Míriam Cano: "El guaret sentimental és necessari perquè el cor es regeneri"

La mort en temps d'intel·ligència artificial.

Fa pocs dies que ens hem assabentat que una de cada tres de les noveles romàntiques que es venen per plataformes com Amazon estan practicament fetes totes per intel·ligència artificial. I esclar, vulguis que no, a una també li agafa desconfiança, en l'amor real, perquè a veure si també ens estan prenent el pèl, i l'amor ja és un invent de les màquines. En el programa d'avui parlem de parelles amb fills que decideixen això tant de la nostra època com és obrir la parella. Què vol dir exactament? I sobretot en què consisteix a nivell pràctic? Els pares o mares d'avui, entre les extraescolars, les classes de ioga, anar a comprar al mercat, disposen de prou temps per obrir fronteres? O també d'aquesta independència se n'acaben fent càrrec les àvies?

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Comencem el programa d'avui amb aquesta cançó de Sara Julí, que ens parla de que potser som una mica reduccionistes, Virgili, que no, que hem de veure la foto sencera. Serem més bons pares, també si tenim més temps per nosaltres, per experimentar l'amor. Parlarem d'això avui amb la Georgina Monge i una terapeuta de parelles. Però abans, perquè hi aneu reflexionant, parlem amb la poeta, escriptora i traductora Míriam Cano, que ve amb un nou poemari sota el braç.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Benvingudes, benvingudes a Les dones i els dies.

Pot ser que l'escriptora, traductora, poeta Míriam Cano sigui la persona que més treballa a Catalunya? No sabem si és la que més treballa, però les hores li passen lentes o que ens expliqui com ho ha fet, si ha fet un pacte amb el diable. Perquè porta els últims mesos que ha editat. Matamorfosi, una mena de dietari personal en unes vacances a Grècia. Has publicat també un llibre sobre l'ultradreta, Es mengen els gats. Acabes de treure un poemari amb la Breu Edicions que el tenim aquí, que ens enamora, l'Eusis. I potser encara m'estic deixant alguna cosa, i tot això, les traduccions. Miriam Cano. Què tal? Com estàs? Com és que has trobat moment per estar a la ràdio amb nosaltres?

Mira, doncs l'he tret justament de traduir, que és el que em dona més feina, en realitat, el que em pren més hores, perquè és una feina molt lenta. Perquè els llibres, en realitat, surten tots junts, perquè no publicava res des del 2020. Llavors, el 2025 vaig publicar Metamorfosi i Es mengen els gats, i l'Eusis és tots els poemes que he anat fent durant aquests sis anys. O sigui que allò dels llibres té trampa.

Té trampa, però hi ha feina. Escolta, aquest estiu hem vist que. No sé com explicar-ho. Hi ha molta gent, moltes dones, sobretot, explicant que han llegit la teva novel·la de Matamorfosi i les veiem a Instagram amb la teva novel·la, allò, com la lectura de l'estiu, està en la lectura d'estiu, però part. Ens han dit des del govern grec que al poble de Metamorfosi ja no hi caben més per culpa teva. Ens has d'explicar què ha passat amb aquest llibre i per què, perquè això t'ha arribat a tu. M'ha arribat en certa manera,

és a dir, jo sé que el llibre encara està funcionant, encara es ven bastant, la gent en parla, la gent m'escriu encara i em diu, ostres, m'ha encantat el llibre, ha sigut com està parlant amb tu, etcètera, no?

Per qui no sàpiga què és Metamorfosi, és un llibre que vas treure amb la Vens, que és una mena de diari dietari autobiogràfic d'unes vacances a l'estiu on fas moltes reflexions sobre la teva vida, però també sobre, jo crec que generacionals, i això és el que creus que ha comut a moltes dones.

Jo crec que sí, ara que hi penso, de fet, vaig aterrar directament de Londres i la primera entrevista la vaig fer aquí a les dones i als dies. Crec que té això, la reflexió de què és ser una dona de 40 anys i què implica en molts aspectes en les qüestions pràctiques i les qüestions emocionals i què vol dir estar en contacte amb diferents generacions de dones. Jo crec que per aquí s'hi ha pogut trobar gent que té l'edat de la Nuri, que ja tiren més cap als 60-70 anys, com gent de la nostra generació, com noies joves que de cop i volta també veuen que la generació posterior és un exemple d'alguna cosa. Jo, francament, és l'única explicació que li trobo, perquè és un llibre.

Petitet. Tu no el vas trobar tan important quan l'escrivies, però s'ha convertit en

un llibre generacional, diria. Sí, pot ser, no sé. Per mi no era gens. De fet, jo no el volia publicar, sempre ho explico, que em feia molta vergonya, perquè pensava ara les meves merdes aquí l'importaran, no? I la Núria Iceta insistia, insistia i. Es veu que les teves merdes són les de totes. Clar, clar, clar, total.

Els desamors, el que vols a la vida, el que esperes. I també jo crec que és un llibre molt interessant en el sentit de que, com sempre, anem ràpid, els últims segles, anem bastant ràpid. El viatge ens dona, o l'estiuetge, ens dona aquest permís per anar amb allò més tranquil·les i potser reflexionar sobre el que ens va passant,

no?, Sí, sí, sí, absolutament. Jo sempre m'enric, és a dir, clar, clar, que és fàcil trobar-te a tu mateix quan no has de fer altra cosa que menjar, llegir, banyar-te a la platja, és molt fàcil, no? El difícil és trobar-te quan tens tres dates límit, has d'anar a la peixateria i llavors, clar, no tens temps de trobar-te a tu mateix. Només et pots trobar a tu mateix a l'estiu, diria.

A vegades potser el que et trobes no t'agrada. Potser el que et trobes no t'agrada, però bé. Escolta'm, a part de Turisme de Grècia, que jo crec que ja t'estan posant un piset allà o t'estan creant una estàtua, clar, en l'últim llibre aquest de poesies, es diu Aleusis, podríem dir que no marxes de Grècia. Tu has dit, això ara em va bé, jo aquí em quedo.

Com va això? Bé, clar, arranc d'anar a Grècia, doncs em vaig començar a interessar, jo volia, aquest llibre en realitat s'havia de dir Romaria, però va haver-hi una altra dona, una altra pel·lícula, que va agafar el títol i de fet hi ha una, la segona part del llibre es diu Romaria. Però m'interessava parlar del procés de curació després d'una relació on hi havia abús de poder i tot plegat. I vaig trobar la romeria a Eleusis, que feien els atanesos un cop l'any en honor a Demèter. Era una processó, podríem dir. Sí, una processó romaria, perquè després al final menjaven, bevien, es drogaven. Aquesta última part. És la part que a mi em fa pensar en romaria, no? Treien les coses, llavors menjaven, feien una mena de festes dionisíaques, i allà, en aquell estat d'embriaguesa, es revelaven els misteris. I no en sabem gaire, dels misteris de l'Eusis, perquè el que passava allà no es podia revelar sota pena de mort. Si tu deies el que se t'havia revelat a l'Eusis, et tallaven el coll. Per tant, en sabem poqueta cosa, però aquesta idea de fer una romeria, que s'acabés en una celebració. I en una revelació més que en una celebració, no? En una celebració seguida d'una revelació, que em sembla que és com han d'acabar tots els aprenentatges, no? Jo crec que tinc tendència a fer llibres de poemes que segueixen aquest recorregut de curació, no?

Dius que és la història d'una relació de desamor, o una relació que no ha funcionat, on hi havia abús. Vull dir que són paraules fortes, aquestes. Per què has volgut escriure aquest llibre? Clar, la poesia té aquesta banda metafòrica, aquesta banda que qualsevol persona que el llegeix s'ho pot fer seu, però aquesta és també la història molt generacional de moltes que senten que han tingut relacions. Plenes d'abusos, plenes de situacions que les han ferit profundament.

