El matí, d'11 a 12 h (Entrevista i humor) - 06/11/2026

Són les 11, si ja pot marxar. Ja podem marxar.

Bon dia,

us informa Joan Bota. La Fiscalia Europea ha obert una segona investigació sobre possible frau de fons europeus a les obres de manteniment de l'AVE Madrid-Sevilla després de l'accident d'urda del 28 d'octubre que va deixar 69 morts. Aquest organisme europeu està escorcollant avui la seu de DIF a Madrid, l'Agència Estatal de Seguretat Ferroviària i el Tribunal de Comptes. Ho fan en col·laboració amb la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil. El març, la Fiscalia Europea ja va obrir una primera investigació d'ofici després de l'accident del gener a Ademuz. Que va deixar en aquell cas 46 morts. En concret, el que s'investiga és un possible frau de fons europeus que s'haurien d'haver destinat a la renovació i la millora de la seguretat, la senyalització i els sistemes de comunicacions a la línia de trens d'alta velocitat on hi va haver aquests dos accidents. Fons de la Fiscalia Europea han explicat a aquesta emissora que les accions no s'estan fent perquè hi hagi proves de frau, però sí que hi ha prou elements o sospites per requisar alguns documents i començar aquesta investigació.

Més notícies, Natalia Ramon.

El cap de llista del Partit Popular per Barcelona al Congrés, Xavier García Albiol, aposta per replantejar la política lingüística a Catalunya per garantir, diu, la convivència del castellà i el català. Ha estat en una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio.

La política lingüística de la Generalitat és un fracàs. Per què és un fracàs? Perquè mai s'han abocat tant de diners com fins ara i cada dia es parla menys. I després hi ha una altra qüestió, les polítiques que s'han fet per part de la Generalitat els darrers anys són polítiques antipàtiques. Això li dic amb sinceritat, són polítiques antipàtiques i que ha provocat que potser una part de gent ho rebutgi.

El govern espanyol decreta l'emmagatzematge obligatori del 12% de la producció d'oli d'oliva davant les previsions d'una campanya amb excés d'oferta. El Ministeri d'Agricultura vol evitar que els preus caiguin massa en una campanya que arrenca moltes reserves i a les quals s'assumen les bones previsions de producció. El president de la DOP, les Garrigues, Enric Dalmau, ha denunciat a aquesta emissora que aquesta mesura perjudica els productors catalans.

Aquesta llei no està feta per Catalunya, està feta per Andalusia, està feta per les grans. Qualsevol empresa d'aquí, de Catalunya, que són molt més petits, que si retira aquest percentatge d'oli, es pugui trobar al cap de quatre mesos que tinguin l'oli a casa i no el pugui vendre.

El secretari de Defensa dels Estats Units defensa la guerra de l'Iran. Picheset contesta així a les crítiques de diverses veus del Partit Republicà que atribueixen a l'ofensiva la desfeta en les eleccions de dimarts. S'ha especulat sobre si Picheset n'assumirà la responsabilitat política. Trump, però, el president, l'ha defensat i el secretari de Defensa tampoc pensa en plegar.

Ho veieu? M'atacen, ens ataquen perquè som eficaços, no se'n sortiran, no farem un pas enrere. Posem els Estats Units i els combatents en primer lloc, sempre i sense demanar perdó. I aquesta lluita continuarà al Congrés fins al final de mandat.

Una setmana del gran recap del Banc dels Aliments de Catalunya fa una crida urgent per aconseguir 7.000 voluntaris més, la meitat dels quals són els que fan falta per cobrir els més de 2.000 punts de recollida físics. Aquesta cita solidària se celebrarà el 13 i el 14 de novembre i sobretot calen voluntaris en alguns punts del barcelonès, el vellès, la noia i el bajas. Ho ha explicat a Catalunya Ràdio Elisabet Viladomiu, directora del Banc dels Aliments de Barcelona.

Si hi ha voluntaris, si hi ha persones en els fons de recollida, en els supermercats, la gent dona, dona més. Perquè tens una persona que et pregunta que coneix el Gran Recapte, que vols fer una donació. Llavors, aquestes preguntes fa que la gent doni, i doni més quantitat.

A la primera divisió de futbol el Sevilla-Lavés obre avui la dotzena jornada en un cap de setmana en què tot el futbol professional farà un homenatge al futbolista del Tenerife Jesús Demiguel mort aquesta setmana. Els i les futbolistes sortiran als camps amb el lema conjunt sempre en el nostre record. No se suspèn tota la jornada primera i segona tot i que l'associació de futbolistes creu que així s'hauria de fer. A la segona divisió sí que no es jugaran el Grana de Tenerife, l'Andorra Mallorca i el Castelló Eibar, ja que de Miguel va jugar l'equip castellonenc. També s'ha ajornat el Tenerife a l'abast de la Lliga Femenina. En bàsquet a Barça 5è provisionalment a la Eurolliga, després de guanyar el Japó el de Tel Aviv per 90-93, sisena victòria consecutiva dels blaugranes. A la Lliga Femenina de bàsquet avui es part Girona València a les 7 i Cadí. En la seu Jairis de Múrcia a les 9, en Vaterpolo, comença la fase prèvia de la Conference Cap Femenina amb els partits mediterrani Gior d'Hongria a les 5 a Romania i Mlados de Zagreb-San Feliu a tres quarts de nou als Països Baixos. I comença el gran premi de Qatar del motociclisme a tres quarts d'una, primera sessió d'entrenaments amb Marc Márquez, que ja tindrà la primera opció matemàtica, tot i que complicada, de ser campió del món. Jorge Martín passa a proves mèdiques per veure si la fractura al radi li permet competir.

Fins aquí, les notícies.

A Catalunya Ràdio, el concurs pendent.

De seguida, el dilema. Em vaig allà, ser l'Elisenda Pinada i Judit Mascó. Hola, hola. Hola, hola, bon dia. Però abans ens ha trucat el Roger. Roger, bon dia. Hola, bon dia. Com estàs, Roger? Bé o qual sempre? Sí, bé, bé, tot bé. El Roger no fa res. Diu que no fa res. I llavors per això truca a la ràdio per anar a guanyar diners.

Té explicació, però entenc que aneu justos de temps. No, explica, explica. Bé, jo he estat treballant i opositant durant molts anys i he aconseguit la plaça i estic esperant que comenci l'escola.

Perfecte. I he deixat la feina. De professor, eh? No, de bomber. Ah, de bomber. Oh, yeah. Veus que bé. Molt bé, molt bé. I on viu? A Vilassar. A Vilassar. Ho té tot aquest noi, eh? Bueno, però és de l'Espanyol. Bomber i de Vilassar. Ho té tot aquest noi. Aquí li he anat a dir. Exacte. Tu també ets de l'Espanyol, clar. Home, està clar. El que faci falta.

Sí, sí. Allà al Maresme hi ha molta gent de l'Espanyol, eh? Hi ha molta gent de l'Espanyol. No, perquè tenim en Dani Sánchez Llibre,

que és de Vilassar. Ah, clar, clar, clar. L'Espanyol, Dani. Que coneixes en Dani?

Roger. No, evidentment sé qui és i hi ha la fàbrica aquí a prop de casa. Quants anys tens? 32. O sigui, graves el 759. Sí, però després deia el sí. O sigui, jo vaig enganxar el sí. Ja és, sí. Ja és una altra generació. És que el 759 era. He anat molt a privat, que hi ha varia gent del món de la tele i la ràdio que grava a privat a Mataró.

I tant. Allà cada divendres.

Allà passejar el Palmito. Fer congas. Trenets. Anem a concursar per 200 euros, Roger. Atenció a la pregunta. Es titula Les pitjors paraules en català.

Parlem en català ple de misteris, des de la Franja al Serengeti.

