El paper de les dones a l'"Odissea": "Sense elles la tornada d'Ulisses no seria possible"

Comencen les dones i els dies. Avui he perdut els papers, us dic la veritat, però és que parlarem de l'Odissea. I per això passa que quan tens un llibre en vers al costat, a vegades se t'oblida el que has de dir.

Tot allò que és clàssic, si ho penseu, va acompanyat del masculí. Aquest cotxe és un clàssic, Shakespeare és un clàssic, el partit de futbol, el clàssic. Poques vegades clàssic s'acompanya d'allò femení. Acaba de publicar-se una nova traducció de l'Odissea, el poema clàssic d'Homer. I se'n parla, i se celebra. És ben bonic pensar que encara ens emocionem amb les noves traduccions d'un text tan antic. Odisseu és l'heroi, però no hauria fet el seu viatge de retorn sense totes les dones que volten aquest llibre. Avui sí, perquè volem, parlem del paper de les dones a l'Odissea. A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Passen 8 minuts a les 9 de la nit, esteu a la sintonia de Catalunya Ràdio. Ara ja tinc tots els papers amb mi, això és una meravella. I això que sentim és Ethel Cain, aquesta dona que va triomfar aquest cap de setmana al Primavera Sound, el divendres, que polovia tant, però tot i així, ella, amb aquest esperit teenager que diu que té, li va anar molt i molt bé.

I avui nosaltres també tenim aquest esperit tíniger per començar el programa, o adolescent, o juvenívol, si voleu, perquè ens hagués encantat a l'institut que ens posessin a llegir l'Odissea. Al meu no va passar això. Vosaltres vau tenir aquesta sort, ens ho explicareu a donesidies.cat o ens podeu trucar al 932017474. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Com dèiem, la traducció és aquesta Odissea d'Homer, traduïda per Pau Sabater, de la Bernat Metge, aquesta col·lecció dels clàssics, i ens acompanyen, amb l'excusa aquesta, o amb la vinentesa, que ens agrada més, la Meritxell Blay. Benvinguda, com estàs? Molt bé. Filòloga, clàssica, com ha de ser. Una dona, quantes vegades te l'has llegit, l'Odissea?

Durant un any, no ho sé, moltíssimes vegades, en els últims dos anys. No, no ho crec. I totes les versions que m'he llegit, tampoc. I des de la carrera fins ara, doncs imagina't, no ho sé. 100? No ho sé. 100? No ho sé.

Mare meva, ets la meva. Potser és el llibre que m'he llegit més. És la meva ídola. També ens acompanya la Pina de Baquer. Com estàs? Hola, Montse. Molt bé, moltes gràcies. Jo no me la llegi tantes vegades. Tantes vegades no, però una sí, eh? Si no, no et convidem. Un parell, jo crec. Ah, he imaginat. Licenciada en Història i també avui vindrà a parlar d'aquesta odissé del paper de les dones. I també l'Alba Camarasa, com estàs? Hola, molt bé, moltes gràcies. Poeta i psicopedagoga o orientadora familiar. Exacte. I moltes coses i les que et convingui. Sí. Estava pensant, ja que ets orientadora familiar, aquí hi hauria molta feina, no, l'Odissea? Hi ha molta feina, és una font d'inspiració i al revés també, no? Moltes vegades troben coses en la pràctica professional que les lliguen a l'Odissea tranquil·lament. El que vol dir és que tot estava inventat ja. Tot estava inventat ja, parlem d'aquesta traducció i també el 17 de juliol es presentarà la versió cinematogràfica dirigida per Christopher Nolan a les dones i els dies. Doncs en volem parlar de tot això. Primer de tot, per què han portat aquestes dones? Aquestes dones són unes enamorades de l'Odissea i de tot allò clàssic, encara que siguin fèmines, com dèiem al principi del programa. I tenen un podcast, que és una meravella, que es diu Les Tres Gràcies, que és un podcast de literatura i societat a través de la mitologia. I vosaltres ja, quan poca gent en parlava d'això, vosaltres ja vau parlar del que significava, quin era el paper de les dones a l'Odissea. Expliqueu-me per què aquest cuquet i per què aquest podcast, que a més teniu una senyora romana allà de pedra, que us dona. Avui veniu totes amb la samarreta, això a ràdio no es veu, però vaja. Però ho sentim. Ho sentiu, ho sentiu.

El nostre logo de Gabriel Salvador, ho hem de dir, el gran il·lustrador, que sempre el portem. Sí, sí, quan agafem un bolo, doncs així ens. És el nostre uniforme. És el nostre uniforme.

Doncs escolta, per què les tres gràcies? Com va començar això i per què aquestes ganes de parlar de tot allò clàssic? O per què renovar-ho? La que té més coneixement sobre el món clàssic és la Txell, però nosaltres també ens sentim una cosa propera i una cosa molt inspiradora en el món clàssic. Nosaltres tres escrivíem per a diaris digitals juntes, vam. Teníem molta afinitat i teníem moltes ganes de fer notar la nostra veu d'una manera o d'una altra. Les tres escrivim, les tres ens movem en el món cultural i vam trobar que en el moment del podcast era un moment en el que podíem dir la nostra i havíem de dir-ho mitjançant lo grec. El grec, el clàssic, jo deia ara això al principi, del futbol, el clàssic, etc. Sembla que tot, el Shakespeare és un clàssic, també si pensem en Blum, el canon literari està ple de clàssics, però sempre ha estat relacionat amb el món masculí. Suposo que a tu et fa una mica d'al·lèrgia ja tot això.