Sí, jo crec que cada cop se'n parla més i cada cop estan sortint més casos, també traient-li tota la importància que pugui, és a dir, sense dramatitzar, perquè al final. Crec que gran part d'aquest tipus de relacions tenen a veure amb que estem construïts sota el patriarcat, sota aquest poder que fa que algú, fins i tot intuitivament, es pensi que pot tenir poder sobre una altra persona. Per això també cada cop se n'està parlant més, cada cop amb les xarxes socials, les noves maneres de comunicar-nos, em fa l'efecte que cada cop és més fàcil fer això, cada cop podem deixar de parlar-li a algú, podem. Podem controlar-lo més, pot saber més coses de la nostra vida.

I també hi ha, per sota d'això, més enllà del que t'hagi pogut passar a tu, és el fet de la idea aquesta de la idealització de l'amor, la idea de l'amor romàntic, que sempre està com a sobre de les nostres espatlles. Absolutament. És a dir, que aquí hi ha també tota una cultura, tot un com ens han criat i ens han educat a les dones, que també fa que vivim situacions d'aquestes.

Absolutament, clar, perquè et quedes per si al final s'arregla, perquè confies que aquell mal de panxa, que aquella. Que aquella dependència és el que t'han explicat que és l'amor. I llavors, quan et cures d'això i t'adones que l'amor és tota una altra cosa i que té més a veure amb el poema que li dedico al meu company al final del llibre, llavors t'adones que no anava en absolut i que t'has passat tristament 40 anys reproduint un model que era absolutament nociu.

Ara en parlarem de tot això, perquè aquí hi ha molta teca.

Si et penses que ho saps tot, escolta Les dones i els dies.

Com que el govern de Grècia també ens pagarà a nosaltres, perquè tenim aquí la seva màxima representant, que és Miriam Cano, amb el seu llibre de poemes, Alesis, que parla d'aquestes romaries paganes, molt importants, processors religiosos, I és aquest camí, també podria ser un viacrucis en alguns moments, perquè hi passa de tot, però el que has dit ara m'ha agradat molt, aquest comentari que has fet abans que poséssim música, que deies, sí, ho passes malament, però em ha semblat una mica com la pagesia, quan diu, ai Déu meu, aquest any com ens anirà la collita, que el teu llibre també va una mica d'això, va de collites, hi surt l'ordi, hi surt molt cereal, Sembla que és un sacarró, que és una terra de rostoll, però el que s'està explicant una mica és que val la pena estar amb Guaret, parlant en termes, val la pena una temporada estar amb Guaret per tornar a reviscular.

Clar, de fet tot aquest imaginari de la collita i així té a veure amb amb Demeter, quan Hades segresta Persephone i se l'endua a l'infern, la seva mare, Demeter, queda tan trista que la Terra es torna erma. I clar, jo penso que al final, quan passem per un procés similar, també ens quedem erms nosaltres, i hem de deixar que aquella terra també es recuperi a poc a poc. Jo crec que en aquests processos de regeneració cal cultivar una cosa, i per això et deia, que té molt a veure, està molt connectat també amb metamorfosi, perquè és aquesta lentitud de cop i volta de de tenir paciència que passin les coses, perquè quan estàs molt trist voldries que passessin coses molt ràpid, però aquest guaret és necessari.

I també hi ha pressa, perquè la societat ho porta, pressa a les relacions, és a dir, com aquell que diu ja t'han acabat alguna i ja t'estan demanant que te'n busquis una altra, és a dir, ja no parlo de les aplicacions de lligar, sinó en general, jo com una mena de fagocitació dels sentiments i de les relacions.

Sí, però especialment amb les dones, jo no he sentit mai ningú. Que li digui cap senyor, escolta'm, va, vinga, tu el que has de fer és buscar-te en un altre, no, perquè ja ho fan sols, saps? És a dir, no cal que ningú els hi digui a nosaltres, vinga, va, tu el que has de fer és sortir i conèixer gent, no? Aquesta pressió jo crec que la tenim sobretot les dones, no?

Escolta, llegeix-nos un poema d'aquests d'Aleusis, que n'hi ha de preciosos. Jo ara he triat aquest, però si no t'agrada aquest, el que tu vulguis. A mi m'encanten, eh? A veure. Perquè la gent es fes una mica la idea de com sona tot això. Sí.

Tot insisteix en una calma estricta, en una continuïtat que no recorda, com una llei que ja no té subjecte. Fins i tot la mancança s'integra sense alterar la superfície del món. No hi ha fissura visible en cap gest, cap error que interrompi la seqüència. Només aquest acord tan precis amb la rutina, on queda un espai mínim, gairebé exacte, on ja no demano que hi siguis.

Mirem Cano, Aleusis.

Viatge, com una cabina, viatge. Cercant baixers perduts enmig la mort. Viatge, com una cabina.

Aquest és un programa, avui que sembla que parlem de pagesia, com aquell qui no vol, Guaret, el Rostoll, allò esperar quan torni a arribar la collita, però també és un llibre que a mi m'ha semblat que parla de soledat. De soledat però també d'estimar-la no de reivindicar-la de dir que no sempre

hem d'estar ocupades no, no, no, i és una cosa que jo crec que ja surt a metamorfosi hi ha un moment, hi ha un vers del llibre. Que dic alguna cosa així com que a l'infern de cadascú s'hi ha d'anar sol. Perquè també, de nou, en els temps que corren, estem tan sempre connectats amb tothom. Jo em llevo al matí i ja tinc 40 whatsapps dels diferents grups d'amigues, de feina, de tal, ensenyador, mails i llavors jo sí que vaig trobar un gust per la sempre m'ha agradat estar sola però després del confinament sortosament ningú es va posar malalt en el meu cas per tant vaig tenir un confinament molt plàcid i podia estar sola amb mi mateixa i vaig descobrir que l'autoestima que sempre la posem de la banda dels altres ostres, com em veu la resta de cop i volta l'única persona que hi havia eres tu. I vaig descobrir que no és que m'estimés, que això ja eren com paraules molt grosses, però vaig pensar que em caia bé. Que caure't bé ja és alguna cosa. Ja és molt, eh? Ja és molt, em caia bé, podia estar amb mi, em passava bé. I llavors sí que trobo, i aquí per exemple, que és un llibre també, que és molt domèstic en el paisatge, hi ha molta soledat, perquè jo quan he de pensar necessito estar al meu rodó, aïllar-me.

Aquí ho dius molt maco en aquest llibre de l'Eusis, diu, la festa és meva, hi ha un silenci que brilla com un ganivet damunt les estovalles blanques. Dius, he parat taula per a ningú i he omplert els gots fins a la vora. Aquest també, cuidar-se, que crec que ens passem la vida, i això és molt de dones i també ens educen molt així, a cuidar els altres. I de dir, no, no, em cuino per mi sola i em faré escamarlans amb sípia. Exacte, això mateix.

D'això en sabem. D'això en sabem. O sigui, tu i jo ens trobem a la peixateria. Vull dir que ens agrada cuidar-nos i crec que és molt important cuidar-te a tu mateix i fer-te coses que t'agradin. I en el meu cas passa molt pel menjar, però també per llegir, per fer esport fins i tot, estranyament. Va dir la poeta. Sí, sí, de vegades. Però sobretot en el meu cas passa per la cura del cos, per l'alimentar-te, per alimentar-te bé, per no menjar qualsevol cosa.

Perquè també és una manera de carinyo, cap a una mateixa. Menjar bé és com el mínim que s'exigeix a algú que s'estima.

