota aquesta gran estructura i, a més a més, el tramvia.

Què hi havia a la muntanya de Collserola, Tibidabo, en aquells moments? Estava urbanitzada o no estava urbanitzada? Ja existia el parc d'atraccions, el Sagrat Cork? Què hi havia?

Hem de pensar que a la muntanya ja hi havia atraccions perquè hi havia les atraccions del Tibidabo la societat anònima del Tibidabo es crea en 1899. I la figura rellevant és el doctor Andreu. El doctor Andreu també acapararà altres mecenes i altra gent benestant. I el 1899 fa la societat i urbanitza tota la zona, en la qual. Les atraccions del casino de la rebassada no eren les primeres en aquella zona, sinó que el Tibidau ja en tenia unes mínimes. Penso, si no recordo malament, que la més important és, bueno, més o menys, una de les primeres és la talalla i la sala on hi havia els miralls. Sí, els miralls famosos, sí, sí. Clar, aquí això ja existia, llavors és quan després ve el Sabadell i fa tota aquesta construcció en aquell lloc perquè veu i veu negoci, el que passa que.

Jo m'he avançat l'espoiler, no va anar bé.

Sí, la cosa no va anar bé. O sigui, tota la muntanya del Tibidabo hi havia un projecte, hi havia atraccions, ja s'havia construït o s'estava construint el temple del Tibidabo, el temple expiatori, hi havia una urbanització del doctor Andreu, tot això volien tota la muntanya, diguem, en certa forma, posar-la plena de vida i el casino.

Sí, perquè hem de pensar que el Tibidabo també tenia un casino. El Tibidabo ja tenia un casino, i potser el més important, entre altres coses, és que, tal com dèiem abans, tu puja al Tibidabo, agafa aquest desnivell, no hi havia res, però el 1901 es construeix el primer funicular de l'estat espanyol. Que és que va des del peu de funicular al tipi de llavo. Per tant, podies pujar amb una certa facilitat i comoditat. I sense deixar de banda que el 1906 es construeix el funicular de Vallderera. Vallderera és un poble, en aquell moment. Fins al 10 no s'agrega a Sarrià, vaja, que també era un lloc de no d'esbarjo, sinó que era un lloc de la gent de Barcelona que tenia la casa d'estiu per pujar allà. Sí, a l'època es deia de recreu, tal com sona. Recreu o recreio, també. Recreu, sí. Que al final, entre Fornuclar de Vallvirera, Fornuclar de la Tibidabo, i després la construcció del tramvia, del que és propi de la rebassada tots tres estaven connectats perquè suposo que ja ho explicarem també el dia de la inauguració del casino passa una cosa i bueno i hem de demanar ajuda.

Des d'inicis del segle XX, el Tibidabo i el seu entorn van començar a ser urbanitzats amb una oferta de lleure pensada per les butxaques més privilegiades, des dels transports fins a la inauguració de diversos locals de restauració. Entre 1905 i 1906, quan ja estaven en marxa diverses atraccions del parc, un grup d'obrers il·lustrats va fer arribar una carta a l'esquella de la Torratxa en què es queixaven que no es pensés en l'accés de les classes populars a la muntanya.

