El matí, de 10 a 11 h (Magazín) - 22/10/2026

De riquesa per part del 10% més ric, brutal. Avui veieu unes dades que m'han posat de pedra que és entre el 2008 i el 2025 els tenidors amb més de 10 immobles han passat de 138.000 a 626.000 habitatges. Se'ns està trencant la petita societat de propietaris que teníem i estem tenint una acumulació cap amunt. Hi ha un economista anglès que es diu Gary Stevenson que sempre diu una cosa que és fins que el govern no se n'adoni que la principal lacra que tenim és la desigualtat i trenquin amb aquests mecanismes d'acumulació seguiran perdent eleccions. La socialdemocràcia està abocada al desastre si això no ho canvia. I per mi quin és el plantejament? Ara mateix tenim unes lleis molt garantistes de la llibertat de mercat però això ha d'anar canviant. Per exemple, fa uns anys era impensable que des d'Europa no es plantegés que en la contractació pública hi havia d'haver-hi llibertat de mercat. Ara estem veient un canvi brutal en això. Ara es vol començar a potenciar que en tota la contractació pública, per exemple, tu puguis prioritzar els productors nacionals. Aquesta idea de dir, no pot ser que llavors se'ns rebentin els concursos públics perquè tot ho guanyin productors xinesos o productors d'altres llocs del món. Això és un canvi de mentalitat brutal i hem d'anar cap aquí. Com pot ser, per exemple, que deixem que la gent compri pisos actualment a les nostres ciutats si no és per viure-hi? Com pot ser que no puguem fer canvis en el mercat en què diguem "Mira, tu podràs comprar un pis si et compromets a residir-hi quatre anys", com això ja ha començat a fer Holanda, per exemple. I aquests canvis, per això quan jo era. Criticava entre cometes el que deia la ministra, perquè el que ella diu que són intervencions estructurals no són estructurals. Estructurals vol dir entendre que la llibertat de mercat ens porta a situacions de desigualtat

estructural. Jo li preguntava si s'han regulat tots els mercats i em deia sí. Parlava de l'energia, no?, per exemple. Totalment. Perquè l'energia també, al final. Això s'acabarà. És un. Totalment. És finit, no? Per tant, si va pujant el preu de l'energia, què acabarem tenint? Cotxes només pels rics? Totalment.

I com pot ser que ara mateix no hi hagi cap proposta sobre la taula seriosa de regulació de preus dels aliments? Han augmentat els aliments un 40% en 5 anys. És una barbaritat. O sigui, que no hi hagi revoltes socials extensives és un sense sentit. I quina proposta tenim de regulació pels aliments? Jo no la conec. Hi ha gent que parla de fer supermercats públics, o sigui, hi ha idees que es van vislumbrant, però necessitem una, com quan es van regular els preus de les mascaretes. És un canvi de model, com per dir, la classe treballadora no està podent viure i, en canvi, tenim una acumulació de riquesa als dalt. Ho trenquem o tindrem revoltes a tot arreu.

Sí, molt d'acord. Per seguir una mica aquest fil, jo el portaria, òbviament, a la crisi financera brutal que hi va haver el 2008 i que es va extendre al llarg de 2010, i que allà es va dir que s'ha de reformar el capitalisme, ens han portat, en aquesta crisi brutal global, als mercats desregularitzats. Sarkozy, la gent de dret, es va dir que s'ha de reformar el capitalisme i, en canvi, es va donar la solució de sempre, que va ser l'austeritat, això va crear un caldo de cultiu en què ara encara estem pagant les conseqüències ja de manera molt accentuada. Jo crec que aquí el més important, perquè sí que penso que és bastant igual, a diferència del que deia abans l'Oriol, el conjunt d'Occident, en un lloc salta per una cosa, l'altre per l'altra, però el problema de fons és aquest, de la crisi mal resolta, de la crisi financera, i. Una certa miopia, per dir-ho d'alguna manera, de l'establishment de pensar que podrà anar fent com si no passés res. Com deia també l'Alicia, la desigualtat és més alta que mai, no és ja el 10% més ric, sinó l'1% més ric, que és una acumulació mai vista, mai vista en l'època contemporània. I malgrat que els sectors més il·lustrats i més raonables de la dreta fa temps que avisen que o hi ha canvis estructurals o això acabarà amb un pet com una gla, doncs aquests han preferit guanyar una mica més. Només cal repassar els beneficis de les empreses de l'IBEX, de la banca, de les energètiques, etc. Estan en records històrics trimestre rere trimestre. Això a Espanya. Però tot el món passa el mateix. I per tant, com deia sobretot el Financial Times i mitjans seriosos de l'establishment liberal, o hi ha un nou contracte social, un nou contracte social que substitueixi i que actualitzi pel segle XXI el que es va arribar amb l'Europa en runes després de la Segona Guerra Mundial, que va permetre crear l'estat del benestar, etcètera, etcètera, o es renova i es fa un nou contracte social o, lamentablement, anem per un camí que no dic que sigui com el de la Segona Guerra Mundial, per suposat, però sí que és un camí ple d'ombres i de dificultats enormes que val la pena, si els rics intel·ligents i la dreta intel·ligent vol evitar mals majors, entrar en aquest camí que demana el finançament i altres entitats liberals raonables de fer reconstruir el contracte social.

Sí, aquest contracte social, a més a més, ha de ser profund i adaptat al segle XXI. És a dir, les pensions es van parir. Amb un càlcul que la persona pensionista entre que començava a cobrar la pensió i que es moria, passaven X anys. Ara en passen molt més. La solució, evidentment, no passa per carregar-se les pensions, però com a mínim de parlar-ne. És a dir, si hi ha una font de despesa pública que augmenta per les pensions, perquè crec que ha de ser així, i s'ha de garantir a tothom una pensió digna des del moment que es jubila fins que es mor, en algunes coses del sistema s'han de replantejar de com s'aconsegueixen els ingressos necessaris per garantir aquestes pensions. I crec que aquest debat, per exemple, és nuclear, perquè ara mateix hi ha dos extrems i molt poca gent o molt poca pensant en el camí del mig. És a dir, els dos extrems és el milellisme, és a dir, moris als 83 anys, que així anirà millor, per entendre'ns, o li retallo la pensió i desaparició les pensions, o l'altre extrem, aquí no passa res, la casa és gran i aquí anem tirant. Jo crec que s'ha de reconsiderar. I certament d'alguna manera s'ha de trencar aquesta bola de neu en què els més poderosos cada cop són més poderosos i fa que puguin abastir. Ara deies, Alicia, aquesta proposta, que hi puc estar d'acord, en contractació pública, Productors locals, perfecte. Això m'ha generat dues reflexions. La primera, tenen tanta pasta que poden venir a comprar empreses locals i presentar-se a la contractació pública com a empresa local, punt. Dos, i ara no vull provocar, però. En el fons, el que estàs plantejant, insisteixo que puc estar d'acord, planteja un altre debat, que ja tindrem un altre dia, sobre la identitat. Identitat local. Perquè, en el fons, has plantejat un primer els de casa. Primer Catalunya? Jordi Pujol? No, no, primer els de casa. Primer els de casa, no? Sí, sí, és a dir, que estic d'acord. Primer compra el veí, diguéssim. Però estic d'acord, és, però en una contractació pública tenen prioritat. Tenen prioritat les empreses locals. Perfecte. Jo només ho plantejava en aquesta línia. Però compte que es considera local. Sí, sí. És on entra la identitat. Perquè algú, per exemple, de l'Ajuntament de Sant Fos de Campsantelles, el criteri és, primer, empreses. Per començar, el criteri nacional, hi hauria una empresa de Burgos que et diria, jo soc igual de nacional que una empresa de les franqueses. Clar, clar, clar, sí, sí.

