El Japó busca un nou lloc al món

El podcast d'actualitat internacional de Catalunya Ràdio, Ansel i Acernades.

Per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, el Japó exportarà armes en un context global inestable i incert. La Constitució del Japó és una Constitució pacifista, però aquesta idiosincràsia està canviant.

Aquesta és Sanae Takahichi, la nova primera ministra del Japó, pupila de Shinzo Abe, que va morir assassinat el 2022. L'ascens al poder de Takahichi també explica aquesta nova política de defensa més agressiva. Takahichi és la primera dona que ocupa el càrrec en un país amb importants desigualtats de gènere.

Al llarg d'aquest podcast parlarem de geopolítica, però també de tradicions, d'artesans i de te. Anirem sentint sons d'ambients reals del Japó, com aquests del temple Toji de Kyoto, perquè és la manera de traslladar-nos mentalment a un dels països més bonics i intrigants del món.

Llegué aquí con mi familia, con mi marido y mi hijo. Mi marido es japonés y nos vinimos aquí a Japón después de vivir muchos años en Londres.

Ingrid Pastor fa tres anys que viu a Kioto i és l'ànima de Casa Nakano, un espai on convergeixen les tradicions dels tints naturals, l'artesania ètica i els objectes quotidians fets per durar, en definició seva. En aquest podcast ens anirà guiant per un Japó que fusiona la tradició i la modernitat amb uns codis socials i culturals que sovint sorprenen l'occidental.

En Japón, la modernidad y la tradición no se perciben como opuestos, conviven con mucha naturalidad y es algo que a lo mejor a los occidentales nos descoloca un poco. Por ejemplo, en Kioto, en un barrio donde los artesanos siguen trabajando igual desde hace 300 años, Y luego a dos calles tienes tecnología punta con robots y vending machines y todo lo inimaginable, ¿no? Entonces no hay tensión entre estas dos realidades, simplemente coexisten. Y lo que me parece más singular de la tradición, que aquí no es nostálgica, es como práctica de vida, no está en los museos, está en los talleres, en las casas, en los rituales cotidianos.

En aquest país que fusiona passat i present arribat al poder Sanae Takahichi, analitzem ara els reptes que afronta i què suposa tenir-la com a primera ministra de la quarta economia més gran del món. I ho fem amb un analista que té un peu a Catalunya i l'altre al Japó. Hem convidat als estudis de Catalunya Radio Amadeu Jansana, que és director de programes econòmics de Casa Asia, per parlar una mica de tot d'ell, del Japó, de la política i de l'economia. Amadeu, què tal? Hola, ¿qué tal? Moltes gràcies per convidar-me. Tu ets de pare català i mare japonesa. Fins a quin punt les arrels japoneses de la teva mare són dins teus i les notes, les perceps en la forma de ser, en la forma de comportar-se?

La veritat és que ara molt més, perquè a mi em va educar sobretot la meva mare. El meu pare viatjava moltíssim, era director comercial d'una empresa multinacional, i per tant se'm va educar la meva mare. El que passa és que aquestes arrels japoneses jo les vaig fer viure quan vaig anar a viure al Japó. Llavors em vaig adonar que sí, que aquest sentit de la jerarquia, del respecte cap als altres, ho tenia més interioritzat del que jo pensava.

I què vas posar en pràctica? És a dir, en què va influir aquesta educació? Perquè abans de fer l'entrevista em comentaves entre cometes problemes que vas tenir al principi de viure al Japó per adaptar-te a un sistema cultural i segurament no a regles socials, fins i tot no escrites, que són diferents de les d'aquí.

En primer lloc, aquest respecte a la jerarquia, saber quina posició ocupes. El no ser una persona molt agressiva des d'un punt de vista laboral, sinó saber en cada moment on has d'estar. També el respecte als altres, el temps, per exemple. Jo veia que era una persona extremadament puntual, arribava deu minuts abans. I això és típic del Japó. També, doncs, amb temes molt íntims, veia que no preguntava gaire, o sigui que al final no preguntes molt sobre la vida personal dels altres. Mantens una mica les distàncies, per tant, la relació és molt cordial, però una mica també distant.