Bé, de fet, el poema de l'Odissea sempre es defineix com el poema de l'home. O sigui, el senyor Pórtoles, el professor Pórtoles a la UB sempre deia, és el poema de l'home. Jo quan feia presentacions, i faig presentacions o clubs de lectura, sempre ho poso en un interrogant. El poema de l'home, o sigui, quin paper tenen les dones en l'aventura d'Odisseu. Quan jo estava fent l'adaptació d'una Odissea infantil-juvenil o per públic no abasat a llegir en vers o grans clàssics per la galera, vaig començar a rellegir l'Odissea. I aquesta vegada la vaig rellegir des d'una altra mirada, perquè cada vegada que comences una lectura dels clàssics, això ja ho tenen, els clàssics serveixen, tothom s'hi pot veure emmirallat, tothom s'hi pot veure reflectit. Però llavors jo vaig començar la lectura i me'n vaig adonar que estava fent una lectura més femenina i que posava en relleu. Volia posar en relleu les dones i que hi havia coses que com a dona ja no podia continuar escrivint sense tergiversar la història. Això sí, el mite no es canvia, nosaltres no canviem cap veu, sinó que. No, ara no fem de protagonista Atena i Odisseu l'enviem a comprar a Bajoques. No va així. Això no va. Nosaltres no canviem res, però mirem. De vegades és que la dona ja hi és, Penelope ja hi era, però no se l'ha mirat, s'ha mirat més a Odisseu que no a Penelope. Llavors, el que volíem era això, posar en relleu aquestes dones sense les quals tot el viatge d'Ulysses a la tornada a casa no seria possible. I sobretot vam començar amb Penelope, que ja era la primera. I Mogudes, no? Pineda una mica que. La Pineda em va portar, vam anar juntes a conèixer Mary Bird, que. Som fans. Som fans, sí.

Historiadora anglesa que té llibres fantàstics i que sempre té una mirada molt feminista sobre tot el que fa. Té un llibre meravellós que em sembla que és Les veus i el poder de les dones.

La veu i el poder de les dones, correcte. Que és una de les nostres bíblies. De fet, és un llibre que recull dues xerrades que va fer en el seu moment i la primera justament parla de Penélope i d'una. D'una escena molt significativa de l'odissia en la qual, doncs, Penélope s'adreça als seus pretendents, però llavors Telema, que és el seu fill, la fa callar, perquè ell ja és l'home de la casa, i dius, serà possible un. Un adolescent que li acaba de sortir ara, com aquell que diu el pèl a la barba, i ha fet callar a la seva mare, que és una dona que ha estat aguardant la casa i tirant endavant la casa mentre el seu pare estava a por ahí. Això que dèiem l'Alba Camarás, segur, com a orientadora familiar,

segur que va pensar, jo aquí què faria?

De fet, Montse, l'Alba el que va fer en el capítol de Penélope és fer com una psicoterapia entre. Sí, com una teràpia familiar. Més sentida, més sentida. És molt divertida, no? Ho heu d'aprovar. I a part de Meribert, que sempre se cita Meribert i tothom parla de Meribert, jo vull dir que a casa nostra hi ha grans estudiants de gènere en el món clàssic. Al món clàssic també li ha arribat als estudis del gènere i tenim grans dones traductores de grec i grans dones que treballen fent visible tot aquest món femení. Que potser s'havia, doncs, això, tanyit de molta misogínia, però, per exemple, hi ha el llibre de quan les dones tenien el poder, de la Marta Uller i la Gemma Puigverd, professorses de l'Autònoma, 500 pàgines, no el llibret de Meriber, que cita dos moments concrets de l'Odissea, sinó 500 pàgines de cites, i cites, i cites, de dones a la literatura grega i llatina. Vull dir. Realment ja, elles estan fent un màster de gènere, hi ha Montserrat Jofresa, hi ha Francesca Mestres, hi ha Pilar Gómez, hi ha moltíssimes dones traductores. Moltes dones, però clar, lo curiós és que les tres grans traduccions al català les han fet senyors. Sí, però de la Ilíada no, eh? La Ilíada tenim la Montserrat Ros, que la Ilíada és una obra encara potser més difícil de traduir que l'Odissea.

Sí. Però creieu que el fet de. T'ho puc preguntar tu, que ets filòloga clàssica, i que a més has fet aquesta adaptació per la galera, per gent jove, i que podeu llegir vosaltres. Si no us atreviu amb la traducció del Pau Sabater, podeu anar a la de la galera, perquè per això serveix, no?, també. El fet que només hagin traduït homes, tu creus que. Ha fet que determinades coses estiguin fetes d'una altra manera o que no tinguem tanta atenció?

No té per què ser així, perquè si la dona és una traductora misògina, tampoc es notarà res. No, però parlo ara de les traduccions que tenim fetes en català. No, les traduccions són correctes. Per exemple, ara es parla molt, arran de la pel·lícula del Nolan, de la traducció americana de l'Emily Wilson. Emily Wilson ha fet una traducció, però ella s'ha esmerçat a corregir totes aquelles paraules, adjectius. Que tenien un deix d'insult cap a la dona, que tenien una cosa moral, o que fins i tot maquillaven coses que Homer no deia. Homer, quan Penélope dona l'arc als pretendents, parla de la seva mà musculosa, vigorosa. Carles Riba tradueix vigorosa. A les edicions americanes tradueixen blanca mà o fina mà o mà delicada, perquè no volen dir que Penélope és una dona. Vigorosa. Que agafa el toro per les banyes, m'entens? Llavors, aquestes coses, si la traductora, és igual que sigui un traductor o una traductora, en aquest cas, però si no hi ha aquesta intenció, la traducció no es veurà aquest fet. S'ha de ser feminista fins i tot quan traduïm. Exacte.

Se li han iluminat els ullets a la Txell Blay. Diu, és grec, és grec. Dic, escolta, aquí al programa nosaltres ens ocorrem molt això de la música, eh? A veure, et faré examen, eh? Què estan dient? Ui, és bé que no porto els auriculars.