No, que jo el que mencionava en aquest sentit és en el trencament de la lògica neoliberal de que la contractació pública ara mateix es regeix per qui ofereix el millor preu, o sigui, bàsicament això, qui ofereix el millor preu, i que això trenca certes dinàmiques de quins costos ambientals, o sigui, quines externalitats negatives té. I ho poso com a exemple en el sentit que ara Europa s'ha adonat que ha permès la seva desindustrialització. Sí. I que això li portarà pobresa, i que per tant, que ja no pot ser tot lliure mercat, que hi ha d'haver-hi protecció de la indústria pròpia, igual que hi ha d'haver-hi protecció de l'agricultura pròpia. I en aquest sentit, jo entenc el que dius d'això de prioritat dels de casa, per mi el tema és que ara mateix, o sigui, el món, és que nosaltres ens hem cregut aquest lliure mercat, que es regulava, no, hi ha d'haver-hi una producció.

Alicia, portem el centre de Barcelona. Que el comerç local està desapareixent a marxes forçades, entre altres, n'hi ha, però com dèiem, hi ha molts altres factors. Què fem? No anem a l'Starbucks?

Li pugem més impostos? És una qüestió molt senzilla. És una qüestió molt senzilla. Allà on operes, tributes. I calcula les externalitats. Allà on operis, tribut allà on operes. Google, quants diners està fent amb nosaltres? Cada anava a dir cada dia, no. Cada segon. On tributa? A Irlanda, un 1%. Vale, doncs ja està. Sí, sí.

Jo el que plantejava és que estem en un moment en què el dogma neoliberal que ha estat l'acord a Occident des de la caiguda de la Unió Soviètica als anys 90 s'està trencant. I per tant, jo crec que és molt evident que als anys 90, per exemple, els Estats Units no veien moltes diferències entre republicans i demòcrates, tots compraven aquest neoliberalisme, aquesta llibertat de mercat, i ara mateix tenim un món que ja no va aquí, i ara mateix tenim el republicà i demòcrata més important, és Donald Trump i Mamdani. Dues visions radicalment diferents sobre l'economia. I el que jo plantejo és que aquesta socialdemocràcia que acceptava les lleis de mercat liberalitzat ja no funciona, perquè el que porta és a societats capitalistes de molta acumulació cap a aquest 1%, i en canvi una despossessió major de la resta de la societat. I per tant, hem de tenir respostes sobre això. I per tant, les respostes estructurals no pot ser hem passat els contractes de lloguer de 3 a 5 anys. No, això no és estructural. Estructural és que puguis, com el que ha promès el Dielink a Madrid, a Berlín, perdó, a Madrid, dic, que puguis expropiar A Madrid. A Madrid no acaba de guanyar. 200.000 habitatges de fons voltor que passi a lo públic. Ara mateix, a Espanya, a Catalunya, no tens mecanismes per fer això. I per tant ens hem de dotar d'aquests mecanismes perquè si no estarem posant petites enganxines i el que seguiran passant seran revoltes. I un segon, puc dir una minicosa més? Les revoltes que està venint actualment em semblen una gran notícia, perquè ara per ara el poder polític només tenia costos polítics per la dreta. Feies un petit avenç, una petita regulació de preus, vinga notícies a l'avantguàrdia, tot arreu, la destrucció del mercat de l'immobiliari, la destrucció del mercat laboral, i en canvi no tenies costos per l'esquerra, de la població dient, mira, perdona, és que això m'està afectant. I per tant, que el carrer s'aixequi i digui, fins aquí hem arribat, jo crec que com a democràcia ens fa millors. Parlem de model,

anem a posar un exemple concret. Els efectes dels temporals, per exemple. Tenim un país, per exemple, que dues terceres parts de la població catalana viu a prop de la costa i en gran part és inundable. Eloi Cordomí, bon dia. Hola, bon dia. I a tot això, com dèiem, hi ha 700 científics i personalitats de diversos àmbits que han signat una carta demanant ja al govern de la Generalitat, i també, per cert, al govern de la Generalitat valenciana, que prenguin mesures per fer front a aquest fenomen. Diu que no estem preparats i que el gener podria ser complicat.

El fenomen del niño, concretament, no? Sí, sí, és a dir, el fenomen del niño és un fenomen interconnectat que provoca alteracions al clima a tot el planeta. Llavors, una de les alteracions que preveiem és també aquí a Catalunya. El problema és que no sabem de quina manera ens afectarà. Clarament, amb unes temperatures més altes de les habituals, això ho hem vist els últims anys, i ho hem vist també les últimes vegades que ha succeït el fenomen del niño, però segurament. El ninho i el superninho. Ja estem en una fase extrema d'un ninho que no. Vaja, amb uns paràmetres que no s'havien registrat mai. I llavors aquí els efectes sembla que van cap als extrems. És a dir, els fenòmens del ninho van associats aquí al Mediterrani o a Catalunya o més sequeres. O precipitacions més intenses a l'habitual. I llavors això, de moment, sembla que és el que indiquen els patrons, diguéssim, de les associacions del fenomen del niño amb el que està passant aquí a Catalunya.

Clar, la pregunta és si anem cap aquí, sense saber si serà molt greu o no molt greu, perquè això ho anirem veient, per què no es fa alguna cosa? D'aquí a tres minuts amb nosaltres, un dels signants d'aquesta carta a la Generalitat.

Just quan obres la porta de casa i t'han preparat una festa sorpresa, just en aquell moment, ve a presentar-se el veí nou, que és un cantant famós. Què fas? Entres a la festa i li dius al famós que ja parlareu un altre dia? Et poses a parlar amb el famós i li dius als amics que repetiu l'entrada d'aquí una estona? Dues emocions són difícils de gestionar alhora. Per això, el nou doble de l'11 la separem. Primer tries un número de l'1 al 15 i descobreixes el premi. I després, si t'ha tocat, doble. Dos moments d'emoció per alegrar-te més al dia.

Olfe, ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Benvinguts als 8 dies d'or del Corte Inglés. Només fins al 25 d'octubre tens més de 600 marques amb fins a un 30% de descompte.

Totes les teves marques preferides de moda, llanceries, sabates, accessoris, esports, bellesa, llar. Aprofita la nova temporada.

Vine ara als 8 dies d'or del Corte Inglés a la botiga web i app. Sóc francesa i fa sis anys que visc a Catalunya. Tinc un fill petit, però quan el renyo en francès no em fa ni cas. Un dia li dic en català, prou, no toquis això. I es va quedar parat com dient, això ha de ser important. Aleshores ho vaig entendre. El català és un poder. I em vaig apuntar a un curs per adults. Ahir em van posar una multa i crido al policia, prou, no faci això. I em diu, el català molt bé. La zona hablava, no tant.

Si vols aprendre català o certificar el teu nivell, t'informem sobre les opcions disponibles. Truca al 012. Davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.

Si vius per cantar i tens més de 18 anys, participa en el càsting de la cinquena temporada d'Euphoria. Entra a trescat.cat barra Euphoria i t'ho expliquem tot. Atreveix-te a somiar.

Apunta't al càsting d'Euphoria. Ser agent rural és molt més que una feina. És conèixer el territori, protegir el medi natural i estar al servei de les persones. Si tens vocació de servei públic i vols formar part d'un cos operatiu especialitzat, proper i arrelat al país, festa agent rural. Nova convocatòria de 100 places. Tota la informació agent.cat barra festa agent rural. Generalitat de Catalunya.