A veure, que quedi clar que això no és una crítica al millor idioma de tots els que es fan i es desfan, que és el nostre, ni molt menys un alegat contra l'ús incorrecte del català, que jo castigaria amb severitat, amb violència, totes aquestes coses. El que passa és que trobo que hi ha algunes paraules que sonen malament en català per diferents motius, i n'he triat cinc, les cinc pitjors paraules en català, d'acord, Roger? Vinga. Ara et faré un rànquing. En el cinquè lloc hi ha la paraula sincrutró. O sigui, se'n pot anar a la merda aquesta paraula amb aquestes dues erres posades a l'atzar després d'una C i d'una T. Costa molt de dir sincrutró i, a més a més, és una paraula que quantes vegades farem servir a la vida? Dues, tres? Doncs és massa dificultat per tant pocos. Per tant, és la cinquena pitjor paraula en català. La quarta d'aquesta llista, basuc. Besuc és un peix, és el besugo, que diem en castellà, no? I aquí hi ha el problema, que hem sentit moltes vegades besugo en castellà, i quan dius besuc sembla que n'hagis fet una traducció matocera, com quan els castellans se'n foten del català fent veure que el parlen traient l'última lletra de cada paraula. Ells dirien he desayunat besuc al horn, i no, per tant besuc no ens agrada. Tercera pitjor paraula, desuadora. No hi ha cap paraula més forçada que desuadora. Ningú diu desuadora de forma natural. Ho traduïm del castellà sudadera, que Déu n'hi do com n'és de lletja també, que al mateix temps és una traducció de l'anglès sweatshirt, que seria com una camisa de suar, perquè als Estats Units és on es va inventar aquesta peça de roba que avui en dia et poses per vestir i no per anar a suar. Segona pitjor paraula en català, alerta aquí, granota. Però no en referència a l'amfibi, pobret, que és molt maco, sinó a l'uniforme que et poses per anar a treballar. En castellà seria el mono. Ningú diu que quan vaig al taller surto de casa amb la granota. És forçadíssim, també. I ara arribem a la pitjor paraula en català, Roger. Sobretot perquè cada cop que la pronuncies sembles mig idiota. És la paraula làmpada. Perquè làmpada és la manera correcta de dir làmpada. Però clar, dius làmpada i sembla que tinguis alguna mena de mancança cognitiva. Atenció a la pregunta, Roger. Com es diu. No té res a veure amb tot això que he explicat. Com es diu el país fictici on se situa la pel·lícula de Disney Aladí on hi surt el geni de la làmpada? 4 opcions. De no quadrar opcions. A, baracadab. Opció B. A, gravar. Opció C, el Berguedà. No. O opció D, TDA. No. Temps.

Opció B, àgrava.

És una resposta correcta. Sí, senyor. Ja tens 200 euros. Vols seguir jugant a la tota res a 250 o et plantes?

No, tirem, tirem, home. Vinga, va, tirem. Felins, fillons, Roger, que vagi bé. Vinga, adéu. Adéu.

Ja el tenim. Fins al 25 de novembre, un 25% de regal en totes les joguines a Hipercor i al

Corte Inglés. Les Barbies, la casa de nines de Gabi, els Lego, els superherois de Marvel, totes les joguines fins i tot les més buscades de les grans marques. Amb un 25% de regal. Perquè puguis comprar més joguines del 17 de desembre al 5 de gener.

A Hipercor i al Corte Inglés, a la botiga web i app. Pau! Digues, Anna. Deixa'm un lloc, deixa'm un lloc.

Perfecte, és el que volia. Volies que me'n fes el pot?

Sí, ja és hora que hi tornem a entrar, no? Trobar-nos amb els amics.

Ah, jugar, cantar, viure noves aventures. Jo també tinc moltes ganes de nova temporada.

El món del pot petit. El 10 de novembre estrena de la tercera temporada al Super3 i a la plataforma 3Cat.

Els millors preus del Black Friday ja els tens al corte anglès.

Anticipa't amb un televisor Samsung Neo QLED MiniLED de 65 pulsades que costava 1.099 euros, ara per 599 i amb finançament fins en 12 mesos. Fins al 8 de novembre, anticipa't al Black Friday al Corte Inglés. Finança-ho a la botiga o amb la targeta al Corte Inglés a la web iLab. Finançament ofert per financiar el Corte Inglés i subjecte a la seva aprovació.

Consulta les condicions al Corte Inglés ponés.

Passen 12 minuts de les 11 del matí. Judit Mascó, Elisenda Pineda i Àngel Llàcer. Bon dia de nou. Bon dia. Bon dia. Els dilemes de la setmana. Va, Judit, comencem per tu. Què ens portes?

Mira, jo us vull explicar una cosa que puc explicar perquè hem passat molts anys, però durant molt temps, molt temps, vaig haver de guardar un secret que em va fer sentir molt incòmoda. Ai. Ara anem uns anys enrere, bastants anys enrere, i no és conya que aquestes coses a vegades em causen una miqueta de trauma. Mireu, una mare de l'escola de les meves filles, que jo hi tenia molt bona relació i que a més a més les nenes eren íntimes amigues, per tant moltes vegades allò de, és que he de dormir a casa, ara vinc a buscar-la, vull dir que la relació no era la meva millor amiga, però era força fluïda. Sí. I que a més a més el seu marit era un tio maquíssim, que a vegades anàvem a jugar a tenis amb ell, vull dir, teníem molt bona relació amb aquesta família. Va haver un dia que jo vaig anar a prendre alguna cosa amb unes amigues. Sempre vas amb unes amigues a prendre alguna cosa, eh? Té temps, té temps. Sí, estem parlant d'anys enrere que no en tenia tant, però. Ho cuidaves o ho buscaves? Clar, perquè això també és important. I aleshores me la trobo amb ella fotent-se el lote, però de manera bastant espectacular. Vull dir que no hi havia dubte. Amb una dona. No, amb una dona. No hi havia dubte. Però vull dir, el que va ser més fort

és que ella em va veure, jo la vaig veure, i no només no va dissimular. Si no, que semblava que s'hi recreés. O sigui, s'escalfava el morro de manera. Bueno, jo no sé, jo. Salvatge. Bueno, clar, s'escalfava el morro. Però l'hi feia amb una altra persona, eh? Sí, amb una altra persona, amb un altre home. Amb llengua, eh? Vull dir, i fotent-se mà i tot això. Bueno, sí. Tampoc entro en detalls, però va ser molt desagradable, perquè a més que res, que et quedes comparat, amb uns ulls com a taronges. Però i la va saludar. Si vaig mirar, ella em va mirar i va continuar, però semblava que s'hi posés més. Això va passar. Semblava que s'hi posés més és una cosa teva. Bueno, possiblement, perquè clar, et quedes tan sobtat que és l'última a la vida que t'esperes. És algú amb qui veus pràcticament cada dia o cada setmana. I que hi ha les criatures per enmig, i que hi ha una relació com de famílies, de. Jo no vaig fer res, clar, evidentment, em vaig quedar així, les meves amigues no sabien qui era, només vaig dir, osti, osti, estic molt fort, molt fort, hem de marxar, hem de marxar i canviem de bar. Us va incomodar tant, eh? Home, a mi sí, a mi sí. La qüestió, que l'endemà vaig a l'escola, me la trobo i com si res hagués passat. No va dir res. No, no, no,

però com si res hagués passat de res, de res. És a dir, la relació normal. Ai, Judit, et va bé que el divendres recollim la nena en natació? Ella, ella, sí, sí, sí. És conscient que ella. Jo sí, recull-la d'on vulguis, però jo, clar, jo fotent-me cara, com ho he dit. La depressió arterial, clar. I ara els nassos de dir-me alguna cosa, ostres, el que vas veure no digui res. Però ella és conscient, és a dir, ell va veure tu, tu ets conscient. Sí, sí, sí. Us vau mirar clarament, eh? Sí, sí, i tant, i tant, i tant. És per això que em vaig sentir d'aquesta manera. El meu dilema, al final, és. Bueno, aquestes coses poden passar, però jo hauria de parlar amb el marit. Ho hauria de fer saber algú més. Això m'hauria de callar per sempre. Perquè he esperat més de deu anys per dir-ho.