Parlaves també del llenguatge, dels diferents nivells de llenguatge, que això potser tu no ho tenies tan interioritzat quan hi vas anar.

Sí, perquè jo amb la meva mare parlava un japonès molt col·loquial, un japonès de mare-fill, era com si fossin amics. Però al Japó hi ha diverses categories del llenguatge, hi ha un llenguatge que es diu keigo, que és el llenguatge que tu utilitzes quan estàs parlant amb un superior, amb una persona que té més edat que tu, amb una persona que té un càrrec superior a tu. I aquest caigo no el dominava. I no és com el tu i el vostè. Canvia completament el llenguatge, canvien les terminacions verbals, i això no ho sabia. Llavors, moltes vegades, quan parlava amb una persona que tenia 50 anys, ell veia que el meu accent era perfecte, però que la meva gramàtica no ho era. I això em va costar un any, un any i mig, aproximadament, acostumar-me, però és cert que al principi se'm va donar algun problema.

Sí, es cierto que los japoneses tienen una forma de comunicarse más indirecta, muy basada en el contexto, en lo que no se dice. Y bueno, lo que más sorprende quizás son las cosas obvias, como el lenguaje y la forma de comer. Y las reglas. Lo que más llama la atención es cómo ven el tiempo, la paciencia, cómo se relacionan con el silencio. Es como si Japón te cambia el ritmo interno, si te dejas claro.

Per tant, Amadeu Jansana podríem dir que és una mica el pont entre Japó i Catalunya. I com a tal, anem a parlar de Sanae Takahichi. La nova primera ministra, li diuen la Dama de Ferro del Japó, no fa gaire que és al poder. Qui és i qui representa?

És una persona, en primer lloc, que ha fet una carrera molt llarga al Partit Liberal Democràtic del Japó. Que és el partit que gairebé sense interrupció ha governat des de l'any 55. També s'ha de dir, una altra cosa important, que el Partit Liberal Demòcrata té diverses faccions. És un partit de partits. Llavors hi ha faccions més moderades i faccions més extremistes, per dir-ho d'alguna manera. I la Senada de Takeichi representa una facció molt de dreta. Dintre de les seves idees, òbviament, hi ha tot aquest tema del nacionalisme, de l'increment de la despesa amb defensa i, per tant, la facció de dretes dintre d'un partit que ja és de centre dret.

Per tant, podem dir que els japonesos estan inclinant cada cop més cap a l'ultraconservadorisme, perquè parlaves, ara parlarem de seguida, de temes de defensa, de seguretat nacional, però també hi ha temes conservadors en la primera ministra respecte a temes de gènere, migratoris i respecte als estrangers, etcètera.

Bé, jo crec que una mica sí, no?, és una tendència que, doncs, també veiem a diversos països europeus, no?, que, doncs, aquestes faccions més ultraconservadores, en un món cada vegada més complicat, doncs, que tenen èxit, no?, i, de fet, doncs, va arrasar, i ara, doncs, manté uns índexs de popularitat molt elevats, no?, D'altra banda, aquests lideratges forts, jo crec que treuen el Japó, perquè tradicionalment, si veiem la llista dels primers ministres que hi ha hagut els darrers 20 anys, veiem que han sigut moltíssims. I, de fet, durant períodes, al Japó hi havia un primer ministre cada any.

Bueno, Takahichi es un personaje que no deja indiferente a nadie. A ver, es la primera mujer que lidera el gobierno japonés en toda su historia y no ha llegado al poder con un discurso feminista o de igualdad de género, sino nacionalista, pro-arme, apegado a los valores tradicionales de Japón. Es una paradoja y dice mucho de Japón. Aquí se la ve más como una Margaret Thatcher japonesa, muy fuerte, pragmática. Pero bueno, pues lo que sí es innegable es que su presencia en un cargo de tanto poder sí que cambia algo el imaginario colectivo.