Senyors de la Junta Directiva de la Societat El Tibidabo, molt distingits senyors, com que estimem molt el que és just, reconeixem que fins avui, en part, han merescut vostès els elogis de la pàtria amb la urbanització que van donant aquesta muntanya, preciós anfiteatre de Barcelona, El Tibidabo. Però pel que estem veient, amb això que sembla un gran avanç per a la nostra ciutat, per la seva bellesa, resultarà que són els rics els qui poden fer-se boniques torres de bastant al bosc i el 90% restant ens haurem de consolar empujar algun xic a contemplar els soberbis palaus dels altres sense l'aura del bosc i de la pineda. Entenem, doncs, que pensant en vequitat això resulta altament injust i fins i tot un veritable despossessió del dret d'aquest 90%. O sigui, el poble de Barcelona que es queda en la situació d'aquell infeliç recluta a qui l'altre espavilat li deia "Jo fumo, tu escups". Sí, estimats senyors. Entenem que vostès farien a Barcelona un acte vell, hermos, amb el qual s'omplirien vostès de glòria i conciliarien el bé per tots, que seria establint un hotel econòmic de grans proporcions per encabir-hi mil persones a un preu invariable de 3 a 5 pessetes diàries, menjar i llit, senzill servei casolà, però superior, i a l'altura de l'estació inferior del funicular, envoltada de bosc per tal de no destruir-lo. Entenem, senyors, sense ànim de molestar ningú, que no tot ha de ser or que el rovell destrueix. I molt està la glòria de la posteritat, com en part ha fet el marquès de l'ella i, finalment, per aquesta societat important, fins i tot podria reportar un gran negoci, perquè augmentaria considerablement el moviment i contribuiria al desenvolupament de la vella muntanya. D'aquesta manera l'obrer, el menestral, tots els qui no comptem amb grans rendes, podríem gaudir de 6 o 8 dies seguits d'aquell aire sa i vivificador sense necessitat d'abandonar les nostres ocupacions a la ciutat. I en espera de la seva atenta resposta, els saludem amb la major atenció els seus més atents afectosíssims SS, diversos obrers instruïts.

AXOES, Anguardia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb Pere Fàbregas i amb en Josep Maria Soler i Sabater, parlant del gran casino de la rebassada. Senyor Fàbregas, estem en una situació, hem sentit també els obrers que volen que tothom hi pugui pujar, però allò ja s'estava construint pensant, sobretot, en les classes més privilegiades. Jo crec que el senyor Sobadell i els seus socis tenien clar que aquell hotel-restaurant no estava pensat per fer costellades,

era una altra cosa. De fet, és així. A la diferència del Tiridabo que el doctor Andreu va fer, ja diríem, pels obrers o per la gent que podia accedir al Tiridabo, perquè era més pobre, diguéssim, la gent. En canvi, el que és el senyor Sabadell amb el casino de rebassada, allà no hi podia anar tothom. De fet, després, per entrar als cercles d'estrangers, que és on hi haurà el casino, allà només hi podies entrar si eres soci. No hi podies entrar de cap més manera. I les atraccions també era, i l'hotel, hem de pensar que en un hotel que avui podríem dir que seria de 4 o 5 estrelles, perquè hi ha moltes imatges, veuen els menjadors, que allò és d'un luxe que evidentment la gent treballadora no hi podia pas accedir.

Perquè ens endequem amb el tema cronològic. Primer va a l'hotel-restaurant i li funciona com li funciona? Com li funciona? Bé, bé, bé. Podem dir que bé, sí. Però llavors vol fer un salt. Això va molt bé, però aquí hem de posar un casino que ja veuràs com això rutllarà meravellosament. Veu possibilitats, veu que en el Tibidau

hi ha un casino i busca i troba tots aquests mestrenes francesos, de la gent que ve aquí a Barcelona i comença el que és la construcció del que seran les atraccions.

La idea del senyor Sabadell era que allò es fes un complex, això que dèiem, per la burguesia, però hi havia prou negoci en aquells moments perquè amb la burguesia catalana fos suficient o havia de pensar, per exemple, Montecarlo és un exemple claríssim. Amb la societat monagasca no hi havia suficient per mantenir el gran casino de Montecarlo. Evidentment, estava tot pensat perquè els francesos i els italians que tenien el joc prohibit poguessin anar a Monte Carlo i poguessin jugar, que era la seva passió. No sé si aquest casino de la rebassada també tenia aquest plantejament.

Home, de fet, el plantejament el tenia, el que passa que es trobava que en aquesta època ja el joc estava prohibit. Que passa que estava prohibit, però d'una manera que no comprenien, perquè a altres llocs de l'estat espanyol es podia jugar. Sant Sebastià, per exemple. Per exemple, Sant Sebastià, i a Madrid en penso que també. Però, en canvi, aquí tot eren traves. La ciutat de l'aristocràcia madrilenya.

I a Sevilla, eh, també es podia jugar, el que passa que no hi havia un casino com a tal, sinó era una sala, una sala, no recordo del hotel.

Bueno, però és que llavors s'ha de recordar que la gent jugava a tot arreu, eh, als bars, als cafés, a les tavernes, a tot arreu, la gent jugava molt, eh. Encara que estigués prohibit. Sí, sí. Sí, oh, hi havia un joc d'atzar que la gent hi jugava, molt, molt, molt. Jocs d'atzars i jocs molt populars que, sí, sí, la gent jugava i perdia i guanyava, però.