És que potser ens tenen una relació oberta.

No, massa lleugues no existien, les relacions obertes. La pregunta és si t'has de posar en la vida dels altres o no. No? Clar, però tu què guanyes dient-li

al seu marit? No, no, jo no guanyo res. El que passa és que el seu marit el seguia veient i també. Que ho sents malament perquè saps una cosa que l'afecta a ell. A mi em sabia greu, però clar, jo què n'he de fer, per una altra banda? Per això em suposo un dilema moral. Encara s'enfadaria ell, si li diguessis. I tu qui ets per dir-lo? Sobretot perquè després aprens a la vida que hi ha parelles que passen mals moments o que tenen aquestes relacions obertes i jo què n'he de fer? Però igualment enteneu-me que això va ser. Clar, difícil. Molt delicadet, eh? Ara, puc dir una cosa? Sí, sí. Ara que he dit 10 anys i potser fa més de 20, eh? És que m'he equivocat, el temps passa molt ràpid. Amb el temps, estan separats. Ah!

Així és que la cosa ja anava pel pedregar. O que potser ja consentia ell, potser ell també tenia una amant per part seva, saps? I diu, escolta'm, que cadascú que faci el que vulgui. El que passa és que jo no me'l vaig trobar.

Potser per això ella no se n'amagava. Clar, tu no la vas agafar mai i li vas dir, escolta'm, Maripili.

Ai, mira, fixa't que jo parlo molt ràpid. És que jo et vaig veure allà. No, perquè no era la meva íntima amiga ni la meva germana, vull dir, aviam, jo hi tenia molta relació, però no era una persona tan.

Clar, però no me'n dius, no n'haig de fotre res, però per l'altra penses, bueno, però clar, quan quedem per anar a jugar a tenis, què faig, com si sóc.

Clar, exacte, li fos les pilotades més grosses. Li fot un pilotejo a ella. Clar, clar, jo crec que si ja tens una relació d'anar a jugar a tenis o que les nenes es queden a dormir a casa, potser sí li hauries pogut dir, escolta'm, escolta'm, Conchita, vine un moment, és possible que et veiés, tu fes-te la tonta, és possible que jo l'altre dia et veiés amb un senyor escalfant-te el morro? No ho sé, eh? I riure. No. Ah, doncs em deixes més tranquil·la perquè per un moment vaig pensar que eres tu. Ja està. Potser per riure sí. Saps? Per fer un riure.

Però no ho passes bé, no?

No, perquè tampoc. Jo no li volia fer cap mal. A més, ella té tot el dret a fer el que li doni la gana. Jo què n'he de fer? Doncs no facis res. Doncs no vaig fer res. I ho explico ara, que ha passat molt temps. Però t'ha quedat allà, eh? Com es deia? No. M'ha quedat allà, m'ha quedat allà, sí. Doncs ara, quan ho has explicat a tot Catalunya, ja està, que s'has lliurat d'un pep. Ja he buidat el paper.

Àngel, dilema. Bueno, un dilema. Ai, aquestes coses que em passen a mi, Ricard. A veure, abans d'ahir jo vaig agafar els ferrocarrils. No, abans d'ahir, dimarts. Vaig agafar-los dilluns, dimarts. Fa 20 anys, també. No, agafo els ferrocarrils per anar a treballar quan he de baixar a Barcelona, llavors agafo els ferrocarrils. Llavors, agafo els ferrocarrils. La línia S2. Vallès. O S1. S1. Arribo, entro, llavors veig que tot el terra està ple d'aigua. I llavors una noia de 15, 16 anys, allà fent no sé què, amb un noi. Llavors s'asseu allà i s'asseu just davant meu, que anàvem amb aquests trens nous que estan uns davant dels altres. De quatre compartiments. Ah, i d'un compartiment de quatre. No, no, no. Ah, que tenen en fila sota la finestra. Sí, sota la finestra, una fila d'una finestra i una fila d'una finestra. Ah, ja el passeig és al mig. Llavors jo, com que soc allà, mig tullidet, m'assec allà, vaig trobar un lloc. Bueno, i aleshores m'assec allà, llavors dic, bueno, dic, i això de taquiterra què és? No, bueno, pues yo qué sé, perquè aquell és un imbècil i no sé què. Dic, però aquesta aigua què és? Bueno, pues que m'ha caigut perquè estava bevent, la del meu costat diu, no, perquè estava bevent, i llavors ha rigut, i llavors l'he triat, i ha caigut tota l'aigua aquí a terra. Dic, bueno, doncs ara recollim-ho, perquè si ve una senyora, hi pots relliscar, aquesta senyora. Dic, i tu, aquesta aigua d'aquí, potser tu te n'aniràs, una senyora caurà, i una senyora caurà per culpa teva. Correcte. Vull dir, anem a recollir-ho. Bueno, dic, bueno, no, a veure com ho recollim, o què fem, un clínex. No, jo no tinc clínex. Dic, com? Dic, ningú té un clínex? No. I tu tens clínex? Dic, ui, no, dic, jo no, tampoc en tinc, però dic, anem a recollir-ho. Bueno, dic, bueno, doncs truca, mira, que allà hi ha un botó, aprem aquell botó i, escolta, emparra'm el del tren i diga-li que t'ha quedat una aigua i si ho poden. No sé què, perquè això pot ser perillós per una senyora que vingui. Clar. Bueno, ara no. Dic, bueno, i quan ho farem? Bueno, quan jo vulgui. Dic, bueno, doncs esperem. Tenim temps. Dic, bueno, doncs esperem. Llavors ja es comença a xungar la noia aquesta. I llavors apareix un senyor. I llavors es posa entre ella i jo i li diu, no li parlis més a aquest senyor.

Dic, com? Aquest senyor que apareix li diu a la noia, no li parlis més a aquest senyor que ets tu.

Exacte. Li dic, perdona,

què vols dir amb això? Dic, bueno, ella és una menor d'edat i jo a tu no et conec de res.

Dic, bueno. Val, vull dir, tu tens dret a cridar l'atenció a qualsevol ciutadà, inclòs un menor, però si fa una conducta incívica, eh? Correcte. És un dret legal. Clar, però llavors jo em vaig veure com el violador de l'eixample, de cop i volta. Respectar les normes de convivència no és cap delicte. Clar, llavors jo dic, bueno, però jo estic parlant amb aquesta noia perquè. Bueno, perquè de net és això, perquè això és. Que no parlis més amb aquesta. Qui era aquest home? El seu tutor, el professor de la classe. Llavors dic, a veure, dic, però què m'estàs dient? Que jo no puc parlar amb aquesta noia perquè no li puc dir que reculli això, si està en un espai públic, està en un transport públic, i jo estic parlant amb aquesta noia que té 15 anys, vull dir que tampoc no té 6 anys, o 3 anys, o 4 anys. No, i encara que tingués 6 anys, també l'hi podries dir. Això l'hi pots dir a qualsevol menor, això l'hi pots dir, ho has de fer de forma educada. És que jo estava, bueno, allò, proposant de netejar-ho entre tots i fer aquesta. Sense coaccions ni amenaces. Exacte. I si no pots, pots trucar a la policia, eh? No, no, és que, clar, llavors em va fer sentir tan violador de l'eixample que em vaig quedar com petit, no? Llavors li dic, bueno, però, a veure, això per què ho fas?

Clar, perquè tampoc saps si hi ha una normativa que realment digui que seríem capaços d'això i de molt més, perquè tal i com està el món, que digui que no pots dirigir-te a un menor d'edat.