Ni les ulleres, eh? No, no, però el títol. Has posat l'evangelià, que m'agrada molt. Sí, sí, posem moltes coses aquí. És una cantant jove grega que ens agrada. Natus, el podcast nostre, cada secció tenim. El Fotia van posar. Tenim sempre una cançó, també com fas tu, per anar separat.

Aquesta cançó es diu Etsi, Emai, Ego. Etsi, Emai, Ego. Sí, això. Així jo també. Així jo també. Mira, va, Cali, posem l'Evangelia, que li agrada. L'Evangelia, vinga, posem-la. El parer està molt de moda. Posem la segona cançó aquí, en homenatge a la Blai.

Oh, que no, un peligrosa. I que mai és on sóc.

Cançons, no ens en falten, però aquesta nit estem parlant de l'Odissea amb les tres gràcies, que això no puc dir cada nit, m'agrada dir-ho. Som Pineda Baquer, Meritxell Blay i Alba Camarasa, aquesta nit aquí parlant de l'Odissea i el paper de les dones. Hem parlat de traduccions, però ara anem una mica a la teca. Perquè, clar, jo m'he fet aquí com el meu, no sé, m'he fet com un plànol, i he pensat que Penelope és aquesta dona que representa que ha de cuidar de la casa, ha de filar i ha de fer fills, que és el que havien de fer les dones en aquella època, però ella, diguéssim. Que s'ho passa una mica, vull dir que això no és exactament així. Ella té una actitud molt més beligerant podríem dir, o molt més àvida. Sí, evidentment.

Sempre que veiem aquests tipus de personatges femenins, des de la Grècia clàssica, lo típico és que fossin dones submises, i Penelope és qualsevol cosa menys això. De fet, una cosa que explicava molt la Txell és que molt sovint els epítets odissecs de Penelope els hi posa el mateix que Ulisses, que és l'enginyosa també, perquè és la que enganya, és la que té aquesta idea d'anar teixint de dia i d'estar teixint de nit. Jo és que aprenc moltes coses amb el vostre podcast

i m'he apuntat la paraula, es diu Perifront. Perifron, que vol dir intel·ligent i prudent. Però clar, el que dèiem, d'ella no parlen així. Parlen sobretot d'ells, d'aquesta manera.

A veure, és amb qui et fixes més tu. Ningú t'ha dit que et fixis només en Odisseu. Et pots fixar perfectament en Penelope i en les altres dones. El que passa és que tothom sempre vol ser Odisseu. És l'heroi però quan tu llegeixes tu pots fixar-te en el personatge que vulguis de fet nosaltres juguem en el nostre podcast al final sempre de quin tant percent som de cada dona de l'Odissea o de cada deessa. I clar, en Ulisses totes vam dir, és que totes volem ser Ulisses, no? En el fons, també volem ser Ulisses, però també tenim una mica de Penelope, també tenim molt d'Atena, no? I d'Oriclea, d'Anticlea. D'Oriclea, d'Anticlea, en el fons.

Expliquem una mica aquestes característiques. Que, per exemple, la Penélope, que dèiem això, que havia vingut al món, com totes les dones d'aquella època, a cuidar, a fer fills, a filar, etcètera, en el fons fa una cosa molt divertida, que és que durant 20 anys té enganya de tots els pretendents.

Expliquem una mica això, perquè. Sí, bé, fa la seva prova, no?, ella. Ella fa la prova de l'arc, perquè sap perfectament que l'home que ha vingut, tot i que a Atena li ha posat un filtre de cap d'aire, un filtre d'Instagram, i l'ha amagat. Ella i ell es reconeixen a través de les seves proves mútues, perquè són molt iguals, són un aparell igual. I això no té res de. No és simbiòtica. És molt igualitari això. Llavors ella fa la prova de l'arc i després li fa a ell també la prova del llit. Que li diu, a veure, treu el nostre llit a fora. Llavors ell diu, no, el nostre llit no pot sortir fora perquè el nostre llit el vaig fer jo amb una olivera d'aquí d'Itaca i no el podem moure de lloc. I li posa totes les proves. Però es preguntava també pel fet aquest d'aquella fila,

desfila durant la nit, és a dir, va desfent tot el que

ha fet perquè és la seva manera d'enganyar-los. I això és molt simptomàtic perquè de les dones, també fins i tot de les romanes, els seus epitafis diuen que és una dona molt bona, em va donar fills, l'han enfecit i va fer la llana. Això és un dels epitafis més corrents en els romans també. Llavors, que la desfaci és molt de dir, jo vaig en contra de tot això.

Del que representa que he de fer, del meu paper a la vida. L'Atena, que és aquesta deessa de la saviesa que protegeix Ulisses al llarg del viatge, però en realitat per mi també és com la dona que el protegeix, la dona patidora. Seria, si ens posem en termes feministes,

la de les cures. I l'Atena no és tan així, nosaltres sempre diem que l'Atena té aquest punt, això la Dolors Miquel Aposfasi d'aquí del llibre ho explica també, que és com la negació de la maternitat, perquè ella neix del cap de Zeus. Té aquest punt que potser sí que protegeix a Ulisses, però també el protegeix perquè té una confrontació amb el déu del mar. I llavors, esclar, el que fa és ajudar-lo també per protegir l'altre. No protegeix d'una manera maternal, és una altra manera de protegir-lo, però sí que està a sobre. Sí, sí, i és això, i és aquest. Nosaltres la veiem sempre com aquelles dones que neguen la seva feminitat, que ells diuen, és que jo no soc com les altres dones. I amb aquesta ajuda a Golícia també, ella de fet no ajuda cap dona mai, ajuda l'heroi, ajuda un home. I és aquest tipus de dones, per nosaltres, doncs Atena sí que se'n preocupa d'Ulysses, evidentment, però tal com ha dit l'Alba, no d'una manera maternal, sinó com un. Com un deure, pràcticament. Correcte, i com que ella, al fons, també vol ser com Ulysses, una mica.