Al matí de Catalunya Ràdio, Ricard Tostrell. Tot plegat mentre la comunitat científica ja ha demanat per carta a la Generalitat que prengui mesures per afrontar-ne els efectes. I un dels signants és el doctor en física aplicada i investigador del CSIC, que és el Jordi Soler. Jordi, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. I gràcies també per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. Ens hem de preocupar. Jordi, quin grau de preocupació hem de tenir davant d'aquest temporal?

A veure, hem de tenir, primer, el fenomen del Niño és un fenomen, diguem-ne, a nivell que té una pasta global i el que a nosaltres ens preocupa és que aquest fenomen del Niño, que a més és molt més intens dels que s'han registrat, més intens dels que s'han registrat en registres històrics, doncs es pot superposar en un sistema climàtic que ja està tensionat perquè sabem que, diguem-ne, el clima està canviant i està intensificant-se tots els elements extrems. Llavors, el que ens preocupa és això, aquesta, diguem-ne, afegir un fenomen com el Niño, que provoca, accentua els extrems climàtics i meteorològics, en un clima que ja està accentuant, amb aquesta tendència de cada cop accentuar més aquests extrems climàtics, com són inundacions, com són tempestes, sequeres, onades de calor, etc. Per tant, temps que no hem vist mai al Mediterrani. Sí, de fet, a veure, per exemple, com una data curiosa, el Mediterrani actualment ara està més calent, anòmalament calent, respecte a tots els registres històrics. Llavors, per tant, això és el que està fent que s'intensifiquin totes aquestes tempestes, etcètera, etcètera. Això estem en un any que no és ninho. Si ara tenim en compte que aquest any està entrant el ninho, arribarà al seu màxim segurament al desembre al Pacífic, i això té escala, afecta a impactes globals, doncs llavors això ens preocupa.

De fet, l'Agència Estatal de Meteorologia ja va informar que per primera vegada a Catalunya s'ha registrat l'equivalent a una tempesta tropical.

Sí, seria l'equivalent. Tornem en el mateix. Estem en un terreny desconegut, perquè normalment el que es fa quan fem, diguem-ne, prediccions meteorològiques o es fan projeccions dels models, se tenen en compte les dades històriques. Llavors, clar, ara ens estem separant del registre històric. I no ho podem agafar com a model.

Dades històriques d'altres zones més tropicals que ens poden servir d'exemple?

El problema és que torna a ser el mateix. Aquestes zones tropicals també tenen un registre històric que és estable. I això també s'està desestabilitzant, perquè la desestabilització és global. Dos espàtrons de circulació a nivell global s'estan desestabilitzant. Per tant, està canviant el clima a nivell global. No serveix mirar enrere? Serveix mirar enrere, perquè això en tenim una referència, però mirar enrere el que ens dona és una informació de com haurien de ser les coses i quant lluny estem del que hauríem de ser. A partir d'aquí hem de començar a treballar, a posar més esforços, a nivell científic, a nivell tècnic, per poder tenir més fiabilitat en les nostres projeccions.

Parles del Pacífic, que és la zona on més pot afectar aquest niño, però és un efecte global, per tant també ens afectaria aquí. I una de les coses que dieu en aquesta carta, que firmeu 700 científics i personalitats de diversos àmbits al govern de la Generalitat catalana i valenciana, dieu que no estem preparats i que cal que prenguin mesures. Quines mesures? De què estem parlant?

En principi, també cal distingir dues coses. No estem dient que no tinguem mesures per fer front a les emergències. Això s'ha vist, les tenim, i són mesures. Tota Europa té mesures de gestió de situacions crítiques. Aquestes hi són. El que passa és que aquestes mesures també estan pensades en un marc que ja ha passat. És un marc històric de fenòmens que tenia una recurrència, una intensitat que era menor que la que tenim ara. I per tant, això què vol dir? Vol dir que hem de dissenyar o adaptar o reforçar aquests sistemes per un costat i per l'altre costat el que necessitem és. Enfatitzar les mesures de prevenció. I això és el que també estem demanant. És a dir, hem de començar a repensar tot el que és la prevenció, reforçar la reacció i, sobretot, preveure que ens podem trobar en situacions molt més complexes de les que hem tingut històricament.

Per exemple, plantegeu la necessitat de generar també reserves estratègiques d'aliments a Barcelona i l'àrea metropolitana.

Sí, això és una qüestió, per exemple, ningú es planteja, actualment ningú dubta, per exemple, que l'estat espanyol té reserves de petroli. Per evitar contingències. Llavors, si nosaltres ens posem en escenaris que poden ser, a hores d'ara, amb una probabilitat baixa, però que es poden donar, en els quals hi hagi poblacions que es quedin aïllades per un fenomen meteorològic extrem, Llavors, cap plantejar-se la possibilitat de què fem per subministrar recursos, aliments i energia en aquesta zona. Llavors, tenint en compte això i posant un escenari crític, doncs cal preveure aquestes qüestions. Més que les mesures aquestes puntuals, el que demanem nosaltres és que es facin estudis de vulnerabilitat i de situacions crítiques tenint en compte els nous escenaris en els quals estem anant.

Per posar un exemple, Jordi, ho estàs explicant perfectament, però. Imaginem que hi ha un temporal que destrossa Barcelona i la metropolitana, durant una setmana no es pot entrar ni sortir de la ciutat. Estem parlant d'això, no? Estem parlant de situacions. Llavors, què fem durant una setmana sense llum a la ciutat? Com habilitem refugis climàtics? Com revisem també el sistema d'alertes? Quines alertes hem d'enviar quan passi, segons què? I com ens alimentem?

Exacte. Aquesta seria una mica anar a buscar maneres de gestionar situacions crítiques d'aquest tipus. I l'altra qüestió també és, perquè no s'arribi a aquestes situacions crítiques, què hem de fer? És a dir, quines vies d'accés són més vulnerables a la ciutat? Quines infraestructures són més vulnerables a events climàtics extrems? Per què no s'arribi a aquesta situació d'aïllament total? Per exemple, una situació molt crítica.

O, per exemple, Collserola. Al final Barcelona és una ciutat que està envoltada per arbres. Si comença a cremar, què passa amb el centre de Barcelona si això es descontrola?

Això que passa a diferents nivells, que passa amb vies de comunicació, que passa amb tot el fum que arribaria a la ciutat. Això, per exemple, els incendis del Canadà ja va passar. Vam veure nuclis urbans que estaven afectats per la gran massa forestal que s'havia cremat. Llavors, tot això són situacions que hem de començar a pensar-hi perquè ara el risc comença a incrementar. És a dir, ja no és un risc negligible com el que hi havia abans. Sinó que amb aquesta nova situació climàtica aquest risc comença a tenir una possibilitat seriosa de donar-se. I això és el que demanem, senzillament. Eloi.

Una de les coses que també plantejaria és de quina manera podem tornar a la normalitat. És a dir, quan hi ha un fenomen del niño, com el que vam tenir el 2003, o el 2023, perdona, o el que preveiem que hi hagi ara, que serà molt més extrem, es preveu un augment de la temperatura. Però el que ha passat aquests últims anys és que després d'aquest augment. La temperatura pràcticament no ha baixat. És a dir, la temperatura del planeta va pujant a escala com si fes esglaons, com fent salts, i després pràcticament no baixa. I quan traduïm aquestes variacions aquí a Catalunya, també veiem el mateix. El 2022, el 2023, vam pujar de cop la temperatura i pràcticament no hem tornat a la normalitat. Ha baixat una mica, però molt poquet. Llavors, és possible que estiguem davant d'un nou esglaó que tornem a una certa normalitat, o aquest esglaó ja el superarem i ens quedarem aquí dalt.

