El matí, de 10 a 11 h (Magazín) - 27/10/2026

Amb nosaltres veïns del carrer Teodora a la Madrid que continuen sense informe tècnic ni tampoc data concreta pel retorn perquè elles veuran que va haver-hi la línia 9 del Butxet i ens demanen a l'alcalde que li preguntem si saben alguna cosa. Doncs cada divendres hi ha reunions amb els veïns ho fem des del districte amb la regidora Eugènia Gai. I ho fem també amb la delegada del Govern de la Generalitat, Pilar Díaz. Cada divendres hi ha una trobada amb veïns, amb comerciants. De comerciants hi ha dos casos concrets, el de la clínica odontològica i el de la pizzeria, que són els que més ens preocupen, i jo he parlat personalment també amb ells, S'estan produint ja els retorns progressius a les cases, però, evidentment, es fa amb criteri de màxima seguretat. I, també, des del punt de vista de les indemnitzacions, em consta que la Generalitat també ha habilitat ja fons a l'ICF i s'estan avançant els acords d'indemnització als veïns i als comerciants. Però, com a alcalde, assegura que per Nadal tornaran tots a casa? Jo no puc assegurar això perquè no seria responsable per part meva crear una expectativa que no sé si es complirà. El que sí he de garantir és que el retorn que es vagi produint. Sigui segur. Sigui segur. Alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, gràcies per acompanyar-nos i que tingui un bon dia. Moltes gràcies, bon dia.

La nova novela d'Esther Invernón, Després de tu, ja és a les llibreries. Hi ha vincles que sobreviuen a la mort, però no als secrets. La Laura i la Raquel són bessones, idèntiques per fora, radicalment diferents per dins. Però un secret del passat ho capgirarà tot. Esther Invernón, l'autora de L'èxit, ningú ens va dir que seria fàcil publicar Després de tu. Just quan obres la porta

de casa i t'han preparat una festa sorpresa, just en aquell moment, ve a presentar-se el veí nou, que és un cantant famós. Què fas? Entres a la festa i li dius al famós que ja parlareu un altre dia? Et poses a parlar amb el famós i li dius als amics que repetiu l'entrada d'aquí una estona? Dues emocions són difícils de gestionar alhora. Per això, el nou doble de l'11 les separem. Primer tries un número de l'1 al 15 i descobreixes el premi. I després, si t'ha tocat, doble. Dos moments d'emoció per alegrar-te més al dia.

Olfe, ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Papa, oi que el catàleg de joguines és molt guai? Aquí té dibuixets i jocs i totes les joguines.

Ho estaven desitjant i ja és aquí el catàleg de joguines del Corte Inglés.

Nines, cotxes, bicis, robots, totes les joguines amb què somien els nens i nenes. Ja és aquí el catàleg de joguines del Corte Inglés. Vine a recollir-lo a les nostres botigues.

També disponible a la web i app. Jo em vaig adonar que a Andalusia no hi havia futur. La terra que em doni la possibilitat, aquesta serà la terra meva. Vaig tenir la gran idea de montar una ràdio per als Mundials de Futbol. Justo Molinero era l'influencer més important d'aquells anys. Nits sense ficció.

Justo Molinero. El poder d'una veu. A TV3 i a la plataforma 3CAT, aquesta nit.

Tú no ets només una póliza, ni nosaltres una aseguradora més. Funcionem com un model cooperatiu de metges i usuaris, sense ànim de lucre, on ens cuidem entre tots al llarg de tota la vida. Assistència sanitària, la dels metges i la teva.

Buena entrada en la Champions de los Seminuevos, David. Gran ambientazo, mano pasada, todo listo para un gran encuentro en ocasión plus. Primer acercamiento,

estoy a la jugada. Entra en el área, se la ha quitado sobre la línea. Qué barbaridad. Increíble. La asistencia ahora tiene que ser clave. Buena venta. Buena venta, buena venta. ¡Vamos! Venga por más. Venga.

La

vida és ara. La vida és ara.

La Tarda de Catalunya Ràdio, amb Francesc Garriga.

Serem l'altaveu de la societat per acorralar el Francesc Garriga. Anem a la sintonia, vamos. Digues el nom d'un periodista català en actiu que et faci vergonya aliena. Però com em preguntes això? Et sents un segon pla que ni fa olor a la competència? Escolta una cosa. Trump o Bernat Soler? Puyal o Putin? Escolta, que vols que se m'enfadi tothom aquí? Si demà et fessis ric, seguiries en el programa? Què és el pitjor que has fet a la teva vida? Home, però què és aquesta pregunta? Aviam-ho. Home, però a què nens si no a la ràdio?

Mira-ho. La tarda de Catalunya Ràdio, on el xèrif Garriga esquiva tots els duels.

Al matí de Catalunya Ràdio.

Doncs a l'àguara Marta Rosique, Ana Grau, Vicenç Sánchez, Ester Vera i Claudi Pérez amb aquesta notícia que acaba d'anunciar l'alcalde que l'estació de la Sagrera es dirà Pasqual Maragall. Claudi, què et sembla? Bueno, em sembla que en una entrevista sempre has buscat una explicació, no? Si has sobrat durant una notícia, doncs, miel sobrejue a les endives de Madrid. A mi em queden dues coses al tinter. Una és el problema d'inseguretat de Barcelona, del qual s'ha parlat moltíssim, sobretot en comparació a Madrid. Jo no sé si l'alcalde considera que està controlat o no, si les dades maten aquest relat que s'havia assentat moltíssim. L'altra cosa és que jo diria que l'alcalde, a sis mesos de les eleccions municipals, està clarament en campanya ja, no? Se'l veu totalment en campanya, diria. Mira, tenim dos elements nous sobre els aldarulls de dissabte. Feijó, a Onda Cero, ha dit que demà proposarà des de Barcelona recuperar que sigui una graugeant que algú provoqui aldarulls amb la cara tapada. És una mesura que va treure el so i Podem el 2022 i que també diu que això s'ha de poder afegir una graugeant si es convoca a través de les xarxes socials. Es una proposta que Feijó tirará de mà sobre la taula, per tant, sí, estem en campanya. I també, atenció al que ha dit el sindicat CECIF, el sindicat de la Policia de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Fa pocs minuts, Antena 3. Han pasado aquí dos cosas.

O bien los servicios de información, cosa que no creo que haya sucedido, ¿no? No hicieron bien su trabajo, o bien hicieron bien su trabajo. Le trasladaron a los responsables políticos de ambas administraciones, ayuntamiento y generalitat, lo que podía ocurrir y en este caso los gestores públicos de la seguridad no se tomaron en serio esto. Una mica lligat també amb el tema de la seguretat. Vicent. Responent a això últim, responent a l'intervista, responent. D'això últim té tota la raó del món, però, clar, això és com dir si no és mascle femella. Hem de saber si va arribar aquest informe i si els van fer cas o no els van fer cas. Això és la primera cosa que hem de saber. A mi m'estranyaria que hagueren arribat. I, evidentment, si no han arribat aquests informes, tenim una empresa privada de ciberseguretat que ha fet millor la seva feina que no els organismes públics encarregats de fer-ho. Però vaja, en tot cas, ara sí que arriba tot plegat ja. I per tant, ara no hi haurà excusa. Després de la primera nit de saquejos, ara, vaja, seria molt bèstia que s'hi ha previst i si ja estan més atents a les xarxes socials que no intenten regalar el segon. Respecte a l'entrevista amb l'alcalde, diré que el nom de l'estació no és contestable, ningú pot dir que no li agrada això, vaig estar jugant sobre seguretat, que s'espavile perquè si el nom això depèn

de DIF i per tant depèn del Consell de Ministres, que calcule quants Consells de Ministres queden que puguen canviar aquest nom, i després hi ha una cosa que clar, com. I té el seu temps, a mi se m'ha quedat sempre en el tinter perquè és una cosa que em cou molt de temps i que parla precisament d'habitatge. Va ser l'Ajuntament de Dacolau qui va aprovar que en qualsevol promoció i en grans rehabilitacions de més de 600 metres quadrats el 30% havia de destinar-se a habitatge públic. Això, el col·legi d'arquitectes i tots els col·legis professionals s'ho han carregat 35 vegades i han dit que han vingut, que ha arronçat l'oferta, que ja no es fa nova construcció en Barcelona, que tot són trampes per mirar que aparegui aquest turisme o no sé què o tal, o que són oficines, i clar, i en canvi l'Ajuntament continua dient que és una mesura que donarà resultat. Quants anys necessiten perquè això doni resultat? I l'alcalde la va qüestionar al principi, va dir que buscaria un suport al ple, almenys modificar-la, i això s'ha quedat ahi. Van dir, per exemple, que l'obra pública es podia fer fora d'on s'està, de la construcció de la qual es tracta, i això no s'ha aprovat tampoc. I clar, com és possible? Com és possible que quan s'aplica una mesura, des d'una certa ingenuïtat, o volem fer bé les coses vinga, posem que volem fer bé les coses i no dona resultat

o dona un resultat contrari constatat per tots els col·legis professionals que això no ha funcionat com és possible que conste tal buscar el suport necessari en el ple de l'Ajuntament per almenys modificar aquesta mesura.