Ves a. Des del desconeixement et ve un professor i et diu això, dius, potser ell sí sap que existeix aquesta normativa

i jo ara aquí m'estic arriscant. No em coneixes de res, però amb la teva psicologia i la teva experiència com a professor pots veure que jo soc una persona sensata, que estic aquí assegut. Fins i tot sembla que tinguis un cert de cultura. Et va dir això?

Sí, sí. Perquè clar, el que per mi seria correcte és de dir. Però qui era aquesta persona?

Un professor. Un professor. I el professor, clar, quan et crida l'atenció a tu i no a l'alumne, després no li diu a l'alumne, escolta'm, i ara fes el favor de.

No, i aleshores jo li dic, jo soc el responsable, dic, vale, perfecte, doncs recollirem això, i em diu el professor, no.

Llavors, com estem educant?

Clar, aleshores dius, aquesta nena de 15 anys, què passa? Que de cop i volta ve un senyor, li diu, escolta'm, recull això, ella decideix no fer-ho, busca la protecció del seu tutor, el seu tutor li diu, tu no parlis més amb aquest senyor perquè pot ser el violador de l'Eixample, i no recollirem això. Perquè són dues coses molt diferents.

Una és el tema que un adult no es pot dirigir a un menor segons aquest tutor, que també s'hauria de posar sobre la taula a veure què, i l'altra cosa és el que acaba de dir l'Elisenda, és veritat. Clar, que li està validant una conducta incívica. Exactament.

És així. Perquè és veritat que la nena potser hagués entrat en un bucle i s'hagués posat violenta, perquè la coseta deia que no li par. Això no ho sabem.

Ves a saber també quina problemàtica pot portar

a sobre aquesta noia, que no la sabem. I això jo puc entendre que fos la seva manera, però què passa? Que aquest senyor, de cop i volta, si li hagués dit recull. Aquesta nena potser va a casa seva, jo no ho sé, perquè ara que aquestes relacions dels professors i els pares, que manen els pares en lloc dels professors, saps collir-te? A lo millor va als pares i diu, m'ha fet recollir el profe davant de tothom una aigua que jo he tirat als ferrocarrils de Catalunya i m'ha deixat. Però és que això no és. Ja, però els pares van allà i diuen, tu ets no sé què. Si no hi ha contacte físic, no hi ha amenaces, no hi ha coaccions, tu pots reclamar qualsevol persona, sigui menor o no, que està combatent un acte incidit i ha de corregir-ho. Si no, pots trucar a la policia. Bueno, clar, llavors jo no sé. Em vaig quedar com un tonto. Pots parlar amb els pares o pots parlar amb els tutors, però és que si el tutor no reacciona.

Però tal com està el pati avui en dia, la veritat és que no tenim ni idea què podia haver darrere de tot això. No, deixeu-m'ho dir, perquè per saber aquesta noia. Que té, o sigui, què passa? No, com pots reaccionar?

Al final de la veu és un accident adolescent i rebel. El tutor no hi fa agafar l'aigua, que és el responsable de la menor aleshores. Però sabeu què crea això? Després crea aquests menors que se'n van i tenen que anar per a dos. Per què? Què passa? Perquè si jo vaig en un tren, faig una cosa incívica i em protegeixen i no passa res per la meva cosa incívica, doncs eduques això. Aquesta nena va sortir. Aquí el tutor és responsable. També, si la nena no l'acull, perquè és el responsable d'aquest menor. I aquest menor, ja que va del pal aquest, potser és així. Aquest professor. Però aquesta nena surt empoderada davant d'una persona adulta, allà, asseguda, normal. Surt pensant que el sistema la protegeix. Exacte. Jo puc fer el que em doni la gana i puc tirar això, ja pot venir algú a dir-me i llavors jo tindré algú que em protegirà.

I una cosa, Àngel, com va acabar això? Tu vas fer el teu trajecte. Jo em vaig fer petit.

I te'n vas anar quan et va tocar baixar del vaixell. Al costat li vaig dir, bueno, ara et diria adeu, però com que no puc perquè ets menor, doncs no et dic adeu.

I aquí hi ha dues coses, també. Ja no és només l'acte incívic en si. O que algú et cridi l'atenció perquè has comès un acte incívic. El tema també està en que has comès un acte incívic. O sigui, ha de sortir de tu dir, recollim això. Si no li sorprim més d'ella, vull dir que ja és una cosa que hauria de sortir,

de néixer de tu. No pot passar, perquè és una edat que dius, eh, no sé què. Que estàs insistint en riure. I després. Vaig començar a sentir que em reconeixien. Llavors li dic al senyor, li dic al tutor, dic, però tu i jo ens coneixem, no? Perquè ja li veia que jo, aquest tio el conec, però que tinc aquesta memòria de merda, no me'n recordo, però. Saps? I dic, tu i jo ens coneixem, diu, pot ser. Però no m'acabes de dir, fa res que tu no em coneixies de res. Diu, bueno, sé qui ets. I dic, home, doncs a veure si saps qui sóc. Saps que no sóc el violador de l'Eixample? Clar. O sigui, no sé. Aleshores, aquesta cosa.

Doncs deixa'm dir-te que potser hi havia alguna coseta més aquí, eh? Clar. No, clar, m'acabes de donar un detall. A vegades passa. Hosti, a vegades no pots agradar a tothom. A lo millor caus molt malament aquell personatge. Clar, aquí està. No, no. Sin saber-lo conèixer. Ah, que li cau malament. Que pots caure molt malament. Jo hi ha gent que no.

Doncs ara li portarem els macarrons tard. Si és l'Àngel Llàcer, li portarem els macarrons tard. Normalment els que tenen mania em diuen Llàcer, perquè no saben dir el meu cognom. Però sí, sí. També n'hi ha que no saben dir-lo i són bona gent.

És que el tema del teu cognom és un tema traumàtic. Jo també sempre tinc por d'equivocar-me. És una C. Llàcer. És més habitual escoltar Llàcer que Llàcer. Perquè Llàcer és el nom. Llàcer. Llàcer. Imagina't que ja ho dic més bé intentant-ho dir bé. Amb una C de ceba.

Sí, de ceba, ja està.

Ja, però. Més coses, Elisenda. Sort d'un sonorà. Ah, doncs mireu. Jo m'agradaria plantejar-vos un dilema que crec que ens passa a moltes persones. I més quan més grans ens fem. Posem per cas que teniu un familiar, un cosí, una persona del vostre cercle familiar a qui fa molt de temps que no veieu perquè no hi teniu una relació fluïda. Vull dir, us calleu bé, no hi ha cap. Posar per cas vol dir que t'ha passat o no? No, no m'ha passat. A veure. A veure. M'ha passat amb altra gent, però és allò, un conegut més que un familiar. El cosí de la teva parella. Correcte. Mira, és el cosí de la teva parella. Aleshores, aquesta persona es casa i decideix fer una boda multitudinària. Convida a tothom. Tietes, tietes, cosins, al cap de Déu, tothom allà. Vinga, va, fes la conga. Molt bé. Aleshores. El Ricard també, tothom, tothom. Ai, sí. Aquest casament se celebra a 20 minuts de casa teva, o sigui que no és allò que et fan anar a Sant Carles de la Ràpita. No, 10 minuts. Si tu ets de Premià de Mare. Caminant? Pot ser caminant, mira, convida'l amb els nous. Llavors hi anem, sí. Exacte, tu hi pots anar. I, ostres, mira, multitudinari, va tothom de la teva família, dic que sí, però a tu t'enganxa en un moment que dius, ostres, és que jo aquell dia tenia pensant d'anar amb xandall per casa, saps? Perquè necessito descansar, no puc més de relacions socials, tinc un moment d'estrès que no m'aguanto, i a més estic passant per un moment econòmic. Que ara mateix deixa anar els 150 o 200 euros per comer. Fins al moment econòmic ja semblava Judit Mascó, ara si és un problema econòmic ja no. Jo diria que és tot. Que és borró. Que se'n fa una bola tremenda, a veure, en aquest casament. Un casament has de pagar?