Bé, aquí això jo em remeto, per exemple, al que se sap i al que l'IPCC, el parell de Nacions Unides Està dient sobre el canvi climàtic. El Mediterrani és el que es diu en anglès un hotspot, és a dir, és una àrea especialment sensible que els efectes, els impactes del canvi climàtic són un 20% més grans i més accelerats que la resta del planeta. I, per tant, si tenim en compte això, doncs té sentit el que està passant, és a dir, aquesta tendència, increment de temperatures a nivell global, el Mediterrani es multiplica. I per tant, quan tenim un fenomen, per exemple, com el Niño, que intensifica, el Mediterrani tarda molt més, o tardarà molt més en relaxar i fins i tot no tornarà, hi ha la possibilitat que no torni als registres anteriors.

Oriol, ¿tenen calculat el cost públic que s'hauria d'assumir a nivell pressupostari per no només mitigar, sinó adaptar-se a les conseqüències del canvi climàtic específicament a Catalunya? És a dir, els pressupostos de la Generalitat haurien d'incloure una partida elevada per començar a pensar en aquestes coses seriosament i no com ara que el debat públic és elevat i tot el que vulgui, però això costarà diners, adaptar-se costarà diners, potser la ciutadania no hauria de començar a ser conscient.

Això, evidentment, és una necessitat, perquè s'ha de reflexionar a nivell de recursos, però també cal dir una cosa. De fet, a la Unió Europea ja s'han fet aquestes avaluacions i s'ha estimat quins són els costos d'adaptació i mitigació, i són costos grans. Però també cal donar una altra dada en aquest sentit. També el que diuen els anàlisis és que, si no fem res, el cost és molt més elevat. I més o menys, això depèn una mica de la bibliografia, però diuen que per cada euro invertit en prevenció i adaptació, o sigui, en adaptació i mitigació, ens en estalviem 11. Per tant, no és que sigui car, és que al final ens estalviem diners.

Agafant també la pregunta que feia l'Oriol, jo et pregunto, si vostè fos ara president de la Generalitat o alguna responsabilitat important, quines creu que són les dues o tres mesures d'estrella que ha de fer Catalunya per protegir-se del canvi climàtic? De l'estil concret, de moure la R1 d'on està o prohibir la construcció de zones inundables, què hem de fer per blindar-nos una mica davant del que ens ve?

Bé, en primer lloc, diria, evidentment, clar, això és una pregunta molt directa i és complicada i no sóc polític, però el primer que diria és que es posi com a prioritat a l'agenda. I això vol dir prioritat de l'agenda, però també que hi hagi un pacte de govern i un pacte parlamentari. És a dir, que això vagi més enllà d'una legislatura. Perquè els efectes del canvi climàtic són d'aquí a desenes o centenars d'anys. Per tant, això què vol dir? Que hi ha d'haver un pacte de totes les forces polítiques i s'ha de buscar aquest consens per posar mesures que tinguin una projecció en el temps. I que no sigui una cosa que ara faig això, ara ve una crisi econòmica i ara resto pressupostos, etc. Jo crec que hauria d'anar per aquí la qüestió.

Jo li volia preguntar pel marc normatiu general. És a dir, de la mateixa manera que la llei, per exemple, en determinades matèries ja s'ha posat les piles, per exemple, en paritat de gènere, en contractació s'ha de tenir en compte la paritat, en altres àmbits s'està tenint en compte, la normativa. D'edificació, de contractació, etc. Està tenint en compte tota aquesta casuística que vostè està apuntant o anem una mica lents?

A veure, hi ha una normativa europea que ja va, i sobretot amb el pacte verd europeu, que ja va en aquesta direcció, i és una normativa que ve de dalt i per tant s'ha d'anar aplicant. El problema també hi ha aquí és que la política, i això també ve en part per una qüestió, no és que diguem-ne hi hagi deixades en aquest sentit, des de la meva visió, sinó que és que. El que ens estem trobant a nivell científic és que els canvis que s'havien projectat fa 10 anys, com que arribarien cap als anys 50 d'aquest segle o més tard, resulta que ens els estem trobant molt més aviat. I per tant hem d'accelerar les coses. Llavors, això vol dir que també la política en aquest sentit s'ha d'adaptar i totes les mesures s'han d'adaptar i s'ha d'implementar molt més ràpid i de manera molt més eficient. Per tant, anem tard o no, si anem tard tenint en compte que ja són coses que s'han fet lentament, però anem tard, tampoc no és una qüestió d'ineficiència política, sinó és una qüestió també que a nivell científic s'estan accelerant les coses, i ho estem veient ara. Pere. Hola, bon dia. En aquest marc d'escenaris crítics,

quin percentatge de la població viu en llocs que en aquest nou marc és perillós? Ens donava la dada, no? Més de dues terceres parts de la població catalana viuen a prop de la costa i en gran part és la zona inundable.

Per tant, llavors, quin marge hi ha per elements de mitigació de tot això? O si s'hauria de començar a parlar i a pensar seriosament,

encara que sembli extremat, de començar a desplaçar població. Això és el tema, no? És a dir, l'ACA té detectada quines són les zones més perilloses, més inundables, no? I no veiem un pla o un model. Penso ara en el Delta de l'Ebre. Què hem de fer amb el Delta de l'Ebre? I en totes les famílies que hi treballen? I el model econòmic que genera? És un debat que s'ha d'oblidar, perquè és que, si no, si no ho fem amb transició, doncs acabaran. Ofegats.

I perdó, no només això, sinó que avui en dia com pot ser que no hi hagi una prohibició de construcció en aquestes zones inundables detectades per l'ACA? Bé,

això se surt més enllà del meu àmbit. Però també se sorprèn, entenc. Sí, hi ha una qüestió bàsica aquí que tampoc no se'n parla molt, però jo crec que aquí, per exemple, els periodistes, això és una cosa que hi podeu fer molt, que és, per exemple, tota la qüestió d'informació i alerta de la població. És a dir, la qüestió és començar a que la població sigui conscient que el clima tal com el coneixíem ja ha passat. I per tant estem anant a un clima que serà amb events molt més extrems, però també molt més incert. I per tant, el que no podem fer ara és començar a dir, no, és que han donat una alerta i és que els meteoròlegs s'equivoquen. No, perdoni, és que la situació és molt més complexa. És molt més difícil fer unes prediccions molt més acurades, perquè estem en un entorn de canvi a nivell climàtic i per tant és molt més complexa fer totes aquestes projeccions. A veure, Eloi,

ja t'estàs salvant, eh? Jo que sempre et critico per la previsió quan falles, doncs. No, és que és així.

Mira, ara perquè ens entenguem. Jo aquest mes d'octubre diria que una part important de la meva jornada laboral l'he passat no fent el pronòstic, sinó entenent el que estava passant. És a dir, anar més enllà, intentar entendre el fenomen que preveia i la seqüència de fets

que se surt de la cosa habitual. Podríem comparar-ho amb una Covid pels científics, pels metges, que de cop i volta et desborda i que no saps com ataca aquell virus? Seria una qüestió similar,

perquè estem afrontant situacions a nivell científic que tenim uns patrons i una manera de fer que ja anaven bé, però això fins i tot serà a nivell socioeconòmic. I llavors aquests patrons ja no ens serveixen. Llavors, ara hem de començar a entendre què és el que està passant i per poder adaptar-nos-hi.