Sí, jo volia parlar exactament del mateix, del 30%, perquè em sembla que la solució del tema del problema de la vivenda necessita moltes, moltes, moltes, moltes mesures i des de molts sectors per solucionar-se, que l'alcalde ha estat bastant, ha estat molt actiu en el tema de la vivenda i que, per tant, les mesures que està aprovat que no funcionen s'han de revisar i s'han d'anul·lar. Per què no s'ha fet? Perquè hi ha un equilibri polític dintre de l'Ajuntament de Barcelona que no li permet, però és absurd que si realment sabem que no està funcionant, que el 30% està d'alguna manera detraient nova obra de Barcelona, doncs que s'hi posi una solució i que es rectifiqui.

Sí, de fet, em sembla curiós perquè jo també m'havia apuntat al tema de l'habitatge públic, o sigui que aquí hem coincidit. Sí, sí, perquè crec que és important que quan deia que s'estan construint més d'11.300 habitatges, per exemple, d'entorn del que és l'estació La Sagrera, clarifiqui d'aquest més o menys 50% d'habitatge protegit que ha dit quan aquest és habitatge públic. És a dir, crec que aquí també hi ha una preocupació de la ciutadania de saber cap on s'està avançant, més enllà de quin ha de ser el mecanisme pel qual hem d'arribar aquí. I volia parlar, quan es deia això d'aquesta proposta del Partit Popular de fer un agreujament de la cara tapada o d'una convocatòria per xarxes socials, m'agradaria també mencionar-ho. Perquè em preocupa profundament que no estiguem sent conscients d'una realitat, i és que la llei mordassa, a dia d'avui, encara és vigent.

Promesa pel qual Podem es va presentar a les eleccions, va entrar a un govern i mai la va tombar.

El Partit Socialista ha tingut 8 anys per derogar-la, no ho ha fet, ens trobem en una situació que torna a demostrar com funciona sempre quan hi ha canvis de govern entre el Partit Socialista i el Partit Popular, que és que el Partit Socialista no s'atreveix prou i quan arriba el Partit Popular encara li fot més cullerada. I com que li fot més cullerada, ens trobarem amb una llei mordassa igual que la que hi era, però reforçada. Per tant, anem a pitjor. I crec que d'això també n'hem de ser conscients. És a dir, que hi hagi hagut una mobilització aquest cap de setmana que ens preocupa perquè no sabem ben bé quins són els motius que hi ha darrere, perquè no venia d'una manifestació com sí que ha sigut en el cas francès. No vol dir que totes les mobilitzacions socials que tindrem a partir d'ara siguin així, eh? Que seguirem tenint mobilitzacions que vindran d'una organització que haurà passat tots els processos participatius, com dèiem abans, que tindran uns motius clars i que seguiran sent plenament legítimes, que haurem de seguir defensant el dret a la manifestació, el dret a mobilització i, per tant, alerta, alerta amb el que estan proposant, perquè estan agafant aquesta excusa per acabar reprimint qualsevol altra mobilització social.

Ara grau. A veure, jo no sé de què us estranyeu, perquè a veure, no només el 30%, sinó tota la desastrosa, i sotrallo, desastrosa política d'habitatge propiciada pel govern de Colau, que ha convertit Barcelona en un lloc invivible. Bé, Colau governava amb el suport del Partit Socialista. Jo penso que ser socialista català té moments tràgics, perquè jo penso que ells no són tan ximples com la majoria dels aliats que tenen, que veuen que certes polítiques que no poden canviar no van enlloc, però clar, és que allò que dius, si ara tu intentes derogar això, doncs els comuns se't posaran d'esquena, diguem-ne, a l'Ajuntament. I els altres partits no et voldran ajudar, diguem-ne, a redreçar-ho, perquè precisament viuen de lo malament que ho estàs fent tu, no? I amb això que tu deies de la llei mordassa, jo entenc la teva preocupació, però també penso que, ja em perdonaràs, que això passa de minimitzar el problema que tenim. Vull dir, a veure, jo que li preguntava a l'alcalde, dic, però vostè no s'ha adonat. O comparteix, diguem-ne la impressió, que la gent jove està abandonant els partits autoproclamadament progressistes, que la gent treballadora se n'està anant a votar a la dreta o a l'extrema dreta perquè no se sent ni defensada ni representada pels partits autoproclamadament subratlloprogressistes, és clar que hi ha qui s'apalanca el monopoli de la sensibilitat social, però llavors no dona resposta. Llavors, jo penso que la gent ara mateix. Jo penso que no és impossible sortir-te a manifestar, a defensar pacíficament unes idees a Barcelona o a Madrid i tal, però clar, realment, vull dir, si aquestes concentracions estan penetrades a delinqüència organitzada, vull dir, jo penso que els veïns tenen dret a la seguretat. Diguen llei mordassa, diguen com vulguis, però vull dir, negar el problema i fer veure que això són els mons de llupi i que el que va passar el 17 de Barcelona és un cas aïllat. Podríem parlar del que va passar ahir a Bilbao o del que està passant. Doncs, perdona, em semblen a lo millor els casos una ingenuïtat.

Sí, però no es negar el problema. És com abordar-lo. El problema no el nega ningú. I jo mateix, quan he parlat abans del que significa tot aquest informe que hem pogut llegir sobre aquesta gent blocus, he dit que el problema d'això al final, en l'últim tram final, és el malestar social que hi ha. Dit això, jo no crec que sigui una bona fórmula d'acabar el malestar social barrejar-ho tot i no espiolar les coses. I si tu dius, per exemple, que una manifestació, una concentració convocada per xarxes socials serà més delinqüència, estarà més penada. Estàs posant-ho tot en el mateix que vas. I el problema és que. El problema és que, clar, és que la dreta i l'extrema dreta promet les solucions que dona l'esquerra. D'acord, no en caldria una altra, per això hi són. Ara. Però si entre aquestes solucions que hi ha hi ha una ambimba molt clara de la llibertat de les persones a l'hora de manifestar-se, perquè convocar per xarxes el que ha dit avui el senyor Feijóo, és normal, però ell ho aprofitarà per qualsevol convocatòria que vagi contra el seu govern en aquell moment, reduir-la o castigar-la més, home, també ha de denunciar això.

I els altres aprofitaran per en nom de la llibertat. Mira, el que va passar el dissabte passat al meu carrer, la policia no se'n surt. Hauria de venir alguna cosa més. Hauria de venir l'exèrcit. Que feliç amb l'exèrcit. L'exèrcit no fa res al carrer. A Barcelona encara no ens n'hem sortit. La policia no té elements, no té eines per fer front a la delinqüència multireincident i ara ha de fer front al crim organitzat. Un moment, un moment.

Els polítics segueixen pentinant el gat i tocant la lira. Un moment, són coses diferents. La policia no se'n sortia amb la multireincidència perquè no hi havia la llei aprovada. Ah, doncs amb això tampoc. Però bueno, ja l'han aprovada. Ja l'han aprovat aquesta llei i ara ha canviat.