Parlem de les ninfes, perquè a mi això em fa molta gràcia. O sigui, hi ha l'Ecalipso i la Circe, que és una fatillera, no? Però sembla que és que els senyors en mans d'aquestes dones no tenen res a fer, perquè ells no tenen voluntat pròpia. És a dir, si et trobes un Ecalipso pel món, t'hi quedes. Tu et quedes allí 10 anys a l'illa, a aquella patina, bevent mojitos, fins un dia te'n recordes que vols tornar. És fort, això, eh?

Bueno, ell plora, pobre, saps? Allà a la vora del mar, i plora, però ella, com a bona ninfa, que ninfe és noia i núvia, també en grec, i d'aquí ve aquesta fantasia dels homes de la ninfomania, és això, elles es dediquen a això, i el pobre està gairebé assetjat, i plora perquè ella no el deixa marxar mai. A vegades nosaltres al nostre podcast diem, no, allò li dona una barqueta, no? Tant de bo algú em doni una barqueta, no? Dèiem allò per deixar-me, li fa construir el rai, però no li dona perquè vol, sinó perquè els déus baixen i li diuen. L'autoritat suprema.

Ja està bé, ja portes molts anys ex-màquina real.

I també l'Odissea comença així, ella està a l'illa Calypso, porta ja vuit anys allà, i després diu, home, tots els herois han tornat a casa després de la guerra, i el meu, Atena diu, i el meu Ulisses està allà, que no arriba a casa, i la seva intenció no és que es perdi pel camí divertint-se amb aquestes dones, sinó que ha de tornar a casa.

Mira, posem una cançó que es diu Calypso, que va fer la Susan Vega, justament dedicada a. Aquesta senyora que, clar, quan t'enganxa no ja ho li saps que valgui aquí.

La senyora que viu a l'illa i diu que un dia va haver de lluitar, però està molt feliç, jo crec, la Calypso.

I perquè vegis lo poc sorores que són les dones gregues, la poca sororitat que tenen les deesses en general. No tenien germà, no, eh? Cada una amb el seu Ulisses agafant-lo per la barretina. Ella li diu. Va, vinga, te n'has d'anar, però abans et faré com un petit xantatge, no? I diu, a veure, si et quedes amb mi, pensa que la teva dona ja hauran passat molts anys, serà vella, hauran sortit arrugues, estarà malament, no? En canvi, jo, si et quedes amb mi, et faré immortal, no? Llavors, això és un. Dir que no a la immortalitat és una prova d'amor, realment. Ell diu, prefereixo veure l'onsol morir als seus braços que quedar-me aquí amb tu. Que també, no sé si creure. Nosaltres no ens ho creiem gaire.

No ens ho creieu, però ell va tornar a buscar l'esposa. Alguna cosa tenia l'esposa que ell va tornar. L'esposa o el poder? No ho sabem, no ho preguntarem. Circe, que dèiem aquesta dona que és aquesta poderosa fatillera que transforma també els companys d'Ulisses en porcs, amb la idea també que les dones quan matem enverinem més que no pas agafem un ganivet. Són més civilines, estadísticament com a mínim. Em refereixo que això de l'Odissea. Ens ha portat fins als dies d'avui. Tenim aquesta idea sobre que les dones anem, tenim aquest doble fons i fem les coses una mica d'amagades. Pineda va aquesta suspirant.

Suspiro perquè realment és molt difícil matar amb algú. No, no, no. No ho hem provat. Encara no. Però clar, és que socialment. Des de petita se'ns penalitza l'ús de la violència. Per tant, l'ús de la violència explícita. I ara que tinc una filla, a l'hora de criar-la, m'adono que de manera també inconscient, penalitzo molt aquesta violència física i potser sí que aquesta violència més civilina sí que és l'única que es permet, per tant o que almenys no que es permeti, evidentment sinó que les dones puguem tenir interioritzada que puguem fer. M'entens? és això però Circe també és no tan enverinadora no t'agrada la idea d'enverinadora?

no en podeu discutir jo m'he fet la meva idea Circe ja amaga, fatillera que són paraules que jo no he volgut utilitzar. Perquè estan molt lligades, veus això que deien les paraules? A l'engany. A l'engany. Hi ha com al darrere una moralitat. Hi ha també la figura de la bruixa, val? I com l'hi has dit tu, a la teva versió? Jo no li he posat vareta, li he posat una vara. No una vara ni una vareta, sinó un bastó. Perquè en grec diu rapdos i llavors li he posat un bastó. Un gallato. Un gallato, perquè ella té. Té porcs. I tu et penses que una dona que tingui porcs allà al seu hort o a la seva illa, perquè les illes, a veure, no ens imaginem que això és com allò de l'isla de les Tentaciones. Això és una illa. Les illes gregues tenen oliveres, tenen animals, i les dones no aniran allà amb un vestit de princesa i una vareta. Era un altre món, això. Llavors, simplement li he dit una dona. Què passa? És una dona, és una deessa, però no cal una fatillera, una bruixa, una mala. Perquè per a mi això em porta a senyora dolenta. Exacte. Hi ha un estereotip. Fora. No se'n parli més.

There upon some distant shore.