Home, nen. Home, clar. Com a mínim has de cobrir el cobert. El cobert. Això és de bona educació. Després, a més a més, pot ser més o menys esplèndid. Depèn de la del lligam que hi tinguis i l'efecte. És la convenció, el codi que hi ha. Exacte. Tu no els pots suposar una despesa als novis, tu. Tu has fet molts casaments. Vam anar junts al Pipo Serrano, te'n recordes? Vam anar a casaments junts. Que no has pagat mai. Els vaig casar jo, perdona.

Ah, potser et van fer un bon preu perquè casaves. Ah, sí? És molt polit aquest senyor.

M'agrada molt, a mi, l'alcalde Trias. Molt. Vas pagar, vas fer una transferència. Jo quan faig festes, que són festes com si fossin casaments,

però això no és un casament que se suposa que has d'invertir en els mobles de casa, que te'n vas de viatge de nuvis, de tot això es paga. Clar, tot això has de fer això. Has dit que li van pagar a revistes la boda. No és veritat. És que tu parles sense saber. Mira què et dic. Tu vas cantar com una ola. Ara, ara, ara. Ara, ara. El Ricard Ostrens parla sense saber. A mi em van pagar una pasta i ho van ingressar directament a tres entitats socials. Per tant, no va anar cap a mi. És veritat, ho has explicat una vegada. Llavors no diguis coses que no són. Però quan em vas casar? Prosseguim. Fa molts anys, ja fa 30 anys. L'any 93, l'any després de les Olimpíades.

Va 33 anys. I l'any següent va veure la senyora aquella que es menjava el morro amb l'altre senyor. Exacte. Va passar així. El tema està que si tu et fa una mandra descomunal anar a un casament que en principi no és d'una persona molt propera, per molt que aquesta persona propera t'ha traslladat i t'ha dit que li faria manta il·lusió que hi anessis. Vull que estiguis a la meva boda. I tu aquell dia se't fa una pilota immensa i a més no tens quartos. Què feu? Hi aneu o no hi aneu? Perquè jo cada cop soc més partidària del mira, noi, jo em quedaré a casa i a més ho dic. Se'n fa una pilota, ja em sabràs disculpar, no em va bé per quartos, si no et sap greu, jo aquest dia ja farem un dia tu i jo un sopar o el que sigui, m'expliques com et va la vida i més enllà d'això ja està. Però no sé si aquests convencionalismes de per què hi va tota la família i per què tens aquests llaços de sang, tu has d'anar a un casament d'una persona que no forma part del teu cercle íntim.

Clar, però jo crec que aquí, si aquesta persona directament et diu que li fa il·lusió que hi vagis. Jo crec que hi has d'anar. Creus que sí, eh? Si no et digués que et fa il·lusió, doncs mira, li dius que no. Però si et diu, escolta'm, a l'Elisenda em fa molta il·lusió que vinguis. Depèn de com t'ho digui també. Però si diu que hi va tothom. I què? Li diu a tothom.

Li diu a tothom em fa molta il·lusió que vinguis. Però si és el cosí de la teva parella. Clar. O és un cosí segon d'aquells que viuen.

Has d'exprimar si és real o no que li fa il·lusió. Ja està, és així de senzill.

Aviam, si li fa tanta, tanta, tanta il·lusió. Sí. Hi pots anar i sense pagar. Clar. I jo crec que si li fes tanta il·lusió també

tindria una relació més estreta amb tu. Ah, vols dir que t'està mentint. A mi no és la sensació que el que li fa il·lusió és omplir l'església de gent i les fotografies.

Ah, això és un altre tema. És que vosaltres penseu malament. Una persona així ja no està al dia a dia.

Exacte. Jo us puc dir una cosa? En aquest moment de la meva vida ja dic bastant el que penso. Ja ho estic practicant, ho estic fent últimament. I si no em fa a mi molta il·lusió, no hi vaig i a més a més dic bastant la veritat és una excusa pietosa per no fer mal però vaja no s'allunya molt del que és no passa res hem d'aprendre a dir que no a les coses és una meravella és que dir que no, l'altre et comprèn és que l'altre et comprèn em sap molt greu però no podré venir no podré venir, vaig molt cansada tothom m'atabalarà s'ha de poder

dir és que no vull venir.

Bueno, això ja no. Jo crec que aquí hi ha el límit de la cosa. No vull no. A veure, no puc venir, clar que pots venir.

Poder venir, això té raó. Si tu et fa il·lusió i faràs la manera d'anar-hi, ja trobaràs la manera. Clar, dius, mira, no vull. Pots dir-ho d'una manera bé, o sigui, pots dir, escolta'm, és que no vull ara venir aquest dia perquè no sé què, a més ara estic un moment així una mica delicat, estic molt estressat a la feina, no tinc gaire. No tinc diners. No vull venir. Pots dir, no vull venir, no?

Home, ningú diu això, no tinc diners. No, ara tinc una situació complicada.

Perquè després te'n vas a fer una mariscada amb els amics l'endemà. No ho poses a Instagram i ja està. Amics, això que quedi aquí és una mariscada clandestina. No ha de saber ningú que estem aquí passant-nos-ho bé. No ho sé, jo crec que hi ha una manera de dir-ho, que és educada. És com quan t'ofereixen una feina i tu no la vols fer. Jo tinc una frase que funciona sempre. Home, que ara mateix no puc absorbir aquest volum de feina perquè no em ve bé. M'agrada implicar-me en els projectes. No puc absorbir-ho. No te l'he dit mai a tu, Ricard. M'agrada. A mi no me la diguis tampoc, eh?

Tampoc te l'he dit mai.

No puc absorbir. No puc absorbir. O m'agrada implicar-me profundament allà. Ah, sí, jo ho he dit, això. Exacte, m'agrada implicar-me al 100%, i com que no ho podré fer, no ho sé. Però a mi és de veritat. M'agrada implicar-me, m'agrada molt, per exemple, el projecte d'estar aquí, a Catalunya Ràdio, amb el Ricard, amb els meus companys, per mi, sabeu que soc superprofessional,

li poso tota la il·lusió. La Judícia s'ho prepara tot. No ens has anomenat, la gent de mi no ens has anomenat. Perquè he anat canviant, amb el pastor de Mallorca. I aquesta gent, perdona, perquè la Judícia és peça. És pedra des del primer dia. I tant. Nosaltres ho hem anat afegint-vos, perdona. És veritat.

He passat molts peribles. Ah, clar. Aquesta secció és de la Judit, de fet. És veritat. L'única que queda és la Judit. Nosaltres som els parteners. Sou convidats.

Nosaltres anem canviant. Sigui el que sigui, la cosa és que m'implico i em fa il·lusió i faig les coses amb passió

i per això la implicació. I ha aguantat moments molt durs, eh? I aquí està.

Sí, és veritat. I li vaig dir, eh, al Ricard? Mira, per tu ho faria, però et deixo tres setmanes més. Sí, sí, sí, sí.

No, no, vull dir, m'entens?

La implicació i l'absorció. Absorbim-nos, impliquem-nos.

Exacte, i diguem que no quan ens plagi, però sempre amb educació. Cosí no vindré al teu casament.