Sí, però ara ja tenim crim organitzat, ja tenim trets pel carrer, ganivetades, matxetades.

En tot cas, el crim organitzat està bastant controlat pels Mossos, en tot cas. Si els Mossos no s'ho esperaven, que és el que hem dit al principi, que algú no va avisar bé, o si va avisar no li van fer cas. O si van donar ordres de mantenir un perfil baix, no sé, el primer cop. Vosaltres mantingueu un perfil baix mentre cremen la ciutat. I després el cos social d'això que l'aguanta la Generalitat. Això no és així. Si la policia no se'n va sortir és perquè la va agafar desprevinguda. I combatre això amb la gent que es va manifestar i la. Els efectius que té actualment els Mossos d'Esquadra a Barcelona és fàcil. El problema és quan els Mossos d'Esquadra aquella dia no ho sabien. I d'aquí a cridar que vinga la Legión y la cabra a arreglar-ho, clar. És que. Jo el que pot ser desproporcionat

és que hagin de sortir els veïns del meu barri a defensar-se d'aquesta gent i que la policia aparegui a misses dites. Què vols que et digui?

Som al minut d'un quart d'ons del matí. Com dèiem també al començar aquesta hora, estem davant d'unes eleccions generals, política de blocs. El Partit Popular i Vox aniran junts al Senat. També hem vist com hi ha hagut acord entre el Front Ampli i el PSOE per també representar-se junts en el Senat. I després hi ha formacions que intenten trobar el seu espai en aquesta política de blocs, com per exemple la formació de Jordi Graupera. Jordi, què tal? Bon dia. Bon dia, senyor Estrell. Com estàs? Com estàs?

Doncs tinc dos sentiments alhora, si m'ho permets. De nostàlgia? De nostàlgia no en tinc cap, us ho garanteixo. Tinc un sentiment d'alegria profunda, el que hem fet ha estat, jo crec, un exercici de democràcia ciutadana molt impressionant. Hem recollit més de 16.000 signatures en prou feines 10 o 12 dies, i ahir vam presentar unes llistes electorals que inclouen gent de tots els països catalans i gent de tots els àmbits de militància de l'independentisme de base, que va des d'un militant històric del PSAN del País Valencià, o una noia que lidera el Joves per la Llengua, un dels CDRs encausats a l'operació Judes, o la Cristina Casol, que és una exdiputada de Junts, O ve el Miquel Bonet a Tarragona, o l'Adrià Pujol a Girona. És a dir, hi ha gent de les AFES, gent de les associacions pel català, gent de la societat d'estudis militars, gent que lluita per les infraestructures, pel canvi de model econòmic. És un bloc de l'independentisme que no s'ha rendit. Ens ha costat molt, ho hem fet contra la llotja, i avui estem molt contents. I simultàniament, l'altre sentiment que tinc alhora és la responsabilitat d'oferir l'única llista que va a aquestes eleccions, que és netament independentista i que pretén anar a dir fora a Espanya, a dir no a Espanya.

Estem parlant d'Alhora, dius que és l'única llista netament independentista, també hi ha Junts, ara et preguntaré per Junts, i també hi ha aquestes últimes hores les declaracions que ha fet Silvio Riols. Ha dit això sobre Vox.

Aleshores no és contradictori, no? Que votant seus votin a Vox, que precisament no vol ni sentir a parlar de la separació de Catalunya i vostè sí de l'estat català, no hi ha cap contradicció.

Jo crec que no, perquè ells en el marc de les eleccions espanyoles fan confiança que crea inconvenient i en el marc del Principat de Catalunya ens fan confiança a nosaltres perquè consideren que el nostre projecte que comporta la restitució de l'estat català és el més apropiat o idoni per arribar a l'estat del benestar que ells anhelen.

Després també hi ha Esquerra Republicana. Però sobre aquestes declaracions de Silvio Riols, com les interpreta, Jordi?

A mi em sembla que té raó que la gent vota el que li dóna la gana a les eleccions, i estic segur que hi ha molta gent que votarà Aliança, que també votarà Vox, però també estic segur que hi ha molta gent que mai votaria Vox, per raons d'anticatalanitat, per raons de destrucció de la nostra llibertat, i que, per tant, existeix una gent que està votant o que està buscant formacions polítiques que suposin el que ha passat durant el procés, el que ha passat amb els partits del procés, i que potser estava disposada a votar aliança amb una pinça al nas pel seu discurs sobre immigració i que ara apareix un espai polític democràtic obert a tothom i que és transversal i que potser li pot oferir

un lloc on anar a aterrar. Per què un independentista com tu, amb valora, s'ha de presentar a unes eleccions espanyoles? Tot l'espai de poder

que no ocupes tu, l'ocupen els altres. Si tu no ocupes un escó a l'estat espanyol, aquest escó no queda buit. No és un escó que quedi evaporat en l'aire, se'l queda Vox, o se'l queda el PP, o se'l queda el PSOE, o se'l queden els partits catalans que posen aquests escons i els vots dels catalans al servei de l'estratègia general de pacificació del PSOE. Algú ha d'anar al front del Congrés a trencar els acords de pacificació vigents. Algú ha d'anar a dir fora Espanya, ha d'anar a dir no. Perquè en aquest país el problema que tenim més de fons és que encara no hi ha ningú des de la política catalana que estigui dient no, no al PSOE, no al PP, no a Espanya.

Però no per fer què? Com farà millor Catalunya aquest no?

Mira, qui ha de demostrar que serveix per alguna cosa pactar són els que van a pactar, perquè el que tenim per ara és que tot el que ens ofereixen és un retrocés cada vegada que pacten. Mira, el procés va començar perquè l'Estatut va fracassar, però l'Estatut va fracassar perquè hi havia competències de la Generalitat que estaven a la Constitució, no a un pacte amb el PSOE o amb el PP, no, a la Constitució, que no hi havia manera que es poguessin exercir. I van dir, vinga, vam fer un estatut, i aleshores es deia, i blindarem les competències, deien això, blindarem les competències. No vam avançar en cap direcció, només les vam blindar. Doncs quan el vam aprovar, aleshores, no només el van retallar al Tribunal Constitucional, sinó que van necessitar públicament humiliar els catalans, que quedés clar que el que ells consideraven els seus drets no eren drets. I així és com va començar el procés independentista. I quan va arribar el final, quan va arribar l'octubre del 17, els polítics no es van atrevir a anar fins al final. I aleshores l'Estat els va passar pel damunt. És que ara l'Estat té cap incentiu per complir amb cap part de l'acord. El problema fonamental dels que volen pactar amb Espanya és que l'altre bàndol no té cap incentiu per pactar. I et puc posar els exemples que vulguis d'aquesta legislatura. Però s'ha aconseguit una llei d'amnistia. Sí, és l'únic que s'ha aconseguit. Una solució personal pels polítics que ja estaven apuntats amb una pistola per l'Estat. Recordem una cosa. Pedro Sánchez, com tots els presidents de la pandèmia del món, va perdre les eleccions últimes. I l'única raó per la qual governa és perquè tenia els vots d'un senyor que era a l'exili i que depenia d'ell per poder-ne tornar, i un senyor que estava inhabilitat i que depenia d'ell per no tornar a la presó i per poder presentar-se a les eleccions. És a dir, un vot sota coacció. I aleshores vam dir, només aprovaran l'amnistia i només ho faran l'últim minut de la legislatura. Ho vam dir com una hipèrbole, però ha passat explícitament. Fins a l'últim minut de la legislatura no hi ha hagut l'amnistia. I no hi ha hagut res més. I podem parlar, si voleu, de rodalies, podem parlar de finançament, podem parlar del decret d'habitatge, podem parlar de tot el que voleu. En cada cas, el PSOE, i el PP per descomptat, no té cap incentiu per complir cap dels acords. I mentrestant, continuen amb l'esfoli fiscal, es polien el MNAC i se l'enduen a Cixena, fan retrocedir el català a l'escola valenciana. És a dir, en tots els fronts aprofiten que tenen la política catalana captiva per fer el que els dona la gana i per pacificar el país.