La majoria perdien per això son els jocs no és un negoci altruista Josep Maria volen guanyar diners

els que ho munten el que passa que si et poses a pensar en tota la problemàtica que hi havia amb el joc. Hòstia, això podíem pensar que això va ser molt aventurat, fer tota aquesta. És la impressió que dona. Tota la inversió. Però, bueno, aquest home hi veia possibilitats i, a més, els francesos ja el van ajudar moltíssim. Però ja dic que van haver-hi

moltíssimes coses. Era una prohibició d'aquella manera que hi havia, però esclar, si Sant Sebastià, Madrid, Sevilla, com comentàvem, i no sé si en algun altre cas hi podien jugar, volia dir que les connexions amb les altes autoritats de la monarquia en aquell moment, o de la regència en aquell moment o d'alguna altra manera devien existir perquè clar si tu fas una cosa que està prohibida i no et ve cap policia i va tothom i és conegudíssim i fas publicitat vol dir que tens una connexió amb les autoritats si no és impossible de fer.

Home, de fet, van haver-hi moltíssimes converses, primer amb el governador de Barcelona, que era el Portela, i després amb el Portela, amb el Canalejas, que era, si no erro, el president del govern. Sí, sí, ho veurem, ho veurem. Van haver-hi, bueno, converses de que a veure què passava, que aquí, o sigui, que tothom es juga, a tot arreu es juga, i aquí no podem jugar nosaltres. Però tot això va anar de mal borràs, perquè no. Perquè, a més a més, podies pensar que hi havia molt subor. O sigui, era tot un món, això del joc. Subors i compres de voluntats. I compres de voluntats que. Però que al final va acabar com va acabar. No es va poder jugar. Van aguantar amb les atraccions, perquè les atraccions és la que va aguantar fins que va venir la prohibició total amb la dictadura de Pino de Rivera. Però al final això, aquí va començar la reballada del que va ser tot aquest complex. O sigui, res, una cosa efímera. Aquestes atraccions, fer la competència a les atraccions del Tibidabo. Home, d'alguna manera sí, el que passa és que les potències de Tividabo no. Aquestes eren més potents, poder que les de Tividabo. Més potents, aquestes? Més potents, perquè, clar, hi havia. Hem de pensar que hi havia una muntanya russa de 2.000 metres de recorregut, amb 25 metres d'alçada, Hi havia una altra xuta, que es deia, que era una barca que caia en una piscina. Hi havia una sèrie de jocs, de pilota, de miralls, també. Vull dir, Déu-n'hi-do, les atraccions que hi havia. Llavors, de fet, era competència, perquè van tenir el Tibidabo i les dues societats. Estava molt a prop, amb molt poca distància. Estaven a tocar. En algun moment, ja diré, les supersticcions en quant a a veure què havien de fer, no? Però sí, vull dir, de fet és el que ho va aguantar. Les atraccions, al final, bueno, que és el que part d'avui queda gràcies a les atraccions, perquè hi ha uns túnels que és per on passava. La matanya russa i el water shoot. Avui veiem al Tibidabo que hi ha els barcats que cauen en l'aigua, però això ja estava inventat

feia molt temps. Ja, jo veig que això és una cosa. També si a Port Aventura, etcètera, hi ha aquest tipus d'atraccions.

Això ja ve de molt temps enrere. Però sí, de fet, això va ser, o sigui, el joc va ser el gran, un dels grans esdeveniments en que no, que això no va continuar perquè no van poder aguantar, ho van aguantar quan van poder, perquè va passar després per diverses mans, perquè clar, hem de pensar que com a gran promotor, el senyor Sabadell, d'aquest complex, el 1914 es mor. I això ja és una cosa que pensem nosaltres, que una també de les causes, a part de tot el que hem parlat, una de les causes és que falta la persona, perquè ja se mor a 14.