Mira, si tu ens preguntes si volem venir el divendres que ve,

jo et dic que sí, vull venir. Jo vindré, però no aniré al casament. D'acord. Vindré al dilema i no

aniré al casament. I què vols dir? Ah, doncs jo potser no hi soc, que jo soc a Girona. El divendres que ve, eh? Jo vull venir, no pot. No, a veure, jo vull venir, però clar, potser no pot. Som a tot arreu. És que jo tinc el petit príncep aquest cap de setmana a Sant Cugat, el cap de setmana que ve a Girona, i l'altre a Lleida. Tu no podràs venir, perquè ho sé tot. Ah, bueno, ara sap tot. Ara sap tot. Per què em saps això? Perquè ho sé, ho sé. Ah, bueno, doncs això. Llavors, clar, cada cap de setmana tinc ara l'elegida del petit príncep. És molt bonic la llotja pel petit príncep perquè té tot aquelles parets, aquelles sosses que són de llumaneta. No, no, sí, és preciosa. És increïble. Sí, és preciosa. I anem cada any i ens tracten tan, tan, tan bé. Molt bé, veu-me ja que et vagi molt bé. Almenys et pots connectar. Sí, ja ho farem des de Girona. Judit Mascó, Lisenda Pineda, Àngel Llàcer. Gràcies. Gràcies. Gràcies.

Doctor Freud. Professor Lewis. Per què soc aquí? Per curiositat. Considero que el que la gent m'explica és molt menys interessant que el que decideixen no explicar-me. Tota la seva vida ha insistit que el concepte mateix de Déu és absurd. Sí. Tots som covards davant la mort.

L'última sessió de Freud és la gran pel·lícula d'aquesta nit a TV3 i a la plataforma Trescat.

Motley Crue per primera vegada a Barcelona. Dissabte 3 de juliol al Barcelona Rockfest. De l'1 al 4 de juliol al Parc de Can Sam de Santa Coloma de Gramenet. Entrades a barcelonarockfest.com. Al Catalunya Migdia t'expliquem tot el que està passant. Cada migdia a les dues amb Òscar Fernández. I a partir de les 3, l'espai de reflexió a la tertúlia. Estem convivint amb les xarxes socials, ens informem a través d'elles. El meu dubte és si ha contribuït a una millora

de la nostra democràcia. Jo escolto que sí que han contribuït a una certa democratització, ni que sigui perquè ja no existeix un únic emissor.

L'algoritme és el més polèmic en termes de construcció d'opinió crítica. Les xarxes en si no són ni bones ni dolentes.

Catalunya Migdia, de dues a quatre, amb Òscar Fernández.

Tots sabem que no és

el mateix comprar aquí que comprar allà. Compra botigues que fan que Barcelona sigui Barcelona. Un comerç de tota la vida. Compra'n. Una botiga on et saluden pel teu nom? Compra-hi. Comerç local i de qualitat? Tu compro. Tot allò que necessites, ho tens a tu cada casa. Ajuntament de Barcelona.

La cançó del dia de Catalunya Ràdio amb Sergi

Ruiz Serret. Soc un bohemio i un manual per intentar entendre la vida. No son las ganas tampoco el mundo. Admetem-ho, ningú sap ben bé de què va la vida, ningú té la resposta, però Soc un bohemio és un dels que intenta treure'n l'entrellat a Manual per Especialistes, el seu nou disc on ens obre les portes del reialme dels records i dels somnis, però també ens fa baixar a les profunditats de les contradiccions. La porta d'entrada, aquest, nota mullada. Jo començo amb amagor

Estic a la tarda era llarga.

La cançó del dia de Catalunya Ràdio amb Sergi Ruiz Serret.

Avui amb Sílvia Cópulo i Oriol Farrés volem reflexionar sobre la primera reacció pública de Donald Trump a l'ensorrament electoral dels republicans a les eleccions de mig mandat dels Estats Units. Sílvia Cópulo, bon dia. Hola, bon dia, bon dia. Oriol Farrés, bon dia. Hola, bon dia. És una de les notícies de la setmana.

Felicitats als demòcrates. Han fet una bona feina. Feia 11 anys que buscaven això i finalment ho han aconseguit. Però no ho considero un cop contra mi. Crec que hem tingut gairebé dos anys magnífics.

I aquesta és la frase que ens porta a parlar de l'espina de l'actualitat. Sílvia.

Doncs, efectivament, fixa't que quan sentim Donald Trump diu sí, sí, sembla que feliciti, no? Però que hi ha alguna cosa que grinyola, no? Una aparent contradicció que en realitat pot estar molt calculada perquè té diversos moviments. Primer. La felicitació sí que reconeix el rival, però no li concedeix la victòria moral. Fixem-nos que diu, felicitats als demòcrates, han fet molt bona feina, que és una manera de reconèixer, de reconeixement, que fins i tot podria semblar esportiva i generosa, però llavors Trump el que fa és afegir-hi una explicació que modifica el significat del reconeixement. No diu que els demòcrates hagin convençut els ciutadans amb una proposta millor, sinó que porta la interpretació cap a una altra banda. Cap a on? Cap a aquests 11 anys de feina dels demòcrates que converteix una victòria en una operació, diríem, de llarg recorregut. Per tant, el resultat deixa de ser necessàriament una conseqüència del que ell ha fet i passa a ser el producte del que els altres han preparat. Una operació prolongada, una acció intencionada, fa desplaçar el focus. I com que no vol la cosa, afegeix, no considero un cop contra mi. I què fa? Despersonalitza la derrota per protegir el lideratge al seu. O sigui, Trump el que fa nega que el resultat sigui un cop personal, però en fer-ho, això té perills, perquè al esmentar-ho introdueix precisament la possibilitat que sigui interpretat com un cop contra ell, més amb aquests resultats tan grans. Però sempre intenta protegir el seu ego, gestionar la vulnerabilitat, no aparèixer com afectat, derrotat o qüestionat. Fixa't que fins i tot sembla que ri, i vol controlar una mica la interpretació. Ell intenta establir el significat polític del resultat abans que ho facin els adversaris o els mitjans, i sobretot preservar l'autoritat. És a dir, a vegades diem popularment salvar la cara, que és això del face saving, salvar la pròpia imatge pública davant d'un resultat que és molt desfavorable. Per tant, el que hi ha aquí és una contradicció radical, reconeixer i negar al mateix temps.

Clar, diu ells, reconec el resultat, ho han fet molt bé, però això no vol dir que ho hagi fet malament. No té res a veure una cosa amb l'altra.

Clar, i perquè si han estat 11 anys, diríem, o sigui, perquè és una cosa de llarg recorregut, saps? Esclar que el fet d'intentar, diríem, crear aquesta interpretació no vol dir que realment ho aconsegueixi, però en fa una causa fora d'ell, Construeix, això sí que és cert, un adversari persistent i vol projectar de si mateix una imatge de soc fort, soc victoriós i no estic qüestionat. Reconec que heu guanyat, però ho explico que ho ha fet, diríem, amb molts treballs i, per tant, desconecto aquesta victòria de la meva pròpia autoritat. És molt hàbil, eh? I a més a més ho fa rient, jajajajaja, perquè és clar, com que això queda fora, i ell es vol mantenir allò que deia després, no? Si el meu nom hagués estat a la papereta, hi haurien uns altres resultats.

És que sempre cau de peu dret, aquest Donald Trump. És a dir, passi el que passi. Sempre intenta que no passi res, que no quedi la seva imatge tacada per res, que no caigui mai del pedestal. Però realment aquests resultats han estat clamorosament en contra de les seves polítiques. I ha patit Donald Trump un correctiu evident a les eleccions de mig mandat. A veure, sempre s'havia interpretat que aquestes eleccions són un termòmetre per calibrar el grau de satisfacció o descontentament de les polítiques del president dels Estats Units en el càrrec. Però ell diu que la cosa no va per ell, com deies tu, Sílvia. Felicita el contraencant, així esportivament, però Trump continua reivindicant-se. Jo no sé, darrere, el partit, si està d'acord amb aquesta posició que està marcant Trump. Queden dos anys per veure qui el succeirà, la Casa Blanca, si un republicà o un demòcrata. I jo penso que sí, que bufen vents de canvi. És a dir, que aquí hi ha un canvi de cicle, tot i que segurament encara és massa aviat per assegurar res.