Sí, de fet, a Metamorfosi parlo dels quarters d'hivern, i una part dels quarters d'hivern és alimentar-se bé, perquè vol dir que això, que tindràs energia per afrontar el següent tram de la guerra quan vingui, perquè tindràs aquesta relació de coses bones que entren al teu cos. Arribarà un dia que hi haurà la romeria forta. La romeria, exacte.

Escolta, el llibre també, aquest, l'Eusis, inclou poemes dedicats a persones molt properes que ja no hi són. Algunes com, per exemple, l'Anna Pérez Pagès, o parles d'una altra amiga.

L'Anna Campillo, que també és poeta, que es van morir el mateix any, va ser. Va ser un any duríssim, el 2023, ja, sí.

I en aquest any, això que deies, en aquest món, i en aquest món també de solituds que és aquest llibre, aquestes, les amigues, s'acompanyen, també. Les amigues són importants, és a dir, el fantasma de les amigues. Sí. Per entendre el que és important, no ho sé.

Sí, sí, les amigues per mi són importantíssimes. Però a més a més, aquestes amigues que ja no hi són, jo em vaig enfadar moltíssim amb aquestes dues morts. I van ser morts molt de cop i volta, una i l'altra molt injusta. Però llavors em va passar una cosa que vaig dir, ostres, els hi dec viure a tope. I. I la tarda que vaig tornar de l'enterrament de la Pegis, em vaig comprar els bitllets, vaig començar a mirar com anar a Londres, com passar-me l'estiu a Londres, i aquí va començar una mica alguna cosa, per tant. És aquesta mena de deute que has de mantenir amb les amigues que no han pogut viure per tu. Una altra amiga, la Laura, ho deia molt bé, tinc la sensació que em toca viure per les dues, parlant d'una amiga seva que també s'havia mort. I em sembla que és un bon esperor, dir que això són dos dies, no te'ls pots passar tristes.

Tries a Persèfona, podríem dir, que és un vehicle per parlar també del procés de dol que hi ha en aquest llibre. Hi ha solitud, hi ha solitud volguda, però també hi ha una mica arrencar-se els dimonis, amb el poema que es llegit abans es veu una mica, no?, de dir, ja no m'importa tot això, però, clar, tries aquest personatge que justament és com la idea de la bellesa, la idea de la dona perfecta, no?, encara que pateixi.

Sí, a mi el que m'interessava molt de Perséfona, que jo crec que qui ho explica molt més ampliament és la Sílvia Tarragó, psicoanalista, que va publicar el seu llibre, justament, sobre els misteris de l'eusis vinculats a la curació d'una relació tòxica. El que m'interessa molt de Persephone és aquest rapte, que rapte etimològicament pot ser moltes coses, és un rapte físic d'algú que se t'endú, però també pot ser un rapte mental. I Persephone torna muda de l'infern, i aquesta mudesa de Persephone. Em semblava molt interessant per agafar-la com a fil conductor de les primeres parts, de dir, ostres, aquí hi ha Persephone i Demeter, són dos models de dona, la mare i la filla, però també la dona ja més gran i l'adolescent, o la cosa més fèrtil i més palpable i la cosa més etèria. Llavors, al final, Persephone i Demeter no deixen de ser expressions d'una mateixa cosa, de diferents.

I també pel que veies, que estàs en aquest moment de vida amb 40 anys ara, amb aquest trajecte, podríem dir, entre la joventut i la maduresa, i que també és un moment de conversa, també amb tu mateixa i amb moltes amigues. I amb moltes amigues. I que allò de l'hormona ja comença a marxar, i ens hem de replantejar la vida en els termes, potser, en els que vam demanar que seria, oi?

Sí, i a més jo et dic una cosa, jo no sé què faria sense les meves amigues, en molts aspectes, no només a nivell de converses de tal, sinó a nivell mèdic, a nivell d'experiències, a nivell de mil coses, és a dir, les meves amigues jo hi parlo cada dia, amb una o amb l'altra, i crec que és el millor de fer-se gran en grup, és això, és aquesta mena de. Com de catau de dones, de dones de diferents edats, a més a més, que saps que sempre hi són, per una cosa o per l'altra, no? Des de la cosa més banal i per riure de l'acudit més absurd, fins a dir, ostres, ¿us ha passat que quan us ha de venir la regla, no sé què, no sé quantos, ah, sí, pues a mí sí. L'experiència, l'experiència. ¿Coneixeu alguna ginecòloga? Sí, exacte, no? Vull dir que això és fantàstic. L'experiència dels altres.

L'experiència dels altres.

L'Eusis és un viatge, ja veureu que passareu per totes les estacions, jo diria, comença la cosa més aspre i acabareu amb la calidesa. A mi m'encanta perquè dius que és una romeria profana, i jo m'ho crec, però acabes amb un credo, dient totes les coses amb les que creus, això que era una mica per protestar, de dir jo també tinc fe si vull continuar vivint o què?

Bueno, perquè justament el credo era aquesta cosa d'agafar la fórmula del credo, que és una fórmula cristiana, i portar-la a lo absolutament pagà, perquè totes les coses en què jo crec en aquest credo són molt paganes. És a dir, li vaig voler donar un credo en aquesta romeria que fos pagar com ella.

M'encanta, perquè quan veieu que és pagar, és pagar. Diu, crec en els pensaments de la gent a l'autobús, en els petons que es fan als altres, crec en la història dels taxistes i en els avis borratxos del paral·lel. A mi em preocupa que creguis en els petons dels altres. I dels teus no te'ls creus o què? Aquests també me'ls crec.

Però no us ha passat mai que veieu algú pensar un petó i dius, hi ha esperança, no? La gent encara es fa petons pel carrer. És una cosa que m'agrada molt mirar.

Que la gent es faci petons. Sí, m'agrada molt. Escolta, hi ha una altra frase que surt al llibre. Diu, hi ha mots que només serveixen si sagnen. I m'imagino que com a traductora tu també de sagnar alguna vegada. Sí. Moltes vegades. Escolta, ara tenim aquí l'Eusis, el llibre de Miriam Cano, editat per l'Hebreu, però tenim un altre llibre aquí damunt la taula. Que és l'últim rastre de Maria Reba, que aquests dies ha vingut a Barcelona, de fet vam parlar amb ella, però és un llibre que has estat molt de temps treballant-hi.

Sí, hi he treballat força i a més a més hi he treballat intensament. Hi ha llibres que els treballes durant molt de temps perquè són llargs i és una feina físicament de transcripció. Hi ha llibres que són molt precisos, com aquest de la Maria Reba, que ja sabeu que l'anglès és l'idioma amb més vocabulari del món, i la Maria Reba sempre triava aquella paraula que jo no tenia controlada, una manera diferent o molt poètica de dir alguna cosa. Llavors vaig estar barallant amb algunes solucions i amb algunes paraules perquè té un anglès increïble, té un anglès preciós.

La Maria Reba, que algú deu dir, home, de quin taqui no ho sembla, és ucraïnesa, el que passa és que fa molts anys que viu a Canadà.

Sí, ella se'n va anar al Canadà, em sembla, si no recordo malament, amb set anys o així, molt petita, i ha viscut allà i viu allà encara. Però tota la seva família, i de fet el seu avi encara és a Gerson, de manera que encara li queda una part de la família allà.

Escolta, per qui no hagi llegit la novel·la, explica'ns res, una mica de què va, i per què pot interessar els oients a les dones i els dies, això. A veure. Són tres dones, oi? Són tres dones, no? Que treballen com a núvies?