El debat al voltant de la il·legalització del joc es trobava en un punt àlgid quan es va inaugurar el Gran Casino de la Rabassada. De fet, a la premsa es van fer denúncies continuades sobre el fet que s'hi pogués jugar la roleta i que el governador civil fes els ulls grossos. El 20 d'abril de 1912, al diari La Comarca del Vallès, apareixia el fragment d'un article de la revista il·lustrada Actualitat, signat per Josep Roca i Roca. En ell, l'autor deixava ben clara l'expectació que generava el joc a la rebassada.

El veritable perill es troba a dalt, en alguns dels salons. Durant el meu passeig per rampes i sanders han estat aixecades unes fundes que cobrien unes taules espaioses i el joc dels cavallets funciona activament. "Facin joc, senyors", diu l'encarregat de fer anar les boles. "I no hi van més apostes", adverteix quan la boleta remenada busca la casella corresponent. I en un tres i no res, les raquetes netegen el taulell i liquiden les jugades. Oh, meravellosa destresa, unida a una habilitat incomparable! Es juga al vapor, i les pessetes, generalment s'aposten pessetes, desapareixen com si s'evaporessin. A qui guanya li donen 15 per 1, així com a mínim em va semblar veure-ho, i a 118 els números que juguen queden 3 a favor del banquer a cada jugada. No es pot dir, doncs, que les atraccions de la rebassada els manqui atractiu per a l'empresa. Però hi ha més encara. Al fons d'un passadís es troba una altra dependència inassequible per al públic. Entenguis bé, inassequible gratuïtament. Em dirigia cap a ella, ignorant els costums de la casa. Però em tallaren el pas, tot advertint-me amb molta cortesia que allà només podien entrar els socis del casino. Que potser a Espanya no tenen eficàcia les lleis prohibitives del joc? És que la llei, que ha de ser igual per tots, pot suplantar-se per la tolerància en favor de determinades entitats? Confesso que si vaig començar la meva excursió els dies de Pasqua lamentant la falta de pluja, vaig acabar tristament impressionat en pensar que hi ha a Espanya una cosa cent vegades pitjor i més perniciosa que la sequera ferotge que asseca els camps dels pobres llauradors.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Pere Fàbregas, aquesta explicació que hem sentit a hores d'ara, publicada en aquella època, em sembla que explica bastant bé. Com era el casino que havien construït? I com s'imaginaven que havia de créixer o de situar-se? És que hi havia moltes sales de ruletes. Què hi havia? Què hi havia?

De fet, el complex era de gran envergadura i hi havia el que era l'hotel i restaurant. Hem de pensar que el restaurant podien servir hasta 800 coberts. Caram, molt gran això, eh? Sí, sí, molt gran, molt gran, 800. Hi ha documentació, hi ha informació. Tenia un teatre per una capacitat d'unes 300 persones. Déu-n'hi-do. Incluso, posteriorment, ja a la priorització del joc, s'hi van fer ballades de boxe. Ja també hi ha documentació que ho explica. Després de l'hotel-restaurant, tal com hem dit, fan les actuacions, ja fa el cercle d'estrangers, que, de fet, allà és on se jugarà. I on hi ha les roletes, que, segons sembla, hi havia dues sales. Una, potser més important, perquè hi havia una roleta que és la Klondike, un tipus de roleta, en la qual era de cavalls, i que n'hi havia diferents a llocs d'Europa, com a Monte Carlo també hi havia la mateixa roleta. I després hi havia totes les atraccions. I a part de les atraccions, hi havia camins, hem de pensar que tota aquella zona, com a mínim, com a mínim, catalogades, hi ha 8 o 10 fons. Totes connectades per camins, que encara hi ha alguna resta, perquè els camins ens els hem menjat, diguéssim. Però hi ha notes, veus que allà hi havia una font que avui en dia no ragen, estan totes perdudes, però existien. Per passejar la gent, o sigui, a banda de tot l'hotel hi havia allò.

Per tant, era un complex lúdic que anava molt més enllà d'anar a pujar a l'atracció, a la muntanya russa, sinó que.

Tant de fons que era un balneari. No, balneari no va ser mai. De les fonts, les més famoses podem dir que avui en dia hi pots anar i hi pots passejar. A banda de la pesta porcina, que és la font de la rebassada i la font d'en Ribes, que de fet era una de les entrades per accedir al complex, que aquestes fonts estan situades a la crulla de la carretera rebassada amb. Camí de Sant Badí. Per allà hi ha un accés, amb el viaducte de Can Ribes, i pots accedir al que era el gran complex.