Sí, ha parlat d'una situació personal dels polítics en l'amnistia, però li recordo que un dels membres que em deia a la seva llista és un amnistiat dels CDRs.

El cas dels CDRs és potser un dels casos més escandalosos que hi ha hagut en els últims anys a la política espanyola. L'altre dia parlàvem amb un dels advocats d'aquests encosats i ens deia que tothom sabia en aquest joc que aquesta gent eren terroristes. Ho sabia la fiscalia, ho sabia el govern, ho sabíem nosaltres, ho sabien els jutges, ho sabia tothom. L'únic objectiu que hi havia era desgastar, que durés al màxim el procés, que arribés fins al final de tot, que la gent es rendís, que la gent fes declaracions demanant que s'abaixés la tensió, etcètera, etcètera. I aquests CDRs, si per alguna cosa són exemple, és perquè en cap moment han fet això. Han aguantat fins a l'últim minut. I després, clar, l'amnistia se'ls ha aplicat, només faltaria que no se'ls hi apliqués. Però era un cas que no tenia recorregut. I com hem dit des del començament, l'amnistia, a qui amnistia, sobretot, és a l'Estat. Que ha fet unes persecucions penals que no podien arribar a bon port i que només el desprestigiaven internacionalment. Al final de tot, s'han amnistiat policies i el que s'ha amnistiat és l'actuació d'uns jutges que estan deixats anar a les ordres del govern.

Anem a alguns fets concrets. Per exemple, si hi ha una llei que es presenta al Congrés que millora la vida de milers de catalans, però això contribueix a estabilitzar el govern espanyol, vostès amb aquest diputat què farien?

Això em recorda aquella pregunta que li van fer Gandhi, que li van dir, vostè què pensa de la civilització occidental? I ell va dir, em sembla que seria una bona idea. Doncs encara no s'ha produït aquest fet que vostè em descriu. Anem a posar exemples concrets. El decret d'habitatge. El decret d'habitatge o el cas de Rodalies, que són els dos elements centrals de la legislatura. Per què? Perquè la legislatura es va obrir amb un acord de legislatura en el que Esquerra va pactar amb el PSOE que hi hauria una empresa mixta de Rodalies. Estem d'acord amb això? Sí. I allà es va pactar que el Govern de la Generalitat tindria un 51% de l'empresa i l'Estat tindria un 49%. És a dir, control de la Generalitat. Era un fet històric. T'obligava a menjar-te renfe, però almenys el control era de la Generalitat. Molt bé. Després, quan això va arribar realment a aplicar-se, quan ja s'havia investit Pedro Sánchez i quan Esquerra tenia tots els incentius per fer veure que arribava a bons acords de cara al seu electorat, aleshores van canviar. I van dir, no, no, el 51% serà per l'Estat i el 49% serà per la Generalitat. I aleshores, tu et preguntaràs, i per què van fer això? Doncs perquè hi ha una llei europea que obliga que a partir d'aquest gener, del 2027, les rodalies de tot Europa les ha de gestionar el govern regional, entre cometes. I com que aquesta llei

obliga que això passi, s'ha inventat una empresa mixta que no compleix del tot la llei, però sembla que la compleix. És a dir, L'única raó per la qual s'ha creat una empresa mixta és per evitar que hi pugui haver un traspàs. Perquè altrament la Generalitat podria fer el que volgués. Podria donar-li a ferrocarrils, podria fer un concurs públic. La llei ho permet. És seva la competència per llei. Des del 2010 la Generalitat podria fer això. Doncs aquest suposat traspàs que millora la vida de milers de catalans és al revés. Està pensat perquè Renfe no se la pugui fer fora de Catalunya, tingui el control de Rodalies, Foment continuï governant sobre Rodalies i, a més a més, en el contracte que signaran aquesta setmana, aprofitant aquest soroll, li augmenten l'assignació de 300 milions anuals a 450 milions anuals. Per tant, no soc jo qui ha de demostrar que dient que no a Espanya aconseguirem un país millor. Són ells que han de demostrar que dient sí no ens continuen robant. Si un traspàs és insuficient, votaríem que no. Però és que votaríem que no a tot. És a dir, votaríem que no a tot. Per què? Perquè això no es produirà mai. No existirà mai un acord en el que això passi. Mira, perquè hi hagi un acord en qualsevol tema, suposa que tu vols un pacte. Suposa que algú vol un pacte, que algú està a casa

escoltant i diu "És que jo vull que arribem a algun acord, i si es pot, si apretes, al final el fas pagar". Molt bé. Perquè hi hagi un pacte, l'altra banda ha de pensar que té algun incentiu per donar-te alguna cosa. Com que la banda catalana mai ha dit que no a res, doncs tu vas dient que sí i aleshores després no compleixen els pactes i no passa res. Per tant, si tu vols un pacte, el que necessites és que hi hagi alguna força que digui que no. Com que nosaltres saps que direm que no, que anirem a la inestabilitat fins a les últimes conseqüències, que anirem a fer-los pagar el preu de la dominació catalana fins a les últimes conseqüències, tu saps que és el primer cop. Que ells sabran que els catalans estan disposats a dir que no. I si vols que els teus partits facin un pacte, somia que nosaltres arribem al Congrés. I com sempre dic, hi havia el calvo de la loteria que deia, i si cae aquí, no? Doncs jo soc el calvo del Congrés. Si vaig al Congrés i va d'un vot, i si va d'un vot? I si va d'un vot? Doncs si va d'un vot, aconseguirem que torni a haver-hi eleccions. I si va d'un vot, tornarà a haver-hi eleccions. I si ja va d'un vot, tornarà a haver-hi eleccions. Fins que aquest país entengui que no es pot

pactar amb una gent que mai compleix els seus acords. Però mentrestant hi haurà gent que tindrà problemes amb l'habitatge. Correcte. Bon exemple. L'exemple del decret d'habitatge. Ha servit el decret de l'habitatge o servirà per assolir el problema de l'habitatge? No. Per què? Per què ha servit? Ha servit perquè Pedro Sánchez pugui plantejar unes eleccions anticipades amb la pregunta que a ell li interessa. De manera que els seus socis queden fora de joc, les mobilitzacions del carrer són a favor seu ha pogut fer un front al Senat amb els seus suposats aliats, els quals es menjarà i fagocitarà, i ha aconseguit que no parlem dels exministres que té la presó, de la corrupció que toca fins a la seva dona, que el seu creixement econòmic es basa tot en la importació d'esclaus d'arreu del món, etcètera, etcètera, etcètera.

Deixa'm posar-te un altre exemple, Jordi. La condonació del FLA, del deute, això no afavoreix a Catalunya?

Un altre exemple, la condonació del FLA. Tot el problema del finançament de Catalunya que se'ns va prometre en aquesta legislatura, no només en l'acord d'investidura de Pedro Sánchez, en l'acord d'investidura de Salvador Illa. Es va prometre que es solucionaria el problema del finançament, que hi hauria la recaptació del 100% de l'IRPF i no sé quantes mandangues ens van explicar. Després, evidentment, no s'ha produït res a tot això. No només el dèficit fiscal no s'ha reduït, sinó que ha augmentat. En els últims anys des de que Pedro Sánchez. Per tant, hem d'anar a investir un senyor que no només, primer, ens roba, segon, quan promet deixar de robar-nos, ens roba més, i tercer, quan ens condona en deute, ens condona en deute, que són els nostres diners que ens ha deixat una vegada i que després et diu que ens fa el favor de condonar-nos el crèdit que és nostre i aquest diner, això és un deliri. És a dir, la política catalana ens aboca constantment a fer veure que estem negociant alguna cosa. I en realitat no estem negociant res. Algú ha de dir prou, això. Perquè si no, ens anem arrossegant mica en mica la degradació de la vida pública, de les paraules que diem en públic, de les infraestructures, dels serveis públics, absolutament de tot. Fins i tot la gent de bona fe que creu que després que tinguessin els polítics catalans coaccionats, l'Estat donaria alguna cosa,