Eloi, gràcies. Bona feina. Fins ara. Adéu. I Jordi Soler, doctor també en física aplicada i investigador del CSIC, que és un dels signants d'aquesta carta a la Generalitat. Gràcies també per acompanyar-nos. Moltes gràcies a vosaltres. Seguirem parlant. Anem a tancar l'àgora avui a Valícia Puig, Jofre Llombart, Oriol Marqui i Pere Rosseñol, però van Gerard Jubany. Bon dia. Bon dia. Què han dit els altres? Mira, començo amb una cosa que s'ha dit aquí de vegades els agoristes del matí de Catalunya Ràdio deixen reflexions que val la pena recuperar per tenir-les presents, com aquesta que va fer ahir el David Madí sobre la capacitat de resistència dels catalans.

Guanyar. Guanyar ens costa, no en sabem. Home, perquè som un país petit. Perdó. En el fons, aquests últims 10 anys, ens ha tornat a la nostra zona de confort, que és resistir. Perquè això passa. Hi ha una característica a Catalunya que forma part de la nostra identitat política, que és que som especialistes en resistir. Sabem resistir. Tiraran una bomba atòmica i quedaran els escarbats i els catalans a sobre la terra.

Menjarem escarbats, aleshores. Però.

A veure, les emissores de Madrid estan per altres qüestions. A la COPE, per exemple, Carlos Herrera feia una crida avui per anar a treballar el proper dia 11 de novembre, que és quan hi ha la vaga general.

¿De qué manera? La ultraizquierda está calentando la calle. Está entrando en campaña. Y lo está haciendo a lo bestia para desembocar con toda violencia el 11 de noviembre. Y el 11 de noviembre, en las primeras horas del día, calentar todo posible las situaciones. Más que nunca hay que ir a trabajar el día 11 de noviembre. Más que nunca a todos estos hay que darles con la realidad en la boca.

Federico Jiménez Losantos ha obert programa pensant que aquesta nit el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, concedeix una entrevista a la revuelta al programa de David Broncano.

Lo tenemos diciendo que hay que dignificar los sueldos de Televisión Española. Esta noche va a dignificar el sueldo de Broncano Pedro Sánchez. Le ha puesto un sueldo de 24 millones, es el sueldo de Mbappé en dos años. Con obligación a Mar de estar en prime time, y entonces, bueno, es la prostitución. O sea, es que todo lo que toca Sánchez lo prostituye. Bueno, es que viene de ahí. Vale, vale, vale.

I en la sera, Imar Bretos ha obert amb la visita express de Jorge Milei a Madrid, una visita que per Bretos. Javier, Javier Milei. Ay, Javier Milei, sí. Beneficia l'esquerra espanyola. Después de su visita expresa a España en la que se ha dedicado a insultar al presidente del gobierno, a la izquierda española en general, a atacar a la prensa, primero llamó impresentable y dictador a Pedro Sánchez. Con el impresentable dictador de Pedro Sánchez. Y siguió, y siguió.

Cuando vengo a España no voy a ir a ver.

Y terminó la jornada fundiéndose en un entusiasta abrazo con Ayuso, que es la única dirigente española que le recibió. Milley está ahora mismo en el avión boleando a Buenos Aires. Es un momento perfecto para reflexionar acerca de lo bien que le ha venido que venga a la izquierda. Donde també hi ha tensió és el programa de Juanma Castaño, El Partidazo. La tensió no és entre dretes i esquerres, és entre els seus propis col·laboradors, i el millor és que, per més que escoltis l'àudio, no saps ben bé de què estan parlant. 12 i 33. Lleva razón, que todos los españoles van con español. Pero te estoy diciendo que no había árbitros de VAR. Queremos un cabezón. Vamos a dejarlo porque. Que estás diciendo una cosa que es mentira, coño. Córtalo, córtalo, Juanma. Calma, calma. Estás mintiendo como un mellaco.

Y encima te toca aguantar y me vas a fumar un cigarro. Pero es que.

Pero es que dice una cosa. Dice una cosa. Es mentira y encima la está rebotando.

Que no tienes razón, Pedro. Que no tienes razón. Que había un solo hábito inglés. Y que los hábitos ingleses no le ponen lugar a un rey. Oye, Pedro, Pedro.

Que no tienes razón, Pedro. Ya está, hombre. No seas cabezón. El grandioso punto siempre dice la verdad. Que no, que no tienes razón, Pedro. Por favor, por favor. Hombre, que eres muy pesado, tío, de verdad. Que eres muy pesado, coño.

Joder, que no tienes razón. Te he dicho que no hay árbitros suficientes españoles porque hay cuatro árbitros quitando. De verdad, tío. Pero es una falta de respeto, yo no le he dicho nada. De verdad, no he dicho nada. Oye, chico. Yo no te he dicho nada, tío. Nos fecha aquí la hora d'avui amb Alicia Puig, Jofra Llumbar, Oriol Marc i Pere Rosiñol. Gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres. Farem una pausa i de seguida obrim la taverna. D'aquí uns minuts, al Matí de Catalunya Ràdio.

Obrirem la taverna amb Maria Nicolau, Marc Casanovas, Pau Aranós i Carles Churiguera. Avui per parlar de novetats gastronòmiques a Barcelona i també de les estovalles als restaurants. I del dret a consumir aigua de l'aixeta sense pagar. I a les 11 entrevista el cantant i músic Pablo López, que presenta nou disc, El Cuatro. Des de les 6 fins a la 1 escoltes el Matí de Catalunya Ràdio amb Ricard Tostrell.

L'Enigmàrius, amb Màrius Serra. Avui l'Enigmàrius feia d'un vers tan tempestuós que em fa perdre peu. I la resposta era trucaic. El vers trucaic és compost per truqueus, un peu poètic d'una sílaba llarga i una de breu. Quan sento un tro és que fa tempesta i si perdo peu és que caic. 570 dels 1.092. Participants l'han encertada i, per tant, avui l'Enigmario es dona 15 punts per a la copa. Guanya el lot d'embotits del grup La Selva Antoni García Martínez, del Prat de Llobregat. I avui també ens heu dit Estram, Truqueu o Trencat.

El matí de Catalunya Ràdio.

Som 3K. Som 3K. Soc en Raúl, l'ensinistrador de mascotes. Quants voleu pujar al sofà? Ningú? Mireu que el sofà és de Galeries del Tresillo. Increïble! Només dient-los que el sofà és de Galeries del Tresillo ja s'enfilen en dos segons.

Nous models de sofàs, butaques i sofàs Llit Pet Friendly de Galeries del Tresillo. Menges garrapades, taques i pèls per les persones. Galeries del Tresillo. Si és pet friendly, és més person friendly.

Fins a 40% de descompte a la gran fira d'Ocasion Plus. Compra el teu cotxe ideal al millor preu. Mentre tot puja, nosaltres liquidem els preus. Només fins al 24 d'octubre. Estem a prop teu amb 20 centres a Barcelona. Visita'ns. Vine a Ocasion Plus.

Tu no ets només una pòlissa, ni nosaltres una asseguradora més. Funcionem com un model cooperatiu de metges i usuaris sense ànim de lucre on ens cuidem entre tots al llarg de tota la vida. Assistència sanitària. La dels metges. I la teva.