Bé, de fet sí, són tres dones que treballen en una d'aquestes agències que busquen, que porten nord-americans o. Sí, agències matrimonials. Agències matrimonials, exacte, no? A Ucraïna o a Rússia perquè trobin una dona, no? Llavors una d'elles ho fa per pagar-se la seva furgoneta on recupera cargols en perill d'extinció i les altres dues són germanes i són filles d'un activista en contra de l'agència en contra d'aquests viatges organitzats d'aquestes agències matrimonials i llavors bé es troben no us vull desvetllar gran cosa però comencen una mena de. De viatge, fent una mena d'acció reivindicativa contra les agències, i és una novel·la que barreja la guerra d'Ucraïna, que barreja aquest discurs contra les agències matrimonials.

Això existeix, és a dir, és una història de ficció, però hi ha moltes dones que es veuen involucrades en. No sé si dir xarxes com aquesta, perquè en realitat és com una mena de negoci, però no és del tot exactament voluntari, no?

No ho sabem. El que dibuixa la Maria Reba a la novela és que aquestes dones que estan en aquesta mena d'agències no hi estan necessàriament perquè tinguin ganes de trobar parella, ho fan per guanyar-se la vida, per poder sostenir-se. I no vol dir que això no hagi d'acabar en matrimoni, però en principi, com que els paguen per estar allà i es poden quedar els regals que els donen i tot plegat, llavors ella dibuixa aquesta realitat en què no és estrictament una feina forçada, però que tampoc és una cosa que elles facin

perquè els encanta. Que desitjarien. Cèlia Forment, com estàs? Hola, què tal? Vas poder parlar amb la Maria Reba i li vas fer algunes preguntes. A veure, fem una mica de viatge, si vols, però posem-hi música, va.

Teníem curiositat perquè a una dona que viu a Canadà d'origen ucranès li va interessar el món de les agències de núvies.

Sí, perquè per qui es pregunti què és una agència de núvies, tot i que sembla impossible, aquestes menes de fires romàntiques que funcionen com una agència matrimonial, ara mateix són reals. La idea és vendre dones com un material, entre cometes, moltes cometes, un material de casament, i sembla una cosa d'una altra època, però li hem demanat a ella, l'autora, com va arribar ella a conèixer aquest món.

Al principi no volia escriure sobre aquest món,

pel vell estereotip que asocia a les dones eslaves amb les núvies per correu. Però aquest tòpic em perseguia, i vaig voler satiritzar-lo. I llavors vaig sentir a parlar dels tours romàntics

a Ucraïna. No són ficció.

Vaja, jo crec que també la guerra m'imagino que ha posat en situació molt difícil a moltes dones, i aquesta és una de tantes, en aquests tours romàntics que deies tu, que no sabem mai si realment volen o no, o és una manera de guanyar-se els calés, i en moltes altres situacions que segur que són més perilloses, no?

Sí, i a més a més, elles ja hi són abans que comenci la guerra, és a dir, quan estan fent aquesta acció és quan comença la guerra, i clar, la incògnita, per exemple, a la novel·la és, ostres, què passarà amb aquestes dones un cop ja la guerra sigui de llarga durada.

Clar, la protagonista, ella ser atractiva la converteix en carn de canó, podríem dir, i per això la fan servir com es que en aquests tours, en aquestes fires matrimonials, però de fet ella no hi té cap interès, no volem fer espòiler, però ella vol els diners per una cosa molt concreta. Li hem demanat a la Maria Rebes si això d'oferir-se es pot interpretar en la societat d'avui en dia com una mena de prostitució encoberta.

Es una pregunta recurrent. Quan una dona utilitza el seu cos, és una mostra de voluntat pròpia o li obliguen les circumstàncies econòmiques? El llibre ho planteja, però l'Eva és allà i queda amb aquests homes

per recaptar fons per conservar els cargols.

M'encanta perquè no ens ho esperàvem, això. És a dir, que serveix per conservar cargols, això és el que fa, potser, aquesta banda, podríem dir, més boja, més metafòrica, més o què?

Bé, jo crec que hi ha una cosa aquí molt xula amb la Eva, una de les protagonistes. Que és que ella vol salvar aquests cargols de l'extinció, per tant també connecta amb alguna cosa d'ecofeminisme d'aquestes dones, però clar, perquè aquesta dona pugui salvar els cargols ha de fer això que va en contra dels seus principis i de la seva voluntat, per tant és una cadena molt interessant també.

Com deies tu, Miriam, aquesta indústria de les fires de núvies ja existia abans de la guerra, però la invasió sembla que ha canviat una mica tota la situació de cop. Li hem preguntat a la Maria Reba què ha passat a la pràctica amb aquest negoci des que ha esclatat la guerra i si ha crescut aquesta demanda d'homes estrangers que busquen dones ucraïneses en un context de guerra.

El que sé, i potser m'equivoco, aquestes fires de núvies ja no se celebren a Ucraïna, però la guerra ha deixat moltes més dones en una situació vulnerable i em preocupa que hi hagi homes que vulguin aprofitar-se'n.

És, ja ho dèiem abans, una de les conseqüències. De fet, hi ha un moment que la Maria Reba, la novel·la, ella ho estava escrivint el febrer del 2022. De fet, quan va començar aquest conflicte entre Ucraïna i Rússia, l'escriptora decideix posar-se ella mateixa dins la novel·la com a subjecte i, segons ens ha explicat, això és una manera de dir que no es pot escriure ficció mentre una realitat és tan directa i tan punyent.

L'única manera de continuar

escrivint la novela era integrar-hi la guerra i fer partícipe al lector del procés, perquè els llibres no neixen del no-res, però després també vaig topar amb el límit de la no-ficció.

Sele Forment, moltes gràcies. Ens quedem aquí a petar la xerrada. Continuem una miqueta amb la Miriam Cano. Escolta'm, això que deia, a tu també et passa, no? M'imagino que el que et passa a fora, ara estem en la crisi de l'habitatge, per exemple. Com escriure un poema si no tens una casa?

Això és, clar, per escriure has de tenir una. Jo crec, encara que vagi en contra d'aquest tòpic de lo bohemi, jo crec que per escriure cal una certa tranquil·litat. Si no tens una casa. Allò de l'habitació pròpia, però és real, això de l'habitació pròpia. Jo recordo quan estava, fa anys ja, fa uns 10 anys o així, quan estava traduint l'Emily Dickinson, que em van dir que em feien fora del pis i que m'havia de buscar un altre en un mes. I vaig trucar a l'editorial i els vaig dir pareu màquines perquè ara tinc altra feina, és a dir, ara tinc una feina a temps complet. Que és buscar pis. Sí, sí. Mira,

has traduït a l'Emily Dickinson, a la Maggie Nelson, a la Cisneros, vaja, no has parat. És que ara la llista ja és molt llarga.

Ja, és molt fort, perquè no te n'adones, vas fent, vas fent, no, en sèrio. L'altre dia vaig anar a un club de lectura, a la biblioteca de. De Badalona i me'ls van posar tots junts parats en una taula i vaig dir en sèrio suposo que ja comences a tenir les

teves preferides i no sé si et passa que ja pràcticament són com personatges o autores amb qui parles o fins i tot els demanes coses. Perquè jo ho sé que a tu t'agrada molt parlar amb éssers animats i no animats.

Sí, no, sí que hi ha una cosa molt curiosa, que jo tinc una lleixa, que és on hi tinc un exemplar de cadascuna de les traduccions que he fet, i si me les miro puc saber exactament com estava, quin era el meu estat d'ànim, què m'estava passant en el moment en què estava fent aquella traducció. Això és molt bonic.

I això influeix o què? En què m'agradi més o menys? No, no, en la manera de traduir, també.

Sí, en certa manera. El que passa que quan tradueixes t'abstreus moltíssim, estàs com molt en el text. Quan traduïa Carri, per exemple, no em va agafar l'atac de plorera fins que no l'estava revisant.