fins que no aprenguem a dir que no, ningú ens dirà mai que sí. Alhora és un partit de dretes? Alhora no és un partit de dretes. Alhora és un partit que intenta canviar la pregunta de la política catalana. En els últims anys, en els últims nou anys, la política catalana, tothom ha tingut un interès irrefrenable de tornar a posar la pregunta de dretes i esquerres al mig de la política catalana. Ara ja no estem aquí. Ara estem a la pregunta entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Aquesta és la pregunta en la que estem i està tothom arrossegat aquí, tothom té aquest interès. Nosaltres no tenim aquest interès. Nosaltres volem posar l'única pregunta fonamental de la política catalana, que és som lliures o no som lliures? Som independents o no som independents? Estem sent governats sense el nostre consentiment. La gent va sortir al carrer fa 9 anys a dir no teniu el nostre consentiment. Per poder governar-nos. I des d'aleshores estem sent governats sense el nostre consentiment. Hem vingut a dir no és no. I tenim gent al partit i gent a les llistes que ve de tradicions molt diferents. Hi ha gent que ve de l'esquerra independentista, hi ha gent que ve dels històrics del País Valencià, hi ha gent que ve del món de l'empresa i del món liberal, hi ha gent que ve de la societat d'estudis militars,

hi ha gent que ve dels CDRs, hi ha gent que ve de les AFES. Hi ha gent que ve de les assemblees de docents intentant que el català sigui el centre de l'escola. Hi ha gent que ve de la reforma del model econòmic. Hi ha gent que ve, bàsicament, de l'independentisme democràtic i que està disposada a fer-se la pregunta sempre, davant d'aquest problema, què és el que ajuda a l'alliberament del país? I la resposta, si és de dretes i tu ets d'esquerres, te la menges, i si és d'esquerres i tu ets de dretes, també te la menges. Però aleshores el que estàs dient és que la independència es fa dient no. No, el que estic dient és que la independència es fa dient que sí a Catalunya, però no a Espanya. Que algú ha de tenir el coratge de finalment anar a dir fora a Espanya. No anar a dir, és que volem marxar d'Espanya, com si fossin algú apallissat que agafa amb una roba i se'n va creuant la frontera. No, no. Però com es fa la independència, Jordi? La independència es fa com s'han fet totes les independències d'arreu del món. Aquí jo podria estar parlant tres hores sobre això. Però deixa'm que et digui molt ràpidament. Hi ha molts tipus de moviments d'independència al món. Els podem classificar de moltes maneres, però el nostre té unes característiques,

que és que és un moviment institucionalitzat. Que vol dir que té institucions, que té Parlament, té Generalitat, té funcionaris, té moltes coses. No som els txetxens, no som una tribu de l'Amazones que està intentant lluitar contra l'imperialisme, no som a Sudán del Sud, no som res d'això. Ens assemblem una mica. A Escòcia o al Canadà, amb la diferència que els estats respectius són diferents del nostre estat. Però, bàsicament, estem en aquell grupet. Flandes, aquest és el nostre grupet. Això vol dir que nosaltres tenim unes eines molt poderoses al nostre servei, com és la gent entén que existeix un Parlament i obeix les seves lleis, hi ha un govern que governa, hi ha uns serveis que funcionen, i, per tant, tu, si vols fer la independència, necessites el control de les institucions. A diferència de. Una guerrilla o un grup terrorista o un exèrcit. Tu necessites el control de les institucions. Per tant, som un moviment massiu, democràtic i institucionalitzat. Per fer la independència el que necessites és tenir el control de la cambra legislativa, de la cambra executiva i del carrer. Llavors, amb això. Puc allargar-me tant com faci falta però el principal escoll que hem de superar del 2017 és la voluntat política i la capacitat del lideratge polític d'entendre què s'ha de fer a cada passa perquè la gran descoberta del 2017 és que la gent que havia al comandament com que no es pensava

que allò passaria no havia reflexionat ni 5 minuts sobre quina era la propera passa van improvisar, van improvisar malament i tots ens estem pagant les conseqüències.

Sí, les institucions en una democràcia es basen en les majories. Sí senyora. En aquest moment vostè creu que hi ha una majoria suficient com per defensar la independència?

Jo crec que la gent és intel·ligent i la gent quan va a votar a les eleccions no només vota allò que vol sinó allò que creu possible. I durant els anys que van, del 2009, que van començar les consultes populars, fins al 2017, hi va haver un increment de confiança mútua, de confiar els uns en els altres i en el lideratge polític, per fer possible una cosa que està al cor dels interessos dels catalans des de fa segles. Passat aquell moment, el que van demostrar al nostre lideratge polític és que no eren capaços de materialitzar això. I es va trencar la confiança, no només entre l'elector i el governant, també moltes vegades entre la mateixa gent que està a la base dels moviments independentistes. I això exigeix una reconstrucció. Aquesta reconstrucció no és només que la gent pensi que és independentista o vulgui la independència o s'identifiqui com a independentista. Hi ha moltíssima gent així. A més a més, és el cor del país, és la gent associada, és la gent que està implicada. És la gent que aixeca el país associatiu. Allà la majoria és immensíssima. El que cal és polititzar això. Perquè els últims anys el que hem vist és una privatització d'aquest conflicte. Ara tu trobes que vas al jutjat i l'advocat et diu que si parles en català la sentència et sortirà a la contra. O vas a la botiga i no t'atenen en català. O vas a l'escola i veus com retrocedeix la immersió. I tu t'has de forçar tu individualment a encarar el conflicte. Ets tu. S'ha privatitzat el conflicte. Per tant, el primer que hem de fer és polititzar-lo. Són els polítics, som els polítics, els que hem de prendre la responsabilitat d'encarar aquest conflicte. I això generarà un increment de la institucionalització, de la parlamentarització de l'independentisme, que no tinc absolutament cap dubte que és possible. I si hem vingut els de l'hora a fer alguna cosa, és oferir l'esperança que això és possible i la convicció d'arribar fins al final quan entrem a les institucions.

Claudi, breument, sisplau. No, és que volia tornar a sobre el mateix, és que va un minut i mig de resposta, però la pregunta era si hi ha una majoria independentista ara o no n'hi ha. Disculpa, podries repetir que no portava els auriculars? Sí, que volia preguntar-te una mica això, si hi ha majoria ara independentista o no al país.

Ah, val. Però això, em demaneu que obri les entranyes d'un pollastre i les miri molt atentament.

No són les entranyes un pollastre, hi ha dades, hi ha sondejos, hi ha enquestes.

Sí, els sondejos en els últims anys s'han mostrat molt ineficients a l'hora d'escrutar quina mena de majoria social hi havia, però en tot cas, que hi hagi molta majoria independentista no obliga als espanyolistes a deixar de presentar-se a les eleccions. Ni a treballar per la unitat d'Espanya, o pel federalisme, o perquè ells vulguin. Tots tenim l'obligació d'anar a les institucions a defensar honestament allò que volem. El que no pot ser és el que ha passat els últims anys, que és que hi havia unes forces polítiques que anaven a les eleccions dient que volien una cosa i fent la contrària. I això, evidentment, no només desgasta la confiança en la política, també desgasta la confiança en el futur del país. I per això apareixen noves formacions, per això apareix l'Hora. És una gent que diu, som una gent que diu, volem la independència del país, volem la llibertat del país i estem disposats a fer el que no ha fet ningú fins ara.