A veure si aprenem des de promocions, que es diu La Taberna. Ja fa dos mesos que ho demano, però a veure si en antena ho diem, a veure si canvia. Pau Aranós, Marc Esraves, Marina Nicolau i Carme Xuliguera. Bon dia! Bon dia! La Taberna, La Taberna. La Taberna. Per on comencem, Pau? Mira, farem una amanida de novetats, moviments i tancaments. L'Oriola Gay ja no hi és a la bodega Josefa, ha fitxat pels Quatre Gats, on vol fer la nova cuina catalana, que ja va començar a l'efímera estada a l'Anxova Divina. La charcuteria PAMP ha tancat un dels dos espais, el d'Enric Granados. Marc Ribas va deixar l'assessoria d'aquest lloc al mar, si mai ha estat propietari. Jordi Cruz obrirà un restaurant de cuina catalana al costat de l'Abac, a un palauet que hi ha els permisos per les obres. Pau Gasco ha deixat els fragments i fitxat com cuiner per l'Hotel Club 29 al Passeig de Gràcia. Han tancat el japonès Kintsugi a l'Hotel Ola, que és la xica que ara és la xica i afegeix una rosticeria de pollastres, el merendero de la mar i per ioguer molt elevat i l'homo alto, l'homo bajo, que estava especialitzat en carns. El dissabte 17, Slow and Low va fer l'últim servei, així que Barcelona perd una estrella. Jordi Vilabaix a la persiana d'Elba de Cuina, on preparaven menjar per emportar, i a tots dos locals són tancats, Solou per l'Estrella de l'Iranto, que tindran una nova vida a Andorra, i final, l'Hispània de Reis de Mar, propietà de les germanes Reixac, i on cuina Raimon Brown Reixac, té un soci, i és possible que tornen a rebre gent hostatjada amb la reforma de les velles habitacions. Ah, sí? Això no ho sabíem, això de l'Hispània, mira. Sí, sí, sí. Per un moment hem arronsat els dits pensant que ens deies que tancava l'Espanya. No, no, no. No, no, no. Entraria ara fa principis d'any un soci que vol mantenir l'anonimat per donar-li una mica d'energia, confiant igual amb la cuina del Raimon. Jo no puc dir ni que sí ni que no.

No m'estranyaria, no m'estranyaria. Absolutament gratis. Perquè des que conec Ustrell, tu no has sigut molt de l'Espanya.

Sí, sí, l'Espanya és casa, és casa. Sí, sí. No m'estranyaria. I què vols dir amb tot això? Pues no res, informar als nostres ruïdors que passen coses. Aquí hi ha un rei de fons. Hi ha un rei de fons, vull dir que estan passant coses. Passen sempre coses. Gran part de Barcelona. Que tanqui un restaurant d'una estrella. Bueno, ja vam discutir aquí, vam parlar-hi. Estàvem més concentrats al Bar Canyí, que és un altre restaurant que ells tenen on anava la gent, i no hi ha suficient persona a Barcelona per pagar al migdia o a la nit, o quan sigui, 180 euros de menú degustació, amb una oferta molt gran d'aquest tipus d'àpats. Potser és una mica el cas del Lomo Alto o Lomo Bajo? Bueno, el Lomo Alto o Lomo Bajo, com que el va obrir el Carles Tejedor, gran cuiner que ara està treballant amb el José Andrés a Estats Units, han passat moltes coses, com un restaurant pres la embranzida, el cuiner que el va crear amb una idea i es va diluint. I un espai enorme, també. I les grans ciutats sempre estan molt ansioses de les novetats, la novetat, la novetat, la novetat. I quan un restaurant deixa de ser una novetat, si passen coses, no hi haurà millor una manera de fer, o canvia el cuiner, o hi ha inestabilitat, tot això passa factura.

Però la novetat qui la demana? Perquè la població, la novetat, la novetat, la novetat. Nosaltres estem. Em considero població, eh? Nosaltres el que volem són coses bones, interessants i poder repetir, saps? A vegades són una mica els mitjans i aquests periodistes gastronòmics tan ben parits que sou. No, no, no. Què és la novetat?

El que acaba d'obrir la gent vol saber i va i després deixa d'anar-hi si no. Perquè és molt difícil a una hiperoferta com la de Barcelona les lleialtats. És un dificilisme la lleialtat.

La cosa sòlida que a vegades ho hem discutit aquí en aquest espai filosòfic, gastronòmic, que a vegades també és, que es consolida i la gent li agrada i la gent llavors sí que es compromet i hi ha lleialtat que dius. Els restaurants sempre

busquen excuses, que ara fem 30 anys, que ara fem un dos mans, que ara fem un quatre mans, que ara fem un 18 mans.

Aconseguir repetidors és un privilegi ara mateix a la ciutat. Jo crec que a la resta és més fàcil aconseguir els clients repetidors, però ara mateix per un cuiner o un restaurador tenir clients repetidors és el gran privilegi

de la restauració. L'altre dia estava un restaurant peruà que es diu Pueblo Libre i aquesta persona, aquest propietari, ha agafat un altre restaurant que es diu Mercado Libre, d'acord? Que on estava l'antic Manorrotas, que a més els restaurants van omplint els espais dels que marxen i sempre és un repositori continu. I em deia que el Mercado no li anava tan bé i el Pueblo li anava de nassos. És fantàstic, sempre està ple. Li anava de naso estable perquè té un menú de migdia molt bo i estava pensant en obrir un altre però no en tens dos i un que necessites omple-lo i va dir és que als cuiners ens agrada el caos els cuiners permanentment estan buscant oportunitats, obrir, fer després tanquen, després no consoliden i això fa que hi hagi moltíssimes apertures i moltíssims tancaments.

Estaria molt bé, potser, o, bueno, estaria molt bé que cadascú que faci amb els seus diners el que vulgui i amb els seus somnis el que vulgui, que els cuiners, en lloc de pensar tant en el que a ells els vindria de gust i en el caos, si volen que aquesta empresa perduri, que pensin en què volen i què demanden els clients.

Marc, una altra novetat, va. Mira, no vinga amb tancaments, vinga amb diversificació de negocis, és a dir, el nou projecte del Roger Viñas i del Xescu Salrac, que és la Barra de l'Avenir, potser coneixeu l'Avenir, que porta molt temps funcionant allà a prop del Mercat de Galvany, davant del Colma de Wilmot, doncs ara el que han fet, que és una derivada que està passant molt a la ciutat de Barcelona, és, tenim el restaurant gastronòmic, amb uns certs clients, que ens exigeix una tipologia de cuina, doncs anem a obrir el restaurant original que els clients originals ja no poden venir, sobretot per un tema de preu. El que acabem de dir. El que acabem de dir. I això està passant, està passant cada cop més, i a més funciona. Els proveïdors en aquest cas són els mateixos que en el restaurant gastronòmic, però aquí canvia completament la manera de treballar i de gaudir de la cuina. És a dir, tornen a fer plats amb els quals disfrutaven originalment. Us poso un exemple del que vaig menjar jo la setmana passada. L'ensaladilla de col cruixent amb salsa de cigrons, el laminat de morro i orella picada, el tartar de calamar acompanyat de la seva salsa negra i amb el suc de tinta de calamar, la flor de carvassó embrandada de bacallà, el capipot amb sèpia, mandonguilles de xai amb ceba d'all i pa rostit, el caneló farcit de calamar farcit, elaborat també amb una pasta guantón, que és com gairebé un dimsum a la catalana, i pressa calvi, que ara passarà a ser en peres, tot això amb un porró. Hi ha uns preus, el passatge Sant Joan està entre 35 i 40 euros.

I això és el que el client original de l'Avenir buscava. Llavors el restaurant original va deixar de fer això per satisfer un paladar més gastronòmic i ara torna a fer això perquè resulta que ens adonem que la manera I res és per sempre. Que la manera que el client torni és donar-li el que el client vol. És que la sopa d'all, eh?