Per cert, Carri, m'interessa molt que em treguis aquest tema. Carri, novela i evidentment pel·lícula dels anys 80 que tots tenim marcada sang perquè ens va fer molta por aquella pel·lícula i ara l'ha reivindicat i l'ha publicat Males Herbes i tu n'has fet la traducció. En aquest cas no és una senyora l'autora. Però clar, és un llibre molt feminista en cert sentit.

Jo sempre al·lucino que això ho escrigués un senyor a l'any 74, un senyor com Stephen King, a l'any 74, i que fos la seva primera novel·la. I és un llibre que. Com podríem fer una relectura de Carrie? Doncs mira, saps com la vaig fer jo i per què em vaig emocionar tant? Perquè la vaig fer, és a dir, hi ha el bullying, hi ha l'assetjament escolar, etc. Però sobretot crec que hi ha una llum d'esperança en l'ajuda mútua entre les dones. És la Sus Nell qui li cedeix això tan important per a una adolescent nord-americana que és anar al ball, perquè ella tingui com a mínim un moment de normalitat. I mira, se'm posa la pell de gallina quan ho penso perquè realment jo quan era petita. No l'havia llegit en aquesta clau i ara que m'he fet gran quan vaig arribar al final que no us desbatllaré si no l'heu llegit la peli acaba diferent el llibre acaba, és molt més bonic i el llibre acaba de dues maneres amb aquesta amb aquesta cura entre dones i amb l'esperança per les nenes que vindran i crec que en aquest sentit és profundament

feminista i el terror també que ens acompanya sempre en el dia a dia que no fa falta que et vingui cap monstre.

No, i la repressió, la repressió, que ja la portem de naixement gairebé, no? És a dir, Carri comença amb la regla i és quan coneixem tot el que passa amb la seva mare, no? Que la té allà tancada física i mentalment, no? I aquesta repressió acaba massacrant tot un poble, no?

Doncs escolta, busques Miriam Cano al Google i només amb el que he traduït i el que he escrit pots passar tres mesos a Grècia. Ara, no sé si t'ho paga ella, això ja en parlarem. Miriam Cano, paguen bé o no les traduccions? Bueno, és una lluita que tenim.

Paguen millor les traduccions que escriure una novel·la? T'ho dic diferent. No t'ho sabria dir, saps que no m'havia preparat aquesta pregunta? Quin drama. No, les novel·les, les traduccions, sí que hi ha una tarifa, no hi ha una tarifa per una novel·la. Deixem-ho així.

Ho ha fet bé, se n'ha sortit prou bé. Miriam Cano, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. Llegiu aquest poemari de Leusis, que el tinc aquí a la maneta, calentet, de color verd, amb aquesta papallona, perquè també hi ha una transformació aquí, en aquest poemari. Moltes gràcies. Gràcies a tu. Fins aviat.

Catalunya Ràdio. Som 3CAT.

La muixca, la muixca ens va perfecta per canviar de tema, però no del tot, perquè avui estem molt parlant de l'amor en aquest programa, de l'amor, del desamor i de moltes qüestions. Però hi ha una dona, a veure, normalment la gent llegir els tranquil·litza, però la Georgina Monge no sempre, a vegades la porta una mica al desastre, la fa caure pel pedregar. Georgina Monge, com estàs? Bona nit, Montse, molt bé. Molt bé, ara molt bé, perquè l'estiu ha passat i has deixat aquestes

lectores que et pertorben, no? Exacte, jo cada estiu llegeixo algun llibre que em genera una petita crisi, i aquest any tu parlaves de l'amor en temps d'intel·ligència artificial, aquest llibre parla de l'amor en temps d'obertura, o com tu has dit fora micro, Montse, amor en temps d'excel, no?

Amor. Exacte, morre en temps d'excel perquè parlàvem de les parelles, dels matrimonis, és una cosa de la que es comença a parlar, tothom més o menys coneixem algú que diu, ha obert la parella, es diu així, com en silenci, però és una cosa que està passant. Està molt en voga. Està molt en voga, no sé si tothom ho vol explicar per ràdio, ens ha costat.

Ens ha costat moltíssim, de fet no tenim testimonis, tenim una psicòloga que després presentarem i que en parlarà, però ha costat molt. Però el llibre que aquest any em va creusar de la meva petita crisi d'estiu és un llibre que es diu Mas, cròniques d'un matrimonio abierto, de Molly Roden Winter, editat per Gato Pardo, i és una autobiografia de l'autora, en la qual comparteix el moment en què ella i el seu marit decideixen obrir el seu matrimoni. A partir d'aquí, l'autora va narrant les experiències que va vivint i com s'ha de reorganitzar la vida quotidiana, la cura dels fills, etcètera, per encaixar-hi aquestes

trobades amb noves persones. I clar, tu m'imagino que tot això et va servir d'inspiració, perquè clar, quan decidim obrir parelles, però no hi ha criatures pel mig, dius, doncs mira, jo m'organitzo, de 3 a 4 ets meu, de 7 a 8 en tinc un altre, de 14 a 23 en tinc 3 més. Exacte.

M'hauria pogut servir d'inspiració, perquè a més a més, el model de les relacions obertes sempre m'ha semblat una opció molt vàlida i molt interessant, però he de dir que el llibre. Em va servir més de desincentiu que no pas d'incentiu per obrir la relació, sobretot des del punt de vista de les dones. Per què? Per què? A veure. Doncs perquè mentre que en la història el marit enceta diverses relacions amb ties prou maques, ella, l'autora, es va trobant amb cada espècie en el món seu. Bàsicament jo diria que van quedant en diverses trobades amb homes bastant masclistes. I això em va fer pensar en quines implicacions de gènere tenen els matrimonis oberts. És a dir, si les experiències i les conseqüències d'obrir una relació són iguals pels homes que per les dones.

D'això parlarem, perquè jo també em pregunto moltes vegades quan algú de la parella decideix obrir la relació, on va, com ho fa, de quina manera ho fa, i suposo que les situacions, cada una, porten a diverses complicacions o diverses facilitats, no ho sé. I tant, hi ha molts pactes darrere

i moltes fórmules, perquè a vegades hi ha matrimonis oberts, relacions obertes, però sí que podríem dir que hi ha com. Existeixen per un cantó les relacions obertes, on hi ha una parella i els seus membres poden tenir relacions amb altres persones. Diríem que en les relacions obertes la parella és el nucli, hi ha certa monogàmia emocional, podríem dir, però es possibilita l'exploració de la intimitat sexual amb terceres persones. Un pas més. Sempre ha d'estar tothom informat, eh? Sí, sí. L'amant que tenien els senyors d'abans i que ningú deia res però tothom sabia, això no compta com a relació obert. I les senyores també, eh? Algunes també tenien amants. Sí, sí, sí.

O sigui, diguem-ho clar, et foto les banyes, això no entraria.

No, sempre amb un contracte, amb comunicació, etcètera. Això és important. Però el primer pas d'obertura serien les relacions obertes. Després, anant un pas més enllà, jo diria que existeixen les relacions poliamoroses. En les quals es poden tenir relacions sexoafectives de manera simultània amb diverses persones i on en principi no hi ha un vincle fix, una relació fixa que predomini per sobre de les altres. I si hi anem un pas més enllà hi ha el que es coneix com a energia relacional, que parteix més d'una idea de construir com petites comunitats de cures, de suport mutu, de solidaritat. On els vincles sexoafectius no han de tenir en principi més importància que altres vincles igualment importants com pot ser, per exemple, els vincles d'amistat. Però no vol dir que no hi hagi sexualitat pel mig, no? Exacte, exacte. Però és com que desjerarquitzes els vincles. Fas que tots estiguin una mica al mateix nivell. És a dir, no ha de ser més important l'amor que sents per la persona amb qui tens relacions sexuals i que pots dir que és com el teu vincle principal o la teva parella, que la teva amiga, o fins i tot la teva veïna, depèn de les relacions que arribis a establir. Jo tot això ho estic explicant de manera molt simplificada perquè cadascun d'aquests plantejaments donaria per un programa sencer. Però sí que podríem dir que tots ells parteixen del que es coneix com a no monogàmias i que són models de relació que el que busquen és trencar l'exclusivitat afectiva i sobretot sexual que comporta la monogàmia.