Quan el casino es clausura, perquè no pot suportar la pressió de les autoritats, quant de temps ha estat operatiu? Un any i mig? Dos? Bueno, el que és el joc.

El joc, eh? El joc, és. El 12 o el 13, o sigui, podem dir que és d'un any.

Res, res, res. Això coincideix amb l'assassinat

del Canalejas, clar. El primer ministre. És una coincidència, sí. De fet, pensem que el 14 començarà bé la Guerra Mundial. Tot això, què fa? Bueno, que la gent que venia no ve. Sí, sí, clar. D'alguna manera.

Tota la gent que està en guerra, aquesta gent. Tot canvia. Però tot i així, el complex com a tal es manté. Intenta sobreviure. I econòmicament com funciona? Sense el casino. Doncs a través de les atraccions. I la gent hi va? I la gent hi va.

Doncs encara aguanten, encara A més, és popular, diguem. És popular, és popular. Hem de pensar també, després de la mort del Sabadell, passa per diferents mans, o sigui. La història fins al que és la dictadura de Primo de Rivera passa per diferents mans, gent, evidentment, benestant, perquè altres no podrien fer-ho, que també, o sigui, d'alguna manera, aguanten, aguanten fins a tots aquests anys. I a partir de la dictadura, llavors la dictadura i la nostra guerra civil, és quan s'acaba. És quan la cosa va de mal borràs. De mal borràs. Entrarem una mica en la guerra.

Durant aquells anys no s'intenta en algun moment. La dictadura de Prima Rivera, amb el tema del joc, teòricament va ser molt dura i no va permetre-ho, però. Malgrat que ell jugava. Sí, no, això són detalls. També prohibien la prostitució i precisament el general era un addicte a la qüestió, vull dir que amb això ja sabem les dobles morals com funcionen. Però en tot cas no van intentar superar el problema que havia obligat a tancar, perquè clar, aviam, tancar una sala de casino és relativament fàcil, no destrosses res, o torrelobrir també és relativament fàcil, no has de fer una gran inversió. Per tant, és estrany que no intentessin,

no sé si van fer-ho o no. Home, jo crec que van haver-hi. Intents de fer-ho i de voler jugar, segur que hi van ser. Això és una explicació que la meva companya, la Carlota, ella hi va aprofundir molt amb el tema del joc, i segur que ara. Que no se'n van sortir, segur. Que no se'n van sortir, això és impenable, perquè van acabar avall, però. Però molt ràpidament, molt ràpidament.

Tot i així, en aquella època era bastant habitual llogar, per exemple, habitacions d'hotel per organitzar partides i timbes de cartes. No sé si aquesta activitat semiclandestina s'hi va mantenir, que se sàpiga. Home, sí,

hi ha alguns esquís que donaten això. O sigui que, a banda que és prohibit, d'alguna manera, i de sota mà, es continuava jugant, d'alguna manera, no tant, potser no amb tanta força com va començar i es volia fer, sinó que, d'alguna manera, d'amagat, inclús de fet, de fet, això ja és llegenda, es va dir que en el casino hi havia una sala. Única i exclusivament perquè la gent que perdia totes calés se n'anés a la sala i digués adiós. Suïcidés? Sí. Això, evidentment, no hi ha res documentat que tu puguis dir, doncs això és cert, sinó que això són. Això també s'havia dit de

Monte Carlo, eh? No mai s'ha comprovat que això pogués ser veritat, però forma part, no sé si, de la llegenda dels casinos.

Jo crec que és una de les llegendes, no d'aquest casino, sinó de molts casinos.

Des del desembre de 1912, quan el casino de La Rabassada ja havia estat clausurat, el francès Jean Meunier es va encarregar de l'explotació de l'hotel-restaurant i el parc d'atraccions. L'any següent, la societat anònima La Rabassada es va declarar en fallida. A la fi de la Primera Guerra Mundial, Meunier i el gendre, Louis Ponner, van emprendre diverses accions per aconseguir que es pogués tornar a jugar a La Rabassada. El 4 d'abril de 1922, Poné va adreçar una carta a Antonio Aguirre, que havia estat secretari d'Alejandro Lerrux, perquè intercedís a favor seu. Pocs mesos després, la instauració de la dictadura de Primo de Rivera es troncaria tota esperança.