És que tenen més futur el segon que els primers. Per exemple, el gresca a bar sempre he pensat que tenia més futur que el gresca, ara tot és el mateix. O al costat queda més futur que l'alquímia. Sí, sí, sí. Sens dubte. I tot en un format de cassoletes, informal, que què passa? Què els està passant?

Què passa a Passeig Sant Joan? Tothom ho sabeu, que la gent baixa amb riades, es queda a la terrassa i demana només olives i patates. I ells estan demanant, escolteu, que aquí tenim cuina i ben feta, amb cassola, amb xup-xup.

Que treguin la terrassa. Sí, sí. El costat, per exemple, la patata i mongeta de tendre del costat, que és una delícia. Increïble. Doncs anem-hi. Anem-hi. Sí, però si no baixes, si tu no, ja no et mous d'allà dalt. Falta una escopeta i ja està, ja no et mouràs d'allà. S'hauria d'anar una mica al decreixement de tot això, eh? Posaràs unes pedres a l'entrada i no podrà entrar ni sortir ningú, allà.

Va tot el dia amb una lota al cap. Exacte,

amb branquetes a la barba. I despullat.

amb branquetes a la barba. I despullat. Veient-te així a la distància i escoltant-te de lluny. Veient-te com em bugeixo i tu continues allà.

Insisteixo, la barra de l'Avenir, aneu-hi que val molt la pena. Maria, què ens portes? Ens portes aigua?

Us la porto gratis, perquè us estimo molt. Si hi ha una cosa que hauríem d'aprendre dels francesos és posar aigua a taula sense demanar explicacions. Seus a dinar? Primer aigua i en cavall ja en parlarem. Vols un cafè? Té un vas d'aigua i després ja degustarem. Te la serveixen de totes les maneres, sempre fresca, gratuïta i per descomptat sense ni que en tan sols la demanis. En alguns llocs, venit siguin, te la porten a taula acompanyada d'un platet amb glaçons i unes pinces perquè en disposis a voluntat. Aquí, aquí som cap misèries. L'article 18.3 de la Llei de Residus de l'abril del 2022 diu els establiments del sector de l'hostaleria i restauració s'ha d'oferir sempre als consumidors, clients o usuaris dels serveis la possibilitat de consum d'aigua no envasada de manera gratuïta i complementària a l'oferta del mateix establiment. Punt i final. Això ho diu? Alerta. No diu que l'hagis de suplicar.

Si jo puc demanar un vas de laixeta a un restaurant. Sempre. Sempre.

Sempre, ni mala cara, ni mala res, sempre.

Una enfolla, una garrafa d'aigua de l'aixeta. Un got d'aigua. Quant sou per la garrafa?

Fixa't, no diu que l'hagis de suplicar, no diu que hagis d'acompanyar la petició d'un got d'aigua d'un motiu tipus me de plendre el clamoxil o el cerebrino mandri. No cal que coli, te l'han d'oferir i quan es tracta d'argot legal gravat al boi, les paraules compten. És que l'aigua no és bona, senyor, això és problema meu. És que l'aigua no és potable, sanitat clausúrica i local, que renten l'enciam amb aigua no potable. És que si regalo l'aigua hauré de tancar perquè no em sortiran els números. Tanca. Això vol dir que ja no et surten ara, perquè la llei és llei i s'ha de complir. A França, Itàlia, Estats Units, ho fa tothom i és lo normal. Doncs ho apuntem.

Gràcies per aquesta llei. L'article 18.3. Anem al restaurant i sigueu repel·lent. Jo l'altre dia al restaurant Piedra, que el Marc va recomanar. Em va sobtar que hi hagués l'ampolla d'aigua allí. Sí, sí, ja començaran a fer. Després la meva pregunta, que no sé què diu la llei en aquest sentit, és l'aigua d'osmosi. Quan un restaurant ha comprat un aparell i té aquesta virtut tan estranya de dir aigua de quilòmetre zero, com si no vingués per canyeria, saps? Com si tinguessin un manantial ahir mateix.

El que diu la llei és que tu pots oferir això com a valor afegit i que formi part de la teva oferta gastronòmica. I tu pots cobrar una ampolla d'aigua de l'aixeta venent-la com a quilòmetre zero a 4,70, però que, a banda, passi el que passi, plogui o nevi, si el client et diu, dona un got d'aigua, sisplau, li has de donar un got d'aigua.

Ara aniré a l'Enigma i demanaré un vas d'aigua de l'aixeta. I menjaràs. I menjaràs. Fem-ho perquè. Alguna altra polèmica. Estovalles a les taules sí o no? Sí. És una discussió del senyor Grani Burgess, que ja està aquí, que això és que les estovalles i els tovallons s'hagin desabrigut al restaurant. A mi les estovalles em donen una mica igual, perquè massa vegades el que fan és vestir una mentida, que a sota no hi ha una taula, sinó un. Si les aixeques, veuríem les vergonyes dels restaurants refinats, les taules més lletges del món, dissimulades amb una capa de maquillatge gruixut, que serien el moletó, el teixit apelfat i la tovalla. Si la taula és maca, la prefereixo nua vestida. Si no poses tovalles, tinguis cura d'una taula que valgui la pena mostrar i que estigui sempre neta. Res més repugnant que una taula que s'enganxa al canell. Pensa que aquestes coses han sigut al restaurant Nairod del David Rostarazo a Barcelona, que dur 7 anys fent una gran cuina molt personal i encara és un desconegut. Aneu a Nairod, i ja en parlarem. Taula ben parada, amb tovalla i tovalló, i els coberts a sobre d'un reposacoberts per protegir el blanc. I em sembla molt bé. Per què no sempre un reposacoberts, com fan els japonesos amb els bastonets? A la taula, amb tovalla, disminueixen les taques. A les altres, evita el contacte directe amb la superfície. I el tovalló, innegociable. El restaurant tovalló sempre ha segut el restaurant, a partir d'un cert preu, tovalló sempre. Res més inútil que un tovalló.

És cert que sempre les tovalles ha sigut un motiu per pujar una mica el preu. Si hi ha tovalles, és més car el que menges.

Jo diria que si no hi ha tovalles és més barat.

Jo diria una cosa, mira, fa 23 hores la família real britànica ha penjat un petit vídeo del seu barquet. Benquet oficial de la recepció al sultà de Oman, que feia 44 anys que no trepitzava territori britànic. Família real britànica, Castell de Windsor, recepció oficial a un cap d'estat. No hi ha estovalles a la taula. Aquest és l'estàndard

que estem fixant. Per les toalles, quan hi poses una ampolla de vi. Fa soroll. Fa soroll i a vegades, si el vi regalim una mica, deixa l'ataca. De veritat. Un dia aixeca les vergonyes. Veure la merda de taules que tenen aquests grans restaurants que t'han comprat a un preu elevadíssim. Que és una vergonya, que no són taules. A mi la Maria m'està sorprenent, eh? Monarquia, articles de la ONU. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. I el rei d'Humana. Això va de Pedro Sánchez, va de democràcia o autoritarisme, la Maria està amb l'autoritat. Però tu eres la dona de la barbàrie, cuinau barbàrie, no cuinau monarquia. És antisistema, i l'antisistema ara és autoritat pura.

Mira, les estovalles es van inventar per protegir la taula, no per protegir el comensal. Les estovalles eren per no fer malbé la taula quan hi posaves les eines de treballar o per no cremar-la amb la cafetera. Ara que la taula és una merda, no cal posar-hi estovalles.