Jordi Graupera, president de l'Hora i candidat a les eleccions generals el 29 de novembre. Moltes gràcies i molta sort. Moltes gràcies a tots i visca Catalunya lliure. I què han dit els altres? Gerard Jubany, bon dia. Bon dia. Mira, si ahir vam sentir coses nefastes que et poden passar quan estàs en antena, avui entraré en els continguts, com vendre bé un tema que explicarem més endavant, com fer el que en anglès diríem un cliffhanger, un ganxo. Aquí en tindrem ara un exemple que has fet tu mateix aquest matí. I atenció, si sou homes i esteu pensant en operar-vos el penis per allargar-lo. Sí, una mica sí. Perquè hi ha operacions que es compliquen. Ara ho expliquem. I aquí s'ha quedat la gent enganxada, no? Com allargar, de fet, l'interès. Abans d'anar a publicitat has de donar alguna cosa perquè la gent s'hi quedi atrapada. Allargar l'interès per un tema, en aquest cas, no? Es veu que hi ha complicacions serioses, eh?, d'operacions, vull dir que vigilem. I ara anem a l'oreja de Van Gogh. Té, que no et sentim. Sí, sí. Anem a.

Espera't, trobem el micròfon. Ana, digues, digues. El pot petit i a la bona confitura. Home, com a mínim que hi hagi confitura,

perquè el que expliqueu és que. Espera, que obriam el micròfon del Vicent, ara sí, Vicent. Que dic bueno, i el verí. I el verí. Res, que anem a l'oreja de Van Gogh, ara. Van Gogh segueix tallat l'altra orella que li quedava. Si hagués pogut sentir aquesta nova etapa del grup de Maia Montero, avui a les xarxes ens hem trobat amb aquesta

nova perla de la cantant. A mi lista de obsesiones de nombres olvidados.

Están explorant nou géneres musicals, ¿no? I ara entrem en matèria Carlos Herrera, la COPE, criticant els qui critiquen el pacte al Senat entre PP i Vox.

Bueno, esto lo dice el que se

ha tirado ocho años pactando con Bildu.

El més interessant del COBE PRO ha arribat amb el senyor andalús que li fa els esports. És un senyor que fa mesos que es queixa que té poca llum a l'estudi, cosa que li impedeix llegir el guió amb comoditat. I com que no han atès la seva queixa, l'home ha tirat pel dret i avui ha aparegut amb un casc de miner amb un llum frontal.

Con la once, Narans en la mina. Buenos días. Buenos días. Tú me obligas a estar en la mina. Llevo una linterna en la cabeza puesta para poder.

Tengo delante de mí a un espeleólogo que se ha puesto un casco de minero para leer la prensa deportiva. Es que si no, no puedo, no veo, claro. A mí me recordó un amigo de mi padre una vez. Es que no te veo la cara, veo nada más que una

lámpara en tu frente. Solo vemos una luz al final del túnel.

A un amigo de mi padre se le murió un primo hermano. Fins aquí l'àgora d'avui amb Marta Rossi, Kiana Grau, Vicent Sánchez, Esther Vera i Claudi Pérez. Gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres. Bon dia, adeu. Farem una pausa i parlarem de Donald Trump. Falta una setmana per l'esmit terme. Ara tornem.

D'aquí uns minuts, al Matí de Catalunya Ràdio. Parlarem de les eleccions

de mig mandat als Estats Units, que són d'avui en vuit, amb l'experta en ultradreta Franco de Lledone i el filòsof Bernat Dedeu. I a les 11, una nova sessió de teràpia boomer amb Sergi Pàmies, avui per parlar de les sobres. Des de les 6 fins a la 1, escoltes el Matí de Catalunya Ràdio amb Ricard Tostrell.

L'Enigmarius, amb Màrius Serra.

Avui l'Enigmarius feia l'apèndix que menys agrada als impacients, i la resposta era cua. La cua és un apèndix que molts animals tenen a la part posterior, i als impacients de mena no els agrada gota fer cua. 1.757. De les 1.812 respostes rebudes, són encertades i, per tant, avui l'Enigmàrius dona 3 punts per a la copa. Guanya el lot d'embotits del grup La Selva, Josep Colomines i Balaguer, del Prat de Llobregat. I avui també ens heu dit sec, dit, nas o peu.

El Matí de Catalunya Ràdio.

Ara són les 10 i 40, estàvem escoltant la publicitat, però són coses que passen. Francesc Garriga, què tal? Bona tarda. Bona tarda, bon dia. Com estàs? Molt bé. Doncs espero que la tarda s'hagi arreglat i pugui funcionar els aparells, perquè ara s'han aturat. Ha callat el play. Bé, avui ens acompanya el Francesc Garriga, també el Bernat Adeu. Bon dia, Bernat. Bon dia. Perquè falta just una setmana per les midterm, les eleccions que es fan a mig mandat presidencials als Estats Units, i avui volem parlar de Donald Trump, de fet. Des del principis de setembre, el Bernat ens ajuda a entendre aquestes eleccions cada matí al voltant de dos quarts a set del matí i sempre ens explica algunes de les claus de la situació en què ens trobem. Diries, Bernat, que Donald Trump arriba una mica coix

a aquestes eleccions? Home, més que coix, si et fixes en les dades de popularitat, que són un dels baròmetres de Carles Smith Terms, el president supera ben poquet el 30%. És una popularitat molt baixa. Però després a Trump li ha passat una cosa interessant que de tant en tant els polítics. Per diferents circumstàncies els passa, i és que allò que feia gràcia fa vuit anys ja comença a no fer gràcia. És a dir, aquest personatge que va aprofitar la seva àurea d'antipartidista, de populista, de vers lliure, que en certa manera ho era i això. Trobo que el president va exercitar-se prou bé en alguns moments de la seva primera presidència. Sobretot, ara ja comença a no fer gràcia. L'exemple més evident és la famosa reforma de la Casa Blanca. Una reforma que havia de començar amb un simple ball, el ballroom, és a dir, allò que es fan a les gales, que havia de ser una reforma més o menys necessària i que ha acabat sent una cosa faraònica, absurda. Com va dir l'Obama l'altre dia, sembla que la Casa Blanca sigui. Una cheesecake factory feta per Saddam Hussein. Llavors, jo crec que ara al Trump li ha perdut la gràcia. I després, clar, tot el Partit Republicà en els últims anys s'havia adaptat a l'estètica i a l'ètica dels Maga. I això, aquesta unitat que fins ara era molt forta, a nivell mediàtic, a nivell social, s'ha estat trencant, per molts motius. Jo crec que el motiu migratori, el motiu de la política antimigratoria de Trump ha fet molt mal. El tema de l'AIS ha estat determinant. I després passa una cosa. És aquella famosa frase, és l'economia estúpida. Quan la gent va a posar benzina al cotxe, especialment als estats que són rurals, a Kansas, a Ohio, que és on els republicans guanyaven sempre per dos dígits, i els costa més diners als treballadors, aquests treballadors s'enfaden i allà bé sempre ho paguen a les midterms. I després hi ha un tema interessant, i és que els demòcrates trobo que han fet una campanya molt més pensant en tot el país que no pas en els seus líders mediàtics de la costa, sobretot novaiorquesa. És a dir, nosaltres ens fixem molt, ho hem dit moltes vegades en els nostres comentaris, en Mamdani, en Bernie Sanders, etc. Però clar, els demòcrates que han de guanyar a llocs com Texas no han de ser els mateixos que han de guanyar a un estat com Nova York. I això trobo que els demòcrates, amb candidats més centristes, com la Gina Yohosa de Texas, com el mateix James Talarico a Texas també, han fet un canvi cap a posicions molt més centristes que els donen presència, fins i tot escons del Senat que no acostumen a tenir mai, com és el cas, per exemple, de Texas, North Carolina, Kansas, on l'Adam Hamilton està fent una feina boníssima. L'Adam Hamilton és un pastor d'una de les congregacions més grans dels Estats Units. I per tant aquesta visió més centrista els està donant un marge que fins i tot pot ser que tombi el Senat. Jo crec que al Congrés els republicans ja l'han perdut, pràcticament segur, però al Senat hi ha lluites molt interessants en indrets que eren des de sempre vermells.

Francesc. Sí, això que deia. Del Bernat del que feia gràcia i no fa gràcia jo crec que està tornant a passar la història s'està repetint el 2015 Trump fa molta gràcia el 2016 guanya les eleccions perquè és un personatge que va a la contra perquè és un personatge que dona solucions fàcils a un problema i la gent ho compra el 2020. Després de quatre anys que aquestes solucions no hagin impactat de la mateixa manera que ell va prometre, els nord-americans opten per un senyor amb tan poc carisma com Joe Biden perquè entenen que necessitem tornar a la normalitat de tota la vida. I el 2024 se n'han oblidat absolutament i el senyor Trump els torna a vendre durant dos anys les mateixes receptes, les mateixes divertimentos. I la gent diu, ah, ara sí. I dos anys després la gent diu, hòstia, és que ens l'ha colat una altra vegada. Llavors, el que diuen totes les enquestes. És a dir, el problema que hi ha als Estats Units ara és que la gent no es vol creure les enquestes perquè si passa el que diuen les enquestes és una massacre al Partit Republicà. I llavors hi ha un punt de precaució de dir. No serà tant. Ja ens l'han colat. No colat. Però ja ens hem equivocat amb les enquestes. A les últimes eleccions, que Donald Trump va augmentant encara més vots dels que va treure a les últimes anteriors, també tothom deia que la cosa estaria que no guanyaria Donald Trump. Però a les últimes enquestes. Recordo que a tu et va afectar personalment. A mi em va impactar, tot i que, en el fons, el que va passar era el que deien les enquestes, que era que tot estava molt ajustat i Trump va guanyar a tots els llocs per la mínima. Et va impactant perquè el teu entorn, els amics que tu tenies allà tenien la sensació que el país que ells pensaven que existia no existia realment això que et deia ara que la gent va tornar a comprar un discurs que havien rebutjat 4 anys enrere els semblava que era impossible que la gent fes aquest pas i fa la sensació que ara d'aquí una setmana veurem de nou com els nord-americans es planten una mica i veurem en quin grau que perdrà la cambra de representants es dona per fet i el Senat. Pinta que el perdrà també. Si es produeixen aquests dos fets, Donald Trump queda llavors molt coix pels dos anys que li queden.

Sí, sí, de fet, un dels enigmes d'aquestes eleccions és com passarà un president que està poc avasat a que l'auditin, i el Congrés i el Senat bàsicament serveixen per això, un president que literalment passa del Congrés i del Senat, si us hi fixeu, una cosa molt interessant d'aquestes eleccions és que van començar bàsicament parlant d'intel·ligència artificial, que és una cosa que a mi em va sobtar bastant, perquè jo pensava, especialment, parlarà de seguida del cost de la vida, que és el tema que ha acabat imparant. El preu del petroli, el preu dels béns del supermercat, etc. Però va començar amb una discussió sobre la IA. I és que els americans, paulatinament, s'estan adonant, i dic paulatinament no perquè siguin burros, jo soc de la gent que m'estimo molt, els americans, i crec que són gent molt intel·ligent. Però clar, Amèrica durant uns últims anys s'ha acostumat a que el president faci política a nivell federal amb dos o tres tecnofaudalistes. És a dir, el Congrés i el Senat, el Francesc que segueix tant com jo l'actualitat nord-americana, estàs acostumat, el Congrés aquesta setmana ha fet això, el Senat. El Congrés i el Senat han desaparegut del comentari polític. I el comentari polític és Sam Alman s'ha tirat un pet, Elon Musk s'ha fet un paterró. Són una sèrie de paios que no ha votat ningú, que tenen un accés molt important al president i que ara s'està veient que les seves polítiques impacten els estats, per exemple. I que cauen molt. Molt malament. Ara, però si t'hi fixes, primer, aquesta gent era demòcrata. És a dir, la gent de Silicon Valley, tradicionalment, era encimbrada pels progres, i eren gent que feien gràcia perquè eren els genis d'Amèrica, tot el tema de l'emprenedoria, etcètera. Llavors, clar, això s'ha vist que té derivades. Per exemple, a Texas, un dels temes importants de campanya són les plantes d'energia, de cara a la fabricació d'intel·ligència artificial. Clar, la intel·ligència artificial la gent es pensava que era una cosa que només estava al núvol. Ara resulta que se necessiten plantes energètiques, que les plantes energètiques tenen un impacte mediambiental. Per exemple, la Gineino Hossa, un dels temes de campanya de la seva campanya a Texas és el tema de, escolti, aquí no volem aquestes plantes perquè. Ja tenim el mediament prou fotut, com perquè ara ens vinguin a posar unes infraestructures que són problemàtiques. Per tant, el mindset lentament està canviant. I una cosa que ha canviat també a Donald Trump és que Donald Trump tenia un acord de podcasters periodistes molt poderosa. Toca Coulson, Nick Fuentes, poseu-li qui vulgueu, que eren països, que amb un micro. Ara que faràs un podcast, senyor. Fixa't en ells. Va com va podcast. Si ens voleu seguir a Instagram, doncs ho podeu. Converses pausades, llargues. Sense el ritme de la tele. Carinyosa, sense publicitat. Doncs clar, aquests tios feien un podcast i tenien 20 milions d'espectadors. Aquests anaven tota una i ara. I ara diuen ell.

A molts els ha perdut per sempre. Els ha perdut? Sobretot pel tema d'Iran. Anem a incorporar aquesta conversa al Franco Dele Donne, que és analista política especialitzat en geopolítica, relacions internacionals i extrema dreta, i acaba de publicar un llibre també amb el Fernando Arancón, que es diu En la mente de, ¿cómo piensan los líderes autoritarios del siglo XXI y por qué ganan? On repassen, entre d'altres, com són les ments de líders com Donald Trump, com Meloni, com Milley, com Putin, entre d'altres. Franco Dele Donne, bon dia, buenos días. Buenos días, ¿cómo están? Y gracias por acompañarnos. ¿Cómo debe estar ahora Donald Trump, viendo que su popularidad está bajando?

Bueno, si seguimos un poco su personalidad y la forma en que nos ha mostrado cómo se desenvuelve, yo no creo que esté muy preocupado. Tal vez al contrario, de estar pensando que esto proviene de alguna forma que lo quiere perjudicar, ¿no? En esa visión muy narcisista que tiene sobre lo que es su trabajo. Me parece que la pregunta más importante ahora es si efectivamente las encuestas tienen razón y le va muy mal a su partido en las elecciones de medio término. ¿Qué va a pasar después con las instituciones democráticas? Porque eso es lo que suele suceder con este tipo de líderes de la familia política, de las derechas radicales, donde justamente esas instituciones son erosionadas con el trabajo que van llevando adelante. En el caso en que tenga dificultades para sacar leyes adelante y demás, ¿cómo se va a desempeñar? ¿No va a recurrir a los decretos, a los vetos? ¿Va a generar una situación donde esas columnas del Estado de Derecho, en este caso en Estados Unidos, se vean afectados? Y eso es lo que me parece que tenemos que observar, insisto, en el caso en que se cumplan lo que dicen las encuestas, porque ya sabemos que a veces las encuestas. Bueno, le pegan un poco afuera,

¿no? Tú dices de Donald Trump que tiene personalidad de un alcohólico.

Bueno, eso no lo digo yo. Lo dice Susie Wiles, que es una de sus personajes más cercanos, ¿no? De un asistente que él tiene, que lo acompaña desde el año 2015, es decir, desde antes de ser presidente, hace, bueno, ya 11 años. Y a ella, en una entrevista con la revista Vanity Fair, se le consulta qué opina de él y, entre otras cosas, dice justamente esto. Y hay algo que me llama mucho la atención y es que cuando a Donald Trump, después de haber leído esto que dijo Susie Wiles, se le consulta qué opina de eso, cómo va a decir esto su. Su ayudante y demás, él dice, no, bueno, en realidad ella quería decir otra cosa, ella quería decir que yo soy muy impulsivo y tiene razón, alcohólico no soy, no bebo ni una gota, pero de alguna manera ella lo que quiere transmitir es que a veces me cuesta controlarme en mis decisiones, ¿no? Y me llamó mucho la atención porque Donald Trump no es una persona que. Defienda a alguien que dice algo negativo sobre él, ¿no? Entonces ahí hay un elemento particular que nos ayuda, por un lado, a entender efectivamente cómo se comporta, porque él mismo lo termina reconociendo, y por otra parte que en algunas ocasiones él hace estas excepciones, más allá de que su comportamiento suele ser bastante iracundo, ¿no?, cuando alguien le contradice. Esta es una virtud,

¿no?, para Donald Trump, esa forma de ser, de alguna forma.

Bueno, depende cómo lo veamos, ¿no? O sea, él construyó una estructura, o mejor dicho, una imagen pública a partir de la cual él se manifiesta como alguien casi infalible, que en todo caso, como te decía al principio, si algo le sale mal será culpa de alguien más o de algo más o de algún factor que en todo caso él no controlaba y por eso. Se le fue de las manos y es interesante porque si miramos un poco hacia el pasado, no sé si ustedes se acordarán, hace muchos años Donald Trump tenía su propio programa de televisión que se llamaba El Aprendiz. No sé si se acuerdan, un reality show donde él citaba a. Estás despedido, you're fired. Exactamente, sí, esa era la frase, ¿no? Usted está despedido. Y era interesante porque él ahí se manifestaba como una especie de juez. Ver el talento en la gente, ¿no? Identificarla ahí con dos o tres charlas, darse cuenta quién sirve y quién no. Él plantea, él está por encima, ¿no? Él está por encima de lo que sucede alrededor, de la realidad geopolítica, por encima de la realidad de los partidos, por encima de incluso lo que le pueda llegar a pedir su gente, ¿no? Su pueblo, América, ¿no? Como le llama él. Entonces me parece que en ese sentido puedo llegar a coincidir con vos en que esta forma de ver las cosas, esta forma de expulsar las culpas hacia afuera, le permite a él vivir una vida relativamente tranquila, al menos en ese sentido, ¿no?

Y uno de los factores tan incontables, Franco, es si las encuestas más o menos se cumplen, ¿cómo reacciona Trump a una derrota tan sangrienta? Una opción es, no acepto los resultados, vamos a juicio en Alaska por esto, aquí por el otro, no sé tú cómo crees que puede desenvolverse todo si Trump efectivamente pierde control de las dos cámaras, ¿cómo lo acepta él esto?

A ver, aceptarlo, tengo dudas que lo vaya a aceptar en términos formales. Luego la pregunta es cómo podría proceder en términos concretos. Esto que vos planteás de judicializarlo es una opción que no descarto. De hecho, a ver, tampoco tenemos que especular muchísimo. Hay que irse al año 2020. 21, perdón, en enero, no sé si se acuerdan, y ver lo que pasó, de gritar en la calle que nos están robando o nos han robado la elección, esto ha sido un fraude, y vayan y hagan lo que tengan que hacer para que esto no se acepte en el Capitolio. Y pasaron esas imágenes que, a ver, en la vida nos pasan tantas cosas, y ustedes más todavía, que están ahí con la información del día a día, que a veces nos olvidamos, pero lo que pasó fue muy grave, y ese no reconocimiento de Trump creíamos que culminaba con el fin de su carrera política. Y lo que vemos es que no pasó. No solamente que no pasó, sino que cuatro años después fue elegido y con más votos, o reelegido, mejor dicho. Y creo que eso es algo que tenemos que tener en cuenta. Si sucede efectivamente una derrota electoral, Me imagino a un Trump trabajando con los artilugios legales, pero también que le permita al sistema político institucional para él poder seguir gobernando como le parezca sin importar esos límites que le pueda poner la institucionalidad. En el sentido de. Si vos tenías cara de latino, tu vida estaba en peligro o tu situación legal en Estados Unidos estaba en peligro y podías ser deportado o metido en una cárcel sin juicio previo, sin investigación, sin nada. Entonces creo que ahí hay varios indicios que a mí me hacen pensar que Donald Trump no tendría ningún problema de reorganizar cómo funcionan esos resortes estatales en función del resultado, aunque sea negativo.

Si en voleu saber més, en la mente des, aquest llibre de Franco de Le Donne, que avui ens acompanya. Franco, gràcies per acompanyar-nos. Muchas gracias a ustedes. Cita, entre d'altres, per exemple, Donald Trump, el 2016, que diu que tenia la gent, diu, tinc la gent molt lleial, diu, podria parar-me a disparar per la cinquena vinguda i la gent no em seguiria votant. L'altre dia va sortir a un míting i va dir, jo puc sortir aquí. No, no. Fa 15 dies va sortir en un míting. Jo podria dir la tonteria més gran i m'aplaudiríeu.

I la gent va aplaudir. Però això ja comença a caure. Ara dèiem, el tema d'aquestes eleccions no només seran el resultat i, evidentment, les esmenes que hi posarà Trump. De fet, ja a través del Departament de Justícia sobretot a l'estat de Califòrnia, ja han començat a fer bullir l'olla. No, i Alaska. Ja parla n'hi ha Alaska, que hi ha vots il·legals d'immigrants que estan empadronats però que estan i legítimament al país que no s'haurien de comptar. Els republicans ja han començat a fer bullir l'olla, no? Però el més interessant d'aquestes dues eleccions, d'aquestes eleccions, són els dos propers anys, un president que governa sempre sol, com s'ho farà? Com s'ho farà? Ara estarà especialment sol. I que en teoria ha d'acabar mandat. Exacte. Sí, sí, jo crec que l'acabarà. I després què passarà? Perquè, clar, tota la ideologia del Partit Republicà ara està en mans dels Maga. El Partit Republicà, si vol tornar a ser un partit de centre, haurà de fer una autèntica revolució. Però també després tenim, jo insisteixo molt, jo dels polítics d'esquerra europeus em faria molt cas el que estan fent els demòcrates als Estats Units. L'altre dia la Gina Hinojosa, escoltava una entrevista que li feia el David Remnick, el director de Libyorker, i la Gina Hinojosa deia una cosa interessant de cara a les esquerres, deia, hem estat molts anys nosaltres parlant de guerres culturals, de si els lavabos dels transsexuals I feia molts anys que no parlàvem dels preus del súper. I ella mateixa deia I ella mateixa va dir, jo soc una populista econòmica. M'interessa que els meus constituents, que diuen ells, que els meus electors, puguin anar al supermercat i els ous estiguin a un preu que els puguin comprar. I després, escolta, ja parlarem dels transsexuals, de la pau al món.

Que no és incompatible tenir un debat amb l'altre, però no oblidar quin és el problema real de la gent, que és. La gent ha de menjar.

I quan ja menja, llavors ja parlarem d'altres coses. Això serà interessant.

Ho seguirem a Catalunya Ràdio amb Bernat Adeu i Francesc Garriga. Gràcies. Una pausa de tornem.

Soc l'Aida, de Carglass. Ho sabies que demanar la teva cita online és molt senzill? Entra a carglass.es, introdueixes la matrícula, escols el taller més a prop teu, dia i hora i llestos, reserva feta.

Sóc francesa i fa sis anys que visc a Catalunya. Tinc un fill petit, però quan el renyo en francès no em fa ni cas. Un dia li dic en català, prou, no toquis això. I es va quedar parat, com dient, això ha de ser important. Aleshores ho vaig entendre. El català és un poder. I em vaig apuntar a un curs per adults. Ahir em van posar una multa i crido al policia, prou, no faci això. I em diu, el català molt bé. La zona hablava, no tant.

Si vols aprendre català o certificar el teu nivell, t'informem sobre les opcions disponibles. Truca al 012, davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.

Les guerres, els nous feixismes, la IA. Hem entrat en un punt de no retorn per la humanitat i el planeta? EMI Internacional 2024, a la millor sèrie documental de format curt. Punt de no retorn, de Raúl Gallego Avellan. Tercera temporada disponible a la plataforma 3CAT.

Un informatiu en profunditat. Busquem sempre qui més en sap per resoldre els interrogants del dia.

I com sempre, amb la força dels serveis informatius de Catalunya Ràdio.

De 9 del vespre a 11 de la nit. Ens allunyem de les estridències. Mirem d'acostar-nos al fons dels esdeveniments.