Como nos comentaba el Ingrid, Takahichi ha arribado al poder al Japón com la primera dona que ocupa el càrrec en un entorn molt masculí i en un moment de molts reptes interns i externs per al Japó. Des del punt de vista intern, reforçar la seguretat nacional, ho ha dit reiteradament, Ha incrementat o anunciat un increment en el pressupost de defensa i ha flexibilitzat les exportacions d'armes, cosa que no feia el Japó des de la Segona Guerra Mundial. Per què es fa tot això?

El que passa és que tota la zona de l'Indo-Pacífic s'està convertint en una zona més complexa i més militaritzada, entre altres coses per la presència de Xina, per tots els conflictes al mar de sud de Xina, que són unes illes estratègiques que s'estan disputant, Xina i altres països com Filipines, com Vietnam, també està Taiwan involucrat. Això fa que el Japó es vegi necessari reforçar la seva pròpia defensa. I després hi ha un tema també que és el de Taiwan.

Podem dir que el Japó encara està una mica encursetat per la seva història.

Jo crec que és així, efectivament, que ara hi ha una cua de tot el que va passar després de la Segona Guerra Mundial, on Japó va invadir pràcticament tota Àsia. Una part de Xina, òbviament no tota Xina, Corea del Sud era una colònia japonesa des de feia molts anys. Va entrar a la majoria dels països del sud-est asiàtic, a les illes del Pacífic, i després això es va acabar amb els bombardejos de Hiroshima i Nagasaki. En aquell moment, òbviament, el Japó, dintre d'aquestes condicions de rendició, es va veure obligat a renunciar a tot tipus d'estratègia militar. I efectivament, han passat molts anys, però això des d'un punt de vista social tampoc podem dir que Asia s'hagi superat del tot. També crec que això, a mesura que vagin passant les generacions, hi ha una unió més entre els joves. El K-pop, tot aquest soft power cultural, també exerceix la seva influència i això fa que no sigui el mateix per a les generacions d'ara que el que era per a les generacions de gent més gran.

Parlàvem de reptes interns i externs, hem parlat del context geopolític en què Takeichi arriba al poder, però parlem dels reptes econòmics interns. Inflació, economia estancada, sous també sembla estancats, com podem fer la radiografia de com està el Japó?

Diguem-ne que Japó va tenir un període excepcional de creixement fins als anys 80. El miracle japonès. El miracle japonès, efectivament. Va haver un moment clau que va ser l'any 90, quan tot això es va acabar, i des de llavors Japó està en una situació d'estancament. O sigui que al final, un any el PIB creix un 2%, l'any següent disminueix un 1%, amb un deute públic a més que ha anat augmentant. I això ha sigut un repte que fins ara a Japó no s'ha pogut sortir d'això. El Shinzo Abe ja ho va intentar, la seva política d'avenomics, i ara el senat de Keiichi ho tornarà a intentar una altra vegada, amb inversió, per exemple, en start-ups i tecnologies emergents, com la tecnologia quàntica, per exemple. Després està tot el tema energètic, el que es vol fer és apostar una altra vegada per l'energia nuclear. En un moment en el qual té un problema i és que la majoria del cru que li venia, doncs li venia dels països del golf, però bé, redefinir l'economia japonesa no és fàcil. Això tampoc vol dir que Japó vagi excepcionalment malament. Tu vas al Japó, no? Veus allà com viu la gent, dius, bueno, viu bé, no? Hi ha poc atur, no? Hi ha molt poc atur, efectivament, no? Per tant, el que passa és que no està creixent. I a més, doncs, hi ha una competència tecnològica i d'innovació, doncs, creixent, de dos països, de Corea del Sud i de Xina, que fa que les empreses japoneses tinguin una situació complicada. Però realment tampoc ho veig tan malament. Té coses molt bones a Japó, un sistema educatiu bo, té empreses molt grans, i aquesta aposta per la innovació s'ha seguit. Japó està ben situat en determinats llocs de tota la cadena de subministrament, amb robòtica, per exemple, està molt bé, amb automoció, i per tant té les seves fortaleses.