Aquesta és la cançó de Penélope, és que estem dedicant totes les cançons d'aquesta nit a Lorena McKennith, però escolta, continuem perquè tenim la Nausicaa, l'Anticlea i l'Euriclea. A veure, la Nausicaa és la fan, la grupi, de l'Odisseu? Us agrada definir-la així o no? Hi havia alguna cosa, la lectura que nosaltres fèiem, que era entre atracció i fascinació per al personatge,

i està una miqueta així a mig camí, Nausicaa, cap a Ulisses. No, sí que és la més jove, és un adolescent i de fet és el primer home en nu que veu. Sí. I llavors explica també que a més quan se li apareix, ell ha estat jugant a la platja, és una nena, i se li apareix i a més de 7 anys li ha fet com un filtre d'Instagram. Un altre nou filtre. Un filtre, però aquest que el veia com maco i clar, s'allorna però perquè no ha conegut res més tampoc. És això, que és el que ens passa quan A més,

abans no hi havia Instagram, o sigui, pensàvem que només era el que hi havia, la realitat.

Referents seré limitats. Exacte. Què deies, Meritxell? Què volies dir? No, no, clar, que Neusica, quan troba Ulisses a la platja, després d'haver naufragat, tot fet caldo, ha dormit a sota d'uns metolls i surt allà, totes les noies s'espanten, menys ella, i ella diu que potser us fa por un home, no? I a mi fa molta gràcia això, no? Jo veig una mica l'anunci d'Estrella Dama aquí, eh? Sí, una mica. Però el valor també l'hi dona a Atena Nausicaa, perquè ella agafa el carro i les mules i se'n va amb les seves noies a rentar roba. Ella és una princesa, no té cap necessitat d'anar a rentar roba, que té serventes. Però Atena li diu, li posa aquesta idea al cap, sempre Atena amb aquestes idees, perquè es trobin a la platja i el pugui portar fins a l'acord dels feacis i ells l'ajudin a tornar a casa.

I amb tot això que dieu, creieu que tots aquests personatges són més actius, més passius? O on els posa Homer quan escriu? Està clar que no fa el gran viatge que fa Ulisses, però com deia la Txell al principi, no hi ha moviments sense la presència i la funció de les dones en tota la història. De fet, descobrim personatges interessantíssims, més enllà de l'heroi. Anticlea i Euriclea, ens queden una és l'ombra d'una mare i l'altra és la vida d'Ulisses li diuen així?

Anticlea és una meravella de personatge perquè és la mare d'Ulisses i no suporta ara l'altre dia quan vam llegir els titulars de A mort de tristesa de l'Emergença Trapi jo vaig pensar en l'Anticlea que sempre li havíem dit A mort de tristesa i jo li vaig dir es llança al mar perquè no pot suportar que son fill no torni. I no totes les dones tenen el valor de Penélope. No totes poden aguantar el que aguanta ella. Sa mare, la mare d'Odisseu, no ho aguanta. I llavors s'ha de veure també aquesta diversitat de dones. És que hi ha una diversitat de dones, de seriotips de dones, de prototips de dones. Que et permeten veure com som gairebé més les dones que l'home, perquè d'home només n'hi ha un, no? I de dones hi ha tot un munt de maneres de ser dona a l'Odissea, que és que dona molt de sí. I jo, per exemple, sempre ho explico que en el capítol d'Anticlea, com que ara jo soc mare, no?, a trobar-me el meu fill mort jo morta i el meu fill que baixa a l'Inframont i ens trobem i ell s'assabenta que jo soc morta i no ens podem abraçar és un moment, jo el vaig trobar tan fort que trobo que és molt destacable i coi, que sa mare, no? son pares, sempre n'estem parlant la Ertes, Odisseu, Italema tot el pare, el fill i l'altre tota la línia paterna que és la que dóna el poder i l'herència masculina.

I tu, per exemple, que treballes a un institut i que expliques moltes vegades i que parles molt de tot això, quina és la manera que trobes també d'explicar tota aquesta diversitat de la que parlàvem? Que aquestes dones no siguin també tot allò que ens han explicat, sinó que puguem fer-li una relectura.

Això, posar-les en el paper. Tu què faries si fossis Calypso? Tu què faries si fossis, no? Que elles se sentin, això, quin tant per cent, això que fem nosaltres, quin tant per cent, com te sents? Tu ets més Penelope. Totes volen ser Circe. Fixat, eh? Aquesta cosa de l'embaraniment.

I potser és perquè és el personatge femení més actiu, potser, també. I al cap i a la fi, és veritat que les noves generacions de noies sí que pugen, almenys amb aquesta manera de ser més actives.

També critiquen molt la infidelitat d'Ulisses. Jo els dic, bueno, és que si tu trobes dues deeses, no? És que una miqueta aïllada de les tentacions sí que era, eh? Fins a quin punt pots dir que no, no? Saps que això és el titular, no? Sí que ho fan. I després el telema, que el telema que els agrada molt, perquè de vegades el que em trobo ara molt, quan vaig a fer clubs de lectura i tot, és molts nois o noies que han crescut sense els seus pares, o sense el seu pare, perquè venen de fora, venen d'un altre país, han de buscar una nova ítaca, han de buscar un nou arrelament, i de vegades tenen el pare fora i hi ha nenes o nens que m'aixequen el braç i em diuen jo fa quatre anys que no veig el meu pare, jo vaig venir a Senegal, per exemple, i fa molt de temps que no el veig, o jo he crescut sense el meu pare. De fet, el síndrome d'Ulisses està definit així,

el que passa quan hi ha tot un moviment migratori i no acabes d'ubicar-te o t'acosta molt o té moltes conseqüències.

I ara la Simone Weil amb el poema de la força o també amb tot el tema del desarreglament té diverses obres que a mi m'estan agradant molt que és un tema que no l'havia treballat encara i també em va molt bé per treballar amb adolescents doncs escolta,

meravella tercer podcast que hi ha quarta temporada del podcast que està a punt de sortir de les 3 gràcies abans m'heu deixat anar un titular no voleu dir-ho a Catalunya de què anirà aquesta quarta temporada? és que no li pots explicar res a una periodista no.