Però avui tenim ganes de parlar de matrimonis oberts i ho dèiem abans, tu deies que venia una psicòloga, ens acompanya una psicòloga, És la Marina Badal, com estàs? Molt bé, gràcies. I teníem ganes de parlar amb ella de tot això, del que significa, perquè m'imagino que tu trobes moltes vegades gent a la que fas teràpia i aquest tema surt.

Sí, nosaltres a Psicopera, com que ja som una cooperativa que treballem amb aquests temes obertament, tenim inclús un grup de diversitat relacional, doncs la gent que ens ve moltes vegades, ja sigui directament amb aquesta temàtica o no, són persones que tenen models relacionals no monògams.

D'entrada diries o ens podries explicar quin a vegades és el punt d'entrada a plantejar-se obrir la parella perquè fins fa poc a molta gent li semblava molt exòtic això és una cosa que fan els altres però no m'ho plantejo per a mi mateix i a mi em fa la sensació que d'un temps cap aquí hem vist més parelles que potser no s'havien plantejat mai i comencen com a mínim a pensar-ho.

Sí, jo de fet diria fins i tot que abans tenir una relació oberta partia molt d'un posicionament quasi polític. Crec que les persones no són propietat de ningú i que per tant no podem limitar-nos l'una a l'altra. O això o la manca que dèiem abans, que era una cosa mig secreta però que existia. Però crec que ara ve més, com diu la Montse, d'un moment vital, potser d'un necessito més, ja no estic satisfeta i en comptes de divorciar-me directament reconfiguro la parella.

O sigui, crec que les dues coses segueixen existint, són coses que abans també passaven, que hi havia una crisi en la parella i les persones pensaven, anem a diversificar, fem coses diferents, i és veritat que les no monogàmies van començar a ser una mica des d'un discurs polític i això les ha ficat al punt de mira. Ara la gent també coneix bastant més el que és la no monogàmia, ja s'ho planteja, llavors és una cosa que en algun moment on tu dintre de la parella hi ha dinàmiques que no t'acaben de quadrar o sents que hi ha alguna cosa que s'hauria de reconfigurar, això és una opció. Una opció que abans potser ni existia i ara sí que està més com a boca de totes i es pot arribar a plantejar.

Clar, la Georgina ha dit una paraula clau que a mi em sembla, has parlat de divorci. I en el sentit que hi ha molta gent que pot pensar, no, mira, és que com que prefereixen no divorciar-se, fan aquesta opció. Aquest no hauria de ser el camí directe. És a dir, no sempre aquesta decisió amaga un divorci o no sempre es fa de la manera més saludable possible. Ai, ai, ai. La cosa és,

estem prenent mesures desesperades. Hem arribat a un punt de la relació que està ja tan malament que diem que fem qualsevol cosa dràstica. Clar, tu no pots entrar a les no monogàmies a lo loco, perquè és una cosa que ens toca la fibra més profunda del nostre ser, no com ens relacionem, a qui estimem, la soledat, el no sé què, no? Toca moltes coses emocionals, per tant, tu pots tenir els discursos molt apresos i a l'hora de la pràctica et fots una patacada brutal, perquè és que no és una cosa fàcil, no és una cosa fàcil per a ningú, no? Ni les que venim superentrenades, ni les que acaben de començar. Per tant, un matrimoni de no sé quants anys, que de cop i volta esteu malament i dieu, posem la relació, bueno, això no facilitarà la vostra relació, de fet, hi afegirà una complicació. No tenen una complicació, sinó un afegit emocional. Una gestió que no hi era abans. Per tant, s'ha de saber ben bé per què esteu plantejant això. És perquè ja no estàs bé amb la parella i realment no vols estar-hi o és perquè és algo que tu ja t'has plantejat abans, tens aquesta inquietud, has detectat dinàmiques que no t'agraden. Això també s'hauria d'explorar.

I a part, has d'estar molt preparat, molt conscient del que vols, del que no vols, perquè, com dius tu, això et posarà molt en dubte a tu mateixa, el que sents per l'altre. I poden també arribar els gelos i la desconfiança, no? Perquè, és a dir, estàs amb aquesta persona que et dona coses que jo no et sé donar. És a dir, tothom està preparat per fer això, diries? Tothom està preparat per obrir la parella?

No sé si has d'estar preparada abans. També t'ho he de dir. És a dir, tu pots plantejar-te que serà un camí que pot tenir dificultats i estar oberta a afrontar aquestes dificultats. No entraràs sabent que ja no tindràs mai gelos, els gelos apareixeran, segur, però has de poder saber o has de poder saber que tens la confiança amb la parella o amb les parelles de poder parlar aquestes coses i de poder demanar certs límits o de poder dir, mira, avui necessito que estiguis amb mi o com poder. Mirar una mica cap a dintre i detectar aquestes necessitats. Sí, tu has de confiar en això.

D'entrada, la Georgina i jo mirem amb cara de quina feinada, perquè, clar, si a les relacions normals, és a dir, o normals, no m'agrada dir aquesta paraula perquè totes són normatives, ja és prou complicat, si li facim tot això, clar, realment pot haver-hi moltes tensions i posa dificultat,

com deies. I també perquè jo crec que molts cops no neix de les dues persones que formen la parella, que les dues de cop tinguin ganes a l'hora d'obrir la relació, d'explorar noves coses, sinó que a vegades ve més d'una part que té aquesta necessitat.

Sí, o sigui, també és veritat que hi ha gent que ja té aquest model relacional de base, no?, i es relaciona d'entrada així, hi ha gent que és veritat que després d'un temps de relació diu, potser ho podríem plantejar, i no sempre, és veritat, no tothom anem sempre al mateix camí, ni tenim les idees al mateix moment. No sé si hi afegeix més dificultat, potser hi afegeix més gestió, però és que a la vegada també facilita moltes coses, les relacions no monògames, la diversitat relacional t'obliga a parlar moltes coses, t'obliga a posar-se a la taula moltes emocions, molta gestió, no?, com realment tenim moltes converses que en relacions més normatives, monògames, potser són coses que es donen per descomptat, per sentat, i que no es parlen mai. Per tant, les no monogàmies han obert com aquesta possibilitat de tenir una comunicació molt més profunda amb les parelles. Llavors, això és una cosa que afegeix, que és molt positiva. Llavors, sí, afegeix la dificultat que t'has d'enfrontar a emocions que estaven com més o menys tancades. No és que no existissin, estaven a una porta, perquè tu estaves en una relació monògama, on suposadament hi ha una seguretat i no sé què. I llavors tota aquella gelosia, tot aquest llesto, tu la tancaves, que seguia sentint, perquè en una relació monògama hi ha gels iguals. Ens encanta, ens encanta. Quants armaris tenim tots a casa tancats. Sí, sí, quantes coses tenim al cava, ben tancadetes que no s'obrin, totalment. Per això, llavors, sí, clarament, t'enfrontes a la gestió emocional, però a la vegada també obres la porta a parlar molt millor les coses, a conèixer-te més tu i a tenir realment les relacions que tu voldries, perquè les crees a mida una mica, no? Sempre porto un tros d'ahir.

I un altre cop m'escapo i un altre cop m'escapo sempre porto un tros d'ahir i un altre cop m'escapo. Van plorant els núvols grisos.