En tot cas, sí que la població del Japó envelleix i pot ser que falti mà d'obra en alguns sectors i que, per tant, el Japó necessiti obrir-se més a l'exterior?

Efectivament, doncs, Japó amb això està en una situació realment complicada, no? Té una de les poblacions més envellides del món, els índexs de natalitat són baixos, per cert, Corea del Sud està pitjor, d'acord? O sigui, en Corea del Sud em sembla que l'índex de natalitat està en 0,7, si no m'equivoco, que és el pitjor del món. I unes taxes de migració, doncs, baixes, no? Una de les coses que es podria fer, bé, doncs encara Japó ha d'avançar molt en temes d'igualtat, no? D'igualtat de gènere. D'igualtat de gènere, efectivament. Si s'ho enxergueix, doncs tindrem de més gent vàlida, no?, per poder desempenyar rols importants, no?, a la societat, com ara ha passat amb Takahichi, no?

És un machismo més estructural, més silencioso, com un més interioritzat, i llavors, en certa manera, ho fa més difícil de visibilitzar i de transformar, no? Japón sí, es un país con estructuras de género muy tradicionales y sería ingenuo negarlo. Las mujeres siguen enfrentando expectativas muy rígidas, esperan que al casarse adopten el apellido del marido. Las bajas parentales existen sobre el papel, pero la presión social para no tomarlas es enorme.

Les polítiques migratories veurem una mica com evolucionen, però efectivament a Japó s'haurà d'obrir.

Però diries, des del discurs de la primera ministra, el que sent la mateixa població, que hi ha una certa recança cap a l'estranger?

Sí, jo diria que sí, com a mínim en aquests moments. Aquesta primera actitud, no de rebuig, diria jo, però sí de scepticisme per obrir aquests fluxos migratoris.

TEMPLE KIOMI ZUDERA, KIOTO, PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO.

Aquesta arrecansa de la qual parlàvem allò gensana es manifesta en un altre capítol, el turisme. El nombre de visitants internacionals al Japó està batent records històrics, impulsat per la debilitat del yen. Aquest fenomen té un cantó negatiu de convivència i xoc cultural. La mateixa primera ministra es va queixar del tracte dels turistes als famosos cèrvols de la regió de Nara, d'on és originària.

Ahí está.

El turismo en Japón ha explotado en los últimos años y sobre todo en Kioto. Se vive de una manera muy intensa porque es uno de los destinos más icónicos y la debilidad del yen ha hecho que para un europeo o un americano venir a Japón es súper barato y eso se nota en las calles. Hay ciertas temporadas en que hay partes de la ciudad o barrios en los que está todo desbordado. Y hay templos en los que han tenido que cerrar accesos o limitar los horarios o poner carteles pidiendo respeto. Pero bueno, lo que es más interesante es la respuesta social. Los japoneses son tan contenidos que expresar el malestar no está bien visto y entonces no se ven protestas en las calles ni atacan a los turistas ni al contrario. Pero el malestar existe y lo expresan de otra manera.

Es calcula que el Japón rebrà aquest 2026 més de 41 milions de turistes, la xifra més alta de la història. Els de Corea del Sud són els més nombrosos, en el marc d'una relació bilateral intensa.

Aquí las chicas japonesas siguen las rutinas de skin care coreanas, escuchan los grupos de k-pop y ven series coreanas, y el cine coreano, la literatura coreana, está muy fuerte aquí. Pero al mismo tiempo Japón también tiene su propia cultura, que es muy potente, el manga, el anime, los videojuegos, la moda de Tokio. Lo que sí noto viendo aquí es que los jóvenes japoneses están más abiertos a mirar hacia el resto de Asia, no solo hacia el sur de Corea, miran también a Taiwán, miran también a. A Vietnam, ya no miran tanto a Europa y a Estados Unidos. Ahora, por ejemplo, Seúl es tan relevante como París o Nueva York.