Deixem les polèmiques i anem a Montví.

Va, Carles. Sí, vull que anem fins a Castellfollit del Boix, concretament a la vall de Gravolosa, concretament al Mas Pobill, que és una finca de 300 hectàrees on hi ha bosc, on hi ha cultiu i on hi ha vinya. Això és Bages, això és Bages. Mira, Ostres, jo penso que conec Catalunya, però no hi. La setmana passada em vaig sorprendre a mi mateix perquè em vaig anar a petar en aquesta raconada, que no hi havia estat mai, i em sembla un lloc preciós, magnífic, que val molt la pena, màgic gairebé. Bueno, espectacular. Allà em trobo amb l'Enric Forn, que resulta que ja ens havíem trobat alguna altra vegada, i diu, no, és que jo sóc el fill d'aquí, i dic, ostres, Enric. I m'ensenya el seu celler que té allà, que és el celler Entrebosc. Entrebosc està molt ben trobat en el sentit que si unes vinyes estan enmig dels boscos, això passa en el Bages, en el Pla de Bages. I, bueno, doncs aquestes 4 hectàrees o 5 hectàrees de vinya que té en el Maspovill, sobre terra argilós, amb una roca mare molt superficial, o sigui, terres molt prins, molt prins, de difícil treballar, però molt bons per la vinya. És molt significatiu del que passa al Pla de Bages, és exactament, quan busques una vinya d'aquest tipus, aquesta és, és la que tenen a Maspovill. Allà hi ha Picapoll, hi ha Mandó, hi ha Somoll i també hi ha Cabernet Franc. També us haig de dir que si en algun lloc té sentit que hi hagi Cabernet Franc a Catalunya, és al Bages. On hi ha uns clímax molt extrem, hi ha un clima molt extrem, bé, amb el canvi climàtic ja no sabem què passarà, però fins ara tenia bastant de sentit. És un clima més atlàntic, no?, és el més atlàntic que tenim a Catalunya. L'Enric m'explica que va ser un error, un error seu, havia de. D'embotellar el mandó, però va començar equivocats posant-hi el cabernet franc, ho va estar valorant i va seguir embotellant 70-30. 70 mandó, 30 cabernet franc. És un vi clàssic, però amb tocs lleugers, moderns al mateix temps. Interessant, no massa emmascarat per la fusta. És la tarta de tent dels vins, que també va ser un error. Sí, sí, sí, sí. Bueno, la cuina, els cuiners que. Bé, la Maria ens ho explicava més bé, però molts arròs han produït grans plats, doncs també passa amb el vi. Doncs queda recomanat. Maria, alguna cosa més?

Bueno, sisplau, és que aquesta us l'heu d'apuntar, també. Aquesta la poseu amb un imán al nevera. Daurar la carn a la planxa no fa que s'ensegelli la superfície i que no perdi sucs. Daurar la carn a la planxa no fa que s'assegelli. El tema d'assegellar la carn perquè no perdi els sucs ve d'una teoria d'en Justus von Liebig, un químic alemany molt influent en nutrició i química. El 1847 aquest senyor va publicar un article allà a Alemanya i diu que si fiques la carn ràpidament en una temperatura elevada es forma una crosta que fa que els sucs de dintre no marxin. Aquesta teoria està oficialment i científicament refutada des del 1930, quan a la Universitat de Missouri van dir que hi ha prou de dir tonteries i ho van desmentir amb experiments moderns. La crosta que es forma quan marques un bistec a la planxa. És estètica i és gustosa per la caramelització i per mallar, però no és una barrera impermeable. De fet, la carn perd més sucs si l'espantes a la planxa per segellar-la que si la cous a poc a poc. El problema, el de sempre, l'Auguste Escoffier, un chef celebrity considerat para fundador de l'ofici de cuiner i un dels chefs més importants de la història, va ficar aquesta idea de daurar la carn per segellar els sucs als seus llibres. I tot el que va passar després ve d'aquí. Tothom s'hi va aferrar com si fos veritat absoluta i tots els xefs emmirellats en Escofero van repetir com lloros i avui encara corre. No cal que em creigueu a mi, tampoc. Hi ha un experiment molt senzill que podeu fer a casa quan tingueu l'entrecot o el distec a la planxa per segellar-ne els sucs. Feu dues coses. Primer, escolteu. Que sentiu quan la carn és a la paella? Això és aigua que s'escapa i es converteix en vapor i que xiulen sortir. Llavors, segona cosa, observeu, surt fum, sí, això és aigua que s'escapa de la carn en arribar a 100 grams i evaporar-se. Llavors, no és que daurar la carn no serveixi per res, serveix perquè sigui més gustosa. Els torrats i els daurats són el que fa bo un pollastre last i no un pollastre bullit. La resta, res, xurrimeninades.

Te'ns deixarem aquí a la taverna d'avui, en pau. No se'n marques a noves amb xurrimarinades de Maria Nicolau i amb Carla Xuriguera.

Adéu! Adéu, adéu, adéu.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.

Tenim carn. I també peix. Tenim fruita. I tenim verdura. Tenim amplis horaris. I botigues al teu costat. Tenim el que necessites quan ho necessitis.

I estem molt a prop teu. T'esperem!

I estem molt a prop teu. T'esperem! Condis. Molt de barri, molt d'aquí.

Soc francesa i fa sis anys que visc a Catalunya. Tinc un fill petit, però quan el renyo en francès no em fa ni cas. Un dia li dic en català, prou, no toquis això. I es va quedar parat, com dient, això ha de ser important. Aleshores ho vaig entendre. El català és un poder. I em vaig apuntar a un curs per adults. Ahir em van posar una multa i crido al policia, prou, no faci això. I em diu, el català molt bé. La zona hablava, no tant.

Si vols aprendre català o certificar el teu nivell, t'informem sobre les opcions disponibles. Truca al 012, davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.

La fruita i verdura del dia és fresquíssima i té un preu inconfessable. Incomparable, Al. Som el súper que més abaixa els preus dels frescos. No calia corregir-me en públic.

Aquesta setmana, l'alvocat a 0,99 la peça.

I el filet de pollastre cruixent a 3,65 el mig quilo.

Aldi. Que poca costa comprar bé. Com a maleta expert en viatges, sé que un gran viatge comença molt abans d'arribar a la destinació. Reserva ara el teu viatge de 2027 i aprofita fins a 600 euros de descompte a les millors destinacions amb 6 mesos de finançament gratis. B-Travel. Viatge't la vida.

No te encallis amb les mates, amb la història, amb la química. No te encallis amb les llengües, amb l'economia, amb la literatura. Sigui quin sigui el dubte, repte o problema, tens vídeos que t'ho expliquen de manera fàcil, ràpida i en català, i supervisats per mestres i professor. A l'ESO i al batxillerat no te encallis, amb 3CAT Campus. Disponible a la plataforma 3CAT, a YouTube i a les xarxes socials.

Què passa quan la música es troba amb les matemàtiques, l'arquitectura amb l'art o la tecnologia amb la filosofia? Ramon Llull construeix un sistema que en part és combinatòria, en part és matemàtica.

La recerca interdisciplinària no està ben valorada.

A Divergents, Laura Ferrer Rosada conversa amb sis persones que han fet de la barreja de disciplines una manera de crear i entendre el món. ¿Quin rol creus que ha tingut la teva formació en filosofia? Si ho vaig fer ja saps, pensaria que pintaria.

I quan vaig fer art digital, pensaria que faria art digital a pantalla.

I també disponible a la plataforma 3Cat.