Esteu sentint les dones i els dies, falta poc ja per les 12 de la nit, però tenim ganes avui de parlar del que suposa obrir la parella, i més quan hi ha fills. Has tocat un tema, Marina Abadal, que és la nostra psicòloga que ens acompanya avui, i també la Georgina Monge, parlaves del temps. El temps també per parlar, per expressar tots aquests sentiments, per comunicar-nos. Quan hi ha criatures, i a més, mare de mà, què em poso per anar a. A classe de, jo què sé, ajudo, i espera que no hem fet la rentadora, i què sopem avui, tot això es complica moltíssim. O sigui, temps per parlar amb la parella i temps també per fer la criança. Què passa aquí?

I temps per una mateixa, no ho oblidem, això també, de les parelles. És veritat, o sigui, dintre de les no monogàmiades es parla molt d'aquests excels que dèieu abans, d'obrir l'agenda i aviam quan tenim aquest forat. Clar, vivim en un món en què vivim, on hem de treballar totes les hores que hem de treballar, on a més a més tenim, si hi afegim la criança, doncs clar, són moltes hores que tenim ocupades. Per tant, podem parlar que a més és una mica un privilegi de cop poder tenir aquest tipus de relacions, no? Un privilegi diries econòmic també? Segurament sí, perquè si tu pots pagar-te potser algú, no sé què tinguis, els avis, les àvies, no sé què, per cuidar la criatura, segurament has de tenir un poder adquisitiu que et permeti fer aquesta agenda.

Tenir temps, reflexionar sobre tot això. Clar, la Georgina i jo estàvem molt curiosides de si hi haurien més dones les que ho demanaven, més homes els que demanaven obrir la parella, quan hi ha criatures pel mig.

Jo crec, clarament no tenim les estadístiques, no tenim els números, és una cosa que podem teoritzar una miqueta, sí que potser hi ha una necessitat o unes ganes de les dones de connectar de forma diferent, com de sortir una mica d'aquesta normativitat de la parella nuclear, de la família nuclear, que potser les ha deixat sobretot a elles amb unes càrregues molt més fortes, a dintre d'una parella heteronormativa, amb les càrregues de la criança, de la llar i tot, que les han carregat molt més elles, llavors potser sí que neix d'aquí una miqueta. De que les dones tenen més aquesta inquietud. També és veritat que nosaltres, com a psicòlogues, les dones són les que s'acosten més a demanar les ajudes, per tant, podem estar una mica sasgades sobre qui és que s'acosta a nosaltres, no? A vegades a preguntar, que solen ser més dones, segurament, sí. I a mi també em preocupa,

quan llegia el llibre, el que deia al principi, jo el que em trobava és que quan aquest matrimoni surt al mercat, ell es troba amb tot de ties bastant maques a les aplicacions, etc. Això és molt subjectiu, eh, també? És molt subjectiu, però ties bastant cuidadores. Ell es troba amb tios més raros, i jo sí que tinc la sensació, o bueno, em va entrar la por llegint el llibre, de clar, són iguals les implicacions per homes que per dones, potser és una mica més difícil trobar. A algú en els mercats de Tinder que sigui cuidador. Costa més trobatius, potser, que siguin cuidadors.

O sigui, jo crec que en cap cas hem d'oblidar que seguim vivint en un món com molt patriarcal i on hi ha molt de masclisme. Per tant, les dones sempre ens trobarem amb aquesta realitat. Aleshores, dintre d'una parella, dintre d'un matrimoni obert o poliamorós, això no deixa d'existir. No pel fet de viure una relació poliamorosa, de cop i volta estàs fora d'aquest patriarcat i tothom està superdeconstruït,

no és veritat. I de fet algú, no dic que sigui tothom, però algú fins i tot haurà utilitzat, podríem dir, aquesta nova manera de repensar la parella per realment fer allò que dèiem abans, tenir la mà d'una manera oberta, no d'una manera camuflada.

Sí, sí, tothom pot agafar la bandera que sigui i esgrimir-la com li sembli. Tothom pot dir, ah, sí, jo soc molt pleiamorós, però aquí els vincles els faig com jo vull i els acords són a mitges, no? Com clarament hi ha persones que hauran pogut utilitzar això, però tampoc és la idea, no? Com abans parlàvem molt del tema polític, és veritat que les nomonigamés neixen des d'una idea política de descentralitzar la parella, no? Perquè ara estem parlant molt de tots els matrimonis i tal, però la idea és poder descentralitzar la parella. I que al final el vincle més important no sigui aquesta cosa nuclear, sinó poder tenir vincles de cures amb les amigues, com la família aquesta extensa que existia abans, la comunitat, puguin ser les amistats o les altres parelles.

I també quan aquestes dones decideixen, per exemple, obrir la parella, obrir el matrimoni, les parelles que tenen a l'altra banda són sempre homes o també en aquest moment decideixen obrir-se a altres relacions, és a dir, a tenir relacions potser amb dones i tenir un altre tipus de.

D'efectivitat, no ho sé. Sí, sí, totalment. També sembla, eh, sempre estem parlant una mica de números, que també hi ha moltes més dones que estan com experimentant la sexualitat més enllà de la heteronormativitat o elles mateixes estan podent s'obrir. A la seva pròpia bisexualitat, que abans potser és una cosa que a les dones històricament ens ha costat més de viure-la, i en les relacions més obertes o en els matrimonis poliamorosos sí que es veu que les dones llavors també tenen altres relacions amb dones, tenen el matrimoni amb les criatures i llavors també poden tenir aquesta altra relació. Parlem de fills,

perquè fins ara podríem pensar que estem parlant d'allò de parelles que decideixen obrir la relació, però que no hi ha fills. Aquí els fills, a part del que dèiem del temps, Són una peça important. Als meus fills els explico que estic tenint una parella oberta.

Clar, vaya melón, no? O sigui, jo clarament sempre, i crec que tot el psicòloga serà del meu parer, que sempre està bé ser sinceres amb les criatures. Amagar els secrets, les coses velades, migdites, exploten en algun moment. La cosa és com, quan, fa falta que li estiguis dient quan la criatura té un any, com ho gestiones, també dependrà de cada parella i de cada món. Però sí, segurament, i a més a més crec que. Tenir aquest tipus de relació i que la criatura ho visqui amb normalitat també pot ser molt enriquidor. Primer, perquè estem donant, estem aportant més models per a aquestes criatures en la seva pròpia criança i en el seu desenvolupament. No només tenen aquesta visió única de la família nuclear, papa, mama, mama, mama, mama, papa, papa, el que sigui, tenen altres referents que els enriqueixen molt més, maneres de fer, maneres de parlar, idees. Per tant, és fantàstic i poder ser sinceres d'entrada amb això és estupendo.

Clar, també aquestes persones podríem dir que estan al voltant de la relació, les inclouem a la família, no les inclouem? També d'elles, no? Aquí hi ha molta feina, o sigui, tu et pots fer la piscina amb tots aquests pacients que venen al programa, no?

Que venen a les sessions. Sí, a més també és veritat que tu pots tenir aquesta parella amb qui voldràs tenir criatures i que els altres vincles. No vulguin formar part d'aquesta criança, i això també pot ser una cosa que dius, bueno, en aquest moment potser s'ha acabat aquest vincle, o potser no, o potser aquesta persona està encantadíssima de participar d'això. També, cada nucli de la família decidirà quina és la participació de cada un d'aquests membres, però una de les. Virtuts o de les coses boniques que té com tota aquesta xarxa de cures de les relacions no monògames és que més gent pugui estar allà per ajudar amb tota la càrrega que s'ho posa. O sigui, la criança és moltíssima feina, això ho sabem totes. I que quedi relegada a un nucli tan petit com és la família mononuclear és una mica ridícul arribat a aquests punts, no? Tothom va estressadíssim, al final acabes que no pots amb les criatures, tens ansietat per tot arreu, et perds i no saps qui ets, no? Llavors, afegir més persones en tota aquesta criança és superpositiu per a tothom.