D'Occident, els Estats Units són el capdavant en diferència, seguits de països europeus com el Regne Unit, França o l'Estat espanyol. Què sorprèn més als occidentals? Li pregunto a l'Íngrid.

La primera vez que vine pues me chocó la limpieza, lo que dices, no hay papeleras en la calle pero está súper limpio todo, el civismo, las colas, la disciplina, el silencio que hay en los andenes, en el metro, en los transportes públicos. Y bueno, pues eso se aprende desde el colegio, desde pequeños y quizás el matiz que pondría a lo mejor que el orden y todas estas reglas pues tiene un precio, ¿no? La presión que en general tiene la gente por conformarse, por no descatacar, por no salirse de la norma. Y bueno, yo como no soy japonesa pues no lo vivo, pero imagino que crecer en esta cultura pues para alguna gente puede ser un poco asfixiante a veces, ¿no?

Tornem a la geopolítica. Amadeu Jansana ens donava una visió general del Japó d'avui, però ens volem endinsar més en la història, el militarisme del Japó, el perquè del pacifisme posterior i la seva relació d'amor i odi amb els seus veïns, amb la Xina, al capdavant.

Bon dia, soc Lluc Vidal, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya i la meva especialitat és la política exterior japonesa.

Precisament lloc de reforçar la seguretat nacional, és un dels objectius de la nova primera ministra, Sanae Takeichi. Per què? A l'entrevista anterior sentíem a Madeu Jansana enmarcar-ho en la creixent conflictivitat de la regió i sobretot en els enfrontaments amb la Xina.

Jo aquí sí que m'agradaria fer com una mena de mirada cap endarrere, d'on ve el Japó, per entendre on està el Japó. Hem de pensar que el Japó va perdre la guerra el 45 i el 46 es va aprovar una Constitució amb una clàusula pacifista, que es diu així, l'article 9, en el que els nord-americans els van fer signar aquest article dient que el Japó renunciaria per sempre més a l'ús de la força. Era una Constitució pacifista, però. Al cap d'un any va començar la Guerra Freda. I en aquest sentit, els Estats Units, que el 49 van perdre el seu principal aliat a la zona, que era la República de la Xina, que aleshores esdevé la República Popular de la Xina, viuen en el Japó d'un enemic vençut a un possible aliat. I això és el que fan. El 51, però, com que el Japó no té exèrcit, I el que fa els Estats Units és signar un acord bilateral gràcies al qual els Estats Units donaran suport militar al Japó en cas de ser atacat. Això sí, a canvi d'establir una sèrie de bases militars a la zona. Déu-n'hi-do, perquè són 55.000 persones esquerdes al Japó des d'aleshores de l'exèrcit dels Estats Units. Per tant, és pràcticament una de les bases més importants del món i de la més important a la zona de l'Àsia Pacífica.

I seguint aquesta cronologia, arribem als anys 50, que és quan es va aprovar la llei de creació de les forces d'autodefensa que comentàvem abans amb la Madeu Jansana, no? Sí.

Què diuen els japonesos? Tenim una Constitució amb un article nou que ens prohibeix fer la guerra, però ningú ens prohibeix defensar-nos de ser atacats. I per tant, el que farem és crear aquestes forces d'autodefensa, no se'ls ha canviat mai el nom, sabent que sempre hi haurà el paraigües nuclear dels Estats Units. Passo al 76, perquè al 76 s'introdueixen dues mesures molt importants. Una, que hi haurà un límit de l'1% al pressupost en defensa del Japó, el seu PIB, mai s'haurà de superar, i després que es prohibirà qualsevol tipus d'exportació d'indústria militar.