Amb la línia que dius tu, Oriol, a veure, les derrotes diem sempre que són orfes i les victòries que tenen molts pares i moltes mares. I també notem que intenta desvincular les seves polítiques, les guerres que encara està duent a terme i les conseqüències amb la benzina, d'ell mateix. És a dir, les polítiques són una cosa fora d'ell, perquè el que vol mantenir és la imatge de lideratge.

Ell havia projectat aquella fer Amèrica gran una altra vegada. I en lloc d'això els ha donat els ais reprimint impunament pels carrers, l'augment del cost de la vida i aquest desastre d'ormús que continua. Per tant, diguéssim que el balanç de la seva gestió és molt negatiu. I és evident que tot això té molt a veure amb aquesta victòria demòcrata en les eleccions del midterm, perquè realment l'avantatge respecte als republicans sembla que és molt gran.

Què ens diu la mentida de la política d'avui en dia? Perquè sempre hi ha sigut la mentida, és un element que s'ha jugat molt.

Aquí no es va ben bé de mentida, des del meu punt de vista és una altra cosa diferent. Una fal·làcia l'argument que fas, és fals, no hi ha dicotomia. Trump, per mi, és a dir, posant-me una mica en aquesta cosa de la comunicació, és que ell va fent declaracions, parla, juxtaposa paraules. Hi ha un llibre fantàstic de la Laura Camargo, que és el trompisme discursiu, que justament el trompisme consisteix en polaritzar i provocar, entre altres coses. I aquí el que està fent és provocar. Perquè, i de fet hi ha un concepte de la filosofia, que ens va molt bé per parlar d'això que fa Trump, que és aquesta mena de parlar sense dir res o dient qualsevol cosa. I és el concepte de bullshit, literalment caca de vaca, però que en realitat significa parlar per parlar, ser un xarlatà. Trump té molt de xarlatà. El concepte aquest del bullshit el devem al filòsof estatunidenc Harry Frankfurt, en el seu llibre On Bullshit. Jo em preguntaria, realment està felicitant, sincerament, els demòcrates? De fet, diu que els anys del seu govern han estat magnífics, els anys de Trump, great, han estat magnífics. Si és així, per què hauria de felicitar el rival? En teoria, si és així, el rival no podria guanyar amb avantatge un esmit term. I després, com qui no vol la cosa, es reivindica Trump. En el seu missatge hi ha, per tant, com deies tu, Susilvia, una contradicció latent. Però a això a ell no li importa. Si fa bullshit és perquè es desentén de la veritat o de qualsevol criteri de validesa en la comunicació. Ell deixa anar un missatge que només està pensat per sortir del pas. Així Trump, deies tu, és un mentider? Jo diria que no exactament. El mentider sap quina és la veritat. Li reconeix una importància i decideix amagar-la o alterar-la deliberadament. Per mentir, per tant, cal sempre respectar la veritat, almenys prou per saber quina és i fer l'esforç d'apartar-se'n. Està, per tant, sota el domini de la veritat, el mentider. Té en compte la veritat per tal de contradir-la. Suposem que avui plou, Ricard i Sílvia, i vosaltres encara no heu sortit de casa. Jo us podria dir que avui fa un sol espaterrant. Sé que és mentida i menteixo deliberadament, per exemple, perquè no agafeu el paraigua. Això no és exactament el que fa Trump. Trump no fa una mentida. Per cert, que això del paraigua, això, Silvia i Ricard, no us ho faria mai de la vida, eh? No, no sé, no sé, no sé. El que fa el bullshitter és una altra cosa. No li importa absolutament si el que diu és veritat o mentida. El seu objectiu no és transmetre fets ni amagar-los, sinó persuadir, impressionar, quedar bé, aquí hi ha molt de quedar bé amb Trump, o projectar una determinada imatge de si mateix. Fixeu-vos que és exactament això el que fa Trump. No li importa felicitar el contrincant, no li importa la valoració del seu mandat, no li importa res de tot això, no entra a discutir res de tot això. Directament, Salín refot. Projecta una imatge de líder invencible, només això, una imatge d'algú que està per sobre del bé i del mal d'aquestes midterms.

Però mira, Ricard, amb la línia del que diu l'Oriol, nosaltres sentim molts altres polítics, i no cal anar als Estats Units o analistes de l'actualitat, que si tu t'hi fixes bé, t'adones que no estan construint un discurs que tingui sentit. Però en canvi van d'una idea a l'altra, però en canvi provoquen sensacions, provoquen emocions, i funciona. La clau és que si provoquen emocions, funcionen, i tu dius, però en realitat, què diu? Diu, no ho sé, però m'ha agradat o no m'ha agradat,

però generalment m'ha agradat. És precisament el que volia explicar, és a dir, el contingut de l'afirmació no importa, importa el que fa amb les paraules, i el que està fent amb les paraules és una imatge de face saving, de quedar bé, és una cosa que podríem dir que és performativa, no importa el significat, només importa la imatge que transmet.

És les emocions com una forma ja de comunicar que és clara, diguéssim,

en el món en què estem, Sílvia. Sí, sí, bueno, sempre hem dit que si la comunicació no toca l'emoció, doncs no està, no arriba. Pot ser una transmissió d'informació, però ha d'arribar al cor i al cap de les persones. Quan deliberadament només vol provocar emocions, jo penso que el que és, és sobretot manipulació. I això, de cap de les maneres, ens permet ser lliures i ens porta als extrems.

Doncs és una espina complicada. Tot i que, també, veient el resultat, doncs potser la gent va aprenent que l'espina, si te la menges, et pots ennuegar i te la pots clavar, i és perillós perquè després et costa respirar.

Oriol Ferrer, Sílvia Copoló, digues. I anava a dir, fixa't que al final els votants dels Estats Units, que fa dos anys van pensar que Donald Trump. És igual, la lletra és igual, eh? Uo, uo, uo. Els podia treure d'una situació econòmica molt complicada i que molt probablement ara, novament, diríem, s'hi han posat d'esquena, per no dir de cul, perquè aquella situació econòmica que els va prometre és encara avui molt pitjor.

I ell va dissimulant, com si no passés res, com si no anés per ell.

Sí, no, perquè no hi era el seu nom a les paperetes.

Exacte, no anava d'ell, això, no anava pas d'ell.

Julio Ferrer, Silvia Copolo, gràcies. Gràcies. Al cap de setmana.

La nova botiga 3CAT t'obre la porta a un munt de productes, cultura, espectacles i solidaritat.

Més que una botiga, una experiència dins l'univers 3CAT que pots viure des d'allà on siguis i on ho trobaràs tot de manera fàcil i accessible. Et donem la benvinguda

a la nova botiga 3CAT. Tot és aquí. Motley Crue per primera vegada a Barcelona. Dissabte 3 de juliol al Barcelona Rockfest. De l'1 al 4 de juliol al Parc de Can Sam de Santa Coloma de Gramenet. Entrades a barcelonarockfest.com.

Una tardor molt super amb un Super 3x2 a Supercore i Parkour i Supermercat al Corte Inglés. Del 28 d'octubre al 10 de novembre tens un 3x2 amb milers de productes com en tots els rentaplats marca Finish. Consulta en les condicions. Supercore i Parkour i Supermercat al Corte Inglés. Quan compres bé, ho trobes més bo.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell. Va, Gabaldà, que hem d'acabar.

Això dic jo, xerrant que si el tram per aquí, que si el tram per allà. Sí, sí. Home, escolta'm, que està bé també, una mica de trampera política. Jo pensava que tenia una dispensació erèctil ja, últimament. No, sempre hi ha esperança. Sempre, sí, entre Sèrbia, Lula i això, calla. Calla, que encara. Encara ho arreglarem, això. No sé què, perquè hi ha moltes coses a recar, però. Bueno, què et portes avui, Lluís? Avui vull parlar de la història inversemblant del grup americà més popular dels 70, primera pista, un grup que va arribar a vendre, ara aquí fliparàs, 40 milions de còpies d'un sol disc, una fita que només va superar Michael Jackson després. Què et sembla? 20 milions? 40, 40. 40 milions? 40 milions, eh? M'ha de sonar, això. Home, clar, que ens sonen, perquè es diuen Fleetwood Mac. Home.