Bé, sí que podem dir l'exclusiva que ja està preparant els guions de la quarta temporada i estarà dedicada a les metamorfosis.

Doncs pendents molt del que facin les tres, gràcies Meritxell Blay, Pineda Baquer, Alma Camarasa, moltíssimes gràcies a les tres per venir aquesta nit. Merci, gràcies.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili. Les dones i els dies, amunt els cors.

20 minuts i seran les 10 de la nit a Catalunya Ràdio, les dones i els dies. I avui ens fa molta il·lusió perquè, escolta, fa unes setmanes parlàvem de les jornades catalanes de la dona, el parànim de la Universitat de Barcelona, l'any 76 fa 50 anys, que és impressionant pensar-ho, i què se n'ha fet de totes les reivindicacions, les demandes de les dones, en quin punt estem. I clar, no només s'havia de celebrar aquests 50 anys, sinó que s'havia de parlar de present. I de fet, aquest divendres vinent i durant tres dies, al recinte de la Fabra i Coet, se celebren les jornades feministes en revolta, que estem sentint ara, i m'acompanyen dos de les culpables de tot això, que són la Montse Otero, com estàs? Molt bé, gràcies. Presidenta de la xarxa feminista i la Milena Duc, organitzadora de les jornades. Què tal? Molt bé. Com esteu? Bé. Teníeu primer molt sentiment de responsabilitat del que es va fer fa 50 anys, ara d'alguna manera tornar a repetir o tornar a fer aquest homenatge, podríem dir, o què?

Molta, molta responsabilitat sentim, perquè realment és un repte, no?, i voldríem que tornés a ser aquella força i aquella il·lusió que va haver-hi fa 50 anys, doncs que a veure si aconseguim repetir-la ara aquest cap de setmana vinent. Tu hi eres, eh, Montse? M'ha dit un moixonet. Sí, sí, jo hi era. Tenia 25 anys i vaig arribar allí. Jo formava part de les vocalies de dones de l'associació de veïns d'Horta i jo vaig anar allí a escoltar, però va ser arribar allà i veure tot el que passava i el que es deia i vaig sortir molt engrescada i amb. Bueno, que em va canviar la vida, que això que moltes vegades ho diem, però és veritat, eh? El que va passar allà va ser. Ens va tocar molt profundament. Que és el que té el feminisme, no? El feminisme, quan t'atrapa, ja t'hi quedes enganxada.

Clar, ara, els últims anys, parlem molt d'aquesta onada del feminisme, però vosaltres, per exemple, que estàveu allà i que estava això fa 50 anys allà al Paraninf, com l'heu vist créixer, el feminisme? El teniu orgull de com hem anat evolucionant? Perquè ara sembla que en parlem més que mai. O a vegades penseu, ai, aquestes noies d'ara, sembla que vagin enrere.

Jo, la veritat, és que tinc molt, molt orgull. És una paraula que em defineix que defineix aquest sentiment que sento, que hi ha hagut un relleu generacional, ja de diverses generacions, perquè ara nosaltres ja estem besnetes, o sigui, ja no són ni les filles ni les netes, sinó que ja hi ha besnetes dins de l'organització de les jornades, i llavors sí, és un orgull molt gran haver pogut construir aquest continuum de feminismes.

El lema que s'ha escollit, que a mi m'encanta, és feminisme en revolta. Explica'm per què aquest lema, que necessitàvem una mica el feminisme tranquil i s'ha acabat això?

Jo crec que també és una mica el que deies ara, que venim d'uns anys molt moguts amb tot el que fa a la qüestió feminista. Tenim aquesta herència de fa 50 anys, que eren unes quantes que van posar aquesta qüestió sobre la taula. I fa uns deu anys, una mica més potser, això esclata, no? I d'alguna manera fins i tot el feminisme ha anat més enllà de les pròpies fronteres del moviment feminista en si. I ha sigut una revolta en molts sentits, no? S'ha fet trontollar els fonaments de moltes idees que estaven molt instaurades.

El gènere és un tema. Fins fa no res no podies anar a una llibreria i veure ara, per exemple, tota una part de la llibreria que les prestatgeries són feminisme. Feminismes, per exemple. Això no ho vèiem. Veníem d'un món on anaves a una llibreria i les escriptores eren minoria. I ara tenim una prestatgeria. Jo sempre ho explico com un exemple, sembla una tonteria, però crec que aquí hi ha hagut una evolució molt important. Clar, sí, sí, totalment. Escolta, com a organitzadora, què us marqueu per aquesta revolta? Conversa intergeneracional, parlar dels reptes de futur, dir que encara que hi hagi separacions i alguns conflictes entre les feministes és igual, el que importa és tirar endavant. Com està la cosa? Respons tu, bueno.

Doncs això, sí, aquestes jornades són una commemoració, òbviament, perquè els 50 anys són importants, però no només, això és una cosa que volem repetir molt. Al final les jornades van passar el 76, després el 96 també, el 2006 també, el 2016 també. I ara, deu anys després del 2016, tornen a tocar aquestes del 2026. Al final, aquestes jornades pel que serveixen és per fer una aturada, una trobada, i fer una anàlisi del moment en què estem, un replantejament i una imaginació de futur, també. Reconeixent aquest passat, perquè al final, en un moment en què. Hi ha tants relats al voltant del feminisme, com deies, poder seguir aquest fil que ens ha precedit per imaginar el futur i per imaginar 10 anys més i tots els que vinguin, no? Però que els reptes són molts al final. I a qui voleu interpel·lar,

per exemple? A qui us agradaria que vingués aquestes jornades a la Fabra i Coats? Estem parlant de tot tipus de col·lectius, evidentment LGTBI, però també, per exemple, els homes? O no? Volem que sigui un espai segur i els homes no estan convidats? Clar, la qüestió de la nomisticitat aquí també és un tema que també. Traien ulls de poll. Sí, exacte.