Clar, afegir persones que ens ajuden en aquesta criança em sembla superpositiu, però també quan externalitzem serveis, i et refereixo que si jo vull obrir la parella i com que no tinc temps, li deixo el meu fill a l'àvia, llavors, és a dir, la meva responsabilitat afectiva l'estic passant a un altre. No sé, vull dir que si som tan oberts, som tan feministes per plantejar-nos tot això, però al final li estem passant aquesta feina a les àvies, perquè majoritàriament són les àvies, llavors també ens hem de plantejar coses aquí. Jo aquí traient temes complicats.

Sí, no, jo en la línia d'això a vegades penso, o sigui, que no hi hagi el risc que reforci els rols de gènere precisament perquè vivim en una societat patriarcal i que en el moment de veure de quin temps disposem, quan obres una relació, els homes tinguin més temps perquè cuiden, per estadística, cuiden menys els fills que les dones. Aleshores, que això no acabi reforçant que o són les dones i, per tant, les dones de la relació tindran menys temps per tenir altres relacions o ho externalitzem en altres dones, tipus àvies, no?

Sí, evidentment, és el que estàvem dient abans. No per tenir el carnet de no monògama, tenim el carnet de deconstruir del patriarcat. Llavors, són dues feines que haurien d'anar O sigui, la feina de deconstruir-se del patriarcat hauria d'anar sempre, hauria d'estar sempre, no? Però són dues coses que han de passar. I si no passen, ens trobarem amb aquestes situacions que clarament, si la gent molt de feminisme, però després no ha reconstruït les cures i això, doncs ens pot passar. I a més a més, hi ha una realitat, no? I és que la mare segurament, o la persona gestant, quan ha tingut aquesta criatura, els primers mesos, el primer any, estarà molt més apagada i tindrà segurament el seu focus de vida, serà molt més centrat en la criatura. I això, vull dir, és un fet. Llavors, què passa amb l'altra persona que s'està encarregant també de cocriar? Aquesta persona estarà també pendent així o no, i tot això també passa més enllà de les relacions no monògames, passa pel masclisme o pel feminisme, no?

I aquí també m'obres un meló perquè jo crec que hi ha moments en la criança que són molt complicats, com deies, doncs això, quan estem allatant, quan. Quan comencem, vaja, tota aquesta criança de quan són més petits, etcètera, i que són moments en què les mares ho acusen moltíssim perquè hi ha un fet de que donar de mamà només pot donar de mamà ella, i llavors és quan a vegades la parella, quan és home, es queixa que no hi ha certa presència, que aquella persona no hi és. Llavors, són aquests moments també en què es pensa en obrir parelles o no? O s'espera normalment una mica fer-ho?

Crec que no és el moment estrella, o sigui, si ho fos també estaríem respondent a una necessitat una mica individual, estaríem respondent a la necessitat de la persona que s'està sentint desplaçada. Si tu tens una parella en aquest cas i decides tenir fills i filles, has de saber que no sereu al centre, la parella ja no serà al centre, ara mateix en el centre hi haurà una criatura. Per tant, si una persona de parella se sent desplaçada, Bueno, obrir i plantejar-nos-ho des d'un altre costat, potser obrir la relació un altre cop és un parche, aquí, si és per aquesta necessitat.

Igual que jo crec que això també ho veig molt, hi ha algú que s'enamora d'una altra persona i aleshores es planteja obrir la relació, que tampoc entenc que no deu ser el moment estrella, tampoc.

A vegades, mira, en aquests casos potser no és el moment estrella, però sí que està posant de manifest que això pot passar, de dir, jo m'he enamorat d'una altra persona, però segueixo enamorada de tu. Com estic sentint sentiments per dues persones.

Això ho diem o ho sentim? Això ja. Això li preguntem a la Chin amb aquella cançó, amb aquella cançó de. Tengo dos mujeres a la vez y nadie me entiende. Poden ser les dues coses. Me dicen que soy loco, no? Però clar, és que estem també posant molts noms a tot. I després a la pràctica m'imagino que tu també en consulta veus patiment.

Sí, veig molta gestió, veig molta por les emocions negatives, això com en general. Tenim aquesta societat una mica que lo negatiu s'ha de passar ràpid i no estem acostumats a travessar potser uns mesos on hi haurà ansietats, on hi haurà angoixes, no estem gens acostumades. Per tant, quan sentim això una mica venim a demanar auxili. I això, doncs sí, existeix, i com a psicòlogues la nostra feina és no que desaparegui aquesta emoció negativa, sinó saber-la experimentar. I també potser en algú

li has de dir tu no has d'obrir la parella, tu el que has de fer és separar-te. No sé si parleu en aquests conceptes o en aquests termes, però sí que a vegades és un posar de peus a terra de dir això que m'estàs plantejant no és realista perquè en realitat el que passa és que tu no estàs bé amb aquesta persona. Clar, no crec que ho diguéssim en aquestes paraules. Ja, ja, ja.

Però sí que a vegades està bé explorar una mica ben bé què és el que passa. Com el que dèiem al principi, per què hem decidit això? Quina és la necessitat aquí? Estem bé? No estem bé? Ho hem decidit perquè tu ja tens l'ull fora de la relació i t'estàs fent fàcil? O realment és una inquietud que estàs sentint i és sincera?

Clar, és un tema, és un tema. Un altre dia haurem de fer un programa sobre on conèixer tota aquesta gent amb la que volem fer aquesta relació a part. Perquè això és una altra qüestió. Tu parlaves de Tinder, però clar, aquí també hi ha una qüestió, que porto una bandereta que digui tinc parella oberta amb el matrimoni i a més tinc fills. O com va això?

Sí, o et mous molt en sectors així més polititzats, on ja d'entrada es pressuposa una mica que les relacions són més diverses. O mira, potser hauríem de fer una app tipus Tinder que fos específicament per no monogàmies. Però sí, clar, és una cosa que portes i que potser ja és un cribatge d'entrada.

El que sí que és cert és que les aplicacions ja comença a explicar-ho gent. Estic en parella, però tinc una relació oberta. Així que, per tant, la vida està funcionant a part del que nosaltres puguem parlar a la ràdio. Doncs, no sé si volies dir alguna cosa en relació al llibre o en relació a. Si estàs en crisi, ens has d'explicar alguna cosa. No, no, no.

Jo crec que al final també. Que les parelles tinguin la fórmula que tinguin, es plantegin aquestes coses, com estava dient la Marina, al final serveix perquè es comuniquin i crec que és positiu. Segueixo vivint com que és molt difícil tenir fills, plantejar-te aquestes opcions per un tema de la gestió del temps, per un tema de com t'organitzes el dia a dia, entre extraescolar i extraescolar, quedo amb algú, ho veig difícil però no impossible i crec que també està bé anar coneixent altres possibilitats.

Doncs moltíssimes gràcies a les dues. Marina Abadal, psicòloga de Psicopera, que és una cooperativa de psicologia, on us podeu adreçar si teniu dubtes, si us esteu plantejant, potser us poden ajudar, i la Georgina Monge, que és la nostra politòloga de capçalera, i que jo crec que en tot això que diem aquesta nit hi ha molt de política, també, així que està molt bé que hi sigui. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Fins aviat. Merci. Doncs i nosaltres ho deixem aquí, aquest programa, que d'alguna manera també és poliamorós perquè ens estimem tots. Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà toca rentar la roba, encara que hi hagi poc sabó. Demà parlarem de bugaderes. Això serà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio.