Si hi ha un concepte que pot englobar gran part de la producció compositiva dels nostres dies és l'eclecticisme. Un calaix de sastre que pot agrupar una varietat i pluralitat definitòria dels temps que vivim. En aquesta secció, Joan Magrané destaca dos noms, precedents immediats, que van fer de l'eclecticisme la seva divisa: Joan Guinjoan i Sofia Gubaidúlina.
Després de la Nova Complexitat, amb Joan Magrané explorem la Nova Simplicitat, un corrent que reivindica expressivitat, tradició i immediatesa. A través de figures com Wolfgang Rihm o Manfred Trojahn, descobrim una música menys conceptual però igualment intensa.
Joan Magrané continua estirant el fil de la New Complexity per mostrar com aquesta estètica, que ha estat tan influent en les darreres dècades del segle XX, ha tingut un impacte al nostre país.
Després d'unes setmanes acompanyat pel minimalisme musical, Joan Magrané ens proposta tornar a Europa per endinsar-nos en una corrent de la música contemporània caracteritzada per un nivell extrem de detall i bigarrament de tots els elements musicals, la New Complexity.
Aquesta vegada, tornem a travessar l'oceà per aterrar una altra vegada als Estats Units i continuar estirant el fil del minimalisme musical. Perquè el Joan Magrané se centra en les seves tres figures principals: Glass, Reich i Adams.
Aquesta vegada el Joan Magrané ens parla d'una obra seva destinada al temps de Setmana Santa. Una peça estrenada l'any 2024 al Festival de Perelada en la seva edició de Pasqua: les Tenebrae Responsoria.
Joan Magrané ens proposta viatjar als Estats Units dels anys 60, el moment en què apareix el minimalisme musical. Un moviment que, tot i acabar sent part del mainstream i de la cultura popular, neix com a art experimental.
Continuem explorant la influència de Helmut Lachenmann, amb exemples de compositors que han seguit la seva estètica, basada en el soroll com a element articulador de les obres.
A les "Noves aventures" canviem de rumb: si fins ara el Joan Magrané s'havia fixat en la poètica del so, ara ens encaminem cap a la poètica del soroll, on ens endinsarem en l'univers de Helmut Lachenmann.
Aquesta vegada, amb Joan Magrané explorem dos noms que comparteixen certes idees i procediments amb Salvatore Sciarrino: Stefano Gervasoni i Francesco Filidei. Després, anem a Àustria, on la seva estètica també ha fet furor entre els compositors nascuts entre els 60 i 70 del segle passat.
Joan Magrané dedica el seu espai a una de les tendències dominants en la música clàssica escrita en els darrers 50 anys. Ho anomena la "poètica del so", i una de les cares més visibles és Salvatore Sciarrino.
Un cop visitades les seves fonts, a Itàlia, i conegut el seu representant més decisiu, a França, aquesta vegada, amb Joan Magrané, descobrim la seva influència en altres indrets.
Aprofitant les dates nadalenques, el Joan Magrané ens proposa endinsar-nos en el perfil d'un compositor molt particular i original: Niccolo Castiglioni, nascut a Milà l'any 1932 i mort allà mateix l'any 1996.
De nou, ens endinsem en les sonoritats de l'espectralisme amb Joan Magrané. Aquesta vegada, parlem d'un dels seus membres més importants i influents: Gérard Grisey.
Ens endinsem, amb Joan Magrané, en una escola estètica molt important de la segona meitat del segle XX: l'espectralisme.
Acabem aquest recorregut per la història del dodecafonisme fent una última parada, aquest cop, a casa nostra. Perquè Joan Magrané es fixa en el gran exponent d'aquesta tènica a Catalunya: Robert Gerhard.
Continuem explorant els camins del dodecafonisme, a través de la música de Webern, Boulez, Stockhausen i Nono.
Dodecafonisme, o dodecatonisme, és un dels adjectius que més espanten en el món musical. Per això, en aquesta secció, Joan Magrané ens desgrana els detalls d'aquest sistema de composició.