Bueno, això també ho parlàvem abans quan veníem cap aquí, que el 76 és important també perquè es funda unes maneres de fer organitzatives també, i aquest 2026, 50 anys després, les jornades interpel·len el que es diu el subjecte polític del feminisme avui, que són les dones lesbianes i trans, no?, no tant per una qüestió de seguretat, la no mixticitat, sinó per una qüestió de la legitimitat d'aquelles persones que estan interpelades per una opressió comuna poder organitzar-se i parlar-ne col·lectivament. Jo crec que la no mixticitat va més per aquí que no tant per una qüestió de seguretat en aquest sentit.

Montsà. Sí, jo estic molt d'acord amb això que està dient la Milena, i el tema és que, a veure, el subjecte polític del feminisme s'ha ampliat i nosaltres busquem aliances amb totes les minories o sectors, no sé si dir-ne minories, però tota la marginalitat de l'estructura patriarcal oficial, i en aquest sentit busquem les aliances amb aquests sectors més alternatius i que. I que dintre del tema del gènere i de la fluïdesa, diguem-ne, de la concepció de la identitat, doncs són aliades al feminisme, totalment.

Clar, m'imagino que fer feminisme o ser practicat de feminisme fa 50 anys i ara ha canviat moltíssim. Fins i tot jo crec que a vegades s'utilitza com a maquillatge per algunes institucions, per algú que decideix que posa la paraula feminisme o feminista o fa un programa feminista perquè pugui fer altres coses. I sabem totes de què parlem, no? M'agradaria que m'expliquessis una mica com veieu tot això, com ha canviat i com us sentiu vosaltres com a protagonistes d'aquest programa. D'aquest moment, com ho viviu?

Com ha canviat? Ha canviat molt. Ha canviat molt i jo penso que ha canviat en positiu en el sentit aquest del que estàvem dient de l'ampliació del subjecte polític del feminisme, però també ha canviat amb totes les altres maneres de fer que hem aconseguit mantenir aquesta continuïtat dins el feminisme d'un moviment que és molt ampli i molt divers, però que alhora. Sabem els objectius, diguem-ne, o continuem sapient que els objectius nostres hem d'estar totes molt a prop, i més ara que ens trobem amb aquesta onada, diguem-ne, de reacció que posa en perill, com si diguéssim, moltes de les reivindicacions i conquistes que hem assolit en aquests anys. No podem estar mai tranquils, eh? No, no, no.

Parlant d'aquells 50 anys de l'any 76, doncs com ara tot això es transforma però continua amb aquestes trobades, com hauríem d'explicar el que passarà aquest divendres, dissabte i diumenge a la Fabra i Coats amb aquest feminisme en revolta? Què hi haurà? Converses? Què hi trobarem? Perquè crec que és interessant explicar què és allò. Voleu emular una mica el que va passar fa 50 anys o no estem aquí?

On estem? Què voldreu fer? Jo crec que serà una mica diferent, clar, jo no hi era, evidentment, fa 50 anys no era ni un projecte, però crec que serà una mica diferent. El que sí que agafem una mica la idea. De totes les jornades és el fet de fugir dels altaveus individuals i posar moltes veus en diàleg i el que hem intentat durant la preparació de les jornades ha sigut muntar taules. Que agrupin diferents temes, diferents temàtiques que, òbviament, són de preocupació, de necessitat col·lectiva de parlar, però a través de diferents veus que es puguin posar en diàleg per, d'aquesta manera, poder fer unes petites relatories que acabaran amb unes conclusions. D'objectius, això que dèiem abans, d'objectius de futur.

Clar, és que hi havia drets llavors que estaven en dubte encara, vull dir, sortíeu pràcticament de. És a dir, les dones I a més, vull dir, les dones encara se'ls diuen adúlteres, no hi havia dret a l'avortament, no hi havia dret al divorci, estem parlant de les beceroles, de tot. Ara sembla que això ho hem aconseguit, tot això no sembla, ho tenim, tot i que avui al Congrés dels Diputats no ho hagués semblat, però sembla que ho tenim. Però en qualsevol cas, quins són els reptes de futur? Ara on hem d'ubicar-nos? Perquè diguéssim que això ho hem aconseguit, però a mi em sembla que encara falta per la igualtat. O quins són els punts que veieu més fumuts?

Podríem estar fins demà passat parlant de punts fumuts. A mi no m'amenacis. No, però això ho parlàvem abans i el que tu comentaves, els drets assolits no són permanents i s'ha d'estar constantment en, d'alguna manera, vigilància per mantenir-los i recordar-los com a drets bàsics i innegociables avui mateix. En una institució pública s'ha qüestionat el dret a l'avortament que ja estava fa 50 anys que ja era com una cosa de mínims mínims i de necessitats urgentíssimes però a banda d'això segueixen a ventir feminicidis amb totes les violències que els precedeixen no tenim un sistema públic de cures que això és també un tema que hauríem de posar sobre la taula volem dir que la gent no cobra per cuidar. I en canvi això és el que sosté part de la societat. Exacte. De fet, les cures són un treball absolutament naturalitzat, que es donen per fet, però no deixen de ser un treball. I això és una cosa que el feminisme n'ha parlat molt, però que no estem aconseguint posar sobre la taula per socialitzar-ho així. Bueno, temes infinits, jo crec.