I ara s'ha anunciat un increment del pressupost de defensa fins al 2% del PIB. És molt? És poc? Aquest 2%,

si tu el compares amb Espanya, amb qualsevol altre país, no és gaire. Però anem a fer un petit càlcul per acabar. I és que aquest 2%, que fins ara era tercera, quarta economia més gran del món, fa que si s'aplica aquest 2%, el pressupost de les forces d'autodefensa del Japó seran les terceres del món. Només superades pels Estats Units a la Xina.

Podem concloure que la situació geogràfica del Japó està forçant aquests canvis provenients, d'altra banda, recordem, d'un govern ultraconservador. La proximitat em refereixo a tres aliats hostils o parcialment hostils al Japó, com són la Xina, Rússia i Corea del Nord.

Absolutament. Jo una vegada, estic parlant del 2009, parlava amb un expert en seguretat japonesa i li deia "Bé, vostès saben que s'està dient que utilitzen el cas de Corea del Nord, amb els missils que són llançats com una excusa per remilitaritzar-se?". ¿Pot imaginar que França cada mes faci exercicis militars, llanci missils balístics, impactin el mar a prop de Mallorca? Pues això és el que fa Corea del Nord amb el Japó. I bé, tècnicament té raó, això és el que està passant amb Corea del Nord. Comentava-hi Rússia, efectivament. Pues mira, tècnicament amb Rússia tampoc no estan en pau. No estan en guerra, però no estan en pau. No s'ha signat un tractat de pau. Però l'elefant a l'habitació, com diuen en anglès, és la Xina. I aquí, efectivament, jo diria que la Xina, per resumir-ho molt, és l'element que més determina la política exterior i de seguretat del Japó en l'actualitat. Mao Ning, protoveu del Ministeri d'Afers Estrangers de la Xina.

No es pot capgirar el veredicte de la història. Demanem al Japó que reflexioni sobre els seus crims de guerra i trenqui amb el militarisme.

Parlem doncs de la Xina. La nova primera ministra del Japó va fer unes declaracions al mes de novembre que afirmava que si la Xina ocupava Taiwan, que és aquesta especulació que sempre està sobre la taula, el Japó hauria d'intervenir militarment.

Sanae Takahichi va dir una cosa que han dit molts polítics japonesos, pot ser no tan oficialment i pot ser no en sessió parlamentària, que és que el que passa a Taiwan té un impacte directe en la seguretat del Japó. El Japó diu, és el meu veí, tinc unes relacions excel·lents amb Taiwan, tot el que afecta la seguretat de Taiwan té un impacte directe, i això és el que no agrada a Beijing, que ho digui la primera ministra, en la seguretat nacional del Japó. Com s'articula aquesta tensió actual?

Per exemple, el Japó flexibilitza l'exportació d'armes i està tancant acords amb Austràlia, amb Filipines. ¿Poter haver darrere d'això una voluntat de teixir una aliança alternativa a règims autoritaris de la regió de l'Indo-Pacífic?

Sí, absolutament. Hem de recordar que la indústria armamentística del Japó fa molts anys que existeix. L'únic que fins ara no havien exportat. Quan dic fins ara, vull dir fins a l'abril de 2026. Ara les coses estan canviant. Però penseu que el bolígraf que ara mateix tinc a la mà, que és un e-ball, està fet per Mitsubishi. Mitsubishi no només fa aquest bolígraf, sinó que fa tancs, F2, destructors i submarins. Kawasaki el mateix. Aquí diem Kawasaki, pensem en pianos, en motos, però al Japó Kawasaki és una indústria que produeix avions, produeix submarins, els més silenciosos del món. Subaru fa helicòpters d'atac. En fi, el que vol aquesta indústria ara és començar a exportar. I això ho han començat a fer en Filipines, per suposat en Estats Units, i amb Austràlia, que li estan venent, hi ha un acord de vendre fragates. L'objectiu és doble, fer créixer l'economia japonesa i exportar en aquells sectors en els que té més avantatge comparativa, que és amb la tecnologia, amb la tecnologia militar, i crear, com deies tu, una xarxa d'aliats, d'amics democràtics. Ells li diuen l'estratègia de l'Indo-Pacífic.