Què fas, Lluís? Estic preparant una carta per l'Antonio Aguirre. L'exsecretari d'en Lerrux? A veure si ell mou fils, que bé que ens vam ocupar d'ell quan estava malalt. Li parles del casino, oi? Com pot ser que s'estigui jugant a la ruleta els casinos de caldetes o de sitges i en canvi a la rebassada no estigui permès? D'això em queixo a la carta. També deixo clar que, tot i la inversió feta, aquest espai no pot subsistir sense el casino. I que vostè fa molts anys que esperava canvis en el joc per poder realitzar projectes immobiliaris. Potser les teves gestions siguin més fructíferes que no pas les meves. Sembla que alguns salons de joc no estan donant una part dels seus beneficis a la Junta de Beneficència, i per això les autoritats no els renoven el permís per jugar a les seves instal·lacions. Justament. Es tractaria d'obtenir un d'aquests permisos per a nosaltres, només per l'estiu. A la guirre li dic que estem disposats a pagar 10.000 pessetes mensuals. Exposa-li tots els avantatges del pla que els hem presentat. La construcció d'escoles a Sant Cugat, el restabliment del tramvia, un nou servei de la rebassada a les planes i la construcció d'habitatges per a la classe mitjana, que donaria feina a molts obrers. Ja ho he inclòs. 200 obrers durant 10 mesos, he calculat. I la reobertura del casino ampliaria el personal en 60 persones més. I és en base a tot això que li demano que faci servir els seus contactes amb les autoritats per intercedir a favor nostre, ara que s'acosta la temporada d'estiu. I sap què li dic? Que si amb la guirre no n'hi ha prou, escriuré en Miguel Arlegui, cap superior de policia a Barcelona, per qui intercedeixi davant del governador. Fill meu, portem tant de temps així, que si cal, escriuria fins i tot el president del Consell de Ministres. No em dóna idea, sogra. O millor dit, papà.

Això és Enguàrdia.

Senyor Fàbregas, ja hem vist que aquesta família francesa, en definitiva, s'encarregarà del casino, malgrat que es declaren fallida, perquè és clar, amb tanta inversió, per molts ingressos que tinguin, si els ha fallat la principal font, és un problema gruixut. Quan acaba la dictadura de Prima Rivera, a principis del 29, milloren les coses o continuen iguals?

De fet, entre l'any 24 i el 30, i 1930, de fet, l'hotel i el restaurant va tirant, va tirant, però el 28 es dona la baixa al restaurant. O sigui, també, una altra cosa que tanca. Una altra cosa que tanca. El Punet, ell compra a la Manier les instal·lacions, fins que comença la Guerra Civil. O sigui, va malvivint, llavors, fins al 36. Fins al 36, sí, sí, perquè fins al 30 aguanta bé, però del 30 al 36 la cosa no s'aguanta. El 36 comença la guerra. El 38 es fa un banquet d'acomiad de les brigades internacionals. Allà. Allà mateix.

Clar, però llavors deu estar col·lectivitzat o?

No ho sé, no ho sé si s'arriba a col·lectivitzar, però el fet és que es fa aquest banquet i aquest comiat, s'hi instal·la després d'aquesta data el 39è batalló de carabiners, i el 39, Lluís Poneti va volat a seguir-li a França i abandona les instal·lacions. Amb la qual cosa queda gairebé sense amo ni sense control. De fet queda abandonat, sí. De fet queda abandonat perquè quan torna, és l'any 42, veu allò com ha quedat i abans que la cosa vagi amb el borràs, amb l'aspeta que la gent s'hi pugui posar o si hi faci alguna cosa, hi ha el permís i l'assessorament de permís d'enderrocament. I s'enderroca. O sigui, el propietari enderroca tot el que queda. Enderrocat. Tot. No queda res. El que és curiós és que no he pogut, no hem pogut, o sigui, no hi ha cap documentació. A banda de la petició de premis per enderrocar-lo, evidentment, no hi ha cap, ni publicació, a Sant Cugat, precisament, ni hi ha cap arxiu que jo hagi trobat, eh? Que vegis, d'alguna manera, l'enderrocament. I ja no dic cap finalització, però, si més no, alguna foto. Impossible de trobar. M'ha sigut impossible. Perquè, clar, hem de pensar que això no són quatre totxos, això és una. Això és un volum. Un volum immens. Doncs res, tot queda allà, tirat. I l'única cosa que queda, gràcies a que hi havia un transformador, és avui en dia el que és el mirador. La resta, tot queda endavant.