No sé, jo potser el que destacaria és que penseu que hi ha més de 100 taules en simultaneïtat, o sigui que hi haurà una diversitat de temes i de mirades i d'experiències que li donaran molta vida i molta força. A més a més, hi ha 24 exposicions diferents, institucions i associacions que també estaran allà en el recinte de la Fabra i Coets. Hi haurà quatre obres de teatre molt interessants i molt maques que són precisament recordant la memòria històrica de les dones de la presó de la Trinitat i de les violències que pateixen les dones preses perquè una cosa és la presa i a més a més la violència del fet de ser dona i que aquestes obres de teatre recullen aquesta experiència i el que ja he dit després de llorar en les taules rodones que estàvem dient una festa el diumenge a la tarda que hi haurà que serà molt canyera.

I per tant vull dir, vaja, que sí que serà un espai molt creatiu i jo crec que aconseguirem reproduir una mica o recrear en un altre moment. Som unes altres, però vull dir que molt bé, vull dir que jo crec que serà un espai molt potent.

I amb el temps que fa que estem parlant i que sentim parlar que el feminisme cada cop està més més trencat, més separat i amb més dificultats per cohesionar-se. Això també jo crec que és un punt d'esperança, aquesta trobada.

Jo crec que sí. Bueno, no sé, el plantejament que el moviment feminista és molt divers, tenim moltes opinions, però vull dir, jo trobo que caure en el tema aquest de fragmentar és una mirada determinada que a vegades no defineix pròpiament perquè sí que hi ha diferents postures però igual que en el 76 vam aconseguir fer unes conclusions unitàries jo penso que la dinàmica diguem-ne del feminisme que nosaltres volem impulsar és un feminisme diguem-ne que. Diguem que no sigui excloent, tot el contrari, que sigui que assumi i que ens faci més fortes.

Milena, què volies dir? No, això, crec que això també, el que diu la Montse totalment, i a més a més, crec que té a veure amb el que deies tu abans, que el fet que el feminisme ara estigui a l'agenda política institucional.

Tenim una consellera de feminisme i que hagi

arribat als mitjans de comunicació de masses i que hagi desbordat el propi moviment també fa que ara estiguem en un moment en què el propi concepte de feminisme està en disputa com que s'ha vist que el feminisme mobilitza i interpel·la. D'alguna manera hi ha molts sectors socials que fa 10 anys no s'haguessin dit mai feministes que utilitzen també i faig servir la paraula utilitzen el concepte feminisme per fer la seva pròpia agenda política i llavors aquí moltes vegades es colen discursos que. A banda del que diu la Munza, que els feminismes són diversos, però també s'han colat discursos que no tenen res a veure amb els feminismes, com la qüestió trans excloent, etcètera, que a vegades aquí se'ns han colat alguns discursos que històricament.

Hi ha una mica de distorsió ara, perquè tot és feminisme i llavors tot està distorsionat. És a dir, tot és feminisme res és feminisme,

perquè aquí caiem en una I per això també és important la genealogia i el seguiment d'aquest fil històric, també, perquè no hi hagi aquest revisionisme després que fa mal, bàsicament.

I també perquè amb l'arribada de l'ultradret en els últims anys, també és un perill, m'imagino que amb això sí que les veteranes esteu esfereïdes.

Esfereïdes, molt bona és la paraula. A més a més, això ja que dèiem, això no ens ho mereixem, no hauríem de viure, no hauríem de tornar a viure una situació de foscor, per dir-ho així, amb un adjectiu, una metàfora, però vull dir, és això, el que veus és no barrones, no bus. Foscos. Foscos, molta foscúria.

Però això no passarà, aquests tres dies a la Fabra i Coats, feministes en revolta, m'encanta, lluitadores, què no ens hem de perdre? Què no ens hem de perdre d'aquests tres dies?

Jo et diria que res. Tot és boníssim. Totes les companyes valorem molt totes les diferents aportacions. I saps què passa? Que hi ha tanta diversitat. I suposo que, a més, ha sigut molt maco preparar-ho, això.

Molt. M'imagino que el més interessant, pràcticament, és com la conversa entre gent de diferents generacions, dones de diferents generacions, que cadascú ha viscut coses molt diferents, però que esteu unides aquests dies. Que trobo que també el feminisme a vegades és allò que diem, no? Només d'universitàries blanques joves, sembla que sigui així en els últims anys, i hem de sentir la veu de l'experiència, també, oi? Clar, totalment.

O sigui, per exemple, jo amb companyes meves de. De diferents col·lectius feministes que hem vingut després ens ha portat molt el fet de conèixer també les experiències de les més grans perquè d'alguna manera t'adones que no estàs fent res de nou i això també a vegades és un consol. Que no, clar, perquè a vegades quan tens 20 anys i comences a debatre certs temes i dius, ai, quin agobio, perquè estem molt malament en segons quines qüestions i porta molta feina, etc. Després coneixes que fa 50 anys ja estaven tenint algunes les mateixes discussions i els mateixos debats i dius, bueno, a vegades també és cíclic una mica, no? Aquesta història.

Doncs moltes gràcies a les dues, a la Montse Otero, presidenta de la xarxa feminista, a la Milena Duc, organitzadora d'aquestes jornades. Feministes en revolta, no us ho perdeu, perquè s'han de celebrar aquests 50 anys i 200 més, o 8.000, no ho veurem nosaltres, però quina feinada. Però esperem que estigueu allà al peu del canó. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Merci. Nosaltres ho deixem aquí a les dones i els dies. Mireia Dalmau, Roser Pereira Moragas, Montse Comelles, Helena Miquel, Núria de la Fuente, Ferran Badia i qui us ha parlat, Montse Virgili. Us recordo que demà i passat demà no hi ha programa perquè se'ns acumula la feina. Tenim visita a Papal, no hi ha programa, però tornarem dijous amb moltes ganes a parlar de les coses que els hi passen a les dones cada dia. Bona nit.

Fins demà! Estima, estima, estima.