Però hi ha un element aquí que hem de tenir en compte, és el nacionalisme de l'actual govern i de la primera ministra, fins al punt que se l'ha criticat molt per les visites que havia fet anteriorment, abans de ser primera ministra, al Santuari Yasukuni de Tòquio. Com a primera ministra hi va enviar un ram de flors, no hi va anar, però igualment se l'ha criticat. Això pot tensar o dificultar les relacions amb els seus veïns? No parlo només de la Xina, també sobretot de Corea del Sud.

Absolutament. Yasukuni, pels que no hagin visitat Tokio, és un santuari xintoísta que està al bell mig de la ciutat. Una zona molt bonica, aparentment és un santuari més, però allà hi ha les ànimes de 2.460.000 morts en combat, en guerres japoneses, entre els quals 14 criminals de guerra de tipus A. Que per entendre'ns van ser els pitjors. Esclar, això el que ha passat és que anteriors primers ministres, ministres han anat a posar, no diria retre homenatge, no, però a resar per les ànimes d'aquests caiguts en combat entre els quals hi ha aquests 14 criminals de guerra. Esclar, això és una autèntica ofensa, perquè a més no ho han fet qualsevol dia. La majoria han anat el 15 d'agost. 3 d'agost no és qualsevol dia, és el final de la Segona Guerra Mundial. Clar, que la primera ministra no hagi anat i hagi enviat un ram de flors, això ho han captat molt clarament a Xina i a Corea del Sur, perquè del contrari haguéssim vist manifestacions en contra del Japó, claríssimament.

Hi ha altres qüestions vinculades amb la història que dificultin aquestes relacions bilaterals regionals, sobretot, dèiem, amb la Xina i Corea del Sud? Sí, absolutament.

L'última carpeta, diguem, n'hi ha diverses de la història, però l'última carpeta és la carpeta del perdó. I és molt recurrent que els xinesos, sobretot, diguin que el Japó no ha demanat mai perdó. Això no és cert. Jo ho he calculat i han demanat perdó més de 30 vegades. El que diuen els xinesos és que els japonesos ho han fet, però no han fet kokorokara, no? Des del cor. Els xinesos tenen tot el dret de dir-ho, però el que és veritat és que el Japó ha demanat perdó. Ara bé, això no està passant, diguem, com el perdó i la reconciliació que ha hagut entre Alemanya, França i Polònia. És una situació molt diferent.

Hemos llegado hasta aquí

sin hablar de Donald Trump, parece imposible, pero sí que hemos comenzado hablando de la relación privilegiada que han tenido Estados Unidos y Japón desde el final de la Segunda Guerra Mundial. Com està articulant l'actual primera ministra la seva relació amb Estats Units i amb Donald Trump?

Aquí, abans de tot, voldria fer referència a un concepte molt japonès que s'utilitza molt al Japó, que es diu gaiatsu. Gaiatsu vol dir pressió extranjera. Fixeu-vos si és important la pressió que fa els Estats Units en la política japonesa domèstica i exterior des del 45, que això a la premsa ho han conceptualitzat amb el nom de gaiatsu. És excepcional, fins al punt que els japonesos tracten els Estats Units com el seu germà gran. Què passa? Que això, si anem a l'anterior primer ministre, que és el Shinzo Abe, ell va seguir una estratègia que és no confrontacional, va ser el primer ministre que va haver de lidiar amb el Trump el 2016. Què està fent la Senada de Takeichi? Seguir la mateixa estratègia. L'únic que és una estratègia molt incòmoda. No sé si recordeu l'última visita als Estats Units que Donald Trump no se li ha acordat res més que fer una referència al bombardeig de Pearl Harbor, que és l'inici de l'entrada de la guerra del Japó a la Segona Guerra Mundial. I la cara de la primera ministra era un autèntic poema. Li està costant, però és veritat que està seguint aquesta estratègia.