Els enterrocs van a venir amb ferro, amb fusta, amb arbre, el que fos.

Clar, perquè a més a més això suma el vent. Ells van a l'enterroc, però el que són finestres, ferros, bueno, làmpades, tot suma el vent, i a banda de que suma el vent, quan arriba ell, també s'ho troba que allà hi ha hagut un expoli total. Que, segons diuen, molt d'aquestes coses algú, avui en dia, les té a Sant Cugat del Vallès. Ah, va passar.

També passa amb Sant Pere de Roda, que també a l'escala i a Port de la Selva tenen alguns detalls, parlen d'un balcó que era l'altar, no sé si és veritat o no, però aquest tipus de coses no és una cosa tan usual.

És allò que dius, n'hi ha biblioteques de Sant. I clar, jo ho trobo estranyíssim, vaja.

Aquesta desaparició. Des d'aleshores, aquell espai ha quedat totalment abandonat i malmès. I és curiós perquè està en una zona que podria ser de desenvolupament, per exemple, del voltant del parc del Tibidabo, etcètera, però no s'ha fet res, mai. No s'ha fet res, però s'ha intentat.

Perquè clar, després d'això, que. Tu dius, això qui ho compra, no? Però, després d'això, després d'aquest abandonament, a l'any 42, el Punet, al final, s'ho ve a una altra persona, que no pot fer res, i aquesta persona, s'ho ve a un tal senyor Sol de Vila, al qual ell demana al govern de Sant Coat fer-hi una hípica. Que no hi ha res, eh? O sigui, allò està tal com està avui. Ha arrasat. No va fer res. Se li denega i, de fet, després d'aquest senyor Sol de Vila, sovint, suposo que ho deu parcel·lar, o deu. Sí, suposo que ho deu parcel·lar perquè hi ha diferents amos. Fins al dia d'avui. Que continua sense projecte darrere de. Bueno, avui en dia està en venda. S'han de posar d'acord els propietaris i ho han posat en venda. A l'espera que algú ho pugui comprar i després veurem què s'hi pot fer. Clar, en casino crec que no funcionarà gaire. Hi ha bosc allà, hi ha part natural, hi ha camins. Nosaltres d'alguna manera, i ho dèiem a la col·lenda del llibre, o sigui, instem a les autoritats i a les administracions que això és un patrimoni que s'hauria de conservar. I d'alguna manera ho reclamem, d'alguna manera, amb el que es pugui fer, evidentment, amb totes les normatives que puguin haver, però que no es pot perdre, vaja. És una propietat en un lloc ideal, en un lloc que tu mai diries que hi hagués pogut existir tot aquest complex i que d'alguna manera s'ha de preservar.

Senyor Pere Fàbregas, moltíssimes gràcies per haver vingut a l'Enguàrdia. Pere Fàbregas, al costat de Carlota Jiménez, és l'autor del llibre El gran casino a la rebassada, Història d'un somni burges. Moltíssimes gràcies. A vosaltres per convidar-me, moltes gràcies. Jura Maria Soler, la veritat és que hi ha tants edificis o restes d'edificis al país. Que té una història darrere fascinant, que estic pensant en el sanatori de sota just de Montserrat, ara no sortirà. La Puda. Ah, això, la Puda, la Puda, etc. N'hi ha moltíssims que.

Clar, era un període diferent de veure l'oci, de veure el món, no existia la televisió, no existien els cotxes per la gran massa de la població, s'havia d'anar amb cotxes de cavalls o amb tartana o a peu, i el món ha canviat, i clar, a vegades quan el món ha canviat les coses s'abandonen. Això és l'enguàrdia.

I amb les veus d'Albert Cortés, Xavier Pujol, Marc Globato i Xavier Martín.