I crec que, a més a més, la van fer sonar a una campanya de presidència dels Estats Units, no? Sí, senyor, la del Bill Clinton del 92. Veus, home, com estàs al dia? Jo dic que no es parlava entre ells, però això ho explicarem després. La gràcia és que aquest títol, Don't Stop, no paris, podria ser també el resum de la seva biografia,

perquè els entrebancs que ha patit aquest grup són tan inversemblants

que semblen extrets d'una sèrie de ficció. Anem per pams, eh? Fleetwood Mac va néixer l'any 67 i era un trio de blues format per Mick Fleetwood, John McBee i el seu líder Peter Green.

Hola, m'agrada, m'agrada això. Està guai, no? Sí, però m'estàs dient que es van posar de nom, de grup, algun nom de tots els membres menys del líder. Sí, perquè veig que ja una mica del pal que anaven, eh? Ja prometien emocions fortes. A Fleetwood Mac, doncs aquí hi ha Fleetwood Mac, però el que fa tot, el que canta i fa les cançons, no, a aquest no li posem el nom. Però, bueno, anem pels fets. Aquest trio ràpidament ho peta, sobretot amb un instrumental que es diu Albatross.

Això és molt relaxant, eh? Eh, que sí? Sí. És chill, et dirien, eh? Sí, sí. T'has rellotgit o no? Mm. T'estàs posant una miqueta tonto, ara, no? Estic adormint. No, va, home, no fotis, hòstia. No fotis, que tu dorms a la meva secció. Bueno, això sí que és molt relaxant. Llàstima que el Peter Green, el que no surt el nom del grup, el líder, això de fer d'albatross i volar, s'ho va prendre massa seriosament. Què vols dir? Com t'ho diria, que entre solo i solo es fotia els tripis com si fossin pastilles joanola, vale? Ja. Sí, al tio li anava, li anava el rotllo aquest, el Sergi, fins que se'n va anar de gira a Alemanya i allò que passa, que acabes el concert, ei, vine, que acabem la festa, i se'n va anar a una comuna. Va fer una festa d'aquestes postconcerts i no se sap a què el van convidar, però quan va tornar, una setmana més tard, per cert, la festa va ser llargueta, l'home ja no tocava ni a quarts ni a hores. Quin viatge, doncs, no? Bueno, s'imaginen si estava il·luminat que va reunir els altres dos membres del grup, és a dir, el Fleawood i el Mac, i els va proposar regalar tots els diners que havien guanyat al públic, així, a granel. Una cosa és ser hippie i l'altra és que et toquin la butxaca, Ricard. És o no? Sí, sí. Són coses diferents, una cosa és ser hippie i l'altra idiota. I l'altra ser tonto, no? Total, que el Fleawood i el Mac li van dir a l'altre, que no era ni Fleawood ni Mac, que potser marxés ell del grup i així pogués regalar els calés que volgués i si convé la casa que tenia i la hipoteca. Bueno, que van partir peres i els dos membres que quedaven, que són el Fleawood i el Mac, per si no t'ha quedat clar encara, van haver de reconstruir el grup amb un nou guitarrista que es deia Jeremy Spencer. Jeremy Spencer. Ojo el Jeremy, eh? Jeremy superarà el Peter Green, eh? Mira, tot va més o menys bé, fan una gira americana, arriben a Los Angeles, bueno, lo normal, no? Van a l'hotel a fer el check-in, i el Jeremy diu, txec, saps què? Me'n vaig aquí al quiosc de la cantonada a comprar uns còmics. Això acabarà molt malament, ja ho estic veient. No, no, acaba pitjor del que penses. Passen els minuts, passen les hores, collons el Jeremy, el Jeremy, el Jeremy, que no torna. Bueno, que no torna, que no torna ni a l'hotel, ni al concert, ni a la gira. Desapareix per art de màgia. Però s'ha agastat? Mort? O què va passar? No, encara més inversemblant. Perquè els membres del grup, espantats, van decidir fer una batuda per Los Angeles i buscant, buscant, el van trobar. Què dius? I estava bé? Home, de salut estava bé. Ara de lo altre, no tant. S'havia fet Hare Krishna, Ricard. Ja. Anava amb una túnica, el cap rapat, i es feia dir Jonathan.

Imnotais, ja pots ben dir, estava hipnotitzat. Pobre Jeremy. Ah, no, no, Jonathan, que jo també t'ho dic, tio, si et fas cara de crista, posar-te Jonathan de nom artístic. Sí, no sé com tenien els noms. No pega, tio, home, no es diuen Harry Pran de Masdrumba o així, no? Però Jonathan. Bueno, és igual, cadascú té les seves coses. Total, que el Jonathan mai més en va saber res, deu estar encara pels carrers fent I en tot plegat els Fleetwood Mac tornen a quedar-se sense guitarrista i ja són la riota de la professió. Normal. Van canviant de components i tots acaben marxant, fins que l'any 74,

oh sorpresa, el seu nou líder, Bob Welch, també decideix que marxa.

Tornen a estar sense cantant ni guitarrista, a punt de fer un disnou, I ve't aquí que el bateria, el Fleawood, ara ja saps qui és, no? Sí. L'altre és el Mac. Doncs se'n va a un estudi d'enregistrament, res, per matar el temps, i sent un solo de guitarra d'un disc que acaben de fer i diu, qui aquest paio? I diu, no, un tal Lindsay Buckingham. I diu, també canta? Sí, sí. I busca feina? Diu, sí. Tot passa amb el telèfon. I se'l veia desesperat, ja, pobret, no? Home, desesperat ho estava, però resolutiu, eh? Truca a Lindsay i li diu, nen, vindundi. No li va dir vindundi, però va pensar, vol ser el cantant i guitarrista de Fleetwood Man. I l'altre li va dir que sí sense pensar-s'ho, no? No, no, li va dir amb una condició. Que li regalessin els ingressos a UNICEF. No, que agafessin també la seva nòvia, a la xicota, que anaven amb un pac. O sigui, aquest que era un pelacanyes li posa com a condició que agafin la seva companya, que era coneguda. No, no, treballava de cambrera i cantava els paps fent karaoke. Però, com que estàvem desesperats, van dir, va, porta la nena a veure què li podem fer fer.

I la nena era la Stevie Nicks.

I la cambrera, la seva dona, va fer aquesta cançó. Sí, Ricard, respecte pels cops amagats que tenen les cambreres, eh? I tant. Perquè amb les Timmy Nicks i Alicia Buckingham, Fleetwood Mac va reflotar un grup desnonat i tot seguit va crear el disc més famós dels 70, els Rumors.

O sigui, al final va tenir una història amb un final feliç, no? Bueno, feliç, feliç, no del tot. Sempre hi ha alguna cosa, eh? La felicitat no existeix.

Perquè mentre es feien aquest pepino de disc, tancats en un estudi, treballant junts 18 hores al dia, la cosa es va embolicar, Ricard. El baixista i la teclista, que eren matrimonis, van separar.

Els dos nouvinguts, que eren parella, també van partir peres. I es van dir el nom del porc amb les lletres de les cançons, de passada. I el pobre bateria, que estava avorrit allí per rematar-ho, es va embolicar amb la cantant de Megatotis. Això sí, van fer una gira. Bueno, es van fer multimulinaris d'entrada en una condició. Van haver de veure's les cares dalt de l'escenari cada dia durant una gira que va durar dos anys, tot i que per ells va semblar que en durés 200.

Bueno, hi ha una sort també, eh, Ricard? Que es va enfurrar sense el primer guitarrista, el Peter Green. Això sí. És la història dels Fleetwood Mac, que hauries explicat a Lluís Gabaldà.