Percells dels filòsofs, Kyoto.

I per tancar aquest podcast ens desplacem al nord de Kyoto. Parlo assegudes al terra de tatami vegetal amb Momoko Nakamura, cofundadora del Kyoto Research Institute. És un centre ubicat en una granja de 200 anys on s'investiguen els materials que els japonesos han fet servir tradicionalment per vestir-se, menjar o construir-se les cases.

Voltem per Japó, per tot el país, amb el meu equip. Viatgem des de la nevada Hokkaido a la tropical Okinawa per entendre com les matèries primeres en aquestes regions s'han utilitzat localment, històricament. Aquest coneixement el portem al nostre laboratori de Kyoto. I la raó que estiguem a Kyoto és perquè és la capital cultural de Japó. És la vella capital, ho va ser durant mil anys. Ara és Tokio, però Kyoto és la capital cultural. I molts d'aquests artefactes es conserven aquí.

De quins productes es tracta? La Momoko ens els anomena primer en japonès i després en anglès.

Podem fer algues,

argila, arròs, la planta de l'anyil I tots ells, un cop passen per les mans de les tècniques japoneses, es converteixen en materials patrimoni, com el paper washi, les parets de terra o els tins botànics. Totes aquestes peces, sí, costa més temps fabricar-les, consumeixen més energia i poden ser més cares. Però al final, estem parlant de durabilitat i de l'aspecte sostenible d'aquests materials. Hi ha molt que podem aprofitar que els nostres ancestres feien abans, i aquesta història ancestral està arrelada culturalment al país i és ambientalment responsable. No cal que totes críen un laboratori estéril.

No hem de crear tot en un laboratori estéril.

Als japonesos tenim quatre estacions a l'any, com a Europa, li pregunto, però el vostre vincle amb la natura fa que el calendari sigui molt més detallat.

Al Japó tenim un calendari de microestacions.

Al Japó tenim un calendari de microestacions. Tenim les quatre grans estacions, que es parteixen primer en 24 i després en 72 microestacions. Així que si dividim els 365 dies de l'any entre les 72 microestacions, el resultat és que les estacions canvien cada 5 dies. És com un poema. Una història que ens mostra com evoluciona el nostre entorn. Ara mateix som a l'estació d'estiu, però som al principi, així que l'anomenem l'estació de l'inici de l'estiu. Dins d'aquesta estació som a la tercera microestació, la dels brots de bambú. Aquests petits canvis es poden percebre de moltes maneres. Les podem percebre en el vol dels ocells o en la llum intermitent de les cuques de llum. Podem apreciar aquests petits matisos sabent que només són aquí durant un instant, només durant cinc dies.

Aquesta entrevista es va fer el 20 de maig, així que la microestació ja ha canviat. Li preguntem a la Momoko per un altre element que associem tradicionalment a la cultura japonesa, el te, mentre ens fa una degustació de moltes altres herbes amb noms que a mi em sonen poètics. Sakura, inoki, wakamatsu.

La planta del te va arribar al Japó i es va començar

a cultivar fa només 400 o 500 anys. Els aristòcrates van començar a consumir-lo a la cerimònia del te i això era un luxe. Estava només reservat a les classes més altes. La gent normal no va començar a beure te fins molt recentment, però el Japó té més de 20.000 anys d'història. I què bevíem abans? Doncs bevíem fruits secs, fulles i branques d'altres plantes i herbes. La planta del te és una part molt important de la història del Japó, però cal recordar que és recent. Y a mí m'agrada pensar en aquestes begudes focalitzant-me

no només en la planta del té, en el té macho o el té verd o el té negre,

sinó també en altres tipus de plantes que s'han cultivat i utilitzat durant segles.

Casa, museu i jardins del pintor Hakusa Sonso Hashimoto Kantetsu, Kyoto.

Un podcast de Trescat Info amb Cèlia Cernades i muntatge musical de Josep Lluís Santisso.